CANCÚN

Jordi Galcerán
 PERSONATGES
Remei
Vicenç

Laura
Pau

(Dos matrimonis d’uns cinquanta anys.)

 PRIMER ACTE

Saleta d’un bungalou vora les platges de Cancún. Porta a l’exterior i, en un lateral, porta al dormitori. Es de
nit.

Sentim riures que s’acosten des de l’exterior just abans que entrin la Remei i el Vicenç. Arriben amb la Laura
i el Pau, a qui encara no veiem. Tots han begut força durant el sopar i arriben una mica tocats.

REMEI. — (Off, cantant.) «A Betlem me’n vull anar, a Betlem me’n vull anar, vols venir tu rabadààà...»

VICENÇ. — (Off.) Sisplau, Remei...

REMEI. — (Off.) «...vull esmorzar!»

VICENÇ. — (Off.) Prou.

REMEI. — (Off.) Ja callo, ja callo.

LAURA. — (Off.) De seguida venim.

VICENÇ. — Fins ara.

REMEI. — On van?

VICENÇ. — Diu que tenen una ampolla de xampany al seu bungalou.

REMEI. — No, sisplau, si bec més acabaré ballant despullada sobre la taula.

VICENÇ. — Segur? Doncs els dic que no la portin.

REMEI. — Que és broma, burro. Vine aquí. T’estimo.

(La Remei li fa un petó.)

VICENÇ. — Estàs borratxa.

REMEI. — Piripi. Només piripi. Vaig a treure copes.

VICENÇ. — I jo em canviaré la camisa. Mira com vaig.

(El Vicenç entra a l’habitació.)

VICENÇ. — (Off.) Saps quant ha costat, el sopar?

REMEI. — Puc trucar als nens, ara?

VICENÇ. — (Off.) Ja els vas trucar ahir. Deixa’ls estar.

REMEI. — Ara allà què és, el matí o la tarda? Marxarem i encara no ho hauré entès, això de les hores.

(Entra el Vicenç amb la camisa descordada.)

VICENÇ. — On són les camises?

REMEI. — Estan a l’armari estret, a dalt. Es que ho he tornat a ordenar.

VICENÇ. — Ja m’estranyava.

(El Vicenç torna a l’habitació.)

VICENÇ. — (Off.) Dos-cents euros. El sopar. Això és com una màquina escurabutxaques.

REMEI. — El què?

VICENÇ. — (Off.) Això. Cancún.

(El Vicenç torna cordant-se una altra camisa.)

VICENÇ. — El viatge i l’hotel, barats; però després, un cop aquí, no pots fer un pas sense afluixar. Pagui
una setmana i quedi-se’n dues. Per aquí t’enganxen. El que volen és que t’hi quedis com
més temps millor, perquè on fan els quartos de veritat és en el dia a dia.

REMEI. — No hi pensis tant, en els diners.

VICENÇ. — No ho dic per nosaltres. Nosaltres ens ho podem permetre, però el Pau i la Laura no... Ell,
amb sou de mestre, i ella que... Quants alumnes té, ara, ella?

REMEI. — Dos, em sembla. No, un, que l’altre li va plegar.

VICENÇ. — Es que... Com es diu allò que toca?

REMEI. — Tuba.

VICENÇ. — I lo altre?

REMEI. — Bombardí.

VICENÇ. — Professora de tuba i bombardí. No m’estranya que tingui només un alumne. I pots comptar
què li deu pagar. Vés si no podia aprendre a tocar el piano, com tothom.

REMEI. — Tampoc no gasten gaire. Sempre van guardant per a les vacances. I no pateixis tant per tot.
Deixa’t anar. Ballem? Es revetlla.

VICENÇ. — Ballar? On?

REMEI. — Aquí. Agafa’m.

VICENÇ. — Res de piripi. Estàs borratxa.

REMEI. — I tu estàs guapo guapo, amb aquesta camisa tan neta... El meu homenot...

(La Remei l’abraça i remena, com ballant.)

VICENÇ. — Va, deixa, que deuen estar a punt de venir.

REMEI. — I què?

VICENÇ. — Que no... No hi ha música.

REMEI. — Tanca els ulls.

VICENÇ. — Remei...

REMEI. — Tanca els ulls.

(El Vicenç tanca els ulls i ballen.)

REMEI. — (Cantant.) «We’re walking like in the dolce vita...» (Es miren.)

(I es fan un llarg petó.)

(Entren la Laura i en Pau, una parella de la seva mateixa edat Porten una ampolla de
xampany i copes. La Laura li demana al seu home que no faci soroll i observen la Remei i el
Vicenç besant-se. Quan acaben i separen els llavis, els aplaudeixen.)

PAU. — Bravo» bravo.

LAURA. — Si molestem, marxem.

REMEI. — No, no, que encara us beuríeu el xampany vosaltres sols. Ui, si ja havia tret copes.

LAURA. — Per si es trenquen, que tal com anem, no m’estranyaria. Vinga, Pau, no t’encantis, obre-la.

VICENÇ. — Així que heu comprat xampany d’amagat... Com us els gasteu.

PAU. — Què dius. Es el que hi havia a l’habitació.

VICENÇ. — A l’habitació?

PAU. — Sí, amb la fruita.

VICENÇ. — Quina fruita? Nosaltres no en teníem pas? De fruita. Oi que no, Remei?

REMEI. — No.

LAURA. — Doncs digueu-ho. Quan vam arribar, hi havia el xampany aquí sobre en una glaçonera, i al
costat una plata de fruita.

VICENÇ. — I tant que ho diré. Quina barra... Lladres.

LAURA. — Vinga, obre-la d’un cop.

REMEI. — Ara no vagis a queixar-te, que ens agafaran mania.

VICENÇ. — Per què no m’he de queixar? Bé que paguem el mateix que ells.

LAURA. — I tant que us heu de queixar, I us n’haurien de donar dues. I si no, cremem l’hotel.

VICENÇ. — Cremar l’hotel potser és exagerat, però una queixa...

(El Pau obre l’ampolla. Serveix.)

REMEI. — Es deuen haver equivocat.

VICENÇ. — Doncs que s’hi fixin.

PAU. — Ei, que no sigui que s’han equivocat en posar-la a la nostra habitació i ens la facin pagar. Ara
ja l’he oberta.

VICENÇ. — Però bé que s’ha d’aclarir.

PAU. — Millor no remenar-ho.

VICENÇ. — No, no, jo vull la meva ampolla. Si s’han equivocat amb tu, que s’equivoquin amb mi,
també.

REMEI. — Que faci el que vulgui, igualment ho farà.

LAURA. — Endavant, Vicenç. Un home com cal ha de lluitar contra la injustícia.

VICENÇ. — Oi que sí? Gràcies.

PAU. — Per les vacances. tots: Per les vacances.

(Tots beuen. La Remei buida la copa.)

REMEI. — Que bo, així fresquet. Una altra.

LAURA. — Compte que tu ja portes avantatge i demà fem dia a la platja, eh, després no digueu que
teniu ressaca.

REMEI. — Demà, fins que es pongui el sol. Vull tornar tan morena que la policia no es cregui que la del
passaport sóc jo.

VICENÇ. — Jo no aguanto tot el dia a la platja...

PAU. — I jo tampoc vull estar-hi tot el dia. Tinc feina.

LAURA. — Doncs tornes abans, però la Remei i jo...

REMEI. — Fins que es pongui el sol.

LAURA. — No els necessitem per a res, aquests dos.

REMEI. — Per a res. Ja ens apanyem soles.

PAU. — Es que just quan tornem faig un curs de reciclatge i he d’estudiar.

LAURA. — Es que ell treballa molt Jo estic més lliure.

PAU. — Tu també treballes molt. Si sentíssiu l’alumne que té. Serà un virtuós, aquest xaval, ja us ho
dic ara. I ho serà perquè la Laura és la millor professora.

LAURA. — (Orgullosa.) No tant, no tant... Però sí que és bo, el noi, eh.

VICENÇ. — No ho entenc, Pau. Si vas a un curs, per què has d’estudiar abans?

PAU. — Es que el curs el faig jo, a altres mestres, i m’ho he de preparar. Es molt interessant, sobre
la utilització del joc com a eina pedagògica.

VICENÇ. — El joc com a eina pedagògica... Quan jo anava a escola l’únic joc que teníem era esquivar les
hòsties dels hermanos.

REMEI. — Vinga. Brindem. Pel sol, per la platja, i pels cursos de reciclatge. Mira, he fet un rodolí.

(Brinden i beuen.)

VICENÇ. — Hòstia, el reciclatge... (Al Pau.) T’he explicat l’última del meu sogre?

PAU. — No ho sé.

VICENÇ. — Es que ja no hi toca. I perdona, Remei, però és veritat. L’home vol continuar portant la
impremta com si encara hi fos i, collons, ara el director sóc jo. Fa vint anys que m’espero.
S’ha jubilat, no? Doncs que em deixi fer.

REMEI. — Es que el meu pare, sense l’empresa... Vaig a guardar les nostres copes, que si les trenquem
encara ens les faran pagar.

(La Laura l’ajuda.)

VICENÇ. — Si s’avorreix és perquè vol. El dia que jo em jubili no pateixis, que no m’avorriré pas.

REMEI. — (A la Laura, que ha obert un armari,.) No, no van aquí, les he canviat de lloc...

VICENÇ. — (Torna a dirigir-se al Pau.) Doncs fa quinze dies ve al despatx, mira quatre papers i ja estava
dient a tothom que paguem massa per les bobines de paper reciclat. I ell què collons sap si
no està en el dia a dia? Estic traient un quatre per cent més de marge que l’any passat. I
això, tal com estan les coses, és per fotre bots fins al sostre. Sí o no?

PAU. — Sí, sí, tal com ho expliques...

VICENÇ. — En els últims dos anys han tancat tres gràfiques, allà. I nosaltres no només aguantem, sinó
que augmentem beneficis. Doncs el meu sogre no, ell diu que em prenen el pèl els
proveïdors amb les bobines de paper reciclat. No em diguis que no té collons, la cosa.

PAU. — No t’ho diré.

LAURA. — Us heu fixat en l’home aquell que va sol, el rus?

VICENÇ. — El què?

REMEI. — I tant, que m’hi he fixat. Avui sopava amb una altra.

LAURA. — La d’ahir semblava la filla, la d’avui, la néta.

PAU. — Si s’ho pot pagar... I aquestes han de ser cares. Aquestes... Vaja, no ho sé, però barates no
ho poden ser, perquè si aquestes són les barates, les cares han de ser l’hòstia.

VICENÇ. — A Barcelona no et dic que no, però aquí...

REMEI. — L’expert.

VICENÇ. — Es la llei de l’oferta i la demanda. Ahir, quan vaig anar a buscar el diari, del bungalou al
quiosc em van somriure més dones que en tota la meva vida. Per què em reien a mi, tot de
noies amb tanga?

PAU. — Portaves la gorra?

VICENÇ. — Em sembla que no. Per què?

PAU. — Per res.

VICENÇ. — Eren professionals. M’estaven sondejant.

REMEI. — T’hauré de lligar curt, carinyo, que no em deixis per una d’aquestes pelandusques...

(La Remei li fa un petó a la galta i li agafa la mà.)

REMEI. — Us recordeu quan vam anar al Canadà, que també hi havia aquell alemany que una nit va
aparèixer amb una... una?

(La Remei se serveix una altra copa.)

LAURA. — I tant... La va portar tot el viatge.

REMEI. — Doncs era molt simpàtica.

LAURA. — I guapa.

PAU. — Quan fa d’això?... Deu anys com a mínim.

LAURA. — I dotze també.

REMEI. — (Cantant.) «Les dotze van tocant, ja és nat el rei infant...»

LAURA. — Va, calla, pesada. Canadà va ser després... d’Itàlia. Això havia de ser el...

REMEI. — El 93.
LAURA. — Es veritat, que Itàlia va ser per les Olimpíades.

REMEI. — Catorze anys.

LAURA. — Ja fa catorze anys que vam anar al Canadà? Déu meu... Vosaltres porteu de casats, vint-i...

REMEI. — El David en té vint-i-dos, doncs vint-i-tres, no falla. I vosaltres, un any més, vint-i-quatre.
L’any que ve, bodes de plata.

VICENÇ. — Vint-i-cinc anys...

LAURA. — Només de pensar-ho noto com em cau la papada.

REMEI. — Però les nostres bodes de plata de veritat són avui, aquesta nit.

PAU. — Es veritat. La revetlla de Sant Joan.

LAURA. — La nostra revetlla...

REMEI. — Vint-i-cinc anys... No em digueu que no fa goig.

VICENÇ. — El què?

REMEI. — Que encara siguem amics i que... Bé, que mai no ens haguem... Vaja, que no passa gaire
que dues parelles siguin tan... Tan com nosaltres. Tan amigues. Vint-i-cinc anys.

PAU. — I divuit viatges, que viatjant es baralla tothom.

REMEI. — Però nosaltres no. Cap mala paraula. I, a més, vosaltres no heu tingut fills i nosaltres sí, i
això el normal és que ens hagués... Ja se sap, amb els nens fas una vida diferent, però no
ens heu deixat mai, i això per a mi ha estat... Es tan maco que siguem tan amics que...
Perdoneu, sóc una bleda. Potser és que estic una mica... beguda, piripi... però és tot tan...
perfecte que...

