Breus dades biogràfiques

Context històric i filosòfic

La part de la filosofia de Hume de la qual ens ocuparem en aquesta guia de lectura
representa la culminació de ​l'empirisme modern​iniciat per Locke. Continua i aprofundeix
la reflexió que s'havia produït al voltant dels ​problemes sorgits a partir del dubte metòdic
cartesià, la seva idea del món com a representació​i la recuperació de ​l'escepticisme​.
Aquesta reflexió, a més, està influïda per les idees del ​moviment il·lustrat​anglès del qual
Hume, com Locke, formava part.
El dubte metòdic cartesià havia formulat tot un conjunt de preguntes que, si bé Descartes
considera que havia resolt, els filòsofs posteriors van tornar a plantejar evolucionant cap a
una posició ​d'escepticisme metafísic​cada vegada més accentuat.
A partir de Descartes, qualsevol sistema filosòfic que es vulgui construir s'haurà d'elaborar
des de la constatació que ​l'únic​que és ​evident​és que ​tenim idees en la ment​. Però quin
és ​l'origen​d'aquestes ​idees​? Podem demostrar que tenen la seva ​causa última​en un
món material​? Podem demostrar que aquesta ​realitat extramental​existeix? ​Coneixem
les idees i no directament les coses​? En quina mesura les idees ​són un reflex​del que
són les coses?

Locke defensà posicions molt properes a les cartesianes quant als problemes metafísics,
però les va fonamentar en arguments empiristes. Hume, molt més escèptic, va partir dels
continguts de la ment (​percepcions​), que per a ell són l'únic evident. D’altra banda,
l’escepticisme ​inicial cartesià s’havia convertit en una impostura, perquè la seva filosofia
aspirava a construir un sistema respecte del qual no hi hagués la més mínima possibilitat de
dubte. Des d'una ​posició il·lustrada​ , aquest ​dogmatisme cartesià ​s’havia de combatre,
però també ​l'escepticisme radical ​dels fideistes, que defensaven l’únic valor de la ​fe
(davant de la raó) i ens abocaven a l'​irracionalisme​.

Per a Hume, podem tenir ​certesa​de ben poques coses, i el nostre coneixement només es
redueix a una simple ​creença​basada en els fets observats. La qüestió és determinar quan
aquesta creença és una​creença raonable​, és a dir, quan està ben justificada. El
coneixement serà prou dèbil perquè ningú no pugui tenir la temptació d’imposar-lo de
manera dogmàtica, però, encara que limitat, serà suficient per poder viure. Ara, per saber si
una creença està ben justificada, haurem d'estudiar el funcionament de l'enteniment humà.
Per determinar el ​correcte funcionament de l'enteniment humà​i poder conèixer les
seves​possibilitats i els seus limits,​s'han d'​investigar les facultats i les operacions
implicades en el​procés del coneixement​(​psicologisme​).
L'empirisme nega l'existència de les idees innates; per tant, totes les nostres idees tenen el
seu origen en l'experiència. Es tracta d'explicar quins són els processos fisiològics a través
dels quals s'originen, d'identificar els diferents tipus d'idees segons procedeixin de
l'experiència externa o interna, d'un o de diversos sentits. Després, s'investiga com
eren les diferents facultats per poder elaborar, a partir de les idees simples, les idees
complexes i la resta del coneixement humà.
Una de les aportacions més destacades de Hume és concebre el funcionament de la​ment
seguint el ​model​de la ​ciència newtoniana​. La ment ja no es concep, com passava en
Descartes, com a substancial i lliure, sinó, com a ​subjecta a lleis​, unes lleis que el mateix
Hume analitza i descriu i que reben el nom de lleis d'associació d’idees.

