¿Què és la filosofia?

  

El pensador (1904), August Rodine

Primer bloc: Què és la filosofia?  

1. Què és l a filosofia?  
2. Distinció entre Filosofia acadèmica i Filosofia
popular  3. Les preguntes de la Filosofia acadèmica  
4. Característiques generals de la filosofia acadèmica 
5. Sobre la periodització de la Història de la Filosofia  
6. Diferència de la filosofia amb altres sabers (religió i ciència)  

1  

Segon bloc: El pas del mite al logos  

 1. Definició: Què és un mite?  
2. Tipus de mites  
3. Diferència entre mites i mitologia.  
4. Funcions dels mites  
5. El pas del mite al logos de Wilhelm Nestle.  
6. El pas del mite al logos; una teoria historiogràfica entre
d'altres...  7. El pas de la Mitologia a la Filosofia en la Grècia
clàssica  

***  

Primer bloc. 1. Què és la filosofia?  

El mot "filosofia" prové del grec i es tradueix com "amor al saber" o "amor a
la  saviesa." El filòsof és aquell que estima el saber o la saviesa. Què vol dir
estimar?  Malgrat definir un concepte és quelcom difícil sembla que l'amor exclou
les relacions  de possessió i, per tant, el filòsof és un pretendent de la saviesa (i no
pas un savi). Per  motius pedagògics, podem substituir el mot "amor" per
"recerca"; la filosofia, doncs,  és la recerca de la saviesa.  

Què motiva a l'ésser humà a recercar la saviesa? Segons filòsofs com Plató i
Aristòtil,  l'admiració i l'estranyament davant d'una realitat complexa. Què és la
realitat, què és  l'ésser humà, quina relació tenen els déus amb els homes, com ens
hem de governar,  són qüestions que porten de cap als filòsofs grecs en particular i
a l'ésser humà en  general.  

Què entenem per saviesa? Segons els grecs, la saviesa és un coneixement teòric i 
pràctic i, en conseqüència, es tracta d'un saber dotat d'una certa unitat. La recerca
de  la saviesa es nodreix dels esforços humans per comprendre la realitat i, per
tant,  s'alimenta de totes les disciplines i disposicions humanes. Les ciències
humanes i  naturals, les ciències formals i les arts, totes disposen d'una dimensió
filosòfica en la  mesura que col·laboren en la construcció de la saviesa humana. En
altres paraules, la  filosofia, almenys en els seus inicis, era l'antítesi d'un
coneixement especialitzat.  Aristòtil, a la seva Metafísica, descriu la filosofia com la
investigació sobre les causes i 

2  
els principis de les coses; és a dir, la filosofia no és un coneixement especialitzat 
perquè s'ocupa de la totalitat de la realitat, no deixa res fora.  

Sembla molt enrevessat... Imagineu, doncs, que la filosofia és un mapamundi, és a

dir,  una visió del món. La filosofia és l'esforç conscient, rigorós i crític,
desenvolupat per  alguns éssers humans, per a construir un visió de la realitat
coherent. Quan, en els  apartats següents, parlem de la Història de la Filosofia i la
seva periodització veure'm  fins a quin punt aquests mapamundis s'han
transformat fins arribar a nosaltres.  

Per acabar ens podem preguntar: Per a què serveix la filosofia? Aristòtil ens ho diu 
clarament; la filosofia és la més inútil de les ciències i, per això, la millor. En
altres  paraules, la filòsof vol conèixer pel plaer mateix de conèixer.  

L'Astrònom (1664), Johannes Vermeer

3  
2. Distinció entre filosofia acadèmica i filosofia popular  

 Si la filosofia és la recerca del coneixement pel coneixement i tots els éssers 
humans volen conèixer...Vol dir que tots els éssers humans són filòsofs? Analitzem 
aquesta pregunta. La filosofia, com a certa actitud reflexiva, és present en la
majoria  d'ésser humans. Ara bé, fer-nos preguntes transcendentals, i donar
respostes més o  menys peregrines i imaginatives, no ens fa filòsofs (de la mateixa
manera que, per  exemple, desenvolupar certa curiositat pels animals no ens fa
zoòlegs). De forma  natural ens fem preguntes filosòfiques i aquestes, i llurs
respostes conegudes,  constitueixen el corpus que anomenem filosofia popular. Si
fem una ullada la Història  de la Filosofia, veurem que el concepte "filosofia
popular" prové de la il·lustració  alemanya (Popularphilosophie) i es refereix al
conjunt d'autors que van escriure textos  de divulgació filosòfica destinats al públic
culte. La filosofia dels Simpson o La filosofia  de Starwars són obres
contemporànies que podríem encabir dins de la filosofia  popular.  

Per altra banda, la filosofia acadèmica és l'esforç sistemàtic i rigorós de respondre 

aquestes preguntes (el "dur treball del concepte" com deia el filòsof alemany
G.W.F.  Hegel). Per tant, la filosofia acadèmica es troba al servei dels interessos
de la  humanitat malgrat pocs individus s'hi dediquin professionalment. La
filosofia  acadèmica s'ensenya a les universitats i centres dedicats a la recerca
filosòfica i, en  els estudis postobligatòris, se'n fa un tastet a segon de batxillerat.  

