Materials de filosofia Montserrat Timoneda

TEMA 5

SÒCRATES I LA UNIVERSALITAT DE LA VERITAT I ELS VALORS

1. MARC HISTÒRIC CULTURAL D’ATENES AL SEGLE V AC

2. BIOGRAFIA DE SÒCRATES

3. LA SOFÍSTICA I SÒCRATES

4. LA FILOSOFIA SOCRÀTICA

4.1. LA MAIÈUTICA

4.2. PASSOS DE LA MAIÈUTICA

 La ironia

 La recerca universal de conceptes ètics

 L’analogia tècnica i l’intel·lectualisme moral

 La paradoxa de la maièutica i la lliçó moral socràtica

Materials de filosofia Montserrat Timoneda

1. MARC HISTÒRIC CULTURAL D’ATENES AL SEGLE V AC

 Al segle V aC, fruit del liderat en les guerres mèdiques (contra els perses), Atenes va assolir
una importància política i econòmica que la van convertir en la polis1 més destacada de
tota Grècia.

 Durant aquest segle s’instaurà un nou règim polític a Atenes: la democràcia (govern del
poble: demos). L’individu va deixar de ser “súbdit” per esdevenir “ciutadà”, amb tot el dret
de participar en el govern de la polis (a excepció dels esclaus, estrangers i dones).

 L’anterior va fer que, cap a la meitat del segle Vè aC, es produís a la polis d’Atenes un
esplendor cultural extraordinari, anomenat segle de Pèricles. Aquest esplendor cultural
potser no ha tingut parió amb el de cap altra ciutat en cap altre temps de la història. És
un moment de gran desenvolupament de les arts; Així per exemple de l’arquitectura:
construcció del Partenó (Acròpolis); de l’escultura: amb Miró i Fídias; de la pintura: amb
Polignot; de la literatura: amb Sòfocles, Esquil i Eurípides; de la Història: amb Herodot i
Tucídides, etc.

 Podríem dir que el denominador comú d'aquest esplendor cultural era l'home, d’una de
tot l'humà. Per això, es diu que va ser una etapa humanística.

 Aquesta situació cultural va desplaçar l'interès de la filosofia de la Physis cap a l'home

i la societat, i els seus problemes,. Una altra raó per aquest canvi va ser també la saturació
d'opinions i teories físiques que hi havia en aquells moments a Grècia i que eren tan
diverses i a vegades, fins i tot, contradictòries.

 Un altre element importantíssim d'aquest període va ser la importància del llenguatge

(Retòrica i oratòria), perquè era l'instrument de participació democràtica. Políticament i
socialment el llenguatge va esdevenir la peça clau i els sofistes van jugar un paper
fonamental en el seu desenvolupament.

1
Ciutat-estat de l’antiga Grècia. La polis comprenia la ciutat emurallada, els camps de cultius, de pastura i els
ports que la comunicaven amb l'exterior. Cada polis controlava el seu territori i no acceptava la submissió a cap
poder exterior. En general, la polis albergava grups reduïts, no majors de 10.000 habitants, ocupant un territori
petit entre 1.000 i 3.000 km².
Materials de filosofia Montserrat Timoneda

2. BIOGRAFIA DE SÒCRATES

 Sòcrates no només va ser un filòsof molt important, sinó també una persona carismàtica i
exemplar, de les més admirades al llarg dels segles per la humanitat, comparable a Buda,
Jesucrist, Ghandi...
 No va escriure res. Coneixem el seu pensament per testimonis indirectes, com Xenofont i,
sobretot, Plató, que fou deixeble seu. Les primeres obres de Plató, anomenades “diàlegs
socràtics” (Apologia de Sòcrates, Critó, Protàgores, Eutifró, Lisis...) són un reflex força fidel
del pensament de Sòcrates. Plató, en els seus primers escrits, encara no ha descobert les
seves idees més importants i hi plasma molts elements característics de la filosofia que li
va ensenyar el seu mestre.
 Sòcrates va néixer a Atenes a la primera meitat del segle Vè aC (470) i va morir tot just
s’encetava en segle IV aC (399). Era fill d’un artesà (un escultor que li va deixar una petita
renda per viure humilment) i d’una llevadora. Sòcrates deia que la seva filosofia era la
“maièutica”, com una analogia de l’art de les llevadores aplicada al pensament humà.
 Es va educar en el marc de la democràcia atenesa. Va estudiar la filosofia dels presocràtics,
en especial d’Anaxàgores, però aviat va quedar decebut de la reflexió sobre la physis,
perquè hi havia massa diversitat de teories i perquè no tractava dels problemes humans
que és el que a ell l’interessaven.
 Va conèixer directament les idees dels sofistes, coetanis seus, i va compartir amb ells
l’interès per les qüestions antropològiques, ètiques i polítiques, però discrepava
radicalment de les idees que tenien els sofistes sobre aquests temes.
 S’han de destacar les virtuts morals de Sòcrates: pobresa voluntària, valentia (la va
demostrar a la guerra i en moments d’injustícia social), afany d’ajudar als altres a ser
millors persones, recerca desinteressada de la veritat, inclús posant en risc la seva vida.
 L’aspecte biogràfic més rellevant de la vida de Sòcrates, esdevinguda el 399 aC. Després de
les guerres del Peloponès i d’un breu període de tirania, a Atenes es va restaurar la
democràcia, i els enemics de Sòcrates el van acusar als tribunals d’impietat i de corrompre
moralment la joventut. Va ser jutjar i condemnat a mort. La seva actitud durant tot aquest
procés va ser la següent.
Materials de filosofia Montserrat Timoneda

