Tema 11.

Genoma procariota Irina Rodríguez Reverté

1. DOGMA CENTRAL DE LA BIOLOGIA

El dogma central de la biologia ens diu com s’interpreta la informació genètica que hi ha en l’ADN. Explica que l’ADN
es replica a ell mateix, es transcriu a ARNm i aquest es tradueix.

La replicació és necessària en el procés de divisió.

La transcripció del DNA a ARN té lloc per sintetitzar les proteïnes als ribosomes.
La traducció de ARNm als ribosomes consisteix en la síntesi de la proteïna.

El dogma central va haver d’actualitzar-se ja que li faltava el procés de la retrotranscricpió: alguns virus poden passar
d’ARN a ADN.

L’ADN (àcid desoxiribonucleic) té dues cadenes complementàries que formen una

hèlix.
L’ADN està format per nucleòtids units mitjançant enllaços fosfodièster.
Un nucleòtid està format per la unió d’una base nitrogenada (Guanina, Citosina,
Adenina, Timina), una pentosa (sucre, 2-desoxiribosa) i un grup fosfat.
L’ADN està format per 4 bases nitrogenades: adenina (A), timina (T), citosina (C) i
guanina (G), que s’aparellen entre elles de forma AT i CG. Dues cadenes d’ADN
s’associen de manera antiparal·lela mitjançant ponts d’hidrogen: l’adenina sempre
s’uneix amb la timina i la guanina amb la citosina.

1
Tema 11. Genoma procariota Irina Rodríguez Reverté

L’ADN es replica i s’obtenen dues còpies d’ADN a partir d’una molècula d’ADN.
En la transcripció obtenim ARN a partir de la cadena – d’ADN per tal d’obtenir ARNm +.
Per obtenir una cadena d’ARN podem utilitzar una de les dues cadenes, però cada cadena donarà lloc a una proteïna
perquè els codons són diferents.
Els humans tenim molt d’ADN basura, només llegim una cadena en direcció 5’-3’ i per tant estem perdent la capacitat
de codificar més proteïnes en una mateixa molècula d’ADN. No optimitzem l’ADN, els virus si que ho fan perquè el seu
ADN es conté en una càpsida.

Es poden codificar 3 proteïnes diferents en una mateixa cadena d’ADN i per tant en dues cadenes 6 proteïnes.
Perquè només 3 proteïnes diferents? Si anem llevant una base nitrogenada, anirem formant nous codons però una
vegada haguem llevat 3 bases nitrogenades tornarem a tindre els codons de la mateixa manera que en el primer cas,
i per tant, la síntesi de la proteïna serà la mateixa, tot i que amb la manca d’alguns aa.

Si volem obtenir una proteïna a partir d’una seqüència d’ADN de polaritat positiva (és la cadena que realment codifica)
haurem de transcriure la cadena complementària (la cadena de polaritat negativa de l’ADN). Llavors, estarem obtenint
un ARN de polaritat positiva. En ARN les T de l’ADN es converteixen en U (uracils).

Una vegada tenim l’ARNm de polaritat positiva, l’ARNm es

tradueix. Es llegeixen els triplets i cada tres ribonucleòtids
codifiquen un aminoàcid diferent, tot i que hi ha aa
codificats per més d’un codó.

2
Tema 11. Genoma procariota Irina Rodríguez Reverté

2. FLUX DE LA INFORMACIÓ GENÈTICA

Entre cèl·lules d’una mateixa generació (que viuen simultàniament), el flux de genoma que pot haver-hi pot ser de
recombinació, transducció, conjugació, transfecció...
En la recombinació o flux genètic en una mateixa cèl·lula, es produeix quan replica el seu genoma i dona lloc a dues
cèl·lules genèticament idèntiques. En una mateixa cèl·lula, té lloc la transcripció i la traducció.

