DESENVENVOLUPAMENT PSICOMOTRIU

TEMA 1. APROXIMACIÓ CONCEPTUAL AL DESENVOLUPAMENT

PSICOMOTRIU.
1. DESENVOLUPAMENT FÍSIC, MOTRIU I PSICOMOTRIU
Desenvolupament físic

Aquests canvis tenen com a conseqüència el creixement del cos i no impliquen moviment.

- Canvis corporals en funció del temps.

- Creixement corporal.

- Canvis en l’alçada, pes, proporcions, estructura òssia, muscular i nerviosa i òrgans

interns.

Desenvolupament motriu

Canvis de la conducta motriu en funció del temps com el moviment, la coordinació i l’agilitat.

- Canvis en la conducta motriu en funció del temps.

- Evolució motriu.

- Canvis en

o La locomoció: és la motricitat gruixuda i afecta globalment a l’organisme, és a

dir, a diferents grups funcionals. Ex: caminar i saltar.

o La prensió: és la motricitat fina i implica el funcionament d’uns grups

específics. Ex: escriure, punxar i retallar.

Tots aquests canvis ens portaran a un desenvolupament psicomotriu: part emocional i part
corporal. Esquema corporal: to muscular: tens/ no tens, consciència del propi cos, lateralitat
(sóc esquerrà o dretà), coordinació dels nostres moviments i relació temps/espai.

Desenvolupament Psicomotriu

- Canvis en la conducta psicomotriu en funció del temps.

- Evolució Psicomotriu.

- Canvis en la utilització i control del propi cos com a significant de les emocions i
relacions entre el jo i el món i la seva relació amb aspectes cognitius:

o To muscular/respiració/relaxació

▪ Hipotònic: quan la musculatura està laxa.

▪ Hipertonia: nen que no relaxa la musculatura.

o Esquema corporal: consciència que prenem del nostre cos i també

interiorment.
 o Lateralitat: es va adquirint (p.ex. conèixer la part dreta i esquerra del cos).

o Coordinació grossa i fina/equilibri: de tot el nostre cos, controlar-ho.

o Relació temps/espai: si es de dia o de nit i distingir els diferents espais.

*Tots aquests canvis faran possible una evolució psicomotriu.

* Per a què sorgeixin els aspectes cognitius tot l’anterior ha d’estar adquirit.
En definitiva, són desenvolupaments diferents però estan interrelacionats, és a dir, el
psicomotriu no es pot donar sense el motriu i aquest no es pot donar sense el físic.
Hi ha un component involuntari en la posició corporal que té a veure amb les emocions i la
història pròpia de la persona. Un exemple molt clar seria quan algú està insegur o avergonyit
adopta una postura corporal encongida. És molt important saber com utilitzem el cos per
relacionar-nos amb el món extern i com ens sentim amb ell.

2. LA PSICOMOTRICITAT: INICIS
• Concebem la persona com una globalitat, és a dir, les parts de l’organisme interaccionen
entre si. Tot i això, no sempre s’ha pensat així. Abans es concebia l’individu amb dualitat,
on la part fonamental era l’ànima i el cos era un automatisme per l’esperit. En aquell
moment era impossible pensar en la psicomotricitat ja que trenca amb la concepció
dualista ment-cos.

• Prioritat: aspectes psíquics.

• Dualisme: Platón, Cristianisme, Descartes.

• La psicomotricitat trenca amb la concepció dualista (ment- cos).

• El concepte de psicomotricitat apareix principis S. .XX, vinculat a la patologia. Es vol

destacar l’estreta relació entre:

- Aspectes psicològics (“psico”)

- Forma de manifestar-se (“motriu)

A) ANTECEDENTS:

• Itard i el nen salvatge de Aveyron (1801- 1806): Es va demostrar que treballant amb les
sensacions podien anar-se produint els altres desenvolupaments.

• Inicis: Charcot (1825- 1883): a la Salpetrière, va dur a terme estudis sobre la histèria i la
hipnosi, les interferències del psiquisme sobre el cos i el cos sobre el psiquisme. Freud:
histèria. Freud i Charcot demostren que les causes orgàniques NO depenien de motius
orgànics, sinó psíquics → Relació insoluble entre aspectes psíquics i orgànics. Neuròleg que
treballava en un hospital de Paris on donava formació, un dels seus alumnes va ser Freud.
Va començar els estudis de la histèria.

o Definició d’histèria en aquella època: Per exemple, una persona que no pot moure
un braç. Va estudiar tot això. A partir de la hipnosi molta gent es curava perquè
per exemple li feia mal un braç però no tenia dolor físic. Charcot és important
perquè trenca el dualisme.
• Dupré (1920), el primer que formula concepte de psicomotricitat i formula el “síndrome
de debilitat motriu” (deficiència en poder relaxar les extremitats), que junta les anomalies
psíquiques i les motrius (paratonia, sincinèsies...).“paratonia”: incapacitat de relaxar el to
muscular. “sincinèsia”: realitzar un moviment sense poder evitar que un altre segment
muscular es mogui.

“Cuanto más se estudian los trastornos motores en los psicópatas, más se adquiere la
convicción de la estrecha relación entre las anomalías psíquicas y las anomalías motrices como
expresión de una solidaridad original y profunda entre el movimiento y el pensamiento”.

Griesinger (1942): terme “psicomotriu” per a referir-se a la “hipotonia del deprimit”: persones
deprimides amb to muscular dèbil, afectació emocional.

• A partir dels avenços de la medicina psicosomàtica i les ciències humanes, es posen de

manifest les interferències del cos sobre la psique i del psiquisme sobre el cos, i es
comença a considerar la persona com un ésser global. S'entenia l’home com una unitat
psicosomàtica que s'expressa a partir del cos i el moviment. Psicosomàtica: a partir
d’alguna cosa emocional es produeix alguna cosa orgànica.

Hi ha malalties que poden empitjorar per una situació d’estrès.

B) ORIGEN DE LES CONCEPCIONS PSICOMOTRIUS DE L’EDUCACIÓ I LA REEDUCACIÓ

destaquen:

• Wallon: Es considera el pare de la psicomotricitat, importància del to, diàleg tònic

(llenguatge entre la mare i el nen), tipologies de insuficiència motriu (relació trastorns
motrius i trastorns del comportament), importància del moviment, aspectes motrius i
psicològics com expressió d’una unitat funcional.

