TEMA 1

1.1. De la psicología a la psicologia social

S’inicia a 1879, alemania, ciutat Leipzing. Per Wundt. Encara que abans també existia es
podria dir que la psicologia s’inicia amb l’humanitat (activitat simbòlica). A partir de que
aquest individu fa el salt a l’activitat simbòlica fa que els seus descendents també.

DEFINICIÓ PSICOLOGIA = La psicologia és un àmbit de coneixement que recull les

reflexions generades pels humans a partir de la seva experiència psíquica.

Allò que ens fa humans i ens diferencia dels altres éssers vius és una actitud
incomprensible, es tracta del desenvolupament de l’activitat simbòlica formada pel
pensament i el llenguatge articulat, aquests dos components són el que formen la
humanitat. Quan algú posseeix aquesta activitat simbòlica, intervé en les capacitats
psicològiques que són les que ens fan i ens formen com a persones.

L’ésser humà, per naturalesa, es fa un munt de preguntes (capacitat reflexiva i autoreflexiva)

i té la necessitat de trobar resposta al més aviat possible. En el moment en què troba la
resposta, sigui la que sigui, se la creu fermament. És aquesta creença la que fa que obtingui
l’experiència psíquica que farà que canviï la seva manera de viure. Això vol dir que la seva
mirada cap a ell mateix i cap a la resta i al món queda condicionada per allò que creu cert.

Tota cultura alberga un corpus de coneixement psicològic / psicopatològic / terapèutic,

constituït amb les respostes que han donat i les experiències viscudes (coneixements savis
que s’acumulen amb els anys), però cada individu es crea la seva pròpia activitat
psicològica.

Quan volem situar un àmbit de coneixement ho fem des de tres àmbits diferents:
Però quan volem publicar, o bé esmentar, l’àmbit del coneixement ho hem de fer des
de dos nivells:

1. Ontològic - fa referència a les diferents concepcions sobre un mateix subjecte

d’estudi. Això fa que hi hagi una gran varietat de perspectives teòriques, les més
importants, però són: el conductisme, la psicoanàlisi, el cognitivisme i el
socioconstruccionisme.
- Exemple: Les diferents maneres d’entendre el món psíquic → psicologia
social.

2. Epistemològic - no discuteix sobre com entenem el subjecte d’estudi, sinó que

recull les concepcions sobre la naturalesa del coneixement que construïm sobre el
subjecte d’estudi.
Existeixen diferents perspectives epistemològiques: paradigma positivista ←→
paradigma interpretatiu, paradigma dialèctic, paradigma hermenèutic, etc.

Fins al moment cap paradigma era capaç de sobreposar-se damunt d’un altre i eliminar-lo,
és cert que depenent del moment històric en el qual fem referència alguns tenien més
importància que d’altres, però mai s’acabaven substituint.

En el pla epistemològic a partir del segle XX, hi va haver una opinió molt favorable cap a
una perspectiva concreta, que va aconseguir censurar les altres, aquest era el paradigma
positivista [1930]. Aquest el que feia era unificar una sola ciència del coneixement, amb la
qual cosa no hi havia distinció entre les ciències naturals i les socials i humanes.

A partir de l’any 1940, però, es va plantejar que aquesta aposta epistemològica era un error,
i es va recuperar la discussió epistemològica creant doncs el paradigma interpretatiu que va
ser doncs oposat al positivista.

Va ser a partir d’aquesta discussió que es va recuperar la distinció entre les ciències
naturals i les ciències humanes i socials.

Una particularitat de la psicologia és que no hi ha una distància entre el subjecte i l’objecte

d’estudi, ja que treballem amb nosaltres mateixos.

- Exemple: en el cas de la química disposes d’un objecte amb el qual pots

experimentar les seves reaccions quan li apliques segons quines substàncies, però
en el cas de la psicologia no, ja que estem parlant de la ment humana.

Cap a l’any 1970 s’estableix una definició de psicologia: ciència que estudia el
comportament (conducta interna: pensament, conducta externa: comportament).

PSICOLOGIA = Àmbit disciplinari que es dedica a estudiar els fenòmens psicològics.

