Història dels Sistemes Socials i Polítics

Tema 4

Cristianisme, Islam, Judaisme

A continuació s’exposarà la rellevància històrica social i/o política que van arribar a adquirir
aquestes tres religions ja arran de les seves primeres passes, una rellevància indubtable que
s’ha allargat en el temps i que fins i tot ha arribat a generar confusions entre els no
especialistes a l’hora de separar religió d’una banda, i societat i/o política d’una altra. Per
tant, al llarg d’aquest tema maldarem per aportar criteris que facilitin aquesta separació,
tasca que vindrà propiciada per l’intent de definir amb precisió els trets definitoris de les
primeres estructures socials i/o polítiques de base religiosa cristiana, islàmica i jueva.
Aquesta tasca analítica, nogensmenys, no ens ha d’impedir de reconèixer que les formes
històriques que de fet van esdevenir-se i que seran objecte d’estudi, són entramats on allò
religiós, allò social i allò polític de vegades es barregen fins al punt de configurar, a efectes
pràctics, una autèntica unitat .
Judaisme

Hom estima que els orígens del poble jueu, el poble d’Abraham, cal situar-los entre 2000 i
1700 aC. Poble nòmada en el seu inici, fa un primer assentament en territori egipci cap a
1600 aC, però les penalitats a què posteriorment es veu sotmès (com ara l’esclavització)
propicien l’èxode liderat per Moisès (vid. mapa 1), i fou Josuè qui delimità un primer espai
pròpiament semita que repartirà entre dotze tribus; a la mort de Salomó, però, el regne es
divideix en dos (Israel al nord i Judà al sud, veure mapa 2) i s’inicia una etapa de decadència
que passa per l’assimilació primer a l’Imperi Assiri i després a l’Imperi Neobabilònic. És al
llarg d’aquesta etapa, però, que el Judaisme es constitueix com a gran religió monoteista.
Cap al 846 aC el general Jehu restableix la unitat política, que no serà gaire duradora però
que mentre es manté afavoreix el progrés de la consciència religiosa del poble jueu, una
consciència que rep un vigorós impuls amb el profetes escriptors del segle següent, com ara
Amós o Isaíes; la tasca d’aquests profetes passa en bona part per la reanimació de la
cohesió nacional i el reforç de l’ortodòxia religiosa, fet aquest últim decisiu per a la
consolidació del monoteisme i, potser encara més, per a la forja d’un caràcter col·lectiu que
encara haurà de suportar, i superar amb èxit, la conquesta de Jerusalem per
Nabucodonosor (587 dC) i la posterior deportació a Babilònia.

Certament, no fou tot el poble hebreu qui fou víctima de la deportació babilònica,
ja que és més que probable que aquesta només afectés les minories dirigents, però tot i així,
la pervivència bàsica de la unitat jueva entorn d’una determinada idiosincràsia religiosa
després d’aquest episodi (que es tanca el 538 dC amb la conquesta de Babilònia per Cir i el
decret de llibertat per als deportats) constitueix sens dubte una de les fites de la història
d’aquest poble. Posteriorment a aquest desplaçament parcial però forçat, s’obre un període
de relativa calma política atès que en tot el Pròxim Orient, l’imperialisme liberal d’en Cir i
els seus successors propicia una pacificació de tota la regió que perdura fins a les
conquestes d’Alexandre; aquesta pacificació, per cert, també va venir afavorida per
l’aparició del zoroastrisme, una religió que arran d’aquesta circumstància política també
entra en contacte amb el Judaisme i hi deixa la petja, especialment en aspectes ètics.

Dins ja el període hel·lenístic, la vicissitud més destacable per la qual passa el poble
jueu és l’intent forçat d’hel·lenització per part del monarca siri Antioc Epífanes (175-163).
El conflicte va posseir un notable accent social, atès que les famílies de l’aristocràcia
sacerdotal van posar-se de la banda d’Antioc, mentre que la massa popular s’hi va resistir; la
rebel·lió dels macabeus, iniciada per Mataties l’any 167 i prosseguida pel seu fill Judes,
decanta la balança cap a les classes populars i possibilita que el poble jueu recobri una
independència que al llarg de la seva història certament apareix i desapareix. En aquest
sentit, a la pressió síria li succeeix una de ben poc resistible: la de la totpoderosa Roma.

