SIGMUND FREUD (1856-1939)
Els efectes de l’obra de Freud han estat equiparats als de
Copèrnic i Darwin pel seu caràcter revolucionari. En la hª del
pensament més propera a nosaltres, Freud realitza una de les
troballes més significatives i de més repercussió en tots els
àmbits del saber sobre l’home: el descobriment i exploració de
l’inconscient.
INFLUÈNCIES:
1. L’empirisme de les ciències naturals: fisiologia de caràcter
físico-mecànic (conceptes com energia, conservació de la
energia, càrregues...); Darwin: importància dels instints...
2. Interès per l’especulació filosòfica i religiosa (jueva i oriental)
3. La psiquiatria francesa: Charcot i Bernheim. Aquests estudien
la histèria (úter), malaltia pretesament femenina que es manifesta
per trastorns molt diversos (convulsions, paràlisis...) però no
acompanyats de cap lesió orgànica. Davant d’ella es creia que era
o bé una simulació o bé una possessió diabòlica, i per tant els
metges no se’n feien càrrec i deixaven en mans d’exorcistes.
Tots dos atribuïen els trastorns histèrics a un procés
d’autosuggestió, és a dir, psicogènics (com el riure i el badall) i
intentaren curar per suggestió: Charcot per hipnosi i Bernheim
més verbal. Cap d’ells, però, aconseguia resultats massa
satisfactoris i duraders. De tota manera, la suggestió podia aclarir
com es produïen els símptomes histèrics, però no el per què (les
causes) que els produïren.
D’ells Freud se n’adona 1)de la importància de l’acció del psíquic
sobre el somàtic; 2) comença a entreveure un camp nou
d’exploració: l’inconscient; 3) una tècnica de tractament de les
malalties nervioses: la hipnosi.
Al tornar de França, treballa amb Josef Breuer i el seu mètode
catàrtic (cas de l’Anna O.: Hhidrofobia): record sota estat
hipnòtic de l’episodi causant del símptoma i evocació en paraules
l’estat afectiu.
TRIPLE DIMENSIÓ DE LA PSICOANÀLISI
1/ Mètode per la investigació dels fenòmens psíquics per donar
els seu significat més enllà de la consciència: un mètode
d’investigació de l’inconscient. Fets que li varen fer admetre
l’existència de l’inconscient: la histèria, la hipnosi, els somnis, els
lapsus, els actes fallits...
2/ Mètode terapèutic de pertorbacions mentals basat en la
investigació anterior. Tècnica de l’associació lliure.
Els símptomes neuròtics són expressions simbòliques de
successos oblidats o de desigs i impulsos dels quals el pacient no
n’era conscient. Idea que el conduí a la noció de ‘repressió’. En
els successos traumatitzants estaven implicades tendències
sexuals oposades a altres forces. Al impedir aquests desigs en el
camí cap a la consciència i realització, es produeixen els
símptomes, essent aquests substitucions simbòliques d’aquests
desigs reprimits. La curació es produeix quan el pacient arriba als
continguts inconscients i reprimits que els hi fan de fonament.
Aquesta recerca el dugué a la infància, descobrint en ella una
gran dosi de vivències sexuals.
3/ teoria i doctrina de la vida psíquica de l’home: una
interpretació de la personalitat individual i dels fets socials com
la cultura, l’art, la religió...
La psicoanàlisi té el seu origen en el tractament de malalts
mentals, però ràpidament es convertirà en una nova visió general
de l’home en general, malalt o sa, individual i col·lectiu. Aquest
pas serà fruit de la interpretació d’un fenomen comú humà com
és el somni.
Concepció antropològica de trasfons: L’home es caracteritza
per tres aspectes bàsics o estructurals:
1/ l’home no neix fet psíquicament ni tampoc ho fa per
maduració fisiològica; es va fent, construint a partir d’unes
necessitats i impulsos, d’un cos viscut, en interacció amb un medi
familiar, social, representat fonamentalment pels pares.
2/l’home és dinàmic: en ells intervenen un joc de forces en
conflicte a múltiples nivells, conscients i inconscients, del
psiquisme.
3/ El moment fort d’estructuració del subjecte ocorre en un
conflicte triàdic, creat per la intervenció del pare, que trenca la
fusió identificadora nen-mare. El pare representa la llei, l’ordre,
la cultura, i obra la possibilitat de la consciència moral, d’assumir
uns valors, proposar-se uns ideals i elaborar projectes
responsables.