3. Les preguntes de la filosofia acadèmica  

Hem assenyalat que la filosofia, segons Plató i Aristòtil, neix de l'admiració i 

l'estranyament. L'ésser humà, davant d'una realitat que no comprèn, es fa
preguntes.  Per tant, és propi del filosofar fer-se preguntes. I, encara més,
plantejar bones  preguntes és una tasca cabdal. Les preguntes expressen
problemes però no tots són  vertaders, ni tots tenen solució. Quines són, doncs,
les preguntes fonamentals de la  filosofia acadèmica? A la Crítica de la Raó Pura
(1781 -1787), el filòsof alemany  Immanuel Kant, proposa les següents preguntes
fonamentals:  

1. Què puc conèixer? (Epistemologia) 

4  
2. Com haig d'actuar? (Ètica)  
3. Què puc esperar si actuo conforme el deure? (Metafísica)  
4. Síntesi: Què és l'home? (Antropologia)  

Respondre sistemàticament aquestes preguntes és la tasca de la filosofia

acadèmica  segons Kant. Evidentment, altres filòsofs i filòsofes han plantejat
moltes altres.  

1. Quin és el sentit de la vida? (Metafísica)  

2. Què són els números? (Filosofia de les matemàtiques)  
3. Existeix l'ànima? (Metafísica, Ontologia)  
4. Què és el bé? Per què hem fer el bé? (Ètica)  
5. Som lliures? (Metafísica)  
6. Existeix el destí? (Metafísica)  
7. Quin és l'origen de tot? (Metafísica)  
8. Quin és el lloc de l'home en l'univers? (Metafísica i
Antropologia)  9. Com ens hem de governar? (Política)  
10. Què és el gènere? (Antropologia)  

4. Característiques de la filosofia acadèmica  

 La filosofia acadèmica es caracteritza pels següents trets distintius:  

1. RACIONALITAT (logos): Filosofar és una activitat mental i lingüística, que fa ús 
del raonament com a eina fonamental d’anàlisi i d’investigació. La filosofia és un 
discurs racional, inseparable de la lògica i la necessària coherència entre les idees
que  formula i la realitat que intenta entendre.  
La racionalitat, doncs, ens obliga a pensar deixant de banda les nostres pròpies 
creences, prejudicis i opinions, ja que, tota idea o teoria que volguem formular o 
defensar racionalment, caldrà que estigui basada en arguments sòlids, és a dir, 
arguments que no es puguin contradir, o bé pels fets observats, o bé perquè els 
nostres arguments entren en contradicció amb altres considerats prèviament com
a  correctes i demostrats científicament.  

2. ESPERIT CRÍTIC:  

La "Viquipèdia" defineix l'esperit crític com: 

5  
"un tipus de pensament que es proposa analitzar o avaluar l'estructura i
consistència  dels raonaments, particularment opinions o afirmacions que la gent
accepta com a  veritables en el context de la vida quotidiana. Tal avaluació pot
basar-se en  l'observació, en l'experiència, en el raonament o en el mètode
científic. El pensament  crític es basa en valors intel·lectuals que tracten d'anar més
enllà de les impressions i  opinions particulars, per la qual cosa requereix claredat,
exactitud, precisió, evidència i  equitat... El pensament crític es troba molt lligat a
l'escepticisme i l'estudi i detecció de  les fal·làcies."  
Així doncs, l'esperit crític, profundament vinculat amb la racionalitat, ens permet 
distanciar-nos de la realitat que ens envolta per tal d’analitzar-la, detectant ne
prejudicis, errors, deformacions, etc. Ens protegeix, doncs, de l’engany i la 
manipulació.  
El s.XXI es caracteritza per la gran influència i el poder del mitjans de comunicació 
(mass-media), i per la capacitat que aquests tenen per falsejar la realitat. Per tant, 
l'esperit crític que la filosofia aporta és més necessari que mai, si no volem ser
víctimes  de l'engany i la interpretació de la realitat que ens arriba socialment.  
L'aparició de noves paraules, com "postureig" o "fake news" són un símptoma clar
de  fins a quin punt la societat és coneixedora d'aquesta realitat, amb l'afegit que
hi ha el  perill que arribi a "normalitzar-se", és a dir, que es produeixi l'acceptació
social de la  mentida i la manipulació.  
En darrer terme, tothom pot adoptar el mètode propi del pensament crític, a partir
de  les següents condicions:  
1. tenir una ment oberta  

2. acceptar les pròpies limitacions: segurament, el que afirmem pot ser

erroni  (humilitat intel·lectual)  
3. escepticisme sa: no tot és fals, però cal ser prudent a l'hora d'acceptar una 
veritat.  
 4. saber distingir entre raonaments correctes i raonaments fal·laciosos, 
argumentacions sòlides i argumentacions sense fonament. 

6  
5. saber avaluar les fonts d'informació, i saber distingir entre les que són
fiables i  les que no.  

3. AUTOANÀLISI: La filosofia ens obliga a fer autoexamen i autocrítica, sobre les 

nostres idees i creences, les nostres eleccions i decisions, sobre el nostre model i 
projecte de vida. L'autoanàlisi parteix de l'autoconsciència, és a dir, de
l'experiència  que tots tenim de nosaltres mateixos, del fet de sentir-nos vius i que
interactuem amb  el nostre entorn, quasi sempre des d'una perspectiva ètica i
moral. D'aquesta auto anàlisi, que implica maduresa, en sorgiran preguntes com:
Qui o què sóc jo? Què hi  faig en el món? Quin és el sentit de la meva existència?
Com he d'actuar? Quins són els  meus límits? Com afecten les meves accions en els
altres? ...  

