CHARLES

PERRAULT

Adaptació i guió:
ÀNGELS GARRIGA

Notes biogràfiques:
MARTA MATA

Coberta original:
MARTA BALAGUER

Escenificació:
XAVIER ROMEU
 EL GAT AMB BOTES 1

L’AUTOR

Tots vosaltres deveu haver llegit o sentit contar «La Caputxeta Vermella», «La Ventafocs» o
«La Bella Adormida del Bosc». Aquests contes, així com EL GAT AMB BOTES, els va escriure
Charles Perrault. Perrault va néixer i va viure a París, durant el segle XVIII. Era el petit dels cinc
fills d’un advocat. Això de ser el petit ja sabeu que és molt important als contes. Charles
s’encarregava de les obres als palaus del rei i també escrivia i llegia molts llibres i els discutia a
l’acadèmia Francesa. L’Acadèmia era l’encarregada de redactar un gran diccionari de la
llengua. Vivia entre nobles i gent rica, els únics, a més dels clergues, que llavors llegien. En
aquella època, d’això fa gairebé tres segles, només s’escrivien grans llibres de les grans
ciències que els homes grans estudiaven. Però per al poble, per als nens que escoltaven
contes, no n’hi havia cap, de llibre. A Charles Perrault els contes li agradaven molt i com que
volia que tots els nens poguessin tenir contes, sense dir res a cap dels savis que escrivien
llibres, ell en va escriure un amb tots els contes que recordava. Això va ser l’any 1697 i en
aquest llibres va sortir escrit per primera vegada el conte del GAT AMB BOTES.

L’OBRA

En aquell temps, ja ho he dit, no tothom tenia llibres, ni tampoc tenia el que li agradava, ni fins
el que calia per a viure. Hi havia molts moliners, sabaters i dalladors i boscaters ben pobres; i
molts senyors que vivien encara als seus castells i feien treballar tothom per ben poques
monedes. Hi havia un rei que encara només viatjava en carrossa i no sabia pas tot el que
passava al país; hi havia cortesans que l’acompanyaven i s’estimaven més que el rei no ho
sabés tot. En el conte del GAT AMB BOTES, hi surten tots aquests personatges i parlen i es
mouen tal com parlaven i vivien la gent d’aquells temps.

De llavors ençà s’ha tornat a escriure milers de vegades. Vosaltres l’heu pogut llegir i ara el
podreu representar en aquesta versió que va fer Àngels Garriga, inspirada en una adaptació
teatral francesa d’Henri Geon.

ELS PERSONATGES

Ara us hauríem de dir com és cada un dels personatges, què pensa, què vol, si és murri o
beneit, que què fa el que fa o diu el que diu. Però no us ho direm. Val més que sigueu vosaltres
que penseu com són cada un d’ells.

El Notari
Per què es presenta al molí? Quina és la seva feina? Encara que
llegeix a poc a poc i cerimoniosament el testament del moliner, creieu
que els interessa el que diu? ¿I el que diuen els dos germans grans? I
el que diu el petit? Per què? ¿Què opina sobre l’herència d’aquest? És
simpàtic?

En Joan I i en Joan II
Com són de grans? ¿Potser un o tots dos són casats i tenen fills? ¿Els
deu agradar la feina que fan? Per què? ¿Què deuen pensar quan reben
l’herència del pare? ¿I què pensen del seu germà petit? I del Gat?

En Joan III
Com és de presència? ¿Com queda quan sap l’herència que li
correspon? ¿Què pensa quan sent que el Gat li parla? Per què hi posa
confiança? Quan el Gat caça, però no porta la caça a casa, continua
tenint-li confiança? Per què? I per què l’obeeix i es banya a la riera? Què
pensa el Rei? I la Princesa?
 EL GAT AMB BOTES 2

El Gat
És el personatge més important i caldrà que hi penseu força. Què devia
haver fet fins ara? Com s’ho devia haver passat? ¿Què devia pensar el
moliner, dels seus fills, del seu treball, de les gents que venien a portar
gra per moldre? Com havia après a caçar? ¿Com sabia que hi havia un
Rei? I un Ogre? ¿Es conformava amb les coses que veia? Per què?
Com se li devien ocórrer les solucions? ¿Quines qualitats tenia que va
fer servir? ¿Quines altres coses hauria pogut fer per solucionar els
problemes del seu amo? ¿Què pensava dels altres personatges del
conte? Què va fer després?

El Rei
Quines coses sabia i quines no sabia del seu país? ¿Què feia per
governar? Què hauria pogut fer? ¿Quina manera de ser tenia: pensava
gaire, vivia gaire bé, tenia bon o mal geni, era molt intel·ligent, i
treballador?