EL PSIQUISME HUMÀ és representat com un aparell amb
forma de model espacial: les tòpiques (topos, lloc en grec). La
energia psíquica es regeix per 4 lleis o principis:
1- Llei de constància: la energia es manté en el nivell més baix i
constant possible (inèrcia en física)
2- Principi de plaer: tot augment de tensió s’ha de resoldre per
mitjà de la distensió corresponent, la qual és plaent. Recerca
d’allò agradable – fugir del desagradable. Aquesta recerca és
instintiva, demana ser satisfeta, i l’incompliment d’aquesta
satisfacció provoca frustració i angoixa.
3- Principi de realitat: adaptació del principi de plaer a les
circumstàncies concretes de l’individu
4- Principi de compulsió-repetició: tendència a la repetició, tot i
que no sigui plaent
1ª TÒPICA
Conscient: format per tots aquells continguts mentals que en un
moment donat pensem
Preconscient: format per aquells que, sense estar-ho en un
moment concret, podem evocar i recordar
Inconscient: format per tots aquells que no es poden fer presents
a la nostra consciència perquè hi ha una barrera repressora, una
censura, que ho impedeix al considerar que són inadmissibles
pels valors socio-morals donats. Aquestes pulsions inconscients
poden travessar la censura defensiva si es disfressen.
Així els somnis són la realització emmascarada de desigs i
impulsos reprimits; i és per això que s’ha de distingir entre el
contingut manifest (relat literal del somni) i el contingut latent
(significat d’allò somniat).
El que una persona sap de si mateixa pràcticament no té
importància. Les veritables forces que mouen les accions
humanes es troben amagades darrera la consciència en un món
dominat per impulsos i desigs inconscients. Així, la psicoanàlisi
es presenta com una psicologia profunda. Els actes ‘voluntaris’,
‘lliures’, inspirats per motius lògics, fruit de consideracions
racionals... són en realitat, efectes de causes que escapen a la
nostra consciència: d’impulsos inconscients.
2ª TÒPICA
Allò: representa la part impersonal de tot allò instintiu: pulsions,
desigs... És la part animal. Es regeix pel principi de plaer. És
egoista i immoral.
Jo: és la part central i intermitja entre l’allò i el super-jo i la
realitat. Ha de mirar per la seva autoconservació. És la part
oberta al món exterior, davant del qual representa a tot el
subjecte; tenint que passar comptes racionals de la seva conducta.
Es guia pel principi de realitat: exigències de la realitat física i
cultural. El Jo apareix com una pobra cosa que es troba sota la
pressió de tres classes de perills: el món exterior, de la libido de
l’Allò i de la severitat del Super-Jo. El Jo es troba forçat per dues
forces oposades i totes dues inconscients. L’Allò i el Super-Jo: el
fons fosc dels instints i de les passions animals, i la tirania
igualment fosc de les forces i normes socials, morals, culturals.
Super-Ego: Es forma por un procés d’introjecció que interioritza
les forces represives i les censures patides en el curs de
l’educació. És la instància crítica, l’expressió de les prohibicions,
lleis i normes dels pares i de la societat en general. Domina al Jo
castigant-lo amb el sentiment de culpa (i angoixa consegüent) i
desaprovació quan intenta transgredir aquestes normes
interioritzades com a resultat del complex d’Èdip. Possibilita la
formació de la consciència moral valorativa. El factor principal
per la seva formació és la identificació amb la figura del pare, no
només com a individu particular sinó també com representant o
símbol cultural.
Els nostres desigs gaire mai estan satisfets d’immediat, però no
només per obstacles externs, sinó també d’altres interns que
provenen de nosaltres mateixos. Per reprimir el desig hi han tres
maneres: 1/desviar l’atenció cap a un altre objecte, 2/ elevar tan
elt el motiu inhibidor, que es desvaloritza el desig i se li treu la
seva qualitat pertorbadora. 3/Hi ha un tercer camí més torotuósi
que desemboca en un laberint de complexes afectius i, pel comú,
en una situació morbosa i patològica: rebutjat directament, el
desig no descarrega la seva força, sinó que l’augmenta i procura
sempre obtenir desfogament i satisfacció. Al no tenir un fluir
normal, busca substituts per la seva satisfacció que el clamen
aparentment i momentàniament per vies tortuoses i indirectes.
Aquest acte de fer fora el desig, llançant-lo cap a l’oblit per
deixar-li tota la seva força pertorbadora, és la remoció.
Són remoguts sentiments, impulsos... més baixos si xoquen
contra els hàbits socials que semblen indignes de la nostra
humanitat i contraris als valors espirituals més elevats. Es remou
tot allò que nosaltres no voldríem ser, i que si vinguessin a la
nostra consciència ens ofendria o torbaria. La força antagònica
amb que xoquen els instints i passions està constituida per un
conjunt de normes ètico-socials, d’escrúpuls, de convencions,
prejudicis, d’ideals que estan per sobre de nosaltres i ens
pressionen impedint el desfogament dels nostres instints animals.
