CREENCES.

Una creença està justificada quan les raons que tenim per sostenir-la es poden contrastar.
Per contrastar-les, és necessari que puguem establir una connexió pertinent entre allò que
creiem i les raons que tenim per creure-ho.
La manera de contrastar les creences dependrà també del tipus d'enunciat. Per contrastar
enunciats singulars o enunciats particulars, serà suficient disposar de testimonis fiables o
que tu mateix ho hagis pogut observar; per contrastar enunciats universals o generals, com
ara els científics, caldran criteris més exigents.
Les nostres creences ens permeten representar-nos el món. I són molt importants perquè
actues, decideixes i penses d'acord amb com creus que són les coses.
LA CIÈNCIA.
La ciència construeix teories. Una teoria és un model explicatiu que conté enunciats
generals sobre el món.
La ciència no construeix models explicatius a partir del no-res, sinó que segueix un mètode.
Un mètode és un procediment, un ordre.
El mètode científic és el mètode hipoteticodeductiu. Aquest mètode té dues parts: la
primera, construir hipòtesis; i la segona, contrastar-les.
Una hipòtesi és un intent d'explicar satisfactòriament un problema que ens ha aparegut. Les
hipòtesis les acceptem de manera provisional. En general, necessitem construir hipòtesis
quan el model explicatiu de què disposem no ens dóna una explicació satisfactòria d'algun
fet.
Per construir una hipòtesi cal identificar el problema i elaborar un model explicatiu que
encaixi amb com és el món i que, per tant, solucioni el problema. En molts casos, per
determinar el problema hauràs partit de l'observació. Una hipòtesi ha ser contrastable i per
contrastar-la s'han d'establir mecanismes (observacions o experiments) que permetin
comprovar si el model explicatiu que la conté és correcte o no ho és.
El mètode científic és un mètode rigorós:
D'una banda, parteix de les dades empíriques de què disposem per construir teories.
Qualsevol disciplina que no tingui en compte aquestes dades a l'hora de construir les seves
teories no podrà considerar-se científica.
D'altra banda, la contrastació d'hipòtesis permet també descobrir quines teories hauríem
estat acceptant de manera equivocada, és a dir, aquelles que l'observació i l'experimentació
podrien acabar refutant. Així doncs, les teories de la ciència són teories que estan en un
procés de revisió continu.

LA CONSCIÈNCIA I LA MENT.
Comencem distingint entre alguns significats de la paraula consciència:
● Allò que ens diu el que està bé i el que està malament: la consciència em diu "has de
fer això i no has de fer allò altre".
● La capacitat d'adonar-se: quan algú torna en si després de desmaiar-se, diem que
"ha recuperat la consciència". Amb un sentit semblant, diem que algú,
inconscientment, ha retirat la mà d'una cosa que crema.
● La seu dels pensaments, records, sensacions, emocions, intencions...: Té dos
sinònims, ment i psiquisme. Aquesta darrera paraula prové del grec psijé, que
originàriament volia dir 'alè'. La respiració era allò que diferenciava un cos viu i un
cos mort. En llatí, es va traduir per 'ànima'.
ALLÒ MENTAL I ALLÒ FÍSIC
Quan pensem en la manera de ser dels ésser humans, distingim entre els fets físics i els
fets mentals:

Els fets físics succeeixen en les dimensions de l'espai i del temps.

Els fets físics ocorren en el món dels cossos i segueixen les lleis de la mecànica. Per
exemple: l'acció de moure la mà i espantar una mosca, el fet de fondre's un glaçó, un
parpelleig, una bicicleta que cau, unes cèl·lules nervioses que s'activen…

Els fets mentals són els que es produeixen en la consciència.

Els fets mentals són molt variats. Per exemple: la imatge del lloc que vas visitar el darrer
cap de setmana, el mal que vas sentir en agafar-te el dit amb una porta, la intriga de saber
com acabarà una novel·la, l'angoixa davant un examen, l'olor de la xocolata…

A diferència dels fets físics, els fets mentals s'esdevenen en el temps, però no en l'espai.
Això pot semblar-te estrany. Tal vegada diries que les imatges, els records i els pensaments
passen "en la teva ment".

COS I MENT
Les persones estem constituïdes per cos i ment.

El cos és el conjunt de característiques físiques que et constitueixen.

La ment és el conjunt de pensaments que tens. Durant molt de temps s'ha fet servir el terme
ànima en referència a la ment.
Els qui argumenten que cos i ment són dues coses completament diferents, s'anomenen
dualistes. Per a un pensador dualista, com ara Descartes, el problema que cal resoldre és
explicar de quina manera es relacionen la ment i el cos.

Una forma particular de concebre el dualisme seria entendre la ment no com una entitat,
sinó com el resultat d'una activitat. El que anomenem ment pot ser simplement allò que
produeix l'activitat del cervell, de la mateixa manera que de l'activitat dels circuits d'un
televisor en funcionament emergeixen imatges en la pantalla.
Els qui responen que no, que cos i ment són una única cosa, s'anomenen monistes. El
problema a resoldre per a un pensador monista és explicar com a partir d'un cos físic es pot
generar la consciència,
René Descartes (1596-1650) va establir de manera clara la distinció entre cos i ment i va
mantenir que eren dues naturaleses diferents. Va sostenir, en contra del que tendim a
pensar, que en realitat coneixem la ment abans que el cos. Deia que els sentits ens poden
enganyar sobre les coses que veiem; però que no ens podem equivocar quan diem que
pensem, que tenim ment.
QUI SÓC JO? EL PAPER DE LA MEMÒRIA.
John Locke (1632-1704) va proposar un argument que apel·la a la continuïtat de la
memòria. Si recordes què vas fer ahir, deia Locke, aleshores saps que ets la mateixa
persona que eres ahir. I si ahir recordaves què havies fet abans-d'ahir, aleshores ahir sabies
que eres la mateixa persona que abans-d'ahir. I així successivament. No cal que ho recordis
tot, n'hi ha prou que hi hagi algun record comú entre un estat i un altre. Si en cadascun
d'aquests estats, respecte de l'estat anterior, recordes per exemple com et dius, o qui són
els teus pares, ja pots saber per transitivitat que tu ets la mateixa persona.

L’autoconeixement és el procés de reflexió que ens permet reunir i recopilar informació útil
sobre nosaltres mateixos: com som, què ens agrada, per a què servim, quines coses sabem
fer i amb quines tenim més dificultat, com ens relacionem amb els altres i amb l’entorn, com
reaccionem davant de les diferents situacions de la vida, etc…

L’autoconeixement és la base per edificar una identitat sòlida i coneixement més profund
d’un mateix, guanyant confiança, seguretat i fermesa. A les persones ens cal saber qui som,
on som i cap a on volem anar, caminar amb seguretat en la vida i sentir-nos propietaris del
nostre destí.