La Princesa
¿Com deu ser una noia que neix en un palau i veu que és la filla del Rei?
Què deu conèixer del que passa a fora del palau? ¿I de les persones que
hi viuen a dins? Què i qui li deu agradar?

L’Ogre
És ric? Com és? És fort? Què sap fer? Què vol? És intel·ligent? ¿Què en
pensaven les gents? I ell, què pensava de la gent?

Cortesans i Cortesanes
En què s’assemblen? En què són diferents? Què pensen del Rei? I del
Gat? I del Marquès de la Carabassa? ¿Els agrada o els desagrada a
alguns com s’acaba el conte? Per què?

Boscaters i Pagesos
Treballen molt? Guanyen gaire? Estaven contents del seu amo? ¿Per
què obeeixen el Gat? Què els va passar després?

Vailets
Estan a casa de l’Ogre per gust o per força? Per què? ¿Què devien
pensar de l’Ogre? ¿Per què estan contents quan el Gat s’ha menjat
l’Ogre? Per què obeeixen el Gat? ¿Per què s’hi queden, després, al
castell?

L’ESCENA I EL JOC DRAMÀTIC

L’obra exigeix tres escenaris diferents: el molí, el bosc i el castell de l’Ogre. Podríeu
solucionar això amb un sol decorat, al qual s’afegeixen alguns detalls que siguin molt
característics de cadascun dels llocs. Una aspa de molí de vent, per exemple, pintada sobre un
paper, que podreu penjar i despenjar amb facilitat. Alguns arbres o arbustos, que no han de ser
precisament al fons de l’escenari, sinó que podeu penjar aprofitant un racó, o repenjar-los en
una cadira, etc. El castell pot ser representat per un gran finestral, una taula amb un gran
canelobre, una cadira de braços, etc.

Feu moure els personatges al vostre entendre; el Gat, però hauria de ser un belluguet, que
més que caminar, salta d’un costat a l’altre. Pot fer aquest paper un xicot no gaire alt; en canvi,
el que faci d’Ogre hauria de ser el més alt i gros de tots vosaltres.
 EL GAT AMB BOTES 3

A l’escena del bosc hi ha algunes intervencions dels cortesans o cortesanes del Rei, tots
alhora. Haurien de ser dites com si les recités un cor, no en to natural, sinó forçant-lo una mica,
com una mena d’eco o com un recitat.

EL VESTUARI

El Rei
Pot portar una perruca blanca. Vestirà calçons, amb polaines o mitges
blanques i sabates amb sivella i una casaca de colors llampants.

La Princesa
Durà unes llargues faldilles; naturalment, moltes joies. Pot anar ben
pintada de cara, ulls blaus, les galtes vermelles i els llavis molt pujats de
to. Semblantment, però menys guarnides les altres dames.

El Gat amb Botes

Ha de portar un barret d’ala ampla i alçada la part del darrera, amb una
gran ploma. Pot anar vestit amb una malla o pijama ben ajustat, que
dissimulareu amb un cinturó ample. Si li podeu penjar una espasa, millor.
No oblideu pas uns grans bigotis, ni la cua, ni les botes!

Per als altres personatges

Vosaltres mateixos podeu anar fent variants sobre els següents
suggeriments: malles o pijames cenyits per les cames i la cintura. Als
peus, sabatilles com les de ballet per als personatges de més categoria i
embolicats amb xarpellera i cordill els pagesos. Alguns d’aquests pot
portar un vell «ponxo», si el teniu. Els altres, jaquetes ben cenyides,
curtes, a tall de gipó, a les quals podeu afegir uns adorns a les espatlles
en forma de tallada de meló, o unes puntes per als punys que podeu fer,
vosaltres mateixos, de paper.

MÚSICA

Per a aquesta representació no us donem cap indicació concreta sobre la música de fons ni
sobre el moment en què l’acompanyament musical pot ser més convenient. Ho deixem al
vostre gust. Només, però, penseu que al començament, a l’entrada del Notari que va a llegir el
testament, la música hauria de ser solemne, seriosa. Ben al contrari del final. Llavors per
acompanyar l’àpat haurà de ser molt animada, triomfal.

Les entrades del rei amb la princesa i els cortesans acompanyeu-les amb tocs de trompeta.
També la seva sortida, al final de la segona escena. Penseu si pot ser graciós que les
trompetes siguin de joguina. Podrien tocar-les, des de fora, els qui de vosaltres no siguin a
l’escenari en aquell moment.

ADVERTIMENTS IMPORTANTS

ƒ Cal que n’hi hagi un de vosaltres que es faci responsable de la direcció general i de la
coordinació de l’equip de muntatge: música, llums, entrades i sortides.

ƒ És tan important el personatge del Gat, de Joan Joan III, del Rei o d’Ogre, com els
d’aquells que parlen poc o no parlen. A tothom cal el mateix grau d’atenció i d’integració al
 EL GAT AMB BOTES 4

grup. Val tant, o més, l’atenció i el silenci dels personatges que no parlen, que la bona
interpretació dels que parlen.

