TÈCNICA MODERNA

APLICADA A LA

DOLÇAINA

“o com tocar bé en tan sols 30 anys d’estudi diari”

RESPIRACIÓ I SO

XAVIER
RICHART
 2 de 27. Xavier Richart

ÍNDEX

PÀGINA

Tècnica. Definició i aplicació.............................. 3

Tècnica de la respiració...................................... 4

Qualitat de so (tècniques)................................... 9

Capítol 1. Notes llargues..................................... 10

Capítol 2. Exhalació............................................. 13

Capítol 3. Diafragma............................................ 15

Tècnica de l’embocadura................…………….. 17

Capítol 4. Embocadura........................................ 21

Tècnica del Vibrato ............................................. 23

Capítol 5. Vibrato.................................................. 24

Tècnica de la Dinàmica........................................ 25

Capítol 6. Dinàmica.............................................. 26
 3 de 27. Xavier Richart

TÈCNICA. DEFINICIÓ I APLICACIÓ.

La tècnica és el conjunt de coneixements i habilitats psicomotrius que l'alumne deu

assimilar per a aconseguir una correcta emissió del so, i també és la base prèvia i
imprescindible per a desenrotllar correctament l'expressió musical.
El domini de la tècnica proporciona una gran seguretat en la interpretació i fomenta
que el músic domine en tot moment a l'instrument, i no al contrari.
Durant l'aprenentatge l'alumne ha de ser conscient de la necessitat de desenrotllar
cadascun dels aspectes tècnics i expressius de la Dolçaina, per la qual cosa haurà de
comprendre i assimilar tot el procés que fa possible la correcta interpretació. Tota esta
informació no cal proporcionar-li-la d'una vegada, sinó gradualment, tenint en compte les
característiques de cada individu.
Dominar la tècnica implica el desenrotllament psicomotor d'unes parts del cos molt
concretes, les quals deuen aconseguir una habilitat i una coordinació molt superior a
l’adquirida en la vida normal d’una persona. Per esta raó, cal ser conscient en tot moment
que la tècnica es basa en aspectes físics i mentals com el desenrotllament dels músculs i
tendons i la capacitat de concentració i de coordinació, pel que cal valorar constantment
les possibilitats de l'alumne, i molt important, ser conscient del temps necessari per a
desenrotllar i mantindre cada habilitat.
Perquè el procés siga efectiu, les parts del cos implicades han de plantejar-se junt
amb les disciplines necessàries per a la correcta interpretació, i deuen ser exposades
seguint l'orde lògic de la producció, amplificació i modificació del so. D'esta manera la
tècnica general del nostre instrument es dividix en altres més específiques com:

Tècnica de relaxació. Part del cos: cervell. Influïx en la correcta posició del cos i en la
capacitat d'absorció de coneixements i habilitats.

Tècnica de la respiració. Parts del cos: boca, glotis, pulmons, costelles, diafragma i
abdominals.

Tècnica de l'articulació. Part del cos: llengua.

Tècnica de l'embocadura. Parts del cos: llavis i músculs facials.

Tècnica de la digitació. Parts del cos: dits i mans.

Combinacions de diverses parts del cos. Tècnica d'afinació general, de les notes agudes,
de les alteracions i de la qualitat de so.
 4 de 27. Xavier Richart

TÈCNICA DE LA RESPIRACIÓ
La respiració, com una necessitat fisiològica, és una activitat quotidiana que es
domina sense problemes, sobretot inconscientment. Ara bé, la Dolçaina és un instrument
de vent, o millor dit de vent huracanat, que a més de gran potència, demana un gran
control de tot el procés de la respiració per a poder ser interpretada correctament. Per
tant, és imprescindible conéixer a fons cada fase del procés per a poder assimilar la
tècnica adequada i adquirir l'habilitat necessària.
La qualitat del procés respiratori depén fonamentalment de la condició física de
l'alumne i de l'adquisició d'unes tècniques i habilitats concretes. Ara bé, el físic personal
no té perquè ser, a priori, una barrera per a dependre a tocar el nostre instrument. Encara
que és evident que tocar la Dolçaina implica un considerable esforç, aplicant-se les
tècniques necessàries es poden superar tots els problemes o carències.

Les parts del cos implicades en el procés de la respiració per a són:

1. La boca.
2. La gola.
3. Els pulmons.
4. Les costelles inferiors.
5. El diafragma.
6. Músculs abdominals.

Les fases del procés de la respiració són:

1. Inhalació. És quan l'aire entra dins del cos i com i perquè ho fa.
2. Retenció d'aire. És quan l'aire roman dins del cos i on s'ubica.
3. Exhalació. És quan l'aire ix del cos cap a la Dolçaina i com i perquè ho fa.

FASE D'INHALACIÓ.

Boca
És la responsable de l'entrada d'aire.
El moviment correcte consistix en obrir la boca de manera natural, és a dir,
abaixant la mandíbula inferior. Mai no inhalar l'aire exclusivament pel nas, és la boca la
que verdaderament està capacitada per a absorbir gran quantitat d'aire de forma ràpida i
concreta.

Glotis (gola)
És com una segona entrada d'aire que mai no s'ha d'utilitzar per a controlar el so,
La gola ha d'estar el més relaxada possible perquè puga ser canalitzat l'aire
correctament.
 5 de 27. Xavier Richart

Diafragma
És el principal múscul del procés de la respiració. Està situat davall dels pulmons
separant transversalment la caixa toràcica de l'abdominal, i té forma de cúpula en el seu
estat de relaxació.
El moviment que realitza el diafragma per a aconseguir la inhalació és invertir la
direcció de la cúpula, de manera que origina un buit als pulmons i provoca l'entrada de
l'aire.
Exteriorment el seu moviment implica un inflor de l'abdomen, entre el melic i les
costelles inferiors. Si es col·loca un dit just on s'acaben les costelles en mitat del cos es
pot sentir el seu moviment al tossir.

Abdominals
Ajuden a augmentar la capacitat toràcica i a controlar la pressió de la columna
d'aire.
El seu moviment implica un inflor del ventre i una pressió en els renyons. Cal
recordar que els músculs abdominals no sols estan situats per davant del cos, sinó que el
rodegen per complet.

