CIÈNCIES

PSICOSOCIALS
APLICADES A
LA SALUT

MARI
A PALACIO
1R CURS

INTRODUCCIÓ A LES CIÈNCIES PSICOSOCIALS

1.1 Concepte i aportacions de l’antropologia, de la sociología, de la psicología i de la infermeria
aplicats a la salut
1.1.1 Història contemporània de les ciències psicososcials en els estudis d’infermeria.

Per conèixer aquestes aportacions, cal conèixer “l’espai” que les cìencies psicosocials han
tingut a lo llarg de la historia formativa de la infermeria. Ens limitem a la historia contemporània
que s’inicia l’any 1955 amb la posada en funcionament de la formació del títol de ATS (ajudant
tècnic sanitari).

Cronologia de la formació infermera en ciències psicosocials segons els diferents plans

d’estudis

- Anys 1955-1976: pla d’estudis per a la formació de ATS

Matèria: ciències de la conducta
Assignatures: 1- psicologia general (10h) - 2n curs
2- psicologia diferencial aplicada (20h) – 3r curs
- Anys 1977-2009: pla d’estudis per a la formació universitaria del diplomat/da en
infermeria revisió del pla inicial (va anar de l’any 1990 a l’any 2009).
o Matèria: ciències psicosocials aplicades.
Assignatura 1: ciències psicosocials (1r curs).
Continguts: s’impartien coneixements de : psicologia general i evolutiva.
Assignatura 2: infermeria psicosocial i de salut mental.
Continguts: s’impartien coneixements de : aspectes psicològics i socials de les
cures d’infermeria
o Matèria: infermeria psiquiàtrica i de salut mental
Assignatura: infermeria psiquiàtrica i de salut mental
Continguts: aspectes psiquiàtrics de les cures d’infermeria.
- Any 2009: pla d’estudis per a la formació universitària de grau en infermeria.
o Matèria: psicología
Asignatura: ciències psicososcials aplicades a la salut.
o Matèria: Infermeria psiquiátrica i de salut mental
Infermeria psiquiátrica i de salut mental.

Competències transversals comunes de la UB:

- Compromís ètic: capacitat crítica i autocrítica / capacitat de mostrar actituds coherents

amb les concepcions ètiques i deontològiques.
- Capacitat d’aprenentatge i responsabilitat: capacitat d’anàlisi, de síntesi, de visions
globals i d’aplicació dels coneixements a la pràctica / capacitat de prendre decisions i
d’adaptació a noves situacions.
- Treball en equip: capacitat de col·laborar amb els altres i de contribuir a un projecte
comú / capacitat de col·laborar amb equips interdisciplinaris i multiculturals.
- Capacitat creativa i emprenedora: capacitat de formular, dissenyar i gestionar
projectes / capacitat de cercar i integrar nous coneixements i aptituds.
- Sostenibilitat: capacitat de valorar l’impacte social i mediambiental d’actuacions en el
seu àmbit / capacitat de manifestar visions integrades i sistèmiques.
- Capacitat comunicativa: capacitat de comprendre i d’expressar-se oralment i per
escrit en català i castellà i en una tercera llengua, amb domini del llenguatge
especialitzat / capacitat de cercar, usar i integrar la informació.

1.1.2 Concepte i aportacions de l’antropologia, de la sociologia, la psicologia i la infermeria aplicades

a la salut.

1.1.2.1 Antropologia
Objecte d’estudis: que ens fa humans.
l’ésser humà de forma holística, és a dir, en totes les seves dimensions: biològica,
psicològica, cultural i social.
Estudia l’ésser humà des de els seus inicis, la seva evolució i el desenvolupament
sociocultural al llarg d’aquesta evolució.
 Donar explicació a les semblances i diferències existents e funció dls patrons culturals:
creences, valors, costums i sistemes de parentiu.

Honrubia i Miguel (2005) defineixen 4 branques de l’antropologia:

- Antropologia social: àrea de l’antropologia dedicada a l’estudi de la organització social,
a l’establiment de lleis i als sistemes de parentius.
- Antropologia cultural: àrea de la antropologia dedicada a l’estudi de les creences
normes, valors i tecnologia dels diferents pobles. Normes d’interacció.
- Antropologia de la medicina: àrea de la antropologia dedicada a l’estudi de les
creences i pràctiques referents a mantenir i restablir la salut en les diferents societats i
cultures. S’estudien les diferents comportaments i actituds ernfront la malaltia i la salut.
- Antropologia de la salut: estudia les concepcions, experiències i pràtiwues relacionades
amb la salut i la malaltia de les persones en les diferents cultures.

