Professional Documents
Culture Documents
El seu és ara un altre nom a afegir a l’extensa nòmina d’excelsos lletraferits del Segle d’Or valencià, junt amb
Ausias March, Joanot Martorell, Joan Roís de Corella o Isabel de Villena. Però qui va ser el cavaller i noble
castellà Enyego d’Àvalos? Quina relació va tindre amb València i els valencians? Com i per què va escriure
aquella secreta novel·la que va romandre inèdita fins al segle XX? En resseguim les seues passes, extretes a
la llum per les recerques d’Abel Soler, a través d’una apassionant i
intensa trajectòria vital que va de Toledo a Nàpols, passant per
València, Gènova, Florència o Milà.
16/02/2020 -
VALÈNCIA. Quan el dimarts 28 de juny de 1412 mestre Vicent Ferrer
anuncià a la plaça major de Casp que l’“illustrissimo ac
excellentissimo et potentissimo principi et domino, domino
Ferdinando, infanti Castelle”, seria el nou rei de la Corona d’Aragó
les relacions entre els diversos territoris ibèrics canviaren per sempre. Un príncep de sang reial castellana,
Ferran de Trastàmara, governaria la part oriental de la península i els seus fills Alfons, Joan i Enric, ara de sang
reial aragonesa però igualment castellana, no podrien evitar intentar fer valdre de manera recurrent els seus
drets successoris a la gran i poderosa corona central, la de Castella. I això va alterar el destí, també per sempre,
de la família cavalleresca dels Ávalos o Dávalos, que no van triar precisament el bàndol dels vencedors en els
afers castellans.
En concret, va ser l’infant Enric qui el diumenge 14 de juliol de 1420 va donar un colp d’Estat en segrestar el rei
Joan II de Castella, llavors de 14 anys, i retindre’l a la força al castell de Talavera, amb el suport de qui havia
sigut conestable i favorit dels successius monarques castellans durant dos dècades, Ruy López Dávalos,
originari d’Úbeda i posseïdor d’un gran castell a Arenas de San Pedro i d’un bell palau mudèjar a Toledo. La
maniobra va funcionar durant un temps, però finalment el rei va escapar i les hosts de l’infant Enric i de
Dávalos hagueren de fugir, arrecerant-se el darrer en el Regne de València, on va ser rebut l’estiu de 1422 pel
governador d’Oriola, Pero Maça de Liçana. Desterrat, despullat de tots els seus títols i amb la seua immensa
fortuna confiscada, va morir uns anys després, ja vell, en la cort d’Alfons el Magnànim, germà de l’infant Enric i
monarca de la Corona d’Aragó.
Amb ell, a més a més, arribaren també a terres valencianes la seua tercera dona, la castellana Constanza de
Tovar; dos fills anteriors d’esta, Íñigo de Guevara i Fernando de Guevara; i un altre que havien tingut
conjuntament, Íñigo Dávalos. Un xiquet exiliat que assoliria, però, la glòria.
Un valencià de Toledo
En aplegar i instal·lar-se al palau del Real de València, Íñigo, qui probablement havia nascut al casal familiar de
Toledo, era encara un xiquet d’uns 8 anys. Així les coses, tant ell com els seus germans van entrar a servir com
a donzells i patges de la cambra reial del Magnànim, on prompte se’ls va conéixer amb el malnom de “los
Enyegos”. De fet, ell mateix, a diferència dels germanastres majors, que ja eren adolescents en arribar,
aprengué a parlar valencià durant el temps que residí a la ciutat, fins als 16 anys. D’ací que els filòlegs que han
estudiat el Curial e Güelfa hagen destacat invariablement, des de Joan Veny fins a Antoni Ferrando, les
preferències valencianes de l’autor dins del domini lingüístic, amb paraules com “acaçar”, “acurtar”,
“alqueria”, “ausades”, “marjal”, “menejar”, “rabosa”, etc.
A partir de llavors seria conegut sobretot com a Enyego d’Àvalos i visqué de primera mà la conversió de
València en la metròpoli més important i capital efectiva de la Corona d’Aragó, on la magnificent cort reial
d’Alfons el Magnànim es va establir de manera quasi permanent entre 1426 i 1430. Per allí passaren cavallers
com els March i els Martorell i allí es formà i confraternitzà Enyego amb la flor i nata de la noblesa valenciana,
com ara els Montcada, els Cardona, els Maça, els Ximenes d’Urrea o els Martines de Luna. Igualment, també
coincidí amb altres cultes nobles castellans arribats amb els Trastàmara, com Íñigo López de Mendoza, futur
marqués de Santillana, o Enric d’Aragó, fill del marqués de Villena, que tingué la seua gran biblioteca a València
i hi deixà criant-se una filla il·legítima: la futura sor Isabel de Villena.