Exercicis
1. Relaxar-se al màxim. La respiració és una funció instintiva i pot vore's afectada en gran
manera per l'estat d'ànim.
2. Posició de peu amb l'esquena i els talons contra la paret. Inhalar, sense alçar el pit ni
els muscles, i exhalar l'aire lliurement.
3. Posició aponat amb els braços rodejant les cames. Observar que quan l'aire entra en
el cos origina una lleu pressió contra les cames.
4. Gitat boca per amunt. Inhalar a poc a poc sense alçar els muscles ni les costelles,
només l'abdomen. Quan es domine este exercici és aconsellable col·locar un xicotet
pes sobre la panxa per a notar la força que cal realitzar (un llibre per exemple).
5. Badallar repetides vegades fins que la gola estiga ben relaxada. L'entrada d'aire no té
perquè originar sorolls estranys.
6. En posició correcta, de peu o assegut amb l'esquena recta i en equilibri, col·locar una
mà en l'abdomen i una altra en el pit. Inhalar en dos temps i soltar en altres dos. Cal
vigilar els moviments.
7. Inhalar profundament alçant els braços i exhalar sense força i sense retindre l'aire dins
del cos. És normal marejar-se lleugerament. Si ocorre cal asseure's i respirar
normalment.
8. Amb la Dolçaina. Mantindre l'instrument en equilibri amb l'embocadura i el dit polze de
la mà dreta. Inhalar obrint la boca amb la mandíbula inferior, si es realitza amb la
superior l'instrument es desequilibra. Exhalar suaument sense força i sense produir so.
 6 de 27. Xavier Richart

FASE DE RETENCIÓ
Durant l'emissió del so, la retenció de l'aire dins dels pulmons es produïx per la
tensió que realitzen els músculs abdominals i el diafragma, i quan no s'utilitza la Dolçaina,
tancant lleugerament la gola amb la consonant k.
El control de la retenció de l'aire és molt important perquè:
Augmenta la capacitat toràcica.
Controla la pressió interior.
Aporta oxigen i reduïx la fatiga.
Quan l'aire és retingut es deu notar una pressió i inflor en:
Zona del diafragma i la part baixa de les costelles.
Al melic i al baix ventre.
Zona dels renyons.
Per a desenrotllar la capacitat de retenció és aconsellable pensar en totes estes
zones com a depòsits alternatius d'aire. D'esta manera caldrà forçar progressivament
l'estirada i flexibilitat d'estes zones.
Exercicis
Inhalar pel nas cap a la zona del diafragma en 2 temps, retindre altres 2 i exhalar
l'aire lliurement sense fer força per a expulsar-lo. El mateix amb 4 i 6 temps
Inhalar pel nas dirigint l'aire cap a les zones més baixes (melic i renyons) i al mateix
temps que és retingut realitzar una pressió cap avall. Exhalar tranquil·lament.

FASE DE L'EXHALACIÓ
Cal tindre en compte que bufar no és una activitat freqüent en la vida quotidiana,
per la qual cosa serà necessari exercitar els músculs més directament implicats, que són
el diafragma i els abdominals. Estos han de desenrotllar una gran potència i, al mateix
temps, flexibilitat a partir d'una pràctica constant i dirigida.

L'exhalació en situacions concretes

Respiracions habituals que demana la frase musical. S'ha d'utilitzar la zona del
diafragma per a aconseguir la pressió necessària, però atenció, primer cal aprofitar la
pressió interior de l'aire que s'ha ficat a la força dins del cos, com en un globus, pel
que realment, només és necessari començar a pressionar progressivament de la mitat
de la frase fins al final. No cal utilitzar més aire del necessari perquè produïx
esgotament i una possible desafinació.
Notes agudes. En este cas cal exhalar de manera sobtada i explosiva des del primer
moment. Cal fer força des de baix, no sols amb el diafragma sinó també amb els
abdominals.
Respiracions profundes per a llargs passatges. És aconsellable començar a buidar
els depòsits seguint este orde: zona del diafragma, zona baixa de l'abdomen i zona
dels renyons.
 7 de 27. Xavier Richart

Coordinació amb l'embocadura

L'exhalació ha d'estar combinada amb l'embocadura. La demanda de quantitat i
pressió d'aire està lligada a les característiques de la canya, i és necessari distingir la
pressió de l'aire respecte a la pressió de l'embocadura. És prou habitual que de manera
inconscient i durant l'aprenentatge, augmente la pressió dels llavis sobre la canya quan
augmenta la pressió de l'aire, la qual cosa provoca una pèrdua considerable de la qualitat
del so.
Gola
Un problema a considerar és la tensió que a vegades es produïx en la gola
causada per l'acció d'exhalar amb força o per un intent de controlar la pressió de l'aire.
Esta circumstància és molt perillosa perquè origina un cercle viciós. Quan més es tanca la
gola, menys aire pot eixir i inconscientment es fa més força per a expulsar-lo. Cal vigilar
constantment l'estat de relaxació de la gola o glotis perquè no sols es pot realitzar un
esforç inútil sinó que també pot ocasionar alguna lesió física considerable.

Els símptomes més freqüents que mostren defectes en l'exhalació són:

Ràpida fatiga.
Molèsties i sorolls estranys en la gola.
Un so pobre i tens.
Problemes d'afinació i notes fallides.
Vibrato incontrolat, molt ràpid i desafinat.
Tendència a una afinació massa aguda.
Tensió dels dits sobre la Dolçaina.
Sensació que estem plens i no ens entra més aire.

Les solucions per a evitar estos problemes poden ser:

La relaxació prèvia a la interpretació és imprescindible per a traure el màxim
rendiment.
No esgotar al màxim l'aire retingut i inhalar més vegades.
Badallar freqüentment fins a notar el total relax de la gola.
Inhalar pel nas diverses vegades sense tocar la Dolçaina.
Prendre consciència de com s'obri i es tanca la boca mentres es respira.
Durant l'exhalació amb l'instrument intentar imaginar-se la posició de la gola
després de badallar.