• Psicoanàlisis trenca amb la dualitat amb les etapes (les zones erògenes: oral, anal, ...).
• Piaget (la intel·ligència neix de l’acció). Tot el que és cognitiu parteix de l’acció, Període
sensoriomotriu: primera etapa de la vida. Gesell (pediatra), Brunet-Lezine (escala de
desenvolupament), etc.
• Spitz (1943): hospitalisme. Va fer uns estudis molt reveladors. Va treure dos conceptes
hospitalisme o depressió analítica i marasme. Hospitalisme: si a un nen se li retira el afecte
dels 3 a 5 mesos no passa res, no li afectaria al nen, però si es més de 5 mesos es podrien
veure conseqüències en el desenvolupament del nen. Marasme: als nens se’ls deixava sols
i només se’ls hi donava el menjar, aquests nens van tenir molts problemes en el
desenvolupament i van arribar a la conclusió de què era per la falta d’afecte.

• Guilman (1935): Primer llibre sobre educació psicomotriu: “Funcions psicomotores y

trastorns del comportament” → (parteix de la teoria de Wallon, examen psicomotriu i
programa de reeducació psicomotriu).
• Ajuriaguerra: Aplica la reeducació psicomotora (1947) al Hospital Henri Rouselle de Paris
→ parteix de Wallon i la psicoanàlisi. Va introduir la idea de psicomotricitat de manera
més científica, afegint a la idea de psicomotricitat com a expressió de la solidaritat entre
moviment i pensament, el “desig de fer”.
• Henri Rousselle (1962): a la Salpetriere s’imparteix la formació del Certificat de Capacitat
en Reeducació de la Psicomotricitat, reconegut legalment a França a partir de 1963.
 (Berruezo, 2006). En aquest hospital: Ajuriagruerra, Diatkine, Stamback, Soubiran.
(trastorns psicomotrius, examen psicomotor). Apareix la primera titulació de
psicomotricitat.

• Autor molt important que avui en dia encara dona conferències: Acouturier.

3. GLOBALITAT
Entenem per globalitat la interrelació entre els aspectes motrius, cognitius i emocionals de la
persona, que existeix tota la vida, però especialment a l’etapa 0 – 6 anys, moment en el qual
l'infant actua com una totalitat. A partir dels 6 – 7 anys s’obre al pensament operatori i pot
descentrar-se de les seves emocions, pot deixar les seves emocions a part per poder
desenvolupar bé allò que està fent. Per això de 3 a 5 es fa molta psicomotricitat.

- Cos sensorio – motriu i instrumental: relacionat amb el control de l’equilibri, musculatura.

Coordinació del moviment

- Cos cognitiu: organització temporal i espacial. Es relaciona amb el món exterior i es va

desenvolupant si tots els altres cossos es van desenvolupant.

- Cos fantasmàtic – inconscient: vivències que parteixen de dins i que van incidint al llarg de
la nostra vida sense recordar-ho necessàriament, ens la marcat i ens va evolucionar d’una
manera o una altra.

- Cos tònic – emocional i relacional: depenent de l’emoció que estic experimentant en

aquest moment es reflexarà en el to del meu cos, si estic trist el meu cos estarà més
decaigut.

4. DEFINICIÓ DE PSICOMOTRICITAT
Pràctica preventiva, educativa o terapèutica que per mitjà de la vivència del cos, el moviment,
l’acció i la seva posterior representació, actua sobre la globalitat de l’infant per tal que
conegui i controli millor el seu cos, i aprengui a relacionar-se amb els altres, els objectes,
l’espai i el temps. Això li facilitarà el seu desenvolupament global i li permetrà accedir als
aprenentatges escolars.

• “Basado en una visión global de la persona, el término “psicomotricidad” integra las

interacciones cognitivas, emocionales, simbólicas y sensoriomotrices en la capacidad de ser
y expresarse en un contexto psicosocial. La psicomotricidad, así definida, desempeña un
papel fundamental en el desarrollo armónico de la personalidad”

• “Partiendo de esta concepción se desarrollan distintas formas de intervención psicomotriz

que encuentran su aplicación, cualquiera que sea la edad. En los ámbitos preventivo,
educativo, reeducativo y terapéutico”

(Fórum Europeo de Psicomotricidad. Federación asociaciones psicomotricidad España)

• “La Psicomotricidad es una disciplina que se desempeña en los ámbitos sanitario,

educativo y sociocomunitario como elemento de ayuda al desarrollo de las personas, así
como a la superación de sus dificultades, por medio del trabajo corporal”
• “El psicomotricista es el profesional cualificado para la implementación de la intervención
psicomotriz, individual o grupalmente, como consecuencia de una formación específica y
acreditada ” (Declaración de Punta del Este, 2006)
A) El cos del psicomotricista (Potel)

• El cos del psicomotricista ha de ser flexible que s’adapti a les demandes de les activitats i
dels nens. Els cos és l’instrument principal d’aquest professional, el nen s’ha de sentir
segur i protegit.

• El cos està lligat a la història de cadascú.

• La nostra manera de caminar, de mirar, les nostres actituds, les nostres postures, la nostra
gestualitat, el nostre to de veu, la nostra pell... Són canals traductors del que som, de la
nostra personalitat, dels nostres mitjans d'integració i de defensa.

• El cos és el vector d’expressió. Vehicula els nostres afectes, les nostres emocions, tot un
llenguatge infra verbal que ocupa una part important en la comunicació. (Merhabian
(UCLA): el 90% de l’impacte d’una comunicació va per sota de la consciència, a través del
llenguatge corporal)

• El llenguatge corporal, en les seves formes més arcaiques, escapa al nostre control. El cos
diu el que voldríem callar, ignorar, amagar: posar-se vermell, pal·lidesa, suor, tremolor... El
cos parla de les nostres emocions....
“El psicomotricistes s’ocupen del cos”…..
- De quin cos parlem?
S’ocupen del cos dels altres: per exemple nens. S’ocupa del cos instrumental, emocional,
cognitiu... El psicomotricista ha de ser una persona empàtica, amb predisposició...
- Què passa amb aquell que no sent el seu cos?
Que necessita exercir certes tècniques per conèixer-se a ell mateix i buscar la causa si es pot, i
a més, trobar solucions.
- Què passa per aquell que no ha pogut constituir o ha perdut empremtes suficientment
sòlides per a assegurar una identitat corporal fiable, diferenciada de l’altre,
tranquil·litzadora?
- Què passa quan el cos està encapsulat?
- Què passa amb la persona que crea una cuirassa muscular?
Que determina la nostra forma de moure'ns, d'estar al món i de contactar amb els altres.
Objectius o Contactar amb el cos i, per tant, amb les ...