 Al judici no es va penedir de res del que havia fet i va desafiar els seus acusadors
retraient-los de falsejar la veritat i actuar per revenja, tot i saber perfectament que
aquesta actitud poc submisa podia perjudicar-lo davant del tribunal. Va ser
condemnat a mort.
 Quan, un cop condemnat, romania a la presó en espera de l’execució, va rebutjar
l’opció de fugir de la presó i exiliar-se fora d’Atenes (la fugida havia estat preparada
pels seus amics, molt influents, i tenia el consentiment de les autoritats). Ho va fer
per raons de justícia (“no es pot respondre a un injustícia amb una altra injustícia”)
i per fidelitat a la seva polis, Atenes, per als ciutadans de la qual la fugida hauria
estat un mal exemple.
 El dia de la seva execució, que es feia per la ingesta d’un verí (cicuta) a la seva cel·la,
amb presència dels seus amics, ell va mantenir sempre una actitud serena, malgrat
el desànim dels seus amics, i la va dedicar a filosofar precisament sobre la mort.

3. LA SOFÍSTICA I SÒCRATES

 Hi ha coincidències temàtiques entre la filosofia dels sofistes i de Sòcrates: l’interès pels

temes antropològics, ètics i polítics, i també la importància que concedeixen al llenguatge
com a instrument filosòfic.

 Tanmateix, si entrem en el contingut d’ambdós filosofies, hi ha profundes diferències:

 El llenguatge socràtic no consisteix, com s’esdevé amb els sofistes, en extensos

discursos davant de multitud de gent, sinó en el diàleg amb un altre interlocutor
mitjançant preguntes i respostes.
 Sòcrates no centra el llenguatge en la retòrica (domini dels recursos del llenguatge
per persuadir) ni en la bellesa del llenguatge, sinó en la veritat, bella per si mateixa.
El llenguatge està al servei de la veritat i ha de ser senzill i sincer, no sofisticat.
 L’educació socràtica no està encarada a l’èxit social i polític (recordem que el
llenguatge és l’instrument de la democràcia atenesa), com per als sofistes, sinó que
cerca la virtut (areté), el perfeccionament moral de l’ésser humà (el lema socràtic
és “coneix-te a tu mateix”).
Materials de filosofia Montserrat Timoneda

 L’educació socràtica no és professional, és a dir, per a obtenir-ne un benefici (els

sofistes cobraven per les seves ensenyances), sinó que és simplement una tasca
d’ajuda als altres per a cercar la veritat enfocada a les qüestions morals.

3. LA FILOSOFIA SOCRÀTICA

3.1. LA MAIÈUTICA

 La filosofia socràtica no consisteix en un conjunt de veritats estructurades i sòlides, sinó

en un mètode, és a dir, un procediment i una actitud de recerca de la veritat pel que
fa a les qüestions morals.

 Es pot dir, que aquest mètode té una triple funció:

 Funció pedagògica: ajudar l’interlocutor a pensar per si mateix i trobar

mitjançant el raonament i la reflexió les pròpies respostes.

 Funció filosòfica: ajudar en la recerca de conceptes universals i necessaris, i

ensenyar a distingir la veritat de les opinions.

 Funció moral: ajudar a millorar-nos com a persones i a distingir millor com cal
actuar i viure per esdevenir feliços.

