IES Santa Margalida / Departament de Filosofia / Temari de 2n Batxillerat 11

Tema 2: LA FILOSOFIA A ATENES: ELS SOFISTES I SÒCRATES

TEMA 2
LA FILOSOFIA A ATENES: ELS SOFISTES I SÒCRATES
 Per què els filòsofs que estudiaràs conformen l'anomenat “període antropològic”?

1. CONTEXT HISTÒRIC

El s. V a. C. és l’època de l’esplendor d’Atenes. En aquest segle tenen lloc grans canvis:

⇒ En el terreny social i polític TRIOMFA LA DEMOCRÀCIA i, sota la direcció de Pèricles,
Atenes aconsegueix l’hegemonia militar i política en el món grec, encara que en permanent rivalitat amb
Esparta.
⇒ En el terreny filosòfic, l’estudi de la naturalesa passa a un segon pla, i la filosofia es centra
fonamentalment en la REFLEXIÓ SOBRE ELS PROBLEMES SOCIALS I HUMANS: l’home, la
societat, la felicitat, la moral, la política, les lleis, l’educació, etc. són ara els problemes que ocupen la
reflexió filosòfica. En aquesta època, denominada la “Il·lustració atenesa”, Atenes es converteix en un
formiguer de noves idees on destaquen en primer lloc els anomenats sofistes, i en segon lloc Sòcrates,
mestre de Plató.

L’últim quart de segle V a. C. fou un dels períodes més agitats i tristos de la història d’Atenes:
corrupció, incompetència del governants i lluites partidistes entre el bàndol democràtic i l’oligàrquic. En
aquesta època tenen lloc les guerres del Peloponès, que enfrontaren Atenes i Esparta, i que acabaren amb
la humiliant derrota d’Atenes l’any 404 a. C. Esparta abolí la democràcia i imposà l’anomenat “Govern
dels trenta tirans” que sembrà el terror i la repressió. Poc temps després una revolta popular reinstaurà la
democràcia, però amb el nou govern no s’acabaren les injustícies, ja que condemnaren a mort a
Sòcrates, segons Plató, “el més just dels homes”.

2. ELS SOFISTES

⇒ Eren estrangers (metecs) enormement cultes i coneixedors a través dels seus nombrosos viatges de
les diverses formes de pensar i viure dels altres grecs. Aporten noves idees, que seran acollides amb
entusiasme pels joves i trobaran l’oposició dels que s’aferren a una visió més tradicional
⇒ La paraula «sofista» (sophístés) va ser, al principi, un sinònim de «savi» (sophós). Només
posteriorment adquiriria el sentit pejoratiu d’hàbil enganyador (ja als diàlegs de Plató).
⇒ La seva activitat principal era l’EDUCACIÓ. Eren grans oradors: Aristòfanes es va arribar a
queixar que els atenencs preferien escoltar-los a acudir al teatre. Formaven a aquells ciutadans que
aspiraven a l’èxit social o a triomfar en la política. Cobraven per la seva tasca i ensenyaven l’art de
la RETÒRICA per a convèncer en l’Assemblea pública i per a guanyar plets en els tribunals ( ja que
abans no hi havia advocats i cadascú s’havia de defensar a si mateix).
⇒ Van suposar un notable gir filosòfic: “de physis a nomos”. Com a conseqüència de les noves
necessitats plantejades per la democràcia abandonaren les investigacions sobre la physis i es van
centrar en l’home, la moral i la polis.
⇒ El que sí compartiren amb els “físics” anteriors va ser la seva crítica a la mitologia tradicional.
⇒ Alguns sofistes cèlebres foren Protàgores, Gòrgies, Hípies i Trasimac. Tot i que els sofistes no eren
un grup homogeni ni constituïren una escola, tots ells defensaren teories originals i polèmiques:
a. El relativisme gnoseològic, que afirma que no existeixen veritats absolutes i que qualsevol
veritat és sempre relativa. Expressió d’aquest relativisme és la frase de Protàgores: “L’home és
la mesura de totes les coses”. La veritat és allò que a cada u li pareix veritat. Es redueix el
coneixement a opinió. També defensaven un relativisme moral i cultural afirmant que allò que
es considera bo o dolent, just o injust no és quelcom fix i absolut ni tampoc universalment
vàlid, sinó que depèn de cada poble i època o, fins i tot, de cada individu. L’única llei natural
és la del més fort.
b. L’escepticisme: els sofistes estaven convençuts que la raó humana és incapaç d’oferir un
coneixement objectiu i cert de la realitat. Encara que trobem resposta als interrogants
filosòfics, l’home no podrà saber mai la veritat absoluta sobre els enigmes de la physis.
 IES Santa Margalida / Departament de Filosofia / Temari de 2n Batxillerat 22
Tema 2: LA FILOSOFIA A ATENES: ELS SOFISTES I SÒCRATES

