Història dels Sistemes Socials i Polítics

L’Ancien Régime i l’Estat modern: Imperi Espanyol i França

Hom assenyala l’aparició de l’Absolutisme a les monarquies europees com una de les
circumstàncies associades al naixement de les estructures típiques de l’Estat modern, també
presentat a partir de l’expressió “Estat-nació”. El centralisme característic de les
monarquies absolutes, i determinades dinàmiques burocratitzadores que s’hi vincularien,
passaran a ser trets definitoris d’aquelles noves formes polítiques estatals que, en el decurs
dels segles XVI i XVII, aniran consolidant-se en el mapa europeu i donant el relleu a les
precàries estructures de poder típiques del Feudalisme. En aquest sentit, hom diu amb raó
que la nova organització se sobreposà a les relacions econòmiques pròpies de la societat
feudal i es caracteritzà per la creació d'una comunitat política estamental basada en el
privilegi d'unes classes —noblesa i clergat— que fruïen de nombroses exempcions, mentre
tota la pressió fiscal requeia sobre les classes populars, burgesia inclosa. El procés
d'acumulació capitalista, però, enfortí aquesta burgesia, la qual, en fer la seva revolució,
desfé aquell escenari també anomenat “Antic Règim”, el qual desaparegué en bona part en
consolidar-se la Revolució Industrial.

En les següents pàgines tema es vol mostrar com els fets assenyalats prenen forma en,
segurament, els exemples més representatius del nou Estat modern: Espanya i França.
Enemics acèrrims en el període que s’indica, la seva competència per assolir la
preponderància política al continent mostra també un seguit de diferències que en bona
part expliquen per què en l’actualitat no resulta fàcil posar en un mateix sac la França laica i
republicana, i l’Espanya autonòmica i monàrquica .
Imperi espanyol

La formació de l’Imperi espanyol depèn de l’entesa de dues formes polítiques prèvies com
són el regne de Castella i la Corona d’Aragó. Aquesta entesa s’articula a partir del casament,
el 1469, d’Isabel de Castella i Ferran II d’Aragó, aquells a qui el Papa valencià Alexandre VI
va fer passar a la Història com a “Reis Catòlics”. En assumir el llegat de la Corona, l’any
1479, Ferran hi suma, tot i que amb certes restriccions, els dominis castellans, de la mateixa
manera que la reina Isabel passa a regnar també sobre els territoris que conformen la
Confederació catalano-aragonesa. Tot i així, Ferran i Isabel no són encara, formalment, reis
d’Espanya, entesa aquesta com una unitat política homogènia, sinó que ho són dels
diferents territoris que integraven les dues formes polítiques prèvies a la unió, de tal forma
que en la seva presentació sempre es feia al·lusió a tota una sèrie de títols que feien
referència a dominis tan diversos com, per exemple, el Comtat de Barcelona i el mateix
regne de Castella.

Sigui com sigui, l’apogeu d’aquesta nova forma política peninsular se situa entre aquell any
1479 i l’any 1598, període que correspon als successius regnats de Ferran i Isabel, Carles I, i
Felip II. Dins d’aquest període, l’època de Carles I és segurament la més referida a l’hora de
parlar de l’Imperi Espanyol, i és que val a dir que el nét de Ferran i Isabel va arribar a
acumular, a partir de l’herència de tots els seus avis, un nombre de possessions continentals
que van situar Espanya com a potència hegemònica europea (cfr. Mapa 1) . Alhora, dins el
regnat de Carles I, hi ha un episodi que pot ser considerat com l’assumpció sense cap
complex de l’Absolutisme per part del monarca espanyol: l’esclafament de la revolta dels
comuneros castellans el 1521, precisament el mateix any que s’oficialitza la ruptura de Luter
amb l’Església Catòlica i la Reforma comença a caminar. Aquest altre fet constitueix
precisament el leit motiv de l’Imperialisme absolutista acabat d’estrenar, i Carles I se
significarà a partir d’aleshores com el més aferrissat defensor de la causa catòlica, en una
actitud que li va valer passar a la Història com el gran líder de la Contrareforma.