L'empirisme anglès forma part dels inicis de la ​psicologia científica​pel conjunt de totes les
aportacions que en aquest sentit va fer i per la manera com va estudiar la ment humana.
Com hem dit abans, Hume és un ​filòsof il·lustra​t. Tracta d'elabo-
rar una explicació estrictament racional i no religiosa de tots els as-
pactes i àmbits de la vida humana. En l'ambit del coneixement, que
és el que aquí abordem, busca dotar la nova concepció del món ba-
sada en la nova ciència newtoniana d'un fonament filosòfic en el
colàstica
qual Déu o la religió no tinguin un paper clau (com passava en l'es-
o en el mateix pensament de Descartes),
També, com bez senyalat abans, lluita contra el dogmatisme,
que és la base del fanatisme i la intolerància (recordem que els segles
XVI i XVII havien estat dominats per les guerres de religió a Europa).
Crític amb la filosofia especulativa i metafísica, concep la filosofia com un simple exercici
intel·lectual i no pas com una doctrina que obligui a tothom a viure i pensar d'una
determinada manera.

L'origen del coneixement

Per comprendre els límits i les possibilitats de l'enteniment humà, s'haurà d'investigar
l'origen i la constitució del coneixement. David Hume parteix dels ​continguts de la ment
que els a nomenarà percepcions.
Nega​l'existència de les ​idees innates, ​per tant, tot el nostre coneixement té el seu ​origen
en l'​experiència ​i es redueix a ​percepcions. P​ erò, per aportar més rigor i exactitud a la
seva anàlisi, distingeix dos tipus de percepcions: les impressions i les idees.
Aquest dos tipus de percepcions es diferencien per l'ordre en què apareixen i la força o
vivacitat​que tenen.
Les ​impressions ​són les nostres percepcions ​més vives​. Són el resultat del coneixement a
través dels ​sentits;​per tant, són les ​
dades immediates ​i apareixen ​primer. ​Poden procedir
de l'experiència externa (impressions de sensació o ​sensacions) ​o interna (impressions de
reflexió: ​emocions i passions).
Les ​idees ​ tenen ​menys vivacitat ​o força i apareixen d​ esprés. ​Són les ​dades mediates ​ del
coneixement perquè tenen el seu ​origen i causa ​en les ​impressions, ​de les quals no són
més que una ​còpia debilitada​en el p ​ ensament. ​Per tant, totes les nostres idees
procedeixen de les impressions, cosa que permet a Hume definir el ​principi de la còpia ​de
manera més precisa.
Una ​idea ​té ​realitat o validesa ​si podem identificar la ​impressió de la qual procedeix; ​en
cas contrari, serà una ficció de la ment. Si es tracta d'una ​idea complexa, ​l'haurem de
descompondre ​en ​cada una de les idees simples ​que la formen i haurem de ​trobar​​la
impressió de cada una​d'aquestes. Si en falta alguna, direm que aquesta idea complexa
no té realitat o validesa.

La constitució del coneixement

Hem descriti analitzat quina és la ​base ​a partir de la qual es construeix el coneixement que
són les ​percepcions. ​Hume analitza, a continuació, les ​facultats i les operacions ​a través
de les quals aquest coneixement s’elabora.
La ​memòria ​ens permet ​transformar​les ​impressions en idees, ​de manera que pot
conservar ​les impressions originals, tot i que debilitades, i pot tornar a reproduir-les en la
ment quan ja no hi són presents. La memòria manté l’​estructura i l’ordre​de les
impressions originals.
La ​imaginació, ​en canvi, és molt més lliure. Ens permet ​combinar unes idees simples
amb d’altres ​per ​formar idees complexes. ​Aquesta tasca es pot fer de manera ​voluntària
o pot ser fruit de l’​atzar, ​però investigant el funcionament d’aquesta facultat, descobreix que
molt sovint ​tendeix a unir entre si idees que tenen unes característiques. ​Sembla existir
com una ​força suau ​que fa que unes idees tendeixen a unir-se de manera regular a unes
altres (igual que la força de gravetat en Newton fa que els cossos s’atreguin entre si).
Hume anomena ​lleis d’associació d’idees ​els principis que regeixen la combinació natural
d’idees per part de la imaginació. Aquestes lleis ens indiquen que unes idees tendeixen a
unir-se de manera natural a unes altres quan són ​semblants ​entre si, quan apareixen en
una ​contigüitat d’espai o temps ​o en una ​relació de causa i efecte.