4. SENTIT ÚLTIM: La filosofia busca donar un sentit últim a tota la realitat. En

aquest  sentit, situa la pregunta “Per què?” com a eix central de tota la seva
recerca: Per què hi  ha quelcom, i no, més aviat, el no-res? Per què hem de fer el
bé, i no més aviat el mal?  Per què hem de ser justos? Som lliures?... Cercar un
sentit últim a tot el que existeix  pot satisfer la nostra curiositat, la nostra
necessitat d'entendre la realitat. Un altre  qüestió que la filosofia es planteja és si
aquest sentit últim existeix o no, si l'hem de  crear nosaltres, o bé si aquesta és una
tasca impossible. Per a la majoria dels humans,  tanmateix, l'existència d'un sentit
últim és necessària i determinant a l'hora de  justificar les seves accions, el
"perquè" de tot plegat. En aquest sentit, la religió ha  jugat tradicionalment un
paper molt important: "fes bé les coses perquè així és com  Déu ho vol". El
problema apareix quan l'argument teològic desapareix, i l´ésser humà  no troba cap
substitut que pugui desenvolupar la mateixa funció.  

5. COMPROMÍS: La filosofia té un compromís amb la veritat, fins al punt que

alguns  filòsofs han mort per la seva causa o han estat perseguits: Sòcrates,
Giordano Bruno,  Galileo… A Aristòtil se li atribueix la frase: "M'estimo molt al meu
mestre Plató, però  m'estimo més la veritat", i a Galileo "E pur si muove", referint-
se al moviment de la  Terra que havia de negar per salvar la pell en el judici a què
va ser sotmès per la Santa  Inquisició. Són dos exemples històrics de com, malgrat
que costi, la honestedat  científica davant de la veritat hauria de ser prioritària, fins
i tot des d'un punt de vista  estrictament moral. 

7  
6. UNIVERSALITAT: No hi ha cap aspecte de la realitat que no sigui d'interès per a
la  filosofia. En aquest sentit, la seva ambició és màxima: ho vol saber tot. Seria 
contradictori amb el caràcter filosòfic (o científic) deixar d'investigar (pel motiu
que  fos) una parcela de la realitat. Justament, on més esforços dedica la ciència és
en la  recerca d'aquells àmbits més desconeguts, com pot ser el nostre propi
cervell, o la  matèria i l'energia fosques. Aquest tret diferencia clarament l'activitat
filosòfica i  científica de la religió, ja que aquesta darrera admet l'existència de
nivells de la realitat  (divins) als quals l'ésser humà no hi té accés.  

7. RADICALITAT: La filosofia tracta d'oferir-nos aquella explicació més enllà de la

qual  no s'hi pot anar, explicant els fenòmens des de la seva arrel. Per exemple,
quan ens  preguntem per l’origen de tot (Arkhé), estem fent un plantejament
radical. En  l'actualitat, els físics hereten aquest característica, quan intenten trobar
-per exemple 
quins són els components bàsics i últims que constitueixen la matèria.  

8. CARÀCTER PROFÀ: el caràcter racional de la filosofia li impedeix tenir actituds 

pròpies de la religió, tals com la submissió dogmàtica a unes creences o la devoció
per  determinades divinitats. La filosofia pot parlar de Déu, però sempre des d'una 
perspectiva racional i crítica.  

9. NORMATIVITAT: la filosofia aspira a proporcionar un model de conducta i de

vida  que ompli de sentit l'existència humana i sigui vàlid per a tothom. D'aquí en
sorgeix  una de les seves branques més importants: l'ètica, la qual intenta orientar
la nostra  acció a partir de principis morals sobre el que és bo i dolent, just i injust,
egoista o  altruista ...  
5. Sobre la periodització de la Història de la Filosofia  

 La Història de la Filosofia és una de les branques de la filosofia. A continuació 

exposem la classificació de la Història de la Filosofia:  

5.1. Filosofia Grega. (s.VI a C.-s.IV d.C.) 

Naixement de la filosofia (pas del mite al logos). Els primers filòsofs i científics: els 
Presocràtics (Tales de Milet, Anaximandre, Anaxímenes, Anaxàgores, Pitàgores, 
Demòcrit, Parmènides, Heràclit, Empedocles ..., i els tres grans autors de 

8  
l'antiguitat: Sòcrates, Plató i Aristòtil. Sobresurt l'esforç de la raó per explicar la 
naturalesa, l'univers, l'home i la vida social.  

L'Escola d'Atenes (1510 - 1511) de Rafael Sanzio 

5.2. Filosofia Medieval (s. V d.C-XIV d.C.) 

Hereva del pensament grec, el cristianisme adaptarà la filosofia de Plató, i més tard
la  d'Aristòtil, a la seva concepció religiosa de la realitat. A més, la filosofia en
aquesta  època se subordina a la teologia. Grans autors: Sant Agustí, Sant Tomàs,
Sant Anselm.  Per a aquests filòsofs, la filosofia serveix per demostrar amb la raó
les veritats que ja  sabem per la fe: que Déu existeix, que l'ànima és immortal, que
el món és creat per  Déu ... En cas que hi hagi contradicció entre el que diu la fe i el
que diu la raó, la fe  sempre preval. Per tant, retorna el mite i s'imposa per sobre
del logos.  

Sant Agustí i Sant Tomás

9  
5.3. Filosofia Moderna (s. XV-XVIII) 

Comença el distanciament entre la fe i la raó, amb les perilloses conseqüències

que  això comporta (Galileu). Es centra en la reflexió sobre l'ésser humà i el
coneixement.  Grans autors: Descartes, Spinoza, Locke, Hume, Leibniz, Kant,
Hegel... La filosofia  arriba a la seva "majoria d'edat", en expressió kantiana. L'ésser
humà pren plena  consciència de si mateix ("Cogito, ergo Sum", dirà Descartes) i
reprèn els principis  teòrics de la filosofia grega antiga, per als quals la recerca de la
veritat s'ha de basar en  les eines racionals. El Racionalisme continental,
l'Empirisme britànic i la síntesi  Kantiana (Idealisme Trascendental) esdevenen les
grans tendències que marcaran el  desenvolupament posterior del pensament
filosòfic. En conclusió, aquesta època  permet la progressiva recuperació del logos
per independitzar-se del mite. 
 D'esquerra a dreta: René Descartes, Baruch Spinoza, Gottfried W.
Leibniz,  Thomas Hobbes, John Locke, George Berkeley, David Hume i
Immanuel  
Kant 