ƒ Cal parlar lentament i articular molt bé les paraules, si no la gràcia i la intenció del diàleg es
fa difícil de copsar.

ƒ Totes les orientacions donades per a l’escenificació i el joc dramàtic, així com per a fer els
decorats i el vestuari, no heu pas de seguir-les al peu de la lletra. Són només
suggeriments. Vosaltres podeu trobar més solucions, qui sap!, potser més encertades i tot.

EL GAT AMB BOTES

L’HERÈNCIA

Els tres germans, Joan I, Joan II i Joan III, treballen

davant el molí. Entra el NOTARI.

NOTARI- El molí d’en Joan, si us Plau?

JOAN I- És aquí.
NOTARI- En Joan Joan pare, és mort?
JOAN II- És mort.
NOTARI- Ben de debò?
JOAN III- De debò.
NOTARI- Doncs, au! Després de les quatre setmanes que són de
llei per plorar-lo a cor què vols, com ja deveu haver
fet, hem obert el testament davant del jutge i ara us el
llegiré. (El desplega) Llegeixo: «Jo, en Joan Joan pare,
deixo als meus tres fills Joan Joan el gran (reverència)
i Joan Joan el mitjà (reverència) i Joan Joan el petit
(reverència) tots els meus béns, i els reparteixo com
segueix: al meu fill Joan Joan el gran...» Qui és Joan
Joan el gran?
JOAN I- Un servidor.
NOTARI- Bé. Doncs... «Al meu fill Joan Joan el gran, com a gran,
li deixo el molí.» El molí és per a tu.
JOAN I- Moltes gràcies. Vaig a moldre el meu blat. Adéu-siau!
(Surt pel fons)
NOTARI- «Al meu fill Joan Joan el segon...» Qui és Joan Joan el
segon?
JOAN II- Un servidor.
NOTARI- Bé... «Al meu fill Joan Joan el segon, com a segon,
li deixo el meu ase.» L’ase és per a tu.
JOAN II- Gràcies, senyor! Molt bé! Hi munto al damunt i me’n
vaig. Adéu-siau! (Surt per l’esquerra)
 EL GAT AMB BOTES 5

NOTARI- «Al meu fill Joan Joan el petit...» Ets tu?

JOAN III- Sembla que sí... No queda cap més...
NOTARI- «... com a petit, i per no deixar-lo sense res, li deixo
el gat.»
JOAN III-(Furiós) El gat?... El gat! El gat!
NOTATI- Adéu, noi.
JOAN III-(Furiós) Guardeu-vos-el, el gat! Què voleu que en faci,
jo, d’un gat? Ai, desgraciat de mi! Desgraciat de mi!
NOTARI- Noi, és una herència com una altra qualsevol. Jo
coneixia un home pobre que va heretar una peça de cinc
cèntims; no la va pas llançar, no; la va posar en un bon
negoci i avui és milionari. No és bo de despreciar cap
do de Déu. Ell et dóna un gat, oi? Segurament és pel teu
bé. Adéu.(Surt per la dreta)
JOAN III-(Enrabiat) Ja tinc un gat! Un gat!... El meu germà gran
té el molí, el meu germà mitjà té l’ase... Jo tinc el
gat! Jo tinc el gat! I ni tan sols puc muntar-hi al
damunt per anar-me’n.(S’asseu i rumia) A veure! Donaré
el gat a l’hereu perquè li empaiti les rates, a condició
que ell em mantingui... Mantenir-me, mantenir-me? El meu
germà no ho voldrà pas... Ni jo tampoc voldria,
dimoni!...(Rumia) No, res d’això. Rento el meu gat amb
sabó fosc; l’asseco davant el forn; una cinteta al coll
amb un cascavell daurat, i venc l’animal al qui li
agradi. Això mateix! Però, ¿ja trobaré qui me’l compri?
Jo no sóc gens decidit per anar darrera de la
gent.(Rumia de nou. S’aixeca furiós) Res, res,
l’estaborneixo d’un cop de bastó; el pelo, el
sofregeixo, l’adobo amb romesco com si fos conill i obro
un hostal. I si ningú no se’l vol menjar, me’l menjo jo.
Em venc la pell, i no en parlem més, vet-ho aquí! Vet-ho
aquí!
GAT-(Entra caminant de quatre potes) Miau... Miau...
JOAN III- Mira-te’l! Em deu haver sentit i no es deixarà agafar!
(Agafa el bastó)
GAT- Miau... Miau... Mon amo... mon amo
JOAN III- I ara! Parla!
GAT- Mon amo, que em voleu matar, que em voleu sofregir amb
romesco! Pobre de mi! Com si fos un miserable conill...,
miau..., miau...
JOAN III-(Deixa el bastó) A veure! A veure! Mixet, em fas
llàstima. Plores com si fossis una criatura. No em
pensava que m’entenguessis.
GAT-(S’aixeca) Ja ho crec, que us entenc! Sóc molt
intel·ligent, jo.
JOAN III- Intel·ligent?
 EL GAT AMB BOTES 6

