I.

CONTEXT HISTÒRIC I FILOSÒFIC

1. BIOGRAFÍA
Va naixer en la petita ciutat de Röcken (Alemanya) el 15 d'octubre de 1844, batejat
amb el nom de Friedrich Wilhelm Nietzsche. Criat en un ambient d'estricta moral
religiosa (els seus dos avis eren pastors protestants i son pare el rector de la
localitat), va passar la seua infancia i adolescència protegit per un nombrós grup de
dones: mare, germana (dos anys menor que ell), àvia i dues ties (son pare va morir
als 36 anys, quan Nietzsche celebra va el seu cinquè aniversari; el seu germà menut
quan celebrava el sise),

Des dels dotze anys comença a patir problemes estomacals insomni. Nou anys
després pateix reumatisme producte d'una meningitis infecciosa comença a ser
tractat contra la sífilis, en 1865. Fortes migranyes, vòmits i dolors als ulls ja no
l'abandonaran.

De caràcter introvertit, malenconiós i solitari, va ser un brillant estudiant tant en

l'exigent batxillerat de l'escola de Pforta, com en els seus estudis de filologia. Tot i
així, va participar activament en la vida estudiantil: va fundar la unió musical
Germania i va formar part de la societat estudiantil Francònia.

A l'edat de 24 anys és nomenat catedràtic de Filologia Clássica a la Universitat de

Basilea (sense ser ni tan sols doc- tor, només pels seus treballs ja publicats).
La seua salut l'obliga a abandonar la universitat en 1879 i el converteix en un viatger
errant. La seua vida sentimental va ser un fracàs. Dos vegades es declara en
matrimoni i les dos és rebutjat. La seua malaltia redueix cada vegada més el seu
cercle d'amistats i l'obliga a viure aillat com un monjo.

Al gener de 1889, en una plaça de Torí, junt amb un cavall caigut que és durament
colpejat pel seu amo i reclamant a crits pietat per a la bès- tia, li arriba l'atac definitiu
que el conduirà a una bogeria que l'acom- panyarà la resta de la seua vida.

2. CONTEXT HISTÒRIC
● La Gran Alemanya. La vida de Nietzsche va unida al naixement de l'imperi
alemany. Prússia va annexant territoris en el seu intent de crear la Gran Alemanya.
La guerra franc-prussiana de 1870 (Nietzsche hi participa com a infermer) finalitza
amb la pau de Frankfurt i l'imperi alemany amplia els seus límits geogràfics a
Alsàcia i part de Lorena. El triomf, comandat pel canceller Bismarck, significa la
supremacia alemanya a Europa.
● La revolució industrial. La revolució industrial alemanya (molt més tardana que
l'anglesa) fa que cresca la població urbana i que el treball industrial guanye terreny a
l'agrícola. La unió dels bancs amb la indústria i el suport de l’Estat en la creació
d’infraestructures permetran l’èxit d’aquests canvis.
● Els moviments de lluita obrera. La revolució industrial genera una classe obrera
empobrida. Els obrers prenen consciència s'organitzen en moviments i sindicats per
a eixir del seu estat de misèria i explotació. En 1866 es va fundar la Primera
Internacional Socialista, i el 18 de març de 1871 es produeix la revolta proletària de la
Comuna de París, primer intent de canviar l'estructura econòmica del capitalisme.
La lluita socialista per la igualtat dels éssers humans no li va fer sentir més que
repugnancia. Per a ell les rebel·lions populars eren el fruit d'una política educativa
equivocada que havia estès la instrucció a les classes populars generant.
● El colonialisme. Europa es reparteix Africa sense demanar permís als africans. La
idea de Schiller i Hegel que Occident és la locomotora d'una mateixa història
universal i que, per tant, als pobles africans els convé ser vagons (esclaus) d'aquesta
locomotora, és la coartada que permet apropiar-se d'un continent que ja tenia amo.

3. CONTEXT FILOSÒFIC
3.1 El segle XIX: la desconfiança en la raó humana
La cultura occidental, nascuda a Grècia, havia confiat en les possibilitats de la raó
per a aconseguir els èxits que es proposava: l'accés a la veritat, al coneixement de la i
l'adveniment d'una societat justa d'éssers virtuosos. La raó semblava poder donar un
sentit unitari a la vida humana.

Doncs bé, al final del segle XIX la confiança en la raó s’esquerda. El pessimisme
sobre les possibilitats de la raó per a construir millors monsbrolla de dues fonts:
○ La raó produeix monstres. Tots els intents per a aplicar la raó a la realitat
han finalitzat degenerant en tragèdies per a la humanitat. La raó
s’autodestrueix.
○ La raó no és un òrgan autònom de l’ésser humà. Accions i pensaments
humans responen a motius no racionals: desitjos primaris, interessos
particulars,etc. La raó està lligada a un cos biològic, es desenvolupa en una
geografia, en un temps determinat i en estructures econòmiques, socials i
lingüístiques diferents. Totes aquestes circumstàncies fan que l'ésser humà
no puga escapar ni de la biologia ni de la societat en què es troba.

3.2 Les veus de la sospita

En aquesta 'època es respirava un aire contrari a l'omni-potència humana per el fet
que camps tan distints com la biologia, l'economia, la psicologia o la moral
elaboraren teories mateixes: les misèries de la raó humana. Vegem els principals
dards llançats contra la Raó:
 ○ Darwin: l'ésser humà no és cap criatura especial. No ha estat creat per Déu a
imatge i semblança seua. Té poc de divi i molt d'animal. És només una baula
més de la cadena evolutiva i la seua semblança amb el ximpanzé arriba a
valors del 99%. -

○ Marx: la llibertat defensada per la Revolució Francesa és pura ideologia: és a

dir, es fan passar interessos particulars com si convingueren a tots. A més,
per si no fóra poc, no és el subjecte conscient el que espenta la història cap a
llocs on habitar millor; són raons econòmiques, que funcionen al marge de la
manera de pensar humana, les que ens portaran a la terra comunista
promesa (aquesta idea es coneix amb el nom de "materialisme històric").
Les idees de la raó només són una superestructura que serveix per a justificar
una infraestructura econòmica que únicament convé als que tenen el capital.
Poc marge de maniobra i de llibertat per a una humanitat subjecta al
determinisme de les lleis econòmiques.

○ Freud: massa optimisme el de Descartes: sota el pense [cogito] ergo sum hi

ha un món subterrani de gripaus i serps que mou la nostra manera d'actuar al
seu antull. Darrere de la consciència ━ mera màscara ━ se situen el
subconscient i l'inconscient, tota una dimensió desconeguda, un magma
ignorat en constant ebullició, mons plens de desitjos repressions que són els
que ens fan actuar. Els instints d'Eros i Tanatos (vida i mort) són els causants
de les nostres accions, no la raó. Tan desconegut és aquest món que, a partir
d'ara, serà funció de la psicologia (de la psicoanàlisi per a Freud) i no de la
filosofia entendre la manera d'obrar humana.

○ Nietzsche: la desconfiança en l'ésser humà racional arriba amb ell al seu cim.
Amb Nietzsche la derrota de la raó és absoluta. El que posa en dubte és la
validesa de la pròpia raó. El pas del mite al logos mai va ser tal pas, i molt
menys el gran salt cap avant de la societat. Va ser un pas d'un mite a un altre
mite, d'un saber narratiu a un altre saber narratiu. L'única diferència
consisteix en el fet que els creadors del nou mite es van convertir al mateix
temps en els seus guardians i policies (filòsofs, sacerdots...) i es van
encarregar de reprimir a aquells que no van acceptar el nou mite.

ELS MESTRES DE LA SOSPITA

Darwin Marx Freud Nietzsche

Sospita Allò humà Ideologia La consciència La Raó

Amaga Animalitat Interessos de classe Subconscient Sense sentit

Ferramenta de Teoria de l’evolució Materialisme Psicoanàlisi Genealogia

treball històric
3.3. El fracàs del projecte il·lustrat. El romanticisme
La Il·lustració (segle XVIII) és l'eixida de l'ésser humà de la seua minoria d'edat;
aquest es fa adult i autònom. Ja no hi ha vassalls ni esclaus: els humans, alliberats del
brut treball gràcies al progrés tècnic de la revolució industrial, sabran cultivar-se
i acceptaran els valors civics que emanen de la raó. El futur: societats justes i pau
perpètua entre les nacions.