Origen del problema

No utilitzar correctament el procés de la respiració i el control de l'embocadura, la
qual cosa provoca tensions no desitjades.
Causes patològiques, malalties o malformacions. És necessari consultar un
metge especialista.
 8 de 27. Xavier Richart

Exercicis

Respirar correctament gitat amb un llibre sobre la panxa i intentar notar la força que
fa falta, no sols per a la inhalació, sinó també per a dominar l'exhalació de l'aire.
Mantindre un paper de fumar o semblant sobre un vidre vertical amb només la
força del bufit.
Apagar veles o misteres augmentant progressivament la distància. Cal tindre en
compte que no sols cal controlar la pressió, sinó que cal dirigir-la cap a un punt
determinat, ja que d'esta manera, s'aconseguix apagar la flama amb el mínim
esforç.
Intentar imitar el pantaix constant d'un gos.
Seqüències. Inhalar en 4 temps amb la mandíbula inferior i fer sonar una nota
qualsevol durant altres 4, i volta a començar.
Inhalar en 4 temps amb la mandíbula inferior i fer sonar una nota qualsevol durant
altres 3, i eliminar l'aire sobrant obrint la mandíbula inferior de forma explosiva (p).
Inhalar correcta i abundantment i realitzar intervals d'octava a partir de colps d'aire
sense utilitzar la llengua. Al principi no cal preocupar-se per l'afinació.

PROBLEMES HABITUALS

Alçar els muscles i el pit. Utilitzar l'espill.

Inhalar pel nas, perquè produïx una ràpida fatiga de l'embocadura. Cal revisar el
procés d'inhalació.
No planificar-se els punts de presa d'aire i inhalar només quan es té la sensació
d'ofec. És necessari marcar estos punts en les partitures utilitzant el símbol
adequat.
Inhalar per la mandíbula superior alçant el cap. No cal moure el cap, només la
mandíbula inferior.
Inhalar pels costats dels llavis sense quasi obrir la boca. Cal inhalar obrint la boca
amb la mandíbula inferior amb un moviment natural.
No tirar l'aire sobrant. Esta acció és necessària per a oxigenar-se i eliminar
tensions.
Fer sorolls estranys amb la gola. Es pot provocar el badall per a buscar el relax de
la glotis o consultar un metge especialista.
Exhalar més aire de què fa falta. Cal controlar la retenció.
Inhalar massa vegades sense tirar l'aire sobrant pot originar una sensació
d'aclaparament per falta d'oxigen, i segur que desemboca en l'esgotament. Cal
controlar els punts d'inhalació.
Començar a pressionar amb força just després de la inhalació. Cal esperar un poc
per a aprofitar la pressió interior de l'aire.
Realitzar la pressió justa perquè sone l'instrument sense consideracions d'afinació
o de timbre. En este cas segur que s'originen problemes d'embocadura.
 9 de 27. Xavier Richart

QUALITAT DE SO (tècniques)

La Dolçaina és reconeguda per tots pel seu particular timbre. Té un caràcter únic,
amb un so potent ben definit i de gran projecció.
Esta circumstància ha afavorit enormement la recuperació del nostre instrument en
molts pobles o ciutats on, a causa de la crisi de Dolçainers del segle passat, les melodies
tradicionals eren interpretades per altres instruments de vent com el requint o clarinet. Els
gustos i preferències actuals de la Societat Valenciana han motivat la nova valoració del
nostre instrument i demanen que torne a sonar el seu timbre característic en la majoria de
les festes i danses populars i en els escenaris.
Per totes estes raons, el Dolçainer té el deure de buscar, en tot moment, una bona
qualitat en el so propi del seu instrument. Per a aconseguir-lo, prèviament cal conéixer-lo
bé, ser capaç d'imaginar-se el timbre abans de la seua emissió, i l'única manera
d'aconseguir-lo és escoltar-lo amb la màxima atenció en audicions seleccionades i si és
possible dirigides pel professor. No es pot trobar allò que no se sap el que és.

TÈCNICA

Els aspectes tècnics que influïxen directament en el timbre són la respiració i

l'embocadura. A major pressió d'aire resulta un timbre més viu i clar, i a menor, més pobre
i apagat. A major pressió d'embocadura, resulta un timbre més cridaner i tens, i a menor,
més ric en harmònics i equilibrat.
El procés de la respiració ha de ser el més net possible, sense tensions en cap de
les parts implicades, intentant elaborar una columna d'aire amb la velocitat i la pressió
adequades per a la correcta emissió.
El procés de l'embocadura ha de realitzar-se amb les pressions imprescindibles,
tenint molt atenció de no passar-se i ofegar la canya.
També és necessari prestar una especial atenció a l'instrumental utilitzat, sobretot a
la canya i al tudell, que són els que més fàcilment es poden canviar o modificar. És
aconsellable no conformar-se mai amb l'instrumental habitual, i realitzar, en la mesura que
es puga, una contínua recerca de material millor.
10
Capítol 1
NOTES LLARGUES
1- Treball de la resistència i la capacitat en la respiració
2- Treball del so estable
3- Treball de l'afinació
4- Treballar els exercicis intentant que la velocitat del metrònom siga cada vegada més lenta

q»
# 4
Inspirar profundament als compassos d'espera

1 & 4 ∑ w w ∑ w w ∑
w w
∑
w w
# ∑ ..
& ∑ w w
∑ w w ∑ w w
w w
No utilitzar tot l'aire en cada nota i deixar sempre una miqueta de reserva

# 4q» ∑ w w ∑ w w
2 & 4 ∑ w w ∑ w w ∑ w w

#
& ∑ w w ∑ w w ∑ w w ∑ w w ∑ w w ..
Mantindre la gola relaxada i vigilar que no faça sorrolls a l'inspirar ni mentre sona la dolçaina

# # 4q» ∑
& 4 ∑ w w ∑ w w ∑ w w ∑ w w
3 w w
#
& # ∑ w w ∑ w w ∑ w w ∑
w w ∑
w w
..

Vigila que els dits estiguen relaxats igual que el teu cos

# # 4q»∑
& 4 ∑ w w ∑ w w ∑ w w ∑ w w
4 w w
## ∑ w
& w ∑ w w ∑ w w ∑ w w ∑ w w

#
& # ∑ w w ∑ w w ∑ w w ∑ w w ∑ w w ∑ w w ..
© 2002 per Xavier Richart
 11
q»
Inspirar profundament als compassos d'espera

# 4 w w w w
5 & 4 ∑ ∑ ∑ w w ∑ w w

# ∑ w w w w w w w w ..
& ∑ ∑ ∑

No utilitzar tot l'aire en cada nota i deixar sempre una miqueta de reserva

q»
# 4
6 & 4 ∑ ∑ w w ∑ w w ∑ w w ∑ w w ∑ w w
w w
# ∑ w w
∑ w w ∑ w w ∑ w w ∑ w w ∑ w w
&
# ∑ w w ∑ w w
& ∑ w w ∑ w w ∑ w w ∑ w w ..