3. CROMOSOMA DELS PROCARIOTES

El cromosoma bacterià és circular i no està envoltat per una membrana sinó que es troba en el nucleoide (zona on es
troba l’ADN condensat).
Mai podem obtenir ADN pur 100% sempre tindrem impureses perquè es troba al citoplasma i està sotmès a processos
de transcripció i traducció, sempre està associat a altres coses (60% d’ADN, 30% ARN (el que es va sintetitzant) i 10%
proteïnes).
Els procariotes només tenen una única copia, per tant, cada bacteri és haploide, tot i que poden existir varies còpies
simultànimanent quan la cèl·lula s’està dividint o es divideix molt ràpid.
Aquesta còpia sol ser circular tancada covalentment (ccc, ADN circular covalentemente cerrado).

En Bacteria l’ADN està associat a proteïnes que semblen que ajuden a compactar l’ADN i organitzar-lo en una
estructura enrotllada tipus cromatina. En Archaea també, però l’ADN es troba associat a proteïnes molt semblants a
les histones dels eucariotes i per això s’anomenen histone-like.

Cromosomes procariotes vs eucariotes

Abans el concepte de gen era només la regió d’ADN que codificava per a una proteïna. Actualment el concepte de gen
inclou el gen i tot aquell material genètic que regula l’expressió d’aquest gen ja que el gen per si sol no és regulable.

En procariotes, quan es transcriu l’ADN sol haver-hi un únic ARNm

que codifica diferents proteïnes. Al haver-hi un operó, partir d’un
únic promotor es forma un únic mRNA policistronic (codifica per a
moltes proteïnes) i després es sintetitzen totes les proteïnes
incloses en aquest. ARN monocistronic només codifica per una
proteïna.

La mida del genoma procariota pot anar des d’unes 150.000 pb fins a 9 milions.
En general, els paràsits i endosimbionts solen tenir AND més petit que els bacteris que viuen de forma lliure per sí sols
(free life), ja que ells es tenen que produir totes les seves proteïnes. Els que viuen com endosimbionts o paràsits poden
aprofitar el nostre metabolisme per obtenir les proteïnes que necessiten.

3
Tema 11. Genoma procariota Irina Rodríguez Reverté

4. REPLICACIÓ DE L’ADN
Partim d’ADN de doble cadena, i hem d’obtenir dos molècules d’ADN de doble cadena.
Teòricament, es pot replicar de tres formes diferents:
• Model semiconservatiu: la doble cadena s’obre i de cada cadena simple es fa una còpia complementaria de
manera que al final cada molècula filla conté una cadena de la molècula d’ADN original i una de nova síntesi.
• Model conservatiu: una molècula d’ADN es copia (les dos cadenes) i aquestes dues cadenes noves formen la
nova molècula d’ARN. La nova molècula es sintetitza completament de novo. No funciona perquè
operativament és difícil fer aquesta còpia.
• Model dispersiu: la doble cadena inicial es trenca per diferents llocs i en les molècules filles es van omplint els
fragments que falten per formar la cadena d’ADN final i obtenir-ne dos. No pot ser perquè no es pot ordenar
ni es sap quins nucleòtids cal afegir perquè no es sap quina és la cadena complementària

Hi ha moltes proteïnes implicades en la replicació. És un procés complex: hi ha proteïnes que permeten que les cadenes
es separin, altres proteïnes que són les que transcriuen l’ADN o el repliquen (ARNpol i ADNpol), proteïnes o enzims
que uneixen les bases nitrogenades...

Algunes de les proteïnes que intervenen i són importants són:

▪ Helicasa: trenca els ponts d’H de la doble hèlix permetent l’avanç de la forqueta de replicació.
▪ Topoisomerasa: impedeix que l’ADN es superenrotlli degut al superenrotllament que es produeix als extrems
al anar obrint la doble hèlix, per aquest motiu, aquesta proteïna fa talls a la cadena per desfer els
superenrotllaments.
▪ Proteïna SSB: estabilitzen l’ADN durant el procés de replicació evitant l’autoaparellament de les bases
complementàries de la cadena, protegint-la de l’acció de les nucleases i de associacions intercatenàries.
▪ ADN polimerasa: sintetitza la nova cadena d’ADN complementària de forma continua en la cadena adelantada
i de forma discontínua en la cadena retardada.
▪ ADN primesa: sintetitza l’encebador d’ARN necessari per a la síntesi de la cadena complementària retardada
(aquest serà substituït posteriorment per ADN, només s’afegeix perquè la ADNpol no pot sintetitzar des de
zero si no té on afegir les bases nitrogenades).
▪ ADN ligasa: uneix els fragments d’Okazaki i els fragments d’ADN que són substituïts (de l’ARN).

La síntesi comença sempre a partir de l’origen de replicació. Necessitem primers per a començar la síntesi ja que
ADNpol ha de unir les bases nitrogenades a algun lloc.

4
Tema 11. Genoma procariota Irina Rodríguez Reverté

Fragments d’Okazaki: ADN pol sintetitza en sentit 5’-3’ però en cada meitat de l’origen de replicació no es podria fer
perquè seria al revés. Llavors es posem els primers o fragments d’Okazaki, que permeten el creixement de la cadena
en sentit 3’-5’ però DNApol sintetitza de 5’-3’, ja que es van afegint fragments d’Okazaki a mesura que es necessiten.
La cadena que es sintetitza en un sol primer sense necessitat de fragments d’Okazaki s’anomena cadena adelantada.
L’altra cadena, cadena retardada.

La majoria de bacteris tenen només un únic origen de replicació i els arqueobacteris poden tenir més d’un origen.

La replicació sempre es produeix en direcció 5’-3’, sent l’extrem 3’-OH

lliure el unt a partir del qual es produeix l’elongació de l’ADN. Això
planteja un problema de les cadenes per créixer tot i ser antiparal·leles.
Per aquest motiu, existeixen els fragments d’Okazaki i una de les cadenes
es sintetitza de forma discontínua en direcció 3’-5’ (ADNpol en direcció
5’-3’ però la cadena creix al revés).

Replicació de l’ADN pel mecanisme del cercle rodant: Rolling circle-

replication
És una altra forma de sintetitzar ADN circular de doble cadena. La síntesis
de l’ADN comença amb un tall específic en l’origen de replicació.
L’extrem 5’ es desplaça, la qual cosa permet que l’ADN polimerasa
afegeixi dNTPs a l’extrem 3’OH.
L’extrem 5’ roda fora com una cua lliure que va incrementant la seva longitud. Aquesta cadena rodant pot ser
convertida a ADN de doble cadena a través de la formació de fragments d’Okazaki que creixen a partir dels encebadors
d’ARN.
Aquest mecanisme es produeix en alguns genomes (com en virus o habitual en plasmidis).

5
Tema 11. Genoma procariota Irina Rodríguez Reverté

5. PLASMIDIS
Els plasmidis són fragments d’ADN circular extracromosòmics i també estan covalentment tancats.
No tenen cap relació amb el cromosoma.
Codifiquen informació genètica prescindible per a la supervivència del microorganisme en ambients naturals, és a dir,
el bacteri pot viure sense plasmidis. Normalment la informació que codifiquen aquests plasmidis li donen una
avantatge adaptativa al bacteris. Ex: resistència a antibiòtics.
Es repliquen independentment del cromosoma. El cromosoma es replica durant el procés de divisió cel·lular però els
plasmidis tenen un origen de replicació propi i no tenen perquè replicar-se en la divisió cel·lular
Els plasmidis són més petits i per tant tindran menys gens (3-10kbp).
El nombre de plasmidis per cèl·lula és variable, poden haver-hi moltes còpies del mateix plasmidi no com els
cromosomes. Poden haver diferents plasmidis simultàniament en la mateixa cèl·lula
No qualsevol plasmidi pot coexistir amb tots els plasmidis: existeixen el que s’anomenen famílies d’incompatibilitat
(els plasmidis d’aquestes no poden coexistir entre ells).

