Història de la psicologia

Josep Castillo
1. ELS ORÍGENS DE LS PSICOLOGIA
1.1. PSICOLOGIA DE LA GESTALT
La psicologia com a disciplina neix a finals del segle XIX, com a confluència entre la filosofia i la
fisiologia experimental-psicofísica (estudi dels impulsos del cervell), doncs això juntament amb la
progressiva importància del JO (que va agafant més pes) a partir de la revolució francesa, es crea
la psicologia.

A partir d’aquesta confluencia neix una disciplina que no és unitària ni té una teoria dominant,
sinó que hi ha diferents models i escoles. A partir de Freud a principis del segle XX, hi ha un
desenvolupament de teories, és a dir, s’acomencen a fer experiments i Freud comença a treballar
amb pacients. Així doncs, la psicologia passa de ser una psicologia experimental a ser una
aplicada i comença a tenir un fons teòric i tècnic.

Filosofia - fisiologia/cervell — JO, intimitat

Fisiologia experimental, psicofísica

A partir del segle XIX, també s’acomença a adquirir coneixement i s’acomença a comprendre el
sistema nerviós, igual que els òrgans sensorials i el cervell, que es confirma que és l’òrgan de la
ment i la base fisiològica d’aquesta.

Personatges importants per aquest desenvolupament de la psicologia:

- Von Helmholtz va estudiar la velocitat de l’impuls nerviós a partir del temps de reacció, és a
dir, quant triga un subjecte a reaccionar a un estímul.

- Donders permet aproximar-se al temps que cada persona triga durant cada procés mental i
decisió. És a dir, quant triga la persona en percebre la llum quan s’encén un llum (reacció
simple). Més endavant, es va fer experimentar amb quant temps trigava la persona en
percebre i discriminar, o sigui que premi el botó quan la llum sigui verda i quan sigui vermella
no el premi (elecció simple). I, finalment, quant trigava la persona en percebre, discriminar i
escollir resposta, és a dir, prem el botó esquerra si la llum és vermella i el botó dret si és
verda (elecció múltiple).

- Fechner, com el context estimular afecta a la nostra percepció, Fechner va voler experimentar
de quina manera el que passa al nostre voltant ens impacta i com ho percebem. Per exemple,
un dels experiments que va fer és que demanava a subjectes experimentals que aixequessin
dos objectes amb un pes similar i així trobar quina diferència física ha d’haver per a què el
subjecte noti un canvi en l’estímul.

El cervell

S’acomença a considerar el cervell com l’òrgan de la ment. Autors importants:

- Gall va treballar l’anatomia del cervell i amb la localització de facultats mentals en àrees
cerebrals específiques a partir de la forma del crani:

 * Front abultat: intel·ligència

* Bulto cogote: tendència a enamorar-se

* Àrea de la possessió (centre del cap): lladres, despilfarradors.

En aquest segle també es desenvolupa la tècnica de l’ablació (que no és de Gall): es feien

intervencions quirúrgiques per a produir ferides i talls en el cervell d’animals per veure quin efecte
tenien en les persones.

També es va establir una relació entre les àrees cerebrals i funcions sensorials, motrius, verbals
(àrea del llenguatge de Broca i Wernicke).

Cervellcentrisme ‘’Mite del cervell creador’’ — Marino Pérez (2011)

Al segle XXI, Marino Pérez parla de que hi ha una tendència al cervellcentrisme: s’acomencen a
associar idees, sentiments i pensaments al cervell (no a l’entorn) i es pot comprendre la conducta
d’un individu a partir de neuroimatges.

- Neuroimatges: es troba quines àrees del cervell estan destinades a quines funcions i és una
tècnica que ens permet endinsar-nos en el cervell d’una manera parcial.

- Afirma que ‘’la cultura preexsiteix el cervell’’, és a dir, el mite del cervell creador diu que tot
està al cervell i que no hi ha influència de l’entorn (t’enamores i ets dorgaddicte perquè ho diu
el cervell), però això és fals i la veritat és que nosaltres tenim el cervell que tenim gràcies a la
nostra família, l’entorn, la cultura, les relacions que hem creat i com les hem creat, professors,
llenguatge, etc. No és que el cervell creï la conducta, sinó que la conducta crea el cervell.

- El cervell és mes consequència que causa, s’ha de veure com variable independent i diu que
als psicòlegs interessa més què li passa i què fa la persona que com funciona el seu cervell.

El ‘’JO’’, la intimitat
- Els éssers humans no sempre hem tingut una habitació pròpia, fins ben avançat el segle XVII
no existien habitacions individuals, cosa que dificulta la intimitat, l’estar amb un mateix. A partir
del segle XV i sobretot després de la revolució francesa el que jo sento, el que jo penso i el
meu interior guanyen valor, és a dir, l’experiència joica adquireix valor. Ara igual s’està
sobrevalorant molt el jo (a mi em passa, jo penso, jo jo jo — narcisisme, egocentrisme), però
abans tot venia molt determinat de la feina dels teus pares i el context en el que neixies.

- Al segle XVIII - XIX destaca el boom de la novel·la, que coincideix amb el naixement de la
psicologia. La intimitat comença a plasmar-se en el paper i guanyen molta importància els
relats autobiogràfics perquè donen importància al JO.

- En aquesta epoca també tenim una figura com Montaigne, el primer assajista, que es dedica a
escriure sobre ell mateix i és on la resta podem trobar un mirall en el qual reconèixer-nos.

- Estem en una època molt narcisista, hi ha tant narcisisme que es treurà de la llista de
patologies.

- Marino Pérez (2012): Hi ha ‘’risc d’hiperreflexivitat’’: una vida no pensada és una vida no
viscuda. La psicoteràpia ajuda els humans a panesar, però en la’ctualitat hem arribat a un punt
que li donem masses voltes a tot. Molts cops podem girar entorn els extrems:

* No pensar.

* La hiperreflexivitat: és un excés de reflexió, donar-li voltes i voltes a alguna cosa que ens
ha succeït (com un moment d’humiliació). ’’No puc deixar de pensar en això’’ això no és
pensar és hiperreflexionar, ja que pensar ens porta a aclarir les situacions que ens
preocupen i hiperreflexionar ens fa entrar en bucle.

- Homo psychologicus, homo privatus: aquest tipus d’homo es podria extinguir perquè estem
en una època d’extimitat, és a dir, l’ésser humà que necessita la seva intimitat per a reflexionar
s’està quedant sense, perquè estem entrant en un període d’extimitat. Les xarxes socials,
exposar les teves fotos, etc. és extimidad, allò que Abans es considerava ineressant
s’acomença a desvirtuar.

La psicologia com a disciplina científica independent (Wundt, 1832 - 1920)

Wundt crea la psicologia com a ciència i elabora un paradigma, que delimita el camp de treball
de la psicologia experimental a l’estudi de les experiències immediates (objecte) i planteja un un
mètode d’estudi que s’ha d’estudiar des de la introspecció.

* També va crear el primer laboratori experimental al 1879, a la Universitat de Leipzig.

Així, planteja dues branques:

1. La psicologia individual: estudia els processos mentals simples, com la memòria;

sensacions, sentiments, experiències… Això s’arriba a saber mitjançant preguntes
introspectives (‘’Què sents? Què penses?’’).

2. La psicologia comparada: estudia els processos mentals superiors mitjançant l’observació i

la comprensió, com per exemple: com funciona la voluntat, com pensem…

1. Psicologia de pobles (etnopsicologia): considera que existeix una ment col·lectiva,

un conjunt de sentiments, pensaments i manera de viure compartida pels membres
d’un grup social. Estudia, mitjançant la observació, el que passa a la realitat, es
preguntava quins valors, creences i formes de veure la realitat compartien les persones
d’un mateix poble i què les diferenciava de les d’un altre (llenguatge, pors, esperances,
costums…)

* Actualment, una generació pot tenir por a no cobrar una jubilació i el mil·lènials a
no trobar feina o trobar-ne una de mal pagada.

2. Psicologia animal: no la va desenvolupar.

Primers passos de la psicologia

Gran Bretanya
Darwin (1809 - 1882) — Psicologia comparada
Parla de la selecció natural, que és la creença de que hi ha una competició, però més impulsada
per la cooperació del grup. En els humans si funciona racionalment bé és perquè hi hagut
cooperació i colaboració (els grans es fan càrrec dels petits = cooperació = progrés humà).

Galton (1822 - 1911) — Intel·ligència hereditària

Desenvolupa els primers tests mentals i l’ús d’estadística per analitzar-los.

Diu que la intel·ligència és hereditària perquè va fer un estudi comparatiu amb personatges
importants de l’àmbit científic i va descobrir que la majoria eren homes i fills de personalitats
eminents. També va fer un estudi amb bessons univitalins.

Finalment, formula la idea d’Eugenesia, que diu que s’ha d’actuar davant d’humans que tinguin
alguna ‘’tara’’, ja sigui un trastorn mental, homosexualitat, alcoholisme, diferenciació d’ètnies
(jueus o gitanos)… i o bé ser eliminats o bé esterilitzats.

* Galton és l’antecedent del nazisme.

França
Pinel (1745 - 1826)

Abans d’aparèixer Pinel els bojos eren reclosos en un establiment aïllats i encadenats durant tota
la vida, però apareix Pinel amb el ‘’tractament moral’’.

El nen d’Aveyron: Pinel es va trobar un nen salvatge que vivia entre llops i va decidir reeducar-lo
com a humà en la societat, però no va aconseguir que es readapatés mai, però a partir d’aquí va
començar a crear-se la reeducació.

Esquirol (1734 - 1840)

Crea les primeres classificacions de trastorns mentals (res a veure amb l’actual).

Charcot (1825 - 1893)

S’interessa i investiga sobre la hipnosis. Freud el coneix i desenvolupa la psicoanàlisi en dones

amb histèria.

Podem dir que Charcot és l’antecessor a la psicoanàlisi.

Mesmer (1734 - 1814)

És un metge que s’assaventa que existeixen curacions miraculoses a base de imans.

Descobreix que hi ha casos de persones amb rampes intestinals (el que ara diríem dolències
psicosomàtiques provocades per l’estrés), que són curades amb els imans. Aleshores, troba que
aquests diamants deuen desprendre una energia responsable d’aquesta curació. Ara bé,
aquestes curacions són certes, però no és per l’imant ni cap mena d’energia que desprengui, sinó
que es deu a la suggestió. Aquest és el poder de la influència humana: el malalt creu
completament en la persona que diu que l’ajudarà i en el seu procés i és la fe en aquella persona
que fa que millorin els seus malestars. Aquesta és la base del placebo.

El placebo és molt potent quan t’ho dóna algú que tu consideres que és professional i en qui
deposites tota la teva confiança, ja que la possibilitat que milloris és molt superior. Aquesta és la
base de la psicoteràpia: el poder curador de les relacions humanes.

Rússia
Pavlov (1849 - 1936)
Crea i dóna forma al condicionament i descobreix la neurosis experimental a partir dels gossos
veient com una persona desenvolupa algún tipus de trastorn o patiment permanent.

Vygotsky (1896 - 1934)

Desenvolupa la Teoria de la ZDP (Zona de Desenvolupament Proper).

Alemanya
Brentano (1838 - 1917)
Desenvolupa el mètode de la percepció interna, que no és el mateix que la introspecció, ja que
aquesta última fa referència a prestar atenció al que ens passa per la ment, però quan això passa,
segons Brentano, desapareix. Per això crea el concepte de percepció interna, que diu que un
individu pot tenir consciència del que sent sense sotmetre-ho a una atenció especial, és un tipus
d’introspecció que presta atenció a un fenòmen físic i no a un estat mental.

Un exemple sobre la introspecció és que si una persona és conscient que té ira, aquesta
automàticament s’anirà reduïnt i controlant, cosa que farà que el propi individu no pugui analitzar
ni prestar l’atenció necessària al que li està passant.