Mantindre la gola relaxada i vigilar que no faça sorrolls a l'inspirar ni mentre sona la dolçaina

q»
## 4 ∑
7 & 4 w w ∑ w w ∑ w w ∑ w w ∑ w w ∑ w w
## w w w w ∑ w w w w
& ∑ w w ∑ w w ∑ ∑ ∑
## ∑ w w w w ∑ w w
& ∑ ∑ w w ∑ w w ∑ w w
## ∑ ∑ w ∑ w ∑ ∑ ..
& w w w w w w w w
Vigila que els dits estiguen relaxats igual que el teu cos

© 2002 per Xavier Richart

 q»
12
Inspirar profundament als compassos d'espera
# 4 ∑
8 & 4 ∑ ∑ w w ∑ nw w ∑ w w
w w #w w
# ∑
& w w ∑ #w w ∑ w w ∑ bw w ∑ nw w
# ∑ w w ∑ #w w ∑ w w ∑ bw w ∑ w w
&
# ∑ w w ∑ bw w ∑ w ∑ bw w ∑ w
& w w
# ∑ ..
& w w ∑ nw w ∑ w w
∑
bw w
∑
w w
No utilitzar tot l'aire en cada nota i deixar sempre una miqueta de reserva

# 4q»∑
Vigila que els dits estiguen relaxats igual que el teu cos

9 & 4 ∑ ∑ w w ∑ nw w ∑ w w
w w #w w
#
& ∑ w w ∑ #w w ∑ w w ∑ bw w ∑ nw w
# ∑ w
& w ∑ #w w ∑ w w ∑ #w w ∑ w w

# ∑ nw w ∑ w w ∑ w w #w w w w bw w
& ∑ ∑ ∑
# ∑ w w ∑ w w ∑ nw w ∑ w w ∑ bw w ∑ w w
&
# ∑ bw w ∑ w w
& ∑ w w ∑ bw w ∑ w w ∑ bw w
# ∑
& w w ∑ w w ∑ n w w ∑ w w ∑ b w w ∑ w w ..
Mantindre la gola relaxada i vigilar que no faça sorrolls a l'inspirar ni mentre sona la dolçaina

© 2002 per Xavier Richart

 Capítol 2 13

EXHALACIÓ
1- Treball de l'exhalació controlada
2- Treball de la inspiració ràpida
3- Treball del diafragma i els abdominals
4- Treballar els exercicis intentant que la velocitat del metrònom siga cada vegada més alta

q»
# 4 ˙ Ó ˙ Ó
1 & 4 ∑ ˙ Ó ˙ Ó ˙
Ó ˙ Ó ˙ Ó ˙
Ó
tirar l'aire sobrant just després de tallar
# ˙ Ó ˙ Ó
& ˙ Ó ˙ Ó ˙ Ó ˙ Ó
˙
Ó ˙ Ó ..

q» Vigila que els dits estiguen relaxats igual que el teu cos, sobretot als aguts
# 4 ∑ ˙ ˙ Ó ˙ Ó
2 & 4 ˙ Ó Ó ˙ Ó Ó Ó ˙ Ó
˙ ˙
# ˙ Ó ˙ Ó ˙ Ó ˙ ˙ Ó ˙ Ó ˙ Ó ˙ Ó .
tirar l'aire sobrant just després de tallar

& Ó .

q»
## 2 - -
œ -
œ
3 & 4 ∑ œ-
Œ
œ- Œ œ-
Œ œ- Œ œ- Œ œ Œ Œ Œ

## - - Œ œ Œ œ- Œ ..
tirar l'aire sobrant just després de tallar

& œ Œ œ- Œ œ Œ œ Œ œ- Œ œ -
- -

q»
Has de notar un cert cansament al diafragma i/o als abdominals

# 2 ∑ œ- -
œ œ- Œ œ- Œ
4 & 4 œ- Œ Œ œ- Œ Œ Œ Œ
œ- œ-
# œ- œ- œ- Œ œ- Œ œ- Œ œ- Œ œ- œ- Œ
tirar l'aire sobrant just després de tallar

& Œ Œ Œ
# œ- œ- œ- Œ œ- Œ œ- Œ œ- Œ œ- ..
& Œ Œ Œ
© 2002 per Xavier Richart
14
q»
## 2 j
& 4 ∑ j ‰ œj ‰ œj ‰ œj ‰ œ ‰ œ ‰ œ ‰ Jœ ‰
5 œ J J
# œ ‰ œ ‰ œ ‰ œj ‰ œj ‰ j ‰ j ‰ j ‰
tirar l'aire sobrant just després de tallar

& # ∑ J J J œ œ œ
##
j ‰ œj ‰ œj ‰ œj ‰ œj ‰ œj ‰ œj ‰ œ ‰ œ ‰ œ ‰ œ ‰ œJ ‰
j
& ∑
œ J J J
# œ ‰ œ ‰ œ ‰ œj ‰ œ ‰ j ‰ œj ‰ j ‰ j ‰ j ‰ j ‰ j ‰ ..
& # ∑ J J J J œ œ œ œ œ œ
Has de notar un cert cansament al diafragma i/o als abdominals

q»
# 2 j ‰ Jœ ‰ œ ‰ œ ‰ j ‰ œ ‰ œ ‰ Œ j ‰ œ ‰ œ ‰ j ‰ Jœ ‰ œ ‰ Jœ ‰ Œ
6 & 4 ∑ œ J J œ J J œ J J œ J
# ‰ œ ‰ œ ‰ œ œ ‰ œ ‰ œ ‰ Œ j ‰ œ ‰ œ œ ‰ œ ‰ œ ‰ Jœ ‰ Œ .
œ
tirar l'aire sobrant just després de tallar

& J J J J‰ J J J œ J J‰J J J .

q»
# 2 j j j j œ œ œ œ œ œ œ œ œ
7 & 4 ∑ ‰œ ‰œ ‰œ ‰œ ‰ œ ‰ œ ‰ J‰ ‰ J‰ J ‰ J‰ J ‰ J‰ J Œ
J J J
# ‰ Jœ ‰ œ ‰ œ ‰ œ œ ‰ œ ‰ j ‰ j ‰ j ‰ j
tirar l'aire sobrant just després de tallar