No obstant això, el progrés tècnic no va donar lloc al progrés moral suposat. La

implicació resultava falsa, perquè donat l'antecedent "la tecnologia avançava que era
una barbaritat", no es dóna el consequent, és a dir, no és veritat que els éssers
humans siguen més lliures i solidaris i les societats més justes. Els humans es van
fer técnicament més racionals, van controlar millor quins eren els millors mitjans
per a aconseguir els fins desitjats, però poc més. Açò és el que en el nostre segle,
filòsofs com Horkheimer i Adorn van anomenar la dialèctica de la Il·lustració.

Trencat el pont entre progrés tècnic i moral, la Il·lustració perd la seua

innocència. Aquest fracàs porta a dues reaccions contràries:
- Marxisme: recuperem la idea, la transformem, eliminem els errors comesos
i tornem al projecte la seua possibilitat. La història es torna a carregar de
futur. El paradís ple de justícia i igualtat està al nostre abast, encara que ara
s'anomene comunista.
- Romanticisme: enyorança nostàlgia: allò de “qualsevol temps passat va ser
millor”. S’ idealitza allò que s'ha viscut, s'eliminen les seues misèries i es
construeix una realitat passada que segurament mai va existir, però que
serveix de refugi per a navegants cansats de vogar. Aquesta serà la resposta
del romanticisme que sí influirà en Nietzsche.

El romanticisme és el moviment capital en les esferes culturals del segle XIX.

Enfront d'una raó universal, amb obligacions per a tots els ciutadans, defensa la
creativitat de l'individu. Enfront de la raó com a justificació del fet d'actuar,
defensa el desig i la passió. Enfront de l'a- firmació il·lustrada que tots els éssers
humans són lliures i iguals, sentencia que cada ésser humà és lliure.

Nietzsche recollirà algunes d'aquestes propostes: la defensa de l'individu i de la

creativitat, la idea de geni (reconvertida en superhome) i la idea de jerarquia
espiritual humana: hi ha persones imprescindibles que generen sentit de vida i
fotocòpies humanes que no aporten res al món. Però rebutja part del pensament
romàntic. Nietzsche considera aquesta forma de procedir com un més dels narcotics
humans per a sobreviure a la duresa de la realitat, un món regressiu inútilment
enyorat, fruit d'una decadència senil.
3.4. El davant de la vida: Schopenhauer i la seua influència en Nietzsche
La crisi de confiança en els projectes de la raó humana per a millorar el món té la
guinda en la filosofia de Schopenhauer (l'autor que més influirà en Nietzsche). Per a
Schopenhauer cada ésser individual és manifestació d'una única voluntat de viure.
Per això el món, inclòs l’humà, està ple d’egoisme.

Schopenhauer només veu una solució: cal negar la vida i convertir-nos en éssers
sense desig. Cal renunciar a tot allò que ens fa a totes aquelles pulsions que ens
afermen en la vida (sexe, desitjos, avaricies, enveges...). Per a això només hi ha dos
camins:
- L'experiència estètica. La contemplació de la bellesa permet allunyar de les
nostres vides tot allò que és voluntat de viure. Encisats com quedem davant
d'una obra de teatre, escoltant música clàssica o contemplant sense perill una
tempestat en alta mar, ens descarreguem per un instant de les misèries
humanes. El pitjor és que només dura mentre dura la contemplació, o siga, un
sospir.
- La santedat o l'ascetisme. Aquesta és l'única solució duradora: renúncia a la
voluntat de viure, renúncia a autoafermar-nos, renúncia a nosaltres mateixos.
-
Nietzsche li donarà la volta a Schopenhauer. La voluntat de viure, convertida en
voluntat de poder, exigeix autoafermar-se siguen quines siguen les circumstàncies.
Schopenhauer crea el concepte de voluntat de viure per a reivindicar la seua
anul·lació pràctica. Nietzsche l'arreplega i el reconverteix en voluntat de poder per a
reivindicar la seua realització pràctica.

II. LA FILOSOFÍA DE NIETZSCHE

1. COM ES FILOSOFIA A MARTELLADES
1.1. Un nou estil per a una nova filosofia.
"Com es filosofa a martellades", el subtítol que Nietzsche afegeix a Crepuscle dels
idols, és tota una declaració d'intencions sobre una original forma de fer filosofia.
La nova filosofia necessita un nou estil, una nova manera de dir, per a poder trencar
la tradició filosòfica.
La idea de veritat no es pot eliminar amb un llenguatge que pretenga afirmar una
altra veritat diferent; continuem tenint una veritat. La lògica no es pot eliminar
utilitzant regles lògiques. perquè seria reconèixer la validesa de les regles lògiques.
La raó no es pot criticar utilitzant arguments deductius, perquè en utilitzar-los
estaríem afirmant la nostra fe en la raó. La moral no es pot eliminar substituint un
bé per un altre, perquè amb això canviem de moral però no la destruïm. No es pot
alimentar allò que es vol eliminar. Per tant, serà necessària una altra forma de
procedir, i aquesta és la del martell que, amb un colp sec i dur, trenca i destrueix allò
que colpeja.
Nietzsche fa una crítica general a tots els principis que han servit en la tradició
filosòfica i cristiana com a base per a comprendre el món en general. La filosofa ho
fa a colps, trencant o transgredint el llenguatge, per a no entrar en el domini de la
raó, del discurs, dels conceptes. La seua obra és fonamentalment no-conceptual,
pretén transportar el lector a un estat mental que no necessita proves ni
demostracions, només intuicions; i amb elles va destruint i construint.

1.2. Característiques del nou estil

L'estil ha d'assemblar-se a la música, a la dansa, a la cançó. Llenguatges més
suggeridors; ni fonamenten ni justifiquen, però expressen alguna cosa de l'enigma
de la vida. Cal renunciar a la lògica gramatical, desmuntar el llenguatge, fer-lo
ballar. Cal rastrejar noves fórmules d'expressió més audaces, iròniques, desa-
fiadores, separant conceptes que semblaven idèntics i unint aquells que semblaven
irreconciliables. El resultat ha de ser el reflex d'un pensament original, viu, i un
llenguatge més connotatiu que denotatiu, capaç de suggerir un altre significat
diferent de l'habitual. Per a aconseguir-ho Nietzsche utilitza una sèrie de recursos
estilístics:

UTENSILIS PER A FILOSOFAR A MARTELLADES

Aforismes: Proposició concisa, completa i enginyosa que enuncia una sentència
filosòfica sense argumentar-la. "És la meua ambició dir en deu frases el que tots els
altres diuen en un llibre, el que tots els altres no diuen en un llibre..." (Crepuscle
dels ídols, "Incursions d'un intempestiu", §51)

Metàfores: Imatges insospitades que desafien el procés lògic.

Analogies: Relacions de similitud, de comparació, que permeten l'acostament

indirecte a una presència inacabable. Per exemple. dir que es filosofa a martellades.

Contradiccions: Afirmar una cosa i el seu contrari al mateix temps. Per a Nietzsche
expressar una contradicció no és un error logic, sinó una manifestació de la vida
mateixa que no sap separar la negació de l'afirmació, que "(...) en tots els seus
instints té tant el sí com el no" (Fragments Postums IV, 15 [113]). Per a ell és només
una manera de procedir artística per a expressar la totalitat de perspectives, fins i tot
les contradictòries.

Ironia: Dir el contrari del que es pensa, però amb tant d'humor que delata les
nostres vertaderes intencions. Nietzsche escriu per a lectors intel·ligents.
Faules: Narracions normalment breus, semblants als mites, que conten sense
explicar. Són analogies més extenses. La seua obra Així parlà Zaratustra és tota una
gran faula.

Llenguatge emotiu: Llenguatge més expressiu que descriptiu, arrelat en la poesia.

Abunden els signes d'entonació, les afirmacions en primera persona i les
expressions subjectives de l'autor. S'elimina qualsevol pretensió d'objectivitat i
neutralitat. Una manera de defensar la pròpia perspectiva d'interpretació.

1.3. Conseqüències del nou estil

En la lectura de Nietzsche no trobarem un sistema unitari d'argumentacions
racionals i deduccions lògiques proposat per a convèncer-nos de la veritat del que
s'ha dit. La seua lectura és sempre molt més lliure, el lector es veu obligat a crear
una interpretació pròpia amb el desassossec de no saber mai si es tracta d'una
interpretació correcta. Tots els grans conceptes de Nietzsche-Superhome, Etern
Retorn, Mort de Déu... són metàfores obertes que cada intèrpret tracta de tancar, per
tal de donar una visió sistemàtica del pensament de l'autor.

Un autor de què sempre es poden fer interpretacions diverses i on cada intèrpret

intentarà descobrir a la seua obra aquells aspectes que siguen més pròxims al seu
propi pensament. Rise que ja va reconèixer el mateix Nietzsche: "Els pitjors lectors
són aquells que es condueixen com a soldats en un saqueig: prenen allò del que
poden necessitar, embruten i desordenen el que queda i blasfemen sobre tot"
(Huma, massa humà, 11, $137).