1.1.2.2 Sociologia
La sociologia és la ciència que estudia el comportament social de les persones, dels grupa i de
l’organització de les societats.
Estudia els fenòmens col·lectius produïts per l’activitat social dels éssers humans, dins el
context històric-cultural (economia, política...) així com institucins (com la família) i sistemes
socials (com la sanitat o l’educació).
En la sociologia s’utilitzen múltiples tècniques d’investigació intersdisciplinàries per analitzar i
interpretar des de diverses perspectives teòriques les causes, significats i influències culturals
que motiven l’aparició de diverses tendències de comportament dels essers humans.
Té múltiples branques d’especialització: salut, organitzacions, educativa, etc.

1.1.2.3 Psicologia
Estudia el funcionament mental de l’ésser humà i el seu comportament en interacció amb el
entorn. Es divideix en dos branques diferneciades però complementaries:
a) La psicologia bàsica (caràcter teòric)
b) Psicologia aplicada (caràcter aplicat i d’intervenció)
La psicologia bàsica fonamentalment estudia l’origen i funcionament dels processos mentals i
de la conducta.
- Psicologia general estudia les funcions psicològiques bàsiques (percepció,
atenció, memòria, pensament, lllenguatge) i els processos psicològics superiors
(aprenentatge, afectivitat- emocions, motivació, intel·ligència, personalitat).
- Psicologia experimental estudia els processos psicològics mitjançant el disseny
d’experiments en laboratori.
- Psicobiologia estudia les bases biològiques de la conducta (SNC, genètiques..)
- Psicologia evolutiva: centrada fonamentalment en l’estudi del desenvolupament de
l’ésser humà al llarg del cicle vital.
- Psicologia social centrada fonamentalment en els fenòmens socials i les relacions
interpersonals (valors i creences, etc.) així com el comportament i dinàmiques de les
persones en grup.

PSICOLOGIA (CONT.)
La psciologia aplicada
Centrada fonamentalment en la cerca de solucions pràctiques i reals, mitjançant els
coneixements generats per la psicologiabàsica, per potenciar el benestar, la qualitat de vida i la
salut.
La majoria d’autors coincideixen en assenyalar 3 branques fonamentals de la psicologia
aplicada:
- Psicologia clínica: diagnòstic, avaluació i tractament de trastors mentals i problemes
emocionals.
- Psicologia educativa: oreintació i ijntervenció en l’àmbit educatiu (orientació alumnes,
pares i prfessors).
- Psicologia del treball i les organitzacions: en l’àmbity laboral i de les organitzacions.

Diferències entre l’antropologia, sociologia i psicologia social

 - Antropologia: és l’estudi de l’home d’una manera holística (aspectes biològics,
psicològics, socials i culturals) i la seva evolució. Es basa en els processos biològics i
culturals al llarg de la història, des de els seus inicis, per estudiar la cultura de l’home.
- Sociologia: l’objecte d’estudi no és l’individu, sinó el comportament dels col·lectius (la
comunitat). Estudia els fenòmens col·lectius, es centra en les interaccions i relacions
socials que es prodeuixen com a conseqüència de l’activitat social dels èssers humans,
dins del context històric-cultural.
- Psicologia social: explica el comportament humà com a resultat de la interacció entre
els processos mentals i interaccions socials (relacions interpersonals). És a dir, estudia
com els fenòmens socials tenen un efecte sobre l’individu.

1.1.2.4 Infermeria
 Infermeria bàsica: fonamental, mèdic-quirúrgic, psicososcial.
 Infermeria clínica o especialitzada: obstètric-ginecològica, pediàtrica, geriàtrica, en
salut mental, del treball, familiar i comunitària.
La infermeria psicosocial es defineix com una part que estudia els aspectespsicològics i socials
de les cures en situacions de salut i malaltia, en els diferents nivells d’intervenció, en els
diversos contextos i atenent multiples resceptors de cures. Els conceptes bàsics són la
intervenció bio-psico-social i la incidència dels problemes, tenir en compte dels elements durant
l’atenció infemera, les habilitats de comunicació i l’autoconeixement del professional.
El concepte de cures psicosocials implica atendre les necessitats psicològiques i socials de la
persona (informació, seguretat, confort), no només en el procés de malaltia, sinó també facilitat
la adaptació a l’entorn, la qualitat de vida, desenvolupament de recursos per afrontar les
situacions i aocnseguri el benestar.