Aquells fenòmens humans que no tenen una naturalesa biològica ni orgànica, orgànica,
cosa que no vol dir que aquests fenòmens no estiguin o es vegin afectats pels factors
biològics del mateix individu.
 - Estudia els fenòmens cíclics. Aquells fenòmens humans que no tenen naturalesa
biològica, orgànica, la qual cosa no vol dir que aquests fenòmens no puguin estar
afectats per la biologia de individus

➔ Psicologia Bàsica
Tracta comprendre i explicar com funciona la ment humana. Com que aquesta té molts
processos i molt diversos, els “psicòlegs bàsics” s’especialitzen en només un d’aquests
(llenguatge, memòria, etc.). Aquesta àrea és teòrica, per tant, no genera activitat
professional externa, però s’espera que el que ells trobin pugui ser aplicat en les altres
àrees de la psicologia.
Està formada per diferents processos psicològics superiors com ara: la percepció, la
motivació, la memòria, el pensament, l’emoció, la intel·ligència, el llenguatge i la
personalitat.

➔ Psicobiologia
La psicobiologia té com a objectiu analitzar la relació entre cos i ment, entenent que el
biològic és el suport orgànic de l’experiència psíquica i, per tant, el protagonisme en els
seus estudis els té el sistema nerviós i el sistema endocrí (hormones). El focus principal
està posat en les afectacions mútues entre el cos i la ment. Aquesta àrea tampoc genera
activitat professional externa, ja que es limita la investigació; però s’espera que el que
s’aconsegueixi pugui ser aplicable a altres.

➔ Psicologia Social
La psicologia social estudia com la gent es mou en el seu entorn social. Els conceptes claus
d’aquesta àrea són la interacció social i les seves conseqüències. Aquesta sí que genera
activitat professional externa i, a més, amb una gran diversitat (psicologia ambiental,
psicologia jurídica...).
⚠ Històricament, hi ha una tensió entre la psicobiologia i la psicologia social, ja que el que
ens pot afectar psicològicament sempre és o bé el que ens passa al cos o el que ens passa
a l’entorn. Per tant, la tensió s’inicia quan es dona més importància a un factor que a l’altre.
Si la psicologia biològica es mantingués en una posició moderada, és a dir només com a
suport, no hi hauria problemes. Però si els diferents sectors de la psicologia BIO, prenen
una posició biologista dels fenòmens psicològics, és a dir, els veuen com a factors biològics,
és llavors on està en conflicte, ja que sovint si això és així, també hi ha una posició
genetista.
- Ex. jo soc intel·ligent perquè el meu pare ho és (teoria de l’herència dels gens de
Mendel).

A aquesta visió, la psicologia social s’hi oposa totalment, ja que per a ells no intervé la
genètica en aquests casos. Per a la psicologia social tot depèn de l’ambient o bé l’entorn en
el qual aquella persona es desenvolupa. En el cas que fos una causa ambiental, és a dir
que determinat comportament és degut a una herència cultural, existeix l’opció de
canviar-ho. En canvi, si es tracta d’una herència genètica, l'única cosa que es pot fer és
conformar-se.

➔ Psicologia evolutiva
És una àrea sense tensions. Es dedica exclusivament a tenir una mirada longitudinal del
desenvolupament, és a dir analitza la vida de les persones a través de les diferents etapes
de la vida. Les especialitzacions no es fan per processos, sinó per etapes de la vida, cicles
(infància, adolescència, vellesa...). D’aquesta manera s’estudien les característiques de
cada etapa en concret.
A partir dels anys 40 , es va considerar que no únicament en desenvolupem fins a arribar a
l’edat adulta, sinó que ens desenvolupem al llarg de tota la vida, inclosa la vellesa.
En aquest cas la sortida professional majoritàriament és la psicologia escolar, com a
psicòlegs a escoles i instituts. Però en el temps, vistes les necessitats i l’envelliment de la
població, s’ha desenvolupat la psicologia per a la vellesa.

➔ Psicopatologia
És la protagonista pública del món de la psicologia. És la que té el domini dels diferents
trastorns i del tractament davant del problema, és a dir la teràpia o la psicoteràpia. Això,
doncs, dona lloc a un sol perfil professional molt ampli, la psicologia clínica.

⚠ Hi ha una tensió interprofessional entre la psicologia clínica i la psiquiatria, ja que, des de

l’època franquista, a la sanitat pública hi ha un domini dels plantejaments psiquiàtrics.
Aquests plantejaments es basen en el fet que la causa del problema sempre és d’origen
somatògen (base biològica) i, per tant, el tractament es basa en fàrmacs. Els psicòlegs
clínics, en canvi, consideren que en la majoria dels casos, l’origen del malestar de les
persones és psicogen i, per tant, el tractament es basa en la paraula (sessió terapèutica).
Això no vol dir que els psicòlegs no utilitzin fàrmacs, però el seu objectiu no és tractar el
problema amb aquest, sinó que l’utilitzen amb l’objectiu d’aconseguir les condicions
necessàries per a poder dur a terme la teràpia de forma adient.
 Nocions bàsiques de psicopatologia

Segons la classificació europea, els problemes psicològics es divideixen en dues grans

categories: la neurosi i la psicosi.