 Sòcrates anomenava maièutica (= ajudar a engendrar o a donar llum) el seu mètode, com
una analogia de l’ofici de la seva mare aplicada al pensament humà. Ell tractava de fer
sorgir la veritat de l’interior de l’altre interlocutor a través d’una sèrie de preguntes
dirigides a resoldre una qüestió inicial, sempre de caràcter ètic i polític. L’interlocutor
responia breument i anava adonant-se dels seus errors i corregint-los amb les noves
preguntes de Sòcrates. No té res a veure amb una lliçó magistral ni amb llargs discursos a
la manera dels sofistes.

 Però, així com una embarassada ha d’estar prenyada per poder donar a llum, també
l’interlocutor que dialogava amb Sòcrates havia d’estar prenyat d’idees per poder descobrir
la veritat. No tothom era apte per a trobar la veritat.

 La veritat trobada mitjançant la maièutica té tres característiques principals:

Materials de filosofia Montserrat Timoneda

1) No és una veritat transmesa per Sòcrates al seu interlocutor, sinó descoberta per aquest
en el seu interior (innata).

2) No és una veritat subjectiva, sinó universal.

3) No és una veritat absoluta o definitiva, sinó una aproximació, un camí.

3.2. PASSOS DE LA MAIÈUTICA

 La ironia

 La ironia és una estratègia psicològica que Sòcrates feia servir en molts moments de
la conversa, en especial en començar-la. Ell començava fent-se l’ignorant i afalagant
l’interlocutor pels seus coneixements o el seu domini en algun àmbit cultural o social,
sobretot si era un sofista, algú educat pels sofistes o un personatge públic. Diguem que
enganyava conscientment el seu interlocutor fent-li creure que era més important i
savi del que realment era. D’aquesta manera el predisposava a respondre amb
seguretat i sinceritat. Aleshores, mitjançant les preguntes de la maièutica, Sòcrates
portava el seu interlocutor a contradir-se o a no poder respondre les preguntes, fet que
implicava un cert ridícul davant dels espectadors que assistien a la conversa (els
deixebles que acompanyaven a Sòcrates, els que acompanyaven a l’interlocutor i també
curiosos).

 La finalitat de la ironia no era ridiculitzar l’interlocutor, sinó tot el contrari, era fer-
li adonar dels seus errors, del fet que estava instal·lat en un fals coneixement. És a dir,
es tractava de fer-li prendre consciència de la seva ignorància. Amb quina finalitat?
Despertar-li el desig d’aprendre, de continuar investigant la veritat. Si tracem una
línia imaginària en un extrem de la qual (l’esquerre) hi ha la ignorància i en l’altre (el
dret), la veritat, la ironia implica ja un guany de saber respecte a la ignorància, que no
és res més que una falsa saviesa. Quan es pren consciència de la ignorància (aquesta
idea és exemplificada amb la frase socràtica “només sé que no sé res”), aleshores ja
s’ha avançat una mica en el camí de la veritat, ja s’ha despertat el desig de conèixer i
es pot progressar en el coneixement: la consciència de la pròpia ignorància és el motor
del coneixement. Aquesta era la finalitat de la ironia socràtica i no ridiculitzar les
persones.
Materials de filosofia Montserrat Timoneda

 La recerca universal dels termes ètics

 El punt de partida filosòfic -deixant a part els afalacs irònics que Sòcrates podia fer
abans als seus interlocutors- era una pregunta destinada a definir algun terme
relacionat amb les qüestions ètiques. Per exemple: què és la virtut? Què és el coratge?
Què és la pietat? Què és la justícia?

 L’objectiu era trobar una definició universal (única i vàlida per a tots els casos
particulars) del terme buscat, tal i com com podem definir una figura geomètrica. Cal
tenir en compte que aquest afany per la definició no era habitual en aquella època i és
Sòcrates qui l’introdueix en la història de la filosofia. Avui dia tenim ben assolida
l’operació intel·lectual de definir (en bona part gràcies al llegat de Sòcrates), però els
interlocutors que parlaven amb el filòsof tenien veritables problemes per definir
correctament. Sòcrates plantejava, doncs, una bateria de preguntes perquè els seus
interlocutors comprenguessin què era una definició universal i la formulessin sobre el
tema que els preguntava.