Estats Units
William James (1842 - 1910)
Es basa en la psicologia pragmàtica, que diu que el coneixement ha de ser útil i tenir una
vessant destinada a ajudar a resoldre els problemes de les persones. Per exemple, estudia la
religió des del punt de vista pragmàtic, és a dir, es pregunta per a què serveix a les persones?
Quines repercussions físiques o mentals té?, etc.

A part també es recolza en la psicologia funcionalista, que diu que la ment humana ha de poder
adaptar-se als canvis i al medi en el que es troba.

I parla de la plasticitat de la ment humana, que implica que tenim una estructura de processos
mentals estables, però també maleables, és a dir, que ens podem transformar dins d’uns límits i
pot haver canvis sempre que es mantingui la pròpia identitat.

PSICOLOGIA COM A DISCIPLINA

ELS INICIADORS DE LA PSICOLOGIA VAN SER: JAMES, WUNDT I FREUD
La psicologia de la Gestalt
A finals del segle XIX, el paradigma de Wundt entra en crisis, perquè entra en contradiccions i no
s’avança ni amb les teories ni amb les tècniques. Això fa que hi hagi poc progrés en el camp de la
psicologia i que no hi hagi un mètode d’estudi ni un objecte (un paradigma) acceptat per a tots.
D’aquesta manera, l’escola gestàltica de Berlin al 1912 proposa un nou paradigma.

Els principals autors d’aquest paradigma són:

- Weirtheimer (1880 - 1943)

- Köhler (1887 - 1967)

- Koffka (1886 - 1941)

Principis bàsics de la teoria de la Gestalt

- Crítica a l’anàlisi introspeccionista, perquè en el moment que un individu posa en pràctica la
introspecció per analitzar l’experiència interior, aquesta queda alterada, descomposada i es
desnaturalitza.

- L’experiència no es pot descompondre. Si s’intenta analitzar, es descomposa.

- Objecte d’estudi: Gestalten, que són percepcions globals d’objectes significatius. Per tant, la
psicologia estudia conductes molars (oposat a molecular) i se centra en l’estudi del
comportament en la seva totalitat, no microconductes.

- El tot és més que la suma de totes les parts.

- Mètode: observació fenomenològica (vs. experimentació), és a dir, s’observa la conducta d’una

persona o un animal en directe i s’explica el que està passant, sense cap mena d’introspecció.

Estudis sobre la percepció

Rubin (1886 - 1951)

Fenòmen de la figura - fons Percepció de contorns il·lusoris

Figures ambigües Lleis de Wertheimer

Proximitat

.. .. .. .. .. .. .. .. .. .. .. ..

Semblança

Bona figura o pregnància Pregnància: és una qualitat de les figures

que poden captar-se mitjançant el sentit de la vista
i aquesta qualitat va lligada a la forma, el color, la
textura i altres característiques detectades per la
persona de forma ràpida i simple.
Köhler (1887 - 1967)
Köhler va realitzar estudis observacionals amb ximpanzès a Tenerife (1917). Els hi posava
problemes que requerien superar barreres físiques, construir i utilitzar eines per poder arribar al
seu objectiu (plàtan) i fa una descripció fenomenològica, és a dir, no gravava els ximpanzès,
sinó que escrivia les accions que realitzaven.

A partir d’aquí va elaborar tres significats d’aprenentatge insight:

- Conducta intel·ligent vs. assaig i error: descobreixen que els ximpanzès no actuen per
assaig i error, sinó que realitzen conductes intel·ligents, és a dir, veien un pal i pensen que podrien
agafar les coses amb aquell pal. Fan un descobriment i no calia cap assaig i error, el ximpanzè ho
executava directament, sense fer proves.

- Reorganització del camp perceptiu: el pal era un objecte sense utilitat i, de sobte, s’ha
convertit en una extensió de la mà, per tant es reorganitza el camp perceptiu.

- Comprensió de les causes (vivències de connexió interna): L’insight té un ocmponent

intel·lectual (utilitzo el pal com si fos el meu braç), però també produeix una emoció, ja que
captes la relació de dues coses que abans estaven deslligades i entens coses que abans no
entenies.

* Sortint dels plàtans i els ximpanzès, la persona comprèn les causes i connecta internament
amb això, d’aquesta manera es crea una comprensió, tant si és una connexió (degut a la
comprensió) cap a tu o cap a una altra persona.

Tema 2 - Psicoanàlisi
FREUD (1856 - 1939)
No era psicòleg, era metge, especialitzat en neurologia, jueu que va haver de fugir del nazisme.
La seva idea inicial era que calia crear un sistema psicològic, perquè la neurologia no estava
suficientment avançada: la psicoanàlisi, que és sinònim d’inconscient i el porta a primer terme.

Es donen tres cops al narcisisme i a l’antropocentrisme de l’ésser humà:

- Copèrnic, que diu que la terra no és el centre de l’Univers, sinó un planeta que gira al voltant
del Sol.

- Darwin, que diu que l’ésser humà està subjecte a l’evolució animal, no som una figura divina.

- Freud, que diu que bona part de la conducta humana es regeix per forces alienes a la
consciència i el conflicte psíquic es dóna per pulsions contradictòries.

Com ajuda els seus pacients?

A partir de la vessant teòrica busca la forma més adient d’ajudar els seus pacients

- Evitant o minimitzant l’efecte de la suggestió i de la persuasió, ja que podria donar una

falsa cura, només per efecte que el pacient consideri que confia en ell perquè és qui l’ha ajudat
(= efecto placebo) i també sense pesuasió, sense ordres ni prohibicions sobre el que ha de fer
o no la persona.

- Per tant, seria basar la cura en l’autoconeixement del propi pacient resultat d’un treball
conjunt i donant-li sentit i significat a les seves experiències tant conscients com inconscients.

Els plantejaments teòrics de Freud: Teoria pulsional

Al 1892 els comença a escriure. Ho crea en base al seu propi anàlisi i autoconeixement i la seva
experiència amb els pacients.

En aquesta teoria pulsional, parla de que en l’ésser humà hi ha una energia psíquica que pren la
forma de pulsió (una força) que va cap a alguna cosa o algú: la libido. Freud diu que té una base
material, física, real, del sistema nerviós, no que sigui una cosa merament psíquica. Aquesta
pulsió produeix una excitació incòmoda que s'ha de descarregar, ja que si es reprimeix
comportarà dificultats.

Pulsió sexual o pulsió de vida

No s’ha d’entendre com una força merament sexual, va més enllà, va vinculada a la vida i a la
relació amb la resta. Planteja que aquesta pulsió al llarg de l’evolució dels infants es col·loca en
diferents parts del cos: zones erògenes.

- Oral: on primer està fixada és a la boca. El plaer de menjar implica aliment i plaer, una manera
de conèixer el món.

- Sàdico-anal: la retenció i l’expulsió de les deposicions.

- Fàlica-Edip: deia que les noies tenien enveja del penis perquè es pensaven que els hi havien
tallat.

- Latència: etapa en què el desenvolupament sexual queda aturat perquè el nen viu d’esquenes
a això fins l’adolescència.

- Genitalitat: funcions psicosexuals desenvolupades.

Pulsió de vida i pulsió de mort (1920)

La Primera Guerra Mundial va ser molt sanguinària i posa en evidència la capacitat destructora
dels humans. Aleshores, veu que a part de la seva primera pulsió també hi ha una pulsió de
mort. I si la primera feia referència a cuidar, dedica i estimar, la pulsió de mort partiria de la base
de que hi ha una pulsio, una tendencia instaurada en qualsevol esser humà que va cap a la
destrucció.

A més, parla també d’una compulsió a la repetició, és a dir, que els humans tenim tendència a
repetir una i altra vegada conflictes, patrons desadaptatius i formes destructives de vincular-nos.

Però també podem plantejar-nos que no hi ha una pulsió de mort, sinó que el realment
problemàtic és el pes de l’ambient, és a dir, que hi ha un o més d’un ambient que generen
patiment. La base del patiment huma no té perquè ser una cosa intrínseca de la persona, sinó
que nosaltres creem o ens toca viure ambients destructius. Aquesta seria la base de la violència
humana: el problema no és l’agressivitat, sinó que aquesta es converteixi en violència i es
converteixi en psicòpata.

Perquè tant èmfasi amb el tema sexual en Freud?

Pel context sociohistòric que vivia.

Justament en l’època de Freud (finals del segle XIX - principis del segle XX), començaven a haver
canvis molt importants en les relacions entre homes i dones.

Començava a haver-hi molts moviments de caire feminista, hi havia dones que començaven a
estudiar, altres treballar i a tenir els seus propis ingressos, cosa que implicava autonomia, i altres
dones reclamaven el dret al vot.

Totes aquestes tímides iniciatives van provocar que els homes se sentíssin amenaçats, cosa que,
tot i no haver estudis que ho relacionin, sí que s’ha vist que en aquella mateixa època van
acomençar a haver canvis en el comportament dels homes: es van incentivar els crims de
violència de gènere, va augmentar l’angoixa, se sentien més cansats i esgotats i va començar a
haver una major presència de tot el que en aquella epoca es considerava masculí (uniformes,
duelos (batalles) entre homes…). També van començar a augmentar les enfermetats masculines,
com la impotència sexual i la disfunció erèctil. A més, s’enregistra més violència en els països on
hi ha més igualtat.

Veiem que aquest avançament de les doens era dificil d’assumir pels homes, ja que aquestes
començaven a ser autònomes i independents.

Finalment, també hi ha un augment també de la prostitució mantenint la hipocresia del matrimoni

i la fidelitat.

Aleshores, a partir d’això i de les consultes dels seus pacients, on li parlaven molt de problemes
sexuals, va veure que la sexualitat estava molt present i que tenia prou rellevància com per a que
estigués present en la psicoanàlisi.

La tragèdia d’Edip
En la tragèdia tot el que passa està marcat pel destí i és un destí fatal: no es casen per amor, ja es
una relacio que té a veure amb els interessos amb objectius dinàstics, no és a el millor principi
per una història.

Però a part Freud, a partir d’aquesta tragèdia, incorpora a la seva teoria que el pare és un rival per
aconseguir l’atenció de la mare. És una situació triangular.

Freud amb la idea d’entendre i ajudar millor els pacients crea dues obres fonamentals:

La primera tòpica (1900, 1915)

Parla de:

- L’inconscient - procés primari

- Preconscient - procés secundari

- Conscient

Freud estableix que hi ha tres parts de la ment i cadascun d’aquests espais té un funcionament
diferent.

Primer está l’inconscient, que és la veritable realitat psícquica, és el més autèntic i profund.
L’inconscient funciona a través del procés primari amb un funcionament mental aliè a la lògica
que tendeix a la descàrrega immediata. Està present en símptomes i somnis, que són vies que
permeten el psicoanalista a accedir-hi mitjançant el diàleg i l’anàlisi.

La segona tòpica o teoria estructural (1923)

Aquí ja parla del preconscient i el conscient. Diu que en el preconscient estan tots els
continguts que podrien ser conscients si es parés atenció. És necessari que quedin reprimits pel
funcionament de la ment, ja que si passessin a la consciència podrien provocar un enorme
trasbals (canvi, pertorbació de la tranquil·litat). També destaca que el comportament humà és el
fruit de la interacció i la dinàmica de tres instàncies:

1. L’Allò: representa els desitjos i pulsions de l’inconscient.

2. El Superjò: fruit de tota la càrrega social, cultural i moral (el deure) que tenim interioritzada.

3. El Jo: resultat de la dinàmica de les dues instàncies anteriors.

La dinàmica d’aquestes instàncies és una dinàmica de conflicte, ja que els impulsos i els
desitjos lluiten per fer-se visibles en un entorn social i cultural que demana la seva inhibició. Així,
el Jo utilitza mecanismes de defensa (repressió, desplaçament, projecció i sublimació).

Ideal del Jo vs. Jo ideal

L’ideal del Jo és una cosa positiva, ja que pot considerar-se com un element constructiu perquè
t’ajudi a créixer com a persona, però el Jo ideal està molt marcat pel Superjò, és a dir, es força a
ser perfecte, cosa que pot provocar ferides narcisistes o altres problemes.