La relació dels jueus amb Roma té un moment decisiu amb la mediació per part
d’aquesta última en el procés de pacificació a Palestina durant la primera meitat del segle I,
una pacificació que necessitava el poble jueu després de tot un seguit de guerres civils i que
es concreta amb la pujada al poder d’Herodes, un mig àrab casat amb l’última descendent
dels macabeus i que no deixà d’actuar sota la tutela de Roma; la seva actuació, en tot cas, es
basa en la gestió d’una societat encara no enterament cohesionada, i en aquest context
alguns dels seus principals èxits són la lluita contra el bandolerisme, la fundació de noves
ciutats com ara Sebasta o Cesarea, el respecte cap als diversos corrents d’opinió, i
l’ampliació del Temple de Jerusalem. La diàspora jueva, però, ja és una realitat, i, de fet, els
jueus que no són a Palestina ja superarien en nombre als jueus que sí que hi són, per bé que
part d’aquests jueus “desplaçats” eren ja jueus conversos, és a dir, naturals d’altres territoris
que havien adoptat el culte a Jahvé . Certament un punt d’inflexió en aquesta migració del
poble jueu és la destrucció del Temple de Jerusalem per part de Titus l’any 70 de la nostra
Era, però tal com ja s’ha dit la diàspora feia temps que s’esdevenia.

A la Palestina romana hi havia aproximadament un milió d’habitants, la majoria

d’ells dedicats a tasques agrícoles amb uns intercanvis mercantils que principalment es
donaven amb les regions veïnes d’Egipte i Síria; quant a la diàspora, si ens fixem per
exemple en l’egípcia i relativitzem versions possiblement interessades que els assignen llocs
com banquers o prestadors i que algú ràpidament vincularia amb la usura, la investigació en
general acostuma a presentar-la en els àmbits econòmics de l’agricultura i l’artesanat, i
també en la recaptació d’impostos. Més enllà, però, de les seves ocupacions professionals o
laborals i del lloc en què es trobessin, els jueus es definirien per la seva idiosincràsia
religiosa, i val a dir en aquest sentit que la romanització, en general, no els va afectar gaire,
la qual cosa, per cert, va permetre que les diferències internes es mantingueren durant força
temps donant lloc a les anomenades “sectes”.
 Les sectes jueves no foren més que agrupacions entorn de determinades visions
doctrinals, les quals posseirien un important rerefons social. De manera molt esquemàtica,
perquè la literatura i pensament sobre el tema és molt àmplia i no es troba pas exempta de
divergències, en podríem distingir les següents:

a) Fariseus i saduceus: constituïen les elits. Els segons, en particular, conformaven

la, diguem-ne, “aristocràcia sacerdotal”, una quasi-casta del tot preeminent per
la consolidació dins la societat jueva de la superioritat de l’element clerical per
damunt de l’element laic. Refusaven l’autoritat de les tradicions orals i d’altres
llibres de l’Antic Testament que no fossin el Pentateuc. Extremadament
conservadors, van veure amb bons ulls l’ocupació romana per ser les legions un
garant indirecte de l’estructura social que consideraven correcta. Quant als
fariseus, constituirien un grup més nombrós (fins a sis mil, segons els càlculs de
Flavi Josef) i es definirien principalment pel caràcter estricte de la seva
observança religiosa, actitud que miraven de fomentar socialment.
Representants principals del Judaisme estricte a partir sobretot de la desfeta de
l’any 70 dC, foren per aquesta raó teòrics opositors del Cristianisme naixent, i
aquesta circumstància podria explicar per què no surten gaire ben parats en els
escrits neotestamentaris; el cert, però, és que compartien amb aquell
Cristianisme més punts de vista dels que s’acostuma a creure Altrament no
s’explicaria el seu distanciament doctrinal dels saduceus, el qual, per cert, passa
també per una diferència quant als punts de reunió; així, mentre l’activitat
sacerdotal d’aquests últims té principalment lloc al Temple, l’activitat típicament
farisea de lectura i interpretació de la Llei s’emplaçava a la Sinagoga, un espai
més obert socialment que el Temple i que en ocasions es constituïa en autèntic
centre cultural de la comunitat, singularment amb la reunió d’escribes i poble.
Hom ha arribat a dir, per tot plegat, que els fariseus constituïen una espècie de
classe mitjana dins la societat jueva.

