Entrevista
Entrevista al director manresà Joan Soler
sobre el seu nou film “El camí dels somnis”
E
l director de cinema manresà, Joan Soler, acaba
d’estrenar el llargmetratge “El camí dels somnis”,
que mostra el viatge de dues joves invidents a
l'Índia, amb la Fundació Vicenç Ferrer, per col·laborar en
l'educació de nens cecs. Soler, guanyador del Premi Goya
2004 pel seu curtmetratge documental “Els nens del Nepal”,
ens explica en aquesta entrevista els detalls d'aquesta nova
pel·lícula.
- Què hi vas veure en aquesta història que et va
captivar?
- A mi sempre les histories m'han d'entrar quan me les
expliquen. Si no és una història que crec que els
personatges han d'agafar una importància gran ja no
m'interessen, i que quan me les expliquin, digui això seria bo
portar-ho al cinema. En el cas d'elles dues, el que més em
va sorprendre o em va motivar va ser la curiositat que jo
tenia. Coses que sempre m'havia preguntat: com viatja un
cec en un tren?, com fa footing?, com encèn un foc?, com va
amb un gos pigall a la Índia?, com passa tots els controls de
l'aeroport?
- I perquè precisament ara fas un llargmetratge?
- Aquí hi havia dues grans parts. La presentació dels
personatges, aquí a Catalunya, i el seu gran somni, la seva
il·lusió, que és anar a la Índia. Hi havia una part molt
important de rodatge a la Índia. No es podia explicar en
menys de 50 minuts.
- Quin és el missatge que volies donar amb “El camí
dels somnis”?
- Un de molt clar: que pel fet de ser cec ningú ha de deixar de
fer res. Nosaltres moltes vegades tenim la sensació que els
cecs no fan res i és totalment el contrari. És l'educació que
els han donat a les noies, que pel fet de ser cegues, no els
han educat com a persones cegues. El missatge principal
és que un cec pot fer el que vulgui.
- Quina opinió et mereix la Fundació Vicenç Ferrer ara
que l'heu conegut a la Índia?
Biografia Vicenç Ferrer i Moncho
V icenç Ferrer i Moncho (Barcelona, 5 de maig de
1920 - Anantapur, 19 de juny de 2009), conegut
internacionalment com a Vicente Ferrer, fou un
missioner primer jesuïta i després laic, a l'Índia, a la
La Xarxa de Manresa · Número 16 · Desembre 2009
regió d'Anantapur. Va ser considerat una de les
persones més actives en l'ajuda, solidaritat i cooperació
amb els desafavorits del tercer món, creador de la
fundació que porta el seu nom i nominat 2 vegades al
Foto: Mario Vilar
Premi Nobel de la Pau. Ferrer va arribar a l'Índia per
primera vegada com missioner jesuïta l'any 1952 i va
dedicar més de cinc dècades de la seva vida a eradicar
el sofriment dels més necessitats del país. Encara que
va ser expulsat de l'Índia el 1968 perquè la seva labor va generar
suspicàcies entre les classes dirigents, Ferrer va tornar al país
només un any després i es va instal·lar en Anantapur, un dels
districtes més pobres, per continuar la seva lluita pels més
desafavorits. Va abandonar llavors la Companyia de Jesús i va
6
El director manresà de cinema, Joan Soler, al seu despatx.
- Són espectaculars! Fins i tot, han construït presses perquè
tinguin aigua als pobles, escoles, cases per la gent,
hospitals... A mi em sap molt greu que el Vicenç Ferrer no
hagi pogut veure el documental. Jo sé que li feia molta
il·lusió. Era un home que quan parlaves amb ell et donava
pau i una gran tranquil·litat. Jo vaig estar molt bé amb ell.
Fins i tot, moltes nits, a l'acabar el rodatge venia a la cantina,
s'asseia allà i ens escoltava. A part d'això, si s'ha fet la
pel·lícula és per ell. Si no podia anar a grabar a la Fundació
Vicenç Ferrer a la Índia, jo em quedava sense pel·lícula.
Nosaltres vam estar gairebé un mes sis persones, menjant,
dormint i ens van posar dos cotxes amb dos conductors i
mai ens van demanar res. Per això, una de les coses que jo
els hi vull tornar és amb una escola. No per res, perquè no
m'han demanat res, però jo si crec que la pel·lícula és
gràcies a ells. A més, han tingut unes despeses amb
nosaltres i, en aquest món, s'ha de ser agraït.
- Què penses que s'ha perdut amb la mort de Vicenç
Ferrer?
- Sobretot, s'ha perdut el personatge i el referent. El que no
crec que hagi variat és el funcionament de la Fundació.
Penso que el Vicenç per l'edat que tenia bàsicament ho
crear la Fundació Vicenç Ferrer juntament a qui es
convertiria en la seva futura dona, la periodista
britànica Anne Perry. Des d'aleshores va treballar
incansablement per millorar les condicions de vida
d'algunes de les comunitats més discriminades al
país. La Fundació Vicenç Ferrer treballa pel
desenvolupament de les comunitats més
discriminades, els dàlits o els intocables, i on porten a
terme un programa de desenvolupament integral que
abasta diferents àrees d'actuació: educació, sanitat,
habitatge, ecologia, integració de persones amb
discapacitat i evolució de la dona. La Fundació va
obrir la seva primera oficina a Espanya el 1996 per
garantir ingressos estables i donar continuïtat als
projectes. Actualment, la Fundació té més de 155.000
col·laboradors a Espanya. Ferrer ha rebut nombroses distincions,
com la Gran Cruz del Mérito Civil (2009), la Creu de Sant Jordi
(2000), el premi Príncep d'Asturies a la Concordia (1998) o el
d'Espanyol Universal (1998).

portava el Moncho, el seu fill i l'Anna, la seva dona. A part
d'això, és una organització tant gran que hi ha caps de
departament i és com una macroempresa. Darrerament, el
Vicenç estava per rebre els padrins i amb la Dunia estaven
escribint el tercer volum de les seves memòries. El que sí
que és una gran pèrdua és la persona que va ser ell. Un
home de pau, un home que ha fet 50 escoles per nens cecs i
sords. Era un home que ajudava a tothom. Quan anaves per
la fundació totes les dones grans indies se li acostaven a
agafar-li la mà amb veneració.
- A la pel·lícula Vicenç Ferrer fa una de les darreres
aparicions?
- Ell no fa d'actor, però jo sí que li vaig dir que havíem de
gravar una seqüència. A Vicenç normalment li fan una
entrevista i li fan preguntes i contesta. Ell aquí fa d'actor i
contesta. I ell no havia fet mai coses d'aquetes. La gràcia és
que fos ell mateix. No et puc dir que sigui la única, perquè no
ho sé, però dubto que hagi fet això una altra vegada i,
després d'això, no ha fet res més.
- Què va representar poder rodar a la Índia?
- Jo havia rodat al Nepal, a Madagascar i a països més
exòtics, i sempre hi ha una cosa que et crida molt l'atenció
que són els colors. Nosaltres teníem molt clar que la part
que es rodés a Catalunya havia de ser una part on els colors
Les dues protagonistes del film
E
l camí dels somnis explica la història de dues noies
invidents: la vallesana Alba de Toro i la manresana
Núria Faure, que van viatjar a la Índia per
col·laborar en un centre d'Anantapur, de la Fundació
Vicenç Ferrer. L'objectiu era ensenyar informàtica a un
grup de nens que, com elles, són cecs o bé tenen dificultats
visuals. Una aventura de superació que la productora
manresana Cinefilms va traslladar a aquest documental.
Per a Faure, les nenes indies li van ensenyar una lliçó de
vida: "adonar-me de la sort que tenia de poder-los
ensenyar". I també que "els límits no els ha de posar la
societat, sinó un mateix".Segons l'Alba, la pel·lícula és "un
record de l'Índia gravat". Per a ella, aquesta experiència va
ser "molt forta" i en el film es reflecteixen les emocions que
van tenir a la Índia. Unes experiències que les marcarien
fins al punt que no els calia menjar ni beure "perquè estan
allà ja ho teníem tot", afirmava de Toro.
Foto: Cinefilms
La Núria Faure i l'Alba de Toro amb Vicenç Ferrer a la Índia.
Reportatge
fossin més apagats i la Índia fos una explosió de color.
- Com qualificaries la tasca que fan les dues noies a la
Índia?
- Elles són noies que no paren. Ara, la Núria està estudiant el
llenguatge dels sords perquè vol comunicar-se amb els
sords. Constantment estan pensant en fer coses i no paren.
La seva tasca a la Índia és important, per això, el Vicenç els
estava tant agraït. Primer de tot, els indis pensen que la
ceguesa és un malaltia dels pobres i que al món civilitzat no
existeix. Llavors, quan veuen dues noies cegues allà, això
els sorprèn moltíssim i els hi trenca esquemes. I el gos a la
Índia, és un animal repudiat, perquè porta puces i la sarna.
- Què és el que volies provocar en l'espectador?
- Bàsicament pel mateix que vaig voler fer el documental. Jo
tenia molta curiositat i, bàsicament, és aquesta curiositat.
Aquest era un món que desconeixia totalment. No tenia ni
idea del món de la ceguesa i, el que ha fet, és sorprendre’m
d'una forma extraordinària.
- En quins projectes estas treballant ara?
- Ara, me'n vaig a la Índia. M'en vaig a fer un curtmetratge
documental "La vida d'Alla Baksh" -un leprós de Dharavi- i
un projecte sobre la lepra amb Jaume Sanllorente de
Sonrisas de Bombay.
Jordi Simon
La Fundació Vicenç Ferrer a Manresa
V
am parlar amb Àngels Borrós, voluntària i
representant de la Fundació Vicenç Ferrer a
Manresa, que ens va explicar les activitats que
porten a terme a la ciutat i sobre la Fundació Vicenç Ferrer.
- Com es tira endavant a la Fundació Vicenç Ferrer
sense la seva ànima?
- Amb més força que mai! Un dia o altre havia d'arribar
aquesta hora i ells ho tenien tot preparat. Han acceptat
molt bé la mort a la Índia, perquè no és el mateix que aquí.
És una persona que ja havia fet molta feina i, se sabia que
un dia o altre, ens havia de deixar i la feina continuarà com
fins ara.
- Per a vosaltres qui era Vicenç Ferrer?
- Era una persona tant gran que no es pot expressar en
paraules. La força que et donava només veure'l
t'encomanava una alegria i unes ganes de viure. Només
cal veure tota la gent que ha anat allà i que han tornat
entusiasmats.
- I a Manresa quines activitats realitzeu?
- A Manresa fem sobretot actes de sensibilització. Fem
La Xarxa de Manresa · Número 16 · Desembre 2009
xerrades, exposicions, hem fet una trobada de padrins i
també anem a les escoles. Precisament, aquest any hem
començat un projecte que es diu "school to school" que és
un intercanvi d'escoles. Es fa un treball aquí i un treball allà,
i les escoles intercanvien els treballs amb l'objectiu de
conèixer les cultures. Aquest any hem començat a la
Flama. També col·labora l'Ajuntament, perquè nosaltres
també formem part del Consell Municipal de Solidaritat.
Redacció