Atenció integral on es tenen en compte tots els problemes i necessitats de les persones,
afavorint el seu funcionament social, que engloba:
 Funcionament cognitiu/psicològic
 Habilitats instrumnetals: activitats bàsiques de la vida (higiene menjar..) i instrumentals
 Interaccions socials: que requereixen un determianr rol.
Des de la infermeria psicosocial es formulen en conjunt de “recomenacions conceptuals
bàsiques” que s’haurien de tenir en compte a l’hora de desenvolupar el concepte integral de les
cures d’infermeria , des de qualsevol perspectiva
 Estudiar els aspectes psicosocials de les cures en base al concepte d’interacció bio-
psico-social i la incidència que els problemes de salut física tenen en l’estat mental de
pacients i les seves families.
 Tenir en compte els elements psicosocials en cada etapa del procés d’atendió
infermera. És essencial que els professionals sàpiguen identificar els problemes de
caràcter psicosocial, planificar intervencions psicosocials adequades o sanber
discrominar quan és necessari derivar o so·licitar consulta a un especialista en salut
mental.
 Atenció especial a les habilitats de comunicació i a les estratègies d’intervenció
psicosocial del professional d’infermeria: recolzament emocional, presència terapèutica,
autenticitat, escolta activa o sensibilitat.
 Auto-coneixement del professional d’infermeria com una estratègia important per:
o Desenvolupament personal
o Afavorir la identificació i el control de les reaccioms personals inadequades que
es poden generar en la interacció amb pacients, familiars i companys de l’equip
de salut.

INFERMERIA HOLÍSTICA

L’holisme és un concepte filosòfic que entén a la persona com un tot, únic, dinàmic i canviant
que té en compte quatre conceptes generals:
1. Les dimensions humanes (física, emocional, intel·lectual, sociocultural i espiritual) i la
seva interacció.
2. La auto-responsabilitat, que inclou dos components: la auto-consciència i el locus de
control.
 3. Les conductes que la persona desenvolupa per aforntar l’estrès (adaptatives/no
adaptatives) basant-se en la premissa de que l’estrès afecta a totes les àrees de
fiuncionament humà i a la pròpia capacitat per adaptar-se a les circumstàncies
canviants.

4. L’entorn i les seves influències sobre la persona.

INFERMERIA PSICOSOCIAL

Aspectes socioculturals i espirituals que cal considerar en la infermeria psicosocial així com la
seva relació amb la infermeria transcultural:
1. Comunicació: els components verbals i no verbals de la comunicació tenen significat
cultural.
2. Control medi-ambiental: capacitat de la persona per percebre i controlar l’entron,
àmbit on els valors i creences personals tenen una gran influència.
3. Espai i territori: totes les persones tenen necessitat de tenir el seu espai per un
amteix, teneint en compte que la distància que una persona manté està mediada per la
seva pròpia cultura. El territori reforça la sensació d’identitat, seguretat, autonomia i
control del medi.
4. Temps: considerar que les cultures miren al passat, el present i el futur.
5. Orientació social: inclou el significat que dóna a la unitat familiar, el treball, rols
sexuals, amics i religió.
6. Factors biològics: entesos com les diferències físiques que existeixen entre diversos
grups culturals.

1.2 Bases teòriques de la psicologia de la salut, finalitat i aplicacions en les ciències de la salut

La psicologia de la salut té per objecte d’estudi la influència del comportament en la salut

humana.
 La psicologia clínica es dedica a l’estudi i tractament dels trastorns considerats
clàssicament mentals.
 La psicologia de la salut està centrada en els fenòmens i problemes psicològics
relacionats i/o derivats amb els problemes mèdics o de salut en general.
La psicologia de la salut adopta un enfocament bio-psico-social:
És a dir, las salut és producte de processos biològics però també de factores psicològics, de
comportaments i processos socials.
L’individu no és una victima passiva, els seus comportaments i conductes juguen un rol en la
salut i en la malaltia, tenim un papaer actiu tant en la prevenció com en el tractament de la
malaltia.
Els hàbits de la salut són patrons de comportament repetits i regulars que requereixen poc o
cap raonament, és a dir, ocorren sense pensar directament en ells. Però són comportaments
apressos, no innats.

Finalitat i aplicacions: àrees d’intervenció de la psicologia de la salut

1- Promoció d’un estil de vida saludable: conductes promotores de alut.