GAT- I viu! Comparar-me amb un conill, l’animal més ruc del

món, amb el seu ull perdut i el seu floc d’herba a la
boca! Ai, mon amo, això no està bé!
JOAN III- Home! Jo no ho sabia! És la primera vegada que parles.
GAT- Però no és pas la primera vegada que entenc el que diuen
de mi. Els pobres gats ens en sentim molt fresques! I
tot pels gossos, eh! Tot per culpa dels gossos!
JOAN III- No ploris, mixet! (L’acarona) No et vendré, vaja. Ni et
menjaré. Però no em sé veure per la carretera en
companyia d’un gat. Tinc intenció de viatjar molt. Tu no
em podràs seguir.

GAT- Porteu-me a coll, mon amo.

JOAN III- Ui, peses massa!
GAT- Doncs, compreu-me botes.
JOAN III- Botes, pera a un gat?
GAT- És clar! El que em cansa és caminar de quatre potes.
Però si camino només amb les del darrera se’m gasten.
Cal embolicar-les amb cuir, perquè no es gastin.
Aleshores, tindré tot l’aire d’un home, d’una persona
intel·ligent, tal com sóc. Què us sembla?
JOAN III- Home, tinc unes sabates velles, per allà. Emprova-te-
les.
GAT- A veure-les.
JOAN III- Són per aquí darrera el portal. (Les treu i el GAT se
les emprova) Van bé?
GAT- Molt bé. Molt bé. (Camina dret)
JOAN III- I què farem per la carretera?
GAT- Ens passejarem. Jo caçaré. Us mantindré de la meva caça:
conills, perdius, becades... I potser..., potser..., si
em teniu confiança...
JOAN III- Què?
GAT- Potser us faré la vostra fortuna.
JOAN III- Impossible!
GAT- No em teniu confiança! No en parlem més.
JOAN III- Sí, home, sí.
GAT- Aleshores, prenc el vostre barret. (Se’l posa) El vostre
bastó..., i el vostre farcell...(Ho fa) No estic
desconegut? I ara, anem!
JOAN III- Jo m’acomiado dels meus germans. (Cridant cap dins)
Germans! A reveure!
JOAN I- (De dins) Te’n vas?
 EL GAT AMB BOTES 7

JOAN II- (De dins) Te’n vas?

JOAN III- Sí, amb el gat. El pare m’ha deixat el gat...(Els
GERMANS surten rient)
JOAN I- (Veient el GAT) I ara! Que som Carnestoltes?
GAT- Déu vos guard, senyors.
JOAN II- Parla!!
GAT- I camino. I ballo. I parlo, senyors! I duc moltes coses
dins el farcell. El meu amo, el marquès de la Carabassa
se’n va cap al seu castell i us desitja bona sort.
GERMANS- Marquès de la Carabassa?
JOAN III- Potser sí! Qui sap? Qui sap?

Els GERMANS riuen a grans rialles

GAT- Voldreu venir a bodes?

GERMANS- Quines bodes?
GAT- Les bodes del marquès de la Carabassa.
JOAN II- Et fums de nosaltres. Vaja, adéu.

Entren els dos GERMANS a casa.

JOAN III- Parles de debò, mixet?

GAT- Jo? Jo no dic mentides més que al rei. Ja ho veurem...
Anem! (Se’n van)

AL BOSC

Camps i boscos. A escena el GAT i en JOAN III.

GAT- M’heu comprès, mon amo? Així que veieu el rei i el seu
seguici pel camí, despulleu-vos.
JOAN- Despullar-me?
GAT- Amagueu els vestits sota una pedra i fiqueu-vos a
l’aigua fins al coll..., i més amunt encara.
JOAN- No sé nedar...
GAT- Aleshores..., només fins al coll, mon amo; i brandeu els
braços fora de l’aigua.
JOAN- Està bé, està bé. I després?
 EL GAT AMB BOTES 8

GAT- Després? Ja ho veureu. Em teniu confiança? ¿No us he

mantingut bé, aquestes tres setmanes? Què us ha faltat?
JOAN- Et tinc tota la confiança, gatet.
GAT- Doncs, cap al bany.
JOAN- Al bany! No m’agrada l’aigua freda.
GAT- Apa! Apa! Fiqueu-vos entre les canyes! Les carrosses ja
surten del palau; cal que jo comenci a caçar.