Els tipus de coneixement

Abans d’entrar en l’anàlisi de la relació causa-efecte, que és el tema central del text que ens
ocupa, cal descriure i diferenciar els dos tipus possibles de coneixement que estableix
Hume: les relacions d’idees i les qüestions de fet.
Aquests dos tipus de coneixement es diferencien entre si en la manera ​com determinen la
veritat ​de les seves proposicions, en el ​grau de coneixement ​que ens ofereixen i en la
informació ​que ens proporcionen.
Les ​relacions d’idees ​s’estableixen sense necessitat de recórrer a l’experiència i fent ​ús
exclusiu de la raó ​i el ​principi de no-contradicció. ​N’hi ha prou d’analitzar i comparar les
idees que el formen per comprendre si el que s’afirma és cert o no. Ens proporcionen un
saber universal i necessari ​(és així i no pot ser d’una altra manera), ja que pensar el
contrari del que s’afirma és lògicament impossible. Aquest tipus de saber ens proporciona
una ​total certesa, ​però ​no amplia el nostre coneixement, ​ja que s’ocupa d’entitats
abstractes inventades per l’ésser humà. Les relacions d’idees tenen ​valor demostratiu ​i es
corresponen amb els enunciats de les ​ciències pures. ​L’equivalent en Descartes seria la
intuïció i la deducció.
La veritat de ​les qüestions de fet, ​en canvi, no es pot determinar per una simple operació
de la ment, sinó que ​cal recórrer necessàriament a l’experiència. ​Tenen el seu ​fonament
en la ​relació de causa i efecte, ​és a dir, en el fet d’haver observat en el passat que, cada
vegada que es produïa una determinada causa, a continuació la seguia l’efecte
corresponent. El valor del saber així establert només serà ​particular i contingent ​(és així,
però podria ser d’una altra manera), ja que pensar el contrari no és mai lògicament
impossible. L’avantatge d’aquest tipus de saber és que en parlar de la realitat que ens
envolta ​sí que amplia el nostre coneixement ​del món. Les qüestions de fet tenen el valor
d’una creença basada en l’​hàbit i el costum ​i es corresponen amb els enunciats de les
ciències empíriques.

Anàlisi de la relació causa-efecte

Segons Hume, tot el nostre ​coneixement del món ​està basat en les ​qüestions de fet ​i
aquestes tenen el seu fonament en la ​relació causa-efecte.
A més, les ​argumentacions casals ​ s'havien utilitzat habitualment en l'elaboració de les
teories des d'Aristòtil i se'ls havia atorgat un ​valor demostratiu. ​En el context de la ​filosofia
moderna, ​se n'havia fet ús en concret per ​demostrar els objectes de la metafísica ​tant
per part de Descartes com pels empiristes Locke I Berkeley.

John Locke és considerat el pare de ​l'empirisme modern​i, en l'àmbit de la filosofia política,

el pare del liberalisme clàssic. Ens situem a la segona meitat del segle XVII en plena
IL.lustració anglesa. Locke és un filòsof il-lustrat que s'emmarca dins de la tradició iniciada
per Thomas Hobbes (1588-1679) de l'elaboració de teories contractualistes com a forma de
legitimar el poder polític des d'una justificació racional i no pas teològica.
Al llarg de tota l'edat mitjana, a l'occident cristià la legitimació del poder polític s'havia fet a
través de teories teocràtiques. L'ordre polític era considerat un ordre natural i, per tant,
invariable i inqüestionable. El poder dels reis s'exercia en representació de Déu. El signe
visible que el poder del sobirà procedia directament de Déu era la coronació d'aquest per
part del Papa, que era el màxim representant de Déu a la Terra i infal·lible

