1- Impacte del descobriment d’Amèrica sobre les concepcions dels europeus sobre la

diversitat humana.
El descobriment d’Amèrica (1492) és important perquè a partir d’aleshores; la reflexió de la
diversitat humana es va convertir en sistemàtica. Es van produir teories que tenien com a objectiu
explicar això. Els americans van desdibuixar els conceptes d’ésser humà que hi havia fins aleshores.
Colon va voler fer un viatge alternatiu a la Ruta de la Seda i va ser així com va topar amb Amèrica,
buscant Àsia. Així doncs, a l’arribar-hi va estar convençut que era Àsia, es pensava que els
americans eren indis súbdits del Gran Kan. El Papa d’aleshores va concedir una butlla papal (tipus
de decret) Inter Cetera el 1493, la qual concedia la soberania a la Corona de Castella (reis catòlics)
sobre totes les terres que es conquereixin a partir de llavors, amb una condició; s’havia de
cristianitzar les terres. Tots els americans per tant, passaven a ser súbdits de la corona de castella.
Al 1513 Nuñez de Balboa descobreix l’oceà Pacífic i per tant l’existència d’Amèrica. Va ser llavors
quan s’inicien les teories poligenistes (les que negaven que els americans eren humans i per tant
descendents d’Adan i Eva), exponents d’aquestes eren Thomas Burnett, Isaac La Peyrère.
L’Església va declarar herètiques aquestes teories ja que no acceptaven la idea que Déu per tant no
havia creat el món, la butlla concedida pel Papa limitava aquesta decisió. Per tant es reconeix la
humanitat dels indis. Al segle XVI els viatges a Amèrica ja són més constants.
El Requerimiento va ser un document que els espanyols llegien a tots els americans per tal
d’informar-los de que eren súbdits del monarca i els explicaven l’origen de l’univers, entre d’altres.
Qui va protestar envers els actes dels espanyols a les Amèriques va ser Bartolomé de las Casas.
La Corona no els podia declarar la guerra ja que eren els seus súbdits. L’únic que van poder fer per
justificar l’esclavatge va ser aprofitar la teoria d’Aristòtil (civils i naturals: els esclaus civils són
empresonats en una guerra justa i els naturals tenien un defecte), així, no podien ser civils perquè
un rei no pot declarar una guerra als seus súbdits, ja que no seria justa, ni tampoc podien ser
naturals, ja que llavors no se’ls podria cristianitzar i perquè no creien que Déu creés tot un continent
de tarats.. Defensaven que els americans eren inferiors en tots els àmbits i per tant no podien arribar
al logos.
Moltes elits catòliques del moment van iniciar una «revolta» en contra d’aquesta teoria d’Aristòtil.
Això pot considerar-se un precedent a les teories posteriors.
Tot i això, no resolien el problema de per què eren tan diferents els indis a ells? Així van sorgir les
teories del següent segle XVII i XVIII, sota el concepte de racionalisme i il·lustració. Aquests
formen part del moviment intel·lectual que va regnar a Europa durants aquells segles i creen les
bases de la societat moderna. Els teòlegs de l’Escola de Salamanca utilitzaven a Sant Tomàs i
sobretot el seu intent de fer compatible la raó i la fe. Tomás de Aquino, que recupera la filosofia
grega i defensa les teories d’Aristòtil, viu en un moment on els pensadors s’adonen que no es poden
cristianitzar-los dient que el cristianisme és la religió vertadera sinó que s’han d’utilitzar arguments
més complexes i Aquino deia que s’havia de fer compatible la raó amb la fe. La seva teoria es
basava en l’afirmació de que per arribar a un ordre social just i virtuós s’havien d’aplicar dos
principis: els principis innats que ens han posat a la ment (Prima Praecepta) i el que no són innats
i s’aconsegueixen mitjançant l’exercici de la raó i el coneixement de la veritat reveladora, la fe
(Secunda Praecepta). Llavors justificava que els indígenes no tenien un ordre social junts perquè
els hi faltava la fe i eren els cristians els que havien de proporcionar el coneixement de la fe. En
conclusió, segons l’Escola de Salamanca: els indis són humans com nosaltres i el que els diferencia
és quelcom que no tenen (el coneixement de la Revelació), és a dir, el coneixement de la religió
Cristiana.
2. Compara els conceptes de cultura de l’evolucionisme i del particularisme històric
Al sXIX es comença a parlar de ciència i a més a més també comencen a aparèixer les ciències
socials, entre aquestes l’antropologia. La primera teoria antropològica que coneixem és
l’evolucionisme social, diem social per diferenciar-lo del biològic. La idea del progrés (la
revolució industrial hi té a veure) agafa molta força en aquest segle, de fet, esdevè una ideologia
força dominant. El naixement de grans imperis colonials (imperis brintànics i francès a l’Àfrica,
sudest asiàtic etc.) això va crear d’una manera molt directa la necessitat de conéixer les noves
cultures i societats. La sociologia també neix d’unes situacions força similars, es necessitava des
dels governs, que algú estudiés les societats.
La primera teoria de la diversitat humana (l’evolucionista) es pensa que la diversitat humana
s’explica perquè al llarg del temps les societats humanes canviem. En el present hi ha societats tan
diferents perquè estan encallats en períodes diferents.
Diferències entre l’evolucionisme social i l’evolucionisme biològic (Darwin); el social es basa en el
progrés, el biològic en l’adaptació. L’objectiu de Darwin era explicar la biodiversitat, creia que era
també el de la biologia, el principi que ell utilitza és el de la Selecció Natural, i creu que la biologia
actua en base aquest principi, es caracteritza per: els caràcters físics els heretem tot i que dona lloc a
la variabilitat, és aquesta que fa que actui el principi, només les mutacions que són adaptatives
sobreviuran i es reproduiran, les menys no sobreviuran.
L’evolucionisme social es regeix pel principi del progrés, creuen que la cultura (tot el coneixement
que obtenim com a membres d’una societat determinada) és el que diferencia els humans de la
resta d’espècies. Per tant entenem la història com a un procés que no és caòtic ni contingent, sinó
és un procés lògic i amb sentit. La història i la cultura són les mateixes per tots però no totes les
societats avancen a la mateixa velocitat i per tant no totes acumulen la mateixa quantitat de
coneixements, hi ha societats molt avançades (molta història i molta cultura) i altres més
endarrerides (-història i – cultura). La diversitat humana en el present reflecteix la diversitat
humana al llarg del temps. Es creu per tant, que les societats occidentals són les més avançades i
que tota societat diferent a la nostra està endarrerida. Per estudiar-ho utilitzen el mètode
comparatiu; es fa servir aquest mètode ja que com que no hi ha documents sobre un període remot,
doncs s’observa una societat actual que estigui en aquest període i així es reconstrueix la història.
Es parteix de la premissa de que la història és igual per a tots en essència i que la cultura és un
producte de la història. Aquesta visió és una clara especulació de que la història sempre va a millor,
que Occident està més evolucionat i avançat i a més no explica perquè hi ha societats que
progressen més ràpidament que les altres (evolució desigual).
(El principi de la unitat psíquica de la humanitat defensa que tots els humans tenen la mateixa capacitat
mental (i per tenir aquesta capacitat, han d’haver passat per una mateixa història i una mateixa cultura).
Per reconstruir la història, els antropòlegs, ho van fer mitjançant els «fòssils vivents (societats primitives)» i
les seves formes de vida. El període que més els interessava era el més remot. Un altre aspecte que els hi
interessava era l’origen de la religió, i per tant de la fe. Es preguntaven com hi havia gent que creia tan
fermament en la religió tot i haver-se criat en un context de coneixement científic (com l’aportació de
Darwin envers l’evolució i l’origen, tot i ser creient). James Frazer és un dels màxims representants del
pensament evolucionista que va escriure «La Branca Daurada», el qual fa un repàs de totes les creences
religioses d’arreu, tot qüestionant-se la importància d’aquestes. L’explicació que hi dona: la religió sorgeix
 de l’intent dels nostres avantpassats de controlar la natura i els seus fenòmens, per tant, aquests
avantapassats, que vivien en societats primitives es veuen obligats a inventar-se uns éssers totpoderosos
(déus) que controlen la natura. En definitiva, els déus i per tant la religió, són fruit de la ignorància. Els límits
de l’evolucionisme; el primer és la visió moralista de la història (les societats progressen a mesura que passa
el temps), també la primacia inqüestionable de la societat occidental (occident podríem estar més endarrerits
que altres societats, però això no ho conceben), l’última qüestió és l’evolució desigual; què explica que una
societat estigui més o menys avançada?, ells ho donaven per suposat, creien que simplement no havien viscut
el progrés encara, no tenien cap explicació lògica (era tasca dels occidentals era expandir la civilització
arreu). De la crítica a aquesta teoria evolucionista, sorgeix al sXX l’antropologia moderna. )
Els dos autors que es consideren els fundadors de l’antropologia moderna: Franz Boas (1858-1942)
era geògraf, havia estudiat també psicologia, era jueu alemany emigrat als EEUU i Bronislaw
Malinowski (1884-1942) polonès emigrat a UK. Els dos tenien coneixement de ciències naturals,
això marca força el canvi radical que ells plantegen a l’hora d’entendre l’ésser humà.
Franz Boas va inventar la teoria del particularisme històric. Treballava de geògraf i es dedicava a
la cartografia, això va provocar que hagués de viatjar força. Així doncs va anar al nord del Canadà,
a l’illa de Baffin (societat inuit). També estava especialitzat en la psicofísica i en especial en una
branca d’aquesta que feia recerca en els colors i com els percebem. Tot plegat (aquest treball de
camp i el voler entendre les societat) va ser el que va provocar que entrés en contacte amb les
societats indígenes i a la vegada que iniciés la seva etapa d’antropòleg. Aquest treball de camp
també es va veure limitat ja que no tenia capacitat d’estudiar totes les societats, sinó una en concret.
El concepte plural de cultura, va ser dels primers que van defensar que hi havia més d’una
cultura i per tant va evidenciar l’error dels evolucionistes socials, ja que aquests defensaven
l’existència d’una sola cultura. Una de les primeres coses que Boas se n’adona a l’estudiar la
societat inuit, és que viuen en unes condicions molt dures i tot i així sobreviuen (saben trobar
recursos etc), per tant, creu que no se’ls pot classificar d’ignorants, ja que ells en la seva societat
saben moltes coses que nosaltres en la nostra no, per tant no és la mateixa cultura.
En definitiva, la crítica a l’evolucionisme comença amb l’afirmació que els indígenes no són uns
ignorants. A més també és molt escèptic amb la creença dels evolucionistes sobre les lleis de la
història, i creu que no podem aplicar a l’estudi de la història el mateix raonament i les mateixes lleis
que amb la natura. Per últim la seva defensa de les cultures plurals, cada poble té la seva pròpia
història, i com a conseqüència si aquesta dona lloc a la cultura dels pobles, cada poble té la seva
pròpia cultura, d’aquí doncs, neix el particularisme històric. El que té en comú amb els
evolucionistes és que l’acumulació d’història dona fruit una cultura.
Com explica Boas la diversitat humana? Si partim de la idea que no hi ha una sola cultura, sinó
moltes, un primer raonament és la diversitat del medi, però Boas el descarta perquè se n’adona que
després d’estar amb varies societats indígenes que comparteixen el medi, tenen pràctiques culturals
molt diferents. Ell creu que el comportament humà és conseqüència del coneixement en el que s’ha
creat. L’antropologia havia de demostrar que el racisme era fals (denunciar-lo), això és el que creia
Boas. Volia argumentar-ho (científicament) amb el determinisme cultural (tots els éssers humans
som iguals, i a partir d’aquí ens diferenciem per la cultura).
Què és la cultura per Boas? (Allò que ens ho explica tot) El conjunt de tradicions, costums,
creences, formes de vida, de pensar característics d’una societat determinada, això és el que
configura la nostra ment i determina la nostra percepció (representació de la realitat). Això porta a
pensar que fins i tot les societats diferents viuen en realitats diferents.
Com es constitueixen aquestes cultures diferents? És un procés històric particular de cada poble
i per tant és el seu producte. La història no té cap lògica ni sentit, és un procés contingent. Com que
no té cap llei, cada poble té la seva història.
En definitiva: estudiar una cultura és estudiar la seva història. La història determina la cultura
d’un determinat poble, configura la ment del poble, això determina la seva percepció i el seu
comportament. En funció de la seva llengua materna, també s’entrena la ment de manera diferent.
Dues coses a destacar de Boas: el determinisme cultural de la variació en les conductes (contra el
racisme) i pel determinisme històric de les cultures (alguns creuen que això és una explicació a
mitges).