Freud: Etiologia de les neurosis

Durant els seus 40 anys que dedica a la psicologia passa per diverses teories i van canviant les
seves creences etiològiques (etologia = estudi de les causes de les coses, cerca de l’origen).
Bona part de la vida mental té a veure amb les experiències vitals.

1. Teoria traumàtica: és la creença de que la persona ha patit alguna situació en la que s’ha
sentit avergonyit, humiliat o atemorit i aquest sentiment no ha pogut estar elaboral o digerit i la
persona desenvolupa una neurosis. Per exemple, un tic.

2. Defensa davant de records inconfesables: és la idea de que la persona se sent

incompatible amb el seu jo i el fet de no poder trobar un equilibri, perquè el seu desig és
inacceptable, li produeix una neurosis. Per exemple, Elisabeth von R., una dona que sent
amor pel seu cunyat i ho troba inacceptable, cosa que li provoca dolors a les cames.

3. Agressions sexuals en la primera infantesa: hi ha pacients que es refereixen a aquesta

causa com l’etiologia dels seus traumes. Però Freud creu que les explicacions dels seus
pacients no són reals, sinó que eren fantasies, i se sent enganyat i decepcionat per ells. El
primer Freud pensava que hi havia molta gent que havia patit abusos i s’aproximava més a la
realitat, que no el Freud que desconfiava del que li explicaven.

4. Repressió de la sexualitat infantil — Complex d’Edip: es desencadena una neurosis per

haver reprimit el seu desig sexual infantil.

5. Cultura, entorn social: L’entorn, la cultura i la religió acostumen a tenir un paper afavoridor
en la convivència, però hi ha cops que algunes persones veuen aquest entorn com repressor,
ja que implica renunciar als desitjos de l’Allò. Aquesta renúncia provocaria l’aparició de
neurosis. És una mena d’infelicitat provocada per les normes, els valors i la moral de l’entorn.

Freud: Evolució tècnica

Freud prova d’anar utilitzant tècniques diferents per veure quines funcionen i quines no. Va
aprendre hipnosis, però no se li donava gaire bé i va deixar-ho estar.

- Mètode catàrtic (creat per Breuer): tracta de reconstruir la història dels símptomes amb certa
ajuda de la hipnosis per tal que el pacient recordi quan va aparèixer el símptoma per primer
cop i descobrir el desencadenant. Recordar aquests successos provoca intensos sentiments I
desenvolupa la catarsis (connexió vinculada al record = alliberament), també anomenat
‘’limpieza de chimenea’’. Així es crea una descàrrega emocional molt forta, però no és suficient
per a curar el pacient, perquè només és una expressió dels sentiments, és necessari anar més
enllà.

- Mètode de la pressió: abandona la hipnosis i posa la mà al front del pacient per tal que
recordi l’inici de la simptomatologia. Però observa que la seva insistència per a recordar
molesta els pacients i es crea una resistència, ja que no volen recordar o els sembla dolorós.

- Associació Lliure o Norma Fonamental: implica que el psicoanalista li digui al pacient que
pot parlar-la d’absolutament qualsevol cosa que li vingui a la ment durant la sessió, ja que
segur que és un bon material per a treballar. Actualment s’utilitza, però es coneix que és difícil
perquè les persones ens autocensurem, ja que pensem que hi ha coses que ens passen pel
cap que realment no són importants.

Tractament psicoanalític de Freud

• El pacient estirat al divan i Freud demanava per l’Associació lliure.

• Interpretar el que apareix en l’associació lliure (records, símptomes, lapsus - Por Dios y por la
Plata (Patria) -, actes fallits, somnis…).

• Analitza les resistencies i els continguts que anaven apareixent records, símptomes…

• Coneixia el significat dels símptomes.

• Apareix la neurosis de transferència- reviu amb el terapeuta els seus conflictes de relació.

• Finalitza amb la intepretació del complex d’Edip que es universal i s’ha d’analitzar.

Més enllà de Freud: Principals autors i autores que segueixen la teoria de Freud
Escoles psicoanalítiques post-freudianes
Primeres disidències
-  Alfred ADLER (1870-1937)

- Carl Gustav JUNG (1875-1961)

Van ser els seguidors més representatius de les teories de Freud.

Psicologia del Jo
- Anna FREUD (1895-1982)

- Heinz HARTMANN (1894-1970)

- René SPITZ (1887-1974)

- Margaret MAHLER (1897-1985)

Se centren en el Jo i estudien en profunditat els mecanismes de defensa: projecció, dissociació,

repressió i sublimació. A part, Anna Freud és pionera en psicoanàlisi de nens, ja que Freud
treballa només amb adults (menys amb un nen anomenat Juanito).

Psicoanàlisi interpersonal

- Harry Stack SULLIVAN (1892-1949)

Sullivan aporta un canvi paradigmàtic: diu que la personalitat es crea en un entorn interpersonal
(a partir de les relacions amb la resta). Per tant, Sullivan li dóna molta importància a estudiar el
present relacional de la persona, més que l’intrapersonal. (Com hem estat criats? Com ens hem
desenvolupat amb els que ens envolten?…).

Per Freud era a la inversa, ubicava l’origen de la personalitat amb la intrapersonalitat (el poder de
la fantasia inconscient, els desitjos i els conflictes entre les instàncies).

Psicoanàlisi kleinià
- Melanie KLEIN (1882-1960)

- Wilfred BION (1897-1979)

Klein va estudiar les ansietats bàsiques de l’ésser humà vinculades a la pulsió de mort
(l’agressió i l’enveja) i va donar molt valor a l’intrapersonal. D’aquesta manera, l’aportació
principal de l’estudi amb infants i adults va ser com es generen aquestes ansietats bàsiques
vinculades a la pulsió de mort des de l’inici de la vida.

Escola britànica de les relacions objectals

- William R.D. FAIRBAIRN (1899-1964)

- Donald W. WINNICOTT (1896-1971)

- John BOWLBY (1907-1990)

Donen molta importància a la criança, les relación entre nadons i pares i l’’’apego’’/aferrament.
Així diuen que la libido no busca el plaer, sinó l’objecte, és a dir, la motivació humana bàsica no
és aconseguir plaer, sinó vincular-se a un altre ésser humà.

Psicologies de la identitat i del ‘’self’’

- Erik ERIKSON (1902-1994)

- Heinz KOHUT (1913-1981)

Recalquen la importància de la cultura pel desenvolupament de la identitat.

Revisionistes freudians contemporanis

- Otto KERNBERG (1928-actualitat)

- Jacques LACAN (1901-1981)

Plantejen una revisió de les teories freudianes modernitzades, però mantenint la seva essència.

Vigència de Freud i trets principals del psicoanàlisi actual

Es distingeix entre dos aspectes:

1. Aspectes teòrics sobre la ment humana

Conflicte psíquic: la ment humana està plena de conflicte. Els símptomes que pateix una
persona es deuen a emocions i a vivències que no han estat adequadament processades ni
superades, aleshores és quan apareixen conflictes difícils de resoldre i que tenen necessitat de
practicar la psicoanàlisi.

 Resistències: els pacients no expliquen tot allò que els hi passa pel cap, ja que apareixen
frens i resistències que fa que no puguin explicar el que volen, com per exemple experiències
reprimides per por o vergonya a explicar o sensació de que és poc rellevant i ho passen per alt.
En l’actualitat també succeeix.

Mecanismes de defensa: formes de com el jo es defensa de l’ansietat i encara vigents a

l’actualitat.

Inconscient: part elemental del psiquisme humà. S’ha generat des de la infantesa, perquè
cap experiència humana desapareix (queda a l’inconscient).

Complex d’Edip: no entès com la tragèdia, sinó entès en base a les situacions triangulars.
Situació en la qual el pacient se sent exclós d’una relació de tres persones, té importància en la
infància.

Importància en els traumes infantils: tenen un pes rellevant en les experiències del
psiquisme. Es considera el passat com quelcom revisable i modificable, no es pot revisar el que
va passar, però sí la forma com tenim guardada l’experiència.

Relacions: en la psicoanàlisi actual, els problemes s’entenen com problemes relacionals.

L’ansietat prové de dificultats de relació i aquesta psicoteràpia psicoanalítica treballa en base a
canviar i comprendre les relacions per a modificar la simptomatologia (millorar la depressió,
l’ansietat, etc.

2. Aspectes tècnics (com es treballa amb pacients)

Continua vigent la idea d’associació lliure: el pacient s’expressa lliurement i el terapeuta
no planteja cap tema en cap sessio, ja que així afavoreix el pacient a parlar del que vulguis i a
treballar des de la seva reflexió. No influeix de manera directa amb aspectes concrets de la vida
del pacient, escolta sense prejudicis i sense jutjar, el més lliure possible de connotacions morals i
dels nostres propis gustos sobre el que fa. ‘’No vais a estudiar cuatro años de carrera para dar
solo consejos’’.
Comprensió: el que li passa al pacient té un sentit.

Aliança terapèutica: vincle amb el pacient per a treballar conjuntament, és un treball de

cooperació.

Transferència: el pacient es relacionarà amb el psicoterapeuta seguint els mateixos

patrons que va tenir amb la relació amb els pares, que és el seu patró de relació amb tothom.

* Pot ser un patró dependent.

Contratransferència: reacció emocional del psicoterapeuta davant del seu patró-

* Si és dependent, ha de tenir una reacció d’enfadament per la seva dependència.

Interpretació: el psicoanalista ha d’oferir hipòtesis sobre el significat que poden tenir els
seus problemes i interpretar els seus patrons de relació afavorint la cerca de l’autoconeixement
del pacient. I finalment, interpretar com creu que funciona la seva ment.

Psicoteràpia cara-a-cara: Freud realitzava les sessions amb un divan i ell darrere sense
ser vist pel pacient. Actualment, encara es fa amb un divan, però cara a cara.

Tema 3 - El conductisme
WATSON (1878 - 1958)
Pretén canviar el paradigma de la psicologia i centrar l’objecte d’estudi en la conducta
observable i deixar de banda la consciència. Va voler donar importància a l’Estímul - Resposta i
ell no nega que entre l’Estímul - ¿? - Resposta passin coses (processos cognitius i emocionals),
però es limita a no estudiar-ho.

L’objectiu d’aquest nou paradigma és arribar a formular lleis i principis sobre l’aprenentatge de la
conducta.

Quant al mètode d’estudi, diu que s’ha de deixar de banda la introspecció i guiar-nos per la
objectivitat basada en allò que és observable.

Etapes de Watson
Etapa de formació i Preconductista
S’està formant I encara no ha fonamentat el conductisme.

Feia feina a un laboratori amb animals i era catedràtic a la Universitat de la Psicologia Humana, ja
que l’experimentació amb animals no tenia gaire prestigi.

En aquesta etapa, Watson madura la seva idea. Decideix definitivament que la psicologia no s’ha
de centrar ni en la consciència ni en la introspecció, només en l’estímul - resposta, ja que no
poden provar que els animals tinguin consciència.

Etapa del Conductisme Metodològic

Crea el conductisme metodològic i el Manifest conductista (1913). Destaca que la psicologia ha
d’estudiar la conducta mitjançant els mitjans objectius de la ciència i s’explica amb dues idees:

- Conducta adaptativa: els animals s’han d’adaptar a l’ambient.

- E - R: les respostes venen determinades pels estímuls.

Així diu que l’objectiu del conductisme serà la predicció i el control, per tant via oberta a la
psicologia aplicada.

Etapa d’Exageració Propagandística

S’enrotlla amb una alumna de la Universitat i el fan fora perquè estava molt mal vist. Aleshores,
desenvolupa molta rabia cap el món acadèmic i comença a fer teories exagerades o amb poc
sentit.

El seu paradigma (E-R) és molt aplicable a la publicitat i va guanyar molts diners com a publicista
i si abans simplement no estudiava la consciència, en aquell moment va començar a nega r-la
absolutament.