Però al Renaixement, amb la formació dels primers estats moderns, aquest tipus
d'explicació començà a ser insuficient. Havia existit una llarga lluita accentuada al segle xIv
entre el poder temporal (dels princeps) i el poder espiritual (dels papes) que va acabar amb
una progressiva separació de poders i una independència cada vegada més gran dels
monarques respecte al poder de l'Església.
Als inicis de la modernitat es pren consciència que l'ordre polític és una creació humana (un
ordre convencional) i que s'ha de buscar una justificació racional i no pas teològica com a
forma de legitimació del poder polític. En aquest context, i per aconseguir aquest fi,
apareixen les teories contractualistes. Aquestes teories legitimen
l'ordre i el poder polític a partir d'un pacte o contracte social que és el resultat de l'acord
racional, lliure i voluntari dels membres que
Cada
que
13 !
form
amb una progressiva separació de poders i una
crào
me
del
fia formen part d'una societat.
Es tracta dexplicar l'origen de la societat i l'estat, on ja vam veure en Plató. Es parteix d'una
situació hipotètica suposa que els individus viuen junts, però encara no han fundat una
societat; és el que s'anomena estat de naturalesa. En la descripció d'aquest estat hi ha
implicita una antropologia, és a dir, una manera d'entendre com és la naturalesa humana
abans de ser modificada per les normes socials i la cultura. Dins d'aquesta manera
d'entendre l'ésser humà, un tret comú d'aquest moment històric i d'aquestes teories és
concebre'l com a dotat d'uns drets naturals (jusnaturalisme) que són
inalienables. Per seguir elaborant la teoria, a continuació s'analitzen els inconvenients que
té per a la vida de les persones viure en aquest estat i la manera com a través de la raó, si
entre els individus fan un pacte, es podrien evitar aquests inconvenients fundant una
societat i un estat.
Així, arribem al tercer moment, en el qual s'estableixen els termes del pacte que donarà
origen a l'estat civil, que servirà de legitimació del poder polític i serà la base de l'obligació
política.
Per acabar, es descriuen les característiques del poder constituit. Els termes del pacte, com
que estan en funció de superar els inconvenients de l'estat de naturalesa, defineixen les
finalitats i les condicions sota les quals es pot exercir el poder polític i descriuen els drets i
les obligacions dels membres de la societat. La primera teoria contractualista moderna la va
elaborar Thomas Hobbes en la seva obra Leviathan (1651) amb la finalitat de legitimitat.

VOCABULARI DE L’AUTOR
Percepcions: materials bàsics del coneixement, són continguts mentals que
procedeixen de l’experiència i es divideixen fonamentalment en dues tipologies:
impressions i idees.

Impressions: són el resultat immediat d’una experiència sensible, són vives, intenses.
Hume les classifica de dues maneres. Depenent del seu origen n’hi ha de dos tipus:
impressions de sensació (provocades per una causa externa als nostres sentits) i les
impressions de reflexió, que van associades a una idea (com per exemple, quan
sentim una esgarrifança davant de la idea de fred). I depenent del seu grau de
complexitat trobem impressions simples, que són aquelles que no podem separar ni
dividir en altres impressions (com per exemple, una olor determinada, un gust, la
visió d’un color, etc.) i impressions complexes, les que podem distingir-ne les parts
(com la impressió d’un quadre en el moment en què el contemplo).

Idees: les idees són representacions mentals de les impressions, imatges de les
impressions que han perdut la força que tenien, són còpies d’impressions. Com les
impressions les idees poden ser simples (el record d’impressions simples) o
complexes (el record d’impressions complexes). A part, les idees també es poden
classificar d’acord amb la seva procedència: si vénen de la memòria són directament
el record de les impressions i si vénen de la imaginació són combinacions i barreges
de diferents idees.

Principi de la còpia: en últim terme, totes les nostres idees (fins i tot les imaginàries)
provenen de l’experiència.

Criteri de veritat: el criteri de veritat de Hume es troba lligat al principi de la còpia.

Com que l’origen del nostre coneixements troba en les impressions, la veritat de
qualsevol idea depèn d’aquesta correspondència. Segons Hume, una proposició serà
vertadera només is les idees que conté corresponen a alguna impressió i falsa si no
existeix aquesta correspondència.

Lleis de l’associació d’idees: són les lleis a través de les quals actua la nostra
imaginació relacionant unes idees amb les altres. Hume dirà que n’hi ha
fonamentalment tres: la llei de la semblança, la llei de la continuïtat temporal o local i
la llei de causa i efecte.

Llei de la semblança: és la norma per la qual la nostra ment tendeix a unir idees que
s’assemblen a les impressions originals. Per exemple, segons Hume, la idea d’una
pintura condueix els nostres pensaments a l’original.