L’Espanya Imperial, però, també es va caracteritzar per una sempitern crisi econòmica, la
qual contrasta enormement amb l’espectacular expansió territorial de què va gaudir aquesta
estructura política atès que als territoris europeus abans esmentats cal afegir les possessions
d’ultramar. Però la imperícia de les successives administracions, així com l’adopció de
decisions estratègiques desafortunades van abocar l’Imperi a un endèmic endeutament que
provocà que les possibilitats de la seva economia passessin, al capdavall, per mans
estrangeres (la influència que arribaren a tenir, en aquest sentit, els banquers genovesos en
les arques espanyoles és paradigmàtica). Finalment, quant a aquesta qüestió cal també no
menystenir les implicacions econòmiques que arribà a tenir la política de depuració religiosa
abans esmentada, una política que de fet ja practicaren els seus avis Isabel i Ferran, i d’una
manera singularment contumaç també el seu fill Felip II. Així, tant l’expulsió dels jueus que
no es convertissin al Cristianisme (1492), com la dels moriscs poques dècades després, són
fets que no només tenen conseqüències demogràfiques, sinó que també representen un
ressentiment notable de les estructures productives i/o financeres, ateses les posicions
d’aquells col·lectius en l’entramat econòmic de l’època; en particular, l’abandonament de les
tasques agrícoles que els moriscs desenvolupaven a l’horta de València va constituir un
autèntic daltabaix per a la regió.

El regnat de Felip II, per cert, propicia també un escenari que en diverses ocasions ha estat
evocat com a ideal, si més no des de determinades versions del nacionalisme espanyol: la
unitat política peninsular, que s’aconsegueix el 1580 i que es conserva fins al 1640. Així,
arran del casament el 1526 de Carles I amb una infanta portuguesa, Felip II assumeix en
aquell any 1580 el poder de la Corona del fins aleshores país veí, la qual cosa implica el
domini sobre les colònies portugueses i un cert manteniment de la importància territorial
de l’Imperi, que ja havia començat a patir revessos notables als Països Baixos (cf. Mapa 2).
Si a aquest important guany hi sumem l’annexió del Regne de Navarra en època de Ferran,
així com el trasllat de la Cort a Madrid, la fotografia que de la Península en resulta és la del
perfecte estat centralitzat. Hauran de ser, però, els arrauxats segadors catalans els que, a
partir del Corpus de sang (7 de juny de 1640, regnat de Felip IV), comencin a esquerdar
aquesta imatge geomètrica, ja que la seva revolta, producte del desplaçament a territori
català de la guerra que aleshores hi havia amb França, obrirà ara un front interior de
conflicte al qual s’afegirà amb notable oportunitat estratègica el Duc de Bragança a
Portugal. Obligada, doncs, a escollir en un determinat moment entre territoris, la Corona es
decanta inicialment per la conservació del Principat, circumstància que és hàbilment
aprofitada pels portuguesos per a signar aliances amb França i Anglaterra, la qual cosa els
durà al retorn de la independència.
 França

L’Estat francès té com a una primera data decisiva prèvia el 1213, any de la Batalla de
Muret. Allà es pot dir que hi va començar a néixer la França actual, al mateix temps que la
Corona d’Aragó va veure frenades les seves ambicions expansionistes cap al nord. A no
gaires quilòmetres al sud de Tolosa, les forces del rei Pere el Catòlic i els efectius dels
comtes occitans, van oposar-se a les forces de Philippe II Auguste en un conflicte que, vist
des de la perspectiva de l’estat veí, bé podria qualificar-se com la lluita entre l’oui i l’oc, dues
maneres diferents de dir “sí”, l’estrictament francesa i l’occitana, respectivament. La victòria
va correspondre a l’exèrcit francès comandat per Simó de Montfort, qui va aconseguir el
premi a què aspiraven ambdós bàndols: el domini de la regió dels càtars, els quals havien
conegut un important èxit en un territori que començava, doncs, a escapar del control
papal. En aquest sentit, val a dir que l’exercit francès comptava amb la benedicció
d’Innocenci III, de manera que per a les forces de Philippe II el conflicte es presentava
com una Croada.