“El principal instrumento de trabajo en Psicomotricidad es el propio cuerpo. Se trata de un

cuerpo disponible para trabajar con el otro, un cuerpo idóneo para la interrelación con ese
otro, que sea capaz de conocerse y saber si está disponible y para quien. Hablamos de un
cuerpo que tiene una historia, que ha padecido sufrimientos, que ha recibido placer y que
deberá tener disponibilidad para el trabajo con el otro”. (Mila, 2008). És molt important
conèixer-se a un mateix per no projectar els teus problemes a les persones amb les quals
estiguis treballant la psicomotricitat.
DESENVOLUPAMENT FÍSIC
CONTROL DEL PROCÉS DE CREIXEMENT

• Factors endògens (dotació genètica, calendari maduratiu) i exògens (ambient).

o El creixement físic te una determinada trajectòria i uns controls interns, que
condueixen el cos des de la immaduresa a la maduresa, però amb interacció
constant amb els factors externs.

• Processos de recuperació: Mecanismes correctors interns que fan que, quan algun
problema o trastorn aparta el creixement de la trajectòria prevista, hi hagi una tendència a
recuperar el camí perdut, una vegada acabi el problema. Quant més precoç, més greu i
més temps duri el problema que aparta el nen de la seva corba de creixement, més difícil
serà que els processos de recuperació siguin efectius.
Ex: Imaginem un cas en què el pare és molt alt i amb una constitució gran i la mare és molt
baixeta i amb una constitució petita. Aquesta parella té un fill que agafa la genètica
relacionada amb l’alçada i el pes del pare. Quan arribin més o menys els 7 mesos de
gestació el nen no tindrà espai dins del ventre i deixarà de créixer, és a dir, no assolirà
l’estatura que hagués pogut tenir. En aquest cas, quan el nen neixi recuperarà l’estatura, la
corba de creixement als primers mesos avançarà molt ràpid per ajudar a assolir l’estatura
que té programada genèticament.

• Tendència secular del creixement: Acceleració que s’observa en alguns aspectes del
creixement quan es comparen dades agafades en moments distants molts anys entre sí,
degut a una millora en les condicions de vida. És a dir, si comparem les mitjanes d’alçada i
pes de 100 anys enrere amb les mitjanes actuals o comparem mitjanes de diferents
cultures, veurem que hi ha una tendència de creixement diferent en cada situació.

El procés de creixement és un procés molt organitzat, amb una evolució prescrita pels gens,
obert a les influències de l’entorn, però no de manera il·limitada, sinó dins uns certs marges
preestablerts per l’herència.
Desenvolupament físic: La corba del creixement. A la corba de creixement podem observar si
el nen està dins de la mitjana, veiem la tendència individual de la corba del nen i podem
detectar si s’atura en algun moment determinat.
• Valoració del creixement: Cal que els valors de creixement en pes i alçada es situïn dins la
normalitat (taules de creixement), però també que el creixement no s’interrompi abans de
 temps de manera irrecuperable. També és important que cada corba de creixement sigui
coherent en sí mateixa per cada subjecte (ritme propi).

• Dimorfisme sexual: les corbes de creixement adopten perfils diferents pel que fa a la
cronologia. El creixement és diferent en homes i en dones. Generalment el de les dones es
dóna abans.

• Sostre del creixement: Moment en el qual el creixement està pràcticament acabat i que la
corba de creixement deixa de pujar.

• Augment d’estatura: Després d’un interval de creixement ràpid els dos primers anys, els
increments anuals de talla són petits i relativament constants fins que es produeix una
segona acceleració en la preadolescència. La major part de la variabilitat fenotípica és
deguda a influències genètiques, però també és susceptible a les influències ambientals.

• Augment de pes: La corba de creixement del pes està molt relacionada amb la de
l’estatura, però el ritme d’augment és més ràpid. La major part de la variabilitat fenotípica
és deguda a les influències de factors ambientals.

• Proporcions corporals: Degut a les tendències cefalo-caudal i pròxim-distal del creixement

físic durant el període fetal, en el moment del naixement el cap i el tronc són
desproporcionadament grans i les extremitats desproporcionadament curtes.

CREIXEMENT PRENATAL
1) Etapa embrionària:

• Parlem d’embrió la 2ª a 8ª setmana després de la fecundació.

• Mecanismes autoregulació: avortaments espontanis on la dona no n’és conscient.

• Es donen els processos de “Morfogènesi”→ es produeix la morfologia, es diferencien les

parts del cos i “Histogènesi”→ es produeixen els teixits de l’organisme.

• Al final d’aquesta etapa l’embrió ja fa uns 3 cm i ja té totes les parts del cos (cap, braços,
cames, cor, sistema nerviós, etc).
2) Etapa fetal

• Parlem del fetus des de la 9ª setmana fins el naixement.

• El creixement va a velocitat considerable, el cos acaba de conformar-se i es va fent més

proporcionat, el fetus deixa de créixer quan ha ocupat tot l’espai disponible (entre 8è i 9è
mes).

• El creixement del embrió i del fetus es produeix sobre l’efecte de la seva lògica interna i les
influencies de l'exterior (efectes negatius: malnutrició, radiació, drogues, malalties mare,
malestar psicològic mare, etc; especialment en el període embrionari)

• Nens prematurs: criteri de pes (per sota de 2,500 kg) i criteri de duració de la gestació. Si
neix abans de las 37 setmanes és prematur.
NAIXEMENT

• El part es dona normalment sense problemes

• Problema important: anoxia neonatal (dificultat respiratòria en el pas a la respiració aèria

independent, amb insuficient incorporació oxigen).

• Diagnòstic neonatal es fa a través del test d’Apgar. Just al néixer es fa i temps després.

• El moment de néixer informa sobre la integritat del SN mitjançant els reflexes.

• El bebè pot veure-hi, escoltar, és sensible al dolor i la temperatura, reacciona al dolç i

l’amarg i a les olors.