2- Prevenció de malalties: modificació de patrons conductals/ hàbits que constitueixen
factors de risc per a la salut.
3- Millorar la relació entre els tractaments mèdics de malalties esecífiques, en molts
casos, malalties cròniques.
4- Avaluació i millora dels serveis dels sistema sanitari.

Formes més freqüents d’intervenció/ aplicació:

* promoció i manteniment de la salut: programes, campanyes.

* prevenció i tractament de la malaltia: entrenaments per modificació d’hàbits de
conducta i de vida.
Contribucions de la psicologia al camp de la salut:
 Elaborar tècniques per modificar comportaments.
 Crear estratègies per al manteniment de la salut de les persones.
 Desenvolupar instruments de mesura per avaluar els factors relacionats amb la malaltia
i la salut.
 Construcció de models teòrics per a explicar i predir comportaments associats amb la
salut de la malaltia.

PRINCIPALS MODELS TEÒRICS PLANTEJATS SÓN:

A) El model de creences sobre la salut

Les creences i les actituds intervenen en les conductes de salut. Una creença és “una convicció
de que un fenòmen o un objecte és real i veritable”.
Les creences tenen al menys 3 característiques:
1- Les creences tenen un valor dde certesa absoluta, independentment de que altres
defensin lo contrari. Ex: negacionisme, “la covid no existeix i lo que realment mata és el
5G”
2- Les creences tenen un element cognoscitiu que gira entorn a lo que la persona sap on
creu saber al respecte. La creença s’accepta com a veritat. A veure, on està el virus?
Ningú, l’ha vist, segur que és artificial. Hi ha gent molt sàvia com Miguel Bosé que té
proves de veritat”.
3- Les creences tenen un component afectiu variable (grau d’importància en una situació
dona determinada). En aquests moments estic més en contra de les vacunes que mai,
perquè ara ja sé que és una froma de domini mundial.

És un model que es va plantejar per explicar i predir els comportaments de salut preventius. La
hipòtesis formulada per l’autor principal del model a menys que:
 Tingui la creença de que un problema és important o suficientment greu per tenir-ho en
consideració. Tingui uns nivells mínims de motivació e informació rellevant sobre la
salut.
 Es vegi a si mateixa com a potencialment vulnerable i vegi la malaltia com a
amenaçant.
 Creença de que l’acció produirà un benefici a un cost personal acceptable. És a dir,
estigui convençuda de l’eficàcia de la intervenció i vegi poques dificultats en la posada
en pràctica de la conducta de la salut.
Encara hi ha moltes persones que mantenen una actitud actives vers la seva salut i la malaltia.
Com a conseqüència d’això mantenen comportaments poc saludables. Però cada vegada hi ha
més persones que adopten actituds actives vers la seva salut potenciant la creença de que les
persones podem fer coses activament per millorar i/o mantenir la salut. Això es reflexa en la
pràctica d’estils de vida més saludables.

“els professionals de la salut hem de tenir present aquest model ja que en moltes ocasions,
abans d’intentar canviar la conducta d’una persona, haurem d’intentar canviar o incidir en les
seves creences, per tal de crear actituds més favorables a l’acció de canvi”.
Aquest model és adequat com a model explicatiu de la conducta preventiva però és inadequat
per explicar conductes de promoció de la salut.

B) Teoria de l’acció donada (Ajzen i Fishbein, 1980)

Involucra factors com:

 Creences:
o Conductuals (individuals i particulars)
o Normatives (manifestes del grup de pertinença)
 Actituds (sentiment favorable o desfavorable per fer una conducta).
 Normes subjectives (percepció subjectiva de les pressions socials per realitzar la
conducta).
 Motivació per complir creences i normes.
 Intenció per la realització d’una conducta.
La conducta de les persones està condicionada per la seva intenció, definida aquesta com la
decisió o el propòsit sòlid de realitzar la conducta en un futur proper. Per saber si unsa
conducta es produirà o no cal saber si la persona té la intenció de fer-la o no.
La intenció és un balanç entre:
 L’actitud (lo que creiem que hem de fer)
 La norma subjectiva: la percepció que tenim d’allò que altres persones rellevants
pensen que hem de fer (“la pressió de grup social”).
D’aquesta manera, la Teoria de l’Acció Raonada assenyala que la intenció de realitzar o no
una conducta és un balanç entre lo que un creu que ha de fer i la percepció que té de lo
que els altres creuen que un ha de fer.
S’estableix nivells de força de la intenció. Quan més forta és la intenció, més probable és
desenvolupar un comportament saludable.