● Neurosi - La neurosi es basa en el conflicte de com la persona s’enfronta a l’existència i a

ella mateixa. En aquest cas, la base no és mai biològica, sempre és psicològica, amb la qual
cosa la solució més viable hauria de ser la teràpia de paraula. Els psiquiatres no haurien
d’intervenir en aquest camp, s’haurien de centrar en la psicosi.

Les neurosis tenen un símptoma o causa fonamental: l’ansietat. Aquesta, és com la tensió
psíquica de com t’enfrontes a l’existència, i que ha de sortir d’alguna manera.

Com que això és una problemàtica basada en el sistema nerviós, hi ha una frontera difusa
entre el camp de la normalitat i el de la neurosi.

Parlem, però de situació neuròtica quan et mantens permanentment en una situació

d’ansietat. Per tant, es tracta d’una acumulació de tensions durant molt de temps.

Es distingeixen diversos tipus de neurosi segons la manifestació d’aquesta

ansietat:

○ Manifestació de neurosi genèrica. No utilitza cap sistema en particular, la

persona se sent constantment tensa i nerviosa. Les persones que tenen aquest tipus de
manifestació poden fàcilment tenir nivells de consciència sobre la
seva situació.

○ Neurosi obsessiva. En aquest cas, la persona no pot deixar de donar voltes a

una mateixa cosa, és incapaç d’aturar la seva preocupació. A vegades el
desencadenant és identificable, però en alguns casos no.

○ Neurosi fòbica. Hi ha un gran repertori de fòbies incloses en aquest tipus de

manifestació, ja que la tensió acaba convertint-se en pors irracionals. Aquestes persones
tenen una simptomatologia limitant, és a dir, aquestes pors els frenen de fer allò relacionat
amb la por.

○ Neurosi histèrica. Aquestes persones necessiten ser valorades constantment pel

seu entorn per superar la seva inseguretat personal i, per tant, buscarà aquesta valoració
constant.
○ Depressió reactiva. Si l’ansietat no troba cap d’aquests mecanismes anteriors per
sortir, pot tombar-te (irritabilitat).*

○ Somatitzacions. Si l’ansietat no troba cap d’aquests mecanismes per sortir, també

pot provocar tota una sèrie de problemes biològics (mals de cap, panxa, llagues, etc.)

● Psicosi - Les psicosis les entendríem com “caps que no funcionen bé”. En aquest
cas, està clar que hi ha problemes d’origen somàtic, ja que la psicoteràpia és inoperant. És
per això que els psicòlegs no s’oposen a l’acció dels psiquiatres, tot i que aquests tampoc
poden arribar a curar-les. Tot i això, els psicòlegs segueixen treballant amb persones que
pateixen alguna psicosi per ajudar-les a portar la seva situació, alhora que també treballen
amb els familiars. L’única eina que s’utilitza és la farmacologia (tot i que no sigui la solució), i
aquesta té la tasca de reduir els brots psicòtics, és a dir els equilibra. El que passa en
aquest àmbit és que no hi ha una manera determinada per actuar, i amb la qual cosa no se
sap com solucionar aquests trastorns. Això és pel fet que en aquests casos, el cap és com
si fos independent al cos, no hi ha cap justificació per a aquest comportament. Per aquest
motiu, es creu possible que en aquest tipus de casos existeixi una base biològica, ja que no
hi ha cap relació entre el trauma i la vida o les vivències.

Distingim els següents tipus de psicosi:

○ Esquizofrènies. N’hi ha de diversos tipus. Significa “ment trencada” i es basa en
la pèrdua del control mental.

○ Demències. També n’hi ha de diversos tipus. Es basa en un deteriorament

cognitiu.

○ Trastorn bipolar. Aquesta psicosi no és d’ordre cognitiva sinó que és d’ordre de

Ml’estat anímic. Es basa en períodes d’eufòria extrema i períodes de depressió extrema.
Aquests canvis d’ànim surten de l’ombrall de la normalitat i no tenen relació directa amb el
que s’està vivint.