També planteja l’ésser humà com un animal sense consciència i una màquina de reflexes
conductuals respecte els estímuls que rep.

A més, planteja que l’educació i la criança dels infants és massa flexible i que els pares haurien
de ser molt més durs amb ells, sense mostrar afecte cap els nens i eliminar qualsevol vincle
afectiu, ja que només fan que molestar. A part, va dir que els nens haurien de canviar de família
cada mes per evitar-ho.

Temes d’estudi
Les emocions
Reaccions emocionals: recalca que les emocions també són respostes a estímuls, no una
experiència aliena, ja que fa que el hi hagi canvis neurològics i en l’experiència pròpia (por = suor,
augment pressió arterial, etc.)

Emocions innates: mitjançant la observació de nadons, va veure que la por, la ira i la resposta
sexual eren emocions innates.

El paper de les emocions en tres punts de vista:

- Primera idea: les emocions estimulen les accions, és a dir, et preparen per atacar o
defendre’t, com la por.

- Segona idea: Milloren el rendiment, ja que són útils per a generar alts i baixos en l’estat
d’ànim de la persona i aconseguir que surti de la monotonia.

- Tercera idea: les emocions són reaccions infantils i negatives, ja que perturben i alteren la
conducta de l’adult.

Condicionament emocional
Albert (11 mesos) i rata blanca. = Condicionament operant.

1. Condicionament de la por

Se li presenta una rata a l’Albert i no té cap mena de reacció. Després se li torna a presentar i
s’afageix un estímul d’un martell donant un cop a una barra d’acer, que provoca un soroll molt
fort, cosa que espanta el nen.

En la segona sessió només en veure la rata, el nen ja comença a plorar.

Després de set sessions, la reacció de por estava condicionada per la presència de la rata.

Descobriment: es poden condicionar les emocions, la por no apareix del no-res, sinó quan hi ha
un estímul que ho provoca.

2. Generalització

El nen reacciona amb por davant d’altres animals, objectes (cotó) i la cara de Watson amb els
cabells esbarats.

Conclusió: el nen té por el context experimental.

3. Persistència de por

Un mes després seguia tenint por a la rata, però amb una pèrdua de la intensitat d’aquest
sentiment.

4. Eliminació de la por/Reversabilitat

Es va pensar que si el nen pot aprendre una por, també la pot desaprendre, ja que si coneixem
les lleis de l’aprenentatge podem saber com manipular aquesta emoció. Però no va poder ser
provat perquè el nen va ser adoptat.

Tot i així, Mery Jones, supervisada per Watson, va treballar amb un nen de tres anys, Peter, que
tenia por a diversos animals i objectes. Va mostrar a distància un objecte fòbic (el conill), mentre li
donaven berenar = Objecte fòbic + experiència plaent. Cada cop li anaven apropant més fins
que va acabar berenant amb el conill a sobre. Això és: Dessensibilització sistemàtica (Wolpe).

 Per què es diu que té fallides l’experiment?

Perquè després dels anys 20 es va intentar replicar i no es va aconseguir.

D’entrada, no se sap si la por es deu a la rata, al soroll o al context experimental. Tampoc se li

permetia al nen fer moviments de protecció per tal de no desenvolupar por, com posar-se les
mans a la boca, xusclar-se un dit…

A més, el fet d’escollir una rata, ja no desperta atracció ni simpatia, ja que l’espécie humana ha
arrossegat aquesta pels animals petits i peluts des de generacions anteriors.

Neurosi
Neurosi: no perds el contacte amb la realitat.

Psicosis: perds el sentit crític i realment estàs convençut del que sents (escoltes veus, els
alienígenes em volen induir…).

Watson diu que la neurosi es pot produir per diverses coses:

- Per hàbits que s’han adquirit en la infància.

- Per respostes desadaptatives per la vida quotidiana, és a dir, el conductisme té com a objectiu
adaptar-se a l’entorn i la neurosi ho complica.

- Pel condicionament i normalitat de la patologia, és a dir, les conductes patològiques al principi

no ho són, són adaptatives, ja que l’individu es va trobar un estímul o situació que van
provocar que hagués d’adaptar la seva conducta i aquesta s’ha mantingut des de
l’adolescència o l’adultesa.

* Si els símptomes s’aprenen, la psicoteràpia consistirà en desaprendre.

Tema 4 - El neoconductisme
Watson és l’iniciador del neoconductisme, que durant els anys 30 i 50 va tenir molta rellevància.
Els principals autors neoconductistes van ser:

- C. Tolman (1886-1959)

- Hull (1884-1952)

- Guthrie (1886-1952)

- Skinner (1904-1990)

Crítiques al conductisme de Watson

- Es diu que ho va portar a l’exageració.

- McDougall (humanista) el va criticar perquè Watson descrivia l’humà com a robot o màquina
de reflexes que només respon a estímuls externs de forma automàtica, fent que els propòsits i
la voluntats humana desapareixin.

- La Gestalt també el va criticar dient que l’aprenentatge no sempre era una connexió E - R, ja
que com podia dir que no existeix la consciència si uns ximpanzès havien après a utilitzar un
pal com una extensió del seu braç per a arribar el seu objectiu.

Característiques comunes entre neoconductistes

- L’objectiu dels neoconductistes era saber com aprenem els humans i els animals, ja que
l’aprenentatge serveix per adaptar-se a l’entorn i també com a tècnica psicoterapèutica o de
control conductual/social.

- Els neoconductistes creien que havien d’estudiar conductes molars, no moleculars com deien
els conductistes. Per exemple: experiment d’apretae una palanca amb la pota — pels
neoconductistes no serà tan important la pota, sinó la conducta en si.

- Li donen més importància a l’organisme, és a dir, tota aquella conducta no observable que
Watson ignorava, ara se li para molta més atenció (E - O - R). Els neoconductistes teoritzen i
hipotetitzen sobre quina mena de conductes no són visibles, però intervenen en la connexió de
l’estímul i la resposta.

Discrepances entre neoconductistes

- Què i per què s’aprèn? (Llei de l’efecte)
Alguns neoconductistes consideren que per aprendre cal un reforç o una recompensa i altres que
no fa falta. Per exemple: estudiem perquè volem treure bona nota (aprenentatge perquè hi ha un
reforç) — uns estan d’acord (reforç sí, llei de l’efecte sí) i altres no.

- Grau de cientificitat
Hi ha discrepances per veure si se li havia de donar un caràcter més o menys científic a la
psicologia, ja que alguns eren enginyers que intentaven construir fórmules matemàtiques de la
conducta i altres que pensaven que no era necessària tanta matemàtica, sinó que la psicologia es
podia resoldre amb lleis molt simples.

Experiment amb rates

Hipòtesi 1: primer la rata seguirà el camí 1, que està bloquejat; seguirà amb el camí 2 i li passarà
el mateix; finalment, trobarà la sortida per camí 3.

Hipòtesi 2: la rata ha creat un mapa cognitiu, ja coneix el laberint i s’ha familiaritzat amb ell. Ara
quan trobi el primer obstacle sabrà que no pot anar ni pel camí 1 ni pel camí 2 i anirà directament
pel camí 3.

Els neoconductistes creuen que la rata no ha après per assaig i error, sinó per l’experiència del
laberint, és a dir, per l’aprenentatge E - O - R (mapes cognitius). D’aquesta manera, ja confirmen
que hi ha activitats molt importants dins la ment de l’individu que no es poden observar des de
fora, cosa que els encamina a l’inici del desenvolupament de teories cognitives.

A partir dels anys 50, el model d’aquest experiment entra en crisi, ja que es considera que no es
pot equiparar l’aprenentatge d’un animal al d’un humà i s’acomença a discutir.

SKINNER: CONDUCTISME RADICAL

És radical perquè planteja tornar al principi de Watson de prescindir de la ment, ja que l’explicació
de la conducta està en l’ambient, no en la ment. La radicalitat està en què per Skinner la
psicologia s’ha de centrar en allò observable i buscar l’explicació en l’ambient i l’entorn.

Orígens intel·lectuals
Teoria de l’evolució de Darwin

Diu que la conducta està determinada pel medi ambient, cosa que fa que l’adaptació sigui el
mitjà de supervivència. La cultura serien tots els coneixements que es transmeten de generació
en generació per a facilitar l’adaptació.

Conductisme de Watson

S’adapta amb un gir radical prescindint del que passa dins la ment, centrant-se només en
l’observable. La ment no té un pes rellevant per a la ciència de la conducta.

Positivisme empiricista

Dóna un gran valor a les dades que s’obtenen en l’observació en laboratoris. Segons Skinner, la
psicologia podrà avançar gràcies als experiments i creant una base empírica forta.

Condicionament Operant: La caixa d’Skinner

Aquesta caixa li permetia observar quants cops la rata apretava la palanca. Hi havia una serie
d’estímuls que la rata aconseguir trepitjant la palanca. I tot i la crítica anterior, per a ell
l’aprenentatge de la rata era equivalent als humans.

Objecte d’estudi
- Ell creu que la psicologia s’ha de dedicar a analitzar la relació entre els antecedents i les
conductes següents (l’anàlisi funcional de la conducta).

- I s’han d’identificar les condicions o estímuls ambientals que controlen la conducta, ja que si
sabem quina és la connexiço entre el que passa abans i el que passa després, podrem
controlar la conducta, modificar-la i aplicar-la a altres problemes.

Mètode: Condicionament Operant

- Operants: són respostes que s’executen sobre el medi ambient per obtenir un estímul
reforçador.

- Conductes molars: és a la conducta que li permetrà obtenir el reforç (operants).

- La resposta a l’estímul és creada per l’organisme: La rata és un organisme actiu, perquè

actua sobre l’ambient per buscar un reforçador i sap que podrà fer-ho les vegades que vulgui.
Aleshores, a partir d’aquesta acció la rata obtindrà un estímul que reforçarà la seva conducta.

- Reforçament: planteja diferents tipus de reforç:

- Raó fixa: el reforç s’obté després d’un nombre determinat de respostes. Per exemple,
cada 10 cops que la rata pitji la palanca, obtindrà un reforç. I amb això Skinner observa
que obté respostes poc constants, no és un bon mètode. (= treballadors, Xprod. - pago)

- Raó variable: el nombre de respostes per aconseguir el reforçador varia aleatòriament,

tot i que sempre dins d’un promig determinat. Per exemple, la rata obtindrà un reforç
entre 4 i 16 cops que pitji la palanca. Així veu que obté un rendiment més alt i fa que la
conducta perduri. (= tragaperras).

- Interval variable: el reforç es dona cada cert temps, però de manera aleatòria. Ofereix
un millor rendiment de cara a l’aprenentatge. Per exemple, la lluna de mel, en el cas de
situacions de violència de la dona, és un reforçador, perquè manté a la dona amb
l’home. (= profe posa examen sorpresa casi cada setmana).

* Un comentari global del comportament es que la conducta premiada regularment

és la més difícil d’erradicar, així Skinner va deduir el mecanisme de la compulsió,
que un exemple seria la màquina escuramonedes, que impulsa un tipus de
comportament que genera una conducta més potencia i més fàcil de controlar.
- Càstig: és un reforçador negatiu que té l’objectiu d’eliminar una conducta. Skinner s’hi va
negar a fer-ne ús per dues raons:

1. No disminueix la força d’aquesta conducta, només la seva freqüencia, és a dir, quan

desapareix el castig la conducta castigada torna a emergir.

2. Genera reaccions emocionals poc adaptatives: rebuig, aïllament, rabia…

* Això és molt rellevant per veure que el càstig no és una forma d’aprenentatge
adequada.

Controversies sobre la seva concepció de la naturalesa humana

Skinner desenvolupa la seva concepció de la naturalesa humana en dos llibres:

- Walden dos (novel·la): desenvolupa la idea del poder que té el reforç positiu per controlar
l’ésser humà i construeix tota una societat utòpica (relacions socials, productivitat…)
 mitjançant el reforç positiu. Vol mostrar tota la força i el poder del control social, que el control
va molt associat al conductisme.