b) Zelotes: grup nascut arran de la violenta repressió romana de l’aixecament de

Judes el Galileu i el fariseu Sadduck a l’Est del Jordà. Tot i ser doctrinalment
afins al Fariseisme, a fi d’aconseguir l’alliberament confiaven més en l’acció
directa que no pas en la pràctica de la pietat. Reclutaven els seus addictes entre
els treballadors rurals, i el fanatisme es constituí en l’aglutinador del moviment.
 En aquest sentit, s’enemistaren fortament amb aquells que van simpatitzar amb
les forces invasores, i saberen canalitzar l’hostilitat del poble contra les
autoritats romanes (especialment després que aquestes passessin a administrar
directament el territori en temps d’Arquelau, el més gran dels hereus d’Herodes
el Gran) i els sectors socials privilegiats i acomodaticis; d’altra banda, també
saberen interpretar l’espera del poble jueu d’un Messies redemptor que, a més,
retornés l’enyorada independència ; en aquest sentit, si per al comú dels jueus
la rebel·lió dels Macabeus va acabar constituint tot un mite d’emancipació
política i alliberament social, no és estrany que l’esperit combatiu dels zelotes
tingués el seu ressò social. L’esbiaixada de tot aquest moviment el representaren
els sicaris, autèntics terroristes que tenien com a principal objectiu l’eliminació
de soldats romans i de col·laboracionistes.

c) Essenis: incorporen l’ascetisme a l’espiritualitat jueva. Plini els situa a la costa

occidental del Mar Mort, i Filó d’Alexandria diu que la secta tindria uns quatre
mil membres i que es caracteritzava per l’estricte compliment de l’observança
del dissabte, així com per una virtut superior a la de grecs i bàrbars, la qual cosa
pot arribar a sorprendre ja que se sap que la majoria es dedicava a oficis
corrents com ara l’artesania, l’agricultura i la ramaderia, o fins i tot l’apicultura.
Des que el 1947 uns pastors beduïns trobessin casualment en un conjunt de
coves d’un penya-segat de la costa del Mar Mort un valuós conjunt de
manuscrits pertanyent a un grup esseni, els testimonis històrics s’han vist
reforçats, i fins i tot ha arribat a instal·lar-se al voltant d’aquest grup una espècie
d’aura de llegenda. Més enllà, però, dels aspectes de caire més aviat mític, el cert
és que els essenis constitueixen una de les més suggeridores de tot el ventall de
possibles manifestacions de l’espiritualitat jueva, i no han estat poques les veus
que han arribat a plantejar la filiació essènia del Cristianisme. Des d’un punt de
vista social i polític, val a dir que no són de gran importància, atès el seu règim
de vida separat i la manca d’aspiracions quant a les possibilitats d’influència a la
vida col·lectiva, però tot i així no hi ha dubte que van exercir una gran atracció
en determinats sectors de la població .
Cristianisme

El Cristianisme cal que sigui entès, en sentit estricte, com el seguiment de l’ensenyança tant
teòrica com pràctica de Jesús de Natzaret, una figura històrica que va encarnar el missatge
bíblic que ja feia segles que anava transmetent-se i que progressivament eixamplava el seu
radi d’influència. Cal notar, però, que aquell Jesús que va morir a la creu i que segons el
relat dels seus seguidors va ressuscitar tres dies després, no va ser l’únic jueu que es
presentava com al “Messies” o fill de Déu que havia vingut a redimir el món, ja que hi va
haver no pocs d’altres que en aquella època a Palestina reclamaren per a si aquest
reconeixement en un context de lluita i resistència davant l’invasor romà (vid. mapa 3); ens
trobem, com ja s’ha vist, davant d’una època convulsa caracteritzada per una forta càrrega
ideològica, i és aquesta una circumstància que cal tenir present a fi de copsar adequadament
el decisiu episodi d’emancipació del Cristianisme en relació amb el Judaisme.

