Microbiologia

Tema 1. Introducció a la microbiologia

Microorganismes

Els microorganismes tenen una gran importància, tot seguit esmentarem diferents
funcions que realitzen:

 Habiten als intestins i s’encarreguen de digerir, protegir, etc.

 Aproximadament els microorganismes del nostre pesen 1,5 – 2 Kg.
 Poden produir malalties, són els anomenats patògens. Les infeccions bacterianes
s’han de tractar amb antibiòtics, les virals en canvi s’ha de deixar que passin
soles, amb repòs.
 Els bacteris ells utilitzem per fer els antibiòtics.
 Utilització per fer aliments.
 Els detergents porten enzims per eliminar les taques (d’olis s’utilitzen lipases,
de proteïnes proteases.
 Intervenen en agricultura i ramaderia. Dos elements importants en agricultura
son els nitrats i els sulfats, de manera natural són produïts per microorganismes.
 Fabriquen aromes, edulcorants, etc.
 Degraden els aliments. Al no existir aliments lliures de microorganismes, tot i
els diferents mètodes de conservació que existeixen (congelació, radiació,
ebullició, etc.), aquests s’acaben fent malbé, per aquest motiu ho indiquem amb
la data de caducitat, que identifica un producte que ja no es segur el seu ús.
 Ens proporcionen energia, són útils també per netejar els ambients (eliminació
de compostos contaminants). Poden actuar com a miners, com es en el cas del
urani (un element car).
 Genèticament podem modificar els microorganismes, fer que pordueixin
substàncies que normalment no podria (ex. producció d’insulina per eschirichia
coli, utilitzant-lo com a màquina).
 Es poden utilitzar com a teràpia, us de vectors virals.
 Són els grans habitants de la Terra, i l’han fet tal com és.

Microorganismes

Microorganismes cel·lulars

Procariotes

Bacteria

Archea

1
 Eucariotes

Eukarya

Algues

Protozoous

Fongs

Fongs mucosos

Entitats subcel·lulars (necssitaran cèl·lules, no es poden replicar per si soles)

Virus – Agent infecciós, trobem de tots tipus.

Viroids – Molècules de RNA nuu, infecció que provoquen malalties.

(Prions) – S’han estudiat des de sempre perquè produeixen malalties

infeccioses. Les cabres boges (tas com una cabra) és una malaltia priónica.

Els microorganismes tendeixen a intercanviar substàncies amb el medi.

Quin dels tipus cel·lulars, procariota o eucariota, té més intercanvi amb el medi?

La relació superfície – volum ens dona el paràmetre necessari per conèixer

l’intercanvia. La que té major relació és la que intercanvia més és la procariota.

Tota cèl·lula procariota té un metabolisme, són capaços de reproduir-se, tenen capacitat

de diferenciació, es poden comunicar entre ells i amb el medi. Detecten canvis (Tª,
dèficit hídric, oxigen, pressió, gasos, etc.), untament amb compostos químics, també
actuen. Es comuniquen entre elles i actuen com a població, envers un canvi.

Moltes es mouen . Per últim les cèl·lules microbianes actuals són molt evolucionades, i
per tant estan adaptades a molts ambients.

Min, òptim,
max.

2
La quantitat mínima que necessita una cèl·lula per estar viva.

Arbre filogenètic

Realitzar proves de creixement (pH, Tª, etc.) fer tincions per identificar estructures,
determinar propietats (com presència o absència d’enzims, etc.) proves bioquímiques.
Fent això podem conèixer i diferenciar microorganismes. Cap d’aquestes proves ens
donarà la línia evolutiva dels microorganismes. Cap d’aquestes proves ens donarà la
línia evolutiva dels microorganismes, pe això al 1970 es va decidir fer un estudi del
genoma. El que es feia era agafar gens. Es va decidir utilitzar el rRNA, més
concretament el gen 16s, veient
que d’aquesta manera les
podíem comparar i ens donava
un arbre filogenètic.

De l’arbre filogenètic obtenim

un bacteri original Lukas, que
va donar lloc a Bacteria,
Archea i Eukarya.

En el domini bacteria trobem

microorganismes que viuen en
unes condicions semblants a
les nostres.

En els archeas trobem extremòfils, que viuen en condicions extremes, trobem

hipertermòfils, halophils extrems, methanogens (el O2 els es tòxic, i fabriquen metà).

Petita historia de la microbiologia

Robert Hooke va ser el primer en observar

microorganismes (de fet eren microfongs), al 1665 va
publicar micrographia un tractat sobre
microorganismes.

Van Leeuuwenhoek al 1684, amb un microscopi

dissenyat i construït per ell mateix, va observar el
primers bacteris.

Fins al segles XIX no es van tornar a observar

procariotes.

3
Pasteur va demostrar que la generació espontània no existia. L’experiment de Pasteur
consistia en introduir un brou en un recipient, el va esterilitzar però no va tancar el
recipient hermèticament. Es microorganismes van contaminar el coll, però el brou,
sempre que el recipient es mantegues recte verticalment.

A partir del descobriment de Pasteur neix el que coneixem com a microbiologia.

Robert Koch assegurava que moltes malalties eren produïdes per microbis. Es va
dedicar a estudiar els seus pacients. Va descobrir els bacils de cocs, també el causant de
l’àntrax.

4
Només l’1% de la varietat microbiana es pot cultivar en placa i segons el medi se’ns
envà cap a el 0%. Projectes metagenómics, es agafar to el nivell cel·lular d’un ambient i
seqüenciar, per permetre saber gens, RNA.

Algunes fites de la microbiologia

Aproximadament una tercera part dels premis Nobel de Fisiologia i Medicina

corresponen a treballs realitzats amb microorganismes.

5
6
Tema 2. El món dels procariotes
Grandària i morfologia

Parameci 200μm de longitud, schichia coli 1,5μm de llargada, virus 60nm d’amplada.
Nanobacteris, diferents autors diuen que són cèl·lules bacterianes, altres que no són
cèl·lules, el que es cert es que són les més petites < 0,05- 0,2μm.

Trobem poca varietat morfologia cel·lular

7
El significat de la relació Superfície/volum

Com més gran és la relació superfície volum més material intervé el microorganisme
amb el medi.

Microscòpia i capacitat d’augment

El microscopi és una eina bàsica en microbiologia que ens permet observar els
microorganismes gràcies a la seva capacitat per augmentar la grandària

Les propietats bàsiques del microscopi són :

 Augment (Capacitat d’augment de les lents: objectiu i ocular).
 Resolució: Observació de 2 punts com unitats diferents, en funció de
longitud d’ona i apertura numèrica (captació de la llum per la lent).
R= 0,5  / A.N.
Hi ha diferents tipus de
microscopi segons el
mecanisme òptic utilitzat per
visualitzar la mostra

Microscòpia de camp clar

Observació:

 Grandària (quan fem preparacions amb la tinció de formem la cèl·lula, l’evitem

afixi per observar la grandària).
 Morfologia
 Agrupacions cel·lulars
 Estructures

Recompte del nombre de cèl·lules: càlcul de la concentració del nombre total.

Realitzem tincions per poder contar.

8
Preparacions in vivo (o fresques)

Simple  portaobjectes/cobreobjectes

En gota pendent

S’aprecia molt millor la granaria. Existeixen limitacions pel baix contrast de la

preparació, només és possible una bona observació amb microorganismes pigmentats o
amb autofluorescència.

Tincions

Colorants de tipus bàsic (càrrega positiva): s'uneixen a les parts cel·lulars amb càrrega
negativa. Són útils per tenyir cèl·lules microbianes. Per procariotes.

Exemple. safranina, fucsina bàsica, cristall violeta, blau de metilè.

Colorants de tipus àcid (càrrega negativa): s'uneixen a les parts cel·lulars amb càrrega
positiva. Són útils per tenyir teixits infectats amb microorganismes.

Exemple. Eosina, fucsina àcida, roig Congo.

Mordents: No són colorants, sinó intensificadors de la tinció, augmentant l'afinitat del

colorant per la cèl·lula o per augmentar el gruix de certes estructures i poder-les
visualitzar.

Obtenció d’una mostra

Per fixar la mostra al portaobjectes ho podem fer amb calor, però s’ha d’anar amb molt
de compte de cremar la mostra.