VICENÇ. — Ara plorarà.

REMEI. — (Plorant.) Doncs mira, sí, perquè quan penso en tot el que he tingut a la vida i, en canvi, hi
ha altres persones que són desgraciades, que no tenen res del que nosaltres tenim...
Perquè nosaltres estem aquí a Cancún, bevent una ampolla de xampany, i hi ha persones
que mai estaran a Cancún, enteneu?... Doncs quan ho penso em sap molt de greu però
alhora sóc molt feliç i m’agafa la plorera i què vols que hi faci.

LAURA. — Sí que ets bleda, sí.

(La Remei s’eixuga les llàgrimes.)

VICENÇ. — Això és el xampany, que se l’ha begut tot ella.

REMEI. — Es que som molt amics. Us n’adoneu? I ens estimem molt.

VICENÇ. — Que sí, dona, que sí.

LAURA. — Hem tingut sort. Hi ha gent que s’avé i gent que no s’avé.

REMEI. — Sí, però la sort s’ha de buscar. No ve sola.

(La Remei comença a canviar el plor per riures.)

PAU. — De què riu, ara?

VICENÇ. — No ho sap ni ella.

REMEI. — Sí que ho sé... Collons si ho sé. Que va anar pel canto d’un duro...

LAURA. — I diu paraulotes i tot. Nena, què et passa?

REMEI. — Es que quan hi penso... De vegades ric sola i el Vicenç es pensa que no sé de què ric, però jo
sí que ho sé. Ell no ho sap. Ell no en té ni idea.

VICENÇ. — Si et fa il·lusió que t’ho pregunti, va, de què rius?

(La Remei torna a beure.)

REMEI. — Us penseu que estic borratxa, però jo controlo. I fa vint-i-cinc anys també. Avui són les
nostres bodes de plata. La nostra nit, la nostra gran nit. I si ara som aquí i som tan amics i
som tan feliços no és per sort, és perquè jo controlava, però va venir del canto d’un duro.

VICENÇ. — Torna-hi.

LAURA. — Què havies de controlar, tu, aquella nit, si estaves tan borratxa com avui.

REMEI. — Ens vam fer el nostre primer petó. Tu, Vicenç, havies de portar la Laura a casa perquè havia
d’arribar a les tres. Te’n recordes, d’això?

VICENÇ. — Sí.

REMEI. — Però no la vas portar.

VICENÇ. — No vaig trobar les claus del cotxe.

REMEI. — I vas ser tu, Pau, qui la va acompanyar.

PAU. — Sí. I què?

REMEI. — Que el Vicenç es va quedar a casa i ens vam fer el primer petó. El nostre primer petó.

LAURA. — I el Pau i jo ens el vam fer al cotxe. El primer, també. Bé, l’hi vaig fer jo perquè si espero que
ell es decideixi encara hi fórem. Però tot això ja ho sabem. Què ens vols dir, Remei?

REMEI. — Res. Que tot va anar com havia d’anar, tot perfecte, però no va ser només la sort, carinyo,
tot va venir del canto d’un duro.

VICENÇ. — Es pot saber què passa amb el canto d’un duro?

REMEI. — No us ho diré. Es el meu secret.

LAURA. — Tu, un secret que no m’has explicat a mi? Impossible.

REMEI. — Aquest secret no l’he dit i no el diré. Els meus llavis estan... (Fa el gest.)

LAURA. — Ja t’ho trauré demà, quan estiguem soles.

(La Remei continua bevent.)

REMEI. — Sí, tu tot m’ho treies, fins i tot els nòvios. Eres més guapa, més simpàtica, més decidida, ja
ho sé... Tot això ja ho sé, carinyo.

LAURA. — Pots comptar quins nòvios et vaig prendre.

PAU. — Dona, jo anava més al darrere d’ella que no pas de tu, i al final, mira.

REMEI. — No ho dic per tu, Pau. Per tu, no. Ho dic per...

(Pel Vicenç.)

LAURA. — Escolta, jo al Vicenç mai...

REMEI. — Però va venir del canto d’un duro, nena.

LAURA. — De debò, si li hagués tirat la canya al Vicenç me’n recordaria.

VICENÇ. — I jo.

REMEI. — No vas poder, perquè vaig amagar-les.

LAURA. — El què, vas amagar?

REMEI. — Ah, ah, aaah...

PAU. — Ara no ens deixis així.

REMEI. — Ben amagadetes perquè no poguéssiu anar a fer manetes. Ui, un altre rodolí.

VICENÇ. — Què vol dir això d’amagadetes i les manetes? Parla clar que m’atabalo. Què cony vas
amagar? Et vas amagar tu? Vas amagar la Laura...?

REMEI. — No, tonto, les claus.

VICENÇ. — Les claus?

REMEI. — Ai. Ho he dit. Què he dit?

LAURA. — Has dit: les claus.

VICENÇ. — Les claus de què.

REMEI. — Del cotxe.

VICENÇ. — Quin cotxe?

REMEI. — El 124 del teu pare.

VICENÇ. — El 124...?

REMEI. — Sí, perquè si haguessis portat la Laura a casa segur que el petó te l’hauries fet amb ella,
perquè jo ja vaig veure com te la miraves, igual que se la miraven tots. Te les vaig agafar de
la jaqueta i les vaig amagar. Encara les tinc, amagades i, de tant en tant, quan estic sola a
casa les agafo, me les miro i penso: del canto d’un duro.

LAURA. — A veure si ho he entès. El Pau em va portar a casa perquè tu li vas amagar les claus del cotxe
al Vicenç.

REMEI. — Sí.

PAU. — Que punyetera...

LAURA. — No m’hauria pensat mai que series capaç d’una cosa així.

REMEI. — Jo tampoc. Encara ara me’n faig creus.

VICENÇ. — Tens amagades a casa les claus del 124 del meu pare?

REMEI. — Des de fa vint-i-cinc anys.

PAU. — Si l’haguessis portat tu, ella no m’hauria fet aquell petó al cotxe, això és evident.

LAURA. — Potser l’hi hauria fet a ell.

PAU. — Doncs mira, potser jo...

LAURA. — Tu, què?

PAU. — A mi m’agradava molt la Remei en aquella època. Això sí que no és cap secret.

REMEI. — No ho vaig ni pensar. Us ho juro. Va ser instintiu. Vaig veure que eren quasi les tres, que la
Laura mirava el rellotge, que buscava el Vicenç... i vaig córrer a l’habitació on hi havia les
jaquetes, vaig agafar la teva, vaig treure les claus de la butxaca i me les vaig amagar. Apa!

PAU. — Es fort, eh. Si no hagués agafat les claus potser estaríem aquí igual, però al revés. Vull dir
que potser... Vaja, ja m’enteneu.

(Es miren uns instants en silenci.)

PAU. — Bé, potser no... No sé... Però podria ser.

LAURA. — Mai se sap...

REMEI. — Però jo crec que així com estem ja estem bé, oi?

PAU. — Us ho imagineu?

(Tots es miren.)

PAU. — No sé... Seria,., Curiós. Ara, a aquestes alçades, costa d’imaginar, però,,. Bé, en realitat no
costa tant. Passem tant de temps junts que quasi és com si... Ja m’enteneu, A vegades
donem a certes coses massa importància. Jo crec que les parelles són,,. Bé, que tampoc és
una cosa tan sagrada,..

LAURA. — Què t’emboliques tu, ara?

REMEI. — Sí, sisplau. Digues alguna cosa divertida, que el Vicenç m’està mirant amb una cara... A
veure si el faig riure. (Cantant.) «El desembre congelat...»

VICENÇ. — Calla, collons!

(La Remei calla.)

PAU. — La Laura i jo... Bé, aquesta és una d’aquelles coses que es pot explicar aquí, entre amics...
Doncs un cop vam anar a un club d’intercanvi de parelles.

LAURA. — Què dius?

PAU. — La veritat. Hi vam anar.

REMEI. — Vosaltres, a un...? No m’ho puc creure.

LAURA. — I a què ve, explicar això ara?

PAU. — Es que lliga amb el que... Vull dir que... No ho heu pensat mai?

REMEI. — Vols dir que us vau embolicar amb...

PAU. — Amb una altra parella, sí.

LAURA. — Va ser horrorós. Mai més.

REMEI. — Però amb qui. Qui eren?

LAURA. — I jo què sé qui eren. Vam entrar. Vam seure. Vam demanar una beguda. I, al cap de res,
se’ns va acostar un matrimoni... Vaja, una parella. No sé si estaven casats. Jo vaig estar a
punt de dir: va, marxem, però ja els teníem allà, i vam començar a parlar... De sobte, la
dona, sense dir ni ase ni bèstia, agafa el Pau de la mà i se l’emporta.

REMEI. — A on?

LAURA. — Al darrere, a una mena de reservat que hi havia.

REMEI. — Quina por.

PAU. — Per això hi havíem anat.

LAURA. — I jo em quedo sola amb aquell home, que se m’acosta... I mare de Déu... Feia una olor...
Una pudor com de gos. Saps els gossos quan fa dies que no els renten? Aquella fortor. Es
com si la sentís ara. No sabia com treure-me’1 de sobre. I m’anava tombant, a veure si veia
el Pau, i no el veia, i aquell home que em començava a refregar el paquet i m’anava dient
porqueries, que no sé què de que si tienes el coño afeitado, que de qué color son tus
pezones... Total, que en aquest punt vaig dir fins aquí hem arribat i d’aquí no passem. Vaig
fotre-li una empenta a aquella mena de porc senglar, vaig anar a buscar el Pau, que aquella
mamona ja li havia descordat els pantalons, el vaig agafar, li vaig dir a la dona que el mínim
que podia fer amb el seu home era rentar-lo amb sabó abans de durlo a un lloc com aquell,
i vam fotre el camp i mai més.

PAU. — No va anar bé. Això d’embolicar-te amb uns desconeguts... Era com...

LAURA. — Marrano. Era una cosa marrana, marrana, Pau.

PAU. — Potser si l’altra parella hagués estat coneguda, seria diferent.

LAURA. — Què vols dir?

PAU. — Això, que seria diferent.

LAURA. — Carinyo, no sé de què estàs parlant, sincerament

PAU. — No em crec que no ho hagueu pensat mai. Va... Ningú no ens coneix. Ens queden deu dies.
Estem a Cancún.

LAURA. — I què, que estiguem a Cancún?

PAU. — Que podem fer com si la Remei no hagués... Vull dir... Estic pensant que seria divertit que
durant aquests dies, aquí... Només aquests dies, eh... Doncs visquéssim com si les coses
haguessin anat al revés. Seria com un joc. Només ens hauríem de canviar d’habitació el
Vicenç i jo i fer com si... Com si jo m’hagués casat amb la Remei i tu amb ell. Aquella nit de
Sant Joan tu vas portar la Laura a casa i us vau fer el primer petó al 124 del teu pare, bé, ella
te’l va fer a tu, i jo i la Remei... M’enteneu? Jugaríem a fer veure que portem vint-i-pico
d’anys casats però cadascú amb... Faríem les vacances igual, tots junts, però amb un petit...
al·licient.

(Tots se’l miren uns segons, incrèduls.)

REMEI. — Es broma, no?

(El Pau es pren el seu temps per respondre.)

PAU. — Es clar que és broma. Només volia veure quina cara fèieu.

LAURA. — Quina cara vols que fem? Tu i els teus jocs pedagògics... Suposo que això no ho fas amb els
nens.
VICENÇ. — Em vas fotre les claus... Es que no m’ho puc creure. I has estat vint-i-cinc anys sense
dir-m’ho. M’has amagat que... M’ho has amagat tot.

REMEI. — Però ara ja han passat vint-i-cinc anys, ara ja no té importància.

VICENÇ. — Recordo aquella nit com si fos ara... Em vaig tornar boig buscant les claus pertot arreu. Ho
recordo tot, Tu? Laura, portaves un vestit blau.,.

LAURA. — I tu t’havies tallat els cabells. El portaves molt curt.

REMEI. — I jo, com anava vestida?

VICENÇ. — I jo què collons sé com anaves vestida, tu. No me’n recordo. No me’n recordo gens.
M’importa un pito com anaves vestida.

REMEI. — Vicenç...

VICENÇ. — Em pensava que això de manipular la gent era una cosa que havies anat aprenent amb els
anys, però no Ja veig que des de joveneta hi tenies traça.

REMEI. — No vaig manipiliar res.. manipulir... minupular...

LAURA. — Manipular. La paraula és aquesta. Vas manipular-nos. Les nostres vides.

PAU. — Una mica, sí. Ho has de reconèixer.

VICENÇ. — Quantes vegades ho has fet?

REMEI. — El què?

VICENÇ. — Decidir per mi.

REMEI. — Jo mai...