& J J J ‰J œ œ ‰ j ‰ j ‰ j ‰ j œ Œ ..
J œ œ œ œ œ œ

© 2002 per Xavier Richart

 Capítol 3 15

DIAFRAGMA
1- Treball del diafragma i dels músuls abdominals
2- Treball de l'exhalació controlada
3- Treballar els exercicis intentant que la velocitat del metrònom siga cada vegada més alta

q» œ œ
Inspirar profundament als compassos d'espera
# 4 ∑ Ó œ œ œ œ Ó œ œ Ó
1 & 4 œ œ ˙ œ œ ˙ Ó œ œ ˙ œ œ ˙
# œ œ ˙ œ œ ˙
tirar l'aire sobrant als silencis

Ó Ó œ œ ˙ Ó œ œ w .
& œ œ œ œ œ œ .
œ œ
q» ˙ ˙ œ œ œ
# 2 ∑ ∑ ∑
2 & 4 ˙ ˙ œ œ Œ œ Œ
# œ œ œ œ œ ..
& ∑ œ œ ˙ ∑ œ œ œ ˙

# 2q»
Vigila no apretar l'embocadura perquè s'ofegarà el so
˙ ˙ œ œ œ Œ
3 & 4 ∑ ˙ ∑ ˙ ∑ œ œ Œ œ
# ∑ œ œ œ œ œ ..
& œ œ ˙ ∑ œ œ œ ˙

# 4q» ∑
& 4 Ó ˙ Ó ˙ Ó ˙ Ó ˙ Ó ˙ Ó
4 ˙
#
prohibit utilitzar la llengua

& ˙ Ó ˙ Ó ˙ Ó ˙ Ó Ó ˙ Ó ˙ Ó ..
˙

# 2q» ∑ ˙ ˙ œ œ œ Œ
tirar l'aire sobrant als silencis

5 & 4 ˙ ∑ ˙ ∑ œ œ Œ œ
# ∑ œ œ ∑ œ œ œ ..
& œ œ ˙ œ œ œ ˙
© 2002 per Xavier Richart
 q»
16
œ ˙ œ œ œ œ
œ œ œ œ œ
Inspirar profundament als compassos d'espera
## 4
& 4 ∑ œ œ œ ∑ œ œ œ œ œ ˙
6 œ œ
# œœ œ œ œœ œ œ œœ œ œ œœ
& # ∑ œ œ œ Œ œ œ œ Œ œ œ œ Œ œ œ
œ˙
&
## œ œŒ œœ œ œŒ ∑ œ œ œœœ œ w ..
œ œ œ œ œ œ œ

q» œ
revisa l'obertura de les pales i rectifìca-la si cal
œ
# 2 ∑ œ œ ˙ œ œ ˙
7 & 4 œ œ œ ∑ œ œ œ ∑
# œ œ œ ˙ ∑ œ œ œ œ ˙
..
& œ œ œ œ œ œ œ

# 4q» ∑
tirar l'aire sobrant als silencis

˙ ˙ ˙ ˙ ˙ ˙
8 & 4 Ó Ó Ó Ó Ó Ó

# ˙ ˙ ˙
prohibit utilitzar la llengua

Ó ˙ Ó ˙ Ó ˙ Ó Ó Ó ..
&
q»
Vigila no apretar apretar l'embocadura perquè s'ofegarà el so

# 2 ∑ ˙ ˙ œ œ œ
9 & 4 ˙ ∑ ˙ ∑ œ œ Œ œ Œ
# œ œ œ œ œ
& ∑ œ œ ˙ ∑ œ œ œ ˙ ..

q» œ ˙ œ œ œ ˙
## 2 ∑ œ œ œ
& 4 ∑ œ œ œ ∑
10
œ œ œ œ
## œ œ œ ˙ ∑ œ œ œ ˙ œ œ œ ˙ ..
& œ œ œ œ œ œ ∑ œ œ œ

© 2002 per Xavier Richart

 17 de 27. Xavier Richart

TÈCNICA DE L’EMBOCADURA

L'embocadura és la manera d'adaptar la boca a la canya i l'acció de modificar

subtilment l'obertura de les pales en el transcurs de la interpretació, un procés de gran
complexitat que permet el control de l'elaboració inicial del so de la Dolçaina i la seua
manipulació directa.

Les funcions de l'embocadura són:

1. El control i la recerca contínua de l'afinació.

2. Aconseguir un timbre coherent amb la personalitat del nostre instrument.
3. La producció de les notes agudes i de les alteracions.
4. Principal responsable dels efectes dinàmics.
5. Equilibrar els volums i el timbre de les notes.
6. Sostindre l'instrument en la seua posició correcta i mantindre'l en equilibri en el procés
de la respiració.
7. Facilitar la claredat i la velocitat de l'articulació.

Símptomes de la falta de domini de l'embocadura

1. Una ràpida fatiga sense causes raonables.

2. Un descontrol de l'afinació.
3. Un so desequilibrat i ofegat, amb canvis de timbre i de volum sense coherència.
4. Un vibrato forçat i involuntari sense cap control.
5. Realitzar notes fallides durant la interpretació.
6. Problemes amb les notes agudes (segon registre).

Altres tècniques que faciliten el control de l'embocadura

1. Un estat de relaxació general i una bona concentració

2. El control i la potència en el procés de la respiració.
3. Eliminar la tensió en el procés de la digitació.
4. Utilitzar una bona canya que s'adapte a les possibilitats personals de l'alumne.
 18 de 27. Xavier Richart

RECURSOS DE L’EMBOCADURA

Augmentar la pressió

L'intèrpret pot i ha de variar subtilment l'obertura de la canya augmentant la pressió

que exercix l'embocadura (llavis) sobre les pales, i d'esta manera, aconseguir les
modificacions necessàries per a una correcta interpretació del nostre instrument.
Augmentar la pressió sobre la canya provoca:
1. Una pujada de l'afinació.
2. Una disminució de la potència.
3. Un timbre més agut i menys gros.
Si la canya està ben construïda deu posseir certa inèrcia pròpia a mantindre
l'obertura inicial per a donar flexibilitat a les variacions de pressió, ja que és imprescindible
que, al disminuir la força, tendix a recuperar la posició anterior. Per esta raó, el control de
la pressió de l'embocadura és un dels recursos més esgotadors en la interpretació del
nostre instrument, ja que com més força es realitza, més cal aguantar la pressió que la
canya retorna.
Per a augmentar la pressió sobre la canya cal doblegar i tensar lleugerament els
llavis cap a l'interior de la boca i/o fent un poc de pressió dels laterals cap al centre. No cal
fer pressió amb les mandíbules com per a tancar la boca.
Si es realitza correctament, al cap d'una relativa quantitat de temps d'estudi, és
normal notar un cansament o molèstia en els laterals de la boca. Si no és així i apareixen
marques significatives o xicotetes ferides en l'interior dels llavis, el més probable és que
no s'estiga utilitzant la tècnica correcta o també per una excessiva i prolongada pràctica.
És recomanable no abusar del temps d'estudi fins a l'extrem d'un gran esgotament,
quan apareguen els primers símptomes del cansament és preferible descansar uns
instants i després continuar.