La figura de Jesucrist és una de les més enigmàtiques que possiblement hom pot
localitzar en la Història de les Religions; són tants els relats posteriors a ell, pertanyents a la
literatura ja cristiana, que són inconsistents entre si, que si hi sumem el desconeixement
estrictament historiogràfic quant a força aspectes de la seva existència, el resultat no pot ser
altre que un notable desconcert. És clar, aquesta circumstància no té per què constituir un
detriment quant a la professió de fe, però sí que representa un notable obstacle a l’hora de
definir amb pretesa exactitud la presència del Cristianisme en la societat jueva de l’època,
si més no en la seva primera singladura. Si deixem de banda la qüestió del ressò del
Cristianisme en vida del propi Jesús, però, el cert és que la tasca apostòlica aconseguí
difondre amb èxit el seu missatge, i que ben aviat es formaren autèntiques comunitats
organitzades entorn aquest ideari cristià; l’estructura interna d’aquestes primeres comunitats
no consistia en una perfecta jerarquia (a diferència del que passà posteriorment i fins a
l’actualitat), però tot i així el seu funcionament era del tot harmoniós, confiats també com
estaven en una prompta tornada de Jesús. El seu règim de vida era humil, i tot i no viure
estrictament en comunitat, hi havia una efectiva comunitat de béns bàsics, de manera que a
cap dels seus membres no li faltava de res en relació amb aquest tipus de béns. Precisament
a efectes d’optimitzar aquesta estructura fou creada la figura del servidor o encarregat de la
distribució, però aquest inici d’organització no implica encara una estructura que pugui
assimilar-se a la d’ordre religiós o a la típicament eclesiàstica.
 Fos com fos, estem sempre referint-nos a comunitats petites, de manera que la
incidència inicial del Cristianisme en les estructures socials de l’època fou menor, i la seva
repercussió política, per tractar-se aquells que les formaven majoritàriament de gent humil,
del tot inexistent, com no fos pels mals de cap que de vegades creaven a les autoritats
romanes pel rebuig que podien arribar a generar entre els altres jueus; efectivament, els
primers cristians no foren gaire ben vistos entre aquells que donaven gruix sociològic al
Judaisme, els Fariseus, i eren clarament refusats pels Saduceus, circumstància que pel poder
que aquests acumulaven, tan polític com estrictament religiós, feu més difícil la seva tasca
predicadora.

Hi va haver un abans i un després, però, amb ocasió de la lapidació d’Esteve, qui

desafià el Sanedrí o Consell Jueu després de la seva detenció per provocar aldarulls
dialèctics a diverses sinagogues. S’inicià una persecució d’elements cristians activament
promoguda pel fariseu Saúl, i aquest fet propicià la formació de comunitats enllà de
Jerusalem, atesa l’hostilitat que en aquesta ciutat es professava davant els que s’apartaven de
l’ortodòxia, la qual cosa portà a algunes d’aquelles altres comunitats a organitzar col·lectes a
favor dels seus companys perseguits. La tensió entre estrictes jueus i cristians anà, en
general, aguditzant-se, i no trigà a sorgir la necessitat de reestructuració organitzativa dels
nous fidels, que es produí a partir d’un model que ja coneixien: el sinagogal. Ja en aquest
moment, d’altra banda, s’havien iniciat els baptismes de no jueus, amb la consegüent
obertura —clarament contrària a l’ortodòxia— al paganisme.

Quant a la reestructuració organitzativa, en destaca l’aparició de la figura del

prevere, convenientment embolcallada en una espècie de Consell (a la manera del Sanedrí)
que dirigia els assumptes diaris de la comunitat, i que preparava tot allò relatiu al que calia
discutir col·lectivament. Aquest reforçament organitzatiu, però, no va poder evitar la
desfeta que va seguir al nomenament per part de Claudi d’Herodes Agripa com a
governador de Judea i Samària, un nomenament que esdevingué paral·lel al decret imperial
de concessió de llibertat de culte als jueus per tot el territori romà. I és que alliberats els
jueus de la vigilància espiritual per part de l’invasor, es veieren encara més afavorits per un
governador que, per no voler problemes després del seu nomenament, permeté que els
jueus més radicals, amb el vist-i-plau del Sanedrí, iniciessin altre cop a Jerusalem una
persecució de cristians que fins i tot va arribar a l’assassinat (44 dC). Els governadors que
van seguir a Herodes Agripa, però, foren molt més escrupulosos amb el manteniment de
l’ordre, i la comunitat cristiana de Jerusalem va tornar a organitzar-se.