Classificació de plasmidis
• Plasmidis conjugatius: implicats i que controlen el procés de conjugació, tenen els gens que permeten la
formació dels pili. Aquests tenen la capacitat de passar-se d’una cèl·lula a una altra a través d’aquests pilis.
S’anomenen plasmidis F (Fertility o fertilitat). Procés de conjugació.
• Plasmidis de resistència: codifiquen per a resistència a antibiòtics. Plasmidis R.
• Plasmidis que codifiquen per a bacteriocines: codifiquen per a molècules citotòxiques per lluitar contra altres
bacteris pel nínxol ecològic.
• Plasmidi de virulència: codifiquen per a toxines que fan els bacteris més virulents i patògens.
• Plasmidis metabòlics: enzims per degradar o utilitzar un substrat per a alguna cosa.

6. ELEMENTS MÒBILS: SEQÜÈNCIES D’INSERCIÓ I TRANSPOSONS

Són seqüències d’ADN que tenen la capacitat de canviar de posició dins del genoma bacterià.
Això implica que poden causar mutacions tant en l’origen com en el destí de l’ADN (si es col·loca al mig d’un gen
imprescindible). La gravetat de la mutació o de l’afectació dependrà d’on s’insereixi.
Aquests elements no tenen un origen de replicació per sí sols. Només es repliquen en la replicació del cromosoma.
Aquest moviment de fragments d’ADN que salten s’anomena
transposició i l’enzim que ho permet és la transposasa.

Aquestes seqüències salten allà on hi ha unes seqüències

determinades reconegudes per la transposasa, per això aquest
tipus de recombinació s’anomena específica de lloc.
La seqüència diana del destí reconeguda per la transposasa i es
duplica durant el procés, de manera que queda el fragment
d’ADN transposable entre dues seqüències diana (perquè la
original s’ha replicat).
La transposasa reconeix, talla i lliga l’ADN durant la
transposició.

6
Tema 11. Genoma procariota Irina Rodríguez Reverté

Existeixen dos tipus principals d’elements transposables en Bacteria que son les seqüències d’inserció i els
transposons.
Els dos tenen un gen que codifica per la transposasa i tenen cadenes curtes invertides als extrems.

Seqüències d’inserció
Són més simples. Tenen una seqüència central on tenen el gen que codifica per a la tranposasa i als extrems seqüències
repetides en ordre invers.
Quan s’integra en un determinat punt de l’ADN apareix una repetició directa de la seqüència diana.
Es realitzen talls o extrems adhesius, on s’insereix el fragment d’ADN. Una ADN ligasa tanca els fragments d’ADN.

Transposons
Els transposons són comuna evolució de les seqüències d’inserció. Consten de 2 seqüències d’inserció (una en cada
extrem) i al centre tenen una regió que codifica un altre tipus de informació. La transposasa es codifica als extrems. El
més típic es que aquesta regió central sigui codificant de resistència a antibiòtics (kanamicina, cloramfenicol,
tetraciclina...).
- Transposició conservativa: es diu així perquè es conserva el nombre de transposons que hi ha (no es generen
noves còpies del transposó). Es copia i es reinsereix en una altra ubicació del genoma. (cortar- pegar/cut-paste)
- Transposició replicativa: es copia el transposó i s’envia la còpia a la regió d’ADN diana on s’inserirà però ,
mantenint l’original en el lloc original. (copiar-pegar/copy-paste).

7. REGULACIÓ GENÈTICA: OPERONS

Un operó és un conjunt de gens capaços d’exercir una regulació de la seva pròpia expressió mitjançant els substrats
amb els que interactuen les proteïnes codificades pels seus gens. L’operó es un únic gen que codifica un ARNm
policistrònic (molts codons d’inici i de stop, la qual cosa farà que quan es tradueixi doni lloc a diferents proteïnes
independents).
Aquesta mena de sistema està format per :
- gens estructurals que codifiquen per a la síntesi de proteïnes
- un factor promotor que controla l’inici de la transcripció de l’operó ja que l’ARN polimerasa té afinitat per ell.