Nietzsche més pròxim a la Il·lustració i defensor de l'alliberament de l'ésser

humà de tota esclavitud; un Nietzsche antidemocràtic defensor del vell ordre
aristocràtic; un deixeble d'Aristòtil; un Nietzsche postmodern o un crític de la
postmodernitat.

1.4. La utilització nazi de la filosofía de Nietzsche

L'origen d'aquesta interpretació és clarament malintencionat. Es tracta d'una
manipulació conscient, de mala fe, feta per la seua germana Elisabeth. Aquesta,
influenciada pel seu marit, un antisemita convençut, va fer tot el possible perquè es
llegira Nietzsche en aquesta clau. Una vegada mort el filòsof, va corregir paràgrafs,
va canviar textos i no va permetre la publicació d'altres. Fins i tot va rebre el mateix
Hitler, quan aquest va visitar la casa de Weimar on havia viscut el filòsof després de
la mort de sa mare.

Punts centrals de la seua teoria no encaixen amb el puzle nazi. Així, “() els grans
esperits són escèptics. (...) Les conviccions són presons” (L'Anticrist, $54).

Nietzsche no era un defensor de l'Estat fort que necessitava el nazisme, ni del control
dels individus per part de l'Estat: "Allà on l'Estat acaba, comença l'home que no és
superflu" (Així parlà Zaratustra, "Del nou ídol").

Critica amb duresa la idea del patriotisme sobre la qual s'assentava part de la
ideologia nazi i considera la seua defensa com una virtut del ramat, de la xusma, de
pallussos. Es refereix a si mateix com "Nosaltres, els qui no tenim pàtria" (La gaia
ciència, $377).

Finalment, i en referència a l'antisemitisme (odi als jueus), icona tan característica

dels nazis, hi ha molts textos que deixen clara la seua postura radicalment contrària:
"(...) No hi ha a Alemanya una banda més desvergonyida i estúpida que aquests
antisemites. En agral- ment li he enviat per carta una convenient puntellada.
Aquesta xusma s'atreveix a portar a la boca el nom de Zaratustra! Nausea!
Nausea! Nausea!" (Fragments pòstums, IV, 7 [67]).

És en els fragments pòstums apareixen més consideracions favorables cap als jueus:
"Entre 1876 i 1886, quasi tots els meus moments agrada- bles els dec a l'atzar del
tracte amb jueus o jueves" (Fragments pòstums, IV, 24 [1]).

No veiem Hitler ni qualsevol dels seus seguidors cridar des d'un balcó a una massa
amorfa i autòmata: "Ah, quin benefici és un jueu entre ramat alemany amb
banyes!" (Fragments pòstums, IV. 21 [6]).

2. Crepuscle dels Ídols a l’obra de Nietzsche. (Lligat amb l'última sentencia de la seva vida)
El juny de 188, Nietzsche es refugia a Sils Maria, on, escriu Crepuscle dels Ídols.
L’obra serà publicada el gener de 1889. Nietzsche ja no coqueteja amb els ideals
romàntics i s’allunya de la seva etapa més il·lustrada. L’any 1888 serà per a Nietzsche
l’últim de lucidesa creativa abans de caure en la demència. El any més fructifer en
obres escrites: Ecce Home, Nietzsche contra Wagner, L’Anticrist i Crepuscle dels
Ídols. El seu títol significa el següent:
Crepuscle: la llum que s’apaga, simbolitza la decadència, la degradació, la
ruïna, l'últim sospir d’allò que va ser i que està a punt de deixar de ser, en aquest cas
els ídols.
Ídol: allò que, encara que és fals, és admirat, venerat i, en conseqüencia, se li
atribueix culte o adoració. Els ídols de qué parla el text són el cristianisme, la moral,
la raó, la veritat i tot allò en què ha cregut la cultura occidental des dels seus inicis.

El llibre és una crítica-anunci sobre la fi d’una època, la fi d’una cultura, l’occidental,

la qual està descobrint que els seus adorats déus eres figures de fang. El títol
expressa el desencantament, el desengany de la cultura occidental i l’arribada del
nihilisme, el fet de no creure en res.

3. Crítica A La Cultura Occidental

Els esforços de Nietzsche se centren a desmuntar l'estructura intel·lectual en què
s'ha recolzat la cultura occidental per a sobreviure. El logos d'Occident naix malalt,
però durant molt de temps. Com en quasi tota malaltia, el pacient no vol adonar-se'n.
Nietzsche serà el metge que, realitza un diagnòstic; i no pot ser més fúnebre: darrere
de l'aparença d'una cultura autosatisfeta, que es creu l'única coneixedora de la
veritat, creadora de ciència, en progrés continu i fonamentada en lleis racionalment
universals, es troba un virus inicial introduit pels fundadors de la cultura: uns
homes que, per la seua pròpia seguretat, per interès propi, menyspreen i neguen
allò sensible i construeixen un món irreal on sobreviure. Nietzsche descobrirà la
malaltia amagada, aillarà els virus que la causen i proposarà mesures de curació, tot
i que molt agressives, per al pacient Occident.

3.1. El mètode genealògic

Per a realitzar la seua crítica a Occident, Nietzsche utilitzarà un mètode peculiar: el
mètode genealògic. La paraula genealogia l'associem a la d'arbre genealògic, és a
dir, a l'esquema que recull tots els ascendents familiars d'un individu. Saber d'on
venim serveix per a conèixer el nostre llinatge, però també ─ així ho utilitzarà
Nietzsche ─ per a descobrir un frau llunyà en el temps. Amb esperit detectivesc, el
nostre autor farà l’arbre genealogic d'Occident per a descobrir que en el seu llinatge
no esta la recerca del saber, sino la por d’uns homes mediocres a l’esdevenir i al
canvi de les coses. El nostre llinatge prové de la por i no de l’amor a la veritat.
L’origen de Occident es pudenda origo: un origen que avergonyeix, que fa mala olor.

El mètode genealògic permet treure a la superfície d'aquest origen fins ara camuflat
i ocultat pels seus propis creadors. Al descobert el frau d’una cultura que s’ofereix al
món com a garantia de progrés, de veritat,etc; i que no es més que una cultura que
defensa els interessos d’uns homes que tenen por a la realitat i per aixó, va a
configurar un mon alternatiu, un ultramón fictici en què viure amb seguretat i
comoditat. La genealogi remourà allò que es tenia per fundat, i atacarà els
fonaments de la civilització occidental.

Nihilisme: La cultura occidental està MALALTA i aquesta malaltia és el nihilisme.

La causa és el descobriment que els seus adorats ídols ─ els grans conceptes:
“veritat”, “bé”, “RAÓ”, “ser”,etc. ─ eren falsos. Ara no pot creure en res i camina
sense rumb cap al buit de sentit. S’ha adonat que estava edificada sobre una ficció i
ara es desintegra, els grans valors tradicionals perden tot el seu valor i el
pessimisme ho envaeix tot. Es el moment del “crepuscle de tots aquests ídols” que
ens han enganyat i dominat.
Nihilisme passiu: sotmet a la cultura d’Occident i a la por del canvi de les coses i
l’esdevenir.
Nihilisme actiu: derrocarà els valors i idees dels de la cultura d’Occident i
construirà una nova civilització, amb la creació d’uns altres de nous des del cos i
l’instint, per a conseguir un nou ser diferent de l'humà actual.

3.2. Crítica a la raó i a les seues criatures

Si l'origen de la nostra civilització és una estratègia per a fugir de la por i no un camí
per a descobrir la veritat, estem parlant és d'un problema de supervivència
psicològica: la nostra fragilitat mental, que no ens permet conviure amb el caos, és
la que posa en funcionament la Raó per tal que genere un món irreal que ens
permeta sobreviure. I és la por de perdre aquest món segur el que provoca l'interès
filosòfic i moral per justificar i fonamentar, és a dir, per ocultar, un començament
tan míser de la civilització. La raó és, doncs, la causant de la malaltia d'Occident en
generar un tumor que té com a objectiu anul·lar els impulsos i crear un ultramón.
Una realitat imaginaria que consola.

La cultura occidental ha generat per l’ús de la raó, el més gran progrés que la
humanitat mai va conèixer. Per a aconseguir-lo, afirma, va ser necessari passar del
mite al logos, oblidar- se del saber narratiu i substituir-lo per la lògica i l'explicació.
Només així semblava possible accedir a la Veritat, a la Justícia, al Bé universal. Però
aquest coneixement xocava frontalment amb allò que la convivència històrica, la
finitud de la vida i les dades dels sentits ens oferien: tot flueix, tot canvia, res
roman. La nostra experiència immediata ho és d'aquell món sensible, diferent en
cada instant, menyspreat per Plató.