Disminuir la pressió sobre la canya provoca

1. Una baixada de l'afinació.

2. Un augment de la potència si també creix la pressió d’aire
3. Un timbre més fosc i més gros.
Si es vol disminuir la pressió sobre les pales caldrà abaixar la mandíbula inferior
obrint lleugerament la boca, per a poder aconseguir la màxima obertura de la canya. Cal
tindre atenció en les possibles fugues d'aire i de no inflar cap part dels llavis o de la cara,
per xicoteta que esta siga.
L'aprenentatge d'esta tècnica és normal que tarde un temps en assimilar-se, per la
qual cosa cal ser pacients i experimentar contínuament amb exercicis per a abaixar
l'afinació de les notes sense la disminució de la potència del so.
 19 de 27. Xavier Richart

Canvis de posició

La quantitat de superfície dels llavis i el punt on entren en contacte amb la canya

també pot influir en la modificació del so. Esta respon de manera diferent si la pressió
s'exercix prop de la lligadura o prop de l'obertura de les pales, ja que quan descendix el
grossor d'estes la tendència a mantindre's oberta és menor i caldrà ser molt més subtil.

Els canvis de posició provoquen:

1. Variacions en l'afinació. Acostant-se a la lligadura puja, i a l'obertura de les pales

baixa.
2. Variacions de potència. Acostant-se a la lligadura puja, i a l'obertura de les pales
baixa.
3. Variacions de timbre. Acostant-se a la lligadura més gros i estrident, i a l'obertura de
les pales més apagat.

EXERCICIS

1. Fer roncar la canya posada en el tudell i experimentar amb les variacions de pressió
d'aire i dels llavis i amb el canvi de posició d'estos. És aconsellable roncar la canya
abans de començar a estudiar.
2. Ser conscient de com s'ajunten i separen les pales amb la pressió dels llavis. Una
manera de visualitzar-ho és posant la llengua en l'obertura al mateix temps que
s'estrenyen les pales amb els llavis sense bufar.
3. Sostindre la canya posada en el tudell únicament amb els llavis, i durant breus espais
de temps i amb descansos. Al disminuir la superfície de contacte deu augmentar
l'esforç. Les dents no deuen tocar la canya. Primer intentar-ho sense doblegar els
llavis i després doblegant-los lleugerament.
4. Estirar i relaxar els músculs facials inflant les galtes i fent pressió en els llavis amb la
mà. S'ha de notar una xicoteta molèstia als laterals dels llavis i part de la cara després
d’haver exercitat l’embocadura.
5. A partir d'una nota greu com el re, intentar pujar i abaixar l'afinació fins al que es puga,
variant l'obertura de les pales sense disminuir la pressió d'aire. El mateix amb una nota
aguda com el mi.
6. Intentar afinar alteracions com el SI o el LA bemoll sense canviar de posició i partint de
la nota natural.
7. Intentar mantindre l'afinació en notes llargues. Utilitzar l'afinador electrònic.
 20 de 27. Xavier Richart

PROBLEMES HABITUALS

Unflar qualsevol part dels llavis i la cara durant l'exhalació. Si els llavis són grossos
és normal que el bigot i la barbeta sobreïsquen un poc, però en cap cas deu haver-
hi aire entre els llavis i les genives.
Inhalar obrint la boca amb la mandíbula superior o els costats dels llavis. Cal
revisar la inhalació per a no esgotar l'embocadura.
Doblegar excessivament els llavis o no doblegar-los en absolut.
Que les dents entren en contacte amb la canya. Mai no han de fer-ho.
Recolzar els llavis damunt de la lligadura o embocar excessivament cap a l'obertura
de les pal·les. Cal intentar que la major part de la superfície de les pales estiga
coberta per la boca, deixant lliure una xicoteta zona fins a la lligadura.
Tindre la canya excessivament oberta al començar l'estudi o l'actuació amb
l'esperança que es vaja tancant. És important començar el més còmode possible i
si la canya es tanca, obrir-la amb les alicates.
Utilitzar poc d'aire en els aguts, la qual cosa obliga a augmentar la pressió de
l'embocadura per a aconseguir l'afinació correcta.
Fer més pressió d'embocadura al final de les frases per falta d'aire, la qual cosa
provoca una pujada de l'afinació i una pèrdua de potència.
És normal que després d'una prolongada pràctica es note un xicotet canvi en la
textura de la zona on el llavi entra en contacte amb la canya, però no s'han de
produir ferides.
Realitzar una excessiva pressió dels llavis en el moment de l'exhalació. És habitual
en els principiants.
Vibrar sense control i inconscientment. El vibrato no és aconsellable quan es
produïx per una excessiva tensió muscular de manera involuntària. Cal practicar
amb notes llargues.
Col·locar la canya en un costat de la boca, ni tan sols quan apareix la fatiga.
Sempre deu col·locar-se al centre.
Produir-se fugues d'aire durant l'exhalació. Cal revisar la posició.
Augmentar la pressió de l'embocadura al mateix temps que augmenta la pressió de
l'aire sense ser conscient. Cal practicar amb notes llargues i aguts.
Mastegar el so. En alguns casos i sense voler-ho, hi ha una tendència a moure la
boca durant la interpretació de manera inconscient. És important intentar controlar
estos moviments perquè produïxen variacions en la qualitat de so.
 Capítol 4 21

EMBOCADURA
1- Treball del l'embocadura
2- Treball de la coordinació de les pressions dels llavis i de l'aire
3- Treballar els exercicis amb metrònom i velocitats lentes o moderades

Lleva pressió a les pal.les baixant lleugerament la mandíbula inferior i mantenint la tensío a l'embocadura

q»
# 4 ∑
& 4 ∑ ∑ ∑
1
w #w w- # w- ˙ #˙
# ∑
posició de re greu sempre
∑ ..
& # ˙- #w w # w- w-
-̇
Mantin la pressió de l'aire al canviar l'afinació sempre que puges

q» -̇ -̇
# 4 w w ˙ ˙ w w-
2 & 4 ∑ ∑ ∑

# -̇ posició
-̇
de sol agut sempre
w ˙ ˙ w- w-
& ∑ ∑ ..

q»
Procura que al canviar d'afinació no abaixe significativament la potència del so