En procariotes és molt típic que per optimitzar l’ADN o funcionar de manera més òptima, és abundant veure que
diferents gens relacionats estan controlats per un únic gen promotor. Tot els gens es transcriuen a la vegada en un
únic RNA (policistrònic) que per processament donarà lloc a les diferents proteïnes.
El promotor ens permet controlar l’expressió o no.

7
Tema 11. Genoma procariota Irina Rodríguez Reverté

Operó lactosa: és un operó induïble, és a dir, segons en quines condicions el poden activar o no. Permet al bacteri
utilitzar la lactosa coma font d’E.

Quan no hi ha lactosa el promotor no s’activa ja que no necessita les tres proteïnes per degradar la lactosa. En un altre
lloc del genoma es codifica per a un repressor, que s’uneix al promotor de l’operó inhibint la seva possible unió de
l’ARNpol, impedint la transcripció dels trens gens Lac (transacetilsa, permeasa i beta-galactasa).

Quan hi ha lactosa, cal degradar-la per obtenir energia. Per aquets motiu, la lactosa del medi s’uneix al repressor de
manera que aquest queda inhibit i no es pot unir al promotor, de manera que ARNpol es podrà unir al promotor i es
formarà l’holoenzim, donant lloc als tres enzims necessaris per metabolitzar la lactosa.

Una vegada tenim un mRNA policistrònic dels tres enzims, aquest ARNm anirà als ribosomes i s’anirà traduïnt la cadena
i formant proteïna gràcies a la intervenció de l’ARNr i ARNt.

8
Tema 11. Genoma procariota Irina Rodríguez Reverté

8. TRANCRIPCIÓ EN PROCARIOTES
La transcripció és el procés que consisteix en obtenir ARNm a
partir d’ADN codificant.
En procariotes, el conjunt d’enzims que realitzen el procés de
transcripció s’anomena holoenzim.
Aquest consta de enzim core (ARNpol) i del factor sigma (reconeix
el lloc on hi ha que començar a transcriure el gen, reconeix el
promotor.)
Factor sigma reconeix el promotor, recluta ARNpol i es forma
l’holoenzim, codificant ARNm.
ARN polimerasa s’uneix al promotor.

Els promotors es consideren també part dels gens perquè

influeixen en el control i regulació de la seva expressió i en quina
quantitat.
El promotor no es transcriu, només té funció reguladora de
l’expressió de gens. A més, té un sistema de numeració per
convenció.
Es considera la numeració en +1 la base nitrogenada on comença
realment l’ADN codificant, és a dir, la primer a base nitrogenada
del primer triplet codificant en direcció 5`-3`.
Tota la zona de -31 a +1 és la zona del promotor, la qual es reconeguda pel factor sigma i on s’uneix la ARNpol. Cada
enzim està controlat per un promotor.

En procariotes: un únic promotor per diferents gens: operó.

9. TRADUCCIÓ EN PROCARIOTES
Els ribosomes procariotes són de 70S, format per dues subunitats (50 i 20S). Són els més estudiats. Estan formats un
65% per ARNr i un 35% per proteïnes.
Subunitat gran: 50S, dues cadenes d’ARNr (23S i 5S), 34 proteïnes
Subunitat petita: 30S, un ARNr 16S, 21 proteïnes
(Eucariotes 80S=40S+60S)

La transcripció i la traducció poden tenir lloc a la vegada, i es solen formar poliribosomes. A mesura que RNA
polimerasa sintetitza ARNm, inclús abans de que hagi acabat la síntesi, es pot associar a ribosomes i es pot anar
traduïnt la proteïna. A més a més, diferents ribosomes poden anar traduïnt el mateix ARNm a la vegada.
Síntesi de proteïnes és sempre des de l’aa N-terminal fins al C-terminal.

9
Tema 11. Genoma procariota Irina Rodríguez Reverté

10