Aquest conjunt és el Super-Jo.
1ª ECONÒMICA
Freud divideix les pulsions instintives de l’ésser humà en dos
grans grups:
1/Pulsions del jo o de conservació: es refereixen a
l’autoconservació de l’individu: fam, no com a necessitat
fisiològica sinó com a necessitat psíquica.
2/Pulsions sexuals: el terme sexual no s’ha d’entendre en el
sentit vulgar de ‘genital’. Es tracta de pulsions que s’originen a
certs llocs corporals o zones erògenes que busquen la seva
satisfacció, i que només progressivament s’organitzen en lo
genital, trobant així un objecte i un fi ajustat a la realitat
sociocultural. La sexualitat va unida a l’afectivitat i tota la
personalitat es veu compromesa a nivells molts profunds.
‘Libido’ representa l’energia de les pulsions sexuals.
2ª ECONÒMICA
1/Eros o pulsions de vida: inclou a les dues anteriors: es tot allò
que manté unit i tracta d’aconseguir noves síntesis i reunions
2/Thanatos o pulsions de mort: tendència a desunir i a conduir a
l’ésser viu fins l’estat inorgànic, reduir tota tensió a zero
(Nirvana). Sado-masoquisme, agressivitat, somnis d’angoixa...
CONSTRUCCIó de la PERSONALITAT
L'ésser humà és un procés de conflictes entre el principi de plaer i el
principi de realitat. Tot subjecte ha d'harmonitzar els instints
genètico-biològics amb la realitat i una determinada societat-cultura,
sublimant (canviant l'objecte de la libido per altres més elevats o
acceptats socialment) o reprimint-les.
L'ésser humà té necessitats (carències vitals), però a més
té desigs (tendència a un absolut imaginari; omplir el seu buit vital).
Així mateix la sexualitat no és un instint (l'instint és cec, la sex. no).
La sex. es pot posposar (la seva realització), la gana no.
El desig és desmesurat de per sí, i per ser viable en un
món real, cal la limitació de la llei, de les nomes socio-culturals: és
en aquest conflicte desig-llei on es durà a terme la constitució del
subjecte.
Tres casos típics:
1.-Desig-sense-llei: Tot li està permés per satisfer els seus desigs
ilimitats: nen-mimat: un inadaptat, anormal, pervers de gran.
(Perversió: instint, libido no dirigida al seu fi primari (els monos no
es xupan el dit)
2.-Desig-sotmés-per-la-llei: al nen se li prohibeix tot: autòmata,
tancat i obsessionat en les normes que l'esclavitzen.
3.-Desig-segons-la-llei: el nen interioritza les llei, que va limitant
progressivament els desigs, acceptant-los com a necessaris. Pot
intercanviar amor amb sí i amb els altres. Equilibri afecte-realitat:
llibertat.
* * *
En la construcció de la personalitat és sumament
important la corporalitat, és a dir, el "cos viscut". El cos és una font
de pulsions eròtiques, de necessitats biològiques, l'escenari del
conflicte entre el desig i la repressió... entre l'amor i l'agressivitat. El
cos es viscut psíquicament con plaer o displaer. Es l'encarnació del
jo, és l'apertura al món i als altres.
En aquesta construcció de la personalitat destaquen tres
moments, tres moments que encarnen tres zones erògenes o parts
del cos a on es concentra l'atenció del plaer-displaer: l'oral, l'anal i la
fàl.lico-genital. La sexualitat és polimorfa. Tot el cos és una
possible zona erògena, però es concentra en aquestes zones per dues
raons: 1.-Perquè coincideixen amb funcions vitals de primer ordre:
menjar i defecar per l'autoconservació de l'individu; engendrar per la
conservació i propagació de l'espècie.
2.-Perquè són els llocs on es va concentrant l'atenció de la mare i els
seus cuidadors.
1.-FASE ORAL: (fins els 2 anys) L'activitat alimentícia a través de
la boca i del moviment de succió i xupeteix dels llavis es converteix
en font de plaer pel nen com zona erògena, que es va distingint i
independitzant de la funció fisiològica de la nutrició.
Les vivències de l'íntima relació afectiva mare-fill, en una relació de
carícies cos-a-cos, en una fusió identificadora, com també en les
inevitables frustracions de separació i carència amorosa, quedaran ja
per sempre com origen de símbols d'intimitat, des de l'expressió
poètica de l'amor humà i carnal fins als alts nivells de vida mística.