c. Convencionalisme polític: consisteix a afirmar que tant les institucions polítiques com les lleis
són productes de decisions o de convencions humanes preses en un moment històric
determinat. La llei és, per tant, no alguna cosa basada en la naturalesa, sinó "invenció" dels
legisladors. La llei (nomos) existeix, doncs, per convenció, no pas per naturalesa, i sempre és
modificable.
d. Agnosticisme: Protàgores en el seu llibre Sobre els déus afirmava que “no és possible saber si
existeixen, ni quina n'és la forma ni la naturalesa”.

Podem distingir dos períodes: la primera sofística, més crítica amb la democràcia; i la segona sofística.

Sofistes principals
Protàgores “L’home és la mesura de totes les coses”.
Primera Gòrgies “Res no és conegut”.
sofística Pròdic “Es pren per diví allò profitós per als homes”.
Hípies “Tots els homes són iguals per natura”.
Trasímac “La justícia és profitosa per al fort”.
Segona Càl·licles Enuncia la teoria del dret natural del més fort.
sofística Críties “Els déus són una invenció per tal d’atemorir els homes”.
Antifó “Es pot transgredir la llei si ningú se n’adona”.

3. SÒCRATES

Molta gent creia que Sòcrates era un sofista més. Però malgrat compartir època i polis, les diferències són
notòries:

“... jo no he estat mai mestre de ningú; si algú desitja sentir el que dic o veure el que faig, a ningú no
m’he refusat, sigui jove o vell, ni tampoc sóc d’aquells que parlen quan hom els paga i si no se’ls paga
no, ans estic a la disposició tant del pobre com del ric per a ésser preguntat, i qui vol pot respondre i
escoltar el que dic. I si algú dels oients es torna bo o no, és cosa de la qual no fóra just de fer-me
responsable, no havent promès mai a ningú cap mena d’ensenyament ni havent cap mena de lliçó. I si
algú diu que ha après de mi i m’ha escoltat en particular alguna cosa que no hagin alhora escoltat els
altres, tingueu entès que no diu la veritat”.

PLATÓ, “Apologia de Sòcrates” (discurs de Sòcrates)

Qüestionari
1. Explicau breument la idea principal del text.
2. A quina època de la història de la filosofia pertany aquest text? Relacionau-lo amb alguna característica
pròpia del pensament d’aquesta època.
3. Explicau el concepte de saviesa que es desprèn d’aquest text.
4. Quina vigència creieu que pot tenir avui aquest discurs?

Sòcrates (470-399 a. C.), mestre de Plató, nasqué a Atenes al si d’una família modesta, de pare escultor i
mare que exercia de comare. De caràcter enigmàtic i ambigu, dedicà tota la seva vida a la recerca de la
veritat, a denunciar la corrupció i la injustícia a Atenes i a seguir la via del diàleg racional per a
resoldre els problemes de la vida a la ciutat. Es comparava a si mateix amb un tàvec que fibloneja els
altres perquè no s’adormin i parin atenció a la virtut.

 Què solem fer amb els tàvecs o insectes que ens molesten?La Història n’és plena d’exemples...