Per això, Occident necessita renegar dels sentits i construir realitats ultra-
mundanes on tot funciona com la Raó vol que funcione. Els fonaments d'aquesta
construcció interessada, aquest món irreal producte de la por, són ràpidament
coberts sota la raó, que permet convertir el que és només una necessitat vital en una
veritat suposadament objectiva, neutral, que respon a paràmetres universals i no a
una societat que comença a mostrar símptomes de decadència. La filosofia, la religió
i la moral occidental són símptomes de decadència.

Açò es demostra rastrejant la història de la filosofia:

- Parmènides havia negat el moviment, allò sensible.
- Després Sòcrates va cercar afanyosament la definició universal que eliminara
la singularitat de les coses.
- Plató va fer un salt més i va inventar un món intel·ligible on va poder afirmar
tot allò que l'experiència li negava.
- Aristòtil va ser més mesurat però va continuar sostenint l'existència
d'essències universals que només la raó descobreix. Amb el cristianisme la
cosa va anar a més: va elaborar un món teològic que no només negava la
singularitat mostrada per l'experiència, sinó també la pròpia raó,
condemnada per uns quants segles a ser el gos falder de la fe.
- Tampoc Descartes va ser capaç de que el món de la raó era només un decorat
teatral; va recuperar el discurs dels ultramundans, va tornar a traure del
barret màgic a Déu, va inventar la glàndula pineal i, només així, va poder
mantenir suposat sense negar allò obvi.
 - Kant, encara que va intentar acostar els dos mons, va haver de també a allò
racional , per a donar sentit i lògica a allò merament sensible que, en tant que
sensible, no en té.
- Només l'empirisme i el seu deixeble el positivisme van tornar als sentits la
seua dignitat (encara que, com veurem, també van errar per- què els van
considerar neutrals, descarregats de tota valoració).

"La història de la filosofia és una fúria secreta contra els pressupostos de la vida,
contra els sentiments de valor de la vida, contra el fet de prendre partit a favor de
la vida. Els filòsofs no han vacil·lat mai a afirmar un món, però sempre que eixe
món complira el pressupost d'estar en con- tradicció amb aquest món, de
proporcionar un motiu per a parlar mala- ment d'aquest món. Això ha estat fins
ara la gran escola de la calúmnia (...) (Fragments Postums IV. 14 [134])
↓
pura mentida i invenció

L’home del ramat, generador d’aquesta cultura, és incapaç de ressuscitar el mort,

perquè per a això fa falta crear nous valors i només els esperits lliures poden fer-ho.
Darrere d’aquest, es troba el desig de construir una nova cultura amb una gran salut.
Una cultura que no siga fruit de la fatiga, de la malaltia.

4. VOLUNTAT DE PODER. VITALISME

La convicció que li permet a Nietzsche tant criticar com proposar una alternativa a
aquesta cultura occidental se centra en la interrelació entre les mocions crucials de
voluntat de poder i vida, que a continuació aclarim.

4.1. La voluntat de poder

↓ ↓
Querer, esfuerzo / capacitat → Potenciar mi vida

La voluntat de poder és l'energia vital que ens porta a actuar per tal
d'autoafirmar-nos. Es l'entusiasme o la passió que ens espenten a realitzar
determinades accions, la força que ens porta a créixer, a enfortir-nos. És potència,
empenta, impetu. No és voler el poder sinó adquirir poder sobre un mateix.
Expressa tot allò en què ens hem convertit i des d'on ens llançarem a la creació dels
nostres propis valors. El resultat únic irrepetible d'una multitud d'elements
combinats per atzar.

4.2. Característiques de la voluntat de poder

- Inconscient. La voluntat de poder és irreflexiva, ni desig conscient, ni obligació o
deure racional. El cos té una voluntat de poder que l'espenta a actuar en sentit
autoafirmatiu; és a dir, a exercir una força i a defensar-se de forces que actuen sobre
ella.

-Prèvia a la raó. La voluntat de poder és la forma primitiva de passió que configura

totes les altres passions i que determina a la raó. Raó i pensament són els seus
instruments manejades pels instints. Segons siga el nostre cos així serà la nostra
raó. Quan la consciència creu donar ordres, en realitat està executant el que li dicta
el cos. Fins i tot els canvis de raons que experimentem al llarg de la nostra existència
no depenen de les reflexions que realitzem; no es tracta de cap triomf de la raó, sinó
dels canvis fisiològics que patim. Qui canvia de criteri és la nostra vida, no el nostre
intel·lecte.

- Peculiar. Encara que la seua funció siga sempre afirmar-se a si mateixa, com no hi
ha dues fisiologies idèntiques, la voluntat de poder sempre és canviant i diferent:
difereix constantment, no en la seua funció, sinó en el grau d'activitat d'acord amb
paràmetres com ara l'edat, la dieta digerida, el clima...

- Exigeix resistència. Per a afirmar-se necessita oposició; només vencent-la

aconsegueix un augment de poder. Per això la voluntat de poder sempre està
insatisfeta. La seua permanent passió d'autoafirmació l'obliga a superar-se i a cercar
forces que se li oposen.

- Necessita el dolor. La voluntat de poder és sempre ruptura de l'equilibri. Necessita

la sensació desagradable per a créixer. D'ací que no defuja el dolor; els estímuls
dolorosos la reforcen, l'exciten. La seua visió de l'home és tràgica. Dolor ferramenta
que ens fa més forts.
→ Nietzsche no es hedonista: no creía en la creença, que el plaer, o la falta de dolor,
és el principi més important a determinar la moralitat de qualsevol acció.
També se separa de l’hedonisme, que considera que només és desitjable una cosa en
la mesura que es plaent.
De nou ens separem de l'hedonisme, perquè no és el plaer (siga el que siga) el bé
últim de la vida humana.

- Sense finalitat externa. La voluntat de poder es vol per ella mateixa. No hi ha res
darrere d'aquest voler. La força es redueix a la seua acti-vitat. No es busca ni per a
aconseguir el plaer ni la felicitat.

- Creativa. La voluntat de poder és voluntat de crear. La millor manera d'afirmar-se

és marcant les diferències. Qui s'amaga en la massa anònima es nega a si mateix,
s'anul·la. Imposar la nostra pròpia visió del món, enfrontar-se a les altres forces, ens
exigeix ser diferents i crear models de vida singulars, fer regals a la vida. Només
l'acte creatiu és un acte d'afirmació vital, només la creació funda noves formes de
vida fins ara no explorades.
- Lliure. La voluntat de poder és llibertat. No com a autolegislació, sinó com a fer el
que ens demana el cos. La meua llibertat no acaba on comença la de l'altre, sinó que
acaba on acaba la meua força, la meua voluntat de poder. No és la veritat la que ens
farà lliures, és el poder el que ens fa lliures.

- Diversa. La voluntat de poder té manifestacions múltiples, és mòbil, variable,

plàstica.

4.3. Vida i voluntat de poder

Relacionada amb la voluntat de poder apareix la noció nietzscheiana de vida. Vida és
energia, potència, força; qualificatius que ja havíem utilitzat en parlar de la
voluntat de poder. Ambdues nocions s'igualen, es coimpliquen: la voluntat de poder
aspira a afirmar la vida, és un instint de vida, i qualsevol ésser viu pretén créixer i
superar-se.

"Però què és la vida (...) la meua fórmula (...) resa: la vida és voluntat de poder"
(Fragments Postums IV, 2 [190]).

La voluntat de poder té com a objectiu l'elevació de la vida; és a dir, l'afinament dels

sentits, la potenciació de la passió, la recerca del risc i del perill com a mostra d'una
enorme confiança en un mateix.

4.4. Vida ascendent, vida descendent.

A una voluntat de poder més forta li correspon una vida més forta; a una voluntat de
poder feble li correspon una vida feble. Ens trobem, doncs, amb dues formes
diferents d'afrontar la vida, l'ascendent i la descendent.

Vida ascendent = Voluntat de poder forta = salut = plaer com a victòria

Vida descendent = Voluntat de poder feble = malaltia = plaer com a repòs, badall

Més enllà de l'evidència, ¿com podem diferenciar una voluntat forta d’una feble,
una vida ascendent d'una vida descendent?