Llei de la contigüitat en l’espai o en el temps: és la norma per la qual la nostra ment

ajunta idees properes en l’espai i el temps. Per exemple, segons Hume, si algú parla
d’una habitació en un edifici, naturalment pensa en com són les altres (contigüitat en
l’espai). De la mateixa manera, si algú pensa en un fet del passat, probablement
s’imaginarà altres fets relacionats i contigus.

Llei de la causa-efecte: és la norma per la qual la nostra ment tendeix a unir

determinades idees convertint-ne unes en l’efecte o el resultat d’unes altres. Per
exemple, Hume ens diu que si pensem en una ferida, molt probablement pensarem en
el dolor que ens provoca.

Crítica a la idea de substància: En un sentit més general el terme substància fa

referència allò que subsisteix i es manté per sota dels fenòmens, allò que subjau.
Hume ens dirà que la idea de substància no remet a cap impressió (ja que no tenim
impressions de la substància), en conseqüència, seguint el seu criteri de veritat: la
idea de substància no reflecteix cap realitat. Substància és només una col·lecció
d’idees simples unides per la imaginació.

Crítica al principi de causalitat: Segons Hume, aquest principi s’ha concebut

tradicionalment com una connexió necessària entre el que anomenem causa i el que
anomenem efecte. Per exemple, si pensem en el xoc de dues boles de billar estem
convençuts que si la primera bola impacta amb la segona, aquesta es desplaçarà
perquè pressuposem una «connexió necessària» entre els dos fets. Si apliquem el
criteri de veritat de Hume, existeix alguna impressió que correspongui a la idea de
“causa necessària”? No. Tenim impressió del moviment de la primera bola (que
anomenem causa) i del de la segona (que anomenem efecte) però no hi ha cap
impressió de la «connexió necessària». Segons Hume, l’única cosa que observem és
la successió entre el moviment de la primera i el moviment de la segona bola. De
l’únic que tenim una impressió és de la idea de successió, però a cap lloc apareix una
impressió que correspongui a la idea de “connexió necessària”. Així, només podem
concloure que la idea per la qual existeix una “connexió necessària” entre la causa i
l’efecte és una idea falsa.

Crítica a la idea de Déu: Els arguments que demostraven l’existència de Déu es

basaven o bé, en la idea de Déu, o bé en Déu com a causa del món i de l’home. Tenint
en compte la crítica al principi de causalitat cal reforçar que encara seria més absurd
dir que Déu existeix en tant que causa d’alguna cosa (del jo o del món). Sobre la
demostració a partir de la idea de Déu, Hume, seguint el seu criteri de veritat, ens dirà
que la idea de Déu no prové de cap impressió, per aquesta raó la seva existència no
pot ser demostrada racionalment.

Crítica a la idea del món: Locke havia dit que tenim constància de l’existència del
món extern en tant que causa de les nostres impressions. Ara bé, a partir de la crítica
del concepte de causalitat, Hume no podrà acceptar això, ja que la relació entre la
causa i l’efecte només està justificat a partir de l’hàbit i la creença. Així, només podem
conèixer les impressions però no podem saber d’on han sortit aquestes impressions,
per tant, tampoc podem dir que existeixi una realitat (el món) que les causi.

Crítica la idea del Jo: Tant Descartes com els empiristes posteriors pensaven que del
jo en tenim un coneixement directe o intuïtiu. Però Hume també criticarà el jo com a
realitat diferent de les meves impressions. Hume descarta el jo com a subjecte
permanent dels actes psíquics, perquè no hi ha cap impressió sensible que sigui
permanent, sinó que el jo està en constant canvi, transformació. L’única manifestació
de continuïtat personal la proporciona la memòria o la imaginació ja que el jo està
constituït per una relació de percepcions. El jo canvia quan canvien aquestes
percepcions (“jo camino”, “jo llegeixo”, “jo converso”) per tant, no podem parlar
d’una substància permanent quan només coneixem un conjunt de percepcions
canviants.

