Història de la filosofia Tema 6: David Hume

1.LES CLAUS PER ENTENDRE L’EMPIRISME MODERN

Els objectius i la manera de fer filosofia de l'empirisme modern estan condicionats per una sèrie de
factors que envolten el pensament general dels segles XVII i XVIII.

1.1 El naixement de l’esperit il·lustrat

Al final del segle XVII sorgeix a Anglaterra l'esperit il·lustrat, un moviment cultural que intenta
donar una explicació estrictament racional (no religiosa) de tots els àmbits i aspectes de la vida
humana. Es caracteritza per la defensa de la llibertat i la tolerància en el terreny de la religió, la
política i la investigació científica.
Locke o Hume són filòsofs il·lustrats que busquen dotar la nova concepció del món, derivada de la
nova ciència, d'una fonamentació racional en la qual la religió o Déu no tinguin un paper clau, com
havia passat en tota la filosofia racionalista.
És per això que en ells la filosofia perd en seu caràcter especulatiu i metafísic, la seva aspiració al
coneixement del que és absolut. I, alhora, en honor de la defensa de la tolerància, es concep com un
exercici merament intel·lectual, no pas com una doctrina que dicti les accions que s'han de fer en la
vida dels éssers humans.
El dogmatisme d'alguns filòsofs, l'afany d'establir veritats immutables i definitives, només havia
portat al fanatisme i a la intolerància, causa última de les guerres de religió i les persecucions
polítiques i ideològiques. Aquest havia estat el cas de la filosofia escolàstica, fundada en la fe i la
lectura dogmàtica de la Bíblia, però també del racionalisme sustentat en una raó rígida i immutable. I
la filosofia cartesiana és escèptica fins a descobrir la seva primera veritat, però a partir d'aquell
moment la seva manera de procedir és dogmàtica ja que creu establir veritats absolutament
indubtables.
L'única manera d'acabar amb qualsevol tipus de dogmatisme és estudiar la gènesi i la constitució
del nostre coneixement per poder mostrar-ne els límits.

1.2 L’actitud davant l’escepticisme

Però els que intentaven mostrar els límits del coneixement humà en aquells moments, de manera
més contundent eren els fideistes, i amb la mateixa intenció que alguns filòsofs dogmàtics: imposar
fanàticament les seves pròpies teories. La defensa de l'irracionalisme basada en un escepticisme
radical, que afirma la incapacitat de la raó per establir amb seguretat algun coneixement i creu que la
fe és l'única font de saber i veritat, era l'altra manera de desembocar en la intolerància.
Amb relació a les possibilitats de la raó humana per arribar al coneixement, l'empirisme modern
haurà de trobar una via intermèdia entre el dogmatisme (que creu que ens permet aconseguir un
saber amb tota certesa) i el fideisme (que creu que no ens pot proporcionar cap tipus de saber). Ni la
raó humana és absolutament segura, com afirmarien l'escolàstica o Descartes, ni és un instrument
inútil com dirien els fideistes. Si n'estudiem el funcionament i n'establim els límits, podrem conèixer
quines són les seves vertaderes possibilitats.
Per això, la seva actitud serà la d'un escepticisme prudencial que faci una crítica de la manera de
procedir dogmàtica i deductiva de la metafísica anterior (a la seva fe il·limitada en la raó), però que
també mostri com és possible aconseguir algun tipus de saber que, encara que no sigui totalment
segur (certesa) sinó probable (creença), sigui suficient per poder viure i garantir la convivència
(enfront de l'irracionalisme intolerant dels fideistes).
El tipus de coneixement que ens proporciona la raó no és absolutament segur, ni infal·lible, ni
definitiu. Són creences raonables, veritats que tenen un cert grau de certitud basat en l'experiència i
el funcionament adequat del nostre enteniment. És un tipus de saber que sempre es pot anar
millorant amb noves experiències i coneixements, que ens retorna al sentit original de la filosofia com
a recerca del saber, no pas com a saber absolut.

1 Institut Reguissol/Departament de Ciències Socials/Seminari de Filosofia

 Història de la filosofia Tema 6: David Hume
1.3 L’anàlisi de la gènesi del coneixement per poder establir-ne els límits
Recapitulem. Es tracta de buscar una fonamentació basada estrictament en la raó i no pas en
principis metafísics o religiosos. Prèviament (escepticisme prudencial i propedèutic) s'haurà d'estudiar
la gènesi i la constitució del nostre coneixement per poder mostrar-ne els límits i poder combatre tot
tipus de dogmatisme i la intolerància que s'hi pugui fundar. Però el coneixement del funcionament i
les possibilitats de la nostra raó ens permetrà alhora superar l'escepticisme radical fideista en
mostrar-nos com és possible arribar a algun tipus de coneixement, encara que només sigui probable.
Per tant, l'empirisme modern es proposa com a tasca fonamental i prèvia a tota teoria l'estudi de
la ment humana i els processos que en fan possible el coneixement (psicologisme).
La ment, que en el racionalisme era concebuda com a substancial i lliure, és rescatada per al
regne de la naturalesa. Per estudiar-la, es fa servir el mateix model que en la ciència newtoniana és
aplicat a la resta de la naturalesa, per això es considera que està sotmesa a lleis. Es tracta, doncs, de
conèixer el seu funcionament, les seves operacions i les lleis que la regeixen per saber quan se'n fa un
bon ús i poder evitar les contradiccions, les paradoxes o els errors en la constitució del coneixement
que puguin servir d'arma a l'escepticisme radical.
D'aquesta manera, l'empirisme modern continua i aprofundeix un dels trets característics de la
modernitat: el fet de passar d'investigar el ser (metafísica) a investigar el subjecte del coneixement
(teoria del coneixement). Conèixer l'instrument del coneixement, el seu funcionament, ens permetrà
establir-ne els límits (enfront del dogmatisme), però també les possibilitats (enfront de l'escepticisme
radical).

2. EL PROBLEMA DE L’ORIGEN DEL CONEIXEMENT I LA VERITAT

2.1 L’origen i la constitució del coneixement

2.1.1 Tot el nostre coneixement es redueix a percepcions: impressions i idees

Hume parteix de l’anàlisi dels continguts de la consciència i nega la possibilitat de les idees
innates. Tot el coneixement procedeix immediatament o mediatament de l’experiència sensible i, per
tant, es redueix a percepcions. No obstant això, i per tal de poder fer una anàlisi filosòfica més
rigorosa i precisa, considera que cal diferenciar entre dos tipus diferents de percepcions: les
impressions i les idees.
Aquests dos tipus de percepcions, que formen la matèria primera a partir de la qual es constituirà
tot el coneixement, es diferencien en dos aspectes: l’ordre en què apareixen i la força o “vivacitat”
que posseeixen.
1. Les impressions són les percepcions més intenses o “vives”. Es corresponen amb el coneixement a
través dels sentits. Són les dades immediates de l’experiència externa (impressions de sensació o
sensacions) o interna (impressions de reflexió: emocions i passions). Per tant, apareixen primer i
seran la causa de les idees que posseeix la ment.
2. Les idees són les percepcions menys intenses. Són les dades mediates de l’experiència ja que
tenen el seu origen i causa en les impressions, de les quals són una còpia o representació
debilitada en el pensament. Totes les idees procedeixen mediatament o immediatament de les
impressions. D’aquesta afirmació no solament es deriva la negació de les idees innates, sinó
també, el principi de la còpia que permetrà establir el cànon de realitat o validesa de les idees.
Per exemple, no és el mateix veure el meu avi jugant a la petanca (impressió de sensació) que
evocar o recordar aquesta mateixa percepció posteriorment (idea). Per tant, tota percepció és doble.
Primer, és sentida com a impressió, i després, és pensada com a idea.

2.1.2 La gènesi de les idees complexes: les lleis d’associació d’idees

Es tracta d’analitzar la ment i les seves operacions per comprendre com es constitueix el
coneixement.

2 Institut Reguissol/Departament de Ciències Socials/Seminari de Filosofia

 Història de la filosofia Tema 6: David Hume
En primer lloc, la memòria ens permet transformar les impressions en idees, així com retenir-les i
conservar-les, per poder tornar a reproduir-les (representar-les) encara que aquelles ja no estiguin
presents. Així, per exemple, puc recordar (idea) el plat de paella que m’he menjat aquest migdia (del
qual aleshores he tingut la corresponent impressió de sensació). La memòria conserva aquesta còpia
debilitada mantenint l’ordre i l’estructura en què apareixen les impressions originals.
En segon lloc, trobem una facultat que aparentment se’ns mostra com si fos molt més lliure, la
imaginació, que ens permet alterar aquest ordre i combinar unes idees simples amb unes altres per
formar les idees complexes. D’aquesta manera, les idees simples es constitueixen en els àtoms del
coneixement.
La imaginació combina unes idees amb unes altres mitjançant un conjunt d’operacions que
segueixen el model de la ciència newtoniana aplicat a la ment humana. Malgrat que té la llibertat
d’unir les unes amb les altres voluntàriament al seu gust i que de vegades aquestes unions es
produeixen enterament a l’atzar, la ment humana sembla estar regida per unes lleis de caràcter
universal. Igual que la llei de gravitació newtoniana estableix que existeix una força d’atracció entre
els cossos, existeixen unes qualitats associatives que són com una “força suau” que fa que unes idees
tendeixin a ser unides de manera regular amb unes altres en la imaginació. Aquests principis
universals que regeixen la combinació natural de les idees reben el nom de lleis d’associació.
Les qualitats associatives, per les quals una idea tendeix a portar a una altra idea de manera
natural, són tres:
1. La semblança. Per exemple, algú que conegui Barcelona i visiti la ciutat de Londres, en veure
l’edifici en forma d’obús de Norman Foster de la City li vindrà a la imaginació la torre Agbar que
Jean Nouvel va dissenyar a Barcelona.
2. La contigüitat en l’espai o en el temps . Si algú em parla de la cuina d’un restaurant, en la meva
imaginació apareixeran immediatament les idees dels fogons, els cuiners, les taules, el fum, etc.,
les de totes aquelles coses que comparteixen un mateix espai. De la mateixa manera, si em trobo
un diari de la meva infància tornaran a la meva memòria les idees de coses i successos que van
passar en aquest temps.
3. La causa i l’efecte. Si comento que ahir, mentre tallava patates per fer-me una truita, amb el
ganivet acabat d’esmolar em vaig fer un tall profund al dit (causa), en la nostra ment s’anticipa de
manera natural el dolor (efecte) que comporta aquest fer desagradable. Segons Hume, aquesta
relació de causa-efecte és la que produeix en la nostra imaginació una associació més ràpida i
forta entre les idees.
Aquestes qualitats han de ser concebudes, com hem dit, com una força suau i no pas com una
connexió inseparable. I la regularitat associativa que expressen estén el seu àmbit mitjançant la
transitivitat, malgrat que amb l’augment de la mediació la força d’unió s’afebleix. Per exemple, si A
és semblant a B, i B ho és a C, A ens recordarà C.

 Sensacions
IMPRESSIONS  Emocions
 Passions

(memòria: transforma impressions en idees i permet reproduir-les

Causa en la seva absència
PERCEPCIONS
 Simples

Lleis d’associació  Semblança

 Espai
IDEES (imaginació: combina  Contigüitat
 Temps
idees simples)  Causa - efecte

 Complexes

3 Institut Reguissol/Departament de Ciències Socials/Seminari de Filosofia

 Història de la filosofia Tema 6: David Hume
2.1.3 Els tipus de coneixement: relacions d’idees i qüestions de fet
Per a Hume, només hi ha dos únics tipus de coneixement: les relacions d’idees i les qüestions de
fet. Es distingeixen entre si en la manera com estableixen les seves veritats i en el grau de certesa i
informació que ens proporcionen.
Les relacions d’idees. Per exemple, la proposició “el quadrat de la hipotenusa és igual al quadrat
dels dos catets” és un tipus de coneixement establert per una “mera operació del pensament”, és a
dir, sense necessitat de recórrer a l’experiència. N’hi ha prou amb l’ús exclusiu de la raó i la
utilització del principi de no-contradicció per poder comprendre si és certa o no la relació entre les
idees que s’hi expressa. Són proposicions “demostrativament o intuïtivament certes”, ja que pensar el
contrari és lògicament impossible. Per tant, són veritats necessàries que ens proporcionen una certesa
absoluta. Són veritats universals i necessàries, però no amplien el nostre coneixement ja que fan
referència a entitats de caràcter ideal que no existeixen en la naturalesa (són vertaderes
independentment del que passi al món).
Les qüestions de fet. Per exemple, la proposició “el sol sortirà demà” és un tipus de coneixement
que només puc saber si és cert o no a través de l’experiència. Pensar el contrari no és impossible, és
concebible igualment per a qualsevol ment, que sigui així com de la manera contrària, per la qual
cosa és un tipus de veritat contingent (és així però podria ser d’una altra manera). És un tipus de
proposició que serà vertadera o falsa segons les circumstàncies concretes de cada cas. De qualsevol
veritat basada en l’experiència mai no en podem tenir un coneixement necessari, perquè res no
impedeix que el que fins ara ha estat d’una manera pugui deixar de ser així o que hi hagi noves dades
que ens demostrin que no és vertadera. Per tant, d’aquest tipus de veritats basades en l’experiència
només en podem tenir una creença (mai una certesa total) basada en l’hàbit i el costum. Encara que
no puguin ser universals ni necessàries, sí que tenen un avantatge: que amplien el nostre coneixement
en descriure’ns què passa al món.

2.2 La recerca d’un criteri de veritat

En aquest apartat i en el següent ens centrarem en les crítiques de Hume a la metafísica
escolàstica i racionalista quant al seu criteri de veritat i al seu mode de conèixer (teoria del
coneixement).

2.2.1 La crítica al dubte metòdic cartesià i el seu criteri de veritat

Descartes, per poder superar l’escepticisme que s’havia recuperat en el Renaixement, va plantejar
el seu dubte metòdic. El dubte exercit de la manera més radical i completa li va permetre aconseguir
el seu criteri de veritat consistent en l’evidència racional (allò que la meva raó concep com a clar i
distint) i la seva primera certesa (“Penso, aleshores existeixo”), a partir de la qual reconstrueix
l’edifici sencer del coneixement sobre el que se suposa que són unes bases fermes.
Però si Descartes hagués estat conseqüent, mai no hauria pogut passar de la seva primera
afirmació. La hipòtesi del geni maligne l’havia portat a dubtar de la validesa de la raó mateixa, i si
s’hagués pres aquest dubte seriosament, hauria estat del tot “incurable”. Per què? Perquè si se
sospita de la raó, aquesta perd la seva consistència i, aleshores, l’evidència racional no val per a res.
Totes les demostracions posteriors són fetes amb un instrument que s’havia considerat que no era
fiable: ella mateixa.
La prova més evident és el caràcter circular de la demostració de l’existència de Déu. Aquesta és
la peça clau per a l’eliminació de la hipòtesi del geni maligne, és a dir, per restablir la fiabilitat de la
raó. Però és feta amb aquesta mateixa raó que hem qüestionat i que encara no ha estat rescatada del
dubte.
Enfront d’aquest escepticisme, que sembla només una impostura, Hume en defensa un de més
moderat, realista i prudencial, que asseguri la nostra rectitud en els judicis i serveixi per eliminar els
prejudicis rebuts de l’educació o les opinions poc fonamentades. Enfront de l’evidència racional, com
a criteri de veritat, proposarà el principi de la còpia.

4 Institut Reguissol/Departament de Ciències Socials/Seminari de Filosofia

 Història de la filosofia Tema 6: David Hume
2.2.2 El principi de la còpia o de certesa humà
La distinció entre impressions i idees permet a Hume establir un criteri per determinar la validesa
o realitat de qualsevol idea que posseeixi la nostra ment. Hem de buscar la impressió de la qual
procedeix i si podem trobar-la serà real (vertadera); si no, serà una ficció (falsa).
És el principi de la còpia, ja enunciat per altres filòsofs empiristes, però que ara adquireix més
precisió en situar el límit del nostre coneixement en les impressions. L’enunciat per a qualsevol idea
complexa seria aquest: “Tota idea complexa ha de ser resolta mitjançant la descomposició en una
sèrie d’idees simples cada una de les quals ha d’aparèixer com a còpia d’una impressió”.

2.3 L’anàlisi del valor i els límits de la inferència causal

2.3.1 Què és la inferència causal?

Hume es proposa sotmetre a anàlisi la idea de causa. Recordem que des d’Aristòtil a les causes
se’ls havia donat tant un valor ontològic (com a principis constitutius del ser) com gnoseològic (com a
principis explicatius que ens permeten conèixer-lo). Si bé Aristòtil parlava de les quatre causes
(material, formal, eficient i final), des de la revolució científica i amb la nova ciència aquestes
queden reduïdes a la causa eficient, aquella que ens assenyala quin és l’agent que produeix un canvi
en el ser.
Partim d’un exemple concret que utilitza Hume: observem que una bola de billar que estava en
repòs entra en moviment en impactar-hi una altra bola que estava en moviment. Suposem que el
moviment de la bola que estava en repòs (efecte) és produït per l’impacte de la que estava en
moviment (causa).
En la tradició filosòfica anterior, el principi de causalitat s’entenia com una connexió necessària
(un vincle) entre la causa i l’efecte, de tal manera que sempre que es donés la mateixa causa s’hauria
de repetir el mateix efecte. Per tant, se li atorgava un valor demostratiu, ja que proporcionava
certesa.

2.3.2 Quina importància té la inferència causal?

En la filosofia escolàstica i racionalista el principi de causalitat era una eina bàsica en les
demostracions dels objectes de la metafísica i en l’explicació de la realitat. Es considerava que la
millor manera de conèixer un objecte (valor gnoseològic) era coneixent-ne la causa, ja que l’efecte,
se suposava, estava ja d’alguna manera en la causa (valor ontològic). Com a principi de coneixement,
la inferència causal es podia realitzar tant de la causa a l’efecte (em poso a prendre el sol -causa- i
puc suposar que em posaré morè -efecte-), com de l’efecte a la causa (sento olor de fum de tabac -
efecte- i suposo que algú està fumant -causa-).
Per Hume, el principi de causalitat també és important, ja que s’hi fonamenten totes les qüestions
de fet, que són les que ens proporcionen coneixement del món, és a dir, coneixement científic. Per
tant, la inferència causal és la base de totes les nostres inferències sobre el que pot passar en el futur
(capacitat de poder preveure els fets).

2.3.3 Crítica de la idea de connexió necessària des del principi de la còpia

Què és per Hume la inferència causal? La considera una idea complexa ja que estableix una relació
entre dos fets: un se suposa que és la causa de l’altre (efecte). La formació d’aquesta idea complexa
es fonamenta en l’experiència passada d’haver observat que cada vegada que s’ha produït la causa
l’ha seguida a continuació l’efecte. Es tracta d’esbrinar si podem demostrar que existeix entre tots
dos una connexió necessària.
Tornem a l’exemple de les boles de billar. Si apliquem rigorosament el principi de la còpia,
observem que tenim la impressió de la causa (de la bola en moviment en direcció a la que està en
repòs i el seu impacte contra aquesta) i la impressió de l’efecte (el moviment de la bola que estava
anteriorment en repòs), però no tenim cap impressió que es correspongui amb aquesta connexió
necessària entre els dos esdeveniments.

5 Institut Reguissol/Departament de Ciències Socials/Seminari de Filosofia

 Història de la filosofia Tema 6: David Hume
Si ens basem només en l’experiència de l’única cosa de la qual tenim constància, és que s’ha
produït una successió constant en el passat: sempre que es va produir el primer fet (causa) també es
va produir el segon (efecte), però no tenim cap prova per pensar que el que fins ara ha estat així hagi
de ser així en el futur. Podríem aplicar el principi d’inducció (generalitzar suposant que sempre és
així), però s’hauria de poder demostrar la regularitat de la naturalesa, cosa que és una suposició
incomprovable. Per tant, passar d’una successió constant a una connexió necessària és una cosa
il·legítima ja que res no ens assegura que aquesta mateixa successió de fenòmens tornarà a repetir-se
necessàriament. D’això en podem treure dues conclusions fonamentals:
1. La inferència causal en Hume es redueix a una forma d’associació d’idees basada en l’experiència
passada. És l’hàbit i el costum de veure esdevenir-se repetidament dos fets en el mateix ordre
espaciotemporal, la qual cosa ens porta a creure que l’un és la causa de l’altre, però d’això no en
tenim proves.
2. Així doncs, el coneixement que ens proporciona no és una certesa, no té valor demostratiu, sinó
que és una mera creença. Aquesta associació d’idees es produeix en la nostra ment com a resultat
d’observar repetidament una determinada successió de fets. Quan observem una causa coneguda,
la nostra ment tendeix de forma natural a presentar-nos el seu possible efecte. Encara que el
sentiment de seguretat que aquest es produirà és molt fort en nosaltres, no podem tenir la certesa
que necessàriament s’esdevindrà. Aquesta és la limitació que tenim amb relació a la nostra
possibilitat de conèixer fets futurs; és una simple creença.

Anàlisi de la inferència causal

Fins a Hume En Hume Anàlisi de la relació

Connexió necessària (entre coses) Successió constant

A B
A B A, B Causa Efecte
Posseeix valor ontològic: és alguna No posseeix valor ontològic: és Vincle?
cosa objectiva, real que vincula alguna cosa subjectiva, una forma
dues coses. d’associació d’idees.
Idea
Valor gnoseològic fort: ens Valor gnoseològic dèbil: és una
proporciona certesa, té valor simple creença, basada en l’hàbit i
demostratiu. el costum i limitada sempre a Impressió?
impressions.

2.3.4 Els límits “raonables” de la inferència causal

És raonable utilitzar la inferència causal sempre que aquesta es basi en l’experiència passada i a
condició de saber que només ens pot proporcionar una mera creença. Per poder viure el dia a dia, no
necessitem tenir certeses, sinó que n’hi ha prou amb un coneixement d’aquest tipus. Però tota
inferència causal, per ser aplicada correctament, només es podrà realitzar entre impressions, i no pas
entre una impressió i alguna cosa de la qual no tinguem cap impressió. Hume utilitzarà aquest criteri
per fer una crítica sobre la possibilitat de demostrar els objectes de la metafísica.

3. EL PROBLEMA DE LA REALITAT: LA CRÍTICA DE LA METAFÍSICA

3.1 La crítica dels conceptes de la metafísica escolàstica

Mitjançant l’aplicació del principi de la còpia, Hume continua i aprofundeix la crítica iniciada per
Locke. Per Hume, la idea de substància és una idea complexa formada per la imaginació mitjançant
les lleis d’associació d’idees. És simplement un nom (nominalisme). No podem afirmar que designi

6 Institut Reguissol/Departament de Ciències Socials/Seminari de Filosofia

 Història de la filosofia Tema 6: David Hume
alguna cosa real que existeixi també fora del pensament, ja que no en tenim cap impressió. Per tant,
si existeix, és incognoscible i indemostrable (escepticisme metafísic).

3.1.1 La idea de substància com a substrat o substància individual

És possible representar-nos-la sense accidents? No, però tampoc com una coherència necessària
com feia Locke. És tan irrepresentable un subjecte en què resideixen les qualitats, com una cohesió
que les manté unides. De cap de les dues coses no tenim cap impressió.
Aquesta idea de substància és un artifici de la imaginació per poder explicar-nos la permanència
amb la qual les coses se’ns presenten. La imaginació, portada per l’hàbit, en observar un conjunt de
qualitats que apareixen en una contigüitat espaciotemporal, les associa entre si i les considera com
una unitat.
Per tant, la substància és una idea complexa que designa una col·lecció d’idees simples unides per
la imaginació. Un recurs d’economia de pensament que ens permet designar mitjançant un únic nom
conjunts de qualitats que reunim en el que anomenem objectes individuals.

3.1.2 La idea de substància com a essència: les idees abstractes i els universals
No tenim cap impressió en els objectes del que s’ha anomenat la seva essència. Per tant, no
podem afirmar que aquesta idea designi alguna cosa que existeix realment en aquests, ni separada
d’aquests (a la manera platònica). És novament l’hàbit el que porta la imaginació a formar aquesta
idea en observar les semblances entre els diferents objectes.
Per tant, aquesta idea de substància és també una idea complexa producte de la imaginació amb
fins econòmics. Un nom que designa una col·lecció d’idees simples que, en aquest cas, permet
designar un conjunt d’objectes individuals que tenen unes qualitats en comú.

3.2 La crítica dels conceptes de la metafísica racionalista: les substàncies cartesianes

En aquesta crítica combina l’aplicació del principi de la còpia amb els límits que ha definit per a
l’ús de la inferència causal. El resultat és similar, però és important destacar que no està negant la
seva existència, sinó afirmant que són indemostrables i incognoscibles.

3.2.1 La idea de substància extensa, món o realitat extramental

En la filosofia anterior, la demostració de l’existència de les coses materials s’havia fet mitjançant
una inferència causal. Es parteix de les sensacions que apareixen en la nostra ment (efecte) per
investigar quina pot ser-ne la causa. Descartes assenyala que, en no dependre aquestes de la nostra
voluntat, la causa ha de ser una altra que no pas nosaltres mateixos, i recorre a la veracitat divina per
afirmar que la causa és el món material (res extensa) i no pas directament Déu, ja que així ho creuen
tots els mortals. Locke, seguint una argumentació similar, afirma tenir un coneixement sensitiu (el
menys segur dels coneixements possibles) de l’existència del món material com a causa de les
sensacions.
La crítica de Hume es fa a partir d’assenyalar els límits de la inferència causal. Tenim impressió de
l’efecte, les nostres sensacions, però no tenim cap impressió del que se suposa que en sigui la causa:
ni de les coses (món material), ni de Déu. Per tant, aquesta inferència és incorrecta en traspassar els
límits d’allò que ens mostra l’experiència.
El coneixement humà no pot anar més enllà de les percepcions que apareixen en la ment (fenome-
nisme). Allò que se’ns mostra en l’experiència (fenomen) conforma el límit del que és evident i ens
és impossible establir quin és el seu origen últim o la seva possible causa (escepticisme). Per tant, les
coses o l’existència d’una realitat extramental més enllà de la realitat de les nostres pròpies
percepcions són del tot indemostrables i incognoscibles.
Vegem-ho en un esquema:

7 Institut Reguissol/Departament de Ciències Socials/Seminari de Filosofia

 Història de la filosofia Tema 6: David Hume

Fenomenisme en Hume

Pensa
Pensament Idees Realitat

?
Subjecte Representacions Objecte

Fenomen

 És allò que se’ns mostra en l’experiència.

 És l’única cosa evident.
 Es qüestiona la realitat del món extramental i tota
possibilitat de realisme del coneixement.

3.2.2 La idea de substància infinita o Déu

Les demostracions de l’existència de Déu també s’havien fet a partir d’inferències causals. En la
metafísica tradicional, se suposava que era la causa última del món o de la regularitat i la perfecció
que hi podem observar. Descartes, en els seus dos primers arguments, considera Déu la causa que
posseïm la idea d’un ésser perfecte i infinit o que nosaltres, que tenim aquesta idea, existim (des de
la idea que hi ha d’haver tanta realitat en la causa com en l’efecte). És aquest mateix argument el
que Locke utilitza per establir que pot tenir un coneixement demostratiu de l’existència de Déu com a
causa de la nostra existència. Segons Hume, tots tornen a violar els límits de la inferència causal, ja
que tenim impressió de l’efecte, però no del que se suposa que n’és la causa: d’una impressió que es
correspongui amb la idea de Déu. Fins i tot alguns dels efectes als quals es recorre han esdevingut
problemàtics, com la regularitat de la naturalesa (que per Hume és un supòsit indemostrable). En el
tercer argument cartesià (l’argument ontològic) no era una inferència causal, però incorria en una
fal·làcia circular.
Hume, malgrat que va ser acusat d’ateisme, va defensar la posició que s’anomena agnosticisme,
segons la qual no és possible demostrar que Déu existeix, però tampoc que no existeix. Per tant, de
Déu, podem dir que no se’n pot demostrar l’existència i que, si aquest existeix, ens és del tot
incognoscible.

3.2.3 La idea de substància pensant, jo o ànima

La demostració de l’existència de l’ànima o del jo no s’havia realitzat, en Descartes o Locke, a
través d’una prova causal, sinó mitjançant una intuïció que els proporcionava una total certesa i
evidència: “Penso, aleshores existeixo”.
Hume no qüestiona en absolut aquesta evidència (que existim), el que critica és el pas infundat de
suposar que això que existeix és una substància (res cogitans o substància pensant) o una essència
(“sóc un ésser l’essència del qual és pensar”). Allò que es va dir per a la substància en general
continua sent vàlid aplicat a l’ànima humana: si utilitzem el principi de la còpia comprovarem que no
tenim cap impressió ni del jo com a substància (sobre la qual resideixen els pensaments) ni del
pensament com a essència. Per més que observem la nostra experiència, no trobarem en la ment més
que una successió de percepcions que varien contínuament. Res més no es pot aprehendre que un
conjunt inconnex d’impressions i idees.

8 Institut Reguissol/Departament de Ciències Socials/Seminari de Filosofia

 Història de la filosofia Tema 6: David Hume
El problema pot aparèixer a l’hora d’explicar com és possible que, no obstant això, posseïm una
noció d’identitat personal. Segons Hume, és la memòria la facultat que permet reconèixer i unir
aquesta successió fluctuant d’impressions i assignar-les a un mateix individu i és, novament, la
imaginació la que les associa en virtut de la seva contigüitat espaciotemporal. D’aquesta manera, es
forma la “ficció” del jo com una unitat.
Hume no solament qüestiona la substancialitat o la simplicitat de l’ànima, sinó també la seva
immortalitat. Si partim d’arguments basats en l’observació de la naturalesa (arguments físics), i no
purament especulatius o metafísics, hauríem de concloure que aquesta és poc provable. S’observa un
paral·lelisme en el desenvolupament i l’evolució de les capacitats del cos i les de l’ànima al llarg de la
vida dels éssers humans. I així com amb l’edat del cos va perdent facultats i es va degradant fins a la
seva mort, el mateix podem observar respecte de les seves facultats mentals i el mateix hauríem de
concloure sobre l’ànima.

4. EL PROBLEMA DE LA MORAL: L’EMOTIVISME MORAL

4.1 L’origen i el fonament dels judicis morals

Quin és l’origen i el fonament dels judicis morals? La posició més estesa dins de la tradició
filosòfica havia estat l’intel·lectualisme moral. Per exemple, per Sòcrates, el representant més
paradigmàtic, la clau per obrar correctament consistia a intentar conèixer què és el bé. Per tant, era
la raó (racionalisme) l’origen i el fonament dels nostres judicis morals. Per ell, a més, n’hi havia prou
de saber què era el correcte per obrar correctament, ja que el contrari seria violentar la nostra pròpia
consciència.
Hume dista molt d’atorgar aquest poder a la raó. Vol investigar quin és el seu paper a l’hora de
decidir o jutjar les accions morals i conclou que el que està bé o malament no pot ser determinat per
aquesta. Per sostenir aquesta afirmació, es basa en el principi de la còpia. Si analitzem una
determinada acció moral, per exemple un individu que s’aprofita d’algú més dèbil, podrem observar
accions, motius, passions, volicions, etc., però no hi trobarem cap impressió d’això que nosaltres
anomenem “bé” o “mal”. Sí que podem observar, no obstant això, que el “bé” o el “mal” sorgeixen
de nosaltres mateixos com un sentiment d’aprovació o reprovació en contemplar aquesta acció. Per
tant, no podem dir que el bé i el mal siguin propietats objectives de les coses, sinó sentiments que
neixen espontàniament de la mateixa naturalesa humana.
Segons Hume, la raó es mostra incapaç de determinar-nos a obrar i es limita a ser “l’esclava de les
nostres passions”. Pot informar-nos sobre les circumstàncies que concorren en una determinada
situació, fer comparacions i calcular possibles conseqüències, però al final serà el cor, el sentiment
moral, el que determini la nostra acció o judici moral.
La raó no pot determinar a obrar la voluntat. Només pot orientar-la sobre quins poden ser els
mitjans més adequats (no en el sentit moral, sinó instrumental) per aconseguir el fi que el sentiment
ha determinat. Per tant, l’acció voluntària i la conducta moral no són el resultat d’ajustar-nos a uns
principis morals o una anàlisi racional, sinó de l’expectativa que en nosaltres es generarà un sentiment
moral determinat.

4.2 El sentiment moral

El sentiment moral és un sentiment d’aprovació o reprovació que experimentem respecte de
certes accions i maneres de ser dels éssers humans. Té dos trets fonamentals:
1. És natural. Té el seu fonament en la mateixa naturalesa humana, que com que és comuna el
converteix en alguna cosa universalitzable.
2. És desinteressat. Encara que tots busquem immediatament la nostra pròpia satisfacció, també
existeix en nosaltres un “sentiment d’humanitat” o simpatia que ens permet corregir els nostres
sentiments i adoptar un punt de vista més general i imparcial. No som indiferents a la felicitat i al
benestar dels nostres semblants, ja que hem de desenvolupar la nostra vida entre ells.
Per tant, segons Hume hi ha la possibilitat de distingir entre dos tipus de sentiment:

9 Institut Reguissol/Departament de Ciències Socials/Seminari de Filosofia

 Història de la filosofia Tema 6: David Hume

1. Un sentiment immediat i no corregit , que pot correspondre’s o no amb el que es considera que
està bé.
2. Un sentiment corregit, en què entra en joc el sentiment d’humanitat i que ens fa adoptar l’actitud
que podria tenir un espectador no implicat i objectiu.
Hume, respecte de la virtut i el vici, el bé i el mal, adopta un punt de vista merament descriptiu.
Els éssers humans, enfront de determinades qualitats o accions humanes, experimenten un sentiment
d’aprovació i això és la virtut o el bé. Aquelles enfront de les quals sorgeix un sentiment de
desaprovació ens assenyalen què és el mal i el vici.
Per tant, el que és el bé o el mal és quelcom relatiu als sentiments humans encara que
universalitzable, quan al fet que aquests broten d’una naturalesa humana que ens és comuna (només
són realment virtuoses aquelles accions o qualitats que generen en nosaltres, en un sentiment
corregit, l’aprovació.
Però quines són les qualitats o accions que la humanitat aprova de manera general? Per esbrinar-
ho, podem partir d’una simple introspecció i preguntar-nos quines serien les qualitats que voldríem
que ens atribuïssin. També en el llenguatge comú trobem expressions d’aprovació i reprovació que ens
poden orientar sobre això. Però Hume vol anar més enllà i indagar quines són les qualitats a partir de
les quals es deriva tota aprovació i censura. Si les trobem, constituiran els principis de la moral.