PRIMERA INFÀNCIA

• Després del naixement, creixement físic ràpid els dos o tres primers anys: augmenten en
estatura el primer any el doble que el segon; primer any multipliquen per 3 el seu pes del
naixement, mentre en el segon només augmenten la quarta part del total. En el tercer any
els augments són més petits.

• El creixement no s’atura, però es desaccelera a mesura que augmenta l’edat.

CREIXEMENT CERVELL DURANT PRIMERA INFÀNCIA

• Cervell: base física de tots els processos psíquics

• En el moment del naixement les parts més madures cervell són les més internes (més
pròximes a la medul·la), les més antigues filogenèticament, que controlen automatismes
com els reflexes.

• Al néixer el nen neix amb uns reflexes que son automàtics, que ens indiquen la integritat
del sistema nerviós, es indica que el SN està bé. Aquests reflexes alguns desapareixen i
això es informa que el SN si està desenvolupat adequadament

• La part més evolucionada cervell és el còrtex.

• Procés de telencefalització, fins al desenvolupament de les capes més allunyades dels

nuclis centrals del cervell (parts frontals). La part frontal es l’última que madura.

• A mesura que madura el cervell: de moviments automàtics a voluntaris i de moviments

incontrolats a controlats. La maduració del cervell condiciona l’evolució del control
postural i l’autocontrol motor (lleis cefalocaudal i pròxim distal)
• Tamany cervellet augmenta en el transcurs dels primers anys i condiciona el progrés del
control postural i l’equilibri.

• 12 mesos: maduració important àrees cervell relacionades amb el desenvolupament

llenguatge.

• Voltant 18 mesos: maduració cervell permet processos psicològics complexos com la

simbolització.

• Existeix una estreta relació entre maduració del cervell i maduració de la conducta, però el
creixement del cervell és afectat per elements del medi com la nutrició o l’estimulació
(nens salvatges, etc ).

➔ Efectes psicològics dels problemes somàtics:

o Qualsevol trastorn que té un origen orgànic pot ser un obstacle que situa a la persona en
el seu ambient social. És un factor molt important com el nen viu la seva dificultat i com
el rep l’entorn.

o Desavantatge social en la qual situen a la persona

o La resposta de la persona a la seva incapacitat física és reflex de la reacció social que
provoca
o Variables que afecten: grau en el qual el nen es diferencia de les normes del grup, els seu
propi ideal i l'actitud dels pares cap a la problemàtica física del nen.
Si els pares tenen molt protegit al nen, el nen no avançarà perquè no hi aprendrà per si sol.
➔ Repercussió del creixement físic sobre el desenvolupament motor:
o Desenvolupament ossos i músculs proporcionen el substrat anatòmic pel
desenvolupament de la força i destresa motriu. A mesura que els nostres ossos i músculs
es desenvolupen, també desenvolupem la habilitat de controlar-ho.
o Augment de la massa muscular ajuda a incrementar la força i la destresa
o Desenvolupament físic general s'acompanya de la capacitat per a manipular les parts del
cos que han crescut i les aptituds motrius es relacionen positivament amb factors com
maduresa esquelètica i desenvolupament musculatura abdominal.

DESENVOLUPAMENT MOTRIU
FACTORS INTRÍNSECS

• El Desenvolupament motriu està condicionat per la dotació genètica i la maduració del

S.N. tot i que afecten molt més els factors ambientals com la seguretat emocional i la
relació familiar.

• La maduració funcional és deguda a la mielogènesi (mielinització progressiva de les fibres

nervioses i connexió entre les neurones): fins els 2 anys, permet el to en els grups muscular
(postures: aguantar el cap, asseure's...) i la motricitat coordinada (prensió, marxa...).

• Pel DM cal que el Sistema Nerviós (SN) estigui íntegre (presència reflexos primitius en
néixer indiquen integritat SN, la seva desaparició posterior indica maduració del SN).

• Maduració SN: moviments passen d’incontrolats a controlats i de descoordinats a

coordinats.
• Lleis maduració SN:
o Llei cefalocaudal: es controlen abans les parts del cos més properes al cap,
estenent-se després cap avall (per ex., control del cap, del tronc, de les cames )
o Llei proxi- distal: es controlen abans les parts més properes a l’eix mitjà (línia
imaginaria que divideix el cos en dues parts simètriques), estenent-se després a les
més allunyades (per ex., espatlla, colze, canell, dits; gargos desordenats, zig-zag,
circulars )

• Degut a les lleis de maduració del SN, el moviment del nen va integrant i controlant
voluntàriament un nombre més gran de grups musculats i fent-se progressivament més
precís, això li permet incorporar repertoris psicomotrius molt especialitzats i complexos.

• El ritme del desenvolupament és variable per cada nen/a, però l’ordre en el qual apareixen
les conductes és invariable.

FACTORS EXTRÍNSECS

• Fan referència als factors ambientals: ambient estimulador i afectiu, higiene, rutines, etc.

• La influència dels adults en el primer període de vida del nen és fonamental. Cal respectar
l’autonomia i la competència motriu de l’infant en cada moment evolutiu. No inhibir els
moviments, ni forçar aprenentatges motrius quan encara no ha assolit la maduració
suficient per mantenir per si sol/a una postura. Importància d'estimular-lo i tenir cura de
les condicions ambientals per tal que pugui experimentar sense perills.
Experiència de Pikler: La intervenció de l’adult en les primeres fases del desenvolupament
motriu no és un requisit previ per a l’adquisició d’aquestes fases, ja que, per regla general,
quan les condicions de l’entorn són favorables, l'infant aconsegueix per sí sol, per iniciativa
pròpia i per mitjà de moviments encertats i equilibrats, assolir les diferents postures (girar
sobre sí mateix, asseure’s, gatejar, etc.).

TEST D’APGAR

Avalua la capacitat del nen d’adaptar-se al medi

Si les puntuacions ens dona de 7 a 10 el nen esta bé però si es inferior a 7 tenim un problema.
5 o 10 minuts després se li torna a passar i ha de puntuar 10.
MOVIMENTS REFLEXES

Reflexes: moviments involuntaris que té el recent nascut i que apareixen davant d’un estímul.
A) Extensors o posturals i de desplaçament.
• Redreçament estàtic: Davant la pressió sobre les plantes dels peus del bebè, aquest
tendeix a estirar les cames.
• Tònic asimètric coll: Des de la posició estirada i mantenint el cap girat cap a un costat, es
provoca una modificació del to dels membres, obtenint una extensió del braç del costat al
que gira el cap i una flexió més pronunciada del costat oposat. Les cames també poden
modificar-se lleugerament, quedant-se creuades. També s’anomena reflex de
l’esgrima. Desapareix als 4 mesos.
• Antibabinki: És posterior al reflex de Babinski i consisteix en la extensió dels dits del peu
davant l’estimulació de la planta d’aquests.