Joan III surt per l’esquerra i el GAT, de quatre potes i

amb un sac arran de terra, va caçant.

GAT- Cuí... Cuí... Cuí... (Una pausa) Cuí... Cuí... Cuí...

(Pausa) Hup! (Tancant el sac) Una! (Treu la perdiu del
sac i la posa dintre el sarró. Torna a fer el mateix a
una altra banda) Cuí... Cuí... Cuí... Hup! Una altra!
(Fa com abans. Ho repeteix tres o quatre vegades.
S’aixeca) Ja n’hi haurà prou! (Comptant la caça) Dues
becades, tres perdius, una llebre. Al preu que avui té
la caça, és un bon regal. (Mira cap a dins) Ja tenim el
rei aquí! Una mica d’endreça... (Treu un mirallet, es
frega amb la saliva com fan els gats, es refila el
mostatxo, es posa bé el barret i presum amunt i avall)
Ara baixa de la carrossa, dóna la mà a la princesa
Margarida, la seva filla. Ni les cortesanes que
l’acompanyen ni els badocs que els segueixen, ningú no
se la pensa. I ara, preparem-nos! (Fa mutis)

Per la banda contrària entra el REI, la PRINCESA,

CORTESANES, CORTESANS i alguns PAGESOS.

GAT-(Saludant fins a terra a cada mot) Majestat, Majestat...

Majestat, Majestat...
PRINCESA- Oh! Quin senyor! Que graciós!
REI- I quin respecte!
CORTESANES- I quin respecte!
REI- Qui és?
GAT- Majestat... (Acaba la reverència i mostra la cara)
REI- És un gat!
TOTS- Un gat!!!
GAT- Un gat, sí senyor. I sóc l’administrador del marquès de
la Carabassa. (Rumors) El qual..., el qual em prega
d’oferir-vos el fruit de la meva última cacera com a
homenatge lleial, servicial i senyorial.
PRINCESA- Molt bé, molt bé; aquest home-gat, que també és
administrador, parla magníficament.
 EL GAT AMB BOTES 9

REI- A veure aquesta caça.

GAT-(Presentant-ho) Dues guatlles blaves.
REI- Oh, rares..., molt rares...!
GAT- Tres perdius rosses...
REI- Oh, fines..., molt fines...!
GAT- I un llebrot de Colòmbia...
REI- De Colòmbia. Si no n’hi havia més que un en tot el meu
reialme...
GAT- Jo l’he caçat. Tot això és per a vós, mon graciós
senyor. Tot esperant els faisans, els cérvols, els
senglars i els estruços que no deixarà d’enviar-vos el
meu senyor amo, quan serà el temps de les grans caceres
als boscos!
PRINCESA-(Picant de mans) Estruços! Estruços!
REI- Però aquest marquès de la Carabassa és un sapastre! És
la primera vegada que visito aquesta comarca i, la
veritat, no el coneixia.
PAGÈS I- Ni jo.
PAGÈS II- Ni jo.
PAGÈS I- D’on és?
PAGÈS III- Això! D’on és?

GAT- D’aquí! El seu castell és tirant cap allí, a cosa de

tres quarts d’hora. És l’amo de tot el país.
REI- Tot el país! Aquells magnífics blats són d’ell?
GAT- Són d’ell, Majestat!
PAGÈS I- Dispenseu, senyor Gat. El camp de blat és meu, i el que
hi brilla damunt és la meva suor.
GAT- Sí, home, sí. Ell us l’ha arrendat.
PAGÈS I- Així, també és el meu amo? No l’he vist mai.
GAT- I és clar que l’és! (Baix) Si no dieu que aquests camps
són del marquès de la Carabassa, sereu trinxats tan
menuts com carn de pilota.
PAGÈS I- (Baix) Està bé! (Alt) Fa pagar bastant car
l’arrendament!
GAT- Una terra que val a pes d’or!
REI- És meravellós! Doncs bé, mestre Gat, vull dir senyor
administrador. Doneu les gràcies de part meva al marquès
de la Carabassa, per la delicada atenció que ha tingut
amb mi, i si vol venir a tastar la seva caça, nosaltres
l’invitem a dinar.
 EL GAT AMB BOTES 10