5.4. Filosofia Contemporània (s. XIX-XXI) 

Marcada per la independització de les "branques" de la filosofia i, sobretot,

l'expansió  de la ciència, així com la crítica a la tradició filosòfica. Grans Autors:
John S. Mill,  F. Nietzsche, Karl Marx, Sigmund Freud, Charles Darwin. La crítica i la
"desconstrucció"  de totes les veritats establertes esdevé l'element més rellevant
de l'activitat filosòfica:  

10  
No som una espècie diferent de les altres espècies vivents; tots els éssers vius 
provenim d'un mateix origen, una cèl·lula primordial. No cal la hipòtesi d'un
creador  (Déu) per explicar l'aparició de la vida i de l'univers. (Darwin) El nostre
psiquisme té  una dimensió molt més àmplia que el nostre conscient, que ens
domina i que no  controlem: l'inconscient. Així, les nostres decisions conscients, i
aparentment lliures,  estan determinades per la nostra ment inconscient. (Freud)
La ideologia és una eina al  servei dels poderosos. Per exemple, no és cert que
necessàriament hi hagi d'haver rics  i pobres. La religió és l'opi del poble. (Marx)
Cal posar límits a la intervenció de l'estat,  quan aquesta retalla les llibertats
individuals. Les dones tenen els mateixos drets que  els homes. (J. Stuart Mill)
L'home és quelcom que ha de ser superat. Visca el super home! (Nietzsche)  
Els mestres de la sospita segons Paul Ricoeur. Karl Marx, Friedrich  
Nietzsche i Sigmund Freud 

6. Diferències entre ciència, filosofia i religió  

 Tot i que la ciència és "filla" de la filosofia (es va "independitzar" al s. XIX), la 

ciència té unes característiques pròpies que la filosofia no té:  

11  
a. la filosofia no es fonamenta únicament en l'observació i l'experimentació, com
sí  fan les ciències. Per a la filosofia, tot el que constitueix la realitat i la seva
experiència  humana forma part de la seva reflexió i anàlisi: la bellesa, el sentiment
religiós, el  deure envers la naturalesa, els valors, etc.  
b. la filosofia és integradora, vol crear una interpretació global de la realitat, fent
un  "encaix" entre els diferents sabers, mentre que la ciència tendeix a la
fragmentació i a  l'especialització.  
c. En ser reflexiva, la filosofia es pregunta sobre ella mateixa, i sobre els límits i 
possibilitat del coneixement en general: com és possible la filosofia, la ciència,
l'art, la  religió? Quins límits tenen? La ciència, en canvi, si vol preguntar-se pels
seus límits i  per les seves condicions de possibilitat, ha de fer filosofia (filosofia de
la ciència).  
d. La filosofia té un vessant prescriptiu o normatiu, intenta oferir normes de 
comportament o de decisió per tal de ser feliços o justos. La ciència és descriptiva,
no  ens diu perquè hem d'investigar, o què cal investigar i què no. L'ètica científica
és  aliena a la pròpia ciència. Per exemple, un metge pot establir quin és el millor 
tractament per superar una malaltia, però no ens dirà "per què" hem d'estar sans. 
Aquesta és una qüestió que el metge, com a metge, no es planteja.  
RELIGIÓ / FILOSOFIA 

a. la filosofia no accepta l'existència d'un saber "revelat", com fa la religió. El

saber  filosòfic és creació de la raó humana, i no pas coneixement ofert
directament per una  divinitat.  
b. Lligat amb l'anterior, la filosofia no es basa en la fe (creure sense raons), sinó
en la  coherència lògica i racional de les idees que formula a l'hora d'interpretar
la realitat. c. la religió es fonamenta en un conjunt de dogmes (veritats
indemostrables que no es  poden posar en dubte), rituals i sistemes morals que
impliquen la devoció i l'acceptació  acrítica d'un sistema de vida basat en la tradició
i en esquemes sagrats. La filosofia no  admet dogmes, ni rituals ni esquemes rígids. 

12  
Segon bloc: El pas del mite al logos  

1. Definició. Què és un mite?  

 En primer lloc, els mites són relats que ens han arribat mercès a formes 
complexes d'escriptura. Això vol dir que provenen de cultures relativament 
desenvolupades. En segon lloc, aquests relats són protagonitzats per divinitats, 
semidivinitats, guerrers o herois coneguts popularment pels membres d'aquestes 
cultures. No trobarem una introducció o contextualització general d'aquests 
personatges més enllà de certes dades bàsiques (com les relacions familiars, el lloc
de  naixement o residència). Un grec sap qui és Zeus, un egipci sap qui és Ra, un
babiloni  sap qui és Marduk perquè formen part de la seva cultura. En tercer lloc,
aquests relats  són fabulosos però no irracionals. Podem no creure en Zeus però la
història del  parricidi de Cronos i l'establiment dels déus olímpics, narrada en la
Teogonia d'Hesíode, és racional i comprensible. En quart lloc, els mites es
presenten com a relats  verídics; malgrat les accions que desenvolupen els
personatges són fabuloses (no  corresponen amb les accions quotidianes del món
humà) pretenen descriure un passat  remot i rellevant. En cinquè lloc, i com a
conseqüència del punt anterior, el temps del  mite no és cronològic (el temps
històric) sinó que es situen en un temps remot i difós o fora del temps humà. En
sisè lloc, els mites es relacionen amb la fundació d'una  comunitat, poble o
civilització. Cada cultura explica el seu origen, la seva identitat i el  seu destí
mercès les seves divinitats.  

