Els sofistes

Qui són?
Són un grup heterogeni d’intel·lectuals que va florèixer a Grècia a
mitjans del segle V a.C., especialment a Atenes, lloc de trobada de
cultures.
Als sofistes en conjunt se’ls hi ha vist de diferents maneres:

“filòsofs de la cultura”, “mestres del

saber”, “mestres de la virtut”, “pares
de la pedagogia”, etc.
Però l’accepció que s’ha donat a
aquest terme ha sigut més bé
pejoratiu, això es deu
fonamentalment a Plató que sempre
els va tractar de “demagogs
farsants”, “venedors de ciència
aparent”.

Dins del moviment sofista va haver de tot, i la veritat és que van tenir
una vital importància a la vida pública de la ciutat.
Van donar una resposta nova a la problemàtica socio-política de la
polis.
Abandonen els temes fisico-cosmològics i s’ocupen de la problemàtica
antropològica: la reflexió sobre el primer principi i la physis deixa
pas a consideracions sobre l’areté, el nomos, la isonomia, etc; els hi
preocupen els temes ètics, polítics religiosos.
La sofística no és una escola amb plantejaments i solucions
homogènies, és sobretot, un moviment de caràcter crític.
Va haver una primera etapa de bons, brillants i moderats sofistes; i la
segona etapa dels sofistes va ser més decadent.
 Circumstàncies socio-polítiques
- Després de les guerres mèdiques, Atenes aconsegueix la
hegemonia el món hel·lènic en lo econòmic, social, polític i
cultural.
La tradició democràtica començava amb la reforma de Solón quan
arriba al seu esplendor amb Pericles. Democratització del poder
amb àmplia base del poble, que junt a les classes aristocràtiques
havia sigut convocat al sagnant treball de la guerra, i per això
reclama també un lloc en la nova societat ateniense.
Ja no és el factor herència el predominant per participar en la
vida pública.
Com a conseqüència hi ha una demanda de preparació tècnica
pel accés a l’honor, fama, llocs polítics.
El saber ja no és d’un grup reduït ni un “pur saber”, es relaciona
amb la vida pública i pràctica. El saber es converteix en força
social. Però no un saber sobre problemes abstractes, s’estudia a
l’home i la societat concreta en la que viu, la seva organització,
la relació individu i societat, el tipus de lleis i el seu valor, en
fi la problemàtica que l’home viu cada dia.

- Al mateix temps, Atenes s’ha convertit en lloc de trobada,

intercanvi de cultures, es cosmopolita. Com conseqüència hi ha
una crítica de valors i una quebra dels valors tradicionals que
porta a distingir lo convencional de lo natural, el “nomos” de la
“physis”.

- Afegim un factor més d’aquesta època y no menys important: la

sofística és el resultat també d’una decepció. L’especulació
filosòfica tradicional sobre la naturalesa no havia aconseguit
una visió unitària del món i sobretot no ha aconseguit una
resposta als problemes de l’home. Els problemes li venen a l’home
no tant de l’univers quant de la seva realitat inestable.

- Tots aquests motius porten el canvi radical de temàtica en la

filosofia. Els sofistes, doncs, juntament amb Sòcrates, inicien una
nova temàtica que bé pot enquadrar-se al que anomenaríem una
FILOSOFIA MORAL I POLÍTICA. Aquesta temàtica recull les
preocupacions que els propis ciutadans atenienses manifesten a
les seves converses a la plaça pública. La més important
aportació d’aquests pensadors resideix en iniciar una reflexió
sobre les estructures polítiques i jurídiques de la societat
hel·lènica i sobre els comportaments morals del ciutadà.
 - Van posar un interès especial a l’educació del ciutadà. La vida
de l’home es ventila en les assemblees. Ha nascut el que avui es
diria una nova classe política; i qui aspira a la carrera
parlamentària s’ha de preparar. Deia Pericles: “el que sap i no
s’explica clarament, és com si no pensés”.

Els sofistes es van convertir en els mestres que capaciten i

ensenyen les aptituds polítiques. El camí va ser la paraula,
paraula brillant per persuadir:
“la paraula és gran dominadora, que amb un cos petit i invisible
realitza obres divines”.
“Convertir en arguments sòlids i forts els més dèbils”
(Protàgores)
“Conductors d’ànimes” perquè “l’educació és el més bonic”
Encara que Plató dirà: “no guies, sinó captors d’ànimes”.

Dins de l’educació donen gran importància a la Retòrica, però

molts sofistes la converteixen en pura discussió sense sentit,
discurs vano i buit:
Destresa a l’ús de la paraula, aparent joc en l’argumentació.
Tot això tindria (almenys al principi ho pretenia) que haver
ajudat a superar la crisi d ela societat, a depurar “veritats”
acceptades per tradició, però es va convertir en un joc (perquè
feien discursos a favor o en contra segons convenia), un element
lúdic de retòrica, recontradicció, que en el fons portaren a una
desmoralització.

Característiques generals dels sofistes

Relativisme: qüestionen la capacitat humana d’arribar a un
coneixement segur i universal. Tot depèn, no hi ha res fixe ni estable.
Eren relativistes perquè deien que no havia res fixe , s’havien donat
compte als seus múltiples viatges.
“No sabem que és fals o vertader, bo o dolent”.
Sòcrates – Plató els hi ataca principalment per això.

Subjectivisme: Com tot depèn de l’home aquest és l’únic que posa

mesures. Les coses són com a cadascú li semblen.
Escepticisme: Tenint en compte això, van caure en que res es sap amb
certesa. Al criticar el valor del nostre coneixement, senyalen que no
podem conèixer res amb certesa.

Aquests tres influeixen a la ètica i política. Desenvolupant altres

característiques:

Indiferència moral i religiosa: Si les coses són com a cadascú li

semblen, no hi ha coses bones ni dolentes en sí mateixes, doncs no
existeix una norma transcendent de conducta. En la religió, l’actitud
del sofistes arribava amb freqüència al ateisme o almenys a
l’indiferentisme.
No sé què és bo o dolent. Si no sé no puc conèixer a Déu.

Convencionalisme jurídic: Accentuen la contraposició entre llei

(nomos) i natura.
Afirmant la majoria, que no hi ha lleis immutables. Les lleis no té el seu
fonament en la naturalesa ni han estat establertes pels déus, sinó que
són simples convencions dels homes per poder viure en societat.

Oportunisme: Si no hi ha res just ni injust en si mateix, tots els mitjans

són bons per aconseguir la finalitat que cada un es proposa. El bon
resultat justifica els mitjans emprats per aconseguir-ho. El millor per
a mi.
Més que a servir l'Estat ensenyaven a emprar els seus mitjans per al
servei dels interessos particulars. Només val el que a mi em serveix.
D’aquest motiu se'ls acusés de:

- Frivolitat intel·lectual: Tota la seva dialèctica no serveix més

que per enganyar, convèncer.
- Venalitat: Es deixaven comprar per fer discursos a favor o en
contra.
 MÈRITS DELS SOFISTES
Aquest moviment va jugar un paper molt positiu en aquest període de
la història de Grècia a l’evolució de el pensament filosòfic i en la
dimensió sociopolítica; però com que no sempre van tenir bona premsa
convé recordar les seves aportacions positives:
1. L'haver trencat l'excessiu exclusivisme amb que fins llavors se
centrava l'interès dels filòsofs al voltant de el problema de la
Natura.
2. Haver perfeccionat la Dialèctica i plantejat el problema crític
de el coneixement, encara que en les seves solucions derivin cap
al subjectivisme i l'escepticisme.
3. En Política contribueixen a ampliar el concepte de llei. Van posar
en relleu la diversitat i el relativisme de les lleis civils pròpies
de cada ciutat, subratllant la contraposició entre naturalesa i
pacte (nomos).
4. Com a educadors, van introduir un ideal pedagògic més ampli i
complet que el tradicional. La importància concedida a la
paraula va contribuir a afinar i perfeccionar l'ús del llenguatge.

5. Bé és veritat que el seu ús desmesurat i poc escrupolós

implicava el perill massa real de derivar cap al pur virtuosisme
i de convertir-se en simple xerrameca.
 SÒCRATES I
Sòcrates va néixer a Atenes l'any 470 a. c. d'una família, a el parer, de
classe mitjana. El seu pare era escultor i la seva mare llevadora, el
que ha donat lloc a alguna comparació entre l'ofici de la seva mare i
l'activitat filosòfica de Sòcrates. Els primers anys de la vida de
Sòcrates coincideixen, doncs, amb el període d'esplendor de la
sofística a Atenes.

L'interès de la reflexió filosòfica es centrava llavors al voltant de

l'home i la ciutat, abandonant el predomini de l'interès per l'estudi de
la natura. probablement Sòcrates s'hagi iniciat en la filosofia
estudiant els sistemes d' Empèdocles i Anaxàgores, entre altres. Però
aviat va orientar les seves investigacions cap als temes més propis
de la sofística.

Sòcrates no va escriure res i, malgrat haver tingut nombrosos

seguidors, mai va crear una escola filosòfica. Les anomenades escoles
socràtiques van ser iniciativa dels seus seguidors. Sobre de la seva
activitat filosòfica ens han arribat diversos testimonis,
contradictoris entre ells, com els de Xenofont, Aristófanes o Plató, que
susciten l'anomenat problema socràtic, és a dir la fixació de
l'autèntica personalitat de Sòcrates i de el contingut dels seus
ensenyaments. Si creiem a Jenofonte, a Sòcrates li interessava
fonamentalment la formació d'homes de bé, per tant la seva activitat
filosòfica quedaria reduïda a la d'un moralista pràctic: l'interès per
les qüestions lògiques o metafísiques seria alguna cosa completament
aliè a Sòcrates. Poc rigorós es considera el retrat que fa Aristófanes
de Sòcrates a "Els núvols", on apareix com un sofista jocós i burlesc,
i que no mereix més consideració. Més problemes planteja la
interpretació de Sòcrates platònic: Responen les teories posades en
boca de Sòcrates en els diàlegs platònics a el personatge històric, o
a el pensament de Plató? La posició tradicional és que Plató va posar
en boca de Sòcrates les seves pròpies teories en bona part dels
diàlegs anomenats de transició i en els de maduresa, acceptant-se
que els diàlegs de joventut reprodueixen el pensament socràtic.
Aquesta posició es veuria recolzada pels comentaris d'Aristòtil sobre
la relació entre Sòcrates i Plató, atès que Aristòtil romandre vint
anys a l'Acadèmia. El rebuig al relativisme dels sofistes, va portar a
Sòcrates a la recerca de la definició universal, que pretenia
aconseguir mitjançant un mètode inductiu; probablement la recerca
d'aquesta definició universal no tenia una intenció purament teòrica,
sinó més aviat pràctica. Tenim aquí els elements fonamentals del
pensament socràtic.

Els sofistes havien afirmat el relativisme gnoseològic (de el

coneixement) i moral. Sòcrates criticarà aquest relativisme,
convençut que els exemples concrets tanquen un element comuna
respecte el qual aquests exemples tenen un significat. Si diem d'un
acte que és "Bo" serà perquè tenim alguna noció de "el que és" bo; si
no tinguéssim aquesta noció, ni tan sols podríem dir que és bo per a
nosaltres doncs, com ho sabríem? el mateix passa en el cas de la virtut,
de la justícia o de qualsevol altre concepte moral. per al relativisme
aquests conceptes no són susceptibles d'una definició universal: són
el resultat de una convenció, el que fa que el just en una ciutat pugui
no ser-ho en una altra. Sòcrates, pel contrari, està convençut que el
just ha de ser el mateix en totes les ciutats, i que el seu definició ha
de valer universalment. La recerca de la definició universal es
presenta, doncs, com la solució de el problema moral i la superació del
relativisme.

Com procedir a aquesta recerca? Sòcrates desenvolupa un mètode

pràctic basat en el diàleg, en la conversa, la "dialèctica", en el qual a
través del raonament inductiu es podria esperar aconseguir la
definició universal dels termes objecte d'investigació. Dit mètode
constava de dues fases: la ironia i la maièutica. En la primera fase
l'objectiu fonamental és, a través de l'anàlisi pràctica de definicions
concretes, reconèixer la nostra ignorància, el nostre desconeixement
de la definició que estem buscant. només reconeguda la nostra
ignorància estem en condicions de buscar la veritat. La segona fase
consistiria pròpiament en la recerca d'aquesta veritat, d'aquesta
definició universal, aquest model de referència per a tots els nostres
judicis morals. La dialèctica socràtica anirà progressant des
definicions més incompletes o menys adequades a definicions més
completes o més adequades, fins a aconseguir la definició universal.
La veritat és que en els diàlegs socràtics de Plató no s'arriba mai a
aconseguir aquesta definició universal, pel que és possible que la
dialèctica socràtica hagués pogut ser vista per alguns com una cosa
irritant, desconcertant o fins i tot humiliant per aquells la ignorància
quedava de manifest, sense arribar realment a aconseguir aquesta
presumpta definició universal que es buscava.

Aquesta veritat que es buscava Era de caràcter teòric, pura

especulació o era de caràcter pràctic? Tot sembla indicar que la
intencionalitat de Sòcrates era pràctica: descobrir aquell
coneixement que servís per viure, és a dir, determinar els veritables
valors a realitzar. En aquest sentit és cridada l'ètica socràtica
"intel·lectualista": el coneixement es busca estrictament com un mitjà
per a l'acció. De manera que si coneguéssim el "Bé", no podríem deixar
d'actuar d'acord amb ell; la manca de virtut en les nostres accions
serà identificada doncs amb la ignorància, i la virtut amb el saber.

L'any 399 Sòcrates, que s'havia negat a col·laborar amb el règim dels
Trenta Tirans, es va veure embolicat en un judici en plena
reinstauració de la democràcia sota la doble acusació de "no honorar
els déus que honora la ciutat" i "corrompre a la joventut". Al semblar
aquesta acusació, formulada per Melitos, va ser instigada per Anitos,
un dels dirigents de la democràcia restaurada. Condemnat a mort per
una majoria de 60 o 65 vots, es va negar a anar-se'n voluntàriament a
l'exili o a acceptar l'evasió que li preparaven els seus amics, afirmant
que tal procedir seria contrari a les lleis de la ciutat, i als seus
principis. el dia fixat va beure la cicuta.

Sòcrates exercirà una influència directa en el pensament de Plató,

però també en altres filòsofs que, en major o menor mesura, havien
estat deixebles seus, i que continuaran el seu pensament en
direccions diferents, i encara contraposades. Alguns d'ells van fundar
escoles filosòfiques conegudes com les "escoles socràtiques menors".
 SÒCRATES II
Sòcrates va haver de començar el seu ensenyament cap al 434,
preocupat per la degradació i ruïna de la seva estimada Atenes.
Desenganyat de les especulacions anteriors - va ser deixeble de
Arquelau, que ho va ser d’ Anaxàgores -, ataca les que creu causes de
la ruïna d'Atenes.
S'oposa als sofistes pel seu: Escepticisme, relativisme, poc respecte a
les lleis i costums.

INTERPRETACIONS DE SÒCRATES (FONTS):

Dificultat:
No va escriure res, deia: "l'escriptura, com la pintura, si els
interrogues callen majestuosament ".
Només tenim referències dels seus deixebles i contemporanis, sovint
contradictòries. Cap font és satisfactòria en sentit històric rigorós;
no existia la història i la biografia en sentit modern.
Les divergències d'interpretacions comencen amb els seus mateixos
deixebles.
Uns ho veuen amb ulls d'enemic, altres ho idealitzen massa.
El retraten amb els trets que més coincideixen amb les seves pròpies
ideologies i interessos.
Entre les principals fonts: Els Còmics, Xenofont, Plató, Aristòtil.
Plató.
Plató al presentar-nos a Sòcrates, té una finalitat apologètica: desfer
les acusacions contra Sòcrates. En els seus Diàlegs hi ha un procés
d'idealització que deforma les autèntica personalitat de Sòcrates.
Es pot distingir un doble Sòcrates:
-En els Diàlegs de joventut: preocupacions típicament socràtiques:
virtut, moral, bé ...
-En els diàlegs tardans: ens presenta doctrines en què Sòcrates mai
va pensar: "la teoria de les Idees ".
Aristòtil:
No el va conèixer personalment. En els 20 anys de permanència a
l'Acadèmia de Plató té contacte amb els que el van conèixer.
Distingeix per això el Sòcrates històric: temes morals, inducció,
definició; I el Sòcrates idealitzat dels Diàlegs de Plató madur. El seu
testimoni serveix per reduir a els justos límits el que diu Plató.