# 4 w #w ˙ #˙ w -̇ # ˙- w-
3 & 4 ∑ ∑ ∑
-̇ # ˙- # w- w-
posició de mi agut sempre
# #w ˙ #˙ ..
& ∑ ∑

Inspirar profundament als compassos d'espera

q»
# 2 ∑ ∑ ∑
4 & 4 ˙ #˙ œ œ #˙ œ #œ ˙
#
posició de la natural sempre

& ∑ œ #œ #˙ ∑ œ #œ œ #œ ˙ ..
© 2002 per Xavier Richart
 22
q»
# 2 ∑ ˙
5 & 4 #˙ ∑ œ œ #˙ ∑ œ #œ ˙
# ∑
posició de si natural sempre
œ #œ ∑ œ #œ œ #œ ˙ ..
& #˙
Lleva pressió a les pal.les baixant lleugerament la mandíbula inferior i mantenint la tensío a l'embocadura

q»
# 2 ∑ œ œ ˙
6 & 4 œ œ ˙ b˙ n˙ ∑ b˙ ˙
#
posició de si natural sempre

& ∑ œ œ œ bœ œ bœ n˙ ∑ œ œ œ bœ ˙ ˙
# ∑ ..
& œ œ œ œ œ bœ ˙ bœ nœ ˙

q»
Mantin la pressió de l'aire al canviar l'afinació sempre que puges

## 2 ∑
7 & 4 ˙ ˙ ˙ b˙ ∑ œ œ ˙ b˙ ˙
##
posició de la natural sempre

& ∑ œ œ œ bœ n˙ b˙ ∑ œ œ œ bœ ˙ n˙
## ..
& ∑ œ œ œ œ œ bœ ˙ nœ œ œ œ
˙
Procura que al canviar d'afinació no abaixe significativament la potència del so

© 2002 per Xavier Richart

 23 de 27. Xavier Richart

TÈCNICA DEL VIBRATO

La funció del Vibrato és la de produir una ondulació en el so de la nota afectada, de

tal manera que apareixen unes subtils variacions en la seua afinació inicial en forma de
freqüència. Si es compara el so d'una nota amb una línia horitzontal, a l'efectuar un
Vibrato, es convertix en una línia ondulant que indica les pujades i baixades de l'afinació.
Les característiques del Vibrato depenen del grau de desafinació de la nota
afectada (amplitud d'ona) i de la seua freqüència. És molt important que l'altura del so es
veja afectada simètricament, sent el punt central el que oferirà l'afinació aparent de la nota
vibrada.
El Vibrato és un recurs expressiu que deu utilitzar-se de manera conscient. En
certes ocasions, la falta d'una tècnica i coneixements necessaris combinats amb el gran
esforç físic i mental que requerix el nostre instrument, provoquen l'aparició d'un vibrato
involuntari i sense control, que en la majoria dels casos, reflexa una gran tensió muscular.

Tècniques del Vibrato

1. Embocadura. Amb delicades i controlades variacions de pressió dels llavis sobre la
canya que possibiliten un canvi en l'obertura de les pales i, per consegüent, la variació
de l'afinació.
2. Procés de la respiració. A partir dels canvis de velocitat i pressió de la columna d'aire
produïts pels moviments del diafragma i els músculs abdominals.
3. Gola. Per mitjà d'espasmes inconscients de la gola que dificulten el pas de l'aire. Este
Vibrato cal vigilar-lo de prop perquè no es produïsca de manera voluntària o
involuntària, perquè produïx un so tens, sense potència i sense control, i perquè pot
produir una ràpida fatiga i alguna lesió física.
La tècnica més aconsellable per a emetre i controlar el Vibrato es basa
fonamentalment en l'acció de l'embocadura. Però al mateix temps és necessari controlar
la columna d'aire perquè reforce esta acció i equilibre la demanda d'aire de la canya a
l'obrir-se i tancar-se l'obertura de les pales. D'esta manera, i amb una pràctica constant i
dirigida, s'obté un Vibrato en el qual es pot controlar la seua velocitat (freqüència) i
l'amplitud d'ona que marca les subtils variacions d'afinació. També es pot intentar
controlar este recurs només amb la respiració, però és molt difícil aconseguir velocitat i
control.

Tipus.
1. Vibrato regular. És aconsellable utilitzar-lo, per norma general, en les notes llargues,
perquè provoca un so més ple i amb més personalitat, i sobretot, amb més projecció.
Es caracteritza per la regularitat en la seua freqüència, que es basa en una subdivisió
coherent de la pulsació rítmica de l'obra o el passatge.

2. Vibrato lliure. Produïx multitud d'efectes, des de la calma fins a la tensió, i es

caracteritza per les variacions i/o progressions de la freqüència i de l'amplitud d'ona.
24
Capítol 5
VIBRATO
1- Treball del control de l'embocadura
2- Treball de la coordinació de les pressions dels llavis i de l'aire
3- Treball del Vibrato regular amb subdivisions de la pulsació
4- Ttreballar els exercicis intentant que la velocitat del metrònom siga cada vegada més alta
Quan el so és vibrat la potència sonora ha de ser igual o superior que quan no està vibrat.

# 4q»
Augmenta lleugerament la pressió d'aire al iniciar el Vibrato

1 & 4 ∑ w w ∑ w w ∑ w w
∑
no vibrato vibrato a tempo

#
simile

& w ∑ ∑ ∑ w w ..
w w w w w
# 4q» ∑
Si tens problemes exagera els moviments dels llavis

2 & 4 w w ∑ w w ∑ w w ∑ w w
no vibrato vibrato a tempo simile

#
& ∑ w w ∑ w w ∑ w w ∑ w w ∑ w w ..

# # q»
Procura que el vibrat siga regular, encara que el faces lent, ja

& 44 ∑ ∑ ∑ ∑
augmentaràs de velocitat amb l'estudi

w w w w w w
##
vibrato a tempo simile
3 no vibrato

& w w ∑ w w ∑ w w ∑ w w

## ∑ w w ..
& ∑ w w ∑ w w ∑
w w
# q» w w w w
Controla que als aguts els canvis de pressió són més subtils
w w
4 & 44 ∑ ∑ ∑
w w
1ª redona no vibrato, 2ª vibrato a tempo