3. Què entenem per la «revolució malinowskiana»?

L’altre gran corrent de l’antropologia és la britànica, de la qual el seu major pensador és Bronislaw
Malinowski. Tenen diverses coses en comú amb Boas, els dos eren emigrats, igual que Boas, venia
de les ciències naturals, ell va estudiar física i matemàtiques. La gran contribució del pensador va
ser: la metodologia (mètodes de recerca) i la teoria.
La revolució malinowskiana per tant és un nou mètode de recerca (per obtenir dades: convivint
amb la gent) i una nova teoria (per interpretar les dades: el funcionalisme). Fins llavors la recerca
que es duia a terme era la tradicional britànica; que es basava en la obtenció de dades mitjançant els
corresponsals (individus que vivien en tots els racons de l’imperi britànic) i ordenaven les dades
seguint el mètode comparatiu, la majoria de manera evolucionista. L’altra tradició nord-americana,
es basava en estudiar també a partir de corresponsals (indis) i a vegades també ho feien ells
mateixos com Boas.
A finals del sXIX apareixen algunes primeres expedicions en la recerca britànica, una de les més
importants va ser la d’Alfred Haddon a l’estret de Torres (1888 i 1898) i a les illes Aran (1893).
Arran d’aquesta expedició va considerar que el que s’havia de fer eren treballs intensius (una
persona convivint amb una societat en concret durant un llarg període de temps).
El nou mètode de recerca de Malinowski constitueix un punt d’inflexió en l’antropologia ja que és
el primer a donar-li importància a la convivència amb el grup que es vol estudiar i que a més
aquesta fos de llarga durada (treballs intensius) ja que de l’altra manera els treballs resultants eren
molt superficials. Per tant aquest nou mètode consisteix en conviure un cert temps amb la cultura
que es vol estudiar (cap antropòleg no ho havia fet abans). Passar un temps amb els autòctons i
involucrar-se amb ells en tots els sentits (feina, família, festes, costums, etc.). També vol dir obtenir
dades “científiques” per fer intel·ligible una forma de vida i no, intentar reconstruir el passat i
especular com feien els antropòlegs avantpassats. D’aquí en surt el treball de camp malinowskià
on l’experiència viscuda és l’essència i la que dona riquesa.
Pel que fa a la nova teoria per interpretar les dades obtingudes és conclou amb el nom de teoria
funcionalista. La teoria evolucionista era inadequada ja que la feina dels antropòlegs no és la
reconstrucció de períodes històrics sinó fer intel·ligible una forma de vida humana i trobar una
explicació científica del comportament humà. Per tant, el funcionalisme sentencia que les
Institucions Socials i per tant la cultura, estan per satisfer les necessitats humanes individuals. Per
fet intel·ligible una institució/cultura, s’ha de descobrir la seva funció i aquesta rau en la necessitat
que satisfà.
Per tant, segons Malinowski la cultura té una funció i existeix per satisfer les nostres necessitats
individuals. Amb el funcionalisme, el que fem és intentar treure la màxima informació possible, i el
màxim de detallada, i després intentar classificar-la i a part, transcriure la màxima informació en la
llengua autòctona per conservar al màxim la puresa de les dades obtingudes.
També diu que la societat i la cultura és un tot integrat. Per exemple, per explicar per què existeix
la màgia, no és que siguin ignorants (com deien els evolucionistes) sinó perquè aquests rituals
satisfan una necessitat psicològica (l’angoixa de la incertesa del futur al no estar 100% segurs de
que la collita serà un èxit). Els funcionalistes no estan d’acord ni amb els del particularisme
històric, ni amb els evolucionistes i diuen que la història no explica la cultura, diuen que la cultura
està per satisfer les necessitats personals. O sigui, que la cultura és allò que inventem els humans
per satisfer les necessitats individuals.
El problema que té el Funcionalisme és el canvi històric (com pot ser que les cultures no canviïn si
les necessitats de la gent ho fan, es a dir, la història ho fa) i si tots com a humans que som tenim les
mateixes necessitats, com pot ser que les institucions i cultures siguin diferents?