Observem la mostra directament amb objectiu de 100, 1000 augments sempre que
mirem procariotes. Si el microorganisme és molt làbil es pot fixar químicament, afegint
una gota de fixador com glutaraldehid, àcid òsmic, formaldehid, etc.

9
Tincions

 Tincions simples. S'usa un únic colorant bàsic. Exemple. Tinció amb blau de
metilé.
 Tincions diferencials. S'usen per distingir entre tipus diferents de
microorganismes. Consta de tinció primària i tinció de contrast. Exemple. Tinció
de Gram: Distingir grampositius (blau) de gramnegatius (vermell).
Exemple. Tinció de Ziehl-Nieelsen (àcid alcohol resistent). Distingir
Mycobacterium (vermell) de la resta de bacteris (blau).
 Tincions Específiques. Revelen estructures particulars d'una cèl·lula. Exemple.
Tinció d'endospores (tinció de Wirtz-Conklin).
Exemple. Tinció de càpsules.

Tinció de Gram

Pas 1 i 2. Utilitzem tinció primària amb cristall violeta + mordent (solució de iode). En
una mostra quan es tenyeix i queda blava es Gram + i vermella Gram -. Això ho fa pel
contigut de la paret.

Pas 3. Decoloració amb etanol, deixant visibles només els espirlicocs.

Pas 4. Tinció de contrast amb safarina alcohòlica.

10
Aquest procés distingeix streptococs, diplococs, bacils i cèl.lules de llevats.

Tinció de Ziehl-Nieelsen (àcid alcohol resistent)

Diferència els bacteris del gènere microbacterium e la resta. Ho fa perquè els bacteris
d’aquest gènere tenen a les seves voltes amb àcids micólics. Aquesta tinció té un ús
molt important en diagnòstic. Aquests bacteris són de creixement molt lent, poden trigar
fins a 30 dies en créixer. Pas 1 i 2: Tinció primària amb fucsina bàsica. Escalfar a la
flama per permetre la penetració del colorant dins la cèl.lula.

Pas 2. Decoloració amb una solució d'àcid clorhídric al 3% en etanol 95%.

Pas 3. Tinció de contrast amb blau de metilé.

Tinció d'endòspores (tinció de Wirtz-Conklin)

Es basa en la presència d'un compost químic (àcid dipicolínic) propi de les endòspores
bacterianes (gèneres Bacillus i Clostridium fonamentalment).

Pas 1. Tinció amb verd de malaquita. Escalfar a la flama per permetre la penetració del
colorant dins l’endòspora.

Pas 2. Rentat amb aigua per eliminar el colorant.

Pas 3. Tinció amb safranina aquosa (color vermellós) per tenyir les cèl·lules vegetatives.

Tinció de càpsules

Les càpsules són estructures compactes que envolten el glicocàlix cel·lular. No es

possible tenyir-les per tant tenyirem tot, amb tinta xina (tinció negativa). Després ess
tenyeix la cèl·lula vegetativa amb safarina. Les càpsules poden ser molt grans i
augmenten la mida cel·lular. Les càpsules són les zones no tenyides entre la tinta xinesa
i les cèl·lules (ara tenyides de vermell).

Microscòpia contrast de fase

Observació clara i amb detall de les cèl·lules sense tenyir. Les cèl·lules apareixen
rodejades d'un anell lluminós. Aplicacions:

 Observació d'estructures internes de la cèl·lula.

 Observació del moviment.
 Recomptes

Microscòpia de camp fosc

Observació clara i amb detall de les cèl·lules sense tenyir. Les cèl·lules s'observen com
una imatge brillant contra un fons fosc. És la que té major poder de resolució.
Aplicacions:

11
  Observació d'estructures externes de la cèl·lula com flagels.
 Observació del moviment.
 Recomptes.

Microscòpia de fluorescència

Observació directa de microorganismes autofluorescents, els que no poden fer-ho els hi

afegim un fluorocrom. Aplicacions:

 Observació de morfologia, grandària, agrupacions cel·lulars.

 Observació del moviment

Tincions amb fluorocroms: taronja d'acridina (verd), Rodamina B (vermell), Isotiocianat

de fluoresceïna (groc/verd).

Anticossos fluorescents (Immunofluorescència). Aplicacions:

 Observació de morfologia, grandària, agrupacions cel·lulars.