 L’analogia tècnica i l’intel·lectualisme moral

 Un recurs fonamental de la maièutica en un diàleg socràtic és el que s’ha denominat

“analogia tècnica”, és a dir, la comparació de les qüestions ètiques plantejades amb
els oficis/arts/tècniques (technai) del seu temps, com per exemple, l’activitat del
sabater, del pilot de carros de cavalls (aurigues), del metge (en aquella època no es feia
distinció entre oficis basats en l’experiència pràctica i els que requerien un formació
teòrica, tots tenien ambdós elements en proporcions diferents).

 L’analogia tècnica es feia servir constantment en la conversa socràtica, per tal de

precisar les idees analitzades i com a instrument principal per arribar a les
definicions buscades.

 L’esquema general de l’analogia tècnica seria aquest (cal tenir en compte que Sòcrates
no l’emprava exactament així, sinó d’una manera molt més viva i variada):
Materials de filosofia Montserrat Timoneda

Analogia tècnica

Tècnica del sabater Virtut ètica del coratge

El sabater té un domini pràctic de l’art La persona valenta (un líder militar

de fer sabates. reconegut) és qui té un domini pràctic
de la valentia.
El sabater, com és lògic, també és qui té La persona valenta, seguint l’analogia
més competència teòrica sobre el tècnica, és la que té més competència
tema, qui més coneixements té sobre el teòrica i, per tant, la que sabrà emprar
tema, qui millor sap parlar i argumentar i expressar els millors arguments a
amb coneixement de causa sobre el propòsit de la valentia i formular-ne la
tema i qui millor podrà fer definicions millor definició.
correctes sobre els conceptes del seu
ofici.
El sabater és el millor mestre per El valent és el millor mestre per
ensenyar algú altre a fer sabates. ensenyar algú altre a ser valent.

 L’analogia tècnica, per tant, comporta el que es denomina intel·lectualisme moral: hi

ha una relació indissociable entre l’acció moral i el coneixement, és dir, qui actua
bé és aquell qui sap millor que ningú com s’ha d’actuar bé (el més just és qui sap millor
que ningú que és la justícia, etc.) i, a l’inrevés, qui actua malament ho fa per ignorància,
no per mala fe.

 La paradoxa de la maièutica i la lliçó moral socràtica

 Malgrat la coherència de tot allò explicat fins ara, resulta que la conversa socràtica
no donava el resultat esperat, perquè les persones valentes, justes, etc., eren
incapaços de definir què era la valentia, la justícia o qualsevol altra virtut ètica. A més,
també es demostrava que les millors persones sovint eren incapaces d’ensenyar els
seus fills o les persones properes a ser com ells. La definició buscada, doncs, no
s’obtenia, i la conserva no arribava a port. És el que s’ha anomenat la paradoxa moral
socràtica. Aparentment, sembla que les altes expectatives inicials de la filosofia de
Sòcrates quedaven en res. Però, només és una aparença.

 El la línia suggerida més amunt entre la ignorància i la veritat o saviesa, hi ha molts

punts entre mig. El que es tracta és de millorar com a persones, més que no assolir
la veritat absoluta. De fet, si ens hi fixem bé, no és pot ser totalment just, o valent o
Materials de filosofia Montserrat Timoneda

virtuós en general. L’ésser humà no és perfecte, no pot ser perfecte i, per tant, és lògic
que no pugui assolir la perfecció pràctica ni teòrica en la conducta moral. El termes
ètics, doncs, són d’una problematicitat i complexitat molt més alta que els termes
matemàtics, per exemple, no és estrany la dificultat de comprendre’ls en profunditat,
de definir-los. Tanmateix, que no puguem assolir la perfecció en el coneixement i en la
pràctica, no vol dir que siguem totalment imperfectes, en absolut. L’ésser humà no és
perfecte, però és perfectible, és a dir, és susceptible de perfeccionar-se
indefinidament durant la seva vida, és a dir, pot progressar en la línia de la veritat. La
filosofia socràtica no proporciona una veritat absoluta (no és possible), sinó que,
mitjançant la crítica racional (el diàleg maièutic), permet perfeccionar-nos, ser millors
persones. Es tracta d’adonar-nos dels nostres errors i prejudicis (falsa saviesa =
ignorància) i qüestionar-nos constantment, de conèixer-nos millor i saber què no
hem de fer i cap a on ens hem d’orientar. No trobem una veritat definitiva, però
podem caminar constantment cap a ella, és a dir, ens podem perfeccionar moralment,
ser millors persones i millors ciutadans. Aquesta és al finalitat de la filosofia socràtica,
expressada en el lema “coneix-te a tu mateix”.