4. Compara el funcionalisme de Malinowski amb el funcionalisme estructural de Radcliffe-

Brown
Principis del funcionalisme de Malinowski són les institucions socials estan per satisfer les
necessitats humanes. La diferència entre un humà i un no-humà, és que els primers tenen els
instints «atrofiats», necessitem algo més per satisfer-los, per això tenim la cultura. Explicar una
cultura és explicar les necessitats que aquesta cultura cobreix. La cultura té una història i té una
funció.
Frazer (evolucionista) explica certes supersticions per la ignorància. Malinowski no creia que
fossin ignorants en general, tot i fer rituals que no tenien res de cert, el funcionalisme critica la
teoria de Frazer, i analitza quina necessitat satisfà aquests rituals: una necessitat psicològica.
Punts importants del funcionalisme: és una teoria molt simple, ens permet pensar la societat i la
cultura com un tot integrat (tot té una explicació, tot encaixa), és una teoria lligada a un mètode de
recerca.
Punts febles del funcionalisme de Malinowski, en la seva teoria no explica quines són les
necessitats que satisfan les institucions culturals només deia que eren psicobiològiques, ergo això
vol dir que tothom té aquestes necessitats. Per tant només hi hauria una cultura, ja que aquesta ha de
satisfer les necessitats (i tots tindríem les mateixes). Institucions diferents per a una mateixa
necessitat. Problema del canvi històric.
Alfred R. Radcliffe-Brown el seu objectiu era l’estudi de la societat humana. Ell pretenia ser un
teòleg de l’antropologia, formula el funcionalisme estructural. Basa aquesta en les teories del
sociòleg Emile Durkheim (1858-1917) qui al seu llibre: Les regles del mètode sociològic, publicat
el 1895 explica les seves idees. Creu que la sociologia és el que estudia els fets socials.
Però què són aquests? Són una manera de pensar, actuar i de sentir que s’imposa a l’individu. Això
és un sistema de representacions, està unicament al nostre cap, no és una realitat material. Aquests
fets socials per tant no neixen en l’individu, sinó que se t’imposa.
Quines explicacions proposa la sociologia? Explicar un fet social per altres fets socials, sempre
s’explica així. Ell creia que la sociologia havia de ser una ciència autònoma, no havia de dependre
de cap altra ciència.
Hi ha dos tipus d’explicacions: les causals (busquen la causa del fet estudiat en d’altres fets socials
anteriors.) i les teleològiques (tenen un caràcter funcionalista, és a dir, que busquen quina és la
funció que compleix aquell fet social, la necessitat que pretén satisfer.). Això s’assembla als
funcionalismes de Malinowski però es diferencia en que aquest defensava que la cultura satisfeia
les necessitats psicobiològiques, però Durkheim diria que són explicacions erronies perquè s’està
explicant un fet social amb un que no ho és (les necessitats). A més a més Durkheim pretenia
estudiar les necessitats de tot un conjunt de societat, no d’individus com Malinowski.
Ell (Radcliffe-Brown) refusa les explicacions causals perquè són explicacions que requereixen una
recerca històrica i no li resulten útils, què passa amb les societats humanes que no tenen
documents històrics? Llavors només podem especular. Fins i tot en aquelles societats amb
documents, les explicacions teleològiques són més importants.
Per ex. tenim molts informació del Parlament anglès, però la principal és el perquè serveix el parlament (ex.
teleològica). «Deshistoritza l’antropologia». El gran concepte que formula RB és el concepte d’estructura social. El
que planteja és un pla de recerca: fixar-se en els drets, deures i obligacions socials. També en el seu comportament
humà, que esdevé funció de l’estructura. L’estructura i les funcions seran un sistema social.
Ex. Per què la religió existeix? Els evolucionistes parlaven de la ignorància, Malinowski creia que era per satisfer
aquesta angoixa psicològica. Durkhen creia que la religió no era tant un sistema de creences sinó comportaments,
rituals... això té un efecte d’efervescència col·lectiva i la seva funció per tant és de consciència col·lectiva. Déu
simbolitza la societat.
Per explicar què crea exactament aquestes necessitats socials que semblen imposar-se en la nostra
manera d’actuar i pensar i que regeixen la nostra societat, Brown va idear el concepte d’Estructura
social, amb el qual definia el conjunt de drets, deures i obligacions socials que vinculen als diferents
individus que integren una societat i que els atorga la responsabilitat de complir dins la gran
estructura una funció determinada, i va arribar a la conclusió que és la satisfacció de les necessitats
que sorgeixen d’aquesta estructura social aquella que determina i explica el comportament de
la població.
Segons Radcliffe-Brown, doncs, els grups humans tenim comportaments tan diferents perquè cada
societat, cada grup, té una estructura social diferent que genera unes necessitats socials i unes
funcions diferents. Totes les teories funcionalistes fallen en el punt que creuen que la societat
sempre és coherent, estable i quan no és així, no ho poden explicar ja que parteixen de la premissa
que la cultura cobreix les necessitats (per a Malinowski, les individuals i per tant psicològiques i
per a Radcliffe les socials).
Punts importants del funcionalisme estructural: la cultura està per satisfer les necessitats de
l’estructura social, no les necessitats dels individus com deia Malinowski. Les estructures socials
diferents per tant creen cultures o institucions diferents.
Crítiques al funcionalisme estructural: la circulritat: una part de la cultura (estructura social)
explica una altra part (comportament).

