Sir Ken Robinson, expert que preconitza un sistema educatiu que ensenye

a innovar
“La creativitat s'aprén igual que s'aprén a
llegir”
03/11/2010 - 03:09
Lluís Amiguet

Buscant la 'zona'
Isc tan inspirat de l'entrevista a Ken Robinson que no em resigne a reduir-la a esta Contra.
Així que, si vostés m'ho demanen, explicarem de la seua mà en breu com trobar el nostre element
creatiu. Perquè a ser innovador s'aprén igual que a sumar: a qualsevol edat i en qualsevol
circumstància, amb l'única condició de tindre ganes. Robinson precisa com aconseguir-ho en
l'informe que està transformant l'educació britànica. I m'anima a desaprendre el mal aprés en el
col·le i a arriscar-me amb vostés a renovar-nos fins a trobar la nostra pròpia zona, el nostre mentor i
tribu creativa, per a aconseguir la mateixa i intensa connexió amb la vida que van gaudir Einstein o
Mozart."

Un dia visitant un cole vaig veure una xiqueta de sis anys concentradísima  dibuixant. Li vaig
preguntar: "Què dibuixes?". I em va contestar: "La cara de Déu". 
¡...!   "Nadie sap com és", vaig observar. "Millor - va dir ella sense deixar de dibuixar- ,ara ho
sabran". 
Tot xiquet és un artista.
 Perquè tot xiquet creu cegament en el seu propi talent. La raó és que no tenen cap por
d'equivocarse... Fins que el sistema els va ensenyant a poc a poc que l'error existix i que han
d'avergonyir-se d'él.
Els xiquets també s'equivoquen.
Si compara el dibuix d'eixa xiqueta amb la Capilla Sixtina, per descomptat que sí, però si la deixa
dibuixar a Déu a la seua manera, eixa xiqueta seguirà intentant-ho. L'únic error en un col·legi és
penalitzar el risc creatiu.
Els exàmens fan exactament això.
No estic en contra dels exàmens, però sí de convertir-los en el centre del sistema educatiu i a les
notes en la seua única finalitat. La xiqueta que dibuixava ens va donar una lliçó:" si no estàs
preparat per a equivocar-te, mai encertaràs, només copiaràs. No seràs original. 
Es pot mesurar la intel.ligència? 
La pregunta no és quanta intel·ligència, sinó quina classe d'intel·ligència tens. L'educació hauria
d'ajudar-nos a tots a trobar la nostra i no limitar-se a canalitzar-nos cap al mateix tipus de talent. 
Quin és eixe tipus de talent?
El nostre sistema educatiu va ser concebut per a satisfer les necessitats de la industrialització: talent
només per a ser mà d'obra disciplinada amb preparació tècnica jerarquitzada en distints graus i
funcionaris per a servir a l'Estat moderno.
La mà d'obra encara és necesària.
Però la industrialització ja no hi ha! Estem en un altre mode de producció amb altres requeriments,
altres jerarquies. Ja no necessitem milions d'obrers i tècnics amb idèntiques aptituds, però el nostre
sistema els continua formant. Així augmenta la desocupació.
Però se'ns repetix: innovació!
La demanen els mateixos que la penalitzen en les seues organitzacions, universitats i col·legis. Hem
estigmatitzat el risc i l'error i, en canvi, incentivem la passivitat, el conformisme i la repetició.
No hi ha res més passiu que una classe.
És vosté professor, veritat? Les classes són passives perquè els incentius per a estar calladito i
prendre apunts que repetirà són majors que els d'arriscar-se a participar i tal vegada ficar la pota.
Així que, després de 20 anys d'educació en cinc nivells que consistixen a formar-nos per a unes
fàbriques i oficines que ja no existixen, ningú és innovador.
Quins són les conseqüències?
Que la majoria dels ciutadans malgasten la seua vida fent coses que no els interessen realment, però
que creuen que han de fer per a ser productius i acceptats. Només una xicoteta minoria és feliç amb
el seu treball, i solen ser els que van desafiar la imposició de mediocritat del sistema. 
Tipus amb sort... 
Són els que es van negar a assumir el gran error anticreatiu: creure que només uns pocs superdotats
tenen talent. 
"Sé humil: accepta que no et va tocar".
Fals! Tots som superdotats en quelcom! Es tracta de descobrir en què. Eixa hauria de ser la principal
funció de l'educació. Hui, en canvi, està enfocada a clonar estudiants. I hauria de fer el contrari:
descobrir què és únic en cada un d'ells. 
La creativitat no ve en els gens?
Es pur mètode. S'aprén a ser creatiu com s'aprén a llegir. Es pot aprendre creativitat inclús després
que el sistema ens l'haja fet desaprender.
Per exemple... 
Sóc de Liverpool i conec l'institut on van rebre classes de música el meu amic sir Paul McCartney i
George Harrison... Déu meu! Eixe professor de música tenia en la seua classe al 50 per cent dels
Beatles!
I... 
Res. Absolutament res. McCartney m'ha explicat que el tipus els posava un disc de música clàssica i
s'anava a fumar al corredor. 
A pesar del col·legi, van ser genis.
A Elvis Presley no ho van admetre en el club de cant del seu cole perquè "desafinava". A mi, en
canvi, un poliomielític, em van admetre en el consell del Royal Ballet... 
Ací, sir, van encertar de ple.
Allí vaig conéixer a algú que havia sigut un fracàs escolar de huit anys. Incapaç d'estar assentada
sentint una explicació. 
Una xiqueta hiperactiva? 
Encara no s'havia inventat això, però ja s'havien inventat els psicòlegs, així que la van portar a u. I
era bo: va parlar amb ella a soles cinc minuts; li va deixar la ràdio posada i va anar a buscar la mare
a la sala d'espera; junts van espiar el que feia la xiqueta sola en el despatx i... estava ballant!
Pensant amb els peus.
És el que li va dir el psicòleg a la mare i així va començar una carrera que va portar a eixa xiqueta,
Gillian Lynne, al Royal Ballet; a fundar la seua companyia i a crear la coreografia de Cats o El
fantasma de l'òpera amb Lloyd Webber.
Si haguera fet cas a les seues notes, hui seria una frustrada.
Seria qualsevol cosa, però mediocre. L'educació ha d'enfocar-se que trobem el nostre element: la
zona on convergixen les nostres capacitats i desitjos amb la realitat. Quan l'aconseguixes, la música
de l'univers ressona en tu, una sensació a què tots estem cridats.