El desig es dirigeix a l'objecte com bo-comestible:
l'espontània manifestació de l'amor maternal és alimentar bé al fill i
el primer significat que el fill dona a sentir-se estimat és sentir-se
ben alimentat. [Dites: "aquella noia és un bombó", "Te quiero tanto
que te comería"...; importància del menjar en els matrimonis; el petó
com el més intens plaer preparatori i acompanyant del plaer
sexual...]
Dos sentits: Positiu: l'alimentació expressa la proximitat de l'objecte
i la fusió-unió amb ell: abraçada íntima, el petó, la carícia...
Negatiu: Ens trobem en la separació, en la pèrdua d'un ésser volgut
que portava a dins meu, el vòmit com a símptoma histèric, la
psicosomàtica úlcera d'estomag perquè el subjecte no pot "tragar"
(empassar) a algú amb el que conviu, o la por a ser envencimat.
La cigarreta de l'etern fumador recorda al deliciós xupet que
acompanya als "fixats" al pit matern (caramels, xupar-se el dit,
mossegar els bolis...). L'alcoholisme i la drogadicció (heroïna): es
desitja restablir la unió cósmica, evadint-se de la dura realitat a un
plaent món fantasmal. Amor etern, romàntic, pau oceànica, mística,
nirvana.
Segons s'hagi passat massa bé o massa malament aquest estadi
surgeixen una serie d'oposicions: eros-thanatos, menjar-ser menjat,
unió-separació, identificació-rebuig, besar-mossegar.
Dos subestadis: receptiu i caníbal. En principi el nen, abans de la 1ª
dentició troba plaer en la resposta a l'estimulació del mugró. Amb la
dentició el nen passa de la passivitat a l'activitat: no només accepta
el mugró, sinó que intenta aprehende'l. L'antropòloga Margaret
Mead va fer un estudi sobre aquest periode: manca d'agressivitat,
d'energia per superar les dificultats en els pobles on es dona un
amamantament llargíssim (i a la inversa). Si el destete ve abans de la
dentició no és frustrant: no ve com un castig per haver mossegat. Per
al contrari, el nen associa el destete a un complex de culpabilitat: tot
acte d'aprehensió l'entendrà com culpable. (Moraleja: destete
progresivo y no tardío)
Caracteriologia oral: la persona de caràcter oral ha quedat fixda en
aquesta etapa, bé per falta de satisfacció, bé per excés.
Manifestacions: egoista, captatiu, el tipus de dóna que li agrada és
severa, protectora, maternal, busca en ella la seguretat. Persones que
reaccionen davant les seves crisis menjant, la seva desgracia es
engraixar-se: solterons, castes i gordos.
2.-FASE ANAL: (2-4 anys).
A> Comencen les interferències amb l'ambient. La mare tracta de
que el nen reguli l'excreció: que ho faci on i quan ho ha de fer.
B>Plaer autoeròtic al retenir i expeler les "heces". Dos tipus
d'actitud d'una certa perversió: Masoquisme amb la retenció dels
excrements = plaer unit a passivitat (la mare el neteja). Sadisme al
expulsar part del seu cos fora de sí, al fer-ho quan més molesti.
C>La mare es torna ambivalent: plaent i displaent. Aspecte positiu:
La bona regulació de la defecació és motiu d'especial elogi per les
persones que l'envolten i hi ha ganància en l'amor que donen al nen.
Aspecte negatiu: l'educació de la retenció és un dels més difícils
problemes. La prohibició de mojar-se el llit i d'embrutar-se és
possiblement la 1ª que s'imprimeix en la ment del nen, perquè
l'excrement no és quelcom que estigui fora d'ell, és una cosa "seva",
que li pertany. Abandonar-la, renunciar a ella, representa un
aprenentatge a donar, a renunciar
D> Significat de la merda. La relació amb la mare ja no és
immediata, sinó mediada per un objecte intermig que serveix per
mil fantasies més o menys simbòliques: la caca com a regal que el
nen ofereix a la mare, com una cosa molt important, quan ella se'l
demana. Regal que no val res per sí mateix, sinó per venir d'ell
(identificació diners-merda; regal-record, souvenir, carta,
moneda...).
Però, en comptes d'oferir-a com un do amorós, es pot convertir en
una `bala' agressiva, degut a que el fill no accepti el nou
comportament de la mare: mare prohibitiva, que exigeix normes de
neteja, que limiten el desig de fer el que volgui, quan i on volgui,
sense entendre aquestes prohibicions. (Sadisme: agressivitat cap als
altres; Masoquisme: agressivitat cap a un mateix; Activitat-
passivitat)
E>Actituts que apareixen en aquesta fase com símbol dels
excrements: fa porqueries, costums brutes: urgar-se el nas..., guarda
objectes com si fossin tresors,
Caràcter anal: Avarícia, estalvi, col.leccionisme. Meticulosament
net, microbià, puntual (com si repetís la regularitat al fer caca),
excessivament ordenat. En la seva vida amorosa no hi ha igualtat, hi
han alternàncies entre dominador-esclau, per a ell el plaer és
possessió, tant si és activa com passiva. Tendència a la
homosexualitat. Associacions: Baix = brutícia, mal, pecat, dimoni...;
Elevat (digne) = neteja, bondad, puresa, innocència, virtud, Déu.
3.-FASE Fàl.lICA O GENITAL: (4-6 anys)
L'atenció es concentra en la zona genital i les relacions afectives no
només es centren en la mare, sinó també en el pare, amb el que es
passa d'una relació dual a una altra triàdica. En aquesta fase té lloc el
Complex d'Edip.
La Libido té un caràcter masculí, tant per el nen com per
la nena. El centre d'atenció és el penis, el fal. La polaritat anal era
activitat-passivitat, ara serà fàlic-castrat. Al no tenir coneixement de
l'anatomia i funció de l'aparell genital (especialment femení), això li
porta a crear fantasies i confusions. Mentre que el nen sent l'angoixa
de castració -degut a fantasmals amaneces del pare-, la nena viu el
seu cos com "mutilat", tractant de negar la seva castració,
compensar-la o reparar-la. La dona és un home anat a menys, un
home castrat. Mentre que el noi descubreix en l'etapa fàlica la zona
erògena en el penis, la noia rep les primeres excitacions sexuals del
clítoris. I si en els nois el Complex d'Edip termina sovint a causa del
complexe de castració, en les noies condueix, al comparar-se amb
els nois, a "l'envidia del penis". El clítoris serveix per a fins
masturbatoris semblants als del noi, però el tamany d'aquest
produeix en la noia enveia i gelos. Aquests poden fixar-se en el
caràcter de la dona quan, en la vida posterior, tendeix a ocupacions
ambicioses, intel.lectuals, a emancipar-se, a ser independent i igual a
l'home. Però també es pot transferir aquesta enveia (a través del joc
amb nines) a l'amor als nens, que culmina després amb la maternitat.
Primer les nines, després el nen, sustitueixen la falta anatòmica de la
dona, que pot degenerar en una falta de caràcter.
Així com abans l'atenció del nen es centrava en la boca o
anus i s'identificava amb ells: jo-boca, jo-anus; ara és jo-fal i per
això l'angoixa de la castració afecta a la imatge del jo. Qualsevol
fixació no només afecta a la conducta eròtico-sexual sinó també a la
seva autoimatge i a la dinàmica de la personalitat total.
Aquesta fase permetrà passar del fantàstic o imaginari duo
fal-castrat a un altre més real: masculí-femení, que culminarà en la
pubertat i adolescència. I per fer-ho s'haurà de superar el Complex
d'Edip i amb ell la creació del Super-jo.
COMPLEX D'EDIP: Freud recull l'obra de Sófocles
`Edip, rei' (o de Hamlet -que s'atormenta per haver desitjat a la seva
mare i la mort del seu pare-) per explicar un fet que tothom reconeix
en ell. La mare apareix com objecte de desig i el pare com a rival,
de tal manera que el nen no pot cumplir el seu desig ni tampoc el pot
considerar innocent. Pren, llavor, una posició ambivalent davant del
pare: amor i odi, desig de mata'l i por a ser castigat per ell
(castració).
La figura del pare és quelcom que ve de fora, ve a través de la mare.
Representa tota la cultura, amb lleis, normes, tradicions i valors.
Com a llei i norma-valor té dos moments: A> prohibitiu: limita el
desig; B> modèlic: al tallar el "cordó umbilical" amb la mare (els
lligams afectius) possibilita al nen ser un subjecte personal, autònom
i lliure. Aquesta censura i crítica dels pares són acceptades pels
nens, a través d'una identificació amb ells que origina l'"ideal del
jo". (Repassa tot allò que vàrem dir del super-jo, és necessari per
entendre el que ve)
En el NEN: desig de la mare; agressivitat cap el pare (`sóc
el pare': el voldria substitui'l, vol la mort del pare). Por al càstig del
pare: castració: mutilació de la seva personalitat (jo = penis);
aquesta fase és necessària perquè s'adoni que no és un jo-fal sinó
que aquest és només un aspecte més de la masculinitat. Sentiment
de culpabilitat: de la por externa passa a la interna: se sent culpable
per haver desitjat transgredir la llei del pare un cop interioritzada,
tabú de l'incest, desitjar la mort del pare quan sap que aquest
l'estima.
* Renúncia a la mare com objecte eròtic. Diferencia entre `mare' i
`dona': renuncia a ella com a dona, se la cedeix al pare, apartant
d'ella el desig sexual, i la guanya com a mare.
* Identificació amb el pare-varó: el nen s'identifica amb ell -"vull ser
com el pare", és a dir, un home i poder estimar algún dia a una dona
com a muller, igual que ell. Així el pare es pren com model de
masculinitat i promotor del projecte existencial lliure.
En la NENA: (conegut com Complex d'Electra). Es més
complicat.
* La nena fins els 4 anys creu que és un nen i té, igual que el nen,
desig cap a la mare. Això retrasa l'entrada en el complex d'Edip.
* La nena se sent mutilada: afecta a la seva autoimatge: la
desvaloritza, ferint el seu narcisisme. Retira l'atenció cap a la mare i
la centra en el pare.
* Intens desig eròtic del pare: fantasies de seducció paterna, mare-
rival, desitja tenir un fill -signe de que es estimada i valorada-.
* Agressivitat cap a la mare: gelosia, enveia, competència, a cusa a
la mare de no alimentar-la be, de no ser estimada... en el fons la fa
culpable de haver-la fet una dona, que s'imagina com un mascle
mutilat. Es venja robant-li el marit, deixant-se seduir
imaginàriament per ell...
* Retorn identificatiu amb la mare: al veure que no pot realitzar la
seva pretensió es va desenganxant del pare i retorna a la mare-dona,
separant els dos aspectes. S'identifica amb la seva feminitat, els seus
valors...
En el mite de Sòfocles cal destacar un altre aspecte: l'esfinx
tetramòrfica demana la solució d'una endevinalla per a deixar passar
a Edip: un saber és fonamental per alliberar-se d'una opressió.
L'home s'allibera de la mare natura per mitjà d'un coneixement i així
aconsegueix la seva individuació: la mare és com la natura, quelcom
del que l'home s'ha d'alliberar. Així també, sotmetre's passivament al
pare conduirà a l'homosexualitat.
4.- LATèNCIA: (dels 6 fins la pubertat). Les pulsions sexuals no es
manifesten (latents); el desenvolupament de la libido s'atura i
s'esborren els records conflictius anteriors, el complex d'Edip es
liquida. La vergonya inhibeix les conductes exhibicionistes;
repugnància de les funcions orgàniques; desenvolupa la simpatia
frenant les tendències sàdiques... Total, que a aquesta edat els noi/es
són despreocutats, juganers, poc problemàtics amb sí i amb els altres
(una delicia). Es el temps apropiat per l'aprenantatge escolar i socio-
cultural.
5.- PUBERTAT-ADOLESCèNCIA: La libido pren un nou impuls;
són anys crítics per la maduració sexual de l'organisme. Es un segon
despertar eròtic i agressiu. Es reviu la problemàtica edípica no
resolta, amb el perill del `retorn del reprimit' i l'aparició de neurosis.
Epoca d'idealismes imaginaris (polítics, amors...), però també és un
procés creatiu i sublimador (art, cultura...)
*El jove separa els elements eròtics i les tendències més directament
sexuals: no estima a qui desitja i no desitja a qui estima. Aquesta
separació entre amor ideal (eròtic) i el físic (sexual) es fruit dels
conflicte edípics: l'objecte adorat és un substitut de la mare i
desitjar-la físicament seria reactivar la situació incestuosa.
CULTURA (El Malestar en la cultura)
El término "cultura" designa la suma de las producciones
e instituciones que distancian nuesta vida de la de nuestros
antecesores animales y que sirven a dos fines: proteger al hombre
contra la naturaleza y regular las relaciones de los hombres entre sí.
La aspiración de todo hombre es llegar a ser feliz, y ésta
tiene dos faces: evitar el dolor y el displacer, y experimentar
intensas sensaciones placenteras. En sentido estricto, el término
"felicidad" sólo se aplica a este segundo fin. Sin embargo, nuestra
vida se ve enmarcada por tres fuentes omnipresentes de sufrimiento:
la supremacía de la Naturaleza, la caducidad de nuestro propio
cuerpo y la insuficiencia de nuestros métodos para regular las
relaciones humanas en la familia y la sociedad. Bajo esta presión, el
hombre suele rebajar sus pretensiones de felicidad: el ser humano ya
se estima feliz por el mero de haber escapado a la desgracia, de
haber sobrevivido al sufrimiento. Más que buscar placer, se contenta
con huir del dolor y del sufrimiento, evadiéndose defensivamente a
mundos imaginarios. Es por esto que nos protegemos del
sufrimiento (evitamos, eludimos la frustración): aislamiento,
sublimación (desplazamientos de la libido: como el artista en el goce
de la creación, encarnación de sus fantasías, la del investigador en la
solución de sus problemas y en el descubrimiento de la verdad...)
El hombre no es una criatura tierna y necesitada de amor,
que sólo osaría defenderse si se le atacara, sino, por el contrario, un
ser entre cuyas disposiciones instintivas debe incluirse una buena
proporción de agresividad. Por ello, el prójimo no le representa
únicamente un posible colaborador y objeto sexual, sino también un
motivo de tentación para satisfacer en él su agresividad, para
explotar su capacidad de trabajo sin retribuirla, para aprovecharlo
sexualmente sin su consentimiento, para apoderarse de sus bienes,
para humillarlo, martirizarlo y matarlo. Homo homini lupus (el
hombre es lobo para el hombre).
Supongamos levantadas de pronto sus prohibiciones: el
individuo podrá elegir a cualquier mujer como objeto sexual,
desembarazándose de los rivales, y apropiarse de los bienes ajenos.
La vida se convierte en una serie ininterrumpida de satisfacciones.
Pero rápidamente encontramos una dificultad: Todos los hombres
abrigan los mismos deseos que yo, y no han de tratarme con más
consideración que yo a ellos.
Suprimida la civilización lo que queda es el estado de
naturaleza, mucho más difícil de soportar. Los peligros de la
naturaleza fueron los que llevaron a unirnos y a crear la civilización
que hace posible la vida en común. La unidad social se logra sobre
las ruinas de los deseos humanos. La represión de los impulsos
sexuales y agresivos es condición indispensable para la humanidad y
el progreso.
Así, Marcuse escribe: «El concepto de hombre que surge
de la teoría freudiana es la acusación más irrefutable contra la
civilización occidental, y al mismo tiempo, es la más firme defensa
de dicha civilización. De acuerdo con Freud, la historia del hombre
es la historia de su represión. La cultura restringe no sólo su
existencia social, sino también la biológica. Sin embargo, tal
restricción es la precondición esencial de todo progreso humano.
Dejados en libertad para perseguir sus objetivos naturales, los
instintos básicos del hombre serían incompatibles con toda
asociación (...) Por tanto, los instintos deben ser desviados de su
meta. La civilización empieza cuando el objetivo primario -o sea, la
satisfacción integral de las necesidades- es efectivamente
abandonado». `Eros y civilización'.
El hombre es más antisocial que social, y su sociabilidad
tiene que conquistarla al precio de renuncias y represiones
dolorosas. La cultura se ve obligada a realizar múltiples esfuerzos
para poner barreras a las tendencias agresivas del hombre.
¿Cómo hacer que esos sentimientos agresivos se vuelvan inocuos?
La agresión es introyectada, internalizada. Es dirigida contra el
propio yo, incorporándose a una parte de éste, que en calidad de
super-yo se opone a la parte restante, y asumientdo la función de
"conciencia" [moral], despliega frente al yo la misma cura
agresividad que el yo habría satisfecho en individuos extraños. La
tensión creada entre el severo super-yo y el yo subordinado al
mismo la calificamos de sentimiento de culpabilidad. La cultura
domina la peligrosa inclinación agresiva del individuo, debilitándolo
y haciéndolo vigilar por una instancia alojada en su interior.
Esta creación y subordinación al super-yo se halla en su
desamparo y en su dependencia de los demás: del "miedo a la
pérdida del amor". Cuando el hombre pierde el amor del prójimo, de
quien depende, pierde con ello su protección frente a muchos
peligros, y ante todo se expone al riesgo de que este prójimo, más
poderoso que él, le demuestre su superioridad en forma de castigo.
En esta fase deja de actuar el temor a ser descubierto y la
diferencia entre hacer y querer el mal, pues nada puede ocultarse
ante el super-yo, ni siquiera los pensamientos. Dos orígenes del
sentimiento de culpabilidad: el miedo a la autoridad y el temor al
super-yo. El 1º obliga a la renuncia de los instintos; el 2º impulsa al
castigo, dado que no es posible ocultar ante el super-yo la
persistencia de los deseos prohibidos.