○ Paranoia. Aquesta psicosi és molt particular, ja que és el contrari del

deteriorament cognitiu, de fet, és una psicosi molt elaborada cognitivament. La més típica és
la persecutòria i és molt complicada de tractar perquè el seu discurs sempre és ben
argumentat. Això també fa que tingui un cert punt de “contagi” si una altra persona es creu
aquests arguments.

○ Trastorns de la personalitat. Es basa en la manca de sentiments de culpa o

empatia, fredor, etc. Té a veure amb les qüestions morals.
- Exemple: assassins en sèrie.

○ Depressió endògena. Estat d’ànim extremadament baix constantment. Es

diferencia de la depressió reactiva en el fet que no hi ha tensió.*

Depressions: Situació apàtica, ja sigui per situacions viscudes que t’hagin afectat,
com per exemple: la mort d’una familiar o bàsicament, falta de ferro (l’estat anímic està més
decaigut). El problema: pot ser una depressió endògena i/o depressió reactiva, l'aparença
inicial d’ambdues és idèntica. Les depressions endògenes tenen causa orgànica, per tant,
es necessita estimulants per a pujar l’estat anímic de la persona. Les depressions
endògenes no tenen remei. Per exemple, la irritabilitat és un dels símptomes de l’ansietat,
com per exemple, quan dius alguna cosa a una altra perquè reaccioni (feina), i aquesta ho
fa, significa que és reversible, per tant, es detecta que hi ha un quadre d’ansietat. També es
pot donar el cas en què a una persona li falti ferro, i per això estigui baixa d’ànim.

El que dona transcendència a aquests dos àmbits és l'impacte social , ja que en el cas de la
psicosi (el cas més extrem) només es dona en el 5 % de la població, en canvi, la neurosi es
dona en el 95% de la població.
Per concloure, hem de ser conscients que els 5 àmbits de la psicologia social, estan
afectats per les perspectives teòriques, però la que es veu més afectada és la psicologia
clínica, ja que es té interioritzat un rebuig envers els psicòlegs, s’entenen les teràpies com
un espai únicament per a bojos.

1.2. Psicología social: objecte i definicions

La psicologia social estudia la interacció social en clau psicològica: com ens relacionem
amb el món, amb els humans? Com vivim i quin impacte té sobre nosaltres?...
La presència de psicologia i sociologia sempre han estat presents, i l'any 1905 van
aparèixer, per primera vegada, diversos manuals que parlaven d’aquest tipus de psicologia,
i van ser escrits tant per sociòlegs com per psicòlegs.
- La Sociologia i la psicologia discuteixen per incloure la psicologia social a les seves
àrees

DEFINCIO PSICOLOGIA SOCIAL

Allport [psicologista] - La psicologia social estudia com la conducta, els pensaments i els
sentiments de les persones s’afecten per la presència d’altres, sigui aquesta real, implícita o
imaginada.
- Focus: repercussió sobre l’individu, com afecta i conseqüències.

Torregrosa [sociologista] - La psicologia social estudia l’articulació entre les estructures

socials i les estructures psíquiques.
- Focus: repercussió en el que és social, com ens movem en les diferents situacions.
1.3. Àmbits d’interacció i àrees temàtiques

Els psicòlegs psicologistes i sociologistes estudien àmbits diferents de la mateixa psicologia

social:
- Relacions de poder, relacions intergrupals [sociologia]
- Caràcter i personalitat [psicologia]

1r. Relacions Interpersonals: s’analitza com es comporta un individu quan es relaciona

amb un altre, veure què succeeix en aquesta interacció i com repercuteix a cadascun dels
usuaris. Hi trobem diferents variables, per exemple:

➔ Variables estructurals (ex: barri obrer) en el cas de la visió sociològica.

➔ Variables intrínseques (ex: introvertit) en el cas de la visió psicològica.

2n. Situacions Grupals: es tracta de mirar si les teories interpersonals també funcionen de
la mateixa manera amb una vista grupal, és a dir, s’analitza el comportament d’un individu
quan entra a formar part d’un grup. Focalitza l’atenció en els aspectes que no aborden l’àrea
interpersonal, i és llavors quan neix la categoria dins de la psicologia social: psicologia de
grups. Aquesta treballa com una persona introvertida s’introdueix a un grup (mirada
psicologia social psicològica) o bé com el líder esdevé líder i quines capacitats té (psicologia
social sociològica).
- Exemple: dinàmiques de grup

3r. Situacions Col·lectives: analitza el comportament d’un individu quan entra en relació
amb grups més enllà de la família i els amics. Dins de les relacions col·lectives trobem la
psicologia del comportament col·lectiu i la psicologia de les organitzacions.

- Ψ del comportament col·lectiu que se subdivideix en psicologia de les masses (ex:

dones a les rebaixes, futbolers...) i psicologia dels moviments socials (ex:
ecologisme).
- Ψ de les organitzacions que fa referència al món de les empreses.
4t. Relacions Socioculturals: analitza el comportament de l’individu en el moment en què
s’identifica com a català, catòlic... i per què la cultura (individual o col·lectiva) afecta les
relacions amb la resta, ja que la cultura és una dimensió clau a analitzar.

Els psicòlegs clàssics no donaven suport a aquesta psicologia, ja que si es valora la

psicologia cultural, totes les altres àrees anteriors queden trepitjades per aquesta.

Dins de tots aquests àmbits poden haver-hi variacions, ja que es poden generar
coneixements amb més sensibilitat sociològica o bé amb més sensibilitat psicològica,
depenent de les variables que s’utilitzen. Per tant, tenint en compte totes les diferents
perspectives que ens podem trobar és molt difícil teoritzar sobre aquestes situacions de
forma general.

Evolució de la Psicologia Social

Les quatre àrees psicològiques més importants són la psicologia del comportament
col·lectiu, psicologia de les organitzacions, psicologia de grups i la psicologia bàsica.

La nova àrea que sorgeix és la Ψ cultural. Es pot entendre de diverses maneres, sigui des
de la visió conductista o positivista. Sorgeix l'any 1940. Estudien com afecta l’estat social de
l’individu, això, per tant, tracta d’analitzar el nexe entre la cultura i experiència
física/psíquica. El focus al nivell cultural més l’experiència psíquica, afecta tant nivell
individual com a nivell de vida social.

DISCUSSIÓ ONTOLÒGICA DINS DELS PSICÒLEGS SOCIALS

1. Psicologia social - Clàssica: l’interessa el comportament social (públic) dels

individus, com es mou la persona en els diferents escenaris de la vida
social/ambients socials.
- Exemple. Una noia de 15 anys que no és massa guapa. Tothom li fa veure
involuntàriament i sense mala intenció. Estan les 4, passa un tiu atractiu. Les 3 es
posen a parlar sobre qui se li acosta, deixen a l'altra de banda, no té cap oportunitat
amb el tiu.

2. Psicologia social - Dominant: l’interessa el psiquisme, com la vida social d’una

persona té un impacte en com és ella.

3. Psicologia social - Moderna: aquesta diu que tot el món psíquic sorgeix del
comportament social. Ens construïm a partir de la nostra experiència social.
- Si una persona creix aïlladament dels humans només desenvoluparia els instints
mamífers.

Teoria de l'estatus → Modifiquem el nostre comportament social segons amb qui estem i la
importància que li atribuïm.

Teoria de l’autoestima → Som dependents de la percepció que tenen els altres sobre
nosaltres i com ens valoren.
L'autoestima és molt important per la nostra existència i és central en l’experiència psíquica
[autoconcepte negatiu = autovaloració baixa = cau l’autoestima]. Aquesta és extremadament
fràgil (és com una gerra de vidre, és molt fàcil trencar-la però difícil de recuperar-la).
El problema, però, és la societat i no la persona, ja que depenent de les respostes socials,
de com ens valoren, tenim una percepció o una altra cap a la societat (si reps missatges
negatius del teu entorn més immediat t’ho acabaràs creient).

Tot això, converteix a la psicologia social en l'única disciplina per entendre'ns a nosaltres
mateixes. Tot és psicologia social.

1.4. Qüestions epistemològiques

El pla epistemològic discuteix sobre com hem d’entendre el coneixement científic

de determinats objectes d’estudi. Les discussions epistemològiques discuteixen què és el
coneixement científic i quin valor i quina confiança li podem atribuir a aquest coneixement
teòric.

En el pla teòric, podem veure que hi ha hagut un pluralisme, és a dir, diferents

maneres d’entendre el mateix objecte d’estudi. Així mateix, el pla epistemològic ha donat
diferents maneres d’entendre el coneixement (positivisme, dialèctic, hermenèutic,
fenomenològic). Aquest pla teòric, però, ha mantingut aquest pluralisme, en canvi, el pla
epistemològic a partir del 1930 va esdevenir una única manera d’entendre el coneixement,
el positivisme, com a únic model a seguir. Però després de 60 anys van tornar les anteriors
discussions epistemològiques. Cal dir , que en tots aquells anys el positivisme va ser el
paradigma dominant, fins a tal punt que va fer desaparèixer totes les discussions
epistemològiques fins a l’any 1990.