• Pas: El bebè agafat per les aixelles per un adult i situat davant d’un escaló, tendeix a elevar
una cama, simulant l’acció de pujar l’escaló.
• Marxa automàtica: El bebè agafat per les aixelles per un adult i davant l’estimulació de la
planta els peus damunt d’una superfície horitzontal, realitza el moviment de cames
que recorda a la marxa. Desapareix als 3 mesos.

• Trepa: Situant al bebè davant una superfície vertical i agafat per un adult, aquest tendeix a
realitzar moviments de braços i cames que recorden a la trepa.
• Arrossegament: Situant al bebè davant una superfície horitzontal, aquest tendeix a
realitzar moviments de braços i cames, simulant l’arrossegament. És igual que el reflex de
la trepa però variant de pla vertical a horitzontal.

• Nedar: És idèntic al reflex d’arrossegament però realitzat dins d’una superfície aquàtica.
B) D’aproximació i orientació a l’estímul
• Grasping o prensió : El bebè tendeix a tancar la mà quan s’estimula la palma d’aquesta.
Desapareix als 6 mesos.

• Succió: Mitjançant l’excitació dels llavis del bebè, aquest realitzarà moviments rítmics de
succió. Aquest reflex permet l’alletament. Desapareix als 4 mesos.
• Punts cardinals: Al excitar les comissures dels llavis del bebè, aquest tendeix a girar el cap
cap al costat de la comissura estimulada. Desapareix als 2 mesos.

• Babinski: Al excitar les comissures dels llavis del bebè, aquest tendeix a girar el cap cap al
costat de la comissura estimulada. Desapareix als 2 mesos.
C) Defensius
• Moro: Davant un estímul auditiu o canvi brusc de posició, tendeix a separar els braços i
seguidament recollir-los sobre el pit. Desapareix als 6 mesos.

• Tàctil: El bebè retrocedeix el segment estimulat.

• Parpebral: Davant d’un estímul lluminós o d’aproximació d’un objecte el bebè
tendeix a tancar els ulls.
• Auditiu: Es dóna una resposta motriu variable sense orientació a un estímul sonor.

• Reacció a la propulsió lateral del tronc: Es produeix quan provoquem una brusca empenta
lateral sobre el bebè a l’altura de les espatlles fent que aquest estengui el braç del
costat oposat per parar la caiguda. Aquest reflex es dóna quan ja s’ha adquirit la postura
asseguda. Apareix entre els 6 i 8 mesos.
• Paracaigudes: Quan es situa al bebè en suspensió ventral i en una posició boca baix i es
dóna un moviment brusc cap a la superfície horitzontal, provocant que el bebè realitzi una
extensió dels braços i obri les mans. Apareix entre els 7 i 9 mesos.

• Glotis: Al introduir aigua dins la boca del bebè, aquesta no passa als pulmons, per
un bloqueig de la glotis quan tanca la laringe, així que el nen pot beure l’aigua.

Taula de Desenvolupament psicomotor (Generalitat de Catalunya) (Test Haizea -Llevant )

És un instrument per a detectar precoçment una possible desviació en el desenvolupament

psicomotor del nen menor de dos anys.
Avalua 4 àmbits: sociabilitat, llenguatge, manipulació i postural .
És constituïda per:
a) Ítems dels desenvolupament normal del nen, representats en barres horitzontals, que a
més indiquen:

• Les edats en què els executen el 50%, 75% i 95% dels nens de la nostra població
(estudi Llevant).

• La importància de cada ítem (*, ** o ***)

b) Signes d’alerta (color salmó): la seva presència és sospitosa d’anormalitat.

• Ítems del desenvolupament normal (veure taula)

• Alguns signes d’alerta :

o Irritabilitat permanent (2 mesos)
o Polze adduït (2 mesos, més unilateral)

o Hipertonia adductors (4 m., angle inferior a 90º)

o Passivitat excessiva (4 mesos)

o Patró de conducta repetitiu més del 50% del temps que passa despert (8 mesos)
o Moro persistent (6 mesos)
o Absència desplaçament autònom (9 mesos)

DESENVOLUPAMENT PSICOMOTRIU (0 a 3 anys)

• Nounat:
o Hipertonia membres i hipotonia cap i espatlla (posició fetal)

• Reflexos
 o 2 mesos:

o Comença a aguantar el cap

• 3 mesos:
o Aixeca i aguanta el cap
o Prensió al contacte (objecte a la boca)

• 4 mesos:
o Aixeca el cap, fent força amb els avantbraços

o Es descobreix les mans

• 6 mesos:
o Aguanta el cap, fent força amb les mans

o Riu
o Joc tapar-se i destapar-se cara amb un mocador
o Hipotonia cames, es relaxen i fa possible que comencin a fer moviments

o Gira sobre sí mateix ventral – dorsal, quan el fiquem cap avall.

o Es descobreix els peus i els peus van cap a la boca.
o Prensió voluntària, global, palmar. El nen es capaç de decidir si agafa alguna cosa o
no.
o Moviments de rastreig amb els objectes que agafa. Amb la vista seguirà l’objecte
amb el que està jugant.
o Agafa els objectes amb les dues mans

• 7 mesos:
o Comença a seure sense ajut. La musculatura es comença a desenvolupar i a agafar
força.

• 8 mesos:
o Discrimina coneguts de desconeguts
o Prensió pinça inferior (polze - índex mateix pla)

o Relaxament voluntari de l’objecte. Comença a saber deixar els objectes un cop els
agafa. Pica amb els objectes taula (colpeig vertical)

• 9 mesos:
o S’identifica davant el mirall, la consciència del jo.
o Permanència de l’objecte, el sap que si l’objecte desapareix, per exemple sota un
mocador ell sap que està sota el mocador.
 o Explora els objectes amb les dues mans

o Agafa els objectes amb una sola mà i els pot passar d’una ma a l’altra
o Intens entrenament per la parla (repetició síl·labes). Comencen a desenvolupar la
musculatura de la part de la cara.
o Gira sobre sí mateix en els dos sentits
o S’aguanta assegut tot sol
o Es manté dret

o Aguanta l’equilibri, agafant-se als objectes

o Pot gatejar

• 12 mesos:
o Es posa dret tot sol
o Comença a caminar

o Compren que estirant un cordill, la joguina segueix

o Entén moltes coses: el seu nom, les prohibicions...
o Li agraden els jocs d’imitació i la música
o Prensió en pinça fina o pinça superior (índex i polze oposats)
o Relaxament voluntari més precís: juga a llençar objectes

o Colpejament horitzontal dels objectes, entre ells

o Diu papa i mama, sabent què significa
• 18 mesos:

o Vocabulari més ampli

o S’aixeca i camina sense ajuda, per a què això passi ha de passar per totes les etapes
anteriors
o Sap córrer
o Cau de tant en tant, però s’aixeca tot sol
o Pot fer algunes passes enrere
o Li agraden els jocs de construcció, encaixos...
o Por construir una torre de dos cubs

o Utilitza el dit índex per a assenyalar

• 2 anys:
o Salta
o Puja i baixa escales, aturant-se a cada graó
 o És capaç de dir “no”

o Llenguatge més complex (frases de 2 o 3 paraules)

o És capaç d’assenyalar diferents parts del seu cos
o Pot indicar objectes coneguts en dibuixos
o Fa gargots
o Pot fer torres de 6 a 8 cubs

• 3 anys:
o Gran domini motriu: salta sobre un peu, bon equilibri, tricicle

o Control d’esfínters
o Domini del llenguatge

TEMA 2. TONICITAT
1. TO MUSCULAR, HIPERTONIA,HIPOTONIA,EUTONIA
• To muscular: Lleugera tensió a què està sotmès tot múscul en estat de repòs i que
acompanya, també, tota activitat postural i cinètica. Variable en cada múscul i harmonitzat
en el conjunt de la musculatura en funció de la coordinació estàtica i dinàmica.

• Hipertonia: Contracció muscular forta.

• Hipotonia: Decontracció muscular en estat de repòs.

• Eutonia: to muscular harmoniós i equilibrat, en adaptació constant i ajustat a l’activitat del

moment. Si un nen fa coses estranyes diem que té la eutonia descontrolada.

2. RELACIÓ DEL TO MUSCULAR AMB LA GLOBALITAT

• Moviment: és el regulador de tota activitat postural i cinètica.

• Esquema corporal: per les sensacions propioceptives que provoca, contribueix a

l’elaboració de l’EC. (Consciència que nosaltres tenim del nostre cos i possibilitats
d’utilitzar -lo depenen del control de la tonicitat).
• Atenció: per mitjà de la formació reticular, vinculat als processos d’atenció. Un cop
domino el to i no m’he de concentrar en fer els moviments, la meva atenció ja no esta
focalitzada en caminar i no caure, sinó en altres aspectes.

• Emocions: per mitjà de la formació reticular i la relació amb els circuits de reactivitat
emocional (circuit de Papez, hipotàlam, sistema límbic, etc), vinculat a les emocions i la
manera de reaccionar del subjecte. Les tensions psíquiques s’expressen sempre en
tensions musculars (Diàleg tònic). Quan una persona esta trista es veu reflectida en el to
muscular. Hi ha una connexió entre el to muscular i l’estat d’ànim.

3. TRASTORNS DEL TO MUSCULAR

• Paratonia: Impossibilitat de relaxar un múscul de manera voluntària; com més esforços fa
els subjecte per relaxar -se, més accentua la contractura. Es à relacionada amb factors
orgànics (neurològics) o emocionals. Per exemple, pot ser un símptoma del Parkinson o de
l’estrès.

• Distonia d’actitud: Modificacions posturals que poden aparèixer en qualsevol posició que
posi en joc la tensió muscular. Moviment rígid, dificultós... Poden ser tant moviments de
defensa com moviments d’adaptació que quedarien fixats després de traumatismes o
deficiències funcionals. Per exemple, la torticolis.

• Distonia neurovegetativa: relació amb trastorns emocionals vinculats a un desequilibri

neurovegetatiu, que es manifesta en un estat d’hipotensió. Es a dir a un desequilibri del
sistema nerviós. Per exemple, pot aparèixer en la depressió, la tristesa i l’esquizofrènia. El
subjecte està en una posició amb el pit tancat i els braços dèbils i cap endavant.

• Retard maduratiu: Quan les diferents etapes del desenvolupament del to muscular no es
donen a les edats normals (persistència de la hipertonia...). Diem que hi ha un retard
maduratiu quan el nen surt dels paràmetres fixes de desenvolupament del nen.

• Disarmonia: Quan no hi ha les modificacions tòniques esperades en els llocs esperats i pot
haver-hi músculs menys tònics i d’altres que ho son més del que ho haurien de ser.
Normalment, estan relacionades amb una maduració anormal del subcòrtex. Son els nens
que no acaben de controlar la seva anatomia i provoca moviments que no son
harmoniosos.

4. CLASSES DE TO
• To de repòs: Estat de tensió permanent que hi ha a qualsevol múscul i que permet
mantenir al seu lloc les diferents peces de l’articulació mòbil. Permet que els músculs
mantinguin al seu lloc els òrgans, els óssos, etc. Es dóna quan estem en repòs o quan
dormim.

• To d’actitud: Ens permet mantenir qualsevol postura sense cansament. Tot i que estem
quiets tenim un to d’actitud, cada persona té el seu to d’actitud.

• To d’acció: Funció que acompanya l’activitat muscular i que està relacionada amb la força
muscular. Quan estem realitzant un moviment. Per exemple, córrer, pujar escales,
aguantar-se amb un peu, etc.

5. BASE NEUROLOGICA DE LA FUNCIÓN TÓNICA.

• La base neurològica de la funció tònica es troba en la innervació de la musculatura
estriada, que són músculs de la vida de relació, encarregats d’assegurar el moviment als
 diferents segments corporals. Aquest múscul de fibra estriada és sensible al estirament, ja
que al ser estirat tendeix a contraure’s de nou.

• El to d ’acció depèn d’un arc reflex a nivell de la medul·la. Perquè un múscul es contregui
és necessari que el seu antagonista es relaxi: principi d’innervació recíproca.

• El to de repòs es regula a nivell de la medul·la i el to d’actitud es regula a nivell superior en

els centres subcorticals. Als centres subcorticals hi ha tot allò que és inconscient, per això
té relació amb la història individual. Podem transformar la postura a través de
tractaments terapèutics de creixement personal i de solucionar problemes interns
inconscients. No podem transformar-la conscientment.

6. EVOLUCIÓ DE L’EXTENSIBILITAT MUSCULAR (MIRA STAMBAK)

• Extensibilitat: Longitud màxima que es pot donar a un múscul allunyant -lo de les seves
insercions.

• Membres inferiors: existeix un període de hipoextensibilitat (hipertonia) de 0 a 6 mesos;

després un altre de hiperextensibilitat (hipotonia) dels 10 als 24 mesos. Cal als 30 mesos
l’extensibilitat és normal i varia poc en el curs de l’evolució posterior.

• Membres superiors: existeix un període de hipoextensibilitat durant el primer any. A partir

del segon any es dona un augment progressiu de l’extensibilitat fins els 3 anys..

• En relació a l’evolució de l’extensibilitat i dels diferents aspectes del desenvolupament

motor cal remarcar:
o Importància de les diferències interindividuals (període d’hipertonia als 7 mesos en
uns nens i als 15 mesos en d’altres...)
o Evolució homogènia fins els 6 -7 mesos. A partir dels 7 mesos les dispersions es
tornen cada vegada més importants (influència del medi).

• Tipus motrius: el ritme d’evolució d’alguns aspectes motrius (posició peu, marxa, prensió) i
la qualitat d’altres (moviments espontanis) segons el grau d’extensibilitat.
7. EVOLUCIÓ DE L’EXTENSIBILITAT MUSCULAR

8. EL DIÀLEG TÒNIC

DEFINICIÓ
Les primeres relacions es produeixen per la satisfacció de les necessitats vitals. Si es satisfan
bé, permeten al nen que es fusioni amb les figures de referència i que desprès pugui separar-
se, per exemple, a la guarderia sense cap problema.

Wallon i Ajuriaguerra:
Conjunt d’intercanvis mediatitzats per la manera com l’infant és sostingut pel progenitor i la
manera com el bebè respon, produint-se una interacció entre les postures dels dos i el to
muscular resultant - Wallon, 1980

Intercanvi corporal d’informació que es produeix entre la mare i el nounat i que s’expressa per
estats de tensió- distensió muscular, que reflecteixen sensacions de plaer i displaer i que
provoquen reaccions d’acollida-rebuig en l’altre - Ajuriaguerra, 1993
Psicoanàlisi. Relacions objectals: les relacions que tenim amb els altres, la primera relació es la
que té amb els seus cuidadors principals. La primera relació del nen estarà relacionada amb la
relació amb els altres.
Bowlby: la base per a que es produeixi aquest apego es el diàleg tònic ( com l’agafem, com el
tractem, etc). La primera relació que el nen establirà amb el món exterior serà a través del
diàleg tònic. Més tard s’establirà l’apego.
Winnicott: treballa una sèrie de conceptes com es forma el vincle entre els progenitors i el
nen:
- Holding; la capacitat que tenen els pares de que relaxar al nen, fan de sostén emocional.
- Handing: Manera en que manipulem al nen, quan l’agafem, li canviem el bolquer.
- Fenomens/objectes transicionals: no tots els nens tenen objecte transicionals (un
peluche). Es un objecte que ajuda al nen a sentir-se protegit a sentir que tenen als pares a
prop. Ho fan per ajudar-se en la separació dels progenitors.
- Mares suficientment bones: la mare no sempre pot estar amb el nen les 24h , hi haurà
moments en que el nen haurà d’esperar durant l’absència d’aquesta. Mentre el nen espera
té la capacitat d’ esperar.

• “Conjunt d’intercanvis mediatitzats per la manera com l’infant és sostingut pel progenitor i
la manera com el bebè respon, produint-se una interacció entre les postures dels dos i el to
muscular resultant” (Wallon, 1980)

• “Intercanvi corporal d’informació que es produeix entre la mare i el nounat i que s’expressa
per estats de tensió- distensió muscular, que reflecteixen sensacions de plaer i displaer i
que provoquen reaccions d’acollida-rebutg en l’altre” (Ajuriaguerra, 1993)
• La primera relació que el nen establirà amb el món exterior serà a través del diàleg tònic.

El nen demana estímuls de plaer per exemple plora perquè té gana llavors es posa en
hipertonia de trucada es a dir en tensió i nosaltres modifiquem aquesta sensibilitat satisfacin
les seves necessitats.
Si satisfaci’m les necessitats del nen el nen es relaxa “hipotonia de distensió” i modifiquem el
to muscular perquè es relaxa i es produeix una experiència de satisfacció.

1. Demanda d’estímuls de plaer: Necessitats (gana, son, calor, fred...)

2. Hipertonia: El nadó es tensa, contrau braços i cames, la respiració es torna
superficial, crida, es canvia la sensibilitat propioceptiva i interoceptiva, no fa cas als estímuls
externs com el sonall o la intenció de que l’agafin en braços.
3. Satisfacció necessitats

4. Hipotonia: L’eix corporal s’obre, apareix distensió, el nadó pot dormir, si obre els ulls pot
fer cas dels estímuls externs i és receptiu a tot allò que li arriba de la sensibilitat
exteroceptiva.
CONSTRUCCIÓ DE LA IDENTITAT PERSONAL

Hi ha una satisfacció de necessitats i es transforma el to corporal tant del nen com del adult,
es produeix una gravació de les petjades de plaer Inscripció que queda gravada a foc a nivell
del sistema límbic i l’amígdala i ajuda a l’infant a construir el seu continent psíquic i la seva
totalitat corporal.. Son mnèsies (huellas) corporals de moviment, de ritme, de contacte,
temperatura, olors.. Totes aquestes satisfaccions queden gravades a la ment del nen i això
permet que vagi creant el seu continent psíquic. Quan parlem de engrames d’acció parlem de
la interiorització del nen d’aquestes satisfaccions, transformacions de displaer a plaer.

Totalitat corporal: farem del nen una unitat, gracies a tot a això el nen es va formant en una
unitat.
Es produeix la satisfacció de necessitats i es produeix bé el diàleg tònic: La figura
materna ha de ser flexible, adaptable i transformable al to muscular i això vol dir que escolta
les necessitats i que s’està formant el diàleg tònic.