Els anys posteriors a l’episodi acabat de mencionar varen ser, però, especialment
complicats, i no es creu que la comunitat s’incrementés gaire quant a nombre de membres;
per contra, els grups de cristians enllà de la ciutat santa sí que s’ampliaren notablement,
sens dubte afavorits per ambients força menys hostils. Així, es dóna la circumstància que
mentre els zelotes estaven conduint els jueus de Jerusalem cap al desastre de 70dC, els
cristians anaven de mica en mica abandonant la ciutat i engruixint les comunitats d’altres
territoris. Després que Titus destruís el sagrat temple, encara n’hi va haver que van tornar,
abans que el 137 dC l’Emperador Adrià ordenés destruir i reconstruir la ciutat a imatge i
semblança de les grans ciutats imperials, però el seu intent de nova fundació amb vocació
de lideratge dins el conjunt de comunitats cristianes no reeixí, en part a causa d’un baix
nombre de membres, en part a causa de la seva permeabilitat al context jueu que la va veure
néixer; per contra, les altres comunitats ja s’havien obert al món i havien fet de la tasca
predicadora una tasca universal , una característica fonamental de l’Església a partir d’aquell
moment.

Amb la seva difusió territorial, el Cristianisme es converteix en un possible element

desestabilitzador, i l’Imperi l’esguarda amb atenció; cert és que en funció de l’Emperador
de torn coneix millor o pitjor sort, però hom pot afirmar que, progressivament, veu com la
seva persecució augmenta. Les raons de l’esperit, però, són difícilment controlables, i és així
que l’Imperi acaba consentint la seva puixança a través de la figura de Constantí, qui en
l’anomenat “Edicte de Milà” (313 dC) estableix la llibertat de culte al llarg de tot l’Imperi,
una mesura difícilment dissociable de la conversió a la religió cristiana per part del propi
Emperador. El 380 dC, en fi, Teodosi decreta l’oficialitat del Cristianisme i la il·legalitat del
Paganisme, amb la qual cosa l’Església experimenta un impuls decisiu en la seva història,
tot culminant un camí de creixent influència a Occident. Tant és així, que el Cristianisme
no només resistirà l’escissió de l’Imperi a la mort de Teodosi, sinó que es constituirà en el
pal de paller del model civilitzador romà en suportar la invasió dels pobles del Nord, els
quals desfaran el sistema polític de l’Imperi però n’assumiran el llegat cultural i espiritual,
circumstància impensable sense la vigoria de la religió cristiana a tota l’Europa Occidental.
Islam (algunes notes)

La figura decisiva en la configuració de l’Islam com a gran alternativa al Judaisme i al

Cristianisme, és Mahoma. Nascut a La Meca, a la Península Aràbiga, cap a 570 dC, és aquell
a qui escull Alà per tal fer-li arribar la revelació, en una primera ocasió durant un retir a
unes coves de la zona. Inicia a partir d’aquí una tasca de predicació que no sempre compta
amb l’acolliment seriós que ell n’espera, i fins i tot arriba a ser perseguit; el context
politeista en què es mou en fóra la causa, i és que Mahoma recull en el seu missatge tots els
elements típics, d’ordre estructural, del Judaisme i del Cristianisme, com ara l’afirmació
d’un Déu omnipotent o la promesa del Paradís, i fins i tot aprofita figures bíbliques com
Abraham o el mateix Jesús, essència de la religió que ha de constituir una de les grans
opositores, des d’un punt de vista polític, a allò que ell planteja.

El viatge a Yathrib, on Mahoma i els seus es faran forts a partir del compromís dels
comerciants que hi viuen a defensar-lo fins i tot amb les armes, constitueix una primera fita
en l’esdevenir-se de la nova religió. De fet, l’arribada als suburbis d’aquella localitat serveix
com a punt de partida de l’Era de l’Hègira, i aquesta ciutat, ara ja La Medina o Ciutat del
Profeta, esdevé l’epicentre de la naixent comunitat musulmana. Una comunitat que, de
mica en mica, anirà eixamplant la seva influència geogràfica, i que també anirà propiciant
un enfrontament amb el món jueu que haurà d’esdevenir secular i, no cal dir, sagnant. Amb
el Cristianisme, en canvi, es manté una bona relació d’entrada, encara que posteriorment,
com se sap, constituirà un potent enemic polític, circumstància en part resumida en el
concepte de Creuada. Certament la història de la relació entre l’Islam i Occident és una
història que conté, doncs, episodis de tot tipus, però quant a allò rellevant des d’un punt de
vista social i/o polític, és clar que un Imperi que al cap d’un segle de la mort d’aquell que el
va propiciar arriba fins a la mateixa Gàl·lia i ha de ser aturat a Poitiers (732 dC, vegi’s mapa
4), és un enemic de primer ordre per als incipients regnes cristians.
Mapes

Mapa 1:
Mapes 2 i 3:
Mapa 4: