BLOC 1

COM VA PASSAR TOT?

La importància de la filosofia en la disciplina (primera etapa)

Des de la Grècia antiga van començar a sorgir noves contemplacions sobre els fenòmens naturals.
D’aleshores, aquests fenòmens es comprenen per mitjà d'històries fantàstiques o mites que no són
qüestionats. És el que es coneix popularment com el pas del mite al logos (coneixement, saber). D'aquí
van sorgir generacions de pensadors que van anar més enllà, endinsant-se al complex món de la
ciència. Aquests van ser anomenats presocràtics (anteriors a Sòcrates), centrant-se en la reflexió dels
fenòmens naturals (tal és el cas de Parmenides, Protagores, Hipàtia d'Alexandria, Tales de Milet i
molts altres grans pensadors). Cal destacar la importància d'Hipòcrates, ja ens diferenciava quatre
trets de la personalitat amb la seva “teoria dels quatre humors”.

Sòcrates i Plató (IV i V)

Va ser llavors quan la filosofia va adquirir una nova perspectiva. Amb Sòcrates va començar la
contemplació de l'ànima, la comprensió d'allò extracorporal, cosa que modernament es coneix com “la
ment”. Plató, descendent d'aquest, va incorporar a la seva filosofia part dels ensenyaments del seu
mestre comprenent la ment i el cos de manera dualista (ment i cos separats).

Descartes i Hume (XVI i XVIII)

Amb Descartes es diu que va començar la psicologia. Ell va plantejar el dubte Hiperbòlic, el dubtar de
tot de manera exagerada. Aquest filòsof va tenir motius. Descartes es va adonar que hi ha vegades que
els nostres sentits (vista, olfacte, tacte…) ens enganyen i ens fan veure, sentir o escoltar estímuls
erronis (qui no ha cregut escoltar una paraula totalment diferent de la que se li ha comunicat? ). Ell ja
ens començava a parlar de la “percepció” (terme important en psicologia), concebent la ment com una
cosa diferenciada del cos, és a dir, de manera dualista, igual que els filòsofs anteriors (excepte
Aristòtil).

Hume també va col·laborar en el ressorgiment de la psicologia. Ell va proposar el terme

d'“impressions” (el que avui dia coneixeríem com a estímuls), ens va començar a parlar de les lleis
d'associació (mecanismes de la ment que relacionen i creen idees), de la memòria…

Aristòtil

Va plantejar la concepció de la ment segons el concepte de “tàbula rasa”. Ell la comprenia com si fos
un llenç en blanc o una caixa buida. No va acceptar que hi existís res sense haver-hi abans
experiències, estímuls o records. Per tant, no donava suport al dualisme, ment i cos van units per a ell.
L'inici de la psicologia científica (s. XVII al s. XIX)( segona etapa)
Es passa d'una concepció filosòfica de la psicologia a una de més científica, on el principal objecte
d'estudi és la consciència. Tot i la separació radical de ment i cos, la nova psicologia concep aquests
dos termes de manera conjunta, és a dir, ment i cos són una organització. Tot i així, aquesta recent
disciplina va ser abordada des de diferents perspectives. Així, trobem els diferents corrents psicològics
protagonitzats per diversos investigadors:

● Wundt (va crear el primer laboratori de psicologia en Leipzig) i l'estructuralisme

L'estructuralisme es va centrar a descriure com s'estructura la consciència humana i quins factors hi

intervenen. Els estructuralistes se centren en l'experiència conscient.

Exemple: El sistema psíquic d’una persona es compon d'estructures que formen l'experiència
conscient. Pensa en dues persones. Una asseguda responent un examen per al qual va estudiar molt
bé, mentre que l'altra persona presenta l'examen sense estudiar; si ho suspèn, ho expulsen de la
universitat. Segurament, malgrat que les dues persones es trobin al mateix lloc, 60 minuts seran
percebuts i experimentats de forma diferent per tots dos estudiants, és a dir, seran captats d'una
manera conscient diferent. Aquest temps serà percebut de manera diferent a causa dels diferents
estats emocionals i motivacionals de cada individu. Així, l'estat psíquic (conscient) de l'estudiant que
no anava preparat per a l'examen serà d'estrès, en comparar-ho amb l'estudiant que sí que va estudiar
per a l'examen. Una mateixa experiència conscient serà percebuda de manera diferent.

● William James i el funcionalisme

El funcionalisme se centra a estudiar les funcions cerebrals que ens són útils per a la nostra
supervivència. S'interessen en allò que la ment pot fer i no en la seva estructura.

Exemple: L'exemple anterior centra l'atenció en l'experiència conscient, és a dir, com una mateixa
situació conscient es percep de maneres totalment diferents. El psicòleg funcionalista, en canvi, ens
vindria a explicar que la ment produeix un estat d'alerta quan se sent amenaçada. És per això que
l'estudiant que no va preparar l'examen se sent així, la ment exerceix una funció, allunyar l'individu
d'aquesta situació.

● Sigmund Freud i la psicoanàlisi

L'objectiu de la psicoanàlisi és fer conscient allò inconscient. Aquest corrent psicològic se centrava en
la particularitat de l'individu (no hi havia un mètode d'estudi vàlid per a tots els casos; la psicoanàlisi
tracta cada cas de manera particular encara que sempre des de la visió psicoanalítica).
Exemple: Una noia, cada vegada que veu algú vestit amb una jaqueta vermella, pateix un atac de pànic
i ella no entén perquè ni com solucionar-ho. Un conductista intentaria resoldre el problema, generant
un comportament o una conducta menys perjudicial (així com aconsellar-li exercicis de relaxació o
vestir-se amb jaquetes vermelles per superar la por o almenys afrontar-ho). S'intentaria que la seva
reacció fos menys greu, però no es resoldria el problema “d'arrel”. Aquí és on actua la psicoanàlisi. Un
psicoanalista intentaria crear ponts que fessin saber a la pacient el motiu o l'origen de la por de les
jaquetes vermelles. En conèixer aquest origen (que estava de manera inconscient) es podria resoldre el
problema. (Les dues perspectives psicològiques podrien funcionar igualment o no fer-ho).

● Watson i Skinner i el conductisme

El conductisme es basa en un mètode experimental d'estímul/resposta. En aquest corrent psicològic

només interessa allò observable, és a dir, la conducta de ñl'individu i com aquesta pot ser modificada
segons si es modifiquen els estímuls.

Exemple: cada cop que es comporta malament un nen, se li dóna un caramel. Aquest entendrà que
cada cop que vulgui un caramel (estímul) haurà de comportar-se malament (resposta). Així, es genera
una conducta que serà repetida una vegada i una altra per obtenir la recompensa.

● Jean Piaget i el constructivisme

El constructivisme se centra en com cada persona construeix la seva pròpia perspectiva de la realitat
segons allò que va aprenent o modificant del que ha après.

Exemple: En Joan viu a una finca on té un gos. Aquest crea un esquema cognitiu que els gossos són
agradables. En aquest cas, la interacció de Joan amb la seva realitat crea un esquema específic sobre
els gossos. Ara bé, Joan un dia surt de la seva finca i es troba amb un gos que corre a mossegar-lo. En
aquest moment, l'esquema de Joan assimila que el gos correrà cap a ell amb l'objectiu de ser acariciat,
però aquest el mossega. En aquest cas, la interacció causarà desequilibri amb el seu esquema anterior
que era positiu, fet que farà que Joan es replantegi el seu esquema. Per mitjà de l'assimilació, que és el
procés en què s'encaixen els esquemes cognitius anteriors amb els nous i l'acomodació, on es finalitza
el procés d'assimilació generant novament homeòstasi i per tant adaptació. El seu nou esquema
cognitiu seria més o menys així: “no tots els gossos són agradables com el meu i he de tenir precaució”.
Aquest nou esquema és adaptatiu, ja que estarà evitant a futur una nova mossegada.

● La Gestalt

Escola alemanya que va centrar el seu interès en la percepció, els efectes visuals i les diferents lleis
perceptives (llei de proximitat, continuïtat, etc.). Per a aquesta escola el tot era més que la suma de les
parts, “el tot” també és com es percep l'entorn de manera global i no separada.
Exemple: No percebem les coses com a suma de parts individuals, sinó que elaborem una imatge
global del conjunt d'aquestes parts i aquesta imatge global té un significat més ampli.
Una cançó no és un simple conjunt de notes individuals, una poesia no és un grup de paraules escrites
en un ordre determinat, un quadre no és la suma d'un munt de pintura revolta…

● El cognitivisme
Per al cognitivisme la ment cobra importància, es comprendria com un ordinador, com un
processador de tota la informació que ens arriba. Sense comprendre abans la ment, no podem
entendre la conducta de l'individu d'una manera més profunda.

● L'humanisme de Rogers i Maslov

se centrava en les necessitats de l'individu. La psicologia adquireix una visió més personal, empàtica i
propera cap a l'ésser humà. Se centra en l'estudi individualitzat (com la psicoanàlisi) per portar
l'individu a un creixement personal.

L'actual psicologia (s. XIX fins a l'actualitat) (tercera etapa)

Descartes i Hume entren dins la concepció moderna de la psicologia. Se li va començar a donar
importància a la percepció, dividint-se de la filosofia i apareixent com una nova ciència.

TEORIES EXPLICATIVES DEL DESENVOLUPAMENT

HUMÀ
FREUD I ERIK ERIKSON, ELS GRANS PSICOANALISTES
 Freud va ser una important inspiració i font paterna del coneixement
psicoanalista d'Erikson. Sense oblidar, és clar, la importantíssima
col·laboració d'Anna Freud cap a la nova psicoanàlisi d'Erikson. Abans
d’aprofundir sobre aquest aspecte, parlem del seu mestre, promotor de la
psicoanàlisi:

Freud elabora les seves dues grans tòpiques:

1-L'INCONSCIENT (+ el conscient→ part mínima accecible i el preconscient→

accesible amb la memòria): dins de cadascú i cadascuna de nosaltres existeix

una gran part desconeguda i inaccessible que guiarà les nostres accions
presents, passades i futures sense saber-ne la causa aparent. Serà amb la
psicoanàlisi i amb alguna tècnica com l'associació lliure de paraules, que
aquest inconscient podrà sortir a la llum i conèixer o resoldre certs aspectes
que impossibilitin la vida del pacient. Aquí van a parar totes les nostres
repressions com ara les accions o pensaments no acceptats socialment.

2-ESTRUCTURA DE LA PERSONALITAT: Freud estructura així la personalitat;

- El Jo: A diferència de l'Allò, es regirà pel principi de la realitat. Això vol dir que el Jo està
més enfocat cap a l'exterior, i ens fa pensar en les conseqüències pràctiques del que fem i els
problemes que pot generar una conducta massa desinhibida. Això fa que s'enfronti l’ Allò.

- El Allò: es mou a partir del principi del plaer immediat, i per això lluita per fer que les
pulsions primàries regeixin la conducta de la persona, independentment de les conseqüències
a mitjà o llarg termini que això pugui comportar. Per això se sol considerar que l'Allò és “la
part animal” o “instintiva” de l'ésser humà.

- El Superjò: és conseqüència de la socialització (bàsicament apresa a través dels pares) i la

interiorització de normes consensuades socialment. És la instància psíquica que vetlla pel
compliment de les regles morals. Com que l'Allò rebutja totalment la idea del sotmetiment a la
moral i el Jo, tot i tractar de frenar les pulsions, també es mou per objectius egoistes centrats
en la supervivència l'adaptació a l'entorn, el Superjò s'enfronta a tots dos.

Aquests tres punts els defineix per explicar les forces internes, conflictes morals i d'interessos que
tenim tots els éssers humans.
—------------------------------------------------- -----------------------------------------------------------
LES PULSIONS: Les pulsions segons Freud són mecanismes de defensa que tots tenim. Aquestes
condicionen tot el nostre comportament. Diferencia dues;
Pulsions de vida: Aquí trobaríem el nostre desig sexual, l'instint de procrear. Les Pulsions de vida es
mouen pel principi de plaer, de la autoconservació (Eros)

Pulsions de mort: dins d'aquestes hi ha totes aquelles conductes inconscients que ens porten a
l'autodestrucció (lentament). Els esports d’alt risc, l'alcohol, les drogues…
La mort es veuria com l'alliberament dels conflictes, aquí entra la idea del suïcidi. Es mouen pel
principi de Nirvana (la no existència), (Tànatos).
—---------------------------------------------------------------------------------------------------
-----------------
ELS MECANISMES DE DEFENSA: Aquells que ens protegeixen a l'hora d'afrontar les situacions;

● La Negació: oblit conscient. Negar un fet per no afrontar la realitat.

● La Repressió: El Superjò reprimeix el desig de l'Allò.
● La Sublimació: l'impuls es canalitza cap a una forma més acceptable.
ex: Estar enfadat i sortir a córrer (en comptes de tractar algú de forma violenta), estar trist i
tocar el piano…
● La Projecció: atribuir als altres individus un pensament propi.
ex: Un pare que mai va aconseguir ser bo jugant als escacs, projecta a la seva filla l'obligació
que se li doni bé. La frustració que ell sent, la porta cap a ella.
● La Racionalització: se substitueix una raó real però no acceptable per una altra que resulti
més acceptable. ex: podem explicar el nostre mal humor o comportament groller per l'estrès
que patim quan hi ha trànsit a la carretera quan en realitat es podria estar amagant un
conflicte amb la persona que ens ha preguntat què ens passa. Desviar un conflicte intern cap a
una altra cosa “menys important”
—----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
 EL DESENVOLUPAMENT PSICOSEXUAL DE FREUD: Segons Freud, tot el comportament
humà es regeix a través de la libido (desig sexual, pulsions de vida). Per això, defineix cinc etapes:

ERICK ERICKSON I LA SEVA TEORIA PSICOSOCIAL:

Deixeble de Freud, Erickson millora la teoria del seu mestre, centrant el seu
interès en com la societat, al llarg de tota la nostra vida, influeix en el nostre
desenvolupament personal. La interacció de la persona amb el seu entorn
dona lloc a canvis o progressos en la persona. A cada etapa, s'afronta una
crisi. Si és superada, l'individu accedeix a les altres fases que el portaran fins
a un desenvolupament psicosocial madur i saludable. (desenvolupar amb el
text “Redalyc.El desenvolupament psicosocial d'Erikson”).

Per què dos factors es caracteritza l'etapa que assoleix una persona

ETAPA EDAT VIRTUT DESENVOLUPAMENT

1.Confiança bàsica-desconfiança naixement-12/18 esperança el món és un lloc bo i segur

mesos

2. Autonomia-vergonya i dubte 12/18 mesos-3 voluntat el nen/a arriba a un equilibri

anys d'independència i autosuficiència
sobre la vergonya i el dubte
3. Iniciativa-culpa 3-6 anys deliberació el nen/a guanya iniciativa assajant
noves activitats i no ho paralitza la
culpa.

4. Laboriositat-inferioritat 6-12 anys habilitat el nen/a ha d'aprendre habilitats

culturals o enfrontarà sentiments
d'incompetència.

5.Identitat-confusió identitat 12-20 anys fidelitat els adolescents han de definir el

sentit del jo (qui sóc?) o
experimentarà confusió sobre el seu
paper.

6. Intimitat-aïllament 20-30 anys amor la persona tracta de comprometre's

amb els altres, si no ho aconsegueix
pot patir aïllament o narcisisme.

7. Creativitat-estancament 30-50 anys interès pels l'adult madur es preocupa per guiar
altres la nova generació o experimenta un
empobriment personal.

8. Integritat-desesperança (>50 anys saviesa si no s'accepta la pròpia vida, la

proximitat de la mort fa que es
generi la desesperança per la
impossibilitat de tornar a viure la
vida.

La vellesa
Els tres tipus d’edats: edat cronològica, edat biològica i edat psicològica.

➔ EDAT CRONOLÒGICA: aquella que depèn del concepte físic del temps, i que ha
transcorregut des del teu naixement.
➔ EDAT BIOLÒGICA: aquella que mesura el nostre envelliment a nivell molecular
davant un model estandaritzat calculat a través de factors genètics i ambientals.
➔ EDAT PSICOLÒGICA: aquella edat que un mateix pensa subjectivament que té,
normalment menor a l’edat cronològica, ja que l’edat psicològica guarda una
correlació positiva amb elements de salut física objectius i un major nivell de
benestar.
LES TEORIES QUE EXPLIQUEN LA VELLESA
➔ Constructivista (teoria piagetiana): A mesura que s’assoleix la vellesa, anem perdent
les habilitats més tardanes (com la de l’etapa d’operacions formals) i les més
primerenques són les que dominen més (etapa sensoriomotriu). Piaget proposa que
l’envelliment és el retrocés de les diferents etapes evolutives.

➔ Cognitivista (la ment com un ordinador): La vellesa es vista com el deteriorament

dels processos psicològics (memòria, atenció, aprenentatge, percepció, etc.)

➔ Perspectiva del cicle vital: A mesura que ens fem grans anem perdent la nostra
plasticitat cerebral però tot i això, no desapareix. Segons els contextos socials i
culturals la plasticitat es pot treballar més o menys per a una bona salut mental

➔ Teories estocàstiques: L’envelliment com el deteriorament i desgast biològic i

molecular

➔ Teories del rellotge biològic: en els nostres gens ja va inscrit com una mena de
rellotge en marxa enrera que ens determina el nostre envelliment

El bon envelliment està relacionat amb una bona salut mental en edats avançades. La bona
salut física és imprescindible per envellir bé.

COM ENVELLIR BÉ?

➔ Conservació de la identitat: mantenir una identitat personal relativament estable
➔ Integritat vs desesperació: segons Erikson, qui mira enrere i sent satisfacció per haver
fet el millor posible adquireix un profund sentit d’identitat personal. En canvi, qui
només veu una llarga successió d’errors, males decisions, vides alternatives,
oportunitats perdudes i fracassos adquireixen un sentit de desesperació davant la
vida.
DES D’ON PENSEM LA VELLESA?
Perspectiva patogènica: El model patogènic de salut busca la causa d'una determinada
alteració, considerant els símptomes i atacant la malaltia, però sense parlar, a penes, de
salut. És adequat des de la perspectiva mèdica per a intervenir en una patologia. (diagnòstic,
tractament).
Perspectiva salutogènica: El model salutogènic postula que la bona salut emocional, psíquica
i somàtica es manté gràcies a l'habilitat dinàmica de l'ésser humà per a adaptar-se als canvis
de les seves circumstàncies vitals. (Actius en salud, envellir no vol dir emmalaltir).

TEORIES DE L'APRENENTATGE

EL CONDUCTISME (Pavlov, Watson i Skinner)

PAVLOV I EL CONDICIONAMENT CLÀSSIC

Hi ha un estímul incondicionat (cau una poma d'un arbre) que

genera una resposta incondicionada (em cobreixo el cap amb
les mans, encara que jo no ho hagi plantejat) L' estímul
incondicionat és aquell que en genera una resposta sense que
hagi hagut de ser apresa abans. Pavlov, amb el seu famós
experiment del gos i la campana, ens parla a més d'aquelles
respostes apreses i d'aquells estímuls associats a allò après.És a
dir, els estímuls i les respostes condicionades. Aquí un
exemple per veure com actuen aquests quatre termes (estímul i
resposta incondicionada i estímul i resposta condicionada)

Un nen veu pel·lícules de por a la seva habitació. El simple fet d'entrar a la habitació li produeix por. L'
estímul incondicionat serien les pel·lícules i la resposta incondicionada la por , però l' estímul
condicionat ara és l'habitació i la resposta condicionada la por. És a dir, el nen, prèviament, no tenia
por de la seva habitació. Només sentia temor per les pel·lícules de por. Com que el nen sempre mira
les pel·lícules a la seva habitació i darrerament ha estat veient pel·lícules de por, encara que entri a
veure una pel·lícula d'acció, l'habitació li produirà una sensació de por. El nen, sense voler-ho, ha
après que la seva habitació no és segura perquè s'hi veuen pel·lícules que l'espanten. Aquest associarà
la por a la seva habitació (resposta condicionada). La pel·lícula actuaria com un estímul incondicionat
que genera una resposta incondicionada (no voluntària, la por). L'habitació ara per ara és un estímul
neutre (se'ns és indiferent). Amb l'associació de la por a aquesta, passarà a ser un estímul condicionat
(veure l'habitació, ara em genera por. L'habitació ara condiciona (gràcies a l'associació de la por a
aquesta) que el nen la temi.

Allò aportat per Pavlov va servir i serveix avui dia per a certes teràpies relacionades amb el canvi de
la conducta per addiccions, fòbies, “desplaçaments de la conducta”, etc.

(4) Condicionament Clàssic de Pavlov - YouTube

WATSON I EL CONDICIONAMENT CLÀSSIC
Watson va continuar obrint pas al conductisme clàssic establint-se com a escola
psicològica.Així va aconseguir popularitzar la visió conductista de la psicologia.
Rossalie Rainer va ser la seva companya en el desenvolupament del
conductisme.Ells dos es van centrar sobretot en el condicionament clàssic de les
respostes de temor. Així, es dona a conèixer un dels experiments més
polèmics de la història de la psicologia, el cas del petit Albert:

Albert no mostrava cap temor davant una rata blanca que va ser col·locada al
seu costat, fins i tot havia intentat tocar l'animal en el procés de l'experiment. En aquest, la rata era
col·locada al costat d’ell i quan el nen intentava tocar-la els experimentadors copejaven fortament un
martell en una làmina d'acer, just darrere del cap, per provocar un fort soroll. Watson creia que els
sorolls estrepitosos provocàven que els nadons s'encongissin i tremolessin de temor per naturalesa.
Com era d'esperar, l’Albert va mostrar signes de temor quan la barra va ser copejada: Va plorar i va
amagar la cara en un matalàs. Watson i Rainer van relacionar de manera repetitiva a la rata amb el
fort soroll, la qual cosa va donar com a resultat que Albert desenvolupés una resposta de temor només
davant la vista de la rata. Aquest tipus de resposta adquirida de temor s'anomena reacció emocional
condicionada. Experiments posteriors van demostrar que la resposta de temor d'Albert s'havia
generalitzat a altres estímuls peluts com un gos un conill i fins i tot una màscara del Pare Noel que
Watson es va posar.

(4) La Teoria del Conductisme de Watson - YouTube

EL CONDICIONAMENT OPERANT DE SKINNER

Skinner creia que els organismes estan fent el que fan de forma natural
fins que accidentalment troben un estímul que crea el condicionament,
cosa que resulta en un canvi de comportament. Aquest important
conductista va fer un descobriment increïble gràcies a un experiment amb
una rata. Quan aquesta pressionava un palanca, queia menjar. Si sempre
que la pressionava queia menjar, el comportament de la rata era
predictible. En canvi (i aquí ve l'interessant), si no sempre que apretava el
botó li queia menjar, deixant pas a l'atzar, el comportament de la
rata es tornava (en comptes de predictible) addictiu a la palanca.

El condicionament operant es basa en la idea que podem augmentar o disminuir una

determinada conducta afegint una conseqüència. Per exemple, si un gos fa caca en una catifa,
podem proporcionar-li un reforç perquè el faci de nou o un càstig perquè s'aturi. Tant el reforç com el
càstig poden ser positius o negatius, cosa que significa que tenim quatre maneres possibles
d'ensenyar-li una lliçó a aquest gos. Podem dibuixar les quatre opcions en una taula: si el reforç és
positiu, afegim una cosa agradable, com una galeta, per augmentar la probabilitat d'un
comportament. Si el reforç és negatiu, encara volem augmentar el comportament desitjat, aquesta
vegada traient una cosa desagradable, com la corretja. Si el càstig és positiu, afegim una resposta
desagradable per disminuir el comportament. Quan el càstig és negatiu, també volem disminuir el
comportament, ara traient alguna cosa agradable, com la còmoda catifa. Si aturem qualsevol tipus de
manipulació, la conducta condicionada eventualment desapareixerà novament. D'això se'n diu
extinció.