- Más alla de la libertad y de la dignidad: on qüestiona la possibilitat de ser lliure, autònom i de

manera que el que vol remarcar és que la conducta humana està controlada pel context i pels
estímuls ambientals. Sembla que posteriorment, skinner, es va penedir d’utilitzar l’expressio en
el títol ‘’más allá’’, ja que sembla que resta valor a la dignitat i llibertat humanes.

També hi ha un qüestionament sobre el lliure albir (libre albedrío).

La perspectiva d’Skinner és optimista, en el sentit que té fe en la maleabilitat de la conducta

humana, de la qual es pot aprendre. Té un principi fonamental, que diu que s’ha de canviar
l’ambient físic i social, no la ment i el cor de les persones. Però aquesta idea no és tan simple, ja
que les forces socials prefereixen que canviï la ment de les persones a que canviï l’ambient, les
pautes socials, etc.

Per tant, el conductisme pretén canviar la societat, la situació de poder, les condicions de
treball… canviar el món, no les persones, ja que el canvi s’aconsegueix a partir d’aqui.

Crítiques: Mecanicisme i determinisme.

La principal crítica vindria donada perquè el conductisme es considerava una orientació enemiga
de l’ésser humà, que deia que els humans estem determinats, que no som lliures. És una corrent
antidemocràtica i autoritària.

Fins i tot, la paraula control fa pensar en el feixisme. La filla d’Skinner va criticar que podria haver
fet servir una altra expressió en lloc de ‘’control’’, com per exemple ‘’el medi ambient ens
conforma, ens inspira, no ens controla’’. L’humanisme es contraposa al conductisme i es d’on
vindran les majors crítiques.

La influència de l’ambient
Experiment: Parc de rates.
Projecte de les addiccions: Alexander, Coambs y Hadaway
Aquí veiem el conductisme, el pes que té l’ambient.

Entre el 1960 i el 1970, Alexander, Coambs y Hadaway van fer experiments amb animals entre els
per conèixer millor l’ànsia i el desig de consumir, la tolerància i el síndrome d’abstinencia. A
principis dels 80 van publicar el treball.

Els tres autors comencen a investigar sobre el tema i el primer que fan és qüestionar els
experiments anteriors fets amb animals, ja que aquests experiments es van fer amb animals que
estaven en condicions de vida aversives, doloroses per ells. Per exemple, si fas un experiment
amb un animal (ximpanzè) lligat a una cadira i li dones la oportunitat de que premi un botó que li
dóna droga, la qual alleugerirà la seva situació, evidentment ho farà.

La pregunta doncs és: ¿És la substància la que és addictiva o és la situació la que promou
el consum per alleugerar el dolor i el patiment?
I el que fan és replicar experiments canviant l’entorn i l’ambient.

També els hi sorgeixen dubtes sobre el poder d’addicció de la substància:

- Opi legal: quan era legal, el nivell d’addicció era d’un 1%.

- Morfina en pacients: es dóna per alleugerir el dolor i la poden deixar sense dificultat quan els hi
donen l’alta.

- Heroïna: el 90% dels soldats que van consumir heroïna a la Guerra de Vietnam, van deixar de
consumir-ne’n en tornar a casa.

Conclusio tres psicos: la droga és una forma d’adaptar-se a circumstàncies adverses i de

soportar un entorn dolorós.

A partir d’aquestes tres premises ells elaboren un parc de rates que estan en diferents
condicions:

- Una meitat estan vivint soles en gàbies.

- L’altra meitat viuen en un parc per a rates amb joguines, bones condicions i on poden
desenvolupar-se tranquil·lament.

Facts:

Els dos grups tenen aigua de l’aixeta per una banda i aigua amb opiaci per una altra.

Les rates aïllades en gàbies bevien 16 cops més líquid d’opiaci que les rates del parc.

Conclusió:

La hipòtesi és paliativa (que minva o alleugera els efectes d’alguna cosa) i diuen que prenen molt
més opiaci perquè els hi ajuda a paliar el patiment i a suportar millor la situació de confinament.
La idea és que les del parc de rates poden viure tranquil·lament, en canvi les de les gàbies que no
poden aparellar-se ni fer vida normal fan ús daquesta substància per evadir-se de la situació.

Què passava un cop instal·lada l’addicció? És capaç l’entorn de disminuir l’addicció?

Aquestes rates que ja eren addictes a l’opiaci les dividien:

- A la meitat les distribuïen en gàbies.

- A l’altra meitat les posen en el parc.

Conclusió: Les de les gàbies seguien prenent morfina i les del parc, que seguien tenint la opció
deixaven de beure morfina. Per tant, en condicions favorables la droga entorpeix la vida.
L’addicció no és irreversible.

Predominen les hipòtesis biologistes

Aquest estudi aniria a favor de la idea conductista perquè el context té una gran importància i els
ciutadans ens hem d’esforçar per a generar el millor entorn possible. Però predominen les
hipòtesis biologistes, que diuen que el que és addictiu és la substància, que provoca un efecte en
el cervell que et fan addicte. Interessa més aquesta explicació que no la primera, entre altres
coses, perquè facilita que les farmacèutiques produeixin fàrmacs per a guanyar diners. És més
fàcil això que canviar un barri sencer, per exemple.

Crítiques a l’experiment

- Com una persona rica pot tornar-se addicte? Doncs, perquè la riquesa no dóna la felicitat, els
rics tenen altres preocupacions.

- Les rates estaven en un món ideal que no és el món real, per tant s’hauria de tornar a repetir el
experiment en un ambient bo, però real.

Teràpia de conducta
El conductisme i neoconductisme tenen una tecnologia terapèutica d’intervenció psicològica
plenament vigents i són les més utilitzades en la psicologia clínica actual.

Presenten tres períodes històrics d’evolució de la psicoteràpia de conducta:

1) 1950
Teràpia de conducta tradicional (basada en el condicionament clàssic)
La teràpia més important és la desensibilització sistemàtica de Wolpe, basada en l’exposició.
Tracta d’apropar el pacient a la situació traumàtica i fer-li recordar per tal de superar-la. Exemple:
Una persona amb agorafòbia, que pot arribar a tenir un atac de pànic, el que es fa és ensenyar-li
estratègies per a regular la por i l’ansietat a través de tècniques de relaxació cada cop que
s’exposi més i més a la seva fòbia.

Anàlisi aplicada a la conducta (basada en el condicionament operant)

Hi ha dues formes de treballar:

- Aprenentatge per part de psicòtics (Lindsey i Skinner, 1953) ingressats en hospitals per a poder
potenciar conductes normals. El que va observar juntament amb Watson, és que tenien
conductes psicòtiques quan rebien atenció, és a dir, que rebien atenció quan començaven a
cridar, a parlar del seu deliri o a donar cops a la paret. Aleshores, van pensar que s’havia de
realitzar un canvi en el reforç i se li comença a donar atenció a la conducta adequada (vestir-
se, que molts no ho feien, menjar bé, que tampoc, etc.).

- Aprenentatge per economia de fitxes (Ayllon i Yazrim, 1957): es van acumulant gomets verds
per les coses que fas bé i gomets vermells per les que no i arriba un punt que pots intercanviar
els gomets per una trucada a un familiar, una excursió…

2) 1970
Terapia cognitivo-conductual (Ellis i Beck)
S’incorporen els pensaments del pacient com quelcom important en la tècnica i l’estudi.

3) 1990
Conductisme de tercera generació
El té molt present Skinner i posa molt èmfasi en el context.

Activació conductual: una persona deixa de fer conductes que augmentaven la seva qualitat de
vida i en teràpia es busca que les recuperi. Per exemple, que algú amb depressió reactivi
activitats que havia deixat de fer i eren positives per ell/a (passejar, llegir, quedar amb amics…).

Teràpia d’acceptacio i compromís: té a veure amb que hi ha símptomes o formes de patiment

que, tot i que s’hagi fet teràpia o pres medicació, no se soluciona. Aleshores, la persona intenta
acceptar els símptomes, però també es compromet a intentar fer coses que millorin la seva vida
en una línia que vagi d’acord amb els seus valors. Així, aquest passa a segon pla i el valor pren
importància en la seva vida.

Tema 5 - L’humanisme
La psicologia després de la 2GM
En finalitzar la 2GM els soldats tornen a casa i la majoria d’ells pateixes estrés post-traumàtic.
Això va suposar un canvi per la psicologia, perquè va fer que els psicòlegs, que es dedicaven
sobre tot a la psicologia infantil, al néixer aquesta necessitat de més atenció psicològica per part
dels adults van començar a fer-els teràpia, que fins aleshores només treballaven amb nens i els
que els hi feien teràpia als adults eren els psiquiàtres.

El neoconductisme comença a declinar i a perdre poder en les universitats (no en l’àmbit

clínic). Motius: com investigaven només amb rates, es va començar a qüestionar la teoria
neoconductista amb l’etologia, cosa que va portar a que fessin experiments amb altres animals
(porcs) i això va demostrar que la conducta humana i la conducta animal no són tan equiparables,
perquè els animals tenen un tipus de conducta molt instintiva, forta i difícil de canviar.

Durant l’època de postguerra (entre els 50 - 60) van aparèixer noves formes de veure els humans
més revolucionàries i sorgeixen noves escoles psicològiques:

- L’humanisme (la tercera força)

- El cognitivisme (revolució cognitiva)

CANVIS SOCIALS I CULTURALS EN LA DÈCADA DEL 1960

1) Conflictes bèl·lics:

- La Guerra Freda (Rússia vs. EUA)

- Cuba i la revolució: crisi dels míssils.

- La Guerra de Vietnam: gran impacte a EUA a causa de la seva intervenció. Es van poder
reproduir imatges de la guerra a la TV i el poble estatunidenc va protestar perquè estaven en
contra del que es veia.

2) Moviments per la lluita dels drets civils dels afroamericans.

3) Dones: És una etapa de conscienciament de la desigualtat entre homes i dones i a tot

occident es van produir canvis importants per a les dones. Sobretot en la sexualitat (revolució
sexual: mesures anticonceptives) i la meternitat.

4) Moviment hippie:

- Està inspirat en la Generació Beat (Generació salvatge), una producció literària: Kerouac, En el
camino; Ginsberg i Burroughs, Yonqui. Són artistes i escriptors que mostren amb la seva
capacitat una ruptura i exalten la individualitat, la llibertat sexual, la filosofia oriental (budisme,
induisme, etc), la vida nòmada i l’incomformisme.

- Renegaven del nacionalisme i de la Guerra de Vietnam.

- Consideraven que les polítiques eren nocives i qüestionaven els valors de l’època. Ho van
transmetent a l’èlit social i al poble.

- Volien obrir la ment i desfer-se de corsés i idees opresives i per fer-ho consumien drogues
al·lucinògenes (LSD), ja que deien que feien manifestar l’ànima (Psicodèlia).

Escoles de psicoteràpia: proliferació en la postguerra

La 2GM genera la necessitat d’atenció psicològica, cosa que porta a anys de proliferació
(increment, creixement) de tècniques.

- La psicoanàlisi i la psicoteràpia psicoanalítica segueixen existint i són potents.

- Rogers (1902 - 1987): Teràpia “no directiva”, “centrada-en-el-client”.

- Albert Ellis (1913-2007): Teràpia racional-emotiva. Ja hi havia teràpies que buscaven modificar
el pensament o les emocions.

- Wolpe (1915-1997): Desensibilització sistemàtica. (Encara no hi ha teràpies tècnicament

cognitives ni sistemàtiques).

- Eysenck (1916 - 1997): Crítica a la psicoanàlisi. L’any 52, hi ha una critica ferotge d’Eysenck
sobre sobre si funcionen o no les teràpies psicoanalitiques.

Comença a haver-hi moviments eclèptics i integradors, diversitat d’escoles.

La psicoanàlisi i el conductisme s’ajuten.

PSICOLOGIA HUMANISTA
Els inicis
Hi havia molts psicòlegs amb perspectives diferents units per una cosa en comú: són contraris
al conductisme i al psicoanàlisi freudià. Hi ha molta dispersió d’aquests contraris:

- Alguns tenen una base filosòfica: Rollo May.

- Altres es basaven en teories organísmiques: Goldstein.

- Altres eren psicoanalistes separats de Freud i seguidors d’Adler, Jung, Hordney, Sullivan i
Fromm.

- I altres estaven dins la psicologia de la personalitat: Allport i Kelly.

Eren la ‘’tercera força’’, perquè ja hi havia dues forces principals:

- El conductisme, del qual deien que posava massa èmfasi en el context I no tant en
l’experiència pròpia i la subjectivitat.

- La psicoanàlisi, que deien que donava massa importància a que les persones estan massa
determinades pel seu passat, semblava una visió pessimista i per això els humanistes
recuperen la llibertat de les persones.

Els tres principals autors són Allport, Rogers i Maslow. Es publica la primera revista sobre
psicologia humanista.

Característiques generals de l’humanisme

- Objecte d’estudi: l’ésser humà com a criatura única que té uns sentiments, uns ideals I uns
valors propis. És un ésser humà actiu, que crea i que busca autorrealitzar-se.

- Interessa la idea de totalitat i d’holisme: No miren les conductes, sinó l’humà en la seva
globalitat.

- Llibertat individual: L’ésser humà és lliure d’elegir el seu propi destí d’una manera conscient i
resposable. Ell mateix s’autodetermina, no l’ambient ni el seu passat.

- Potencial de desenvolupament: Tothom té una potencialitat per desenvolupar-se i anar

millorant. Això forma part d’un mateix, no només es vol adaptar, sinó també créixer.

- Mètode: És un estudi de la subjectivitat. Té en ocmpte què signitica l’experiència per la

persona i para molta atenció en el seu discurs: què fan servir per descriure’s, com ho fan, com
ho diuen…

- Dificultats: La vaguesa conceptual fa ús de conceptes de difícil definició (llibertat,

autorrealització…) i dificulten l’estudi. A més, hi ha un aglutinament d’escoles que provoquen
una manca de cohorència.

MASLOW (1908 - 1970): AUTORREALITZACIÓ

Maslow va ser una persona de prestigi que es posava en contacte amb els psicòlegs descontents
amb la primera i la segona força, va ajudar a que la psicologia humanista fos respectada i va
arribar a ser president de l’APA.

Motivació: què busquen les persones a la vida? Perquè les persones fem conductes que no
tenen un objectiu: ens interessa l’art, l’estètica, els museus… Perquè ens agrada i ho busquem si
no és una necessitat fisiològica?

- Motius superiors: Hi ha motivacions d’alt nivell que van més ennlà de les necessitats
bàsiques: les experiències místiques que estan a l’abast d’alguns humans. Li interessen
les qüestions d’espiritualitat.

- Persones autorrealitzades: persones que han desenvolupat tot el seu potencial (social,
intelectual…).

Teoria de la motivació:

- L’ésser huma és un animal de desitjos. Quan aconseguim el desig actual anem a buscar un
altre i així sempre.

- Però aquesta recerca és una recerca endressada i jerarquitzada per la Piràmide de Maslow:

Autorrealització (moralitat, creativitat, no prejudicis… Només arriba l’1% de la població als 50 -

60 anys i diu que la persona que hi arriba té tot el potencial
i ha desenvolupat totes les capacitats humanes d’intimitat, rebre i
acceptar. Arriba a estar en pau amb ell mateix i sent que té un projecte
vital).

Reconeixement (confiança, respecte, èxit…)

Afiliació (amistat, afecte, intimitat sexual. Diu que necessitem relacions afectives).

Seguretat (física, laboral, moral, familiar, etc. i Maslow diu que el concepte de rutina permet a
l’individu reinventar-se en el terreny laboral, ja que li permet explotar les
seves habilitats i innovar).

Fisiologia (necessitats bàsiques)

ROGERS (1902 - 1987): TERÀPIA CENTRADA EN EL CLIENT

- Dissidents: comença a discrepar amb les dues forces principals.

- Psicoteràpia no-directiva: considera que el client és l’expert en la seva pròpia experiència i

critica la posició superior del terapeuta, el qual imposa diagnòstics, la seva teoria i les teràpies.
El psicòleg ha d’estar molt obert al pensament i les idees dels pacients amb una relació
simètrica i igualitària.

- Èmfasi en allò subjectiu i allò conscient: El terapeuta ha d’entendre el que li passa al pacient
des del seu punt de vista i veure el món i la vida igual que el pacient, sense prejudicis ni judicis
sobre les seves idees o creences. I aquí se centra en el conscient, no en l’inconscient com feia
el psicoanàlisi.

- Potencial d’autorrealització: Rogers creu que l’ésser humà es mou en direcció al progrés i la
teràpia busca que aquest movimetn cap el progrés sigui casa cop més autodirigit, autònom i
independent, és a dir, que el propi pacient pugui autodirigir la seva vida.

- Incongruència: el patiment i l’angoixe venen donats quan una persona viu una incongruència,
una discrepància entre el ‘’self’’ (qui creu que és) i la seva experiència real.

- Rogers planteja uns recursos fonamentals per generar un clima adequat per créixer,
desenvolupar-se i curar-se. Aquest clima consisteix en tres condicions:

- L’empatia: el terapeuta s’ha de posar en el lloc del pacient per tal de posar entendre els
sentiments i la situació en la que es troba, però sense posar-se al mateix nivell que ell.

- L’acceptació indondicional: el terapeuta no pot emetre judicis sobre el que fa o deixa de

fer el pacient, ha de sentir que pot explicar qualsevol cosa i que no el jutjarà. Això també
es va donant a mesura que s’empatitza. Però s’ha de tenir clar que no es pot criticar, però
tampoc aplaudir ni elogiar, ja que hi ha persones que no els hi agrada o que pensen que
en el moment en que ho fagin malament el terapeuta els jutjarà.

- L’autenticitat: diu que la psicoteràpia és una relació huamana en la que el terapeuta ha de

ser ell mateix tot i fer el rol de terapeuta. Fins i tot, el terapeuta ha de poder compartir
també els seus sentiments sobre el que li està explicant el pacient, també pot emocionar-
se o mostrar-se impactat i explicar-li alguna experiència personal amb molta prudència.

A partir d’aquests tres principis en la relació terapèutica el pacient troba la forma de millorar.

* Teràpia breu de provocació d’ansietat (no pertanyent a Rogers): consisteix en desafiar el

pacient dient-li alguna cosa que el provoqui ansietat (‘’m’estàs posant excuses’’, jutjant-lo…).
La finalitat és treure el pacient de la seva zona de comfort per treure el que es vol de forma més
ràpida i menys cuidadosa i produir el canvi cap a millor.

FENOMENOLOGIA I EXISTENCIALISME
Un grup de psicòlegs que fa un retorn a la filosofia i són: Husserl, Sartre i Ortega i Gasset.

S’inspiren en filòsofs que, més que un funcionament de la ment, proposen una reflexió sobre la
naturalesa humana i les percepcions existencials que poden ser motiu d’ansietat. Com per
exemple, la mort, el sentit de la vida, l’alienació (el lloc d’algú al món)…

Principals autors
- Rollo May (1909-1994)

- Irvin Yalom (1931-)

- Fritz Pearls - Gestalt (1893- 1970)

- Victor Frankl - Logoteràpia (1905-1997)

Psicopatologia
- Trobem el sentit de la patologia de la persona en funció de la forma que té el pacient d’estar
en el món, les seves cricumstàncies i la seva biografia (sentit i significat).

- Frankl parla del cercle neuròtic com a simptomatologia, en el qual la persona intenta evitar o
refugiar-se d’experiències que ha viscut o hauria de viure i que no vol. Per exemple, la por a la
mort. El pacient entra en un cercle viciós del que no pot sortir i el psicòleg l’ajudaria a descobrir
quin és el seu projecte existencial.

Teràpia
Si tens una patologia vol dir que alguna cosa no quadra o que el projecte no és clar. Així, la
teràpia passa per analitzar amb el pacient quin és el seu projecte existencial, quina vida vol
tenir, quins valors vol que tingui aquesta vida, etc.

L’anàlisi del procés existencial de la persona, permet descobrir el sentit del símptoma i el
psicòleg remourà aquests símptomes que fan de fre per a realitzar el seu projecte de vida.
D’aquesta manera, s’activen els obstacles neuròtics i es reactiva la capacitat d’autorrealització i
de maduració.

Tema 6 - El cognitivisme
En la 2GM va sorgir una gran fita (hito): La informàtica, degut a la Revolució Tecnològica. Aquests
avenços donaran lloc a metàfores per explicar el funcionament de la ment.

- Alemanya: Escola gestàltica de Berlín.

- Moscú: Vygotski (1896-1934) i Lúria (1902-1977)

- Regne Unit: Barlett (1886-1969)

- Suïssa: Piaget i orígens i desenvolupament del coneixement.

LA PSICOLOGIA COGNITIVA
Objecte: els processos mentals (percepció, atenció, memòria, solució de problemes, raonament,
presa de decisions, etc.).

Mentre que el conductisme evita estudiar els processos mentals, el cognitivisme recupera la
ment i tots els processos no observables com a objecte central de la psicologia, ja que diu que la
conducta ve determinada per la percepció de la realitat (conductisme: per l’ambient).

El cognitivisme va arrelat al…

Procesament de la informació
- Turing (1912 - 1954) amb l’analogia entre ordinador i ment.

La psicologia cognitiva va ser una confluència de:

- La cibernètica (Weiner, 1894 - 1694) és una disciplian que estudia els servomecanismes, que
són dispositius capaços de captar la informació del medi ambient i modificar-lo. Exemple:
sensors de temperatura que posen en marxa els aires acondicionats son servomecanismes.

- La teoria de la informació (Shannon, 1916 - 2001) planteja funcionaments molt simples que
mesuren la quantitat d’informació que passa per un sistema. (Input — emmagatzematge en la
memòria — transformacions — output) i la ment funciona amb un esquema similar: una
informació entra a la ment, hi ha una transformació i, finalment, una resposta.

Naixement de la psicologia cognitiva: Centre d’estudis cognitius de Harvars (1960) per Miller i
Bruner.

Característiques generals
Objecte d’estudi: conducta cognitiva humana.

La psicologia cognitiva…

Veu l’ésser humà com un subjecte actiu que construeix i elabora el coneixement,
emmagatzema la memòria i elabora estratègies per a resoldre problemes.

Metàfora de que la ment és com un ordinador vs. ciència cognitiva

Cal diferencia entre psicologia cognitiva i ciència cognitiva, ja que la psicologia cognitiva pren la
metàfora de que la ment és com un ordinador i la ciència cognitiva afirma i crei que la ment és
com un ordinador.

Finalment, els cognitius no recorren a la neurofisiologia, no tenen present que hi ha una part del
cervell que és molt fisiològica, tan sols busquen el seu funcionament sense obtenir una
fundamentació física evident del cervell.

Mètode d’estudi: experimental.

Crítiques
- Dels conductistes radicals: Skinner diu que el cognitivisme és un retrocés científic cap el
mentalisme, perquè es torna a plantejar que la clau de la psicologia està en la ment i no en
l’ambient o en la conducta observable.

- Crítica a l’analogia ment i ordinador: Els ordinadors necessiten inputs clars, no són capaços
s’interpretar o ser intuïtius amb les coses ambigües com les emocions. En canvi, els humans sí
que tenim aquesta capacitat i funcionem molt a base d’impressions, emocions i motivacions.

DANEIL KAHNEMAN (2012)

Va guanyar un Premi Nobel d’Economia sobre les inversions en Borsa (economia de la conducta) i
explicava que les decisions que es prenien a l’hora d’invertir en la Borsa no eren racionals, sinó
per impulsos i emocions.