VICENÇ. — Organitzar-me la vida com si fos un crio. Des d’aquest punyetero viatge a Cancún que me’l
vaig trobar sobre la taula sense poder dir ni ase ni bèstia fins a... tot. Tota la meva vida ha
anat cap a on has volgut tu. Sempre m’ho he trobat tot fet. Tot ordenat Cada cosa al seu
lloc. Doncs jo no volia ser aquí, perquè ho sàpigues. Jo no volia estar als meus
cinquanta-tres anys a Cancún. Jo no volia ser un... No volia fer excursions amb autocar ni
comprar culleretes de record ni anar tot el dia amb samarreta. No volia res de tot això.
Abans de demanar la carta ja tenia el plat a taula. Tota la vida fent-me menjar llegums
perquè em convenen tant els llegums. On està escrit que a mi em convinguin els llegums?
No havia ni aixecat el dit per demanar la paraula que ja estava casat, amb fills i carregant
bidons de tinta. A mi me la bufaven, les impremtes. No sabia ni de què collons estava feta la
pasta de paper. I resulta que m’he passat vint anys llepant el cul del capullo del teu pare per
una puta impremta. I saps què és el pitjor? Que ara ja no sé fotre res més. Em passo el dia
parlant-ne, com un gilipolles, com si a algú li importés. Estic segrestat des de fa tant de
temps que ja me n’he oblidat i tot. Lligat per la dona, lligat pels fills.» Visc engabiat i em
penso que la vida és això. Com una gallina de granja, vinga a pondre ous sense poder-te
moure mai del calaix. I a sobre, m’he de creure que sóc l’enveja de mig món, que tothom
voldria estar al meu lloc. Doncs mira, jo no vull estar al meu lloc. No m’agrada aquest lloc
 on tu m’has col·locat. La dolce vita... Tenim de tot. De què em serveix tenir...? Sí? tinc tres
cotxes. Tres. Per a què punyetes vull tres cotxes? Per anar a on? Em vas prendre les claus
de l’únic cotxe que em podia haver portat a algun lloc...

(Es fa un llarg silenci.)

PAU. — Nosaltres potser hauríem d’anar a dormir.

LAURA. — Sí. Em sembla que aquesta nit tots hem begut una mica massa.

VICENÇ. — Surto amb vosaltres. Vull anar a fer un volt.

REMEI. — Vicenç...

VICENÇ. — Tornaré. No pateixis. Ara ja no tinc on anar.

LAURA. — Bé... Demà, dia de platja, eh?

PAU. — Anem a dormir, carinyo.

LAURA. — Bona nit, Remei.

PAU. — Bona nit.

(La Laura i el Pau surten. El Vicenç es mira la Remei uns segons.)

VICENÇ. — Bona nit, amor meu.

(El Vicenç també surt.)

(La Remei s’ha quedat sola. Continua immòbil asseguda al sofà. Després d’uns segons s’hi
estira i tanca els ulls.)

(L’escena s’omple de llum matinal.)

(La Remei dorm encara estirada al sofà.)

PAU. — (Off.) Remei! Remei!

(La Remei es desperta pels crits. Té mal de cap.)

PAU. — (Off.) Remei!

REMEI. — Eh? Què?

(EI Pau entra des de l’habitació. Va despullat.)

PAU. — On és el banyador vermell?

(La Remei es queda uns segons sense saber què dir.)

PAU. — Que on és el banyador vermell.

REMEI. — Paaaau...

PAU. — Va, que és tard.

REMEI. — Estàs... despullat.

PAU. — Estic despullat perquè no trobo el banyador vermell.

(La Remei es tapa els ulls amb la mà.)

REMEI. — Sisplau...

PAU. — Què?

REMEI. — Que et tapis.

PAU. — Perquè?

REMEI. — Perquè... fa cosa veure’t la... No sé què busques aquí però ara ho trobarem. De primer,
tapa’t. Ja està?

PAU. — Sí.

(Evidentment, no s’ha tapat.)

(La Remei aixeca la mà dels ulls. El veu.)

REMEI. — Pau! No t’has tapat!

PAU. — Em taparé quan trobi el banyador.

REMEI. — Però és que vas amb la tita penjant.

PAU. — I què vols, que me la posi sobre l’orella, com un llapis? No m’hi arriba.

REMEI. — Al segon calaix! AI segon calaix hi ha banyadors.

PAU. — Gràcies.

(El Pau es torna a ficar a l’habitació.)

(La Remei no entén res. Es mira el rellotge. Veu les copes i l’ampolla de xampany encara a la
taula.)

PAU. — (Off.) I tu també t’hauries de canviar, que és tardíssim.

(La Remei s’adona que encara va vestida.)

REMEI. — Pau! Pau!

 (El Pau entra amb un banyador vermell posat.)

PAU. — Què?

REMEI. — Què hi fas, aquí?

PAU. — Què hi faig de què?

REMEI. — On és el Vicenç?

PAU. — Jo què sé, al seu bungalou, suposo.

REMEI. — Al seu...? Amb qui?

PAU. — Amb la seva dona, amb qui vols que estigui.

(El Pau torna a ficar-se a l’habitació.)

REMEI. — Pau!

PAU. — (Off.) Posa’t el banyador i anem tirant que si no, no ens donaran d’esmorzar.

REMEI. — On has dit que era, el Vicenç?

(El Pau torna a entrar posant-se una samarreta.)

PAU. — Ara ja deu ser al restaurant acabant-se tot el béicon.

(El Pau fa el gest de tornar a entrar a l’habitació.)

REMEI. — No! Queda’t quiet! No et moguis!

PAU. — Què passa?

REMEI. — Això dic jo. Què passa?

PAU. — Que és tard.

REMEI. — M’és igual que sigui tard.

PAU. — Seria el primer cop. Sempre em fas córrer tu a mi.

REMEI. — Sempre...? Per què tens la teva roba a... que has dormit aquí?

PAU. — No, he dormit a dalt d’una palmera. No m’has vist els cocos penjant?

(Truquen a la porta.)

PAU. — Sí?

LAURA. — Va, que no ens donaran d’esmorzar.

 (El Pau obre la porta.)

(Entren la Laura i Vicenç.)

PAU. — Ja estem. Es canvia la Remei i ja venim.

LAURA. — Què fas així, que has dormit vestida?

REMEI. — Sí.

LAURA. — Tanta nadala, tanta nadala...

VICENÇ. — Si no correm, s’acabarà el béicon, com cada dia.

LAURA. — Que té gana el meu home?

(La Laura li fa un petó al Vicenç.)

LAURA. — Es que ha fet molta feina, aquesta nit.

REMEI. — Vicenç, es pot saber què fa, la Laura?

VICENÇ. — Res, que aquesta nit hi ha hagut festa i no hi està acostumada.

PAU. — Ah, sí? Que campeón.

(La Laura li dóna un copet carinyós al cul.)

LAURA. — El meu homenot.

REMEI. — El teu...? Vicenç... Què... ? Com...? D’on veniu?

VICENÇ. — Del bungalou.

REMEI. — I per què et toca el cul, ella?

VICENÇ. — Li agrada.

LAURA. — Sense exagerar, tampoc, eh.

VICENÇ. — Aquesta nit no deies el mateix...

REMEI. — Heu dormit... has dormit amb la Laura?

VICENÇ. — Sí, ho he de reconèixer.

PAU. — Carinyo, en lloc de continuar preguntant bestieses, per què no et vas a canviar?

VICENÇ. — Sí, que necessito esmorzar. L’esforç m’ha fet entrar gana.

REMEI. — Quin esforç? Què cony...? Parla clar.

VICENÇ. — Dona, ja ho saps, a la nostra edat, quan fas un... un, necessites reposar forces.

REMEI. — Heu fet un...?

(La Laura fa un «2» amb els dits.)

REMEI. — M’esteu prenent el...? Què hi fa el Pau aquí i tu...? No. No. No pot ser... Un moment. Ara ho
entenc... No haureu estat capaços de... No estareu... No m’ho puc creure. Esteu... Esteu...
Esteu... Esteu jugant al que tu vas proposar ahir.

PAU. — Jo?

REMEI. — Que punyeteros... Ara ho entenc. Heu fet l’intercanvi... Aquesta sí que... Molt bona. Ostres,
quan t’he vist despullat, una mica més i em moro.

PAU. — Remei, què dius?

(A la Remei li agafa el riure.)

REMEI. — Ai, Pau, no sé com has pogut... Amb tota la pebrotera a l’aire...

VICENÇ. — La pebrotera?

REMEI. — (Al Vicenç.) Es que m’ha sortit de l’habitació a pèl, com va venir al món... i m’he quedat...

LAURA. — A mi també em passa amb el Vicenç. De vegades em surt així en pilotes que no t’ho esperes
i fa cosa.

REMEI. — «On és el banyador vermell?», deia, amb la titoleta penjant...

PAU. — Carinyo, podries deixar de riure’t de la meva titoleta i canviar-te perquè puguem anar a
esmorzar?

(La Remei no pot deixar de riure.)

REMEI. — I tant, i tant, carinyo, em vaig a posar el banyador i anirem a esmorzar amb aquesta
simpàtica parella, I tant. Ara mateix. I els cocos... !

LAURA. — Quins cocos?

REMEI. — Tu ho sabràs millor que jo.

PAU. — Va, vés.

REMEI. — Vaig, vaig, maridet meu.

(La Remei va cap a l’habitació però s’atura.)

REMEI. — Ai, espera, jo també vull...

(La Remei li dóna un cop al cul al Pau, i es fica a l’habitació.)

VICENÇ. — Què li passa?

PAU. — Ni idea. Deu ser la ressaca d’ahir. O la trompa, que encara li dura.

LAURA. — Vaig amb ella.

(La Laura es fica a l’habitació.)

VICENÇ. — Saps què és el millor per a la ressaca?

PAU. — No emborratxar-se.

VICENÇ. — Però si ja t’has emborratxat, saps què és el millor? Beure una mica d’alcohol. T’ho juro. El
millor és prendre’t una beguda amb alcohol, i si pot ser, del mateix amb què et vas
entrompar.

PAU. — Això no té cap sentit.

VICENÇ. — Per què?

PAU. — Com vols fer-te passar la borratxera amb alcohol? Es de sonats.

VICENÇ. — Es científic. Fa un efecte com de compensació.

PAU. — Fa un efecte d’emborratxar-te encara més.

VICENÇ. — Que no, quan beus, el cos s’acostuma a l’alcohol i, després quan no el té, es queixa. Això és
la ressaca. Doncs el millor és donar-li al cos una mica d’alcohol per fer passar el malestar.
Ho vaig llegir.

PAU. — A on?

VICENÇ. — En un llibre.

PAU. — I qui l’ha escrit? Jack Daniels?

VICENÇ. — Qui és Jack Daniels?

PAU. — Es una marca de whisky.

VICENÇ. — I per què dius que va escriure un llibre?

PAU. — Era un acudit.

VICENÇ. — Doncs no l’entenc.

PAU. — Collons... Que com que tu has dit que hi ha un llibre on posa que es begui alcohol per fer
passar la borratxera, doncs jo he fet una gràcia, que l’havia escrit el... però si no la pilles, no
la pilles.
VICENÇ. — Es que el que jo et dic no és cap acudit, era un llibre d’aquests que explica coses, de molts
temes... un llibre en serio. Bé Jo ja t’ho he dit, si es troba malament, el millor és que es
begui una copeta de cava.

(La Laura torna.)

PAU. — Què?

LAURA. — Ara ve. (Al Vicenç.) M’ha dit que a la platja et faci recordar de posar-te molta crema als
peus, que ahir t’hi va agafar el sol; que ho faria ella, però no vol violar la nostra intimitat. I
es pixava de riure.

VICENÇ. — Ja me la sé posar solet, la crema.

LAURA. — Ja ho sé, però mira, es preocupa per tu.

PAU. — I a mi, que em bombin.

LAURA. — A tu no et crema mai, el sol. Està estranya, eh.

VICENÇ. — Potser ha dormit amb el cap tort

LAURA. — Llavors tindria torticolis, però no diria burrades.

(Entra la Remei, amb banyador i pareo.)

REMEI. — (A la Laura.) A sobre o a sota?

LAURA. — El què?

REMEI. — Els dos quiquis aquests que heu fet. Perquè amb mi, últimament, sempre vol estar a sota. El
tinc una mica ganso... Ai, perdó. No he dit res... Ara sóc la seva... Estic casadeta amb el
Pau... Perdó, perdó. A partir d’ara jugaré bé. Ja no em tornaré a equivocar. Per cert, quina
feinada que heu fet aquesta nit. Tota la teva roba és a l’habitació. M’estranya que no
m’hagueu despertat.

PAU. — Ho vaig intentar però només vaig aconseguir que em diguessis «esfrenda la trastrola».

VICENÇ. — El què?

PAU. — Res.

VICENÇ. — Es que no t’he entès. I a la Remei, tampoc l’entenc. No entenc res del que dieu.

PAU. — Jo no la vaig entendre. He dit «esfrenda la trastrola» com podria haver dit «clasca la
merfera».

VICENÇ. — Què?

PAU. — Res, que en lloc de dir que la Remei va dir una cosa que no vaig entendre, dic una cosa
concreta que no s’entén. Però si no ho agafes és igual.
VICENÇ. — Es un acudit?

PAU. — No, tranquil, no pateixis. (A la Remei.) Carinyo, vaig pensar que no passava res si et deixava
dormir al sofà.