Pel seu afany de superació. Per la seua capacitat de guanyar a les forces que se li
resisteixen. La vida descendent és aquella que actua de forma reactiva, és a dir, a
la defensiva. Se sent incapaç d'oposar resistència, es troba esgotada, sense forces,
vol pau, descans (felicitat del nihilisme). Incapaç de vèncer en el combat de la vida,
renega d'ella perquè necessita una vida disminuïda. Nega tot desig i rebaixa el
sentiment vital al mínim. És una voluntat de poder que es torna contra ella
mateixa, es torna estranya, més que autoafirmar-se es nega. Obviament no és una
vida creativa; més que viure, sobreviu. Així, doncs, les alternatives són dos: d'una
banda la negació de la vida, la repressió de la sensibilitat i de la passió, la por davant
del més mínim obstacle i l'intent d'esqui- var-lo. D'una altra l'afirmació de la vida, la
potenciació de la passió, el fet de dir sí a la vida.

Per la seua relació amb el dolor. El mateix dolor pot ser considerat de forma
diferent segons la vida que es posseïsca, segons la fisiologia que es tinga. La vida
descendent pot morir per un verí que, pres per una vida ascendent, serviria com a
reconstituent. Per a la vida descendent, el dolor és insatisfacció, depressió, tristesa,
no motiu d'estímul. La seua proposta serà alleujar el dolor a costa de negar la vida,
no patir a canvi de no gaudir.

Pel seu tracte amb els instints. Els instints són forces d'energia molt potents que
poden destruir amb facilitat l'ésser humà, però també poden servir per a donar més
potència. L'opció de la vida descendent serà eliminar tota electricitat (opció
religiosa, perillosa, i impossible com ho exemplifiquen tants casos fins i tot dins de la
pròpia Església) o moderar la seua potència a nivells menys perillosos. (opció
racional que perd energia possible). La vida ascendent seria assumir el risc, el
perill, i reconduir- la a un mateix fi: la nostra autoafirmació, per a així aprofitar-se de
la seua energia.

4.5. Nietzsche vitalista

La voluntat de poder marca l'altura de vida i les seues possibilitats d'actuació. Tots els
altres valors defensats mitjançant arguments racionals o morals (produïts per la
consciència) són només un reflex d'aquests valors fisiològics de la força vital.

La vida i no la raó, la moral o la fe es converteix en el criteri per a valorar les accions

humanes. Per això podem qualificar la teoria de Nietzsche com a vitalisme. És
l'energia vital la que permet diferenciar i establir jerarquies entre els éssers
humans, la que explica els motius de les construccions espirituals humanes:
coneixement, moral, religió,etc. El sentit de la vida no és transcendent, no es
troba en cap més-enllà de la vida; es troba en el cos mateix, en les pròpies i
intransferibles vísceres des d'on experimentem el nostre contacte directe amb allò
terrenal que ens aborda. El vitalisme és la conclusió que es deriva d'un pensament
que proposa com a premissa la voluntat de poder, la força vital.

5. CONEIXEMENT I VERITAT
5.1. Ser/esdevenir. Món vertader / món aparent.
La realitat se’ns presenta com a caos, com a diferència; no hi ha res igual, etern i
permanent. La realitat no és, esdevé.
EX: La nostra forma de percebre de la realitat es renova en cada nova
percepció. Encara els sentits que els perceben tenen la mateixa variació.
La realitat és un enigma indesxifrable, ja que qualsevol intent de conèixer-la està
destinat al fracàs. La realitat és inaccesible al coneixement humà, podem
experimentar-la, però no conèixer-la. En la realitat no hi ha coses, hi ha
esdeveniments que experimentem.

L’ esdevenir és enigma i, ens desconcerta; per això fins i tot podem arribar a odiar-lo.
La filosofia ofereix la solució: com que aquesta realitat ens la mostren els sentits,
diguem que els sentits ens enganyen i que ens condueixen a l’error. La realitat
que ens mostren, la de l’esdevenir, és pura aparença; al seu darrere es troba la
vertadera realitat, aquella que aconseguim gràcies a la raó.

Aquest món d’objectes és el que anomenem metafísica, a la base del qual està la
creença en una correspondencia a priori entre la realitat i raó. Aquest món creat
per la metafísica és, per a ella, real, incondicionat i estable, encara que no està a
l’abast de la percepció. Hem duplicat el món: per una banda tenim el món de
l’esdevenir, pura aparença; per l’altra, el món de l'ésser, l'autèntic, el que val la
pena.

Els encarregats de combatre l’aparença i el canvi, d’embalsament, són els filòsofs

que, per analogia al que els egipcis feien amb els seus morts. Nietzsche anomena
filòsofs-momia. Uns filòsofs que confien en els conceptes abstractes tant com
desconfien dels sentits.

5.2. Nietzsche davant de l’anomenat “món vertader”

Nietzsche respondrà: només hi ha esdevenir. Puc experimentar allò aparent, però
el “mon vertader” no és més que una construcció de la raó, i la raó no és més que
una forma simplificada d’allò inconscient. Si tot és esdevenir, substituirem els dos
principis anteriors per aquests dos:
● No hi ha cap sentit amagat per sota o per damunt de l’esdevenir.
● No hi ha cap sentit perquè l’esdevenir no dóna sentit.

Punt final al dualisme de realitats. L'única realitat que ens queda és l'anomenat "món
aparent"; és a dir, el de l'esdevenir. Un món del qual tenim experiències diverses
segons siga la nostra fisiologia: per això, més que del món real caldria parlar del
món experimentable.
D'acord amb les conviccions nietzschianes sobre la voluntat de poder i la vida, la
construcció del "món vertader" és símptoma d'una vida descendent, d'un home
feble que necessita crear aquest món, que tots creguen en ell i que menyspreen
l'altre, per a sobreviure. És la malaltia la que inspira el filòsof, perquè la por a l'atzar
és un símptoma de debilitat.
L'ésser humà ha inventat el "món vertader" a la seua imatge i necessitat, per tal de
mantenir-se en la vida; és antropomòrfic i, com a tal, propi del mite. Incapaç
d'afrontar el caos de l'esdevenir tal qual, en el seu canvi i multiplicitat radicals, no ha
dubtat a falsejar un món absurd, inhumà, amoral i caòtic. En conclusió, els
filòsofs-momia són imputats per falsificadors, perquè simplifiquen la realitat,
redueixen l'esdevenir, el solidifiquen.

5.3 Crítica nietzscheana al món metafisic

La invenció i la ficció són les poderoses armes de l'intellecte per a crear un món apte
per a la vida fatigada. La principal eina que aquest intel·lecte utilitza per a
aconseguir-ho és el llenguatge. La fe en la gramàtica permet creure en el "món
vertader". El llenguatge ompli la realitat de substàncies, subjectes, causes-efectes,
identitats... que en cap cas experimentem. Permet una metafísica popular (no
elaborada intel·lectualment) que, treballada pels filosofs-mòmia, acaba elaborant els
mons metafísics.

La metafísica del poble, la gramàtica, ens fa creure que tota acció té darrere un
subjecte, un agent, quan l'única cosa que existeix és l'acció, l'esdevenir: "In summa:
un esdeveniment ni està causat ni és causant.

Darrere de tota acció hi ha un subjecte, afirma: es pensa, per tant hi ha quelcom

pensant, que sóc jo; en conseqüència jo pense, per tant jo existisc. Ara bé, darrere
d'aquest pensament hi ha un jo que el produeix encara que recolzat en el
llenguatge no és més que una qüestió de fe, o de necessitat de creure en un món
amb raó i sentit. L'existència del vocable jo ens permet afirmar que em referisc a un
substrat invariable i idèntic de tota una sèrie d'experiències i esdeveniments
diferents.

Entre els elements lingüístics que permeten construir mons artificials podem
assenyalar:

El terme jo. El seu ús em convenç que hi ha un subjecte, quan el subjecte individual

no és cap substància, cap nucli racional unitari, sinó una pluralitat de forces i una
diversitat de personatges que se succeeixen o coexisteixen.

La gramàtica del verb ser (No hi ha ser, tot canvia). En el nostre llenguatge són
fonamentals les frases amb el verb ser, verb que sembla parlar de l'essència de les
coses, que fomenta la idea de l'existència d'entitats amb trets permanents.

L’estructura subjecte-predicat. La majoria de frases del nostre llenguatge tenem la

forma subjecte-predicat, necessària per a un judici amb sentit. Permet pensar la
realitat en estructures de causa-efecte.
Polisèmia i sinonímia. Amb el llenguatge parlem de coses diferents mitjançant les
mateixes paraules. Amb això alimentem les semblances i identitats entre elles.

5.4. Coneixement i veritat contra interpretació

Són uns farsants que creen aquesta nova realitat, en resposta a una necessitat
fisiològica molt més mísera: la por. Són uns éssers covards que viuen en
l'autoengany. No tenen valor cognoscitiu però tenen valor adaptatiu.

