David Lucena Peris

L’esperit de la Litúrgia. R. Guardini

1. Objectius de l’obra

Si bé Guardini no formula d’una manera explícita en el text quin és l’objectiu de l’obra L’Esperit
de la Litúrgia, pel mateix contingut del text podem afirmar que té per objectiu presentar una
metafísica de la Litúrgia. En un segon terme, partint de la realitat de la pròpia Litúrgia, Guardini
es proposa també solucionar qüestions problemàtiques de caire espiritual (especialment en
l’àmbit litúrgic) existents a la seva època.

2. Metodologia usada per l’autor

L’estructura del llibre treballat recull la tradició de l’assaig; és a dir, ens trobem amb un text on
l’autor desenvolupa, en prosa, les seves idees sobre un tema determinat, en aquest cas la
Litúrgia, amb un caràcter i estil personals. Es tracta d’una obra teològica, on no obstant Guardini
fa ús d’arguments filosòfics que donen credibilitat a les afirmacions estrictament teològiques.
Així, ens trobem amb una obra eminentment teòrica, però que descendeix a afers pràctics
partint sempre de la teoria exposada (descendeix del Logos a l’Ethos). També voldria destacar
que la seva exposició està lluny de ser freda: son freqüents en ella suggeridores i vives imatges
metafòriques, que ajuden a comprendre millor les seves idees i alhora expressen la
impossibilitat d’un coneixement exhaustiu de la realitat. També destaco les llargues
dissertacions filosòfiques que, si en un principi semblen inútils per a l’objectiu principal de l’obra,
acaben aplicant-se a la matèria litúrgica. Finalment, també freqüentment Guardini exposa dues
postures extremes i troba, després de subtils precisions, el terme mig adequat a la realitat que
descriu.

3. Continguts principals que estructuren el text

En el primer capítol se’ns parla de la oració litúrgica, on desapareix tot allò que és accidental, tot
tret particular individual, perquè aparegui d’aquesta manera l’objectivitat pròpia de la pregària
de l’Església, la qual és el subjecte de la Litúrgia. Precisament per això, la raó té una funció
reguladora de l’emotivitat en la Litúrgia. Acaba el capítol afirmant que, així com la gràcia
pressuposa la naturalesa, la Litúrgia pressuposa la Cultura. De fet, en tota forma de barbàrie no
hi ha presents ni naturalesa i Cultura, però essent la Litúrgia un culte raonable a Déu, naturalesa
i Cultura sostenen la Litúrgia.

En el segon capítol, insisteix en la idea de l’Església com a subjecte litúrgic. Per tant, sense
renunciar a la pròpia personalitat, l’individu sacrifica les seves preferències i abraça les
intencions de la Litúrgia: el seu esperit, paraules i pensaments, la seva Fe. Però no obstant, en
la Litúrgia l’individu és capaç de fer de la resta dels membres del Cos místic de Crist les seves
intencions personals, a la vegada que fa seves les necessitats de l’assemblea litúrgica.

En el tercer capítol, se’ns parla de l’estil litúrgic, que és fruit del temps, de les idees teològiques
i de les ingerències greco-llatines (s’entén aquí la Litúrgia Romana). Aquest estil es caracteritza
per la limpidesa, transparència, noble senzillesa, severitat, classicisme, puresa, etc. És un estil
sobri, majestuós, no massa apassionat, i és que la Litúrgia no tracta d’evocar un simple record
de quelcom que va ser, sinó que fa present allò, o Aquell, que ara és: Jesucrist, amb la Seva
naturalesa humana, sí, però transfigurada per la Seva divinitat.

En el capítol quart, Guardini fa una apologia de la naturalesa corporal i espiritual de l’home, co-
principis de l’essència humana que no es troben en mera situació de juxtaposició, sinó de
col·laboració. Ni el cos és l’enemic de l’ànima, ni s’ajunten confosament. El cos està certament
 David Lucena Peris

al servei de l’ànima, però conserva un valor molt gran: mitjançant la materialitat es constitueixen
els signes litúrgics, pels quals se santifica l’home i es dona glòria a Déu, alhora que s’instrueix el
poble fidel per mitjà del poder d’impressió i expressió del signes.

En el quint capítol, explica Guardini que l’exuberància del ritu litúrgic és legítima si considerem
que la Litúrgia no té una finalitat pràctica, com els jocs o l’art. La Litúrgia és el seu propi fi en si,
té la seva raó de ser en ella mateixa. No obstant això, la Litúrgia està impregnada de sentit:
expandir la Vida continguda en ella. I si els jocs tenen normes, més encara la Litúrgia, Joc regulat,
ordenat, per l’Esperit Sant.

En el sisè capítol, l’autor adverteix contra el perill de l’esteticisme, que deslliga la Bellesa de la
Veritat, essent aquesta última la que té la primacia davant la primera. De fet, sols en la mesura
que la Bellesa sigui expressió del Logos, conservarà la primera la seva “castedat”, és a dir, no
perdrà pas la seva altesa i decor. Així, com a qui busca el Regne de Déu i la seva justícia se li dona
tota la resta d’afegit, així qui busca en la Litúrgia la Salvació se li donarà gratuïtament el do de la
Bellesa.

En el setè i últim capítol, Guardini afirma que la Litúrgia no pretén una formulació de la vida ètica
en relació immediata amb la vida quotidiana, sinó que es distancia del món i es reclou en el
santuari del temple. Això ho justifica dient que la Litúrgia més aviat es proposa crear la disposició
fonamental per a la vida cristiana, fer adquirir una rectitud interior perquè en el moment de
l’obrar actuï conforme aquell estat d’ànim creat en la Litúrgia, és a dir, amb rectitud i justícia. I
és així perquè en la Litúrgia el Logos conserva la primacia sobre l’Ethos, sobre la voluntat, que
és l’encarregada d’imperar les facultats a l’actuació. Però qui, per la Litúrgia, posseeix la Veritat,
podrà obrar en acabar el culte litúrgic en conformitat amb Déu i la Seva llei.

4. Conclusions que treu el lector

Si he de ser sincer, la lectura del llibre no m’ha aportat grans novetats conceptuals: més aviat
m’ha servit per reafirmar o ajudar-me a reformular d’una manera més precisa allò que ja
coneixia de la Litúrgia. No obstant això, la vivesa amb què Guardini va escriure aquest document
m’ha ajudat molt a comprendre la necessitat tan gran que tinc d’amar la Litúrgia de l’Església, i
d’entrar-hi amb profunda humilitat i admiració, i més com a ministre seu que estic cridat a ser.
En aquest sentit, crec que l’enamorament que Guardini tenia per la Litúrgia l’ha sabut
transmetre reeixidament.

No obstant això, sí que m’ha ajudat molt la lectura d’aquest llibre a fonamentar concepcions
sobre la Litúrgia que jo podia compartir, però sense que posseís uns motius explícits pels quals
jo les defensava. Per exemple, m’ha agradat molt el capítol sisè, on es parla de l’esteticisme,
contra el qual jo em situava però sense arribat a una fonamentació tan radical com la de
Guardini, que arriba a parlar dels transcendentals de l’ens.

Ja per acabar, m’agradaria destacar la importància de l’argumentació filosofia en aquest assaig.

No afirmo que no sigui una obra de caire teològic principalment, sinó que precisament per
aquesta condició teològica de L’Esperit de la Litúrgia, es fa ús de la filosofia per defensar la
teologia litúrgica, cosa d’agrair si, sense caure en el racionalisme, vol evitar-se amb la mateixa
contundència el perill del fideisme.