REMEI. — I tant. Cap problema. En un matrimoni es poden tenir aquestes confiances. Ells fan dos
quiquis, nosaltres dormim separats... Cadascú a la seva.

PAU. — Hem dormit separats perquè et vaig veure aquí tan a gust que...

REMEI. — Ja ho sé, ja ho sé. Tranquil. Hem dormit tantes vegades junts que no ve d’una. I ara què
hem de fer?

VICENÇ. — Esmorzar, sisplau.

REMEI. — Sabeu què seria divertit? Comprar roba-Jo la trio per al Pau, i tu per al Vicenç. A veure com
els vestim. I vosaltres també, trieu roba per a nosaltres.

PAU. — Ui, sí, que divertit...

REMEI. — Sí, com si fóssim...

PAU. — Com si fóssim què?

REMEI. — No, perdó, com el que som, com un matrimoni. I després ens fem unes fotos. Quan tornem
i les ensenyem ens farem un tip de riure. Ara que estem casats hauria de vestir al teu gust.
Però ben pensat, no cal que gastem. Trieu del que tenim. Vinga, Pau, si vols em canvio. Què
vols que em posi?

PAU. — No sé... A mi ja m’agrades així.

REMEI. — Que mono. (Al Vicenç.) A veure quan em dius tu coses d’aquestes.

VICENÇ. — Jo?

REMEI. — Sí, tu. Vinga, Pau, vols que em posi una altra cosa?

PAU. — Que no. Que ens estan esperant per esmorzar.

REMEI. — Et trec els banyadors que tinc 1 tu tries. Jo també tinc idees per jugar.

(La Remei entra a l’habitació.)

LAURA. — A què diu que juga? Per què es vol canviar?

PAU. — I jo què sé.

VICENÇ. — Potser no hauríem d’haver dit res dels dos quiquis. L’hem trasbalsada.

(La Remei surt amb tres o quatre banyadors.)

REMEI. — Quin em poso?

VICENÇ. — Si vols fer-me cas, Remei, beu aquest cul de xampany. Se’t passarà radical.

PAU. — El que has de fer és esmorzar com Déu mana i ja està. Deixa els banyadors i anem.

REMEI. — No vols que em canviï? No t’agrada més aquest blau, o aquest de flors, o aquest que és més
mmm...? Em canvio, vols que em canviï per a tu?

PAU. — No.

LAURA. — Remei, no vol que et canviïs. Ningú vol que et canviïs.

REMEI. — Ai, bueno. Només volia ajudar.

(Torna a plegar els banyadors.)

REMEI. — Anem a esmorzar, si tanta gana teniu. Però, Vicenç, no esperis que m’agafí doble de béicon
perquè al final te’l mengis tu. Que ho faci la teva dona.

(Torna a entrar al dormitori per deixar els banyadors.)

VICENÇ. — Què diu del béicon?

LAURA. — Que sempre n’agafa de més perquè se l’acabi el Pau.

PAU. — Ah, sí?

LAURA. — Mira que sou totxos. Els dos.

(La Remei torna.)

REMEI. — Vinga, som-hi.

(S’agafa del braç del Pau.)

(A la Laura.)

REMEI. — I tu no li agafes el braç al teu home?

LAURA. — No, no cal, jo ja m’aguanto sola.

(La Remei pica l’espatlla del Vicenç.)

REMEI. — Dos...! Ha? ha! Ni en els teus millors somnis. Anem. Segur que serà molt divertit.

(Surten.)

(Unes hores després, el Pau i la Remei arriben al bungalou després de passar el dia a la
platja. La Remei entra emprenyada.)
REMEI. — Ha estat molt divertit. Molt.

PAU. — El què?

REMEI. — Tot el dia.

PAU. — Doncs jo no li he trobat la gràcia. Es pot saber què et passa? El Vicenç i la Laura deuen
pensar que estàs boja.

REMEI. — Jo?

PAU. — T’has passat tota l’estona ficant-te amb ells: que si les mans quietes, que si ja està bé de
petonets... Per què no els deixaves estar?

REMEI. — Perquè una cosa és que us hagi agafat per jugar a aquesta bestiesa i una altra que hagi
d’aguantar que el meu home es refregui amb una altra davant de la meva cara. Vols que
t’ho digui més clar?

PAU. — Amb qui em refrego, jo?

REMEI. — Tu, no. El Vicenç.

PAU. — I a tu què t’importa el que faci el Vicenç?

REMEI. — M’importa perquè és el meu home.

PAU. — El teu home sóc jo.

REMEI. — Sí, sí. Però és que ja me n’he cansat, que siguis el meu home. Plego. Ja no jugo més. Recull
les teves coses de l’habitació, carinyo, i que el Vicenç faci el mateix.

PAU. — Quines coses?

REMEI. — Totes. Els teus calçotets, els teus banyadors vermells, els teus mitjons... Tot. Vaig passar-me
dues hores ahir a la tarda ordenant i a vosaltres no se us acut res més que... Però és igual,
ha estat molt divertit, m’ho he passat molt bé, molt, molt, molt, perquè tinc molt sentit de
l’humor, però ara ja ho hem fet, ja hem jugat una estona, o sigui que li dius al Vicenç que
em porti la seva roba aquí i en una horeta ho torno a tenir tot al seu lloc.

PAU. — Per què ha de portar el Vicenç la seva roba aquí?

(La Remei agafa el telèfon fix i marca un número de quatre xifres.)

REMEI. — (Al telèfon.) Laura, li pots dir al Vicenç que vingui, sisplau. (...) Perquè vull parlar amb ell. (...)
S’està dutxant... Dutxant-se? AI teu bungalou? I va despullat?... Ara vinc.

PAU. — Què dius? Tu no vas enlloc. (Li agafa el telèfon.) Tu et quedes aquí, (Al telèfon.) Laura,
perdona... No, no passa res. Tranquil·la. Ens veiem després.

REMEI. — (Abans que pengi, la Remei crida al telèfon.) I tu, nena, ni tocar-lo!
 (El Pau penja.)

PAU. — No sé quina broma és aquesta, però tu no ets de fer bromes, o sigui que t’agrairia que m’ho
expliquessis.

REMEI. — Doncs res, que ha estat molt divertit fer de la teva dona, avui, però tampoc cal apretar-ho.

(Va entrant a l’habitació i traient tota la roba del pau.)

REMEI. — Jo entenc el que heu volgut fer. Estava allà a la platja, escoltant-vos... Fins i tot m’he fet la
dormida per veure si us enganxava, però que va, estàveu ficats al vostre paper i no el
deixàveu per res. Se us felicita, no m’hauria imaginat mai aquesta faceta vostra, però ja
podem anar acabant.

PAU. — Es pot saber què fas amb la roba?

REMEI. — Escolta, l’heu deixat molt ben plegada. Sembla que ho hagi fet jo... Entenc que heu volgut
fer una mena de... No, de venjança no, quina bestiesa, però entenc que el que us vaig
explicar ahir us va trasbalsar i mig en conya mig en serio heu volgut tornar-me... Fer-me
aquesta broma, aquest joc.., Si no hagués begut tant, mai us ho hauria dit, però tampoc n’hi
ha per...

PAU. — Vols deixar els meus calçotets al seu lloc?

REMEI. — Això és el que vull, que els tornis a portar al seu lloc. Les coses són com són i estan bé com
són. Si de res ha servit aquest intercanvi tan simpàtic que us heu empescat, ha estat només
per adonar-nos tots plegats que l’atzar, potser amb una mica d’ajuda, però l’atzar en el
fons, aquest cop, la va encertar, que ens vam casar amb les persones adequades, que si les
coses haguessin estat al revés el més probable és que no, que no... Que no. I aquesta i
només aquesta ha de ser la conclusió d’aquest dia. Hi estàs d’acord?

PAU. — No ho sé. No sé què cony estàs dient ni que estàs fent... Ni res.

REMEI. — Et vas casar amb la persona adequada. Oi que sí?

PAU. — Fins avui n’estava convençut.

REMEI. — I així has de continuar. La Laura és una dona estupenda. I plega la roba molt millor del que
em pensava.

(Truquen a la porta.)

LAURA. — (Off.) Esteu bé?

PAU. — D’aquella manera...!

REMEI. — Ja la tens aquí. Vinga, acabem.

(La Remei va a obrir.)

(Entra la Laura.)
LAURA. — El Vicenç encara és a la dutxa però m’ha semblat... Us he sentit per telèfon que... Vaja, que
patia i he vingut a veure si us passava alguna cosa. Què feu amb tota aquesta roba aquí?

REMEI. — Mudances. Vinga, agafeu-la entre els dos i marxeu, que vull dutxar-me. I li dius al meu
home que agafi la seva i vingui d’un cop.

LAURA. — Perdó?

(La Laura es mira el pau.)

REMEI. — La roba del Pau. Es tota aquí. No falta res. Per cert, no sabia que plegaves les camises igual
que jo.

LAURA. — Jo no plego les camises igual que tu.

REMEI. — Aquestes són les camises del teu marit.

LAURA. — Les camises del meu marit estan a la nostra habitació. Què dius?

REMEI. — Aquestes camises són del Pau. Són les seves camises, i com que no crec que se les plegui
així ell solet, algú ho ha hagut de fer.

LAURA. — Tu.

REMEI. — No, no, jo ja en tinc prou amb les del Vicenç. Només em faltaria ara començar a plegar les
camises dels altres. Cadascuna aguanta el seu home. I a tu et toca aquest. Vosaltres dos
esteu casats. Us en recordeu, oi?

LAURA. — Nosaltres?

REMEI. — Sí.

PAU. — No sé què li passa.

LAURA. — El Pau i jo estem casats?

REMEI. — Laura, sisplau.

LAURA. — Què?

REMEI. — Fes-ho.

LAURA. — Què he de fer?

REMEI. — Emportar-te aquest home d’aquí.

LAURA. — (Al pau.) A tu?

PAU. — Es veu que sí.

LAURA. — I on et porto?
PAU. — Enlloc. No facis res. Espera.

(El Pau i la Laura no es mouen.)

(La Remei, mentre parla, va agafant piles de roba i eh les posa a les mans.)

REMEI. — Es com quan vau anar al club d’intercanvi. Al final, després de fer la bestiesa aquella,
després de refregar-te amb el porc senglar, vau tornar a casa, oi? I et vas dutxar per treure’t
la pudor de gos. Doncs ara em vull dutxar jo. Cap al vostre bungalou. Ja tanquem el local,
aquí. Fora.

LAURA. — Què tanqueu? Què cony diu? Ens estem tornant tots bojos o què?

PAU. — A veure, Remei, a mi m’és igual portar tota aquesta roba on sigui, però sincerament, em fa
una mica de por deixar-te sola, perquè em sembla que estàs... que hi ha alguna cosa que et
passa i que tu no saps que et passa. Potser si fas una dutxa, amb l’aigua, després, quan
surtis, veuràs les coses amb més calma.

REMEI. — Amb l’aigua veuré les coses igual, I no em vull dutxar amb vosaltres aquí. Sou capaços de...
vés a saber.

LAURA. — Capaços de què?

REMEI. — Igual em torna a entrar el teu home en pilotes. I no tinc ganes de veure-li un altre cop la...

LAURA. — El meu home en pilotes?

PAU. — Em sembla que es refereix a mi.

REMEI. — Exacte. Et guardes la teva titoleta per a la teva doneta.

LAURA. — M’esteu espantant.

PAU. — Tranquil·la. Vés a dutxar-te. No entraré.

REMEI. — Segur?

PAU. — T’ho prometo.

REMEI. — De debò. N’estic cansada.

PAU. — De debò.

REMEI. — Molt bé, em dutxaré. Puc confiar-hi? S’ha acabat?

PAU. — Sí, sí. I tant.

REMEI. — Laura?

LAURA. — Què dic?

PAU. — Digues que sí.

LAURA. — Sí.

REMEI. — S’ha acabat?

LAURA. — S’ha acabat.

REMEI. — Gràcies a Déu.

(La Remei es fica a l’habitació.)

LAURA. — Què és el que s’ha acabat? Què li passa?

PAU. — No ho sé. M’he estimat més no portar-li la contrària, Deixa la roba. Al principi em pensava
que estava fent broma però ara ja no sé què pensar. Així que hem tornat ha començat a dir
que tu i jo estàvem.,, casats.

LAURA. — Ja l’he sentida.

PAU. — I ella no és de dir... De fer broma.

LAURA. — Doncs llavors ja em diràs què li passa.

PAU. — I diu que ella està casada amb el Vicenç. Tot el dia que ha estat estranya, és veritat o no?
Cada vegada que tu i el Vicenç us... apropàveu, ella es ficava pel mig. Pensava que... No sé
què pensava, però està com diferent, com...

LAURA. — Ara que ho dius... Hi ha hagut un moment que érem a l’aigua amb el Vicenç, rient, i ella s’ha
tirat nedant cap a nosaltres amb una velocitat, traient el cul...

PAU. — Potser és com... Com aquella gent que sent veus i no sap d’on vénen.

LAURA. — Aquests són els esquizofrènics. Sisplau, no diguis bestieses.