(4) Condicionament Operant de Skinner: Recompenses & Castigos - YouTube

TEORIA DE L'APRENENTATGE SOCIAL DE BANDURA

Albert Bandura va aportar, amb aquesta teoria, una gran riquesa per a la
psicologia i l'educació. Ell va voler centrar-se en com les persones regulem
el nostre comportament, és a dir, a diferència dels conductistes més
clàssics, el va voler unir conducta, pensament i context. Per això
defineix que aprenem de les conseqüències dels nostres actes i de les
conseqüències dels actes dels altres. No només som reproductors
d'estímuls, sinó que hi ha aspectes, a banda dels conductuals que cal tenir
especialment en consideració. Així donem peu a la teoria:

Què és la teoria de l'aprenentatge social?

Bàsicament, Bandura estableix que aprenem per modelatges. Els models que tenim construeixen part
de la nostra personalitat i conducta cap a altres. Per observació i modelatges s'imita la conducta
(s'aprèn majoritàriament així). Tot i així, defensa Bandura, davant d'un estímul, es pot intervenir en la
resposta, és a dir, podem decidir si agafem com a model un determinat estímul o no. En la presa de
reproducció o no d'una conducta o resposta, hi influeix clarament allò que ell va denominar estats
mentals personals. Aquests són l' atenció (el que fem servir a l'hora d'atendre per aprendre una
determinada situació, problema, etc.), la retenció (la capacitat per retenir el que s'ha après a la
memòria), la reproducció (la manera que tenim d'explicar a través del llenguatge, ja sigui oral o
escrit, allò après) i la motivació (la predisposició a continuar aprenent). Tots tenen relació directa en
el nostre aprenentatge i en la nostra menera de modificar les conductes observables.

La teoria de l'autoeficàcia
L'autoimatge pot actuar a favor o en contra nostre. La manera de com ens veiem té una relació estreta
en com ens comportem nosaltres a les nostres vides. Aquesta teoria de Bandura ens intenta explicar
de quina manera actua el jo. ”L'autoeficàcia està interessada en les creences de la gent i en les seves
capacitats per exercitar el control sobre situacions que afecten les seves vides. Les persones que tenen
un alt sentit de l'eficàcia tendeixen a desafiar allò que creuen que poden dominar mentre que els que
hi són plens de dubtes de si mateixos tendeixen a allunyar-se de les activitats i les situacions que ells
creuen que excedeixen les seves aptituds”(Bandura).
 EL DESENVOLUPAMENT COGNITIU (COGNITIVISME) DE JEAN PIAGET

Deixant de banda el conductisme i pensant que l’individu no es pot

comprendre únicament per estimul-resposta, Piaget esdevé pioneer en
exposar la importància de la cognició (pensaments) que intervenen en les
nostres respostes o conductes. L'individu no és una màquina impulsiva i
generadora de conductes. Aquest té la capacitat de decidir (pensar) la
manera en què s'expressa la seva resposta. L’atenció, la percepció, la
codificació, l’emmagatzematge i la recuperació són processos
cognitius que tenen una clara importància en la nostra conducta o les
respostes que generem. La concepció de Piaget surt arrel de les teories de
la ment com a processadora d’informació, la ment com a ordinador.
L’ésser humà com un processador actiu dels estímuls que obté de l’entorn.
LA TEORIA EPIGENÈTICA DE PIAGET, LA SEVA GRAN APORTACIÓ

Una de les grans aportacions que va fer Piaget a la psicología, expresa que l'ésser humà adquireix
diferents capacitats i és capaç d’afrontar uns aprenentatges o d’altres en relació a la maduració de la
ment segons l’edat. Quan un esquema cognitiu queda obsolet, és a dir, quan per costum a altres
esquemes similars un pensament ja no encaixa, es produeix una crisi cognitiva fruit d’un conflicte
cognitiu. A partir d’aquell moment la ment assimilarà i acomodarà el nou esquema. Així la ment
madura i s'adquireixen noves etapes. El psicòleg tindrà clar que l’individu aprèn gràcies a l’acció (la
persona és activa en la seva construcció del coneixement, actua per tal d’aprendre i madurar, no és
una màquina receptora d'estímuls). Piaget voldrà respondre a la següent qüestió: Com es passa
d’un coneixement de validesa inferior a un coneixement de validesa superior? Dit això,
anem a exposar les quatre etapes evolutives de l'ésser humà, concretement, la maduració de la ment
dels nens i nenes cap assolir l’adultesa:

En aquesta etapa
desenvolupem la Capacitat
Pensaments
capacitat de fer d’assolir el
simbòlics i
operacions pensament
intuïtius. S'aprèn
Desenvolupament cognitives abstracte,
a parlar i a
dels cinc sentits, concretes (ordenar concepció
comprendre que
etapa en la qual objectes per més
les paraules i els
aprenem a grandària o sabem profunda de
gestos tenen un
OPERACIONS CONCRETES la nostra
moure'ns i significat que (7-11
en un ANYS)
got prim i
explorar el món. (desenvolupament alt hi ha el mateix identitat i
En aquesta etapa del llenguatge). En suc que en un got moralitat.
només percebem ample i baix, per Apareix el
aquesta etapa es
el món des del exemple). Aprenem raonament
creu que els
nostre punt de a posar-nos en el inductiu i
objectes són vius.
vista. deductiu
OPERAC
L'infant
SENSORIOMOTRIU pregunta lloc de l'altre, però
PREOPERAC
IONS
(0-2 ANYS) constantment
IONAL (2-7 encara no hem
ANYS)
sobre tot i es desplegat el FORMAL
creu el centre del pensament S
abstracte. (+12
món.
ANYS)
EL CONCEPTE DE MENTALITZACIÓ (TEORIA DE LA MENT)
La mentalització, o funció reflexiva, consisteix en la capacitat d'imaginar i entendre els estats
mentals en un mateix i en els altres; és l'habilitat de donar una interpretació convincent a la
conducta pròpia i d'uns altres, a partir dels estats mentals subjacents. Seria un procés a
través del qual es desenvolupa la consciència dels processos mentals propis i dels altres
significatius. S'adquireix en la segona etapa evolutiva (preoperacional).

VIGOTSKY I LA PERSPECTIVA CULTURAL

A diferència de Piaget, que explica que el desenvolupament es dona a partir dels processos
biològics interiors assolits per etapes, Vigotsky defensa que allò que en genera un
desenvolupament en l’individu no és més que la interacció amb l'ambient social i cultural.
Així, té en compte la separació de dos tipus de funcions mentals:

F.MENTALS INFERIORS: Les que tenen a veure amb la biologia i la genètica i ens ajuden a
relacionar-nos amb l’ambient
● Atenció
● Sensació
● Percepció
● Memoria
F.MENTALS SUPERIORS: Aquestes són a les que dona més importància. Tenen a veure amb
totes les habilitats i aprenentatges fruit de lo social i la cultura, mai hi ha un límit en
l’aprenentatge. Sense la interacció amb els altres no hi ha coneixement. Les funcions mentals
superiors són imprescindibles pel correcte desenvolupament. El que diferencia a ambdues es
que les F.MENTALS SUPERIORS conten amb el suport d’instruments que medien en el
pensament, els signes (llenguatge, matemàtiques…) per això són denominades d’aquest
mode.

EL DESENVOLUPAMENT
Segons Vigotsky, el desenvolupament té lloc quan altre més capaç en una tasca ens ensenya
per aprendre. El llenguatge podria ser un clar exemple. Quan som petits encara no el
dominem, amb la interacció dels altres anem incorporant noves paraules i vocabulari que
ens ajudarà a comprendre el món. El llenguatge modifica molt la nostra percepció, és per
això que un ús o altre del llenguatge pot aportar diferents aprenentatges o mirades de la vida.
Tothom (sigui de l’edat o condició que sigui) pot ensenyar alguna cosa. Ens podem
preguntar: “Si tothom pot ensenyar alguna cosa a través de la comunicació i l’ensenyança
d’una persona més experta en un tema, per què els nens petits no són capaços de resoldre
problemes matemàtics complexos per molt que se’ls expliqui?”

Vigotsky defensa dues qüestions:

➔ cal un cert nivell de desenvolupament per realizar certs aprenentatges
➔ l’accés a nivells més alts de desenvolupament requereix de la realització d’altres
aprenentatges
Veiem com desenvolupament i aprenentatge estan estretament lligats. El punt d’unió decisiu
és el que el psicòleg constructivista definí com zona de desenvolupament pròxim (ZDP), és a
dir, l’ajuda d'algú o alguns altres per assolir la independència de l’aprenentatge.
 do
e pue
Lo qu lo
ce r yo so
ha l de
N D R , nive l)
( llo re
a
ro
desar

A lo que quiero o voy a

llegar gracias a la
ayuda de los demás
(NDP, nivel de desarrollo
potencial)

El nivell de desenvolupament real (NDR) condiciona el nivell de desenvolupament

potencial (NDP). És a dir, allò que se, condiciona les meves expectatives a assolir més
sabers. El que se ara condiciona el que jo pugui assolir. No es el mateix saber multiplicar y
arribar a fer integrals matemàtiques que no saber multiplicar i voler arribar a aquest mateix
punt. Entre el que jo se realment i l’expectativa del que vull aprendre intervé la llei de
doble formació (s'ha d’incorporar aprenentatges socials o capacitats interpsicològiques
per poder incorporar l’aprenentatge intrapsicològicament. Hem d’estar en relació amb els
altres i la cultura per a formar-nos).