Compartia amb els sofistes la preocupació per l’educació dels joves, però a diferència d’ells:
- no cobrava pels seus ensenyaments
- no escrigué cap llibre, perquè al seu parer la filosofia sols pot practicar-se per mitjà del diàleg
- rebutjà tant l’escepticisme com el relativisme. No presumia de la seva saviesa. Amb la seva
cèlebre frase ”Només sé que no sé res” reconeixia la pròpia ignorància com a punt de partida de
 IES Santa Margalida / Departament de Filosofia / Temari de 2n Batxillerat 33
Tema 2: LA FILOSOFIA A ATENES: ELS SOFISTES I SÒCRATES

la indagació filosòfica. Els sofistes provocaven disputes amargues quan mostraven que no hi
havia normes absolutes per decidir què és bo i què és dolent; mentre que Sòcrates va intentar
ensenyar que hi ha unes certes normes que són absolutes i universalment vàlides.
- no pretenia instruir, sinó discutir.

Acusat d’impietat i de corrompre a la joventut fou condemnat a mort pel tribunal dels cinc-cents. Els
acusadors esperaven que Sòcrates s’hauria exiliat voluntàriament abans del procés, però no va ser així;
tampoc no va demanar la commutació de la pena. Condemnat a beure la cicuta, va refusar la fugida que li
havien preparat els seus amics i deixebles i va passar les seves últimes hores discutint amb ells sobre la
immortalitat de l’ànima.

3.1. EL PENSAMENT SOCRÀTIC

1. Defensa de la veritat i dels valors morals: tant Sòcrates com Plató s’oposaren sempre al
relativisme dels sofistes. Afirmaren que la veritat no és sempre relativa sinó que existeixen
veritats objectives, absolutes i universals accessibles a la RAÓ humana. Es a dir, que a través
del pensament racional tothom pot saber què és el bé o la justícia, fent així possible la
comunicació i l’enteniment entre els homes.
2. L’intel·lectualisme moral: LA VIRTUT ÉS CONEIXEMENT. Aquesta idea no és exclussiva
de Sòcrates: era una idea molt arrelada en el món grec, que perdurarà fins al període hel·lenístic.
Era la forma típica d’entendre la moral, de lligar virtut amb saber.
Segons Sòcrates els homes no poden ser justos si no saben què és la justícia. De la mateixa
manera només per ignorància es fa el mal. Com que la virtut pot ser ensenyada, aleshores és
molt important l’educació dels ciutadans com a base per a la convivència.
3. La importància de l’educació: la finalitat de l’educació és la recerca de la veritat per arribar a la
virtut. Per a Sòcrates cada home posseeix dins ell mateix la veritat i la tasca de l’educador
consisteix en guiar-lo per tal que la descobreixi per ell mateix. D'aquí prové el lema que Sòcrates
adoptà per al seu pensament, pres del frontispici del temple d'Apol·lo a Delfos: “Coneix-te a tu
mateix”.
4. El mètode socràtic del diàleg: molt lligat amb l’educació. En què consisteix? Anem a veure-
ho...

Enfront de la retòrica sofística, Sòcrates practicà “l’art del diàleg”(recerca a través del logos, és a dir a
través de la raó i del llenguatge). El mètode socràtic es pot explicar en dues parts:
a) La IRONIA, que consisteix en l’art de fer preguntes tals que facin descobrir a l’altre la seva pròpia
ignorància
b) La MAIÈUTICA (art de la comare) que consisteix en fer preguntes de tal manera que l’altre arriba a
descobrir la veritat en si mateix.

El mètode socràtic s’encamina a la recerca de les definicions essencials: Quina és l’essència del bé, de la
justícia o de la bellesa?

Plató recollí a la seva obra (escrita en forma de diàlegs) el pensament socràtic. En els diàlegs de joventut,
on Sòcrates és l’interlocutor principal es sol seguir aquesta estructura, que defineix molt bé el tarannà del
mestre:
 Es planteja una qüestió, fins i tot al·legant ignorància. Què és X (Bé, Justícia, Bellesa...)?
 Feia respondre als altres, però alhora els retreia els defectes dels seus arguments.
 Els altres interlocutors reconeixien la feblesa dels arguments que solien manejar i es veien
obligats a admetre que anaven errats i que era necessari definir amb precissió els conceptes
que amb tanta frivolitat (i ignorància) usam quotidianament.