Tenim sensacions que fan possible la totalitat corporal:

A partir de les Sensacions interoceptives (de les vísceres com la gana..), propioceptives
(musculars, de certs moviments, de la musculatura), exteroceptives (olfacte, tacte, fred, calor).
El nen arriba a fer la distinció entre el que sent dins i el que sent fora (el jo i el no jo; mare). És
la pèrdua de la globalitat funcional amb la mare
ORIGEN ANGOIXES ARCAIQUES

Si no es produeix la satisfacció, no hi ha una transformació corporal ni del nen ni de l’adult i

es dona una frustració que això provoca una gravació de mnèsises (huellas) de displaer. Els
engrames d’inhibició bloquegen els engrames d’acció, això provoca un bloqueig a nivell
neurofisiològic i el que fan es que comencen a sorgir les somatitzacions i les angoixes. Les
angoixes arcàiques sorgeixen a partir d’una carència que impedeix la unitat de no haver sigut
suficientment sostingut, per tant impedeix aquesta unitat. Tindríem una falta de totalitat
corporal.

Las huellas de plaer han de guanyar a les de dispaler.

Cada individu té una estructura tonicoafectiva que ve donada per les huellas de plaer i
displaer

“Lo importante es que “yo soy” no significa nada a no ser que, en un comienzo, “yo sea uno
con otro ser humano” que aún no se ha diferenciado” Winnicott
“Quiéreme para que tenga el coraje de abandonarte”.

“Curiosa imposición la de la condición humana: sin la presencia del otro no podemos llegar a
ser nosotros mismos, como lo revelan en el scanner las atrofias cerebrales de los niños
privados de afecto. (…) Para llegar a ser inteligentes, debemos ser amados” Boris Cyrulnik
“Nuestro cuerpo no es nada sin el cuerpo del otro, cómplice de su existencia. Es con el otro
que se ve y se construye en la actividad de los sistemas que ofrece la naturaleza, en la
intimidad de ese espejo reflector que es el otro”. Ajuriaguerra
9. AVALUACIÓ DEL TO
• Nounat: fins primer mes. S’examina el grau d’elasticitat muscular, observant
l’extensibilitat de cada grup muscular (coll: amplitud rotació del cap, de la seva inclinació
lateral i de la seva flexió - extensió; membres superiors: angle flexió puny (90º); membres
inferiors: angle popliteo (inferior 90º), angle abductors (40º)). Nen hipertònic o hipotònic.

• Nen fins dos anys: es converteix en ésser cortical, desapareixen els reflexes arcaics.
(membres superiors: angle flexió puny (90º); membres inferiors: angle popliteo (180º),
angle abductors (150º)). Pas hipertonia a hipotonia.

• Nen gran/adult: Amb els dos peus junts, immòbil (si manté bé la posició de peu, sense
oscil·lacions, sense inclinar-se; marxa regular i ben coordinada; balanceig alternatiu braços
(no resistència, no contracció); mitja volta ràpida; parada brusca; caminar sobre les puntes
i els talons; manteniment de l’actitud i coordinació segmentària). També examen de
l’extensibilitat (pressió per a flexionar el braç i el canell, flexió de la cama sobre la cuixa i la
cuixa sobre el tronc en decúbit dorsal. Observacions: hiperlaxia, variacions brusques del to,
bloqueig en la contracció, recuperació correcta).

Decubit trono o ventral (panxa cap avall).

10. COM ACTUAR SOBRE EL TO MUSCULAR

10.1. Juegos arcaicos
a) Juegos de oposición- destrucción y tónico emocionales.

Los juegos de oposición y tónico-emocionales permiten trabajar sobre las sensaciones internas
(propioceptivos), sobre el tono muscular y el control del cuerpo, estando en la base de la
estructuración del yo corporal. Son els que estan presents des de el principi.
Angoixa arcaica: sorgeixen de la carència d’unitat, de no haver sigut suficientment sostingut
pel cos i pels efectes i desitjos. Partim no de la sensació que té el nen al ventre de la mare, sinó
al néixer té la sensació de que a perd la sensació d’estar sostingut. Si els pares no son capaços
de protegir-lo adequadament el nen tindrà la sensació de no estar protegit. Si el cuiden
adequadament aquesta angoixa als 15 meses ja no la tindran, ja seran capaços de fer coses
sense por per exemple: saltar.
b) Juegos pre- simbólicos
Tienen que ver con el proceso de construcción de la identidad corporal estructurada y
diferenciada y con la formación de la totalidad corporal, conectando con el proceso de
separación- individuación y favoreciendo las primeras representaciones mentales.

Aquests tipus de jocs indiquen que s’està formant el jo adequadament.

Angoixa de “despellejamiento”: surt quan un nen es separat bruscament de la mare. Podem
trobar problemes de pell, respiratoris, no volen que els toquin, problemes en la alimentació i
en la temperatura.

c) Juegos de maternaje

Remiten a la función de contención, seguridad, reconocimiento, el establecimiento de unos

vínculos que facilitan el cambio hacia la instalación autónoma del sujeto. Son juegos de
relación con el adulto y de contacto corporal.
Angoixa de falta de límits: Sensació de tenir límits, passa també degut a la abandonament
però sobretot relacionat amb la alimentació, a mesura que creix la sensació que té es que no
coneix el seu cos, sent que el seu cos no té límits. Tenen la tendència de estar amagats en llocs
molt petits perquè tenen la sensació de comprensió quan s’amaguen en aquests llocs.

d) Juego simbólico

Surt aproximadament als 3 anys, fer veure que ets algú. Per que pugui construir el seu jo.
Ajuda a que puguin entendre el món dels adults.
10.2. Juegos sensiomotrices
Vivencia de variaciones tónicas, sensoriales y emocionales hacía la conquista de la
reunificación somatopsíquica y conciencia del cuerpo con competencias instrumentales y
límites.
Aquests jocs posen a prova el nostre cos.
Angustia de hemicuerpo: Aquests nens quan caminen estan descoordinats. No acaben de tenir
ben interioritzades la part dreta i la part esquerra, es un cos que ha estat mal manipulat. Tenen
la sensació de que es poden partir en dos.

10.3. Masaje y dialogo tónico

A través de massatges podem aconseguir que un nen hipertònic sigui hipotònic