Estableix dues parts de la ment

Sistema 1: pensar ràpidament
És un pensament automàtic i es posa en marxa de forma inconscient. S’usa per fer operacions
simples i percebre i guarda la informació en la memòria automàticament. És responsable de bona
part de les nostres decisions de tipus ‘’m’agrada o no m’agrada’’, que impliquen poc raonament i
poca deliberació.

Sistema 2: pensar a poc a poc

S’activa davant de treballs mentals que requereixen un esforç i impliquen atenció, concentració,
triar el millor sistema o procediment, lentitud i meditació.

Exemples de respostes d’humans davant de problemes que la vida ens presenta:

Podem fer diverses coses alhora?

Una intensa concentració en una tasca que activa el sistema 2, fa que les persones puguin ser
realment cegues a un altre estímul.

Mandra mental
Kahneman diu que tenim una excessiva facilitat per fiar-nos de les pròpies intuïcions, perquè
intentem evitar l’esforç cognitiu (ment mandrosa).

Exemple:

Una raqueta i una pilota juntes costen 1,10 euros. La raqueta costa un euro més que la pilota.
Quant costa la pilota?

Llei del mínim esforç.

Conclusió: Les persones van encertar més vegades si la pregunta estava escrita de
manera borrosa, ja que s’havien d’esforçar per a comprendre-ho, i s’activava el sistema 2.

Efecte halo
L’efecte halo suprimeix ambigüetats mitjantçant el sistema 1, perquè intentem simplificar la
realitat, per això la primera impressió és fundamental. Si la primera impressió és desfavorable les
coses no van bé.

Exemple

Descripció dels perfils de dues persones:

1) Intel·ligent, diligent, impulsiu, crític, testarut, envidiós
2) Envidiós, testarut, crític, impulsiu, diligent, intel·ligent

Conclusió: Encara que els adjectius siguin iguals si es posen en aquests ordre escollim el
primer, perquè els trets inicials canvien els que venen després. L’efecte halo parla d’aquest
impacte.

Conclusions
El sistema 1 està preparat per construir una història en base a les primeres impressins de manera
que tot la infromació recollida serà conseqüent en la història inicial.

Efecte marc
Explica que diferents maneres de presentar la informació provoca unes certes accions i emocions
diferents.

Exemple

“En un 90% libre de grasa”

“Tiene un 10% de grasa”

Conclusió: El sistema 2 detecta que és el mateix producte però ens deixem endur pel
sistema 1.

Nombres petits
Ens diu que els humans tendim ràpidament a crear una història, de la que es treuen conclusions a
través de nombres petits o mostres petits i es creen uns mites, explicacions i històries falses o
inadeuquades.

Diu que és fàcil construïr una història causal quan també hi ha coses que passen a l’atzar.

Sesgo de disponibilitat
Són errors que cometem els humans a l’hora de prendre decisions.

Exemple

És més probable morir per un accident de cotxe o d’avió?

Conclusió: Ens deixem emportar pel baix de la oportunitat. Les notícies recents aporten
una irracionalitat a les nostres percepcions i desicions.

Què sento? Què penso?


Sistema 1.

Percepció emocional que afecta a prendre una decisió o a percebre una realitat perquè la gent
crea les seves opinions a partir d’emocions i no de dades objectives (m’agrada o no m’agrada).

Valoració de riscos
No regulem adequadament el risc de fer alguna cosa. O ens sobreespantem i patim, o no li
donem cap importància al risc i prenem desicions precipitades.

Regresió de la mitja (Galton)


Situacions estadístiques: sistema 2.

Les dones més intel·ligents tendeixen a casar-se amb homes menys intel·ligents que elles. 

Això es dona per la probabilitat de que es donin fets diferents.

TERÀPIA COGNITIVA
Objectiu: modificar patrons erronis de pensament.

És a dir, el pacient parteix de la base que té problemes, els quals estan associats a la seva forma
de pensar i de veure el món i aquesta forma de veure el món el porta a patir disfuncions
emocionals i conductes desadaptatives.

Cognició: els terapeutes cognitius treballen des del model anterior i pretenen modificar les
conductes per millorar.

Esquema: és un patró cognitiu estable basat en esperiències passades que ajuden a reconstruir
la realitat. Aquests esquemes poden ser adaptatius o desadaptatius, però es diu que són estables
perquè, encara que siguin experiències poc fonamentades o irracionals, l’individu ja té una realitat
creada i, tot i que la persona se senti malament o pateixi, això li dóna molta confiança i seguretat.

Estratègies terapèutiques:

- Objectivitat. S’anima els pacients a buscar evidències o proves objectives de que els seus
esquemes cognitius són fiables i reflecteixen la realitat. D’aquesta manera, el més probable és
que la persona no en trobi o li costi molt trobar-ne.

- Discriminar. Es pot discriminar entre el passat i el present, les experiències d’èxit, etc.

- Aliniar expectatives, és a dir, ajudar a conèixer i a encaixar les expectatives en la vida del
pacient. Després veure quins sentiments anticipatoris li desperta aquesta expectativa i quines
conductes realitza a causa d’aquesta expectativa. Després, veure les conseqüències que s’han
donat per les conductes i els sentiments anticipatoris i, finalment, fer una autovaloració perquè
així en un futur puguin actuar posteriorment de forma més racional i no tan anticipatòria.

* Teràpia cognitiva de la depressió de Beck.

TERÀPIA RACIONAL-EMOTIVA D’ELLIS

La seva teràpia es basa en l’ABCDE:

A - Esdeveniment Activadors: fenomen que li ocórre a un individu o que ell mateix ha propiciat
que passi que fa que s’activin una série de pensaments i conductes problemàtiques.

Exemple: He suspès un examen/M’ha deixat la meva parella.

B - Creences: Les creences poden ser racionals o irracionals i les irracionals acostumen a
fonamentar-se en coses poc lògiques o exageracions que fa l’individu d’un aspecte de la seva
personalitat o de les seves capacitats. També acostumen a ser falsos i molt autoexigents, cosa
que pot contribuir a que la persona se senti com una inútil o que no val.

Exemple: Sóc un fracasat!/Mai ningú m’estimarà.

C - Conseqüències emocionals: són les respostes de cada individu davant d’un determinat
esdeveniment activador i la forma en què modula el seu sistema de creences.

Exemple: Asietat/Depressió.

D - Desafiar o qüestionar aquelles creences: l’individu comença a veure amb una mica més de
perspectiva la seva situació, comença a buscar evidències objectives sobre les seves creences i
les comença a qüestionar.

Exemple: Per què ha de ser tan dramàtic suspendre? Per què tot m’ha de sortir sempre
bé?/Quina evidència hi ha de que sóc despreciable i que tots em rebutjaran?

E - Efecte cognitiu nou: es relaxa completament i veu les situacions, la vida i a ell mateix com
una persona acceptable i positivament, que pot cometre errors i que no passa res per fer-ho.

Exemple: No vaig fer bé l’examen, però el recuperaré. No he de triomfar, tot i que

m’agradaria fer-ho/No sóc una persona despreciable per fracasar o ser rebutjat.

Tema 7 - Teories sistèmiques

Va néixer a finals dels anys 60.

Sistema: és un conjunt d’unitats d’interacció amb relacions entre elles. Per tant, si una part del
sistema es veu afectada, tot el conjunt es veurà afectat (el que li passa al pare influeix la mare).

El sistema pot donar-se a diferents nivells:

1) Individual: una mirada.

2) Grupal: família, amics.

3) Organitzacions: veïns, empreses.

4) Societat.

Objecte d’estudi: aquest se centra en les relacions i l’efecte que té la comunicació sobre la
conducta (la manera de comunicar de la mare afecta a com la filla es comportarà). La
comunicació té una importància central en els sistemes i aquesta pot ser tant verbal com no
verbal, a més acciona el determinisme interpersonal, és a dir, que tot comportament pot ser
explicat per un comportament previ, que explicarà un comportament posterior.

Mètode d’estudi: observació. Molts cops ho fan mitjançant gravacions de les sessions de
psicoteràpia.

Teoria de la comunicació humana (Watzlawick, Beavin i Jackson, 1967)

Desenvolupen els primers plantejament de com es comuniquen els humans en axiomes sobre la
comunicació:

- És impossible no comunicar. Tota conducta humana comunica alguna cosa, ja sigui una
mirada, una expressió o un monòleg, pot ser de forma conscient o inconscient.

- En tota comunicació hi ha un contingut i un component relacional. Es transmet una informació

(contingut) i la forma en què s’ha d’entendre aquell missatge (component relacional), on influeix
el to de veu, etc., és a dir, què diem i com ho diem.

- La comunicació segueix unes regles i unes pautes. Aquestes es van repetint, són cícliques o
busquen l’homeòstasi, és a dir, l’equilibri grupal i l’estabilitat.

- Està plena de valoracions. Qui comunica introdueix un element valoratiu en aquella

comunicació (judicis, opinions…). Per exemple, si algú se sent menyspreat en un grup actuara
d’una manera que confirmarà l’expectativa.

- La interacció:

- Simètrica, on els membres de la interacció actuen igual i tenen el mateix tipus de

comunicació. (Un critica, l’altre el critica/un dóna afecte, l’altre també en dóna).

- Complementària, no està basada en la igualtat sinó que es comuniquen de forma que

complementen la relació. (Algú que cuida, algú que és cuidat/algú dependent, l’altre es fa
més protector).

TEORIA DELS SISTEMES FAMILIARS

La família: de víctima a victimitzadora
La família sempre ha tingut un rol de víctima-victimitzadora.

- La família víctima seria la que té un fill amb un trastorn mental. (víctima de la situació)

- La família victimitzadora seria la causadora dels trastorns que pateix un fill, com ara
situcions de maltractament. (responsable de la situació) = això reflexa una disfunció familiar.

Aclaracions
Totes les orientacions teòriques poden treballar amb famílies, tant la psicoanàlisi, com el
cognitivisme, com la teoria de sistemes. De la mateixa manera que els sistèmics poden treballar
amb una parella o un únic individu, sempre i quan fagi referència a la família en general, és a dir,
treballar amb els pares, dos membres de la família o els germans per separat.

Aspectes del funcionament familiar

1) Estructura
• Límits entre els membres de la família. S’ha de veure si els límits entre els membres de la
família són clars o difusos, és a dir, si cadascú té clar el seu rol (el pare fa de pare i el fill de
fill) i si es poden arribar a pactar coses o arribar a acords, etc.

• Jerarquia. Hi ha un ordre i decisions que es prenen per part dels pares, ja que els pares
assumeixen el poder perquè tenen aquesta responsabilitat.

• Triangulació. Quan dos membres de la família s’alien contra un tercer.

2) Regulació
L’objectiu de la família és aconseguir la homeòstasi, per això ha de regular i arribar a un equilibri
en el seu funcionament i relacions.

Exemple: Si un fill deixa de tenir una patologia, segurament la família no estarà regulada,
ja que un altre membre de la família desenvoluparà una altra patologia.

3) Informació
Com es comunica i relaciona la família. Hi ha families en què la informació està amagada i es
dóna una informació a nivell verbal, que a nivell emocional vol dir una altre cosa.

4) Capacitat d’adaptació
La família s’adapta als diferents moments del cicle vital (l’adolescència dels fills, el niu buit…).

Procés de validació o invalidació de la identitat

La família és el sistema per excel·lència on es construeix el nostre jo i té molt a veure amb el que
has rebut a l’entorn familiar. Els fills reben la definició de qui són mitjançant els pares i pots rebre
una comunicació de com ets positivament o negativament, ja que en aquest grup tendeixen a
ressaltar-se els defectes.

TEORIA DEL DOBLE VINCLE (BATESTON, JACKSON, HALEY I WEAKLAND, 1956)

Aquesta teoria posa en manifest la importància dels patrons de la comunicació familiar.

Hi ha una contradicció explícita-implícita

Una qüestió són les paraules que s’utilitzen i l’altre que el to emocional sigui coherent amb el que
comuniques. Es dóna la contradicció entre allò explícit (les paraules que es diuen) i allò implícit (el
to emocinal amb el que s’explica).