Relacions d’idees: Fan referència a les matemàtiques i tota informació que sigui
intuïtiva o demostrativament certa. Allò que caracteritza a aquests continguts és que
són independents de l’experiència, si els nego, caic en una contradicció. Són
enunciats analítics i necessaris, però, segons Hume, no aporten informació. Per
exemple: 2+2=4. Aquest tipus d’enunciat és necessari, analític i apriori però no em
dóna cap mena d’informació nova (dins de 2+2, ja s’inclou el 4).

Qüestions de fet: Fan referència a quelcom de la realitat, és a dir, que provenen de

l’experiència i la seva característica real és que són contingents (són, però podrien no
ser). No hi ha cap necessitat que els fets siguin com són ni que es relacionin
d’aquesta manera. Però sí que ens donen informació perquè la seva font és
l’experiència. Per exemple: “el sol sortirà demà”, la seva veritat no pot ser deduïda
per l’anàlisi lògica dels continguts de les idees, per tant es tracta d’un enunciat a
posteriori. Nosaltres sabem que “el sor sortirà demà” perquè fins al moment
l’experiència ens ha demostrat que cada dia surt el sol, ho sabem per costum.

Escepticisme: és la conseqüència inevitable de l’empirisme radical de Hume. Com a

resultat de la seva teoria no es pot confiar en l’existència de res, no sabem si existeix
un món exterior, ni tan sols sabem si existim nosaltres mateixos, en conseqüència,
dubtem de tot, ja que el coneixement no sembla possible. Hume, però, intentarà
evitar aquesta conclusió i ens dirà que tot i que no podem demostrar l’existència d’un
món exterior a nosaltres, podem creure que aquest existeix.

Constància: Junt amb la coherència, és un dels supòsits que avalen la creença en

l’existència en un món exterior a nosaltres. Com a exemple d’això Hume ens diu que
una persona, en retornar a la seva habitació troba les coses com sempre (una taula,
una biblioteca, la llar de foc… tot al lloc on toca).
Coherència: Junt amb la constància, és un dels supòsits que avalen la creença en
l’existència en un món exterior a nosaltres. Com a exemple d’això Hume ens diu que
una persona, en retornar a la seva habitació, si havia deixat el foc de la xemeneia
encès, ara estarà una mica més consumit.
INFLUÈNCIES

Locke, Leibniz, Berkeley, Occam,

COMPARACIONS
https://www.boulesis.com/apuntes/comparacion-de-los-autores-de-la-historia-de-la-filosofia

COMPARACIÓ DESCARTES-HUME
Teoria del coneixement
Anem a comparar a Descartes amb Hume. Hume era empirista. L'empirisme, a l'igual que el
racionalisme, se centra en el coneixement i en la manera en què coneixem, així com en els
materials de què està fet el coneixement. Els principals representants de l'empirisme van ser
Locke, i J. Berkeley i David Hume. Els principals representants del racionalisme van ser
Descartes, Leibnitz i Spinoza.

Hume distingeix dos tipus de percepcions: impressions i idees. Les impressions són les
dades immediates d'una experiència sensible, mentre que les idees són les còpies afeblides
que queden en la nostra ment després d'una experiència sensible. Critica la metafísica, i
nega l'existència de la idea de substància, ja que no es correspon amb cap experiència
sensible.
Per a Descartes, el mètode de coneixement era el mètode hipoteticodeductiu, que va de
l'universal al particular. Hume utilitzava el mètode inductiu, que va del particular a l'universal.
Hume creu que el coneixement és probable. Descartes creu en l'existència d'una idees
innates en l'ésser humà, veritats innegables i segures; però Hume les nega, ja que per ell la
ment humana al néixer és com un llibre en blanc en el qual es va escrivint a través de
l'experiència.
Per Descartes el criteri de veritat era l'evidència: alguna cosa existeix quan la raó ho veu
com evident, clar i distint. Per Hume el criteri de veritat era el criteri de la correspondència:
alguna cosa existeix quan es correspon amb una experiència sensible. Per a tots dos
filòsofs, el coneixement és el coneixement d'idees, però tenen diferents conceptes d'idees.
Descartes pensa que una idea és una espècie de lent a través de la qual veiem el realment
existent; per a Hume és una còpia debilitada que queda a la nostra ment després d'una
experiència sensible.