Intentem, amb aquests elements, una definició de mite. Els mites són relats
fabulosos,  protagonitzats per divinitats, semidivintats, herois i altres
personatges  extraordinaris, que es presenten com a verídics. L'acció es
desenvolupa o bé fora del  temps cronològic o en un temps llunyà i difós. Les
trames dels mites narren temes de  gran importància per a les civilitzacions
antigues com, per exemple, la creació de  l'univers, de l'home, d'una civilització,
cultura o grup, entre d'altres.  

2. Tipus de mites  

Tota narració té un tema. Per tant, els temes dels mites ens permeten 
classificar-los i estudiar-los acuradament. Els filòlegs, historiadors, filòsofs i
estudiosos 

13  
de la literatura, entre d'altres professionals, tracten d'establir diferents criteris de 
classificació dels mites. A continuació exposem un dels sistemes de classificació
més  senzills:  

1. Mites cosmogònics: Expliquen el naixement i desenvolupament del cosmos

(creació del món). Exemples: El relat babiloni de la creació o Enuma Elish.  2.
Mites teogònics: Aquests relaten el naixement dels déus. Exemple: La
Teogonia d' Hesíode.  
3. Mites antropològics: Relaten el naixement de l'ésser humà. Exemple: La creació
de l'home a partir del fang en el Gènesi.  
4. Mites etiològics: Relaten l'origen de diferents éssers, tècniques, institucions. 
Exemple: El mite del primer faraó com avantpassat dels faraons posteriors.  5.
Mites morals: Relaten la gènesi i la lluita entre el bé i el mal. El pecat original 
en el Gènesi.  
6. Mites fundacionals: Relaten el naixement d'una civilització, comunitat o poble. 
Exemple: El mite de Ròmul i Rem en la fundació de Roma.  
7. Mites escatològics: Relaten el futur del món i el seu fi. Exemple: El relat de 
l'Apocalipsi.  

Molts mites presenten diverses característiques a la vegada.  

3.Diferencia entre mites i mitologia  

 Els mots "mite" i "mitologia" no són sinònims. Els mites (els relats que hem 
descrit en l'apartat 1) formen els grans sistemes mitològics, per tant, la paraula 
mitologia té dos significats diferents, a saber: (A) Conjunt, mes o menys endreçat,
de  mites i (B) Estudi acadèmic dels mites i les diferents mitologies. Quan usem la
paraula  "mite" en el sentit col·loquial ens referim a la definició (A).  

4. Funcions dels mites  

 Molts manuals i llibres de text presenten els mites com un esforç humà primitiu 
per a respondre les "preguntes eternes": quin és l'origen de l'univers, per què les
coses  són com són, quin és el nostre destí... Per tant, la primera funció és
explicativa. Amb  tot, els mites no són exclusivament fruit d'un esforç intel·lectual.
La segona funció dels 

14  
mites és política i religiosa. És cabdal entendre que les civilitzacions antigues no
fan  una distinció real entre política i religió. Els relats mítics vinculen les
governants i la  casta sacerdotal amb les divinitats. La religió esdevé, d'aquesta
manera, un element  nacional que permet la identificació d'un grup humà o
civilització, així com la  jerarquització de les classes socials. La tercera funció és
moral i legal. Com en el punt  anterior, no trobarem una distinció real entre moral i
legalitat; ambdues es  fonamenten, en diferent grau segons la cultura, en els mites.
La quarta funció,  especialment important per la filosofia, és pedagògica. Els mites
són material  d'ensenyament teòric i moral. Per exemple, els mites fixen els
calendaris i, per tant,  codifiquen els períodes de l'agricultura, i d'altres activitats
laborals, i el calendari  litúrgic (ritus funeraris, festivitats, pràctiques religioses,
etc.). Finalment, els mites són  una font inesgotable de producció artística.  

5. El pas del mite al logos de Wilhelm Nestle (Von Mythos zum Logos, 1940)  

 Segons la teoria del filòleg i filòsof Alemany W. Nestle, la filosofia sorgeix de la 
insatisfacció d'alguns individus amb les explicacions de caràcter mitològic i la 
conseqüent necessitat de respostes racionals i lògiques que són el germen del que 
s'anomenarà, posteriorment, filosofia. Aquest procés succeeix pels voltants del
2600  aC i es coneix com el pas del mite al logos. A continuació exposem, a grans
trets, les  característiques d'aquesta clau d'interpretació historiogràfica:  

A Grècia, al segle V aC, apareixen els primers filòsofs, els Presocràtics, els quals
van  començar a qüestionar-se tant les explicacions que donaven els mites com les
pautes  de conducta que oferien. En lloc de parlar de divinitats començaren a usar
conceptes  racionals amb el quals explicar la realitat de forma diferent. Physis és
un dels primers  conceptes que es formulen amb l'inici de la filosofia. Siginifica
"natura". Els primers  filòsofs es van preguntar per la natura i l'univers, entenent-
los com un tot unificat,  ordenat i sotmès a lleis que es poden descobrir. Els
Presocràtics es preguntaren també  per l'origen de la natura, és a dir, per l'Arkhé, i
situaren aquest origen en la pròpia  natura, no en un principi exterior a ella. Per
exemple, Tales de Milet considera que el  primer principi d'on tot sorgeix és l'aigua,
mentre que Empédocles ens parla dels 4  Elements primordials: Aire, Foc, Aigua i
Terra. Demòcrit és el primer en intuir que 

15  
l'origen de tota la realitat són els àtoms. El problema del canvi , lligat amb el
problema  del temps, és una altra de les qüestions fonamentals que la filosofia
intenta respondre  a l'hora de descriure la realitat: el canvi existeix o és una il·lusió
dels nostres sentits?  Com es produeix el canvi? Què ho fa possible? Què és el
temps? El filòsof  presocràtic Parmènides, per exemple, defensarà que el canvi no
és real sinó que és  aparent, una il·lusió perceptiva causada pels nostre sentits que
no correspon a  l'autèntica realitat. En canvi, el filòsof presocràtic Heràclit, coetani
de Parmènides,  planteja una visió totalment contrària sobre la realitat, ja que
aquesta es defineix  justament pel fet que contínuament canvia: PANTA REI, tot
flueix, i NO ET BANYARÀS  DUES VEGADES EN EL MATEIX RIU, són dos aforismes
característics del pensament  d’Heràclit.  

