Radiografia del nihilisme

Comentari a partir de l’obra Soldats del no-res

Arnau Demergasso
Segon de Filosofia
Ètica
09/05/21
 Radiografia del nihilisme

La mirada filosòfica que es posa sobre el segle XXI sovint surt decebuda. Sembla que,
contrastant els nostres temps amb altres èpoques històriques, l'intel·lectual troba ben
poques raons per mostrar-se optimista. El diagnòstic general és que tot el progrés
material i tècnic s'ha aconseguit en detriment de la riquesa espiritual que amb tant esforç
s'havia aconseguit al llarg de la Modernitat. Sens dubte, tota generació ha tingut la seva
quota de romàntics aferrats al passat, però els revolucionaris que exercien de contrapès
brillen per la seva absència en els debats postmoderns.

De fet, no només mira amb escepticisme el futur del seu entorn, sinó que dubta de la raó
de ser de la seva pròpia professió. El curs de la història ja no passa pels Marx, Kant o
Nietzsche, ara són els Elon Musk o els Mark Zuckerberg els que són dignes d'estudi. La
lògica aristotèlica recula davant de la lògica matemàtica, l'ètica malda per
desvincular-se de la política i fa concessions constants als avenços de la tècnica i
l'antropologia és sovint oblidada entre les ombres de la psicologia i la biologia. Però
aquestes, almenys, són les disciplines que han sobreviscut.

La metafísica, l'ontologia i l'epistemologia no han tingut aquesta sort. Les discussions

sobre l'ésser només tenen lloc en obscurs seminaris universitaris, substituïdes en les
tertúlies serioses i els titulars pels satèl·lits i la teoria de la relativitat. Si Aristòtil
filosofava passejant per la naturalesa, ara el científic coneix en l'asèptic confinament
d'un laboratori. En altres paraules, hem passat de l'estudi de Déu a l'estudi del bacteri, de
pretendre saber-ho tot a resignar-nos a observar el que podem posar en la lent d'un
microscopi. I una societat sense metafísica, tal com profetitzava Nietszche, és l'antesala
del nihilisme.

Aquesta és la constant entre la plètora de diagnòstics de la postmodernitat. Alguns

posen l'èmfasi en l'economia, d'altres la política o la moral, però tots coincideixen en
negar qualsevol confiança en els grans relats metafísics, basant-se en la negació de
l'adequació de l'intel·lecte humà a la realitat. En conseqüència, defineixen l'actualitat
com un temps marcat per la relativització, la materialitat i la manca de deures i valors
morals, amb l'impacte que això suposa per qualsevol filosofia transcendental. I tal com
la família, l'escola, l'estat o la religió s'han anat enfonsant, la seva matriu filosòfica ha
sigut arrossegada a l'oblit.

Així doncs, el nihilisme s'ha convertit en la nota dominant del segle XXI. Ara queda
esbrinar exactament perquè hem arribat a aquest punt. La majoria s'acontenten amb

2
 Radiografia del nihilisme

adjudicar la culpa a les càmeres de gas i les atrocitats comeses a la Segona Guerra
Mundial, com a indicador que fins i tot la "millor" societat (segons la visió il·lustrada)
havia caigut en la barbàrie de la destrucció. En conseqüència, es demostrava que tota la
humanitat era esclava d'un Thanatos que impedia qualsevol progrés racional i que
esforçar-se per aconseguir-lo era una tasca fútil. D'una sola tacada, doncs, s'invalidava
la raó com a constructora de grans utopies, assumint que totes conduirien al mal. Però,
malgrat ser veritat, això només és una part de la història.

La por al totalitarisme com a vehicle d'aquestes atrocitats només és una cara de la

moneda. La Primera Guerra Mundial també va comportar un nivell de mort i destrucció
mai vist fins a l'època, i també la matança va ser dirigida per règims autoritaris, però
això no va impedir els principals països bel·ligerants repetir la massacre dues dècades
després. Si bé la magnitud de la destrucció i la naturalesa repressiva dels règims va
augmentar la segona vegada, veiem que un primer tast del totalitarisme no va
traumatitzar gaire la consciència del ciutadà europeu mitjà. Tot el contrari, velles
utopies de dominació colonial van donar pas a noves utopies de dominació mundial.

