Sofistes, els

(del grec σοφιστής, sofistés, savis, els que posseeixen el saber o estan dotats de riquesa espiritual)

Inicialment s'havia aplicat aquesta denominació a la major part dels filòsofs

presocràtics. Però, en la història del pensament, després de Sòcrates, Plató i
Aristòtil, adquireix el seu significat aplicat a un ampli grup d'intel·lectuals, mestres i
filòsofs grecs dels segles V i IV abans de nostra era que van tenir gran influència i
que, més que formar una escola, compartien uns trets comuns com a mestres de
retòrica i de cultura general.

En la història de la filosofia, i a causa de la gran influència de Sòcrates, Plató i

Aristòtil –que es van oposar a ells i els van acusar de ser portadors d'un fals saber–,
el moviment dels sofistes s'ha entès generalment a partir d'una perspectiva
despectiva. No obstant això, aquest moviment és, d'una banda, expressió d'una crisi
de la filosofia de l'època, que ja havia esgotat els models especulatius dels
presocràtics sobre el cosmos i la physis, i, d'altra banda, és expressió d'unes noves
necessitats educatives que van permetre l'aparició dels primers mestres d'areté
(virtut). Així, doncs, a part de la mateixa evolució interna de la filosofia presocràtica,
que havia arribat a un cert esgotament de les seves especulacions i havia conduït a
una pluralitat de concepcions per a explicar una única naturalesa (pluralitat que
desembocava en el relativisme i l'escepticisme), la causa fonamental de l'aparició
del moviment dels sofistes va ser l'evolució política de Grècia. De manera molt
esquemàtica es pot dir que, mentre els filòsofs presocràtics van orientar el seu
pensament cap a l'especulació sobre la naturalesa, els sofistes van obrir el camp de
la filosofia als problemes antropològics, és a dir, la filosofia es va desplaçar de la
physis al nomos, del cosmos a la polis. A mesura que es va ser reforçant la tradició
democràtica i que les decisions que afectaven la polis o comunitat s'efectuaven
col·lectivament, va ser adquirint cada vegada més importància l'art de parlar bé en
públic i d'argumentar convincentment. D'aquí la necessitat d'un ensenyament de la
tècnica retòrica, i la conveniència d'investigar els fonaments del comportament
col·lectiu: la moral i els costums. En aquest sentit Grote, en la seva Història de
Grècia, fa una defensa apassionada d'aquest moviment. Efectivament, en la Grècia
clàssica no existia un model ben definit ni regulat d'ensenyament, i l'educació
tradicional es basava en l'estudi de la música (poesia, drama i, en general, tot el
vinculat amb les nou muses) i de la gimnàstica (Plató assenyala en la República que
aquests ensenyaments han de ser la base inicial mínima, a partir de les quals ha
d'ensenyar-se la matemàtica i la dialèctica en l'educació dels governants). Però les
noves necessitats socials sorgides al segle V aC, especialment com a conseqüència
del desenvolupament de la democràcia atenesa (i de la consegüent necessitat de
parlar bé en públic), van provocar l'aparició d'un nou moviment pedagògic que va ser
cobert inicialment pels sofistes. Posteriorment, l'aparició de centres d'ensenyament
estables, com els de Isòcrates, l'Acadèmia platònica o el Liceu aristotèlic, van acabar
amb el moviment dels sofistes.

De fet seria un error pensar que els sofistes fundessin alguna espècie d'escola
filosòfica, ja que la majoria d'ells, encara que hi ha notables excepcions, no estaven
especialment interessats per qüestions filosòfiques, sinó que la seva ocupació
fonamental era l'ensenyament de la retòrica i la preparació per a l'èxit social. Dins
d'aquest moviment han de distingir-se aquells autors que realment han fet
interessants aportacions a la història del pensament, d'aquells altres que solament
eren mestres de retòrica, és a dir, d'aquells individus que, al costat de la seva
capacitat d'eloqüència, unien l'habilitat política i eren professionals del discurs i
mestres que ensenyaven aquestes arts o exercien la defensa en els judicis a canvi
d'una remuneració -fins i tot utilitzant per a això tots els recursos de la retòrica i
arguments fal·laços encara que amb aparença d'estar ben construïts. Com que
molts d'aquests sofistes es preocupaven més d'aconseguir un triomf dialèctic i
d'orientar més els seus ensenyaments cap a l'èxit que cap a la consecució d'una
veritat (que, donat el seu escepticisme i relativisme, consideraven inassolible), i a
causa de l'esmentada opinió de Sòcrates, Plató i Aristòtil, en la història de la
filosofia, el terme sofista va adquirir progressivament una connotació pejorativa, i el
terme sofisma va acabar sent sinònim d'argument fal·laç i enganyador.

Cronològicament, prenent com a punt de referència la guerra del Peloponès, els

principals sofistes es divideixen en dos grans grups:

A) Els anteriors a la guerra:

Protàgores

Gòrgies

Pròdic

Hípies

B) Els posteriors a la guerra:

Trasímac

Cal·licles

Antifont

Críties

D'aquests dos grups, el primer és el més innovador i important: dirigeixen la seva

investigació cap a les bases de la legitimitat de les lleis, i busquen els fonaments
racionals de la societat i dels valors socials i morals. Amb això s'enfronten al
generalment acceptat per la tradició i creen noves vies d'investigació. Els segons, en
canvi, van tendir més als raonaments sofístics o sofismes, ja que els seus interessos
estaven més propers a la consecució d'un triomf merament dialèctic sobre els seus
adversaris que a la consecució de la veritat. A més d'aquests autors, van proliferar
molts altres mestres de retòrica sense cap classe d'interessos filosòfics. No obstant
això, malgrat les esmentades diferències, i malgrat que els diferents sofistes no
formen una única escola, en general comparteixen diversos trets teòrics:

1. Un cert escepticisme tant religiós (que els condueix a l'agnosticisme o, en

alguns, a l'ateisme) com filosòfic i gnoseològic.
2. La defensa d'un relativisme cultural que posa en dubte l'existència de
patrons absoluts de conducta i, en alguns casos, es qüestionen la
moralitat de l'esclavitud.
3. Un relativisme i convencionalisme moral: a diferència dels fenòmens de la
physis, la moral és fruit d'una mera convenció. A partir d'aquesta oposició
 entre naturalesa i convenció social, alguns dels sofistes afirmen que
l'única llei pròpiament natural és la llei del més fort.
4. Un relativisme i convencionalisme polític: els fonaments de la polis i de la
vida social no són naturals, sinó convencionals, sorgits d'un contracte
social.
5. Un relativisme gnoseològic: reducció del coneixement a l'opinió. Això els
indueix a adoptar en molts casos una actitud antidogmàtica i a rebutjar la
distinció entre essència i aparença: l'únic món real és el fenomènic.
6. La seva principal ocupació és l'ensenyament, que efectuen a canvi d'una
remuneració, ja que consideren que aquesta tasca és pròpiament un
treball i no només una obligació moral (com concebia Sòcrates el seu
ensenyament).
Malgrat les opinions negatives que ha suscitat aquest moviment, en general va ser
un moviment fecund que va afrontar el pensament de la realitat específicament
humana. També en aquest sentit s'ha considerat el moviment dels sofistes com
l'expressió d'una primera etapa d'Il·lustració, raó per la qual se'ls ha comparat, a
vegades, amb els enciclopedistes francesos del segle XVIII. En l'època moderna
Nietzsche va sortir en defensa dels sofistes, als quals considera encara com a
autèntics filòsofs, abans que s'imposés la traïció representada, segons ell, per
Sòcrates i el platonisme (veg. text).