Però, com amb el llenguatge aprenem a pensar?

Abans de res, el nen escolta i interacciona a partir de la parla social. Posteriorment, un cop
havent arribat a un cert desenvolupament del llenguatge, l’infant assoleix el que Vigotsky va
denominar com a parla egocéntrica (allò que està fent ho comunica constantment o es parla
a si mateix). A mesura que s’assoleixen graus més alts del desenvolupament del llenguatge, el
nen va perden la parla autodirigida i assoleix la parla interna, els pensaments prenen el
llenguatge. És la idea de que els mecanismes psicològics (com el llenguatge) estàn fora de
nosaltres i després s’internalitzen.

ELS DOS MOMENTS DE DESENVOLUPAMENT

● Interpsicològic: Té lloc en l'àmbit comunicatiu (social i cultural)
 ● Intrapsicològic: Allò après de la societat i la cultura s’interioritza i genera un
aprenentatge

El desenvolupament es dona a mesura que s’interioritzen les habilitats interpsicologiques, és

a dir, a mesura que interaccionem amb els demés i aprenem. Amb el llenguatge (sense ell no
hi haurien capacitats internes) fruit de la comunicació social i cultural (àmbit
interpsicològic) el nen assolirà els aprenentatges i es formarà intrapsicològicament—> LLEI
DE DOBLE FORMACIÓ.

EN QUE CONSISTEIX EL DESENVOLUPAMENT?

- Consisteix en l’aprenentatge progressiu dels signes (llenguatge, matemàtiques i
d’altres sistemes de signes) i la seva utilització. A mesura que aprenguem més
vocabulari o signes, assolirem un major desenvolupament.

QUINES EINES PROPORCIONA UNA CULTURA DETERMINADA A LES

PERSONES PER AL SEU DESENVOLUPAMENT?

● Eines tècniques → Aquelles que ens són útils per a desenvolupar altres capacitats

superiors o psicològiques. EX: Un llapis, una pilota o un piano

● Eines psicològiques → Tots aquells símbols i signes d’una cultura que influeixen en el

comportament de l'individu. EX: Les normes, les paraules o les notes d’una partitura.

LA TEORIA ECOLÒGICA DE URIE BRONFENBRENNER

El desenvolupament de l’individu es troba condicionat per les característiques dels entorns
en què té lloc, és a dir, l’ésser humà es «fa» en interacció dinàmica amb els seus contextos i
en el marc de les relacions entre aquests. Explicació del desenvolupament de l’individu, a
través de les influències contextuals que emmarquen el seu cicle vital. La idea bàsica és que
els contextos de relació en què té lloc la vida dels individus i també les relacions dinàmiques
entre aquests contextos, constitueixen la unitat d’anàlisi a què cal recórrer per a trobar
significat al comportament de les persones, i al seu desenvolupament.

➔ *ONTOSISTEMA: fa referència a les característiques pròpies i genuïnes de cada

individu. Ex: Una persona pot ser oberta, entusiasta i treballadora, pot ser adult o
infant…

➔ MICROSISTEMA: Patró d’activitats, rols i relacions interpersonals que la persona

experimenta en un entorn determinat, amb característiques físiques i materials
particulars. És el nivell més influient sobre la persona, perquè és el més proper. Ex:
casa, escola, familia, equip de basket, cau, colla d’amics…

➔ MESOSISTEMA: Interrelacions de dos o més entorns en els que la persona en

desenvolupament participa activament. Ex: les relacions entre els pares i l’escola,
reverteixen en un millor rendiment, perquè els microsistemes treballen junts.
➔ EXOSISTEMA: Un o més entorns que no inclouen a la persona en
desenvolupament com a participant actiu, però en els que es produeixen fets que
afecten als microsistemes o que es veuen afectats pel que passa als microsistemes. Ex:
mort d’un familiar, canvi de domicili, confinament per la COVID-19.

➔ MACROSISTEMA: Sistema amb correspondències en la forma i el contingut dels

sistemes de menor ordre que existeixen en una cultura, juntament amb les creences o
ideologia que sustenta aquestes correspondències. Correspon als valors culturals i
polítics d’una societat, els models econòmics i condicions socials. Ex: pobresa
crónica, cultura del treball, lleis estrangeria…

➔ *CRONOSISTEMA (Bronfenbrenner): Nivell que es correspon als patrons que

transcorren al llarg de la vida i els diferents escenaris, per tant, analitza els canvis per
influències del moment històric i del moment evolutiu dintre del cicle vital de la
persona.