# w w w w w w ..
& ∑ ∑ ∑ ∑

# # 4q» ∑ w
Inspirar profundament als compassos d'espera
w w
& 4
w ∑ w w ∑ w w
∑ ∑

## w w
5
w w
1ª redona no vibrato, 2ª vibrato a tempo

w w ∑ w w
& ∑ ∑ ∑ w w ..
© 2002 per Xavier Richart
 25 de 27. Xavier Richart

TÈCNICA DE LA DINÀMICA

Els recursos dinàmics es basen en la variació del volum del so durant la

interpretació, també denominada matisar. En este sentit està la gamma de matisos que
comprenen entre el piano i el forte (suau i fort) que indiquen un volum concret i constant; i
d'altra banda estan els reguladors, que assenyalen un canvi progressiu de matís
ascendent o descendent (crescendo i diminuendo).
El repertori tradicional del nostre instrument sol ser interpretat majoritàriament en
espais oberts i sense amplificació, per la qual cosa és lògic que el més fàcil i natural siga
produir una emissió d'una gran potència sonora.
L'aparició de noves composicions en el repertori propi de la Dolçaina, ha motivat el
desenrotllament de noves tècniques que permeten aconseguir un relatiu control d'alguns
matisos, però requerixen una atenció molt especial del compositor i de l'intèrpret perquè
resulta un procés molt complicat i esgotador.
En la Dolçaina, els recursos dinàmics deuen ser aplicats en circumstàncies
especials i quan el compositor o l'obra els requerisquen. Fer un ús abusiu i no adequat en
la interpretació habitual pot arribar a desvirtuar al nostre instrument.

Els símbols gràfics que indiquen efectes dinàmics en les partitures per a Dolçaina
són: p (piano), mp, mf, f (‘forte’), ff, cresc, dim,

Desenrotllament de la tècnica de la Dinàmica

Per a realitzar els efectes dinàmics durant l'emissió del so és necessari una gran
coordinació entre l'embocadura i l'exhalació de l'aire.
Per a reduir la potència sonora cal disminuir la pressió de l'aire exhalat, i al mateix
temps augmentar la pressió de l'embocadura perquè no abaixe l'afinació. Estes dues
accions cal realitzar-les amb una gran coordinació, de manera que al principi del seu
aprenentatge, és recomanable fer diminuendos molt progressius, i d'esta manera
desenrotllar els reflexos necessaris per a poder rectificar l'afinació.
Després de dominar el diminuendo, cal treballar el crescendo, però com una
continuació del primer, sense interrompre el so. A l'arribar al punt de menys volum, cal
realitzar el procés contrari, és a dir, augmentar progressivament la pressió de l'aire i al
mateix temps relaxar la pressió de l'embocadura perquè l'afinació no puge.
Una vegada dominada la progressió diminuendo – crescendo, cal intentar l'emissió
directa al mp. En este cas, abans de bufar amb poca pressió, la canya ha d'estar
lleugerament més tancada perquè l'afinació siga la correcta.
La posició de l'embocadura també influïx en la potència, si els llavis es col·loquen
prop de la lligadura, facilita el forte, i si estan prop de l'obertura de les pales, el piano. En
casos concrets com en el re greu, per a disminuir el volum sense que l'afinació puge, és
aconsellable traure un poc més la canya de la boca.
 26
Capítol 6
DINÀMICA
1- Treball de la tècnica d'expressió en la dinàmica
2- Treball de la coordinació de les pressions dels llavis i de l'aire
3- Treballar els exercicis amb el metrònom a velocitats lentes i desprès intentar pujar

q»
Recorda que has de disminuir paulatinament la pressió d'aire i augmentar

# 4 ∑
la pressió de l'embocadura al mateix temps als decrecendos

1 & 4 w w .. .. ∑ w w w .. .. ∑ w ∑
f f f
# ∑ w .. .. ∑ w
& w w .. .. ∑ w w w ..
F P P P
q»
Recorda que tens que augmentar paulatinament la pressió d'aire i
# 4 ∑ . . ∑ . .
w w w . . ∑ w ∑
disminuir la pressió de l'embocadura al mateix temps als crecendos

2 & 4 w w . .
f f f
#
& w ∑ w .. .. ∑ w w . . ∑ w
. .
w w .
.
F P P P
# 4q» Intenta que l'afinació no varie al fer dinàmica

3 & 4 ∑ w w .. .. ∑ w w w . . ∑ w
. . ∑
f f f
# ∑ w .. .. ∑ w . . .
& w w . . ∑ w w w .
F P P P
# 4q» Procura no apretar els dits quan fas pressió als llavis

4 & 4 ∑ w w .. .. ∑ w w w .. .. ∑ w ∑
f f f
# ∑ w .. .. ∑ w
& w w .. .. ∑ w w w ..
F P P P

# 4q» ∑
Inspirar profundament als compassos d'espera

5 & 4 w w .. .. ∑ w w w .. .. ∑ w ∑
f f f
# w ∑ w .. .. ∑ w w .. .. ∑ w w w ..
&
F P P P
© 2002 per Xavier Richart
27
q» Intenta vibrar als crescendos
# 4 ∑ w w .. .. ∑ w w w .. .. ∑ w ∑
6 & 4 f
f f
# w w .. .. ∑ w w .. .. ∑ w w w ..
& ∑
F P P P
q»
Utilitza els canvis de posició dels llavis sobre la canya per a facilitar la dinàmica

# 4 ∑ w w .. .. ∑ w w w .. .. ∑ w ∑
& 4
f
7
f f
# w ∑ .. .. ∑ .. .. ∑ ..
& w w w w w w
F P P P
q» Intenta que l'afinació no varie al fer dinàmica

# 4 ∑ .. .. ∑ .. .. ∑
& 4 ∑
8
w w w w w w
f f f
# .. .. ∑ .. .. ∑ ..
& w ∑
w w w w w w
F P P P
q» Procura no apretar els dits quan fas pressió als llavis
## 4 œ œ œ
9 & 4 œ ˙ œ Œ œ œ œ œ ˙ œ Œ
f F
##
& œ œ œ œ ˙ Œ œ œ œ œ ˙ Œ
œ œ
f F
##
& œ œ œ œ ˙ œ Œ œ œ œ œ ˙ œ Œ
f F
## .
& œ œ œ œ ˙ Œ œ œ œ œ
w
..
F F f

© 2002 per Xavier Richart