 Diagnòstic.
 Recomptes.

Microscòpia en tres dimensions

Microscopi confocal

S’utilitza per estudiar les poblacions en els seus ambients. Els bacteris que colonitzen es
fixen i alguns comencen a segregar substàncies que acaben formant biopel·liucles (un
entramat de fils i xarxes). En els medis no naturals també ho fan, cetéters, molts
objectes que es fan servir en cirurgia, etc.. Eliminar els bacteris de biopelicules és molt
complicat, perquè els protegeixen dels antibiòtics. A les canonades, també podem
observar biopel·liclues.

Es tracta d’un microscopi computeritzat que acobla una font de làser. Dona imatges
digitalitzades en tres dimensions. Software pel processament de les imatges:

 Tincions amb colorants fluorescents.

 Imatges amb color falses, ajustant el microscopi.

Escombratge (SEM)

Augment: X 10 000. Aplicacions:

 Observació de la superfície cel·lular.

 Recomptes microbians.
 Observació de partícules víriques.

Transmissió (TEM)

Augment: X 200 000. Aplicacions:

12
  Observació de virus.
 Observació d'estructures cel·lulars (ultraestructura).

Tema 3. Aïllament i cultiu de microorganismes

Per treballar amb microorganismes cal fer-los créixer. Quan volem aprofundir en els
microorganismes cal reproduir el seu medi, tan nutrient com condicions ambientals. Els
medis han de ser estèrils, i manipular-los també en condicions estèrils. Els
microorganismes tenen una vida difícil i dura en el seu ambient natural. Poden estar en
millors o pitjors condicions segons el medi en que els fem créixer.

Un organismes quan esta a les acaballes, encara que li donem nutrients no l’afavorirà. El
que s’haurà de fer serà deixar-lo en condicions penoses un temps i després
progressivament canviar-lo.

Macronutrients

Es subministren al medi en concertacions elevades. Els elements que es subministren en

condicions més altes són els CHON.

13
El ferro per la majoria de microorganismes és un macronutrient, però per altres es tracta
d’un micronutrient, o element traça.

Micronutrients o elements traça

S’addicionen al medi en concentracions mol baixes. L’aigua destilada, normalment, ja

porta el que el cultiu necessita.

Vitamines i funcions (factors de creixement)

Molts microorganismes si que són capaços de sintetitzar vitamines i factors de

creixement, a diferència de micro i macronutirents. Tot i així hi ha altres que per aixó
s’han d’addicionar.

14
El ferro pot ser un factor limitant del creixement. Normalment aquest està calat, i per
tant molt poc esta biodisponible, no permeten als microorganismes que en infecten
créixer i desenvolupar-se. Els microorganismes aquests s’adaptaran i realitzaran
mecanismes per captar el ferro d’altres llocs.

Agents quelants de ferro

Disposen de receptors de quelants de ferro, molècules que capten ferro de les mostres
molècules, tot i està en molt baixa concentració.

Disseny de medis de cultiu

Tipus de medis de cultiu

Els agrupem segons la seva consistència:

 Líquids.
 Sòlids (porten un agent solidificant i permeten aïllar colònies, fem servir agar –
agar, abans es feia servir gelatina però els organismes degradaven i es feia
líquid).
 Semisòlids (també afegim agar-agar però en baixa concentració).

Els sòlids en plaques de petri. A partir de 45ºC el agar –agar es liqua. Els termòfils i
hipertermòfils no es poden cultivar.

Segons la seva formulació:

 Medis definits químicament (Exemple. Medi mínim de composició química

coneguda). Coneixem les concentracions exactes del que introduïm.
 Medis complexos. No coneixem la concentració de les quantitats de substància
que introduïm.

Medi definit mínim, conté la concentració mínima que cal per l’organisme. Existeix per
tant un medi mínim per a cada bacteri. El temps que triga a dividir-se E.coli es d’una
hora en condicions mínimes. Per agafar els components necessaris, l’han de fer per ells
mateixos. Això es refereix a la capacitat biosintètica als microorganismes. Scoroclum
no pot créixer perquè no pot sintetitzar.

15
En un medi ric tos dos bacteris creixen molt bé, E. Coli al tenir tot el necessari només
triga 20min.

En medi ric les cèl·lules creixen grans i en més nombre. En canvi a medi mínim n’hi ha
poques i són més primes.

Segons la seva aplicació:

 Medis diferencials, ens diferenciarà una cèl·lula d’una altra, en permetrà

conèixer alguna cosa.
 Medis selectius, uns creixeran i altres no seleccionarem el que volem.
 Medis selectius i diferencials, fem les dos coses anteriors.
 Medis d’enriquiment, algun tipus de població creixerà més perquè l’afavorim
(utilització en ambients naturals).

Medis diferencials

Exemple. Medi agar sang creixen molts patògens i molt ràpid. La sang es tracta d’un
medi complex. Els organismes patògens són capaços de produir hemòlisi, permetent-nos
diferenciar hemolítics i no hemolítics. Dins els hemolítics podem diferenciar en α i β
hemolítics.

Medis selectius

Són medis amb compostos inhibidors del creixement d’un o més grups. (Exemple.
Azida sòdica, Tel·lurit, Cristall violeta.), o Medis amb antibiòtics inhibidors del
creixement de certs grups microbians (Exemple. Antibacterians i antifúngics).

Medis selectius i diferencials

Exemple. EMB (Erosin Mehylene Blue) Coliforms bacteris gram – que fermenten la
lactosa i formen part de la família enterobacterizae (són entero patògens o bacteris que
viuen al tracte intestinal). Amb indicadors de bacteris, busquem els patògens. Per
detectar coliforms de l’aigua es va dissenyar un medi selectiu diferencial (EMB). El
blau de metilè li dona el caràcter de selectiu. La lactosa i la eosina són els dos caràcters
diferencials.

Els medis s’han dissenyat per donar un resultat ràpid.

Medis d’enriquiment

Normalment no porta inhibidors de creixement, per ser favorable a un grup Exemple.

Font de carboni o de N2 única. Normalment són medis líquids. Tractament de la mostra
Exemple. Addició d'un antimicrobià, etc. Condicions d'incubació Exemple. il·luminació,
presència o no d'oxigen, etc.

16
Condicions ambientals del cultiu

S’han de tenir en compte paràmetres ambientals (pH, himitat, ....). Oxigen:

 Aerobiosi
 Anaerobiosi, gerres d’anaerobiosi amb un generador de gas.

Hi ha bacteris que no poden créixer en aquests llocs, i per això hi ha unes bobines en
condicions anaeròbiques on es manipulen els microorganismes.

Tècnica asèptica

Esterilitzem la nansa de sembra amb foc.

Aïllament de procariotes

17
D’un cultiu mixt agafem la cèl·lula que volem i l’aïllem. Aquesta prolifera i després
podem agafar qualsevol de les obtingudes i aïllar-lo, tenint així un cultiu pur.

Sembra en estria

La sembra en estria la realitzem amb una manosa.

Sembra en superfície i en profunditat

En la de superfície es sol posar de mostra 0,1ml. Les proliferacions succeeixen a la

superfície del medi.

En la de profunditat afegim normalment 1ml de mostra, s’estén per tot el medi de dalt a
baix.

La morfologia colonial varia amb el medi.

Els organismes a nivells naturals es troben en concertacions molt grans (perfectament

podrien ser 108 bacteris per gram).

Per separar cèl·lules cal fe dilucions, si la dilució la fem 1010 vegades tindrem 1010
colònies (càlcul de concertació de cèl·lules viables). El càlcul de concertació
18
microscòpic dona cèl·lules, el càlcul per sembra dona unitats formadores de colònies.

Tema 4. Identificació i conservació de microorganismes

Tècniques d’identificació

Examen microscòpic

Característiques culturals

Tipus de colònia, pigmentació segons el medi de cultiu, etc.

Sembra en medis selectius i diferencials

Característiques fisiològiques i bioquímiques

Utilització de sucres i d’altres compostos orgànics i inorgànics, enzims

característics, relació amb l’oxigen, sensibilitat front a diferents compostos com
antibiòtics, etc., rang de temperatura, pH, etc.

 Proves clàssiques en tub o placa

 Sistemes miniaturitzats dissenyats per cada grup
 Sistemes automatitzats

creixement o no (terbolesa, fluorescència, impedància, etc.)

Proves clàssiques en tub o en placa

Proves que realitzen en els tubs o plaques de Petri.

19
  EMB, el medi eosina blue, ens deixa créixer només el gram -, i només porta
lactosa, per tant aquí només creixen organismes gram – capaços de fermentar
lactosa.
 Assaig d’utilització del citrat, si es utilitzat aquí el medi canvia el seu pH.
 Test de la catalasa (H2O2 passa H2O i O2).
 Test de l’oxidasa, mira si el microorganisme te citocrom C oxidasa. Posem un
reactiu per saber si hi ha presència o no del citocrom.

Sistemes miniaturitzats

Són unes tires on es poden realitzar totes les proves que normalment realitzen al
laboratori, estalviant així un temps considerable.

Sistemes automàtics

Unes targetes on podem veure un seguit de proves. Aquesta targeta es pot connectar a
l’ordinador, que llegirà els resultats.

Tècniques d’identificació

 Serologia, mirar la relació antigen – anticòs.

o Aglutinació, els anticossos – antígens estan dispersos
si es reconeixen s’uneixen formant aglutinat.
o Precipitació antigen – anticòs solubles i mira si
reaccionen provoquen un precipitat.
o ELISA, anticossos units a una superfície, afegim una mostra i si detecta
el virus s’hi enganxen. Aquest antigen duu un enzim que posteriorment
reaccionarà amb un producte afegit donant un color.
o RIA, igual que ELISA però es fa amb un marcatge radioactiu.
o Western bloot (immunoblot), detectar proteïnes de l’organisme. Es
separen per mides les proteïnes, amb un gel de poliacrilamida. Es passa
el gel a una membrana, posem en contacte amb anticossos específics,
podent marcar-los amb un enzim o un isòtop radioactiu.
 Fagotipat, sensibilitat o resistència a virus bacterians. Fer créixer la soca a tota la
placa, i anem afegint una gota de FAC a cada requadre i mirem si es veu afectat.
També ho podríem fer amb antibiòtics.

20
 Tècniques moleculars, utilitzem el DNA.
o Hibridació, una sonda específica (un fragment de DNA 100 – 1500pb,
específica d’un gen), mira si està present al microorganisme. Les
cèl·lules es trenquen per obtenir el DNA, el desnaturalitzem quedant
cadena senzilla al igual que la sonda, i aleshores mirem si s’engaxen. La
sonda esta marcada per després poder observar-la. Els diferents gradients
depenen de la quantitat de DNA, no és que siguin diferents.

o PCR, Ens servirà per distingir microorganismes. Quan fem un gel veiem
control + el valor a esperar i la els resultats negatius són els que ens
indicaran la intensitat amb la que està present el microorganisme.

o PT – PCR, semblant a la PCR però fem servir una retrotranscriptasa que

ens passa el RNA a CD – DNA (cadena complementaria). Podem
seqüenciar el gen després de fer la PCR, i així conèixer a quin
microorganisme pertany.

21
Mètodes de manteniment i conservació

Agar conservació  4ºC, microorganismes en estat latent, però no es pot tenir durant
molt de temps. S’utilitza quan es treballa amb ell sovint.

Congelació, ús de criprotectors (glicerol o DMSO). Es pot tenir molt de temps (-20ºC ó

– 80ºC).

Congelació amb nitrogen líquid, utilitzem també crioprotectors i podem observar més
temps que l’anterior (- 196ºC).

Liofilització, extreure l’aigua. Quan el vulguem tornar a fer servir només caldrà posar-
ho en un medi. Això es fa a temperatura ambient.

Col·leccions microbianes

Són llibreries on es guarden les soques microbianes, es pot fer ús d’elles sempre que es
desitgi. Molts països tenen la seva pròpia CECT és l’espanyola, ATCC l’americana,
també existeix una llibreria mundial la WDCM.

Recull bibliogràfic de la legislació bàsica vigent (Abril 2009)

REGULACIÓ I SEGURETAT

Real Decreto 664/1997 del 12 de maig “Protección de los trabajadores contra los riesgos
relacionados con la exposición a agentes biológicos durante el trabajo.

Ley 14/2007 de Investigación biomédica. BOE del 4 juliol de 2007

ORGANISMES GENÈTICAMENT MODIFICATS OGM

Ley 9/2003, de 25.4.2003 - BOE 100 de 26.4.2003. Règim jurídic de la utilització

confinada, alliberament voluntari i comerç d’OGM.

Real Decreto 178/2004 del 30 de enero por el que se aprueba el reglamento general para
el desarrollo y ejecución de la Ley 9/2003 de 25 de abril por la que se establece el el
regimen jurídico de la utilización confinada, liberación voluntaria y comercialización de
organismos modificados genéticamente. (BOE no. 27 del s 31 de gener de 2004).

Decisió de la Comissió de 28 de febrer de 2005 per la que s’estableixen notes

d’orientació sobre la utilització confinada de microorganismes modificats genèticament.

22
Tema 5. La cèl·lula procariota
Presenten membrana cel·lular, paret cel·lular i apèndixs, en canvi, no presenten
membrana nuclear. Però presenten una regió on hi ha el genoma i aquest és el nucli.

Trobem ribosomes escampats pel citoplasma, normalment units al mRNA, també tenen
els cossos d’inclusió que són substàncies de reserva.

No presenten mitocondris, orgànuls membranosos, ni cloroplasts. Això no vol dir que

no hi hagi procariotes amb membranes internes ni cèl·lules amb citoesquelet. Són
cèl·lules més senzilles que una cèl·lula eucariota, tot i així, poden tenir una gran
complexitat.

La membrana cel·lular

És una doble bicapa lipídica amb fosfolípids i proteïnes integrals de membrana, també
hi trobem proteïnes perifèriques importants per la vida de les cèl·lules.

No presenten esterols (són pròpies de cèl·lules eucariotes) com per exemple el

colesterol que te al funció densa la membrana. En comptes d’esterols en el domini
bactèria que té la funció de fer més densa la membrana. En comptes d’esterols en el
domini bacterià hi trobem hopanòids que realitzen aquesta mateixa funció, excepte en
els Mycoplasmes i alguns metanotrófics (s’alimenten de gas metà) que aquests si que
presenten colesterol. Els bacteris viuen en entorns molt diversos això fa que el conjunt
de bacteris modifiquin els fosfolípids per aconseguir una major o menor fluïdesa de
membrana.

 Temperatura augmenta canvien per reduir la fluïdesa.

 Temperatura disminueix per incrementar la fluïdesa.

Del 5 al 25% del contingut lipídic de la membrana són esterols. Però tot i així
l’estructura general de la membrana plasmàtica és com la dels eucariotes.

En el domini Bactèria hi trobem èsters. En el domini Archea hi trobem èsters o èters

unint a dos radicals, que aquests són isoprens.

Lípids dels Archea

23
Els que presenten tetraèter de diglicerol només poden formar una monocapa. Si
presenten diéter de glicerol presenten una bicapa lipídica. Per tant, no tots els Archea
presenten bicapes lipídiques, alguns poder formar monocapa, però no a la membrana
cèl·lula. Molts hipertermofils (temperatura òptima molt elevada) tenen monocapa així
s’aconsegueix una menor fluïdesa.

Principals funcions de la membrana cel·lular

Delimitar la cèl·lula però no protegeix la seva integritat perquè la concentració de solut

és molt més elevada a l’interior de la cèl·lula comparat amb l’exterior. El responsable
de mantenir d’integritat de la cèl·lula és la paret cel·lular, perquè té una major
resistència.

Barrera de permeabilitat, per tant, hi trobem mecanismes de transport. La majoria de

compostos entren amb consum d’energia.

La membrana és energètica, perquè hi ha un gradient de protons.

Hi trobem proteïnes sensores, per tant, està interaccionant contínuament amb l’ambient
[O2], [glucosa], intensitat de llum, etc..

La membrana té funció d’obtenció d’energia, ja que, la cèl·lula procariota no té

mitocondris.

Com que tampoc té cloroplasts, l’encarregat de la fosforilació es troba a la membrana

cel·lular o membranes annexes.

Per tant, la membrana procariota té funcions claus per la vida de la cèl·lula.

Mecanismes de transport de la membrana cel·lular de procariotes

24
 Transport simple: Una única permeasa permet l’entrada i sortida d’un compost i
l’energia l’obté del gradient de membrana.
Exemple de transport simple en E. Coli.
La permeasa és de síntesi constitutiva (sintetitzada contínuament a la
cèl·lula) però algunes són indivisibles.

 Translocació de grup. Transport en què la substància transportada resulta

químicament modificada durant un pes a través de la membrana.
Exemple del sistema de la fosfotransferasa. A E. Coli, el sistema de la
fosfotransferasa està format per una família de proteïnes. Abans que el
sucre es transporti a l’interior cel·lular, les proteïnes mateixes del
sistema es fosforilen i defosforilen en forma de cascada fins que la
proteïna transmembranal (Enzim IIc) rep el grup fosfat i fosforila el
sucre importat.
El fosfat d’alta energia que subministra l’energia al sistema prové de
fosfoenol piruvat. Tots aquests enzims són constitutius.

25
  Transport tipus ABC (de tres components). Consta d’una proteïna
transmembranal i una de periplasmàtica. Llavors hi ha la proteïna 3 que és una
ATPasa, per tant, aquest transport depèn de l’hidròlisi d’ATP.
La proteïna periplasmàtica transporta la substància fins a la permeasa (proteïna
transmembrana), aquesta interacció provoca que l’ATPasa hidrolitzi l’ATP,
llavors es produeix un canvi de conformació i entra la molècula.

Mecanismes de secreció de proteïnes en gram negatius

 Tipus I: Un exemple són els transportadors ABC però que expulsen molècules.
Tenen dues proteïnes addicionals normalment que col·laboren en el procés.
 Tipus II: Proteïnes que quan es sintetitzen tenen el pèptid líder, aquest serveix de
senyal per la cèl·lula per la seva expulsió. Aquesta seqüència és reconeguda per
la SRP i la proteïna 7B impedeix que la proteïna es plegui. Llavors és conduïda
cap a la proteïna transmembranal (Sec YEG) i la seva Sec A empeny la proteïna
amb consum d’ATP per la Sec YEG, així és alliberada a l’exterior i allà pren la
seva estructura natural (Sistema Sec YEG).
 Tipus III: Mecanisme que trobem a patògens. Els diferents patògens que el
presenten injecten a les cèl·lules que infecten factors de violència. Sintetitzen
unes molècules que la base està unida a la cèl·lula i l’altre part per fora la
membrana de la cèl·lula hoste i injecta el factor de virulència. L’estructura
d’injecció s’anomena agulla per la seva forma.
 Tipus IV: Sistemes de conjugació dels bacteris gram -. Secreten DNA proteïnes.
Alguns secreten factors de virulència.
 Tipus V: Sistemes de transport Tat Secreció de proteïnes plegades.

Tema 6. Paret cel·lular eucariotes

Paret dels bactèria

Tots presenten paret excepte els Mycoplasmas perquè són paràsits intercel·lulars i viuen
a dins d’altres cèl·lules,

Els bacteris gram + (tenen la paret gram positiva que es tenyeix blava). L’espai
periplasmàtic és molt petit seguit d’una regió molt densa. La composició química de la
paret hi predomina el pèptid glicà (90% o més).

En els bacteris gram – (tenen la paret gram negativa que els tenyeix de color vermell).
L’espai periplasmàtic és molt més gran i dins d’aquest hi trobem una capa densa però
prima i després una altre capa densa més gruixuda.

Aquestes dues capes formen la paret cel·lular.

26
A la primera capa (prima) hi ha peptidglicà i la gruixuda té una estructura de bicapa
lipídica per això se l’anomena membrana externa, però no té les propietats de la
membrana plasmàtica.

Química del peptidglicà o mureïna

Són repeticions N – acetilmurànic i N – acetilglucosamina.units per enllaços β (1, 4) un

tetrapéptid i un àcid làctic.

El peptidglicà agafa rigidesa amb un enllaç extra l’últim aminosacàrid d’una cadena de
tetrapèpeptid i el penúltim aminoàcid d’una altre cadena de tetrapèptid continu.

Existeixen diferències entre gram negatius i positius.

En gram negatius trobem l’aminoàcid

27