5. Influència de la lingüística estructural en el pensament de Lévi-Strauss

L’última gran teoria clàssica de l’antropologia és estructuralisme (o antropologia estructural), va
ser molt popular durant els anys 60-70. El seu lloc d’origen està fonamentalment a Paris. A l’època
més brillant (60anys) era força particular en el món occidental, va ser una època de revolta, en gran
part entre els univeristaris, ja que les universitats compartien una sèrie de característiques, eren lloc
minoritaris, als 60 entra gent molt diversa, moltes dones i això és el que forma aquest esperit de
revolta. D’aquí l’esclat del maig del 68. S’emmarca a més en un context de molta creativitat.
Bona part de les teories més remarcables van sorgir en aquesta època, especialment a Paris. En
aquest context sorgeix l’estructuralisme. És un corrent de pensament que surt de la lingüística i
s’espendeix per les branques de les humanitats i de les ciències socials, la part més teorica
d’aquest pensament es va desenvolupar en l’àmbit antropològic.
Claude Lévi-Strauss va ser la figura principal d’aques corrent. Ell no només va crear un corrent de
pensament, sinó una manera de fer antropologia. En certa manera el seu pensament és abstracte,
es necessita un cert esforç per entendre’l. Els origens a la lingüística els va crear F. De Saussure,
altres disciplines: història (escola dels Annales), psicoanàlisi (J. Lacan), marxisme (L. Althusser),
filosofia (J Derrida, M Foucault) i crítica literaria (R. Barthes).
Claude va estudiar filosofia i dret a Paris i els anys 1935-39 va marxar a Brasil per ser professor de
sociologia, però amb la idea de fer recerca a les Amazones. Va ser professor d’institut abans de
marxar. Al 39 torna a França i durant la 2GM participa de soldat fins que França es rendeix i marxa
a EEUU, ja que ell era d’origen jueu. S’interessa per l’antropologia nord-americana.
També es va interessar per l’Escola de Praga, que eren una sèrie de lingüístes russos exiliats a
Praga per la RR i que van acabar emigrant als EEUU. EEUU va acabar sent un refugi per molts
intel·lectuals europeus. Els lingüístes estaven desenvolupant la lingüística estructural.
R. Jakobson va ser una figura important en aquest àmbit. Després de la 2GM torna a Paris i publica
la seva primera obra important, molt important en l’obra de l’antropologia moderna: Les
estructures elementals del parentiu, 1949. Altres obres importants: Tristos tròpics, 1955,
Antropologia estructural, 1958, El pensament salvatge, 1962, Mitològiques I «Le cru et le cuit»,
1964, Mitològiques II «De la mel a les cendres» 1967, Mitològiques III, « L’origen de les maneres
de la taula», 1971, Mitològiques IV «L’home nu», 1971.
Els fonaments teòrics de l’antropologia estructural: té una base de l’antropologia cultural de
Franz Boas, hi té gran influència, també la sociologia francesa (Durkheim i Mauss) i finalment la
Lingüística estructural de Ferdinand de Saussure, un lingüísta suís.
El llenguatge fins aleshores no se’l contemplava com a estudi científic. La ciència del llenguatge és
un llibre d’aquest. Saussure volia no saber com parlar sinó com parla la gent, que ens expliqui com
aquest el parla. El problema de la filologia només descrivia la història del llenguatge, ell
considerava que era insuficient perquè el que la filologia havia de resoldre era el problema del
significat.
L’objectiu de les llengües ha de ser produir significats, la filologia ens ha d’explicar com. Es
pregunta: què fa que les paraules del llenguatge signifiquin? Ell creu que les paraules tenen dos
components: el significat (dibuix) i el significant (arbre).
Què són les estructures del llenguatge? Regles que regulen la relació entre sons (fonemes) i la
gramàtica. Són inconscients. Com s’assimilen les regles gramaticals? Per les oposicions binàries.
L’objectiu central d’aquesta disciplina era fer-ne un estudi científic. Quan apliquem els principis de
la lingüística estructural a l’estudi de la cultura trobem l’antropologia estructural.
Els principis de l’antropologia estructural: té una relació molt estreta entre llenguatge i cultura,
considera el llenguatge un sistema de significants, la cultura tmabé hi és. L’objectiu de la cultura és
donar sentit a la realitat i el del llenguatge ser un instrument. Ambdós es fan intel·ligibles de la
mateixa manera: descomposant les cultures en oposicions binàries. Per entendre la cultura, hem de
saber que són totalment arbitràries, no tenen cap lògica darrera (Boas), no són intel·ligibles des de
fora. El que no és arbitrari són els mecanismes que produeixen aquest sentit. Aquests mecanismes
provenen de les esructures universals de la ment.
De fet, Levi diferencia l’estructuralisme amb el funcionalisme, ja que creu que la cultura no està
per satisfer les necessitats, sinó per donar sentit a la realitat.
Els límits de l’estructuralisme: si les estructures de la ment són universals, per què es va dedicar
a estudiar cultures exòtiques i no qualsevol ment humana propera? Se li critica que l’aplicació
d’aquest mètode estructural hauria de ser a totes les societats humanes. Per què només estudiava
aquells grups? No responia de manera clara, ell distingia societats fredes (canvien poc en el temps,
sense història, on les estructures són més aparents) i societats calentes (amb història, hi ha caos
d’esdeveniment històrics que no ens permeten conéixer les estructures universals)

6. Exposa quines han estat les aportacions i els autors més importants de l’escola de «cultura i
personalitat»
Mentre a Europa va estar dominant el pensament funcionalista, als Estats Units va prendre força
l’anomenada Escola de Cultura i Personalitat, una escola que fou fundada majoritàriament per
estudiants de Boas i que, per tant, molt influenciada per la seva Antropologia Cultural, va traçar-
se com un dels seus objectius més importants estudiar les variables culturals que poden arribar a
determinar de manera significativa la personalitat i el comportament dels individus.
El psicoanàlisi va ser molt important als EEUU després de la 2GM i va influenciar força a aquesta
escola. (Boas i Freud) aquests volien explicar les variables culturals que determinen la
personalitat dels individus, també els determinismes psicològics que actuen en la formació dels
sistemes culturals (la inversa). Un altre factor important és que el psicoanàlisi no només era una
teoria, sinó una pedagogia i una teràpia per curar la neurosis. Per tant tenia una finalitat
pràctica. Això hi influeix molt, ja que porta a crear una antropologia pràctica, el concepte
fonamental: la personalitat cultural. Són aquelles parts del nostre comportament que es troba a
l’inconscient, això ens diu que per explicar el comportament d’una persona no n’hi ha prou amb lo
que aquella persona et diu, ja que gran part ve de l’inconscient. Freud pensava que aquest
inconscient es constitueix a partir de les primeres experiències que una persona té, a la infància i al
desig i cultura sexuals. Per tant, es defineix l’antropologia com aquella branca de la psicologia que
intenta troba la rellevància de la cultura en l’explicació dels comportament humà.
Entre els membres més destacats d’aquesta escola, es troben Edward Sapir (1884-1939), Ruth
Benedict (1887-1948), Margaret Meed (1901-1978) i Abram Kardiner (1891-1982).
Ruth Benedict (1887-1948) va publicar Patterns of culture l’any 1932. Benedict, que a diferència
de Malinowski, llegia sobre recerques d’altres més que fer recerca, va estudiar a partir dels escrits
de Boas sobre els Kwakiutl, els Zuñi i els Dobu i dins d’aquesta escola va destacar el seu estudi del
comportament dels japonesos a l’acabament de la IIa G.M. i n’hi havia molts de presoners als EUA.
Margaret Mead (1901-1978) va ser una icona ja que com a dona va destacar molt al camp de
l’antropologia. Tots els seus llibres van ser molt populars, el primer que va escriure: Coming of Age
in Samoa. A Psycological Study of Primitive Youth for Western Civilization (1928). Feia aquest
estudi per ajudar a la pròpia civilització, ella volia estudiar era la crisi que als EEUU passaven
sobretot les noies quan arriben a la pubertat, va anar a una societat totalment diferent (Samoa i
Papua Nova Guinea) i va estudiar les adolescents allí per saber si passen la mateixa crisi. Ella creu
que per entendre el comportament humà la cultura és clau. També creu que és problema de la
cultura dels EEUU la crisi que passen les adolescents.
Abram Kardiner no era antropòleg, sinó psicoanalista, era el cap de l’Institut de Psicoanàlisi de
Nova York. Aleshores gairebé tots els psiquiatres practicaven el psicoanàlisi com a teràpia. Kardiner
volia que la psicoanàlisi fos una teoria que englobés a tota la humanitat (intercultural) i això
implicava l’aplicació de tècniques de psicologia experimental. (exemples Illes Marqueses, agafa
la teoria de Freud que parla de les experiències infantils. Al no tenir una figura paterna
autoritària: això té unes conseqüències culturals: el politeïsme en les religions, la creença dels
dimonis femenins, la manca d’un déu sancionador). Va formular la teoria Basic Personality
Structure, això era conseqüencia de les institucions primàries (bàsiques):
1. Organització de la família,
2. Mode de subsistència i divisió sexual del treball,
3. Alimentació i deslletament,
4. Educació necessitats fisiològiques i tabús sexuals.
Les institucions secundàries (sistemes projectius) eren la religió, mites, folklore, rituals... És per
tant una teoria i un mètode per obtenir dades i com interpretar-les (BPS).
Carrol va publicar el 1986 un llibre: The cult of the Virgin Mary. Psychological Origins, en aquest
estudiava les creences religioses buscant-ne les causes en la pròpia família. Agafant les idees de
Freud arriba a diferents formes de família on el pare és absent i no participa del nucli familiar i la
figura de la mare és poderosa, aquesta posició es veu sublimada amb l’adoració a la Verge Maria.
(Complexe d’èdip (oedipus)) aquest comença quan el bebe té una sexualitat objecte (només té plaer en el seu propi cos)
fins que descobreix la seva mare i llavors té desig sexual cap a ella, fins que se n’adona que hi ha el pare i llavors la
relació entre aquests és conflictiva. L’infant vol ser com el pare i a la vegada és el seu rival. Arriba un moment q els
nens entren en una etapa en la seva sexualitat que segons Freud obtenen plaer manipulant-se els genitals, fins que el
nen descobreix el cos femení, que no té els seus genitals. La interpretació que en fa el nen és que aquests cosos han
estat castrats (pel pare, el seu càstig per ser rivals), és llavors quan el nen entra en un període de por a la castració, la
manera de sortir-se’n d’això seria fent el que Freud anomena la introjecció de la figura paterna (superego, es posa el
pare dins del cap). En el cas de les noies és diferent, interpreten que si tinguessin penis tindrien molt més plaer, per tant
entren en un període que desitgen tenir un penis. És llavors quan ja no volen a la mare sinó al pare.