6. El pas del mite al logos; una teoria historiogràfica entre d'altres...  

 Com podeu llegir en el títol de l'apartat anterior, la teoria del pas del mite al  logos
és fonamenta en l'estudi del filòsof i filòleg alemany Wilhlem Nestle. Segons 
Nestle, el logos (la raó, la filosofia) suposa una superació del relat mític, una
recerca o  investigació basada en la racionalitat i la lògica. Amb tot, aquesta
explicació és molt  criticada per la historiografia actual, sobretot a la llum de
diferents treballs erudits com  l'estudi de R.E. Dodds, Els grecs i allò irracional
(1951). Certament, els aspectes mítics i  irracionals són presents en la filosofia dels
presocràtics i en la filosofia clàssica grega. A  més a més, aquest "pas" no és
exclusiu del geni grec doncs si datem, d'acord amb la  historiografia, l'aparició de la
filosofia pels voltants del 2600 aC caldria parlar de  l'expansió del Budisme a l'Índia
i del Taoisme a Xina. És a dir, reconèixer que la  filosofia no és un fenomen
exclusivament grec.  

En síntesi, cal considera el pas del mite al logos com una invitació a la reflexió
abans  que una clau historiogràfica sòlida sobre el naixement de la filosofia.  

7. El pas de la Mitologia a la Filosofia en la Grècia clàssica  

La teoria del pas del mite al logos ens permet precisar encara més la relació 
complexa entre mitologia i filosofia en la Grècia clàssica. Les dues fonts
mitològiques  més conegudes són Homer (la Ilíada y la Odisea) i Hesíode (Teogonia
i Els treballs i els 

16  
dies). Segons els historiadors, ambdues foren escrites pels voltants de la segona
meitat  del s.VIII aC. Amb Homer s'inicià l'èpica i amb Hesíode la gènesi i
catalogació dels  déus. Ambdós autors, a més, recullen una tradició oral anterior
que es perd en  l'enorme passat de transmissió oral de la humanitat. Però... ¿Qui
foren Homer i  Hesíode? Respondre aquesta pregunta ens permet assenyalar un
fet fonamental i  gairebé únic de la cultura grega. Malgrat els mites presenten una
funció religiosa i  cultual, els seus creadors són els poetes. A Grècia, a diferència
d'Egipte, Babilònia o el  món semític (les tribus nòmades que trobem a l'Antic
Testament), no existeixen els  llibres sagrats ni els cànons oficials. Els poetes creen
la seva literatura a partir dels  mites codificats en les obres d'Homer i Hesíode.
Això fa possible una gran creativitat  literària sobre estructures narratives estables.
Posem un exemple extret de la Ilíada  d'Homer. Paris s'enamora d'Helena, esposa
de Menelau, i ambdós fugen d'Esparta tot  refugiant-se a Troia. Menelau, sentint-
se ultratjat, demana ajuda a Agamèmnon, el seu  germà i rei dels aqueus, que fa
servir la infidelitat d'Helena com a pretext per encetar  una de les campanyes
bèl·liques més memorables de la història d la humanitat; la  guerra de Troia. Però...
què passaria si Helena no hagués anat realment a Troia i  hagués fugit a Egipte?
Aquesta és, precisament, la trama alternativa que relata el  poeta Estesícor (s. VI
a.C.) en una de les seves palinòdies.  

Els poetes, per tant, versifiquen a partir d'unes estructures narratives prefixades
creant  els principals gèneres literaris: l'èpica, la tragèdia i la lírica. A més a més,
les seves  composicions es representen en el teatre. Fent servir una comparació
arriscada, els  mites són el combustible de la industria cultural i d'oci dels grecs.
D'aquesta manera  mitologia i literatura estan íntimament lligades. Quan els
filòsofs critiquen, per  immorals i ignorants, als creadors de mites, critiquen als
poetes. Per tant, dins d'un  context com el de la Grècia clàssica, el pas del mite al
logos representa el conflicte  entre els filòsofs i els poetes. Aquest conflicte és tan
pregon que fins i tot Plató se'n  ocupa en el seu diàleg més conegut, La República.
En aquest diàleg de maduresa, Plató  presenta la seva ciutat ideal, una ciutat justa,
ordenada i feliç en la qual no hi ha lloc  pels poetes. L'acusació de Plató és prou
contundent i té una fonamentació històrica;  els poetes dominen les institucions
educatives. Els adolescents grecs destinats al  govern de la ciutat (és a dir, els
adolescents provinents de famílies riques) aprenen fil 

17  
per randa les aventures i desventures de déus i herois; vides i desventures que 
inclouen, entre d'altres exemples exòtics, el desig de poder, la mentida, la 
confabulació, l'incest, el parricidi i el matricidi, la violació, la mutilació, la zoofília i 
d'altres temes estimulants per una mentalitat jovenívola. Sembla raonable que, 
juntament amb Plató, ens preguntem quines conseqüències tenen, per l'educació
dels  futurs ciutadans, els models de conducta proposats pels mites. Per què Plató 
s'escarrassà en escriure mites amb un altre tipus de contingut; el mite de la
caverna, el  mite del carro alat, el mite d'Er...? Com veieu el tema és molt complex i
desborda el  temari d'un curs de batxillerat però és palès que no podem solucionar
el tema amb un  simple "pas higiènic" del mite al logos. Per cert! El mestre de Plató
fou Sòcrates,  sentenciat a mort en un judici públic pels ciutadans d'Atenes. Sabeu
quins foren els  càrrecs de l'acusació? Corrupció de la joventut i no creure en els
déus de la ciutat.. 

18  
Comentari de text  
El valor de la filosofia segons Bertrand Russell  

“Per a resumir el nostre anàlisis sobre el valor de la filosofia: la filosofia cal ser 
estudiada, no per les respostes concretes als problemes que planteja, doncs, per 
norma general, cap resposta precisa pot ser coneguda com a vertadera, sinó més
aviat  pel valor dels problemes mateixos; perquè aquests problemes amplien la
nostra  concepció del possible, enriqueixen la nostra imaginació intel·lectual,
disminueixen la  seguretat dogmàtica que tanca l’esperit de la investigació; però,
sobretot, perquè per  la grandesa de l’Univers que la filosofia contempla, l’esperit
es fa també gran, i arriba a  ser capaç de la unió amb l’Univers que constitueix el
seu bé suprem.”  

BERTRAND RUSSELL, Els problemes de la filosofia, capítol 15 (versió

adaptada)  Preguntes:  

1. Expliqueu breument (entre cinquanta i seixanta paraules) les idees principals

del  text i com hi apareixen relacionades.  

2. Expliqueu breument (entre cinc i vint paraules en cada cas) el significat que
tenen en  el text els mots i les expressions següents:  

a) problemes:  

b) seguretat dogmàtica:  

3. Què creus que vol dir l’autor amb la següent afirmació: “(...) la filosofia cal ser 
estudiada, no per les respostes concretes als problemes que planteja, doncs, per 
norma general, cap resposta precisa pot ser coneguda com a vertadera, sinó més
aviat  pel valor dels problemes mateixos.”  

4. Estàs d’acord amb l’afirmació següent: “(...) per norma general, cap resposta
precisa  pot ser coneguda com a vertadera.”  

19  
Altres fragments d'interès sobre la definició o funció de la

filosofia  Hegel: El mussol de Minerva  

“Comprendre el que és, aquesta és la tasca de la filosofia; perquè el que és, és la

raó.  Pel que fa a l'individu, cadascú és fill del seu temps i la filosofia és el temps
mateix  aprehès en el seu concepte. És insensat pensar que alguna filosofia es pot
anticipar al  seu món present. Quan diu una paraula sobre la teoria que explica
com ha de ser el  món, la filosofia sempre arriba massa tard: com pensar sobre el
món, sorgeix en el  temps, després que la realitat ha acomplert el seu procés de
formació i està realitzada.  Quan la filosofia pinta al clarobscur, un aspecte de la
vida ja ha envellit i en la  penombra no pot ser rejovenit, sinó tan sols reconegut: el
mussol de Minerva inicia el  seu vol en caure el crepuscle.”  
HEGEL. Filosofia del Dret, Pròleg  

Filosofia i perplexitat segons Aristòtil  

“Els homes comencen a filosofar, i que així ho van fer originalment, perplexos
davant  del món; s'interroguen, sobre tot, sobre les perplexitats òbvies, per
continuar  investigant, segons una progressió gradual, altres qüestions més
importants com, per  exemple, els canvis de la Lluna i del Sol, els estels i l'origen de
l'univers. [...] Per què, si  van filosofar per defugir la ignorància, és clar que
buscaven el saber a causa del  coneixement, i no per cap utilitat. I així es demostra,
ja que aquesta disciplina va  començar a buscar-se quan ja existien totes les coses
necessàries i les relatives al  descans i a l'ordre de la vida. És, doncs, evident que no
les busquem per cap altra  utilitat, sinó que, així com anomenem home lliure a qui
és per a ell mateix i no per a un  altre, així considerem aquesta com l'única ciència
lliure, ja que és sola per a ella  mateixa.”  

ARISTÒTIL. Metafísica  

Què és la Il·lustració segons Immanuel Kant  

"Il·lustració és l’abandonament per part de l’ésser humà d’una minoria d’edat el 
responsable de la qual és ell mateix. Aquesta minoria d’edat és la incapacitat de
servir se del seu propi enteniment sense la direcció d’una altra persona. Ell mateix
és el 
20  
culpable d’aquesta minoria d’edat perquè la seva causa no rau en la manca 
d’enteniment, sinó en la manca de decisió i coratge de servir-se del seu propi 
enteniment sense la direcció d’una altra persona. Sapere aude! Tingues coratge
per  servir-te del teu propi enteniment! Aquest és el lema de la Il·lustració.  

La mandra i la covardia són les causes que fan que els éssers humans continuïn
sent,  gustosament, menors d’edat durant tota la vida, malgrat que la naturalesa
els hagi  alliberat ja fa temps d’una direcció aliena (fent-los físicament adults); i per
això ha  resultat tan fàcil a altres persones erigir-se en tutors seus. És tan còmode
ser menor  d’edat. N’hi ha prou de tenir un llibre que substitueixi el meu
enteniment, algú que  vetlli per la meva ànima i actuï en nom de la meva
consciència moral, un metge que  em prescrigui la dieta, etc., perquè jo no m’hagi
d’aprendre aquestes molèsties. No em  fa falta pensar, sempre que pugui pagar;
altres assumiran per mi aquesta tasca tan  feixuga."  