No hi ha veritat perquè no hi ha món vertader-metafisic; només hi ha

interpretacions diverses, multitud de perspectives, totes elles igualment valides
perquè cap respon a la veritat, sinó a la singular experiència que cadascun manté
amb la realitat mutable que se li presenta.

La veritat no és el coneixement de la realitat, és només la fe o la necessitat de creure

en alguna cosa permanent i eterna. L'única veritat que pot aconseguir l'ésser humà
sense mentir-se és la veritat d'estar condemnat eternament a la no-veritat.
No hi ha fets, només interpretacions. No hi ha coneixement objectiu ni veritat,
només apreciacions. No tenim la mesura de la percepció correcta. Tota percepció
és una interpretació de qui percep. Una interpretació que compta almenys amb
tres influències subjectives:

Aparell sensorial: Les percepcions mateixes són ja judicis de valor

s'estableixen basant-se en la utilitat o el perjudici, allò agradable o all desagradable,
per al cos que percep. No hi ha percepció neutral, els sentits estan travessats per una
tasca selectiva i interpretativa.
Vivències. El que ja hem experimentat; allò que s'ha experimentat pels
nostres avantpassats i que queda en l'acerb cultural en què ens desenvolupem; allò
que s'ha viscut al llarg de la nostra biografia (la percepció de fobies sol provenir
d'episodis infantils); tot un cúmul d'elements previs que condicionen la percepció.
Impulsos. Pulsions, afectes, instints, tal com vam veure en el punt anterior.

Aquest caràcter interpretatiu d'allò que s'ha experimentat és el que allunya

Nietzsche de l'empirisme i del seu nét el positivisme.

5.5. El perspectivisme.
Conèixer no és un acte en què apareix l'essència de la cosa, sinó una valoració feta
des d'una determinada perspectiva que indica el que és útil o perjudicial per a aquest
centre de força vital que és cada individu. Són les nostres necessitats les que
interpreten el món. Però mentre les interpretacions d'una voluntat de poder forta
afavoreixen la vida en la faula del món, les altres la debiliten en la farsa del món.

El món metafísic no és que siga fals ━ perquè si no hi ha veritat tampoc hi ha

falsedat ━; és només la interpretació dels malalts. el món en què necessiten creure.
L'error, allò que critica Nietzsche, és que vulguen fer passar la seua interpretació
com a l'única vàlida per a tots, que la imposen com a veritat universal allunyada de
les circumstàn- cies vitals que la van generar. La seua veritat no és més que la
imposi- ció d'un determinat univers metaforic. El "món vertader" s'inventa per a fer
bona una sola perspectiva, però açò implica encobrir una mentida, actuar de mala fe.
No hi ha una única i vertadera perspectiva global, el tot és la totalitat de les
perspectives.

La concepció del coneixement de Nietzsche ens ha portat a un per perspectivisme de

la veritat. No hi ha un món vertader-metafísic, sinó un pluri-univers
d'interpretacions, i totes vàlides. . La perspectiva, la pluralitat interpretativa,
permet pregonar de nou les diferents experiències vitals que tot concepte de veritat
té com a funció recobrir.

6. MORAL, RELIGIÓ I DEMOCRÀCIA

6.1. L'ètica d'un immoralista
"Jo sóc el primer immoralista", dirà Nietzsche en Ecce homo. Brey manifest contra
tota moral que motiva a l'acció: "cal disparar contra la moral". Significa açò que per a
Nietzsche no hi ha ni bé ni mal? Si i no.

Si. Si els judicis sobre la veritat ja suposaven una falsificació, molt més els judicis
morals, aquells que raonen el que està bé i el que està malament. No hi ha
fenòmens morals, no hi ha més que una interpretació moral dels fenòmens. Totes
les morals proposades pels filòsofs són artificis inventats per la consciència a
partir del "món vertader", un món ja artificial creat per la metafísica (vegeu
l'apartat anterior). Com la moral cerca respostes en la raó i no en la vida, Nietzsche
llança una lluita sense treva contra ella.
No obstant això, ell també parla de bé i del mal. ¿Com pot un inmoralista parlar de bé
i de mal sense deixar de ser immoralista?

No. De la mateixa manera que el fet que no hi ha veritat no significa que no hi ha

veritats, que no hi ha bé ni mal no significa que no hi ha béns ni mals. De nou, el
criteri per a determinar el bé i el mal està en la voluntat de poder: allò bo serà
allò que afavoreix la vida, el que contribueix a la seua salut, al seu enfortiment i a
la seua intensificació. Allò pitjor serà tot allò que la degenera, que la fa
emmalaltir decaure (debilitat de la voluntat, inseguretat, impotència...).

Els judicis morals són símptomes de salut: segons la potència de vida tindrem una
moral o una altra. Quin és l'origen dels conceptes morals? Si una cosa em perjudica
concloc que és dolenta; si una cosa m'afavo- reix concloc que és bona.
La seua pregunta és: ¿en quines condicions es va inventar l'ésser humà aquests
judicis de valor que són les paraules bo i dolent?
L'immoralisme de Nietzsche es pot entendre com a naturalització de la moral: en
compte de valors morals, valors merament naturals.

6.2 Moral de senyors, moral d'esclaus

Com vam veure, hi ha dos tipus de voluntats: una respon a una vida ascendent i
l'altra a una descendent. Aquelles morals que permeten una vida ascendent, les
que permeten la voluntat de poder es manifeste amb tota la seva potencia, són
superiors a les que obliguen a una vida descendent, a una actitud negativa
davant de la vida. Hi ha dos modes contraposats de definir els valors de "be” i
“dolent”: la definició dels individus potents i la dels impotents. Anomenarem la
primera moral de senyors i la segona moral d'esclaus.

Moral de senyors: moral dels forts. Per a ells "bo" és tot allò que eleva l'individu. El
que és bo són ells mateixos. Creen els seus valors sense tenir en compte el que facen
o diguen els altres. Satisfan els seus desitjos i tensen les seues passions fins al limit.

Moral d'esclaus: moral dels febles. Per a ells la vida és massa dura com per a
digerir-la i per això situen la felicitat en paradisos racionals o sobrenaturals que
passen per destruir les passions. En primer lloc conceben el malvat (el senyor),
assenyalen el que està malament (la moral dels senyors) i, només en segon lloc, com
a contraposició, decidiran el que és bo.

Són els judicis de valor sobre la vida dels primers millors que els indiquen dels
segons? No, Com hem dit més amunt, els judicis de valor no m vertaders, només
indiquen símptomes. En aquest cas ens indiquen quina moral necessita la persona
sana i quina moral necessita el malalt quina moral necessita l'home superior i quina
l'home del ramat. Ambdós generen la moral que els convé, però cap d'ells és
culpable- responsable d'aquesta generació. En realitat es tracta d'una pugna de
dues voluntats de poder, una afirmativa i una altra negativa. La voluntat del
no-res enfront de la voluntat de viure.

6.3 La moral occidental: la conjura dels febles contra els ben constituïts

Bo → noble i aristocràtic (no en el sentit de classe social concreta, sinó en el de

superior en mèrits als altres)
Dolent → és allò vulgar, plebeu, simple.

Aquestes denominacions han estat creades pels nobles, els senyors, ja que són ells
els que tenen una voluntat capaç de valorar les seues expe- riències vitals.

Posteriorment, aquells éssers inservibles per a determinar el seu bé i el seu mal,

temorosos davant de la poca confiança que dóna un senyor creador que els ignora,
realitzen un motí l'efecte del qual és la transmutació dels valors. Els fins ara
considerats com a insignificants passen a ser els bons, i els superiors passen a ser els
dolents. Ara és el ramat el que imposa la seua feble voluntat de poder. Aquesta
transmutació de valors, el pas de la moral dels senyors a la moral dels esclaus, és
molt més que dir que el que abans era dolent ara és bo (débil); implica també com a
mínim dues coses:

a) El sorgiment mateix de la moral. Acaba de nàixer la moral amb majúscules, la

cultura pròpia de l'ésser humà occidental. El món humà passa a estar governat per
normes comunes i prohibicions rigoroses. La moral és una càrrega pesada en la
nostra consciència que ens impedeix desenvolupar i executar una voluntat de poder
forta. El nou significat de bo s'associa als valors de la massa: negació d'un
mateix, bondat, indulgència, benevolència...; és a dir, un esclau resignat a obeir
unes normes que maten la capacitat afirmar la vida.

b) El naixement d'una cultura del ressentiment. Els insurgents no són creadors,

mai ho han sigut. El seu triomf és un acte de ment. La cultura occidental és reactiva,
perquè els seus integrants no actuen per si mateixos, sinó com a reacció d'odi i
enveja cap als dominadors perquè aquests tenen una voluntat de poder forta de la
que ells manquen.