L’any següent a Muret, però, s’esdevé una altra batalla decisiva per al futur del ja puixant
regne de França: prop de la localitat oest - nordenca de Bouvines s’enfronten les tropes de
Philippe II i una poderosa aliança entre flamencs, anglesos i el Sacre Imperi Romano-
Germànic, i la victòria francesa constitueix la consolidació del seu poder al continent, un
poder que ben bé mantindrà tota la seva vigoria durant gairebé sis segles, en concret fins a
la desfeta napoleònica a Waterloo (1815). Són sis segles en què França evoluciona des d’
una monarquia diguem-ne carismàtica fins a una monarquia absolutista, per donar pas en
darrera instància al règim de la República . Hom pot seqüenciar aquesta evolució a partir de
la següent cronologia enriquida, que també recull els orígens del Regne:

Tractat de Verdum : a la mort de Carlemany l’Imperi Carolingi es divideix i es reparteix entre els seus
843
tres néts. La França occidental és el bressol de la França actual.

Hug Capet pren el poder per la força, i instaura una dinastia reial que es transmet per línia directa
987
masculina.

1214 Victòria de Felip August a Bouvines. Primera afirmació de la unitat nacional.

Setge d’Orleans: Joana d’Arc, amb les tropes de Carles VII, defensa la ciutat reial assetjada per les
1429 tropes angleses, que acaben retirant-se. Es tracta d’una de les victòries militars més importants, per la
seva càrrega simbòlica, de la incipient França absolutista.
 Marignan: Francesc I, el que serà gran enemic de Carles I, reconquereix el Milanesat, que més tard,
1515
però, retornarà a mans espanyoles

Ordenança de Villers-Cotterêt:. El francès es converteix en la llengua oficial del regne. A partir

d’aquest moment tots els documents oficials hauran de ser redactats «en llengua materna francesa i no
1539
d’una altra forma». No cal dir, es tracta d’un dels moments crucials en el procés d’uniformització
política francès.

Matança de Sant Bertomeu. En diverses grans ciutats es persegueix i massacra els protestants amb
1572
un balanç de milers de morts

Regnat de Lluís XIV: el més llarg de la història monàrquica francesa. Versalles es converteix en el
1661-1715
símbol del prestigi reial.

Derogació de l’Edicte de Nantes: promulgat per Enric IV el 1598, institucionalitzava la llibertat de

1685
culte. Molts protestants han d’exiliar-se, abjurar o morir.

El rei convoca els Estats Generals, assemblea on eren representats els tres ordres -noblesa, clergat i
5 de maig de
tercer estat- per fer front a la crisi del moment. La Revolució esclata: el 14 de juliol, la Bastilla, presó
1789
gairebé en desús, cau a mans dels revolucionaris.

Proclamació de la I República després de la batalla de Valmy, on les tropes revolucionàries vencen la

22 de setembre
coalició europea que havia acudit en defensa de la monarquia. El rei es condemnat a morir guillotinat el
de 1792
gener de 1793. S’ha acabat el cicle de la monarquia absolutista.

L’esmentat regnat de Lluís XIV, l’anomenat “Rei Sol”, constitueix l’apogeu de l’absolutisme
a França, i vindrà definit per les següents notes:

 Justificació teològica del poder reial (Bossuet, un dels principals avaladors teòrics del
poder absolut reial, afirmava a la seva Política que “[e]ls prínceps (monarques) actuen
com a ministres de Déu i com els seus lloctinents a la Terra. És per mitjà d'ells que
Déu exerceix el seu poder. És per això que el tron reial no és el tron d'un home, sinó
el tron de Déu mateix. Per tant, la persona dels reis és sagrada, i atacar-la constitueix
un sacrilegi. S'ha d'obeir el sobirà per principis religiosos i de consciència”)
 Concentració del poder en la figura del monarca
 Absència d’un Primer Ministre
 Centralisme administratiu (al servei del qual hi havia els pertinents intendents
territorials)
 Mercantilisme: l’estat protegeix l’economia nacional a partir de l’establiment
d’impostos duaners que graven els productes no nacionals
 Manteniment estricte de l’ordre interior (repressió contundent de diferents revoltes)
 Afany expansionista concretat en una política d’annexions (que portà a la creació de la
Lliga d’Augsburg, coalició política europea antifrancesa signada el 1686, integrada per
l'emperador Leopold I, Espanya, Suècia, els prínceps alemanys i Holanda; la invasió
del Palatinat per part de Lluís XIV obligà la lliga a defensar-se, i el 1689 Guillem
d'Orange, stadhouder de les Províncies Unides i rei d'Anglaterra, entrà també a la
coalició)
 Sumptuositat en les formes (Versalles): conversió dels nobles en cortesans com a
estratègia política
 Intolerància religiosa (Derogació de l’Edicte de Nantes)
 Mecenatge artístic