Exemple: el membre de la família esquizofrènic rep un missatge contradictori a nivell

relacional.

La parella: evolució en el segle XX (Pinsof, 2002)

Aquest autor feia una revisió juntament amb una revista ‘’Hasta que la muerte nos separe’’. La
primera idea que planteja és com els canvis psicosocials han afectat a les relacions de parella.

Cada societat imposa una idea de la relació de parella i ell parteix d’una en la que el matrimoni
es defineix de forma monògama i romàntica i estableix l’amor com la primera motivació per a
casar-se. En motivacions secundàries es trobarien les qüestions econòmiques, polítiques, etc.
Així defensa que les relacions de parella es basin en l’afecte i l’amor.



Entre els anys 1400 i 1800 hi havia una esperança de vida molt curta amb la qual cosa el
matrimoni durava entre 10 i 20 anys. A partir del segle XX, l’esperança de vida va augmentar i tot i
així els matrimonis nos duraven més, sinó que esdevenien en separacions legals o no legals o
divorcis.

* Dades
- Aproximadament un 50% dels matrimonis acaben en divorci.

- El 25% es divorcia en els primers 7 anys de matrimoni.

- El 25% es divorcia abans dels 20 anys de matrimoni.

- El 50% en els restants i posteriors a 20 anys.

- Durant les crisis el percentatge de divorcis és molt més baix.

La primera generació de fills de pares divorciats va estar molt afectada i bastant traumatitzada, ja
que no hi havia cap mena d’orientació per entendre què significava ser fill de pares divorciats.

El divorci està associat a tres factors:

1. L’increment de l’experança de vida, com ja he dit abans.

2. La presència dels fills, ja que rebaixa la qualitat de la relació de parella, els inicis de la
convivència, les vides professionals o el desgast de la relació amb els anys.

3. Canvis en el rol biopsicosocial de la dona per dues raons:

1. La quantitat de fills afecta, ja que si la parella té pocs fills és més probable que es
divorciï.

 2. El rol de les dones i el feminisme, ja que la dona ha cobrat autonomia i independència

tant econòmica com social i això comporta que tingui més facilitat per a divorcia-se i
que a més pugui refer la seva vida sola, sense necessitat d’un home.

4. Canvis legislatius, que han facilitat la situació per a divorciar-se i s’ha reduït l’etiqueta
peiorativa del divorci, fent que no es vegi com un fet dramàtic.

Capacitat pel vincle de parella

Pinsof desenvolupa factors de diferents característiques que faciliten viure en parella:

Factors individuals
- El principal factor per a que funcioni una parella és la capacitat per a seleccionar una
apropiada.

- La regulació de les emocions, ja que hi ha persones que tenen una personalitat que dificulta
la gestió de les seves emocions, cosa que fa que tinguin més problemes per a mentenir una
relació de parella. Un exemple fonamental seria la ira, que es dóna molt en les situacions de
maltractament de parella.

Factors de parella
La investigació que realitza Pinsof demostra que hi ha dues característiques:

- La semblança. Confirma que com més s’assemblim dues persones més probabilitat tenen de
ser més estables i durar.

* Homofília és l’atracció per l’igual.

- La crítica, la defensivitat, el menyspreu i la interrupció durant la comunicació

(Stonewalling = negativa a comunicar-se o cooperar). Les parelles amb problemes per
comunicar-se, que es criticaven, es posaven a la defensiva i s’interrompien l’un a l’altre, al cap
dels anys es divorciaven 100%.

Desenvolupament personal en l’edat adulta

Fa referència a com es desenvolupen dues persones amb els anys. Els factors individuals o de
parella poden partir d’una posició adequada, però amb els anys es pot anar modificant fent que la
parella es distancïi.

També cal tenir en compte que continuar una relació no sempre és una capacitat, a vegades és
una por, ja que hi ha persones amb dificultat per a trencar aquests vincles.

Finalment, segons l’autor, s’ha de mirar com evoluciona la relació de parella (què és o deixa de
ser) i a partir d’aquí parlar conjuntament sobre la redefinició del matrimoni, la cohabitació i la
coparentalitat.

Tema 8 - Psicologia: situació actual i perspectives de futur

LA PSICOLOGIA POSITIVA (SELIGMAN, 2005)
Concepte d’indefensió apresa: les persones que es troben en una situació que fagin el que
fagin no ho fan bé, desenvolupen depressió. Seligman es va cansar d’estudiar la depressió i va
decidir fundar aquesta nova corrent de la psicologia (PsiPos) al principi del mil·leni.

La psicologia positiva és l’estudi de com, per què i sota quines condicions emergeixen l’emoció,
el caràcter (personalitat) i les institucions positives.

La base de la PsiPos realitza un llistat i una definició de valors que consideren que integren la
visió positiva de les persones i series assumibles per qualsevol cultura.

Són sis virtuts amb les seves subvirtuts:

1. Sabiduria i coneixement
Creativitat, curiositat, apertura de ment i amor a l’aprenentatge.

Perspectiva: Ser capaç de proporcionar consell savi a la resta.

2. Coratge
Autenticitat, valentia (que a priori pot ser un valor, però hi ha persones que arriben a ser temeraris
quan perden la capacitat de templança i posen en perill a la resta i a ell mateix), persistència i zest
(entusiasme per la vida).
3. Humanidad
Amabilitat, amor, intel·ligència social.
4. Justícia
Equitat, lideratge, treball en equip.
5. Templança (capacitat que protegeix contra l’excés)
Perdó, modèstia, prudència, autorregulació.
6. Trascendència
Apreciació de la bellesa, excelència, gratitud, esperança, humor i religiositat (crítiques: la
religiositat en ella mateix pot ser discutible si és o no un valor, segons com s’entengui (terrorisme
o pràctiques satàniques)).

* Tots els valors poden ser matissats.

La felicitat
La principal paraula que engloba la PsiPos és la felicitat i Seligman juntament amb més autors
afirmen que és un concepte molt difícil de definir.

Plantegen diferents camins per arribar a la felicitat

Les persones més capaces de

1) Tenir una vida basada pel plaer i el goig.

trobar la felicitat serien aquelles

2) Tenir una vida compormesa (ofici).

capaces de combinar els tres

3) Tenir una vida significativa, amb sentit.
camins. El camí 2 i 3 també.
* No s’ha de confondre felicitat amb absència de dolor, ser feliç no és arribar a un estat definitiu,
s’ha d’entendre com un itinerari que mai s’assoleix, així en algún moment es pot sentir feliç.

També es plantegen exercicis per arribar a la felicitat

Exemples:

- Visita d’agraïment: consisteix en escriure una carta amb paraules d’agraïment cap algú, anar-
la a veure i entregar-li.

- Escriure tres coses bones cada dia: tres coses que han anat bé al llarg del dia, explicar per
què i fer-ho cada nit.

- Identificar cinc capacitats personals que funcionin i proposar-te utilitzar-les.

Veuen que funciona comparant a persones que ho fan i persones que no ho fan (ciència empírica)


Crítiques a la PsiPos
Marino Pérez critica:

1) Que el fet de denominar-se Psicologia Positiva fa que s’apoderi de tot allò positiu, com el
creixement postraumàtic, que els psicòlegs positius diuen que és mèrit seu. Només es fixa en
allò bo i hauria de fixar-se també en allò dolent i partir de la base que ambdues conviuen.

2) També que les tècniques que s’utilitzen són massa simples i no es pot arribar a un canvi
significatiu amb elles. Sí que funcionen a curt termini, però no a llarg termini; funcionen de
manera temporal, no vital ni eterna.

Perjudicis dels afectes positius:

1) Emoció positiva (felicitat) vs. Emoció negativa (ira, enveja i tristesa).

1) Una persona que se sent molt satisfeta, alegre i en un bon estat de benestar és una
persona menys perseverant i més mandrosa. La persona que es troba sota emocions
positives està menys predisposada a fer tasques cognitives demandants, perquè ja se
sent bé i haver de realitzar una activitat exigent i d’esforç li fa mandra.

2) Aquest sentiment de felicitat pot tenir un component d’egoisme si no se sap gestionar

o la persona no vol gestionar-ho. Si desvincula el sentiment de felicitat del compromís i
el sentit i només se centra en estar bé ell mateix, evoca actituds poc solidàries i poc
atent pels altres, cosa que provoca estar aïllat del món.

2) Felicitat despòtica
Estem en una època en la qual estem obligats a ser feliços, no tenim dret a no ser-ho i si no som
feliços, automàticament, ens convertim i ens senim com uns fracasats.

3) Hipomania
La hipomania és un estar en un estat d’excés de felicitat, que pot acabar provocant conductes de
risc, perquè l’optimisme és cec.

4) L’autobombardeig de frases positives (a la publi, IG…) pot acabar alimentant la felicitat

despòtica.

Beneficis dels afectes negatius

Els sentiments positius no sempre són tan positius. Però per sort, tampoc els sentiments negatius
són necessàriament i sempre negatius.

1) Millor memòria: Les persones tristes (una mica, no a nivell clínic depressiu) tenen millor
memòria que les contentes. Això s’associa a que la tristesa et fa estar més en sintonia amb
l’entorn. Si s’està eufòric, la mirada és més superficial.

2) Judicis més precisos: Les persones excessivament contentes són menys precises i tenen
una percepció més deficient de l’entorn. Els tristos fan judicis més precisos i promouen
actituds més reflexives per estar més connectats amb la realitat.

3) Menor credulitat: Si s’està més trist que content, et deixes endur menys pels rumors, pares
més atenció als detalls i ets menys sensible a l’engany.

4) Avantatges motivacionals: Les persones tristes tenen una mejor persistència davant les
tasques difícils.

5) Avantatges interpersonals: Les relacions amb la resta surten avantatjades, ja que fa que les
persones s’apropin més a les persones que tenen un sentiment semblant al seu.

La imprudència de la felicitat com a principi de vida

• No se sap què és la felicitat. És un sentiment difús i molt difícil de concretar. S’ha de viure amb
tot tipus d’emocions.

• La salut mental consisteix en ser capaç de viure tota mena d’emocions. Estar content està bé i
estar trist també està bé, igual que sentir-se enfadat, sempre que tots aquests sentiments
siguin pertinents.

• La felicitat no és un estat subjectiu, sinó que està vinculat al que es fa o es deixa de fer, amb el
context, les circumstàncies i les activitats de l’individu.

• La felicitat no és un fenomen universal i a vegades és una cosa aversiva, ja que quan estàs molt
feliç tens la sensació que després vindrà alguna cosa dolenta.

• Hi ha coses més importants a la vida que buscar la felicitat.

APORTACIONS DE LA PSICOLOGIA (ZIMBARDO, 2004)

Va escriure un article preguntant-se si la psicologia havia fet aportacions valuoses per a la vida
dels humans. La resposta va ser sí:

• Els tests i l’avaluació psicològica són eines molt importants.

• Els conductistes han aportat el concepte i valor del reforç positiu amb Skinner i la negació del
càstig i els seus subproductes.

• Les tràpies psicològiques per a la majoria de trastorns (la majoria funcionen).

• Canvi autodirigit: llibres d’autoajuda.

• La concepció del desenvolupament del cicle vital i la diferenciació de les etapes.

• L’estudi de la parentalitat, on els psicòlegs han descrit bones pautes de criança per educar i
socialitzar un nen des de l’afecte i la supervisió.

• El coneixement de l’estrés psicològic, que fins el anys 50 no se’n parlava i els psicòlegs van
introduir el terme i van parlar de la salut física i mental.

• La motivació inconscient, que diu que el que fem i pensem té una forta base inconscient
(Psicoanàlisi de Freud).

• Els prejudicis, la discriminació i els estereotips han estat estudiats per psicòlegs.

• El treball industrial humanitzat, és a dir, l’aportació dels psicòlegs per trobar i proporcionar als
treballadors el benestar emocional a la feina i que no sigui un infern.