4.3 Els principis de la moral: hedonisme i utilitarisme

En l’obra Investigació sobre els principis de la moral (1752), Hume indaga quines són les qualitats i
les accions que produeixen en els éssers humans un sentiment d’aprovació (o reprovació en la seva
absència) i per què. Creu que, generalitzant, es poden classificar en quatre categories diferents:
1. Qualitats útils als altres. Per exemple, la benevolència, la integritat, la justícia, la veracitat, la
lleialtat, etc.
2. Qualitats útils a la mateixa persona . Per exemple, la força de voluntat, la prudència, la
laboriositat, la constància, la intel·ligència, una frugalitat raonable, etc.
3. Qualitats immediatament agradables als altres . Per exemple, la cortesia, la modèstia, la
correcció, l’agudesa, l’enginy, etc.
4. Qualitats immediatament agradables a la mateixa persona . Per exemple, l’alegria, l’humor, la
delicadesa de gust, l’assossec, la bondat, l’afició al plaer, la tranquil·litat filosòfica, etc.
Aquestes són les qualitats que defineixen què és la virtut. De la mateixa manera, es consideraran
com un vici totes aquelles qualitats o accions humanes que resulten desagradables o inútils tant per a
nosaltres com per als altres. Per tant, els principis de la moral en Hume es basen en la recerca del
plaer (hedonisme) i la utilitat (utilitarisme), tant per a nosaltres mateixos com per a la comunitat en
què vivim.
Lluny del rigorisme i l’ascetisme de les concepcions religioses o metafísiques, l’ètica de Hume
parteix, seguint els principis empiristes, de l’observació de la naturalesa humana i descriu una
concepció de la virtut que, sense necessitat de cap transcendència, porta en si mateixa la seva pròpia
recompensa i condueix a la prosperitat de qui la practica.

10 Institut Reguissol/Departament de Ciències Socials/Seminari de Filosofia

 Història de la filosofia Tema 6: David Hume

ÍNDEX

1. LES CLAUS PER ENTENDRE L’EMPIRISME MODERN 1

1.1 El naixement de l’esperit il·lustrat 1

1.2 L’actitud davant l’escepticisme 1
1.3 L’anàlisi de la gènesi del coneixement per poder establir-ne els límits 2

2. EL PROBLEMA DE L'ORIGEN DEL CONEIXEMENT I LA VERITAT 2

2.1 L’origen i la constitució del coneixement 2

2.1.1 Tot el nostre coneixement es redueix a percepcions: impressions i
2
idees
2.1.2 La gènesi de les idees complexes: les lleis d’associació d’idees 2
2.1.3 Els tipus de coneixement: relacions d’idees i qüestions de fet 4
2.2 La recerca d’un criteri de veritat 4
2.2.1 La crítica al dubte metòdic cartesià i el seu criteri de veritat 4
2.2.2 El principi de la còpia o de certesa humà 5
2.3 L’anàlisi del valor i els límits de la inferència causal 5
2.3.1 Què és la inferència causal? 5
2.3.2 Quina importància té la inferència causal? 5
2.3.3 Crítica de la idea de connexió necessària des del principi de la còpia 5
2.3.4 Els límits “raonables” de la inferència causal 6

3. EL PROBLEMA DE LA REALITAT: LA CRÍTICA DE LA METAFÍSICA 6

3.1 La crítica dels conceptes de la metafísica escolàstica 6

3.1.1 La idea de substància com a substrat o substància individual 7
3.1.2 La idea de substància com a essència: les idees abstractes i els
7
universals
3.2 La crítica dels conceptes de la metafísica racionalista: les substàncies
7
cartesianes
3.2.1 La idea de substància extensa, món o realitat extramental 7
3.2.2 La idea de substància infinita o Déu 8
3.2.3 La idea de substància pensant, jo o ànima 8

11 Institut Reguissol/Departament de Ciències Socials/Seminari de Filosofia

 Història de la filosofia Tema 6: David Hume

4. EL PROBLEMA DE LA MORAL: L’EMOTIVISME MORAL 9

4.1 L’origen i el fonament dels judicis morals 9

4.2 El sentiment moral 9
4.3 Els principis de la moral: hedonisme i utilitarisme 10

12 Institut Reguissol/Departament de Ciències Socials/Seminari de Filosofia