La normalidad consiste en la capacidad para soportar,
para tolerar la frustración, la ambigüedad, la separación, la
depresión. El principio de toda patología mental es la cobardía
frente al dolor espiritual y el miedo de él... El que quiera permanecer
mentalmente sano debe soportar el dolor de la frustración y de la
desesperación producido por la pérdida de un objeto, antes de que
pueda empezar a compensar la pérdida y dominar el dolor: "aceptar
la realidad". Hay que aprender a soportar alguna porción de
incertidumbre. Cuando le preguntaron a Freud qué es lo que él creía
que debía ser capaz de conseguir una persona normal, dijo "amar y
trabajar".
RELIGIóN (El porvenir de una ilusión)
Las representaciones religiosas han nacido de la misma
fuente que todas las demás conquistas de la cultura: de la necesidad
de defenderse contra la abrumadora prepotencia de la Naturaleza;
necesidad a la que más tarde se añadió un 2º motivo: el impulso a
corregir las penosas insuficiencias de la civilización.
Las ideas religiosas, que se nos presentan como dogmas, no son
resultado de la experiencia ni conclusiones del pensamiento: son
ilusiones, realizaciones de los deseos más antiguos, intensos y
apremiantes de la Humanidad. Una ilusión no es lo mismo que un
error, no tiene que ser necesariamente falsa. Lo que caracteriza a una
ilusión es tener su punto de partida en deseos humanos, de los cuales
deriva. Calificamos de ilusión una creencia cuando aparece
engendrada por el impulso a la satisfacción de un deseo,
prescindiendo de su relación con la realidad. Del mismo modo que
nadie puede ser obligado a creer, tampoco puede forzarse a nadie a
no creer.
Características:
* Pulsión de autoconservación: el hombre se ve desamparado ante el
exterior -naturaleza- y el interior -enfermedades, angustia-. Busca un
más allá, una vida eterna y feliz que le compense de frustraciones y
miserias.
* Narcisismo: la libido sigue los caminos de las necesidades
narcisistas y se adhiere a aquellos objetos que aseguran la
satisfacción de las mismas. La madre satisface el hambre y se
constituye en el primer objeto amoroso y en la primera protección
contra los peligros que amenazan desde el mundo exterior. La
madre se sustituye por el padre. La penosa sensación de impotencia
experimentada en la niñez fue lo que despertó la necesidad de
protección, satisfecha en tal época por el padre; la persistencia de tal
indefensión a través de toda la vida llevó al hombre a forjar la
existencia de un padre inmortal mucho más poderoso. Así como el
padre adquiere un papel ambivalente [:inspira tanto terror como
cariño y admiración (amor-odio)], así todas las religiones muestran
signos de esta ambivalencia.
* La figura edípica del padre (que posee todos los atributos
supremos de poder creador, sabiduría, ley, orden y libertad) es
transferida a un invisible Dios, Padre celeste, Creador y
Providencia; pero a su vez Juez y Castigador como guardián del
orden moral. Dios es una superación del padre; y la necesidad de
una instancia protectora -la nostalgia de un padre- es la raíz de la
necesidad religiosa. Es el resultado de un Complejo de Edipo a nivel
social. (piensa si no cuándo se empieza a dejar de creer en la
religión: cuando ya adolescente, uno se libera de la autoridad
paterna).
El gobierno bondadoso de la Divina Providencia mitiga el
miedo a los peligros de la vida; la institución de un orden moral
universal asegura la victoria final de la Justicia.
Freud no afirma nunca que todo creyente sea un
inmaduro, infantil, ni un neurótico ni alguien que deforme la
realidad. Es más, el propio Freud constató que "ha habido un
extraordinario aumento de las neurosis desde que el poder de las
religiones ha empezado a disminuir". La actitud de Freud ante la
religión es ambivalente: 1º, es una ilusión del deseo que no se
resigna a aceptar la dura realidad, y de los deseos que buscan una
satisfacción aunque sea en el más allá; y, 2º, es algo grandioso que
está en el origen de la cultura, es algo esencial y factor de
espiritualización sublimadora del hombre.
Un amigo suyo, Pfisler, obispo protestante, replicó a El
porvenir de una ilusión de Freud, con La ilusión de un porvenir
donde mostraba la irracional "fe" que mostraba Freud en el absoluto
poder de la ciencia para resolver la problemática y el misterio de la
existencia humana. Además, el psicoanálisis podía servir de mucho
a la religión: purificar la fe del creyente de todos sus infantilismos,
intolerancia, ritualismo obsesivo, legalismo represivo, fanatismo...
El Psicoanálisis, como método interpretativo, no sólo es
válido para aplicárselo al creyente, sino también al agnóstico y ateo
(y antiteo). Así, Zubiri: «El que admite la realidad de Dios tiene que
dar sus razones (...) El ateísmo necesita exactamente de una
homóloga justificación: no es una actitud primaria».