❖ El Positivisme

Aquest terme apareix a la meitat del segle XIX (1930), el que era nou era el terme, però el
positivisme ja feia molts anys que existia. Això ens obliga a retrocedir a l’edat mitjana, en
aquell temps la filosofia estava dominada per la metanarrativa cristiana, per tant, el
coneixement verdader era la paraula de Déu. Aquest fet es trenca al Renaixement, que
implica la concepció de què a l’ésser humà no li cal Déu per conèixer el món. Això dona lloc
a dos corrents epistemològics, que comparteixen entre ells la NO necessitat de Déu per
conèixer, però que discrepen entre ells sobre la manera d’entendre’l.

Aquests dos corrents són:

- Empirisme: neix a Anglaterra i es basa en l’observació. Funda les Ciències

Naturals.
- Racionalisme: neix a França i recolza en la raó. Funda les Ciències Humanes i
Socials.

En el període de la Il·lustració hi ha una transmissió de diferents idees. Els empiristes

reconeixen que no únicament es basen en l’observació sinó que també utilitzen la raó alhora
que els racionalistes veuen que les seves hipòtesis no tenen pes fins que no hi ha una
demostració empírica. D’aquesta manera va néixer el positivisme.
Positivisme
Corrent que es fonamenta en la generació de coneixement mitjançant l’observació i
la raó, a partir de l’anàlisi, l’estudi i la recerca.

Idees del positivisme:

1. Estudia els fets i si no ho són, els tracta com si ho fossin. D’aquí sorgeix una de les
disputes de la psicologia, ja que segons aquesta, el que importa no és el fet sinó el
significat que se li atribueix al fet en concret.

2. Segueix un axioma que considera que els fenòmens no funcionen a l’atzar sinó que
segueixen normes regulars. Això permet un control expressat en termes de
predicció. D’aquí ve el plantejament nomotètic, que vol elaborar és una teoria
general que expliqui totes les regles del funcionament, i per tant que la puguem
aplicar a qualsevol fenomen (plantejament homotètic).

3. Objectivitat: el positivisme té la creença que l’ésser humà pot conèixer la realitat de

manera objectiva. Per aconseguir això es desenvolupa el mètode científic, que
pretén aconseguir neutralitzar la subjectivitat i permet verificar la hipòtesi (teories
finalistes).

4. Teories finalistes: les teories que sorgeixen del mètode científic pretenen arribar a
un "punt final” verificant la hipòtesi. Popper, positivista, critica aquest punt creant una
crisi al positivisme.

Falsacionisme de Popper: si el que es vol és ser positivista de debò, el que cal ser
és empirista i, per tant, totes les hipòtesis han de ser comprovades empíricament des de
qualsevol situació. Planteja una situació ètica des de la ciència, com que no podem estar
mai segur de res, el que s’ha d’intentar fer és falsar la hipòtesi en comptes de verificar-la
(buscar aquella situació en què la nostra teoria no es compleix).

Pel que fa al Positivisme, a aquest el salven les lleis de la probabilitat, ja que des d’aquest
punt de vista, no poden afirmar cap hipòtesi al 100% però sí que en un elevat percentatge, i
això és gràcies a la mostra representativa.

Crítiques al positivisme:
- Khun fa una crítica a la base empirista i planteja que ningú pot extreure’s ni sortir de
la perspectiva teòrica amb la qual mirem les coses. El que vol dir és que ningú pot
 deslligar-se de la perspectiva teòrica amb la qual mira la realitat, i aquestes
percepcions segons cada perspectiva són incomparables amb qualsevol altra
perspectiva, mai es podrà saber quina és més verdadera o quina és més falsa.
- Diversos autors critiquen la tendència a confirmar la pròpia hipòtesi. Encara que
després de la investigació t'adonis que la teva hipòtesi era incorrecte, ja és donar un
resultat, no cal que sempre estiguem encaminats cap al camí correcte.
- Els sociòlegs van fer una denúncia al fet que desapareguessin dades quan no
convé, per tal de poder confirmar la hipòtesi.

El principal problema del Positivisme és el verificacionisme (veritat), la recerca de

l’objectivisme en el teu discurs.