IMMANUEL KANT: ¿Qué es la Ilustración? Alianza (text traduït)  

Què és la filosofia segons el materialisme filosòfic de l'escola d'Oviedo  

“(…) Què és la filosofia? Molts es mostren satisfets amb la resposta etimològica i 

psicològica: és l’amor al saber. Com si l’amor o el desig de saber fos, per ell mateix, 
filosòfic. Tanmateix, el desig de saber sempre és d’índole pràctica, tecnològica o 
científica. D’altres vegades es tracta de frívola curiositat o curiositat infantil; com si
la  filosofia no fos quelcom més que un simple amor al saber, és a dir, com si la
filosofia  no comportés, per ella mateixa, un saber, per modest que sigui.  

Sigui com sigui, el saber filosòfic no és un saber doxogràfic, un saber pretèrit, un

saber  sobre les obres de Plató, d’Aristòtil, de Hegel o de Husserl. El saber filosòfic
és un saber  sobre el present i des del present. La filosofia és un saber de “segon
grau”, que  pressuposa, per tant, sabers previs, de “primer grau” (sabers tècnics,
polítics,  matemàtics, biològics...). La filosofia, en un sentit estricte, no és la “mare
de les  ciències”, una mare que, un cop crescudes les seves filles, pot considerar-se
jubilada  després d’agrair-li els seus serveis. Ans al contrari, la filosofia pressuposa
un estat de  les ciències i les tècniques suficientment madur per a que pugui
constituir-se com a 

21  
disciplina definida. Per això, també, les idees de les que s’ocupa la filosofia, idees
que  broten precisament de la confrontació dels conceptes més diversos de la
tècnica, la  política o la ciència a partir de cert nivell de desenvolupament, són més
abundants a  mesura que es produeix aquest desenvolupament.”  

GUSTAVO BUENO, ¿Qué és la filosofia? El lugar de la filosofia en la educación. El

papel  de la filosofia en el conjunto del saber constituido por el saber político, el
saber  científico y el saber religioso de nuestra época. (versió adaptada)  

2. Fragment sobre els mites: El naixement d’Eros  

- I qui foren el seu pare i la seva mare? – vaig preguntar.  

- Aquesta és una història més llarga de contar; tanmateix, t’ho diré: quan nasqué  
Afrodita, els déus celebraren un banquet i entre ells hi havia el fill de Metis, Poros 
(riquesa). En acabar l’àpat, arribà Penia (pobresa) per pidolar – com era de
preveure en  ocasió d’un festí -, i s’estava al brancal de la porta. Poros, embriac de
nèctar, ja que de  vi encara no n’hi havia, va penetrar al jardí de Zeus i, apesantit
per la beguda, es va  adormir. Pobresa, aleshores, empesa per la manca de
recursos, imaginà de fer-se un  fill per Poros i ajaient-se al seu costat va concebre
l’Amor (Eros). Heus ací, també, la  causa que l’Amor hagi esdevingut el seguidor i el
servent d’Afrodita (bellesa): perquè  fou engendrat el dia de la festa del seu
naixement i alhora perquè ell, de natural, és  amant de la bellesa i Afrodita és
bella.  
Així doncs, l’Amor deu el seu tarannà a ser fill de Poros i de Penia: de primer,
sempre  és pobre i està ben lluny de ser delicat i bell com la majoria creuen; ben al
contrari, és  rude, brut, va descalç i no té casa. Dorm sempre a terra, sense llit, al
llindar de les  portes i a la vora dels camins, a la serena, i com que té la naturalesa
de la seva mare,  viu sempre en la indigència. Però, pel que té del seu pare, està a
l’aguait d’allò que és  bell i d’allò que és bo, perquè és viril, decidit, vehement i un
caçador temible que  sempre està tramant alguna intriga; apassionat per la saviesa
i ple d’enginy, tota la  seva vida va perseguint la filosofia i és un gran xerraire, un
entabanador i un sofista. La  seva naturalesa no és ni la d’un mortal ni la d’un
immortal, sinó que tan aviat floreix i 

22  
està ple de vida com pot morir el mateix dia i, pel que s’assembla al seu pare,
renéixer  novament quan està en la plenitud del seus recursos. Però allò que ha
assolit se li  esmuny sempre de mica en mica de les mans i, així, l’Amor mai no és ni
pobre ni ric.  

A més, està al bell mig de la saviesa i de la ignorància. El que passa és això: cap déu
no  es dedica a filosofar ni desitja esdevenir savi, perquè ja ho és; i si hi ha algú
altre que  sigui savi, tampoc no vol filosofar, ni tampoc filosofen ni desitgen
esdevenir savis els  ignorants, perquè el mal de la ignorància és, precisament,
aquest: creure’s posseir  bellesa, bondat i saviesa a bastament quan, de fet, se
n’està mancat, i qui no creu estar  mancat d’una cosa no desitja pas allò que creu
que no li manca.  

-Doncs, si no són ni els savis ni els ignorants, ¿qui són, Diotima, els qui es dediquen
a la  filosofia?  

- Es evident – féu ella-; ho veuria fins i tot un infant: aquells qui es troben a mig
camí  entre els déus i els homes. I l’Amor serà un d’aquests. Ja que la saviesa és
una de les  coses més belles i l’Amor és amor de la bellesa, cal que l’Amor sigui un
filòsof i, pel fet  de ser-ho, que es trobi entre els savi i l’ignorant. I la causa que així
sigui rau en la seva  naixença, perquè, per una banda, és fill d’un pare savi i ple de
recursos; per l’altra,  d’una mare que no és sàvia i que, de recursos, no en posseeix
cap. Aquest és, doncs,  estimat Sòcrates, la naturalesa d’aquest démon.  

PLATÓ, Convit, 201d - 212c