PRINCESA- Sí, papà, sí. I que vingui també mestre Gat. Té un

mostatxo molt bonic.
REI- Està bé; que vingui. Però no te n’enamoris, filla meva,
que no fa per a tu; és un gat. (Al GAT) El senyor
marquès de la Carabassa, és un home?
GAT- Un Home, Majestat.
REI- Millor, millor. Saluda’l, eh! L’espero.
GAT-(Reculant i saludant) Majestat... Majestat... Majestat.
(Surt)
REI- M’agrada aquest viatge! Ah! El món és ple de les més
rares sorpreses, de sorprenents meravelles, de
meravellosos encisaments i d’encisadores delícies!
GAT-(Veu. Lluny) Ei...! Ei...!
REI- Què hi ha?
PAGÈS II- Què hi ha?
REI- Algú crida.
GAT- (Veu) Auxili...! Auxili...!
PRINCESA- És la veu del gat...
GAT-(Veu) Oh, el meu amo, el meu amo! Veniu! Correu!
REI- Què passa...? (Entra el GAT, esparverat)
GAT- Ai, ai! Majestat! Auxili! Assistència!
TOTS- Què? Què? Què?
GAT- El meu amo es nega. Ha caigut a l’aigua! Assistència!
Auxili!
REI- El marquès?
GAT- El marquès!
REI-(Als PAGESOS) Apa! Correu! Pesqueu-lo! Però com ha estat?
GAT- No sé... No sé... Ha volgut collir una flor. Li agraden
tant les flors!
PRINCESA- Collir una flor...! Ai! Jo em desmaio! (Cau als braços
del REI)
REI- Filla meva estimada! (Als PAGESOS) Aneu, correu. Jo us
ho mano.
PAGÈS III- No sabem nedar.
REI- Ja n’aprendreu.
GAT-(Estirant-los) Veniu, veniu... (Se’n van)
JOAN-(Veu) Ai, ai! Auxili! Assistència! Em nego!
REI- Es nega...
 EL GAT AMB BOTES 11

JOAN-(Veu) Ai! Ai!

CORTESANA I- S’han tira’t a l’aigua.
CORTESANA II- Jo els veig els peus...
CORTESANA I- Ja el tenen!
GAT-(Veu) Salvat! Salvat!
REI- Ai, quina por he tingut! Assossega’t, filla meva. El
marquès ja està salvat.
PRINCESA- I el gat?
REI- Els gats no toquen mai l’aigua.

Entra el GAT corrent.

GAT- Majestat ,el meu amo és salvat!

REI- Gràcies a Déu! El vull veure. Vull felicitar-lo...
GAT- Ja vindria de bona gana, però, però...
REI- Però, què?
GAT- Està despullat.
REI- Que es vesteixi.

GAT- Però..., és que no té vestits... Els havia deixat sobre

el marge per abastar aquella flor... Uns vestits tots
daurats..., i uns bandits els han robat...
REI- Oh! Això no té importància! (Als CORTESANTS) Aneu a
cercar al bagul de la meva carrossa, un altre vestit bo,
amb el barret i l’espasa. Ho regalo al marquès.

Surten els CORTESANS.

REI- Quantes emocions! Filla meva, asseiem-nos en aquesta

pedra. Tinc la idea que tot això ha estat fet per la
Providència...
GAT- És ben cert! (S’asseuen)
REI- El marquès, amo teu, és jove?
GAT- Sí, Majestat!
REI- I no ha pres muller, encara?
GAT- No, Majestat. No n’ha trobada encara cap de prou noble.
REI- I la filla d’un rei?
GAT- No n’hi ha sortit cap, encara.
REI- Vaja, vaja! Què hi dius, tu, filla meva?
 EL GAT AMB BOTES 12

PRINCESA- Si és tan simpàtic com mestre Gat...!

GAT- Té totes les qualitats hagudes i per haver.

Rumors dels que vénen.

REI- Ja ho veurem... Aquí el tenim!

Entra Joan III amb el vestit del rei, espasa i barret.

Segueixen els CORTESANS i PAGESOS.

GAT-(Saludant) Amo estimat! (Baix) Ben estirat!

REI- Marquès de la Carabassa! Déu vos guard!
JOAN- Majestat! (Fent una reverència)
REI- És preciós, filla meva! I distingit! I valent!
GAT- És de noble raça!
JOAN- Encara estic un xic mullat..., dispenseu-me,
damisel·la.(Reverència)
PRINCESA- No us constipeu!
REI- T’agrada?
PRINCESA- M’agrada.
REI- Senyor marquès, vós agradeu a la meva filla. Apa, sense
romanços... Us hi voleu casar?
JOAN- Jo... Majestat...!
REI- Que no us agrada?
GAT- Molt, Molt! (Baix) Digueu de seguida que us agrada.
JOAN- M’agrada, senyor.
REI- Us la concedeixo. Si ens voleu rebre ara mateix al
vostre castell...
JOAN- Al meu castell?
GAT- Quin? El de més a prop. (Als altres) En té una dotzena
(A son amo) Jo passo endavant per fer preparar el dinar
i arranjar les habitacions bones.
JOAN- Com? Com? (Baix) Però si no tinc cap castell, gatet meu!
GAT- Deixeu-me fer... Ja en trobaré algun... Mireu..., aquell
mateix..., darrera els arbres... (Mostrant-lo al REI) El
veieu, Majestat?
REI- Ja el veig. Magnífic! Senyorial!
GAT-(Saludant i marxant) Em permeteu, Majestat?
 EL GAT AMB BOTES 13

REI- Ja ho crec! Vés, vés. Nosaltres et seguirem a poc a poc

amb la carrossa.
JOAN-(Baix, al GAT) No sé pas com en sortirem d’aquesta!
GAT- No us preocupeu.
REI- Doneu la mà a la meva filla, marquès, fins a la carrossa
de gala.
JOAN-(Obeint) Anem.

