CULTURA CIENTÍFICA

La Leucèmia és el càncer dels teixits que formen la sang a l’organisme, la medul·la òssia
i el sistema limfàtic.
Existèixen molts tipus de leucèmia. Algunes formes de leucèmia són més freqüents en
xiquets. Altres tenen lloc, principalment en adults.
La leucèmia, en general, involucra als glòbuls blancs. Els glòbuls blancs són poderosos
combatinents d’infeccions; generalment, crèixen i es divideixen de manera organitzada,
a mesura que el cos els necessita. Però en les persones que tenen leucèmia, la medul·la
òssia produeix glòbuls blancs anormals que no funcionen correctament.
Els científics no comprenen amb exactitut quines són les causes de la leucèmia. Sembla
que es genera a partir d’una combinació de factors genètics i ambientals.

COM ES FORMA LA LEUCÈMIA

En general, es creu que la leucèmia apareix quan algunes cèl·lules sanguínies

adquereixen mutacions a l’ADN (la información que es troba dins de cada cèl·lula i que
dirigeix la seua funció). Hi pot haver altres canvis en les cèl·lules que encara no es
comprenen i que podrien contribuir a provocar la leucemia.

Algunes anomalies que fan que la cèl·lula creixca i es divideixca amb major rapidesa, i
que siga vivint quan les cèl·lules normals ja han mort. Amb el temps, eixes cèl·lules
anormals poden desplaçar a les cèl·lules sangínies sanes de la medul·la òssia, la qual
cosa fa que disminuisca la quantitat de plaquetes, glòbuls blancs i glòbuls rojos sans, i
causa els signes i símptomes de la leucèmia.

Els factors que poden augmentar els riscos de manifestar alguns tipus de leucèmia són:

- Tractaments oncològics previs. Les persones que s’han sotmés a determinats

tipus de quimioteràpia i radioteràpia per altres ripus de càncer tenen un risc
major de manifestar certs tipus de leucemia.
- Transtorns genètics. Les anomalies genètiques semblen estar relacionades amb
la leucèmia. Certs trastorns genètics, com el síndrome de Down, estan associats
amb un major risc de patir leucèmia.
- Exposició a certes substàncies químiques. L’exposició a certes substàncies
químiques, com el bencé (que es troba en la gasolina i s’utilitza en la indústria
química), està relacionat amb un major risc de patir alguns tipus de leucèmia.
- Fumar. Fumar augmenta el risc de patir leucèmia mielògena aguda.
- Antecedents familiars de leucèmia. Si algun membre de la teua familia se li ha
diagnosticat leucèmia, tal vegada tingues un risc major de patir la malaltia.
No obstant això, la majoria de les persones que presenten factors de risc coneguts no
pateixen leucèmia, i moltes persones amb leucèmia no presentem cap d’aquests factors
de risc.

Els símptomes de la leucèmia varien segons el tipus. Els signes i símptomes freqüents
de la leucèmia són els següents:

- Febra o calfreds.
- Fatiga persistent, debilitat.
- Infeccions freqüents o greus.
- Pèrdua de pes sense proposarte-ho.
- Ganglis limfàtics inflamats, agrandament del fetge o del baç.
- Tendència al sangrat i a la formació de blaures.
- Sangrats nasals recurrents.
- Xicotetes taques roges en la pell (petequia).
- Sudoració excesiva, sobretot per la nit.
- Dolor o sensibilitat als ossos.

Limfòcits: Un limfòcit és una varietat del leucòcit agranular que es caracteritza

morfològicament per tindre un nucli arredonit al voltant del qual, amb l’ajuda d’un
microscopi, podem veure el citoplasma el qual és molt petit. Conté, com a conseqüència,
escassos orgànuls, però conté molts ribosomes en estat lliure. Els limfòcits no són
distingibles els uns dels altres a través de la seua forma, sinó que solen distingir-se
gràcies a uns marcadors superficials presents en el seu citoplasma. Així distingim entre:
limfòcits B i limfòcits T.

Leucòcits: Els leucòcits o glòbuls blancs són un conjunt de cèl·lules sanguínies que
s'encarreguen de la resposta immunitària, encarregades de defensar l'organisme contra
substàncies estranyes o agents infecciosos. S'originen a la medul·la òssia i al teixit
limfàtic. Els leucòcits són cèl·lules mòbils que es troben a la sang transitòriament. No
contenen pigments i per això se'ls qualifica de glòbuls blancs. Són les úniques cèl·lules
sanguínies amb nucli, mitocondris i altres orgànuls cel·lulars. Són capaços de moure's
lliurement mitjançant pseudopodes. La seua mida oscil·la entre els 8 i els 20 μm. El
temps de vida varia entre algunes hores fins a mesos i anys. Aquestes cèl·lules poden
sortir dels vasos sanguinis a través d'un mecanisme anomenat diapedesi.

Factors de risc: Un factor de risc és una variable associada amb un major risc de malaltia.
Els factors de risc són de correlació i no necessàriament causals, ja que la correlació no
implica causalitat. Per exemple, ser jove no es pot dir que cause el xarampió, però els
joves tenen major risc, ja que tenen menys probabilitats d'haver desenvolupat la
immunitat durant una epidèmia anterior.

Radioteràpia: La radioteràpia és l’ús de rajos X o altres partícules amb potencia elevada

per a destruir les cèl·lules canceroses. El metge que s’especialitza en l’administració de
la radioteràpia per a tractar el càncer s’anomena radioncòleg. Un règim o programa de
radioteràpia, generalment, consisteix en una quantitat específica de tractaments que
s’administren durant un període determinat.

Quimioteràpia: La quimioteràpia és una de les modalitats terapèutiques més utilitzades

en el tractament del càncer, que engloba una gran varietat de fàrmacs. El seu objectiu
és destruir les cèl·lules que formen el tumor, amb la finalitat de lograr la reducció de la
malaltia. Els fàrmacs utilitzats en el procés s’anomenen fàrmacs antineoplàstics o
quimioteràpics. Aquests fàrmacs arriben a tots els teixits de l’organisme, i ací és on
exerceixen la seua funció, tant sobre les cèl·lules malignes com sobre les sanes. Degut a
l’acció dels medicaments sobre aquestes últimes, poden aparèixer una sèrie de
símptomes anomenats efectes secundaris. En general, la quimioteràpia actúa en la fase
de divisió de la cèl·lula tumoral impedint que es multiplique, i destruïnt-les. Amb el
temps, açò es tradueix en una disminució o desaparició del tumor maligne.