Si la guerra entre les voluntats s'ha resolt fins ara amb la victòria dels febles és pel
seu caràcter gregari que els permet i obliga a lluitar units. Els senyors, com a
creadors de vida, són sempre solitaris. Mentre el ramat comparteix un món
moral, cadascun dels senyors només es preocupa del seu propi món, de la seua
creació individual, sense mostrar interès en la comparació amb els valors dels
altres.

Una vegada guanyada la batalla, el ramat continua exercint una força reactiva, mai
indiferent, sobre l'activitat de l'esperit lliure. Perquè no se sobrepassen els límits
imposats per la nova moral col·lectiva es treballen les consciències amb la idea del
lliure albir (som lliures de poder triar i prendre les nostres pròpies decisions) amb
un triple objectiu:

a) Permetre que el feble crega que si no és poderós és perquè no vol (autoengany).

b) Generar sentiment de culpa o remordiment. Ens sentim malament si actuem
egoistament afirmant-nos sense pensar en els altres.
c) Permetre el càstig en cas d'eixida del ramat.

El triomf del ramat es consuma quan aconsegueix introduir el tedi i la misèria en la

consciència dels ben constituïts, quan aconsegueix que en aquests nasca un
sentiment de vergonya per la seua felicitat. No els han eliminat els instints, però els
han generat culpabilitat.
6.4. Crítica a la moral d'esclaus
La moral d'esclaus és una lluita a mort contra tots els valors de la vida. Així, doncs,
l'ètica occidental ha caigut en els errors següents:

Dogmatisme moral. Considera els valors morals com a transcendents, objectius i

absoluts. Als judicis morals se'ls elimina el caràcter condicionat en què van créixer,
l'únic en el que tenen sentit. Proclama per decret que la seua norma es constituïsca
en norma universal. Oblida que els valors morals d'Occident no són universals,
només són una possibilitat més de valorar el món, l'opció d'un tipus d'homes amb
una salut determinada.

Antivitalisme. Les normes morals van en contra de les tendències bàsiques de la

vida. La moral és la peculiaritat d'un ésser decadent amb la intenció oculta de
venjar-se de la vida.

Intel·lectualisme. La idea que el coneixement porta a la virtut (raó virtut = felicitat),

imposada en la cultura europea des dels temps de Socrates. De nou confon una
perspectiva amb la veritat.

6.5. La religió
Si la moral situava la raó per damunt de l'instint, el món vertader sobre l'aparent, la
religió situa sobre la raó i el món vertader un món sobrenatural. Dues lloses per a
sepultar l'instint i l'esdevenir.

La religió va unida al concepte de Déu, i Déu representa una renúncia a la vida, un

menyspreu a la vida. Quan un ésser humà és incapaç d'activar en tota la seua
potència la voluntat de poder, quan arriba a adquirir la convicció profunda de què cal
que siga manat, es torna creient. Els creients inventen la seua criatura (perquè
necessiten obeir) i després li rendeixen culte. Ser un creient és un símptoma de
decadència, debilitat i desintegració d'una voluntat de poder.

No hi ha necessitat de Déu. Déu és un exemple clar de fal·làcia de les

conseqüències adverses: donades les conseqüències adverses per a la vida que es
derivarien de la no existència de Déu, s'afirma l'esmentada existència. La religió, una
vegada constituïda, emmalalteix l'home: si està sa el converteix en malalt; si ja està
malalt en moribund.

Abans de continuar caldria distingir algunes religions d'altres, perquè no totes

tenen per a Nietzsche la mateixa valoració. La més apreciada és la pagana. El
paganisme és politeista, té molts déus, un per a cada necessitat, i cap d'ells nega els
altres. Permet una creació poètica de l'univers sense mons metafisics. No infravalora
allò humà davant d'allò diví. No nega la multiplicitat d'impulsos vitals.
Les més injuriades són les religions monoteistes (cristianisme, islamisme,
judaisme, budisme...). El monoteisme és el monopoli del Déu únic, una doctrina
rígida que només permet un ordre. Desterra allò natural i ho substitueix per allò
sobrenatural, un món complet d'antimatèria des del qual jutja i condemna el món
d'ací i d'ara. Aquestes religions són enemigues de la terra, de la vida, de les passions.
El nou Déu vertader transfereix les passions negatives als dimonis, les llança als
inferns i converteix l'ésser humà en pobre pecador.

El monoteisme és una religió lligada a la pulsió de mort, vol la mort, gaudeix de la

mort. Per això desitja que els éssers humans moren dues vegades: en vida,
negant-los les passions; i amb la mort biològica, esperada amb ànsia per a
aconseguir el no-res celestial. Totes elles creen una casta sacerdotal a la cúspide que
controla i impedeix la sobirania dels súbdits, convertits en esclaus de Déu.

Nietzsche distingeix, per la seua relació amb la voluntat de poder, dos tipus diferents
de religió
a) Religions afirmatives: Antic Testament, codi Manú, islam.
b) Religions negatives: judaisme, cristianisme, budisme.

Les afirmatives són millor valorades, perquè respecten més la vitalitat natural, no
desaprofiten allò superior i creen una atmosfera respirable. Són el fruit de
l'experiència de la història de la humanitat, no creen res que no haja succeït al
nostre costat. A partir d'aquesta reconversió, la voluntat de poder de l'individu
queda negada davant de Déu i, els creients s'obliden d'ells mateixos i actuen per a
major glòria de Déu.

Les religions negatives són exemples extrems de la moral d'esclaus. En tot cas,
Nietzsche no confia en cap religió perquè, enfront dels déus externs, proclama el
privilegi de ser Déu un mateix. És a dir, l'ateisme és l'instint de l'home fort. La
religió, l'instint del feble.

6.6. Moral cristiana

El cristianisme, una religió construïda a partir de la filosofia platònica, és
l'accentuació de la decadència fisiològica. El cristianisme és la religió dels febles.

Per Nietzsche sorgeix de l'instint de protecció d'una vida que degenera, expressa una
carència, una fisiologia malaltissa. El que es coneix com a ideals ascètics, són els
valors propis d'una humanitat feble i decadent. Amb el seu triomf Occident ha
seleccionat un tipus d'ésser humà poregós, un ramat dòcil, deprimit i fàcil de
conduir per la casta sacerdotal.

El ressentiment i l'odi cristià es manifesten en el que ells denominen els tres

enemics de l'ànima: el món, el dimoni (el desig, l'instint) i la carn (el cos).
• Odi a aquest món. El cristianisme ha fet de la Terra una terrible residència. La vida
a la Terra, suor i llàgrimes, només és un mer trànsit cap a l'altra vida. El més enllà, el
paradís celestial, se'ns ofereix com un antimón desitjable i abellidor, però
només abastable al preu de renunciar a viure amb plenitud, exercint la nostra
voluntat de poder, a la Terra. Al cristianisme li és necessari fingir un transmón (el
cel) on troben recompensa els que han menyspreat i negat el món, i un altre
transmón (l'infern) per a castigar els que s'han negat a la renúncia. Només així la
seua moral resulta soportable.

Odi a la vida. El cristianisme proposa com a virtut cardinal reprin la vitalitat:

castedat, dejuni, sacrifici, resignació, humilitat, manse tud... Anul·lar, si fóra
possible, els instints, desitjos i passions. Els sentiments de plaer intens: orgull,
arrogância, audacia, erotisme... es converteixen en pecat.
El cristià, ple de sentiment de culpa per tot el que fa, qualifica de pecat tot el que és
instint vital, innocència dels sentits. El lliure albir que ja utilitzava la moral, és ara
indispensable per a justificar el càs- tig al pecador. Paradoxa del cristianisme: Déu
ens fa lliures per a ser els seus esclaus. Se'ns dóna la llibertat i se'ns castiga quan
l'exercim..

Odi al cos. Si Plató va devaluar el cos per pertànyer al món sensible i dificultar
l'accés al món intel·ligible, el cristianisme acreixerà aquella devaluació convertint-la
en aversió i fòbia. El motiu: el cos humà és el posseïdor dels instints vitals. Tot el que
emana del cos és sospitós de pecat. El cos és impur i mereix el nostre menyspreu i
mortificació. La gola castiga el plaer de menjar, el pecat original és culpa del sexe,
la seua pràctica joiosa es converteix en luxúria.