El GAT surt per un costat i els altres per l’altre.

REI-(A Joan) Us ve d’herència, aquest castell?

JOAN- D’herència.
REI- Us el deixà el vostre senyor pare?
JOAN- El meu senyor pare.
REI- Quantes cambres?
JOAN- Mm... Mmm. No les he comptades mai.
PRINCESA- És simpàtic..., simpàtic com el gat!

AL CASTELL DE L’OGRE

L’OGRE, assegut en una cadira de braços, davant d’un

plat a taula. Entra el GAT.

OGRE- Qui hi ha?

GAT- Dispenseu, senyor. He trobat les portes obertes i per
això he entrat.
OGRE-(Rient) Ha, ha, ha! Sempre ho són, d’obertes. Però qui hi
entra, no en surt.
GAT- Per què?
OGRE- Perquè va al meu rebost i del meu rebost, a la meva
panxa.
GAT- Ah! Vet aquí! Us els mengeu?
OGRE- (S’aixeca) Ja ho veuràs...! Però... I ara! Tu no ets un
noi.
GAT- Sóc un gat.
OGRE- Ah! Ets un gat! No ho diria ningú! Què sembles! No hi fa
res..., això variarà e meu menú. Acosta’t...,
acosta’t...
 EL GAT AMB BOTES 14

GAT- De seguida, senyor. Però primer deixeu-me mirar-vos una

mica, també. No sou això que en diuen un ogre?
OGRE- Sóc l’ogre! Menjo..., menjo..., menjo... Tinc cent
vailets a la cuina que em preparen amb pastissos, amb
rostits i amb salses totes les bèsties del bosc, totes
les criatures perdudes, els caminants que truquen a la
porta. I quan no truca ningú, els criats trien el que
està més gras i me’l sofregeixen. Sóc l’ogre...,
l’ogre..., l’ogre... Et faig por, eh?
GAT- Tinc por..., és clar. Però n’he vist bastants, de totes
maneres.
OGRE- Bastants ogres?
GAT- Bastants ogres. I els he fet riure tant, que no m’han
sofregit.
OGRE- Mal fet!

GAT- Per desgràcia, no crec que us hi assembleu. Aquells eren

intel·ligents. Els agradava el talent i jo en tinc. ¿A
vós us agrada el talent?
OGRE- Que em prens per una bestiota?
GAT- No..., però ells sabien fer moltes coses que vós no
sabeu, em penso...
OGRE- Vols dir? I quines coses, si es pot saber?

GAT- Podien tornar-se toro, lleó, serpent, ase, gos,

ratolí... I fins puça, si volien.
OGRE- Ah, ja! I et penses que jo no puc?
GAT- No ho sé! Però ho he de veure, per creure. Torneu-vos
toro, apa! (Riu)
OGRE- Ara mateix. I tot el que voldràs. Però ha de ser a la
cambra de les bruixeries.
GAT- On és?
OGRE- La porta de la dreta. Obre-la. No tinguis por. Però no
passis el llindar. Si el passes, no te’n responc.
GAT- Jo conec el sistema. Entreu.

L’OGRE hi entra. A partir de la seva sortida d’escena i

en tot el diàleg que segueix, de l’OGRE, només se’n
sentirà la veu.

OGRE- En toro? (Sorolls, trons i bramuls de toro)

GAT- Molt bé! Molt bé! No em claveu les banyes! Prou! Prou!
OGRE- Vols una altra cosa?
 EL GAT AMB BOTES 15

GAT- Un lleó, si us plau. O potser val més un tigre.

OGRE- Mira que et puc fer mal!
GAT- Ca, sóc de la família, jo!
OGRE- Apa doncs! (Nous sorolls..., etc.) Brrr! Brrr!
GAT- Molt bé! Molt bé! Prou! Prou!
OGRE- Tens por, eh? Brrr! Brrr!
GAT- Prou, prou us dic...
OGRE-(Rient) Ha, ha, ha! En tens prou?
GAT- A mitges. Voldria veure si us feu una bèstia més
senzilla, més petitona...
OGRE- Un ase, un anyell?
GAT- No hi cabríeu, dins!
OGRE- Doncs, mira! (Sorolls, etc. Brams d’ase)
GAT- Molt bé, molt bé! I ara, l’anyell.
OGRE- Com vulguis! (Sorolls, etc.) Bee..., bee..., bee...
GAT- És prodigiós, senyor ogre! Oidà! I ¿no us estreny massa
aquesta pell?
OGRE- Al contrari. Hi estic molt bé, mestre Gat.
GAT- Si vós ho dieu... Però no crec pas que us féssiu
conill..., o ratolí.
OGRE- Vaig a fer-me conill.
GAT- No, val més ratolí.
OGRE- Ratolí, doncs. Ja ho veuràs. (Nous sorolls)
GAT- És admirable (Preparant-se per saltar) Ratolí, t’agafo!
(Salta dins i torna a sortir portant l’animal) Ja et
tinc, ja et tinc! Queixalada! Nyac, nyac! Mort! (El
llença; gran soroll) S’ha acabat l’encantament. Apa! Ara
ja pot venir el meu amo. El castell és nostre. (Picant
de mans) Ei, ei, el servei! Veniu a rebre ordres!
Un munt de VAILETS entren corrents per les dues portes.

VAILETS- Un gat! Un gat! Un gat! L’ogre s’ha tornat un gat!

GAT- Res d’això! El gat s’ha menjat l’ogre. L’ogre és per
allí, a terra. Aquell ratolí. (Tots van a veure’l)
VAILETS-(Contents) Visca! Visca! Visca el gat! Visca el gat!
GAT- Escolteu-me fillets. Ara sou lliures. Ja no caldrà que
us rostiu cap de vosaltres, ni criatures perdudes, ni
ningú.
VAILET I- Però bèsties, sí.
 EL GAT AMB BOTES 16

GAT- Bèsties, sí; però gats, no.

VAILETS- No, no, senyor gat.

GAT- Està bé. El meu amo us lloga a tots.
VAILET II- I qui és el vostre amo?
GAT- És el marquès de la Carabassa. (Trompeteria) Escolteu!
Ja el tenim aquí. Així que arribi a la porta amb el rei
i la princesa, heu de cridar tots alhora: Visca el
nostre amo! Visca el marquès de la Carabassa! I mai no
diguéssiu a ningú que aquest castell era de l'ogre.
VAILETS- No, no, mai, mai!
GAT- Després d’haver saludat, us fiqueu a la cuina. No
estalvieu res, sobretot! Oques, ànecs, galls...

Entra Joan III que deixa pas al REI i a la PRINCESA.

GAT- El vostre amo!

VAILETS- Visca el nostre amo! Visca el nostre amo! Visca el
marquès de la Carabassa!
GAT- Crideu també: Visca el Rei! El nostre amo rep avui el
Rei i la seva filla.
VAILETS- Visca el Rei! Visca el Rei! Visca la Princesa!
REI- Gràcies, gràcies. (Van sortint els VAILETS, amb
reverències) Realment, marquès, teniu un administrador
de primera. El jardí, molt ben cuidat; el palau,
magníficament arranjat. I tots aquests vailets tan ben
disposats, tan fidels... Els pagueu molt?
GAT- En dobles.
REI- Renoiii! Bé. Arrangem-ho d’un cop. Voleu la meva filla,
marquès? No tinc cap fill; així, doncs, vós sereu rei...
JOAN- Senyor! Senyor! No m’atreviré mai...
REI- A casar-vos amb la meva filla?
JOAN- No, a ser rei...
GAT- Ja manaré jo, en lloc vostre.
JOAN- Està bé! D’acord! Ja et pagaré com cal.

Van passant els criats amb grans plàteres de rostit i

cridant:

VAILETS- A taula! A taula! Visca el Rei! Visca la Princesa! Visca

el nostre amo! Visca el marquès de la Carabassa!
 EL GAT AMB BOTES 17

PRINCESA- Crideu també: Visca el gat! Gràcies a ell s’ha arranjat

tot. Si no hagués caçat dues guatlles blaves, tres
perdius rosses i una llebre de Colòmbia, no ens ho
hauria pogut regalar pas.
REI- I si no hagués demanat auxili quan el seu amo s’ofegava,
tu series viuda abans de casada, filla meva.
JOAN-(Pensant en el passat) I si... I si...
GAT-(Baix) No digueu ximpleries. Calleu, si us plau.
REI- Què deia el marquès?
GAT- Que la filla del Rei és deliciosa. I que de tres
germans, ell ha estat el més afortunat.
REI- Ah, marquès, vós teniu dos germans?
GAT-(Ràpid) Sí, Majestat. El mitjà és duc i l’hereu és
arxiduc... Si voleu passar a taula, us explicaré des del
començament del món tota la història del marquès de la
Carabassa.
REI- Anem, doncs, mestre Gat. Marquès, la mà a la Princesa.
PRINCESA- Visca el Gat!
TOTS- Visca el Gat!!!