Hi ha diferents formes de família: Father-ineffective family: falta aquesta figura paterna, i per tant
la figura materna és més poderosa, les conseqüències psicològiques: en el cas de la personalitat
masculina, els nens s’identifiquen amb la mare, això crea el Machismo complex, volen demostrar lo
molt homes que són, s’accentua l’ansietat de castració. Personalitat femenina: el machismo
complex i la inferioritat femenina intensifica una enveja cap al penis. També se sent una atracció pel
pare i això dona lloc a la sublimació.
Bàsicament, l’escola de “cultura i personalitat” es caracteritza per ser una teoria psicològica
intercultural, en ser una visió aplicada de l’antropologia, es basa en experiències infantils i formes
de família i fa una extrapolació a formacions culturals.

7. Explica amb exemples les idees fonamentals del materialisme cultural

Sota la influència del Marxisme pren forma la teoria del Materialisme Cultural de Marvin
Harris, la qual defensa que els modes de producció de béns materials que utilitza una societat per
abastir les seves necessitats són els que la determinen en el seu funcionament i en tots els aspectes
i que, per tant, la diversitat humana no és res més que el resultat de cadascun dels diferents
modes de producció que escullen les societats.

I dins d’aquesta teoria Harris fa dos distincions. D’una banda, distingeix dos nivells del
comportament humà:

1. El comportament ètic, que fa referència a les accions pròpiament dites que desenvolupen els
subjectes estudiats observats des de la perspectiva externa de l’antropòleg.
2. I el comportament èmic, que fa referència a les idees i les raons que justifiquen aquest
comportament des de la pròpia perspectiva dels estudiats.
I segons Harris, per tal de poder entendre el comportament de la població d’una societat
l’antropòleg no ha de cercar el seu origen, la seva explicació, en el nivell èmic, en les idees que
segons els mateixos subjectes els porten a actuar d’una determinada manera; sinó que ha de
centrar-se en el nivell ètic, és a dir, en el comportament en sí mateix, ja que per a ell les idees no
són la causa d’un determinat comportament humà sinó, una conseqüència de dit comportament.
I d’altra banda, distingeix tres nivells que formen la societat:
1. La infraestructura, que es correspon al mode de producció que utilitza aquella societat per
tal d’obtenir els recursos, és a dir, a la manera com es relaciona amb el medi ecològic i a la
tecnologia que utilitza per extreure’ls.

2. L’estructura, que es correspon a l’organització econòmica de la societat, és a dir, a les

relacions d’intercanvi i distribució dels béns que determinen la repartició dels recursos i la
riquesa entre els individus.
3. I la superestructura, que es correspon a la ideologia (les creences religioses, els costums,
les formes de pensament, la política, la moral, etc) que tenen els integrants d’aquella
societat, una ideologia que segons Harris té la seva explicació materialista als nivells
anteriors i que podem comprendre, doncs, estudiant-los.
El PRINCIPI d’aquesta teoria és determinisme probabilístic dels nivells superiors pels inferiors.
(Ex.) I un dels comportaments que més va estudiar Marvin Harris i que millor exemplifiquen la seva teoria és el
canibalisme. Harris, després de fer tot un estudi exhaustiu sobre aquesta pràctica, va acabar establint que existeixen
bàsicament dos tipus de canibalisme: El canibalisme de parents morts, que consisteix precisament en la ingestió de les
cendres dels parents morts per tal de disposar els cadàvers i evitar contraure malalties. Aquest tipus de canibalisme
seria, doncs, una resposta a la necessitat d’haver de desfer-se dels cadàvers. No té cap funció nutritiva sinó que és una
mena d’incorporació de l’ànima del parent mort per tant l’explicació rau en la superestructura. I el canibalisme de
guerra, que consisteix en la ingestió dels enemics morts a la guerra i que Harris justificava amb el fet que aquests
pobles tenien mancances de proteïnes, especialment quan anaven a la guerra, i que, per tant, els era molt més rentable
alimentar-se dels presoners de guerra que no pas esclavitzar-los; activitat que només és sostenible en les societats que
són suficientment avençades tecnològicament com per poder produir un excedent de recursos, és a dir, més dels que
necessiten, i no disposar dels presoners com una càrrega, sinó com mà d’obra. Aquest tipus de canibalisme obeiria,
doncs, a una funció nutritiva.

Amb aquest exemple del canibalisme Harris aconsegueix, així, il·lustrar com la infraestructura,
unes qüestions de necessitats de recursos, expliquen la superestructura, uns costums o unes
pràctiques concretes.
Una de les crítiques que rebria Harris i que nosaltres mateixos ens podem plantejar, però, és que no
queda tan clar que siguin sempre unes necessitats biològiques, les necessitats d’obtenir uns
recursos, aquelles que determinen les formes socials. Potser sovint és la forma social aquella que
determina que els individus tinguem unes necessitats o unes altres, potser és la vida social aquella
que regeix el mode de subsistència.

8. Discuteix la contribució de l’antropologia feminista a l’anàlisi de les relacions de gènere

Arran de la força del feminisme creix l’interès per observar la vida de les dones i pren forma el
concepte de relacions de gènere per a fer referència a tota relació humana en la qual la identitat
sexual d’algun o de tots els individus que hi participen és determinant per al seu contingut. Les
relacions de gènere, doncs, no seran exclusives de les relacions sexuals. Definim amb dos
components:
1. Component biològic; identitat sexual. Les femelles han de fer una major inversió
energètica que els mascles en la reproducció, i això converteix el cos femení en un de més
valuós que el cos masculí en la reproducció de l’espècie; i en segon lloc, el fet que el cos de
la dona esdevingui la font principal de la descendència, arrossega als mascles a competir
entre ells per aconseguir aquesta reproducció i a especialitzar-se en la lluita, una
especialització que encara accentuarà més el dimorfisme sexual, és a dir, les diferències
físiques entre els membres masculins i els femenins d’una mateixa espècie. Tindrà a més a
més dues conseqüències més, i és que el fet que la cria dels recent nascuts humans requereix
tanta dedicació que els mascles també han de participar-hi i invertir energia, fa que aquests
homes, davant la seva implicació en la construcció d’unes relacions paternes amb els seus
fills, sentin la necessitat de tenir la certesa que són realment seus i no d’un altre, i com a
conseqüència de l’existència d’aquesta incertesa experimenten la gelosia sexual. Finalment,
degut a que l’única manera d’assegurar-se la pròpia descendència és assegurant-se la
fidelitat de la dona, apareixen les relacions estables, ja sigui de monogàmia com de
poligàmia.
2. Component cultural: la manera en com les diverses societats humanes han atribuït significat
a la identitat sexual de les persones. Les feministes arriben a la conclusió que totes les
societats humanes li donen un significat específic en les identitats sexuals i que a més a més
hi ha una asimetria entre les relacions de gènere (subordinació femenina), no són causes
concretes d’una societat sinó causes generals (universal), s’han de trobar quines són.
L’objectiu polític del feminisme és acabar amb la subordinació. Les feministes entenen que malgrat
el component biològic, les causes no tenen res a veure amb lo biològic. Refusen tota explicació
relacionada amb la biologia. Elles entenen que si definissim la subordinació femenina com a causa
de lo biològic, no ho podríem canviar. Per tant, busquen una explicació cultural i universal.
Vam veure l’explicació d’Ortner l’origen de la subordinació estava en la distinció entre natura i
cultura, la fan totes les societats, a més totes entenen que la cultura s’ha de pensar com a superior a
la natura, ja que la cultura la fem els humans. La conclusió és que això fa que en les societats
humanes es crei aquesta percepció de que les dones són inferiors.
Una altra distinció d’aquesta època va ser la distinció entre l’espai públic i l’espai domèstic, ho va
crear Michelle Rosaldo. Es conceben els espais públics com a estructures d’autoritat (economia,
política) i els espais domèstics com a relacions familiars. Creu que aquesta distinció apareix en
totes les societats, la distinció és universal. L’esfera pública es concep com a superior a la
domèstica. Això provoca concebre lo masculí superior a lo femení. Ella planteja que com més
distinció entre lo públic i lo domèstic hi ha més subordinació femenina. Com menys es dissociï lo
públic i domèstic amb masculí i femení hi haurà més subordinació femenina.
Aquests serien el primer tipus d’analisi que fan les feministes a l’utilitzar l’antropologia. Hi ha un
altre tipus de feminisme (no té pq ser posterior), que parteix d’uns principis diferents, es basa en
criticar la universalitat de la subordinació femenina. Arriben a aquesta conclusió a partir de
l’androcentrisme (mirar la societat amb ulls masculins), és la causa. D’alguna forma no s’havia
superat aquesta visió androcèntrica.
Trobem unes formes de poder femení invisibilitzades que ens farien qüestionar la universalitat de
la subordinació femenina. És un corrent més radical que l’altre, ja que creuen que al mirar la
societat amb ulls masculins només valorem allò què tenen els homes, hem de canviar la nostra
mirada.
Exemple recerca de Ernestine Friedl a Vasilika (pseudònim) l’any 1967 va publicar The position
of women: appearance and reality. On vol posar de relleu el contrast entre les aparences i la
realitat. Sota aquesta aparença trobem una realitat de forces de poder femení. Diu que la distinció
entre l’esfera pública i domèstica és molt marcada. Hi ha una gran segregació de sexes. Hi ha
preeminència masculina en les visites. En els dies de festa disminueix la segregació, hi ha una mena
d’inversió, les dones surten a l’esfera pública, per tant en ocasions extraordinaris hi ha menys
segregació, en la vida ordinària n’hi ha més. Els càrrecs polítics són generalment homes. Això ella
ho entén com l’aparença. Llavors es fixa en l’esfera domèstica, on les feines domèstiques les fan
exclusivament les dones. Són feines sense prestigi social, tot i que poden ser feines molt decisives.
Quan es fixa amb les relacions de poder se n’adona dels tipus de recursos que tenen les dones en
l’esfera domèstica: la negació dels dots de les filles i distribució de l’herència familiar. També la
instrumentalització de l’honor masculí. Són formes de poder no visibles. Les dones tenien molta
influència però no era explícita.
Exemple 2: Susan Rogers va fer un treball de camp a França i també va observar una gran distinció
entre l’esfera pública i domèstica, va veure que l’esfera públic estava buida de contingut (tot i
estar ple d’homes), la societat està domestic-oriented, quan es creen els estats moderns centralistes,
el poder públic es concentra en un lloc únic, el que a ella li sorprén era que si tu preguntaves a la
gent qui tenia el poder, tothom deia que eren els homes. Ella creia que el poder dels homes en
l’esfera pública el poder real era molt petit, la resta era poder simbòlic. En l’esfera domèstica
encanvi era poder real. Ella va anomenar-ho el mite del poder masculí. En aquest article ella fa una
mena de previsió de què és el que explica que hi hagi domini masculí. Les condicions estructurals
del «mite del domini masculí». Les dones es troben associades a l’espai domèstic. La societat ha de
ser domèstica oriented.
L’últim corrent del feminisme és més tardà. El que qüestiona aquest corrent que es manifesta en el
camp de l’antropologia és el refús de les explicacions biològiques que havia caracteritzat la
identitat sexual. Des de finals del sXX i s’accentua al sXXI, apareixen una sèrie de treballs de
feministes que accentuen l’aparell biològic: Brizendine, Louann 2006 The female brain, The male
brain. Fisher Helen 1999 The first sex, Hrdy Sarah 2009 Mothers and Others.
Fisher nombrava característiques biològiques del sexe femení i exposava que si ens hi fixem ens
adonem que podem criticar també la desigualtat entre homes i dones. Ella vol demostrar que les
característiques del cos femení són molt valuoses. És un primer intent d’agafar unes coses que
ningú havia agafat abans per combatre la desigualtat. Els dos treballs de Louann (psiquiatra) es van
fer molt famosos, argumentava que els cervells entre homes i dones són diferents. També diu que
és feminista, però creu que les dones pensen de manera diferent (parlen més...) són llibres molt
polèmics. El treball de la Sarah accentua molt la maternitat i la importància que té les relacions de
maternitat en la societat humana.

9- Discuteix la relació entre el creixement del cervell i generació de la cultura durant el procés
d’hominització.
Des de que s’inicià ja als anys 60 i des de finals dels anys 90 i durant l’inici d’aquest segle XXI ha
estat prenent forma un nou corrent de pensament conegut com la revolució cognitiva com a resultat
dels grans avenços que s’han fet en l’última dècada en els àmbits de la biologia i la genètica, en
particular en les ciències del cervell, és a dir en les neurociències, gràcies al fet que aquestes ens
han permès conèixer millor les diferents àrees del cervell humà que són l’origen d’unes habilitats i
unes conductes determinades.
Aquest nou corrent cognitiu torna a posar en èmfasi la idea de l’existència d’una part innata en
l’ésser humà com quelcom que no ens ve donat per una influència externa ni cultural, i converteix el
cervell i la ment de l’individu en l’objecte principal d’estudi com a determinant més important de
les conductes humanes. Aquest moviment qüestionarà, per tant, que hagi d’existir un abisme, una
distinció entre les ciències naturals i les ciències socials, i defensa la necessitat cada cop major que
hi ha perquè aquestes cooperin en l’estudi de l’ésser humà.
I aquesta revolució cognitiva, que ha donat lloc a una gran quantitat de ciències cognitives en tots
els camps d’estudi, està tenint també el seu ressò en l’àmbit de l’antropologia, àmbit en el qual està
prenent forma la nova antropologia cognitiva i que sorgeix a Europa (França i Anglaterra) i als
EUA.
Un dels autors més significatius d’aquesta nova antropologia cognitiva és Sperber, el qual, amb la
seva obra “Explicar la cultura”, defensa la primacia de l’estudi de la ment de l’individu com el
resultat del funcionament de l’òrgan del cervell per tal de poder entendre l’ésser humà i les seves
conductes. També altres autors com Bayer, Atran i Whitehouse.
Aquest autor parteix de la crítica del Standar Social Science Model i estableix que la ment humana
no és un paper en blanc a l’hora de néixer i que, tot i que és cert que al llarg de la vida l’embolcall
cultural i les experiències externes ens van influenciant en la seva construcció, aquesta ja és
constituïda des del moment d’aquest naixement pel que es coneix com els modes cognitius, els
autèntics determinants de la nostra manera de ser: un conjunt de mecanismes innats i universals
que son el resultat de tot un procés evolutiu i que es van desenvolupant amb els estímuls externs,
que són relativament independents entre ells i que s’encarreguen de desenvolupar una funció
específica i de gestionar una informació i unes conductes determinades dins el nostre cervell.
I influenciat per Richard Dawkins i la psicologia evolucionista, Sperber defensa que aquestes
conductes del nostre cervell, que han de ser adaptatives, és a dir, que han de permetre la
supervivència i la reproducció de l’espècie amb la perpetuació dels gens, són fruït d’un llarg procés
d’adaptació al medi en el qual l’espècie humana ha viscut la major part de la seva història evolutiva.
És a dir, que la selecció natural va “preferir” fer créixer el cervell i no pas canviar el nostre cos per
tal de donar-nos coneixements per adaptar-nos al medi. La nostra ment, per tant, que fou
constituïda durant el llarg període del Pleistocè i per satisfer les necessitats de les societats del
moment, segons aquest autor segueix estant configurada, en certa manera, i disposa d’unes
conductes adaptatives idònies per desenvolupar les formes de subsistència de la caça i la
recol·lecció, aquelles que foren les característiques de la humanitat durant bona part de la seva
existència.
Aquesta concepció que converteix els modes cognitius de la ment humana en el resultat de tot
un procés evolutiu d’adaptació a un medi i a unes necessitats prolongades durant molt de
temps, però, ens porta a plantejar-nos una important pregunta. I és que si la ment humana ha estat
configurada universalment en un mateix context i dins d’un mateix procés d’hominització, si
tothom compartim uns mateixos modes cognitius, quin sentit té la diversitat humana? És per
respondre a aquesta pregunta que ens hem de disposar a tractar la qüestió plantejada. Segons aquest
corrent de pensament, la diversitat humana només es pot explicar comprenent com en un determinat
moment apareix o es construeix, dins d’aquest procés d’hominització i de desenvolupament del
cervell, la cultura.
El cervell és una entitat complexa amb una sèrie de particularitats. En el cas de l’espècie humana,
tenim un cervell molt gran en relació al nostre cos i a més té un consum elevat, és a dir que ens surt
car. L’explicació es troba en que aquest augment del cervell ens ha solucionat la “dolenta” adaptació
de l’humà en la natura des de fa 2,5 Ma, és a dir, en l’hominització. Per tant, en comptes de que
l’evolució ens fes més adaptatius al medi a partir de canvis en cos, hi ha hagut un creixement del
cervell que deriva a canvis en el comportament i per tant podrem sobreviure, ens donarà la capacitat
de “viatjar mentalment en el temps” i per això no hem sigut capaços de caçar mitjançant el nostre
cos però sí amb la producció d’armes, fruit del desenvolupament del cervell. Per tant, aquesta
funció adaptativa ens permet la cooperació, també dona fruita a la teoria del lligam (encara que no
naixem de manera autònoma com altres animals, construïm un lligam (ex: mare-fill) i aquest és
efectiu gràcies a l’adaptació: la mare entén que necessita el fill i el fill sap expressar allò que
necessita) i podem compartir eines (la majoria d’allò que utilitzem no està produït per nosaltres
però ho sabem fer servir perquè entenem la intenció de la persona que l’ha fet).
Com a efecte secundari d’aquesta adaptació, sorgeix la cultura la qual ens explica la diversitat. La
cultura és una forma de coneixement que els humana adquirim. A diferència dels animals en general
que només adquireixen coneixement del medi, l’espècie humana, a més d’aquest tipus de
coneixement també adquireix coneixement d’altres individus (coneixement cultural). I hem adquirit
aquest coneixement per dues raons o hipòtesis que es complementen entre elles. Un d’aquestes
explicacions és la Teoria de la Ment que diu que el cervell humà té la capacitat d’interpretar
intencionadament els actes d’altres subjectes, una capacitat que tenim en sí però que s’ha de
desenvolupar, no és innata. És per això que podem imaginar-nos l’existència d’estats mentals
darrera de certs moviments, objectes o esdeveniments i poder-los explicar. Aquesta capacitat depèn
de les interaccions, que són diferents i per tant, es produeixen coneixements diferents i cultures
diferents. I l’altra raó explica per què assimilem els coneixements d’altres persones i se’n
denomina “virus” ja que actua com un: entra el coneixement, el captem i després se’n fan còpies
d’ell mateix mitjançant la transmissió i estimulant així que, a qui li passis, en faci ús: reproducció
de la cultura.

10. Fes una anàlisi comparativa de l’evolució biològica i l’evolució cultural des del punt de
vista de la teoria darwiniana.

El gen egoista Richard Dawkins 1976. Aquest es pregunta què selecciona la selecció natural? Per
tant es replantejava la teoria darwiniana (selecció natural: les característiques adaptatives es
repliquen, les que no s’estingeixen, és la teoria de la biologia moderna), es planteja si selecciona
individus, grups o gens?
Ell creu que són els gens, aquests utilitzen els individus per produir còpies d’ells mateixos. També
plantejava que en cas dels humans tenim un altre mecanisme de rèplica (les idees=mens), l’objectiu
d’aquestes idees és el mateix dels gens. Sorgeix la possibilitat de haver una teoria sobre la cultura
i la seva rèplica com si fos els gens.
Els conceptes fonamentals de la biologia evolutiva són:
1. L’eficàcia reproductiva: fa referència a la capacitat que té un organisme de produir còpies
dels seus gens, això ho pot fer tenint fills o es pot millorar no tenint fills un mateix sinó
ajudant a un altre que també tingui còpies dels seus gens.
2. L’adaptació: capacitat de l’organisme en un medi determinat per sobreviure o reproduir-se.
3. La selecció natural i l’evolució: el resultat del procés de selecció natural, on els éssers
estan millor adaptats al medi.
La diversitat, apareix amb la cultura dins l’evolució humana, no s'obté del medi sinó d’altres
individus. Els individus obtenim coneixement dels gens. El coneixement individual, obté
coneixement del medi a partir d’un cervell perquè cada individu té interacció diferent amb el medi.
Els virus per exemple s’adapten al medi generant mutacions adequades per adaptarse al medi amb
la reproducció i els que s’adapten millor sobreviuen. El seu cicle reproductiu ha de ser molt petit,
llavors no agafen informació del medi perquè moren molt ràpid. Ara bé els animals més grans el seu
cicle reproductiu és més gran, per això les mutacions no ens serveixen perquè no ens reproduïm
tan ràpid, nosaltres treiem informació del medi i això em permet adaptar-nos al medi.
En els humans tenim la cultura, on intercanviem informació entre humans, per poder fer això
necessites un cervell prou desenvolupat. Per què apareix la cultura en els humans?Dues hipòtesis:
1. Virus: la cultura es un virus que contamina el nostre cervell, una entitat que necessita una
altra entitat per produir copies.
2. Teoria de la ment: les ments humanes agafen informació de altres ments humanes, tenim
un programa a la ment que ens permet connectar-nos a altres ments.
L’efecte secundari de la funció adaptativa va ser el naixement de la cultura. Quan apareix aquest
mòdul cognitiu no tenia la funció d’assimilar la cultura perquè no hi havia cultura encara. El
resultat de la interacció: assimiles el contingut de la ment d’altres individus que també ho han fet
d’altres individus i per tant els coneixements es van acumulant de manera exponencial. La teoria de
la ment ens permet l’accés a altres ments interactuant amb altres persones i amb els seus productes.
Hi ha dues hipotesis, una ens explica l’origen del coneixement cultural (mecanisme que ens
permet interaccionar amb altres individus), i la segona és la manera com aquestes idees
s’enganxen a la nostra ment, no totes les idees tenen la capacitat de ser assimilades fàcilment.
D’aquí ve la metàfora de pensar que les idees són una mena de virus de la ment. La cultura no és
un objecte material sinó la que els produeix.
Com es reprodueixen les cultures? Com un virus però enlloc d’utilitzar els cossos utilitzen la ment.
Les relacions que pot tenir la cultura amb nosaltres és semblant a la dels microorganismes que viuen
dins del nostre cos per fer-se còpies. Les relacions poden ser simbiòtiques, parasitàries o
comensals.
 1. Pel que fa la relació simbiòtica hi ha dues formes culturals adaptatives que afavoreixen a la
reproducció humana i a la reproducció cultural, això seria el que s’anomena la co-evolució
de la cultura i els gens (llenguatge, religió). En definitiva hi ha formes culturals que són
adaptatives i que afavoreixen la reproducció humana i cultural.
2. La relació comensal són formes culturals neutres, no beneficia a la reproducció humana
però tampoc l’ataca, sí que beneficia a la reproducció cultural.
3. I la relació parasitària són formes culturals no adaptatives no ajuden a la reproducció
humana i sí a la cultural.
Com es transmeten les idees culturals? Poden ser verticals (idees que heretem dels nostres pares,
igual que els gens) o també horitzonatls (d’altres persones de la nostra generació). També puc
rebre idees de manera diagonal (gent d’una altra generació que no són els nostres pares). Així
doncs, les idees culturals poden ser adaptatives o no.
L’evolució cultural (també canvia al llarg del temps la cultura i les societats), la pregunta que ens
podem fer és si aquest canvi en el temps de les societats respon a alguna lògica? De fet, així va
començar l’antropologia. Si descartem la idea de progrés i que les societats evolucionen per
semblar-se més a nosaltres, vol dir que la història no té cap lògica? Boas, historicista, creia que les
històries no tenien cap lògica. A finals del sXX van començar a descartar el fet que la història no
tingués cap lògica.
Si mirem la història podem trobar una mena de continuïtat, hi trobem una mena de sentit. La
pregunta seria: què hi ha darrera dels canvis de la cultura dels pobles? O són totalment arbitraris?
Per resoldre-la: des de finals del sXX, quan van apareixer una sèrie d’autors, van intentar aplicar
la teoria de Darwin, pensada per explicar l’evolució de les espècies, pensaven que també es podia
aplicar a l’evolució de les cultures humanes.
De tots els caràcters que apareixen de manera aleatoria són uns pocs els que sobreviuen (teoria),
aquesta idea va començar a ser pensada per l’estudi de les cultures humanes, que es podia crear una
teoria de l’evolució cultural, radicalment diferent als evolucionistes del sXIX. Els autors que van
començar amb aquest plantejament són; Richard Dawkins, (relaciona men i gen), L. Cavalli.
Sforza, M. Feldman, (podem aplicar la teoria de Darwin a l’estudi de les cultures), Robert B.
(tenia una excesiva formalització matemàtica, els comportaments culturals que apareixen en les
societats humanes no sempre compleixen una funció adaptativa, necessitem alguna cosa més que la
teoria de Darwin, es planteja una teoria de la selecció cultural: procés en virtud del qual
determinats caràcters es repliquen i altres no, és el mateix objectiu de Darwin aplicat a la cultura.
El que explica l’evolució de les cultures són els biaixos: és allò que fa que una pràctica cultural es
repliqui més que una altra, i que per tant evolucioni, identifiquen tres tipus de biaix difernts:
contingut (si ens ho creiem o entenem)
1. Model (tendim a copiar comportaments de persones que considerem moderns)
2. Freqüència
3. El que plantegen és que els biaixos són els que permeten assimilar els coneixements ràpid,
un altre factor serien les mutacions culturals (variació guiada)).
El sentit general del tema és veure si en el canvi cultural, podem trobar algun tipus de lògica o
explicació, la manera en la que s’ha abordat aquesta qüestió des de finals del sXX va apareixer
aquesta nova explicació (teoria de darwin).
La selecció de grups són comportaments no adaptatius des del punt de vista de l’individu pot ser
que es dupliquin perquè sí que són adaptatius des del punt de vista del grup. La idea que va fer
descartar la selecció de grups en biologia és la teoria de la selecció del parentiu, si tens uns grups
d’individus que tenen una predisposició instintiva d’aportar al grup, però a la que apareixés un
individu que no tingués aquesta predisposició trencaria el grup, funcionarà millor que un grup que
van a la seva.
Així doncs es descarten que la selecció natural actui sobre grups biològics, perquè el qui anés en
contra del grup no seria vulnerable, sinó al contrari. Això és diferent en els grups culturals, les
normes culturals són en principi contraris a l’adaptació de l’individu però favorables a la del grup.
Quan parlem de grups culturals, d’una banda parlem dels individus que hi formen part i a més a més
també de les idees culturals d’aquests individus. Pot passar que la cultura es reprodueixi si hi ha
individus que a lo millor no es reprodueixen, ja que abans poden escampar les seves idees, la lògica
de la reproducció de les cultures no han de tenir a veure amb la reproducció del grup.
Això és el que a portat a pensar que les conductes maladaptatives són maladaptatives per elles
mateixes igual que adaptativa, d’aquí surt la cultura mimètica. Les critiques formulades a aquesta
teoria són: el problema és el en propi concepte de mem, ningú sap el que és això, una altra crítica és
que la ment humana no funciona així (fotocopiadora), com defensa la teoria mimètica.