El paper fonamental del cristianisme recau en el sacerdot, un estrany animal rapaç

que situa la seua felicitat en el domini sobre els malalts. Un malalt que cuida de
malalts. Emparentat amb els seus pacients desheretats, té una voluntat superior
(més fortalesa, més autodomini) que li permet obtenir la seua confiança. Com els
creients no són capaços per ells mateixos de discernir entre el bé i el mal i
necessiten saber els designis de Déu, el sacerdot assegura el seu domini gràcies a la
responsabilitat del seu càrrec.

El metge-pastor dirigeix la set de venjança del patidor cap a ell mateix, fent-li creure
a cada ovelleta del seu ramat que és ella la culpable. Introdueix els conceptes de
culpa, pecat, compassió, en cada creient per a tornar-lo inofensiu, per a evitar que el
seu ressentiment porte a la destrucció de tot el ramat. El malalt es converteix en
pecador (sentiment de culpa) i la idea d'estar en deute amb Déu es converteix per a
ell en instrument de tortura.
6.7. La democràcia
1. La democràcia és un cristianisme sense Déu.
2. Manté els mateixos valors del cristianisme secularitzats, sense necessitat de
justificar-los en la idea de Déu.
3. Continua creient en unes regles morals universals Aboca vi vell en odres
nous. Crea nous ídols que reemplacen el vell "Déu: Raó, Humanitat, Ciència,
Ciutadania, Drets humans (en els nos- tres dies)...
4. Continua sent una moral dels febles, de la decadència, d'és sers humans
domesticats.
5. Augmenta l'odi a allò superior.
6. La democràcia significa la no creença en homes superiors.

Crítica a la igualtat. Per a Nietzsche el concepte d'igualtat és contrari al desig de

marcar diferències que exigeix el caràcter afirmatiu de la voluntat de poder. La
igualtat és només un interès particular dels inferiors; perquè només a ells els
interessa ocultar-se en la massa per a no mostrar les seues carències. La igualtat és
el refugi de la mediocritat. Quan Nietzsche parla de jerarquia natural parla de
d'aquella que apareix sense forçar res i que realitzem quotidianament entre
tots nosaltres quan seleccionem les millors persones per a qualsevol activitat.

Crítica a la dignitat. La dignitat i la llibertat no són cap dret de nai- xement, són una
conquesta. Només qui mereix aquesta dignitat, qui està a l'altura de les
circumstàncies, qui és capaç de ser digne, té dret a mantenir-la; perquè la dignitat
no es dóna, es conquesta. La crítica de Nietzsche recorda que no hi ha una
naturalesa humana universal que atorgue per se la dignitat a l'ésser humà,
sinó que aquesta només es pot aconseguir mitjançant el treball amb un mateix,
mitjançant l'impuls de la voluntat de poder. Qui no aconseguisca així, ni la posseirà
ni tampoc cal regalar-li-la.

Conceptes com ara justícia, llei, solidaritat, virtut, tolerància, són només la manera
que tenen els ressentits de la vida de legitimar la seua moral i defensar-se dels
esperits nobles. No oblidem que per a Nietzsche allò important no és la felicitat i
l'avanç del nombre més gran d'individus, sinó el triomf de la vida. Solidaritzar-se
amb la majoria no és cap aportació a la vida, és la pèrdua d'energies vitals d'un ésser
humà superior en una tasca inútil, perquè qui ha nascut per a esclau mai podrà ser
lliure.

7. EL NIHILISME, LA MORT DE DÉU I EL SUPERHOME

7.1. El nihilisme passiu
Els valors creats per aquesta cultura fan referència a un món enganyós i, arribat el
moment en què s'acabarà la farsa, es trencarà la il·lusió. La cultura occidental no
podrà salvar-se quan se sapia enganyada i comprenga que els seus logos eren mites.
Desvaloració dels grans valors tradicionals, tot estarà perdut, tot envait pel
pessimisme. La cultura occidental està malalta i aquesta malaltia té un nom:
nihilisme.

El nihilisme (nihil = res) és la profecía que Nietzsche llança sobre el futur d'Occident.
Es el resultat final de la lògica dels nostres grans valors i ideals. El nihilisme passiu
deixa drfena de sentit tota una cultura, incapaç ja de generar individus creadors.

7.2. El nihilisme actiu. La mort de Déu

Enfront del nihilisme passiu, reacciona Nietzsche amb un nihilisme actiu. En la seua
proposta els vells valors no s'afonen per ells mateixos, sinó que són afonats per la
voluntat de poder que diu no a aquests valors. Una vegada finalitzada la tasca de
derrocament, l'ésser humà fort estarà en condicions de crear nous valors des de les
seues vísceres, des del cos i l'instint. Nietzsche afirma que l'home és un pont entre la
mona i el superhome; és a dir, l'home sorgit de la cultura occidental, defensor de
valors humanistes propis d'una tradició cristiana, ha de ser superat per a
aconseguir un nou ésser diferent de l'humà actual, carregat de potència.

Per a explicar el trànsit del nihilisme passiu al superhome utilitza la metàfora de la

triple metamorfosi. En primer lloc ens trobem el camell simbol d'obediència cega,
el que s'agenolla davant de l'amo, exemple de sacrifici i d'humiliació. És el que ha
portat Occident cap al nihilisme passiu. Ha de ser eliminat i, per a això, el camell
haurà de transformar-se en lleó.

El lleó és el gran negador, el crític, el destructor. A ell correspon afo- nar els
fonaments de la cultura occidental; ell serà l'encarregat d'anun ciar al món la mort
de Déu. Matar Déu és matar el Déu cristià. La mort de Déu és la mort d'una cultura.

El lleó, l'assassí de Déu, pretén conquerir la seua llibertat, però enca- ra no és capaç
de crear nous valors, perquè està dominat per la venjança. Sap de què vol ser lliure,
però no sap per a què vol ser lliure. Cal que el lleó riga, precisem una nova
metamorfosi.

7.3. El trànsit cap al superhome

Entre les persones cultes, la religió era ja, generalment, una cosa supèrflua. En
compte de Déu, el tema és ara la mona. Una vegada hem matat Déu és el moment de
la nova valoració sobre la vida. És l'esperança de la gran aurora. Ara ja podem
convertir-nos nosaltres mateixos en déus i construir mons a la nostra imatge i
semblança. Ni desencantament, ni desengany; mort Déu ens consagrem en el més
ençà. Però per a aquesta tasca l'adequat no és el lleó sinó el xiquet.
7.4. Qui és el superhome?
El xiquet és l'últim pas de la metamorfosi. Representa l'ésser lliure que no lluita
contra res, sinó que gaudeix la seua pròpia existència. Ell sí que és capaç de crear
perquè les seues qualitats ━la innocència, la falta de prejudicis, el fet de prendre's
totes les coses com un joc, la falta de perversió━ li ho permeten.

La seua forma de vida és una existència lúdica, entregada a l'atzar i al destí: ni es

penedeix de res (no té sentiment de culpa) ni espera res del futur. Viu per a jugar
(jugar no és antònim de serietat, sinó d'avorriment) i és lliure, perquè en el joc es
dissol la moral.

La metáfora del xiquet ens porta al superhome; encara que més superhome
(podem confondre'l amb algun heroi de còmic america) sempre és preferible
utilitzar l'original alemany Übermensch. Übermensch és el suprahumà, el que va
més enllà del que fins ara els occidentals anomenat humà. Amb ell arribem al
projecte de futur de Nietzsche, per què el superhome, més que una realitat ja
donada, és un projecte possible.

En primer lloc, caldrà distingir-lo del triomfador típic de les pel·lícules americanes,
perquè aquest no crea els seus propis valors sinó que triomfa amb uns valors
socials ja establerts. No és creador, és enfilador per arbres aliens.

En segon lloc, pel que fa a la teoria ja exposada, el seu mode de fer es correspon amb
l'esquema següent:

Moral → Moral de senyors

Superhome
{ Coneixement → Perspectivisme

Voluntat de poder → Potència màxima

L'Übermensch és poderós perquè només es deu a ell mateix; és producte de la seua

pròpia creació. Camina ignorant el seu destí, sense fi últim, sense parar, fent
experiments amb ell mateix, augmentant el seu sentiment de potència.

Hi ha, doncs, un camí d'alliberament per a habitar en un món diferent del viscut fins
ara. L'alliberament consisteix en la recuperació del sentiment de potència. Cal
entendre aquest alliberament com una conquesta; és el resultat d'un procés a què no
tots estan cridats. L'alliberament és proposat com una opció. com una decisió que ha
de prendre cadascun segons les seues forces; en cap cas apareix com un model de
veritat que cal que imiten tots els homes a l'estil de l'eixida de la caverna platònic.