El que farà decantar la balança cap al nihilisme serà, paradoxalment, el responsable de

la victòria contra el totalitarisme. Dels tres grans relats que lluitaven per conquerir
Europa (nazisme, estalinisme i liberalisme), només el darrer ha sortit victoriós, plantant
la bandera de la llibertat a la ment del seu ciutadà. En definitiva, a part de
programar-nos per rebutjar automàticament cap pretensió de dominació política, el
liberalisme ens ha inculcat la defensa a ultrança de valor il·limitat de la voluntat
personal.

En resum, l'experiència de la Segona Guerra Mundial ha imprès a la consciència

occidental dos grans conceptes, la llibertat individual i la por al totalitarisme. Aquests
són els dos grans pilars sobre els quals s'ha edificat tota mena de sistema postmodern (ja
sigui a nivell ontològic, polític, ètic o estètic), dos virus gravats a foc en la ment de tot
ciutadà d'Occident. La democràcia, el lliure mercat, la Declaració dels Drets Humans,
l'ONU i els vàters com a peces de museu són creacions directes d'aquests dos grans
axiomes.

De fet, la mateixa guerra es presenta de tal manera que confirmi aquesta interpretació.
Des dels llibres d'història fins a les pel·lícules d'Star Wars, des del mateix Hitler fins al
darrer soldat d'infanteria, l'alemany es pinta com el cim del mal, l'antiheroi definitiu.

3
 Radiografia del nihilisme

Auswitch és Alemanya, en definitiva, la prova material del mal que pot infligir un grup
humà intoxicat per una idea totalitària. En l'ideari popular no hi ha lloc pels matisos, si
un sistema totalitarista ha pogut portar a la pràctica un genocidi i un genocidi és dolent,
això vol dir que el totalitarisme és dolent. Només cal veure l'ús actual de la paraula nazi,
que serveix per denigrar qualsevol que es consideri antagonista.

D'altra banda, els Aliats són els ambaixadors suprems de la llibertat individual. Cada
soldat es glorifica als ulls de la memòria històrica, elevant-lo a la categoria d'ésser moral
perfecte que arrisca la seva vida per protegir el benestar d'oprimits que ni tan sols
coneix. El soldat, en la seva llibertat, escull sacrificar-se perquè els altres puguin gaudir
del lliure albir que tant valora. És aquest l'esperit de la democràcia contemporània, on es
demana al ciutadà tant que exerceixi la seva llibertat a través del vot com que sacrifiqui
les seves preferències en el cas que entrin en conflicte amb la preservació de la llibertat
de la majoria.

Poc importa que la realitat s'adeqüi a aquesta explicació. És irrellevant que el règim
soviètic fos tan cruel com el nazi i que britànics i americans es dediquessin a destruir
una cinquena part dels habitatges alemanys, forçant els civils a viure a la intempèrie.
Fins i tot la major part dels avenços científics que han vertebrat el progrés en l'últim
segle seria difícil d'explicar sense la contribució dels alemanys, pressionats pel seu
govern per aconseguir l'avantatge respecte dels seus competidors. No, ens és molt més
còmode (i, com apunta el llibre, la comoditat té més valor que la veritat) creure que el
totalitarisme és una aberració i la democràcia és l'expressió definitiva de la racionalitat
humana.

D'entrada, aquest marc ideològic sembla la plataforma perfecta per aconseguir

l'aspiració màxima humana des dels temps de la Il·lustració, la pau i harmonia eterna. Si
posem per davant de tot la preservació de la nostra pròpia voluntat i censurem qualsevol
intent d'imposició de la voluntat dels altres no tindrem, en principi, cap motiu per
recórrer a la violència. És a dir, com que ningú ens amenaça, no hi haurà ni necessitat de
defensar-nos ni de conquerir, donat que ja posseïm el màxim bé possible. Però
malauradament, com qualsevol ideologia, traslladar-la a la pràctica és més difícil del
que sembla.

Un gran exemple de les contradiccions que aquests dos principis poden ocasionar és el
mateix comportament dels vencedors després de la guerra. Per als aliats occidentals, la

4
 Radiografia del nihilisme

llibertat significava la capacitat il·limitada dels ciutadans de progressar a partir del lliure
mercat, sense cap restricció per al major progrés i enriquiment possible. Per contra, el
totalitarisme representava la intervenció i regulació d'aquest mercat per part de l'estat.
En canvi, els soviètics entenien la llibertat com l'eliminació de l'opressió capitalista i la
primacia d'un benestar igualitari entre tots els membres de la societat. El totalitarisme,
no cal dir-ho, era l'alienació del treballador en una fàbrica massiva. Aquesta petita
diferència d'interpretació va ser responsable de la creació d'armes capacitades per
destruir el planeta sencer onze vegades.

El problema principal d'aquestes nocions és la seva vaguetat. Normalment, s'ha

considerat que la llibertat d'hom acaba quan comença la de l'altre, però aquesta
formulació també admet interpretacions massa variades. Per exemple, fins a on pot
arribar l'oposició a un govern elegit democràticament? La manifestació pacífica és
considerada generalment com una opció vàlida, però un tall de carretera també vulnera
la llibertat d'aquells que la volen creuar. I que passa si el govern esdevé tirà? És legítim
llavors utilitzar la violència, encara que suposi una privació del benestar dels
governants? I si la tirania només la pateix una minoria, aquesta minoria té el dret de
rebel·lar-se? I que passa amb els criminals? Si els castiguem estem vulnerant la seva
llibertat, però si fem els ulls grossos trepitgem la voluntat de la víctima.

En definitiva, els termes llibertat i totalitarisme són massa eteris per ser efectius, però
segueixen regint la nostra consciència. Per això, els polítics sempre es presenten com els
màxims defensors de la llibertat i acusen els seus rivals de totalitaristes, tant defensin
una posició d'esquerres o de dretes. En conseqüència, vivim en un món on se'ns exigeix
defensar per sobre de tot la nostra voluntat i no cedir mai davant de la repressió, alhora
que hem de procurar no envair la llibertat de ningú. En un mot, ens trobem en una
incòmoda terra de ningú, una neutralitat feble i vacil·lant.

És aquest el punt on ens trobem actualment. Ja no podem defensar amb fervor qualsevol
axioma, ja que tot axioma té una pretensió de totalitat. Ens és impossible creure en cap
gran relat, perquè els grans relats són els majors depredadors de la llibertat individual.
Per aquest motiu, ens trobem en un equilibri precari entre defensar la nostra voluntat i
respectar la de l'altre, sense gosar elevar massa la veu per defensar les conviccions
pròpies. Se'ns demana que confeccionem la nostra pròpia bandera, però se'ns prohibeix
elevar-la per sobre dels caps dels altres homes. Així que, si bé ara tothom té la seva
pròpia bandera, aquesta mai es diferencia de les altres simplement perquè no es veu.
5
 Radiografia del nihilisme

És precisament conseqüència de la implantació d'aquests dos conceptes confusos i

contradictoris el desarrelament que molts dels jihadistes europeus experimenten. No es
poden identificar plenament ni amb la cultura d'origen ni amb l'adoptiva precisament
perquè decantar-se significaria esdevenir totalitarista i atemptar a la integritat de l'altre
bàndol, reduint així la seva llibertat. Així doncs, ja d'entrada un dels pilars que
configuren la personalitat d'un (la cultura en la qual s'inscriu) trontolla. L'edifici es
podria mantenir en peu si els altres pilars (l'afiliació política, la religió, l'ètica...) fossin
sòlids, però les exigències de la postmodernitat converteix el seu ciment en palla. Per
aquest motiu, els jihadistes provenen d'una grisor absoluta que els força a cercar alguna
cosa que sostingui i la seva identitat.

Això no vol dir que el nihilisme sigui total a la societat occidental. Desgraciadament, la
nostra naturalesa jerarquitzadora sempre requerirà un relat que vesteixi i legitimi la
piràmide social. La diferència entre els relats postmoderns i els Déus difunts és que els
primers ja no tenen les pretensions absolutistes dels segons. Ja no s'apel·la a un ordre
superior, a una missió transcendent, a una entitat total, sinó que el principi sota el qual
tot se subordina és més aviat prosaic. S'ha acabat el sacrificar l'home en favor de la idea,
ara se sacrifica la idea en favor de l'home.

Com a obedients postmoderns, aquesta noció d'entrada ens sembla ideal. Ja ningú haurà
de sofrir i morir en benefici d'una ficció, sí, però això significa que tampoc ningú podrà
gaudir i viure d'una ficció. Ja no ens podem consagrar a res, no podem consolar-nos
amb la idea d'un bé superior, sinó que hem de mirar amb escepticisme i indiferència
qualsevol gran idea. Això provoca que els valors que configuren en meu jo tinguin un
caràcter temporal, siguin aptes només en la mesura que em siguin d'utilitat. I, quan la
seva utilitat s'esgota, els llencem a la paperera sense cap mena de remordiment i els
substituïm per uns de nous.

Examinem el cas de l'actual president del nostre país. Com a bon postmodern, Pedro
Sánchez no ha perdut cap instant en construir-se una identitat ideològica coherent i
unitària. Tot i encapçalar una formació política amb un bagatge històric considerable (de
fet, el defensor més popular del Déu marxista a Espanya), Sánchez ha abandonat amb
alegria el socialisme per convertir-se en un partit teòricament de centre però realment
d'ideologia indefinida. El mandatari s'ha dedicat a pactar amb quasi totes les formacions

6
 Radiografia del nihilisme

polítiques, per descomptat amb l'ala esquerra de Podemos però també amb els dretans
PP i Ciutadans, a més dels nacionalistes bascos i catalans. Per al president, els valors
polítics només són útils quan li permeten guanyar vots i aprovar lleis, però quan s'esgota
la seva utilitat se'ls espolsa com si fossin mosques molestes.

Però fins i tot el president adora un Déu. No hem caigut en el nihilisme radical i, encara
que el nostre ego es construeix exclusivament en funció del nostre interès, aquest interès
encara està regulat per una divinitat externa. Alguns s'entesten a posar els diners en
aquest tro però, malgrat que han seguit el camí correcte, han arribat a conclusions
errònies. L'home postmodern no adora els diners, sinó una entitat major i més abstracta
(com correspon a un verdader Déu). Actualment, el nostre Senyor són els nombres i els
seus àngels, els algoritmes.

Per molt que Pedro Sánchez no tingui cap vincle emocional amb el marxisme, el
defensarà si això comporta que guanyi un cert nombre de vots a les eleccions o seients
al Congrés. Per molt que el nacionalisme li rellisqui, en clamarà les seves virtuts si això
el fa aparèixer un major nombre de portades. I és que els diners (que s'expressen en
números) tenen molta importància en la nostra societat, però la influència i el poder
(que ara ja es poden expressar en números) han superat sempre la riquesa en la llista de
desitjos humans.

La democràcia, doncs, s'asseu sobre la dictadura dels nombres. En la nostra cursa cap a
un nou Déu que respectés la completa i absoluta llibertat humana (que no demanés cap
sacrifici individual, en definitiva) hem acabat amb el més impersonal de tots. Com que
els nombres tracten tots els homes de la mateixa manera, ens és impossible
diferenciar-nos. Veient que la font de tots els conflictes humans ha sorgit de la
diferència entre individus (és a dir, la identificació amb ideologies contradictòries), la
dictadura dels nombres les ha eliminat d'una tacada. Com que abans un cristià i un
musulmà s'enfrontaven perquè es consideraven oposats, la postmodernitat ha decidit
identificar-los ja no a partir de la seva religió sinó amb el número de document
d'identitat. En conseqüència, ja ningú es baralla per defensar que la seva combinació és
superior a la dels altres, perquè la combinació té exactament el mateix valor.

La menció del llibre de l'extrem exhibicionisme a les xarxes socials dels terroristes
conversos s'explica perfectament a partir d'aquest patró. El nombre de seguidors, likes i

7
 Radiografia del nihilisme

visualitzacions a les xarxes és el criteri que defineix l'èxit social d'un adolescent actual.
Per molt que una amistat física tingui un significat molt més profund i rellevant per al
que l'experimenta, les amistats virtuals són les úniques visibles a ulls del públic. Per
això, els jihadistes atropellen qualsevol consideració a la dignitat humana en la seva
persecució de més atenció a les xarxes. Perquè, al final, els adolescents es trobaran més
impressionats per la cruesa del vídeo que torbats per un concepte tan eteri com la
dignitat humana.

Llavors, aquest nou Déu és millor o pitjor que els seus predecessors? La feina de la
nova filosofia hauria de ser donar la resposta a aquesta pregunta, però es troba amb les
mans lligades precisament per la poca divinitat d'aquest Déu. Els números en sí no tenen
cap consistència metafísica o ontològica, simplement són expressions de la nostra
voluntat. Per tant, ens trobem que, per qüestionar aquest Déu, hem de qüestionar la
legitimitat de la nostra voluntat.

Com s'ha dit al principi, la por al totalitarisme i la defensa a ultrança de la llibertat

humana són els dos pilars que conformen el pensament postmodern. Per la seva
naturalesa, aquests dos pilars es destrueixen entre si, deixant el no-res al seu lloc. Per
tant, si la filosofia mai vol sortir del pou nihilista, haurà de destruir el sistema que el
crea, i això voldrà dir oblidar tot el llegat de la Segona Guerra Mundial. No cal dir,
doncs, que ens trobem davant d'una tasca monstruosa, a part que potencialment molt
més destructiva que el nihilisme actual.