PAU. — I què vols que pensi? A mi aquestes coses m’espanten molt. Si la Remei es posa malai ta
jo... Jo no sabria què fer.

LAURA. — Doncs truquem a algú i que se la miri.

PAU. — A qui vols trucar? Jo no em refio de cap metge d’aquí. Diu que a la gent que té... que veu
visions, són com els somnàmbuls, que se’ls ha de deixar que facin la seva, que si els
despertes de cop poden quedar ferits.

LAURA. — Però la Remei no està dormida, s’està dutxant.

PAU. — Ja ho sé, però què podem fer, si no.

(Truquen a la porta.)

VICENÇ. — (Off.) Anem a sopar o què?

 (El Pau va a obrir.)

PAU. — Entra. Ens està passant una cosa molt estranya.

VICENÇ. — A qui?

PAU. — A tots. Bé, no. A la Remei.

VICENÇ. — (Veient les piles de roba.) Ja està ordenant la roba un altre cop, la teva dona? Això és
malaltís, eh.

PAU. — No, aquest cop no l’ordena. Aquest cop vol que me l’emporti.

VICENÇ. — La roba? A on?

PAU. — A la vostra habitació.

VICENÇ. — Que us heu barallat?

PAU. — No, però diu coses... Està com... estranya.

VICENÇ. — Canta nadales?

PAU. — No, no és això, no ha begut, però hem decidit no portar-li la contrària. Seguir-li el joc. La
Remei sembla que té un problema, com si se li hagués girat el cap, i hem decidit seguir-li la
corda mentre li passa.

VICENÇ. — Quina corda? Què és el que li ha de passar?

PAU. — Es una mica delicat. Ella creu...

(Entra la Remei amb barnús, acabada de dutxar.)

REMEI. — Ja m’he dutxat, ara... (Veu el Vicenç.) Carinyo, gràcies a Déu que ja ets aquí.

VICENÇ. — Jo?

REMEI. — Sí, carinyo, tu.

PAU. — Es el que et deia... Sembla que tenim un problema amb la meva... amb la Remei.

REMEI. — No, ara ja no tenim cap problema. Ara ja està.

VICENÇ. — El què?

REMEI. — Ja podeu marxar.

VICENÇ. — I tu no véns a sopar?

REMEI. — Sí, No. I tu tampoc. Tu et quedes. Són ells que se’n van. Després anirem a sopar. Us faria res
deixar-nos sols?
LAURA. — Dona, no sé, no sé...

REMEI. — Aneu al restaurant i nosaltres de seguida venim.

VICENÇ. — Si no us fa res, algú podria parlar clar i explicar-me què està passant?

PAU. — Es que potser el Vicenç no està preparat encara per quedar-se amb tu...

REMEI. — Va, prou bestieses. Sortiu de la nostra habitació o m’enfadaré de veritat.

PAU. — No, no, tranquil·la. Sortirem, però...

LAURA. — Pau, no crec que sigui una bona idea deixar-los sols...

PAU. — I què vols que fem?

VICENÇ. — I jo? Algú em pot dir què he de fer jo? Algú em pot explicar a què cony juguem?

REMEI. — El cas és que ja no juguem. Aquesta beneiteria que us heu empescat i que jo us he seguit,
ho reconec, s’ha acabat. A vegades la vida no ens dóna tot el que n’esperàvem, Vicenç,
però no té cap sentit mirar de ser qui no som. Ets el meu home i jo t’estimo i tu m’estimes.
Què hauria passat si les coses haguessin anat diferent? No ho sabrem mai. No val la pena ni
jugar a imaginar-s’ho. D’acord?

VICENÇ. — No ho sé.

PAU. — Digue-li que sí.

VICENÇ. — Sí.

REMEI. — Laura, Pau, deixeu-nos sols, sisplau.

VICENÇ. — No, no, no. No ens deixeu sols. Que no...

REMEI. — Si voleu que parli clar, parlaré clar. Laura, si li tornes a posar la mà a sobre al meu home, no
només perdràs la meva amistat sinó que potser també perdràs unes quantes dents.

LAURA. — Remei, potser estàs portant les coses massa lluny...

REMEI. — Que marxeu, collons, que m’estic posant dels nervis!

(Tots es miren en silenci uns instants.)

PAU. — Potser sí que hauríem d’anar a buscar algú que...

LAURA. — Que ens ajudi.

PAU. — Això.

REMEI. — Aneu, aneu.

VICENÇ. — I jo, què?

PAU. — Tu queda’t amb la Remei i mira que es calmi.

VICENÇ. — Jo? I què he de fer?

PAU. — Digue-li que sí. No li portis la contrària.

LAURA. — Però sense passar-te, tampoc.

VICENÇ. — No sé si...

REMEI. — Va, fora. Sortiu d’un cop.

PAU. — Tornarem d’aquí a una estona.

REMEI. — No cal, ens veiem al restaurant. De seguida vindrem a sopar.

PAU. — Molt bé. Com vulguis. Però no trigueu, eh.

REMEI. — Agafeu la roba.

PAU. — El què?

REMEI. — Suposo que no aniràs a sopar així, que et dutxaràs, no? Al teu bungalou no hi deus tenir res.
Agafeu la roba i així ja estarà fet.

PAU. — Molt bé. Com vulguis. Laura, agafem la roba.

(El Pau i la Laura van agafant les piles de roba.)

LAURA. — Remei, espero que et passi alguna cosa de debò, perquè com estiguis fent broma, no em
farà gràcia.

REMEI. — Tu, vés amb el teu home i no pateixis per res.

VICENÇ. — On hem d’anar?

PAU. — Tu, enlloc, tu et quedes.

LAURA. — Es clar que pateixo. A veure, mira’m als ulls.

(Es miren als ulls uns segons.)

REMEI. — Què?

LAURA. — No ho sé, Remei, de debò. Et deixo el Vicenç aquí però...

REMEI. — No me’l deixes tu, te l’he deixat jo tot el dia.

VICENÇ. — Esteu parlant de mi?

PAU. — Es clar que parlen de tu. Ho entens, ara?

VICENÇ. — Laura, ho entenc?

LAURA. — Tu fes com si ho entenguessis.

VICENÇ. — D’acord.

REMEI. — Doncs, au, a dutxar-se.

PAU. — Us esperem, eh. Si trigueu, vindrem a buscar-vos.

REMEI. — Tranquils.

LAURA. — Oh, tranquils, tranquils...

VICENÇ. — Pau.

PAU. — Tu digue-li que sí.

VICENÇ. — Sí.

LAURA. — Tot això em sembla...

PAU. — Ara preguntarem a veure si hi ha algú que ens pugui ajudar.

(El Pau i la Laura surten.)

REMEI. — Per fi.

VICENÇ. — Et trobes bé, Remei?

REMEI. — Ara, perfectament. Com ho vau fer?

VICENÇ. — El què?

REMEI. — Canviar les coses, la roba, tot.

VICENÇ. — La roba? Mira... Ho vam fer... d’aquella mane-

REMEI. — Es igual. He de reconèixer que m’heu deixat parada. Quina organització.

VICENÇ. — Sí. Molt organitzat tot, sí. Segur que et trobes bé?

REMEI. — Tu em veus malament?

VICENÇ. — Sí. Dic... No, no. O sigui que vull dir que... Jo et veig bé.

REMEI. — Hi he estat pensant i crec que tens una mica de raó en tot el que em vas dir ahir. Potser sí
que he estat una mica egoista, que només he pensat en els nens i en la família i he oblidat
 que tu també tens inquietuds, no sé quines, però segur que en tens, moltes, i que les has
hagut de sacrificar per nosaltres.

(El Vicenç medita la resposta.)

VICENÇ. — Sí.

REMEI. — Ara els nens ja són grans, ara ens tornem a tenir tu i jo. Crec que és el moment ideal per
tirar endavant tot allò que has hagut de deixar enrere. Totes aquelles il·lusions, tots els
projectes, les aventures... Encara hi ets a temps.

VICENÇ. — Sí.

REMEI. — Va, digues. Què vols fer? Quins són els teus somnis?

VICENÇ. — Els meus somnis...?

REMEI. — Jo et faré costat en tot. Què és el que sempre has somiat?

VICENÇ. — Doncs no sé... A vegades unes coses, a vegades unes altres...

REMEI. — Quines coses? Digue-m’ho. Vull saber-ho.

VICENÇ. — Si vols saber-ho, jo t’ho diré. I tant.

REMEI. — Digues.

VICENÇ. — Els meus somnis són... Sempre hi ha... Però, és clar, són coses íntimes, i no sé si...

REMEI. — A mi m’ho pots explicar.

VICENÇ. — Sí. Sí. Es que precisament és a tu... Bé, si t’ho dic...

REMEI. — Digue-m’ho.

VICENÇ. — Sincerament?

REMEI. — Sisplau.

VICENÇ. — Bé, potser he d’aprofitar l’oportunitat... Però si t’ho dic, igual la caguem.

REMEI. — Segur que no.

VICENÇ. — Sempre he somiat... Em sembla que ja t’ho penses.

REMEI. — T’asseguro que no.

VICENÇ. — Sempre he somiat fer l’amor amb tu.

REMEI. — Que burro que ets. Mirava de parlar seriosament.

VICENÇ. — Jo també.

REMEI. — Això ja ho has fet un munt de vegades.

VICENÇ. — Sí. Amb la imaginació, sí.

REMEI. — Vicenç... Aquest no pot ser el teu somni.

VICENÇ. — Com que he vist que feies fora el Pau amb la roba, m’he dit: aprofita.

REMEI. — Fer l’amor amb mi no té cap problema. Si vols ho fem ara mateix.

VICENÇ. — Ara mateix, quan?

REMEI. — Ara. Ara d’ara d’aquest moment. Vine cap a aquí.

VICENÇ. — De debò? Fantàstic. Però ara, ara... Potser és una mica... precipitat.

REMEI. — Per què?

VICENÇ. — Ens esperen per sopar... I poden tornar en qualsevol moment.

REMEI. — I què?

VICENÇ. — No, res. Ens enganxa la meva dona i ens mata. Només això.

REMEI. — La teva dona sóc jo.

VICENÇ. — M’agrada que em diguis això, i jo també em sento molt... teu... En la imaginació... En el
desig... Dintre meu em sento així, però cara enfora, hi ha la Laura i té una mala llet que t’hi
cagues.

REMEI. — Va, prou. Deixa-ho.

VICENÇ. — Tens raó. No sé per què t’ho he dit. T’he vist tan... Mai m’havia atrevit i potser he triat el
pitjor moment, perquè em sembla que ara no estàs gaire...

REMEI. — Sí que ho estic.

VICENÇ. — No, em sembla que no ho estàs.

REMEI. — Vicenç.

VICENÇ. — Sí?

REMEI. — Ho estic. Estic a cent Et desitjo tant... Quan et veia amb la Laura a la platja m’he adonat que
t’estimo més que mai. Almenys aquest dia m’haurà servit per això, per adonar-me que ets
l’home de la meva vida, per adonar-me que si et perdo no sóc ningú.

VICENÇ. — Ostres.
REMEI. — Què?

VICENÇ. — Es molt maco això que m’has dit.

REMEI. — Gràcies.

VICENÇ. — A vegades he imaginat que em deies coses agradables, però mai...

REMEI. — Després de tants anys potser no cal que ens diguem coses que ja sabem.

(La Remei s’hi apropa i li fa un petó. El Vicenç es deixa, encara que té un ull ficat a la porta.
S’animen. La Remei li fica la mà al paquet... El Vicenç, espantat, se’n separa.)

VICENÇ. — Ostres, Remei, que ens poden veure... Vull dir que... Que potser ho hauríem d’organitzar
una mica per estar més tranquils, buscar un lloc adequat, discret, a Barcelona vull dir, no
aquí a Cancún... Si vols ja me’n cuidaré jo. Conec un lloc d’habitacions d’aquestes que es
lloguen per hores i ens podem trobar quan ens vagi bé a tots dos, A mi al migdia m’aniria
estupendo, perquè com que sempre dino fora de casa, la Laura no sospitaria res. Sempre
vaig a un bar a fer el carajillo després de dinar, però el dia que quedem doncs no vaig a fer
el carajillo i ja està. Els dimecres em toca torn de tarda, i tindríem vint minuts ben bons.
T’aniria bé els dimecres o què?

(La Remei se’l mira uns segons.)

REMEI. — Tu estàs tonto?

VICENÇ. — Ho semblo, oi? Estic una mica atabalat. Tu no saps quantes vegades m’he... Bé, això, I ara
m’estic comportant com un...

REMEI. — Gilipolles.

VICENÇ. — Sí, Però és que ho hem de fer bé. Jo vull estar amb tu„. Sempre he pensat.» Sempre he... La
Laura és molt bona dona, però no m’ha entès mai. Tu ets diferent. Ets més... Tu sabries com
tractar-me. A vegades penso que si t’hagués tingut a tu al costat i no a ella... Tota la vida he
fet el que la Laura ha volgut. M’ha arrossegat com un xai. Des d’aquest viatge a Cancún, que
ja veus tu què se’ns hi ha perdut a Cancún, fins a... tot. Tota la meva vida m’he sentit...

REMEI. — Manipulat?

VICENÇ. — Exacte. Si no fos per ella... Jo, Remei, t’ho diré clar, no hauria de ser guàrdia urbano... Estic
intentant deixar-ho, de fa anys, i mirar de.,, no sé, alguna cosa; però ella sempre m’ha dit:
no, no ho deixis, almenys això ho tenim segur. I tant segur, vint-i-cinc anys posant multes.
Jo no li vaig dir mai això a ella. Al contrari, la vaig animar a arriscar-se. La vaig ajudar. Te’n
recordes que volia tocar allò de la tuba i el bombardí? I jo, perquè vaig ser jo, la vaig
convèncer que es passés al piano. I ara és una de les professores més cares de Barcelona i
té la tira d’alumnes. En canvi, ella amb mi mai... Em sento tan... frustrat. Què he fet a la
vida? Sí, d’acord, tenim un pis de propietat, els nens han tirat endavant, podem venir amb
vosaltres de vacances, però a canvi de què... On quedo, jo? Sento que m’han tallat les ales,
Remei. Necessito... volar. Necessito aire, i estic convençut que tu me’n podràs donar. Els
dimecres.
REMEI. — Guàrdia urbano?

VICENÇ. — L’any que ve ja deixaré el carrer, gràcies a Déu, i aniré a oficines. Però ara que ho penso,
llavors potser serà més complicat perquè al carrer estàs més lliure, els dimecres, per
exemple.

REMEI. — No entenc com pots continuar amb la conya aquesta... Necessito una mica de realitat. Vaig
a trucar als nens. Ara és bona hora, oi?

VICENÇ. — Quins nens?

REMEI. — Els teus fills, collons, quins nens vols que siguin.

(La Remei agafa el seu mòbil.)

VICENÇ. — Per què vols trucar-los?

REMEI. — Per parlar amb ells, potser?

(La Remei tecleja el mòbil.)

VICENÇ. — I què els vols dir? No els voldràs dir res d’això que parlàvem ara...

(Alguna cosa sorprèn la Remei.)

REMEI. — No estan a l’agenda.

VICENÇ. — No? Doncs te’ls hi podries posar. Aniria bé que els tinguessis, per si algun cop no ens trobes
a la Laura i a mi.

REMEI. — M’heu esborrat els mòbils dels meus fills?

VICENÇ. — Quins fills?

REMEI. — Els meus. El David i la Montse. Els meus fills, hòstia. Dóna’m el teu mòbil. Dóna’m el teu
mòbil, collons.

VICENÇ. — Sí.

(El Vicenç l’hi dóna.)

(La Remei tecleja i es posa el mòbil a l’orella.)

REMEI. — (Al telèfon.) David? Hola carinyo... Sóc la mama, com estàs?... I la Montse?... No, no em
passa res a la veu... No faig cap veu estranya, faig la veu de sempre... Ara ja em coneixes?
Gràcies a Deu. Sí, és clar que sóc la Remei... No, no ha passat res. Tots estem bé... Doncs et
truco per parlar amb tu. Com estàs?... Nosaltres bé, també... La teva mare? Es clar que és
aquí la teva mare. La teva mare sóc jo... No, no ens passa res. Sí, el teu pare és aquí...
Digue-m’ho a mi, ja l’hi diré jo...

VICENÇ. — Què passa?

REMEI. — (Al Vicenç.) Diu que t’han trucat de la Guàrdia Urbana, que et volen preguntar una cosa, i
que els truquis quan puguis.

VICENÇ. — Ah, gràcies.

REMEI. — (Al telèfon.) Tu també jugues a la tonteria aquesta...? Vés quines coses, el teu pare és
guàrdia urbano... No, no passa res, és fantàstic. Es una professió ben digna. Suposo que
t’hauran dit que no baixis del burro digui el que digui... No saps de què et parlo. Molt bé.
Molt divertit... Sí, sí, et passo el teu pare.

(La Remei li dóna el mòbil al Vicenç.)

VICENÇ. — (Al telèfon.) Fill, hola... No, res, no passa res. La Remei que està... Ja saps que és una mica
de la broma... No ho sabies? Doncs ara ja ho saps. Sí, la mama està bé. Vosaltres també?...
Fantàstic. Què dius que et van dir de la central? Que truqués i ja està. Molt bé. Ara t’he de
deixar. Que sí, que estem bé. Au, adéu. Un petó a la Montse. Adéu.

(El Vicenç desconnecta el mòbil.)

REMEI. — Em sembla que em rebentarà el cap ara mateix.

VICENÇ. — Què dius. En serio? No fotis. Tens migranya?

REMEI. — No.

VICENÇ. — Llavors per què dius que et rebentarà el cap.

REMEI. — És una manera de parlar. Una metàfora.

VICENÇ. — Doncs parla d’una altra manera, que s’entengui, que avui no sé què us passa a tots plegats
que parleu de dreta a esquerra, que sembla que a més d’haver perdut la xaveta hagueu
perdut el control de la gramàtica, i jo no tinc el cap per a filigranes, hòstia, ja em coneixeu,
jo necessito idees clares, subjecte i predicat, el doble sentit per a les carreteres, intentem
comunicar-nos com persones normals, diguem-nos les coses a la cara sense metàfores, que
no som poetes, que jo sóc guàrdia urbano, conya, abandonem les metàfores d’un cop.

REMEI. — Vicenç, sóc la teva dona, d’acord? Tenim dos fills, d’acord? Portem casats vint-i-tres anys,
d’acord? Tu i jo.

(El Vicenç medita la resposta.)

VICENÇ. — No. No, Remei. El Pau m’ha dit abans que et seguís el corrent, que et digués que sí. Però no
crec que et faci cap bé que et segueixi el corrent amb això que sembla que t’has muntat al
teu cap.

REMEI. — Que jo m’ho he muntat...

(La Remei va a buscar el seu moneder.)

REMEI. — Llavors, aquesta foto nostra que porto aquí des de fa...?
 (La Remei ha tret la foto del moneder i l’observa.)

REMEI. — No pot ser... Fins i tot això?

VICENÇ. — Què?

(La Remei li dóna la foto.)

VICENÇ. — El Pau i tu. Ho veus?

REMEI. — M’heu canviat... Com és que tinc aquesta foto aquí? Me’n recordo perfectament, d’aquesta
foto. La vas tirar tu.

VICENÇ. — A Mallorca. El primer viatge que vam fer els quatre junts. Fa divuit anys. Remei, és evident
que no estàs bé. Ara em sap greu haver-te dit que jo... Sempre trio el pitjor moment. Que
consti que tot el que t’he dit és veritat, m’agradaria molt tenir una relació diguem-li sexual
amb tu, però no ara, no aquí, millor a Barcelona, els dimecres. Ara, potser millor que ho
oblidis fins que estiguis bé, tranquil·la, amb el cap al seu lloc, perquè d’aquí a no res estaràs
bé, ja ho veuràs, tal com t’ha vingut se n’anirà. Un cop vaig anar a un pis per una denúncia
de sorolls i quan vaig arribar s’estaven cridant un home i una dona com bojos. Ell tenia un
encenedor a la mà i deia que havien d’obrir el gas i cremar la casa perquè Satanàs era a dins
de la nevera i així podrien matar-lo. Satanàs. I tu ja li podies obrir la nevera i dir-li que allà
només hi havia cerveses i tomàquets d’amanir, que ell hi veia el dimoni, i amb aquestes
persones no s’hi pot raonar, perquè ells ho veuen de debò. Total, que ens el vam endur a
l’hospital i quan vam arribar, estava tan tranquil, tan normal i no es recordava de res. Es
això el que et vull dir. Les coses del cap són molt estranyes. Tu ara estàs... així, i d’aquí a
una estona ja no estaràs... així.

REMEI. — Jo no estic... així.

VICENÇ. — No ho dic pas. No, no. No vull dir que tu estiguis... On vas a parar... No. Dic que, de vegades,
el cap ens fa males jugades. Les connexions, les neurones... El cervell és una cosa molt
estranya. La matèria gris... Li pot passar a qualsevol.

REMEI. — O sigui que és a la Laura a qui li vas demanar per casar-se al funicular de Montjuïc, és ella la
que el dia del nostre casament va venir d’amagat i et va fer un petó abans d’entrar a
l’església...

VICENÇ. — Sí. Aquests records no són teus, Remei.

(Mentre parla, la Remei es va emocionant. Potser arribarà a plorar.)

REMEI. — Què vols, fer-me creure que tot el que he viscut, tot el que tinc és...? Encara que em
prenguis una foto del moneder no em pots prendre el que hi ha aquí dins. (Del cor.) No em
pots prendre el que sento pels meus fills. Per tu... El que sento per tu... Sincerament, ja no
sé què he de sentir per tu... No m’hauria imaginat mai que poguessis ser tan cruel. El que
fas només una persona dolenta pot fer-ho i tu no ets... Vaja, no ho eres. No et reconec,
Vicenç. Per què em mires com si estigués boja? (Li ensenya una taca de la mà.) Aquesta
cremada me la vas fer tu amb la safata del forn. Vols aconseguir que em torni boja, és això
el que vols?
 (El Vicenç fa que no amb el cap.)

REMEI. — Llavors, posa’t a riure i digues que ja s’ha acabat la broma, que ha estat tot molt divertit,
digue’m que m’estimes.

VICENÇ. — Em sembla que això no t’ajudaria.

REMEI. — No puc més. No puc més... Només tinc ganes de plorar...

(La Remei plora.)

(El Vicenç la rodeja amb el braç, per consolar-la.)

(El Vicenç li fa un petó a la galta, ella se li enganxa als llavis, just quan...)

(Entren el Pau i la Laura. El Pau porta una bossa de plàstic que deixa al terra.)

LAURA. — Eh, eh... Què passa aquí? Enxufa els morros a una altra banda. Si encara estàs trompa canta
el fum, fum, fum, però deixa el meu home en pau.

VICENÇ. — M’ha agafat per sorpresa.

LAURA. — Ja he vist que lluitaves per desfer-te’n.

VICENÇ. — (Sincer.) Ho has vist?

LAURA. — No, no ho he vist. Era una ironia, un comentari amb segones, una manera de parlar que tu
no entens perquè ets un totxo de guàrdia urbano amb cervell de mico trempat que només
té el cap per rascar-se els polls i posar-se la gorra! I ara fica’t allà. No et vull veure a menys
de tres metres de la Remei. Ordre d’allunyament. Ho has entès?

VICENÇ. — Tres metres.

(El Vicenç s’allunya tres metres de la Remei.)

PAU. — (A la Remei.) Com estàs?

REMEI. — No ho sé...

PAU. — Que has plorat?

REMEI. — Una mica.

LAURA. — I més que plorarà si torna a remenar el cul a prop del Vicenç.

VICENÇ. — De debò que jo no he fet res...

LAURA. — Tu calla.

REMEI. — El Vicenç diu la veritat. Sóc jo que li he fet el petó. I us he de dir una cosa. M’he sentit com
si fos el primer cop que li feia. Com si fos un estrany.
LAURA. — Es que suposo que és el primer cop.

REMEI. — Quan portes vint anys amb algú saps el gust dels seus llavis, l’olor del seu cos quan el tens a
prop, i a tu, Vicenç, no et reconec.

PAU. — Hem trobat un... Una persona que em sembla que et podrà ajudar, però no pot venir fins
demà. Segur que ell entendrà el que et passa i et donarà algun medicament o.., No ho sé,
alguna cosa que et faci tornar on eres ahir.

REMEI. — Es clar. Cal tornar on érem ahir... abans de tot això.

PAU. — Sí, carinyo. Has de recordar el que fèiem ahir. Vam anar a sopar i després vam venir aquí a
fer una copa de cava. Es aquest matí que t’has llevat del revés. Te’n recordes?

REMEI. — Sí.

LAURA. — Tant de bo. Tant de bo et recordis de com són les coses, i deixis de fer-nos parar bojos a
tots.

PAU. — Demà vindrà aquest metge i segur que...

REMEI. — No cal que vingui ningú. Ja estic bé. M’haureu de perdonar. No sé què m’ha passat avui. Ha
estat un dia estrany. Tenia... Veia coses i em pensava... Era com si estigués veient una
pel·lícula, com si no fóssiu el meu marit, els meus amics, com si fóssiu actors... No ho sé. No
sé per què ho he fet. No sé per què he dit que el Vicenç era el meu marit i que tu no. Es una
bestiesa. Teniu raó. Hem de tornar on érem.

VICENÇ. — Això passa. Jo m’he trobat amb casos de portar gent a urgències i... Vaja, que això passa i al
cap d’una estona tornes a veure les coses clares.

PAU. — Vols estirar-te una estona, dormir una mica?

REMEI. — No, no, anem a sopar. Tinc gana.

VICENÇ. — Això és bon senyal. La gana, vull dir.

LAURA. — Depèn del que mengi. Si menja més morro igual no li prova.

PAU. — Prou, Laura.

REMEI. — Si torno a dir alguna cosa estranya no em feu cas. Penseu que encara estic una mica...

PAU. — Tots entenem el que et passa, Vaja, no és que ho entenguem gaire, però no pateixis per res.

REMEI. — Gràcies.

(El Pau li fa un petó als llavis.) (la Remei somriu.)

PAU. — Bé, doncs tot torna a ser a lloc. Anem a sopar, I si us sembla, després podem venir a
prendre’ns l’ampolla de xampany.
VICENÇ. — Quina ampolla?

(El Pau treu una ampolla de la bossa amb la qual havia entrat.)

PAU. — La que ens devien.

VICENÇ. — L’has demanada, al final?

PAU. — En realitat ha estat la teva dona. Hem anat a recepció a... Bé, a preguntar on podíem trobar
un... d’això per a la Remei. El cas és que la Laura m’ha dit: aprofita i demana el xampany. I
mira. Aquí la tenim. La poso a la nevera, perquè estigui ben fresqueta quan tornem.

(El Pau posa l’ampolla a la nevera.)

REMEI. — Ja ho entenc. El xampany... Voleu que tornem... D’acord. Teniu raó. Sí, després de sopar ens
vindrà molt de gust una copa de xampany.

PAU. — M’han fet una mica de mala cara, però ja la tenim al congelador.

VICENÇ. — Aquesta gent, per estalviar-se una ampolla, farien qualsevol cosa. Una màquina de fer
diners, és això de Cancún.

REMEI. — Au, a sopar.

PAU. — Vesteix-te, no?

REMEI. — Sí, sí, és clar. Ara torno.

PAU. — T’esperem. O no. Millor t’acompanyo.

REMEI. — No cal, no cal... Ja em sé vestir soleta.

PAU. — Segur?

REMEI. — Sí.

PAU. — I si l’acompanyes tu, Laura?

LAURA. — Jo? Sí, és clar.

REMEI. — Us fa por que em vesteixi sola?

PAU. — Només és per si necessites.,, ajuda.

REMEI. — No cal.

LAURA. — Ami no em fa res. Així podrem parlar tu i jo... un moment.

REMEI. — No cal.

PAU. — Sí, dona, estaràs més acompanyada.

REMEI. — No cal!!

PAU. — D’acord. D’acord. No cal.

(La Remei es fica a l’habitació.)

VICENÇ. — (A la Laura.) T’asseguro que ha estat ella... (Al pau.) Bé, no vull que pensis que la teva
dona... El cas és que no sé com ha anat, però m’he trobat allà amorrat i no he sabut què fer.

PAU. — Li havies de seguir el corrent.

VICENÇ. — Això, això. Li he seguit el corrent. Però no molt. No us penseu. Només una mica de corrent.

PAU. — Em sembla que tot és culpa meva.

VICENÇ. — El què?

PAU. — Això que li passa, que li ha passat... No ho sé... A vegades ho penso... Es la vida que portem,
que és tan... Ja ho sabeu. Hem passat molts anys dolents... Amb tot això dels fills... Segur
que ho portava acumulat i ha petat per aquí. No és feliç. Està clar. Jo l’he estimat molt, però
amb estimar no n’hi ha prou. Sempre he fet el que creia que ella esperava de mi, però
potser el que havia de fer era precisament el que no s’esperava. Sabeu què vull dir?

VICENÇ. — Sí, home... No, no ho sé.

LAURA. — Ets un company magnífic, Pau. Qualsevol dona seria feliç amb tu.

PAU. — Sóc tan previsible. Tan poc... Sóc avorrit, oi Laura. Sóc molt avorrit.

VICENÇ. — Que va. Si sempre estàs dient acudits. La majoria no els entenc, però en dius molts.

PAU. — Potser no n’hauria de dir tants. O n’hauria de dir més. No ho sé. Aquestes coses no surten
perquè sí. La Remei està... Deu pensar que la seva vida no... I suposo que us veu a vosaltres,
a tu, amb els nens, amb les teves classes de piano... Perdona, Laura, ara no vull dir que
tinguis culpa de res.

LAURA. — Les meves classes de piano... Ja li pots dir que no em tingui cap enveja. Si no fos perquè
necessitem els calés ja et dic jo que engegava escales avall tota aquella colla de crios
insuportables.

PAU. — Doncs ella et veu tan feliç... Una dona que ha complert els seus somnis a la vida, amb una
carrera... I en canvi, ella...

LAURA. — Si hi ha una cosa al món que odio és el puto piano. Ja l’hi diré jo. Cada cop que m’assec i em
miro aquelles tecles m’entra un fàstic, les toco i és com si toqués grans de pus... Els meus
somnis... A mi m’agradava la tuba. De sempre. Jo era molt bona, amb la tuba. I amb el
bombardí també. Hauria pogut tocar a qualsevol orquestra. I ara, en canvi, estic fent classes
de merda. No sé per què vaig canviar d’instrument. Per idiota, suposo.

VICENÇ. — No, no, va ser perquè jo et vaig convèncer.

LAURA. — El que jo deia. Per idiota.

PAU. — No. El problema sóc jo.

VICENÇ. — Però si ja no hi ha problema. La Remei està bé. Ja li ha passat. De debò, que aquestes coses
són normals. Jo, un cop, en un servei, em vaig trobar amb un paio que es pensava que tenia
el dimoni a la nevera i se li va passar radical, com a la Remei.

LAURA. — Tenim el telèfon del psiquiatre aquest. Si veiem que no està bé, li truquem.

VICENÇ. — Parlant de trucar, la Remei ha trucat al David dient que era la seva mare.

LAURA. — Al nostre David?

VICENÇ. — Li he pres el telèfon i li he dit que estàvem fent broma, però potser hauries de trucar-li tu,
que no es pensi que ens hem xiulat tots.

(Torna la Remei. Va vestida igual que a la primera escena.)

REMEI. — Ja estic. A sopar.

PAU. — Sí, anem a sopar.

VICENÇ. — Em moro de gana.

(Van cap a la porta.)

REMEI. — Vicenç...

VICENÇ. — Sí?

REMEI. — Només una pregunta. Això de guàrdia urbano...?

VICENÇ. — Sí?

REMEI. — Res, res. Anem.

(Surten.)

(Un parell d’hores després.)

REMEI. — (Off.) «El vint-i-cinc de desembre, fum, fum, fum...»

LAURA. — (Off.) Vinga, Remei, ja n’hi ha prou, que l’has cantada tres cops, aquesta.

(Entren el Pau i el Vicenç, xerrant. Darrere, les dones.)

PAU. — L’home diu que està jubilat però no pot evitar aparèixer a la impremta cada setmana. Doncs
va seure una estona al despatx, va mirar quatre papers i de seguida es va adonar que ens
estaven estafant amb les bobines de paper reciclat. I jo ni idea. Li he dit mil vegades que
 encara que tingui setanta anys està perfecte, que pot continuar treballant, que ell és el que
en sap més, del negoci. Sí o no, Remei?

REMEI. — El què?

PAU. — Que li he dit mil vegades al teu pare que continuï treballant.

REMEI. — Sí, sí...

PAU. — Però ell que no, que està jubilat i que els jubilats s’han de quedar a casa,., Però sort en tinc,
que ve de tant en tant. Per a mi és com un pare.

PAU. — Què, us ve de gust el xampany?

(El Pau va a la nevereta a buscar el xampany.)

(El Pau obre l’ampolla.)

REMEI. — El xampany... Això vol dir que ja som al punt. Si hem de tornar enrere, aquest és el punt,,.
Començo, Abans, mentre sopàvem, us mirava i ho pensava. Són molts anys d’amistat.
Quants?

LAURA. — Vint-i-cinc.

REMEI. — Exacte. Les bodes de plata. No és gaire normal que les amistats durin tant, ni les parelles, I
nosaltres, mira’ns, aquí, com sempre. Vinga, brindem. Per nosaltres.

TOTS. — Per nosaltres.

REMEI. — No em digueu que no és per emocionar-se. Hem fet tanta sort. Quan penso que som aquí, a
Cancún, i que hi ha gent que no pot estar a Cancún, però que li agradaria, doncs
m’emociono, mireu quina bestiesa. I és que jo sóc molt bleda. Molt. Mireu, ja ploro. Bé, ara
no em surten les llàgrimes, però ploro, ploro per dintre. Ploro de felicitat. I, de vegades,
quan ploro de felicitat, m’agafa el riure... A vegades em poso a riure sola, i el Vicenç no sap
de què ric... Ai, el Pau vull dir, el Pau no sap de què ric.

PAU. — Remei...

REMEI. — Deixa’m acabar. El que vull dir és que tot... Escolteu-me bé, eh. Tot va venir del canto d’un
duro.

(Tots es miren la Remei fent cara de no entendre res.)

REMEI. — Recordeu la revetlla de Santjoan a casa meva, ara fa vint-i-cinc anys? Va ser la nit que el Pau
i jo ens vam fer el primer petó.

LAURA. — Es clar que ens en recordem.

REMEI. — Bé, Doncs el que dic és que tot va venir del canto d’un duro, perquè jo... A veure, a mi, i ara
crec que ho puc confessar, m’agradava més el Vicenç que el Pau.
VICENÇ. — Ostres. Primera notícia.

REMEI. — Mai t’ho vaig demostrar, ja ho sé, però sí.

PAU. — Remei, em sembla que estàs tornant...

REMEI. — Es això el que he de fer, no? La Laura havia de tornar a les tres a casa seva, i el Vicenç
l’havia de portar amb cotxe. Llavors vaig prendre una decisió. Me’n vaig anar corrents a
l’habitació on eren els abrics i vaig agafar-li al Vicenç les claus del cotxe. El 124 del teu pare,
recordes? Vaig pensar, el Vicenç no la portarà a casa, el Vicenç es quedarà aquí amb mi.

VICENÇ. — Sí que la vaig portar a casa.

REMEI. — Perquè m’ho vaig repensar. No em vaig atrevir a amagar-les i quedar-me-les a casa durant
vint-i-cinc anys per anar-les mirant de tant en tant i pensar que tot va venir del canto d’un
duro. No. Vaig tornar a la festa. Vosaltres us en vau anar amb el 124 i us vau fer el primer
petó. I jo... Potser una mica per despit, ho he de reconèixer, em vaig embolicar amb tu, Pau.

PAU. — Per despit? Moltes gràcies.

REMEI. — Sempre he pensat què hauria passat si li hagués pres les claus de debò. Les vaig tenir a la
mà... I l’únic noi que tenia cotxe, a part del Vicenç, qui era?

VICENÇ. — El Pau.

PAU. — Es veritat.

REMEI. — El Pau hauria acompanyat la Laura i el primer petó se l’hauria fet amb ell.

LAURA. — Nena, jo no em feia petons amb qualsevol que em portés amb cotxe. I perdona, Pau, eh.

PAU. — No, no, tranquil·la.

REMEI. — Amb qualsevol potser no, però gairebé.

LAURA. — M’he d’ofendre, ara, a aquestes alçades...?

REMEI. — Què us sembla si durant aquests dies, aquí a Cancún, només aquests dies, eh, què us
sembla si fem com si jo hagués agafat aquelles claus i les hagués amagat?

VICENÇ. — No ho entenc.

REMEI. — Imaginem que me les vaig quedar. A tu, Laura, el Vicenç no et va poder acompanyar a casa,
qui va portar-t’hi va ser el Pau, i aquella nit, vosaltres dos us vau fer el primer petó.

VICENÇ. — Ara m’he perdut. Qui va acompanyar a qui?

REMEI. — Només us proposo que ho provem, que fem com un intercanvi de parelles. Com en aquells
clubs que vas i t’emboliques amb una altra parella. El Vicenç i el Pau es canvien d’habitació i
durant els dies que ens queden aquí vivim com si estiguéssim casats els uns amb els altres:
jo amb el Vicenç, i tu amb el Pau. Farem les vacances igual però amb un petit... un petit...
PAU. — Al·licient?

REMEI. — Això. Exacte.

(Tots se la miren uns instants.)

LAURA. — No havíem quedat que ja estaves bé?

REMEI. — Estic bé.

LAURA. — Pau, li puc seguir el corrent a la teva dona en algunes coses, però no penso dormir amb tu. I
perdona, eh.

PAU. — No pateixis. (A la Remei.) Això que expliques de les claus és veritat?

REMEI. — Sí.

PAU. — I això que vols fer intercanvi de parelles, també?

(La Remei s’ho pensa uns segons.)

REMEI. — No, tonto. Això és broma... Es clar que és broma. Només volia...

PAU. — Veure la cara que fèiem,.,? Doncs mira’t la meva. Si et fixes en la meva cara, veuràs que no
és una cara de satisfacció, precisament.

REMEI. — Que era broma. Com ahir. Ara ens n’anem tots a dormir, i demà al matí, pam, les coses
tornen a lloc.

PAU. — Des de quan fas bromes, tu?

REMEI. — Des d’avui.

PAU. — Doncs estàs fent-me passar un dels pitjors dies de la meva vida, avui, amb les teves
brometes. I encara no entenc per què. I ja no puc més. No entenc a què ve tot això. Pensava
que tenies... Jo què sé, alguna cosa al cap, però ara surts amb aquesta història de les claus
i... De debò, sembla que avui t’hagis llevat amb l’única idea de fer-me mal.

REMEI. — Les vaig tornar a deixar a lloc. Que no ho entens? Fem com ahir, però al revés.

PAU. — Fem com ahir, el què?

REMEI. — Que se m’ha escapat explicar-vos això, però al contrari, que vaig estar a punt d’agafar les
claus i canviar-ho tot, però no ho vaig fer i llavors, demà, tot torna al seu lloc.

VICENÇ. — Perdoneu. Em podeu fer un diagrama?

PAU. — Però potser t’hauries estimat més agafar-les. Potser ara penses que et vas equivocar.

REMEI. — Exacte.
PAU. — Fantàstic. Ara resulta que el dia que em vaig enamorar de tu, el dia que jo creia que ens
vam enamorar, el dia que ens vam fer el primer petó, en realitat amb qui volies fer-te’l,
amb qui volies estar era amb el Vicenç. Un dia que per a mi té un significat... Un dia que per
a mi és un dels més feliços de la meva vida, ara resulta que és una..., que només vas estar
amb mi per despit, que no senties res, que no té cap valor... Es això? I tot el que ha vingut
després tampoc no té cap valor? M’he passat tots aquests anys estimant una dona que no
sent res per mi? És això? Digues, què he de pensar de la meva vida? Quan dic que el teu
pare és un pare per a mi, t’estàs pixant de riure per dintre; quan dic que viure amb tu m’ho
ha donat tot, una feina que m’encanta, una família que no tenia, quan dic tot això, penses
que sóc un gilipolles? Es això el que penses?

(El Pau s’ha emocionat. S’aguanta el plor.)

PAU. — Hòstia... Contesta! Es això el que penses de mi? Penses que t’hauries estimat més agafar
aquelles claus i quedar-te amb ell?

REMEI. — No ho sé.

PAU. — Quina merda...

(El Pau es moca i s’eixuga les llàgrimes.)

VICENÇ. — Bé, em sembla que nosaltres hauríem d’anar a dormir.

REMEI. — Pau...

LAURA. — Remei, abans de dir res, pensa el que vas a dir.

REMEI. — Perdona. Només volia... Avui m’he llevat amb mal peu.

PAU. — No cal que ho juris.

LAURA. — Doncs anem tots a dormir, i demà serà un altre dia.

VICENÇ. — Sí. Demà tot serà diferent. El que compta és que ens estimem, que som amics. Ens tenim els
uns als altres. Això és el que compta. Oi, Remei?

REMEI. — Sí. Teniu raó. Tots teniu raó.

LAURA. — Remei, pensa. No diguis res del que ens puguem penedir després. M’entens?

REMEI. — Sí.

LAURA. — Doncs bona nit. Demà... Demà ja...

VICENÇ. — Demà ens banyarem i... Bona nit.

(La Laura i el Vicenç se’n van.)

PAU. — L’única explicació que trobo a tot això és... Remei, vols que ho deixem? Vols que ens
separem? Es això?
REMEI. — No ho sé.

PAU. — Sempre he mirat de saber què volies, d’endevinar-ho, i he intentat donar-t’ho; i tinc la
sensació que tu també has fet el mateix per mi. Potser he estat sempre enganyat, he viscut
enganyat, però jo he estat... Sóc tan feliç amb tu... Jo no vull acabar com aquest rus, pagant
per estar amb una cria que em troba repugnant... Recordes el que em vas dir el dia que ens
vam casar, quan em vas venir a fer un petó abans d’anar a l’església? Em vas dir que amb
nosaltres no podria ni la mala sort. Ho recordes, oi?

REMEI. — Sí.

PAU. — Ni la mala sort... Entenc que aquell dia, a la revetlla, t’agradés el Vicenç, ell era... Sempre ha
estat més guapo, més simpàtic, més decidit que jo. Fins i tot entenc que imaginis com
podria haver estat la vida si t’haguessis casat amb ell, és natural. Bé, no és natural, és
malaltís, però... Hauríem estat més feliços? Com es mesura, això? Es un misteri, Remei.
Podem imaginar aquestes coses algun cop, d’acord, és normal, però això no ens ha de
portar a pensar que la vida que ens ha tocat viure no paga la pena. No em pots fer creure
que tots aquests anys t’has sentit desgraciada amb mi. No sóc idiota, me n’hauria adonat. O
no, és clar. Els idiotes, precisament, són els que no s’adonen que ho són. Potser viure amb
mi ha estat horrorós, i jo estava a la lluna de València. Si ha estat així, ho sento, seria la cosa
que em sabria més greu del món, i intentaré compensar-te... No sé com, com tu vulguis.
Saps quin és el meu pitjor malson? Que tu moris abans que jo. Sé que no aguantaria ni un
dia sense tu, que moriria darrere teu, en unes poques hores, perquè l’únic sentit, l’única
veritat que hi ha a la meva vida ets tu. Aquest dia tan estrany almenys m’haurà servit per
això, per adonar-me un cop més que ets la dona de la meva vida, per adonar-me que si et
perdo no sóc ningú. T’estimo tant, Remei.

(El Pau li fa un petó als llavis. Ella es deixa, desconcertada.)

REMEI. — Ets molt cursi, eh.

PAU. — La cursi ets tu.

REMEI. — Jo?

PAU. — Sí, tu. Tot t’ho fas tu.

REMEI. — Per què no hem tingut fills?

PAU. — Remei...

REMEI. — Sí, ja sé que ho sé. Però m’agradaria que m’ho diguessis tu.

PAU. — Vols que t’ho digui...? Així estaràs contenta? Doncs t’ho dic. No hem tingut fills per culpa
meva. Perquè sóc estèril. No puc tenir fills. Tu sí, però jo no.

REMEI. — Ostres, em sap greu. Vull dir que...

PAU. — Es això una altra vegada, oi? Pensava que ja ho havies superat, però tens raó, això mai no se
supera. Per això t’hauries estimat més casar-te amb el Vicenç? T’hauria agradat tenir uns
fills com el David i la Montse? Si sempre has dit que són insuportables.
REMEI. — Home, no tant...

PAU. — Sempre has dit que són uns monstres malcriats, egoistes i dictadors, que són un fracàs de
l’evolució de les espècies.

REMEI. — Jo he dit això dels nens?

PAU. — Però així i tot ho trobes a faltar, oi? Veus la Laura que els truca per saber com estan, i tu no
tens ningú a qui trucar i et sap greu. Ho entenc, i sé que he de carregar amb això... Però si
tant necessitaves els fills, per què no vas voler que n’adoptéssim?

REMEI. — O sigui que no tinc fills.

PAU. — No, però els necessites. Ho entenc. Una dona sense fills...

REMEI. — No tinc fills.

PAU. — No.

REMEI. — De fet, entre tu i jo, tens tota la raó. Bé, no, jo tenia la raó quan et deia tot això. Els fills...
Diu que porten un pa sota el braç, però no és veritat, porten una gàbia. T’ho asseguro.

PAU. — Bé, nosaltres no ho sabrem mai, què porten.

REMEI. — O sigui que no tinc fills... I et tinc a tu.

PAU. — Exacte.

REMEI. — De debò m’estimes? De debò t’agrado?

PAU. — Es clar que sí.

REMEI. — T’agrada... que canti?

PAU. — Sí. No m’importa.

REMEI. — I t’agrada que et canti quan som al llit?

PAU. — Al llit? Bé... No sé. Sí.

REMEI. — T’agrada que et canti a l’orella allò que et canto quan tinc ganes de... ja m’entens?

PAU. — Allò que em cantes quan...

REMEI. — Quan vull que fem l’amor. Sí.

PAU. — És clar que m’agrada.

REMEI. — Per què no m’ho cantes tu, ara?

PAU. — Jo? Jo no sé cantar. Ja ho saps.

REMEI. — Va, sisplau.

PAU. — Em fa vergonya.

REMEI. — Si no m’ho cantes pensaré que no saps quina cançó és.

(El Pau se la mira uns segons i s’hi acosta.)

PAU. — (Cantant-li a l’orella.) «We’re walking like in the dolce vita...» Vinga, anem a dormir. El
Vicenç té raó. Demà tot serà diferent.

REMEI. — Sí, Segur que sí. Pau... Et fa res que em quedi a dormir aquí?

PAU. — Vols tornar a dormir al sofà?

REMEI. — Et fa res?

PAU. — No. Tu mateixa. A més, jo hauré de dormir despullat i no voldria que tornessis a
espantar-te.

REMEI. — Despullat?

PAU. — Tinc tota la roba a l’habitació del Vicenç i la Laura.

REMEI. — És veritat. Si vols anar a buscar...

PAU. — No, És igual. Bona nit.

REMEI. — Bona nit.

(El Pau se’n va cap a l’habitació.)

REMEI. — Una altra pregunta. Serà l’última. T’ho prometo.

PAU. — Digues.

REMEI. — Amb qui despertaré, demà?

(El Pau es pren el seu temps abans de respondre.)

PAU. — Te’n recordes d’aquella pel·lícula d’una dona que viatjava en el temps i tornava a l’escola?
Tornava a tenir setze anys, però sabia tot el que sabia la de quaranta. Com es deia? Era un
nom de dona. Ara no em surt... Es igual.

(Màgicament, apareix en escena una pissarra plena de fórmules de física teòrica, dibuixos i
esquemes, amb els quals el pau, com un professor, recolzarà les seves explicacions.)

PAU. — El cas és que la teoria de la relativitat sosté que si et desplaces a grans velocitats, a mesura
que t’acostes a la velocitat de la llum, el temps pateix una mena d’alentiment, de dilatació,
que fa que en tornar a l’origen del viatge arribis en un punt temporal situat més endavant
del que marca el teu rellotge. Però, és clar, això només et permetria viatjar cap al futur. Ara
 bé, en la reformulació de la teoria, en la teoria general, el mateix Einstein, en descriure la
noció de gravetat, va establir que la matèria podia doblegar el temps i, a partir d’aquí,
Godel va definir un model d’univers on aquesta curvatura de les línies temporals, en funció
de la densitat de la matèria, podia arribar a formar un cercle i unir-se amb el seu propi
passat. Jo hauria estat un bon mestre, no trobes?... Ja em ve, ja em ve... Es deia... Mary Sue
se casó o una cosa així. T’agradaria poder fer el que va fer ella, oi? Tornar enrere i prendre
decisions amb coneixement de causa. Tornar a aquella revetlla, per exemple. Viatjar
vint-i-cinc anys enrere i, amb tot el que saps ara, decidir si amagues les claus del cotxe o les
tornes a posar on eren. T’agradaria, oi? Poder resoldre un altre cop qui acompanya la Laura
a casa, si el Vicenç o jo. Tornar a tenir la possibilitat de decidir amb qui passar la resta de la
teva vida, però amb tot el que saps ara. Què faries? No parlo només d’una suposició. Parlo
d’Einstein. Parlo d’hipòtesis científiques que afirmen que una cosa així és possible. Es
evident que aquests viatges demanen moviments i velocitats que, ara per ara, només es
poden realitzar sobre el paper. O en la imaginació. Però això no t’ha de desanimar. Al
contrari. Hi ha qui creu que la realitat imita la ficció, que les il·lusions són tan reals com els
fets. I potser tenen raó. Per provar-ho no hi perds res. Només has de reflexionar i prendre
la decisió. Pensa-t’ho bé. Primer has de saber què fer amb les claus del 124. Després
t’estires al sofà, t’adorms i deixes que la fantasia treballi. L’endemà despertaràs amb qui
t’estimis més.

(El Pau es fica a l’habitació.)

(La Remei es queda sola.)

(S’asseu al sofà.)

REMEI. — Amb qui m’estimi més...

(La Remei s’estira al sofà, en la mateixa posició que al final de la primera escena, i tanca els
ulls.)

(Llum matinal.)

(S’obre la porta exterior: La Laura treu el cap.)

LAURA. — (Xiuxiuejant.) Remei. Remei...

(la Remei s’asseu al sofà.)

REMEI. — Sí?

(La Laura va fins al seu costat.)

LAURA. — Encara no s’ha llevat?

REMEI. — Qui?

LAURA. — El teu home.

REMEI. — No.
LAURA. — Ahir quan vam marxar estaves una mica atabalada, però suposo que no se’t va escapar dir-li
res d’això nostre.

REMEI. — Això... nostre?

LAURA. — No li has dit res, oi?

(La Remei fa que no amb el cap,.)

LAURA. — Mira’m als ulls.

(Es miren uns segons.)

LAURA. — No té cap importància si vas agafar les claus del 124 o no ho vas fer. No estaves gelosa per
quin dels dos se n’anava amb mi, estaves gelosa perquè jo me n’anava amb ells.

REMEI. — Ah, sí?

LAURA. — Sí, i m’agrada, perquè això vol dir que m’estimes. I jo també t’estimo. Avui, dia de platja,
eh..

REMEI. — Laura.

LAURA. — Què?

REMEI. — Qui hi ha al dormitori?

LAURA. — Té cap importància, això, amor meu?

(La Laura li fa un petó als llavis. Un petó llarg i apassionat.)

(Va fins a la porta per sortir; però s’atura.)

LAURA. — Em moro de ganes de tornar a Barcelona i que arribi el dimecres.

(I se’n va.)

(La Remei resta immòbil, asseguda al sofà.)

REMEI. — Ostres.

Fosc.

Fi.