C) Enfocament conceptual d’atribució i expectatives

Inclou dos conceptes importants:

1) El locus control
El concepte de LC sorgeix a partir de la teoria de l’aprenentatge social de Rotter
(1966). Estudia com les persones atribueixen les causes de lo que els hi succeeix.
LC es refereix al grau en que la persona creu que pot (o no) controlar la seva conducta
i les accions que li afecten. Les expectatives de l’individu sobre les seves possibilitats
d’èxit o fracàs.
Locus control (LC) intern vs LC extern:
El locus de control intern: la persona té la creença de que pot exercir un control sobre
la seva conducta. La persona amb un LC intern percep que els esdeveniments positius
o negatius són efecte de les seves pròpies accions i que estan sota el seu control
personal. Aquestes persones valoren positivament l’esforç, l’habilitat i les aptitus
personals.
El locus de control extern: implica la creença de que lo que pugui succeir no depèn d’un
mateix, sinó de variables externes. Perceben el reforç com resultat de l’atzar i no de les
seves accions, així, perceben que els esdeveniments no estan relacionats amb la
pròpia conducta i, per tant, no poden ser controlats (no es valora l’esforç ni la
dedicació).
Continuo o grau en el que l’individu percep la responsabilitat i l’origen del seu propi
comportament de manera interna o externa a ell.

2) El concepte d’autoeficàcia i les expectatives de resultats

Es combinen dos aspectes:
 L’expectativa d’autoeficàcia: referida a la seguretat o creença en la pròpia capacitat
per realitzar quelcom que un decideixi.
 L’expectativa de resultat: referida a la creença de que un determinat comportament
permetrà obtenir un determinat resultat.
L’autoeficàcia i les expectatives de resultats poden influir en la salut a través dels seus
efectes motivacionals:
a) Regular els intents d’abandonar hàbits perjudicials per a la salut.
b) Determinar l’esforç i la persistència en el compliment de comportaments
afavoridors de la salut auto imposats o prescrits.
c) Influir en la rapidesa i magnitud de la recuperació d’activitats de la vida
quotidiana.
1.3 teories i models que fonamenten la psicologia de la salut:

MODEL PSICODINÀMIC O PSICOANALÍTIC

Fundador Sigmund Freud (1856-1939). Abordatge problemes psíquics mitjançant la

recuperació i anàlisi dels processos mentals inconscients:

 Primera tòpica o “model espacial”

o Conscient
o Preconscient
o Inconscient
 Segona tòpica o “model estructural”
o Allò (id): impulsos, desitjos primaris. Plaer
o Jo (ego): balanç
o Súper jo (superego): moral, consciència, regles
socials
Dinàmica d’aquestes tres parts de la ment: la relació entre el “allò”, el “jo” i el “super jo” està
influenciada per energies innates – pulsions o instints.
Els instints són els responsables de la conducta. La font d’energia és la Libido o energia sexual.
Dos pulsacions antagòniques:
 Eros o pulsió de visa: un instint de conservació de la vida.
 Tànats o pulsió de mort: un instint de destrucció.
L’instint bàsic és el sexual. La libido madura per mitjà del canvi del seu objecte de plaer.
Etapes desenvolupament psicosexual (libidinal):
 Oral (del naixement al 12-18 mesos). Plaer a la boca (succió o mossegades)
 Anal (18-36 mesos). Plaer anal (retenció i expulsió femta). Integració de la 1a norma
cultural amb el control d’esfínters.
 Fàl·lica (3 a 5 anys). Identificació de gènere i sexe. Importància genitals (masturbació)
– complex Edipo.
 Latència (6 a 12 anys). Grans aprenentatges escolars. Desitjos sexuals més calmats,
poca activitat sexual.
 Genital (12 anys al final de l’adolescència). Maduració genital. Desig i coneixement de
l’altre. Identitat sexual. Orientació sexual.
Ansietat com a resultat de lluita entre el “allò” i el “superjò” / entre el “inconscient” i el
“conscient”. Sistema d’equilibri: mecanisme de defensa.
 Negació: es neguen els fets amenaçadors davant la incapacitat d’enfrontar-se.
 Repressió: el Jo exclou de la consciència el que no pot acceptar o és dolorós.
 Formació reactiva: expressar lo contrari a un impuls inacceptable.
 Regressió: tornar a etapes ja superades del desenvolupament.
 Projecció: assignar les característiques pròpies inacceptables a altres persones.
 Racionalització: oferir explicacions raonables a conductes poc acceptables (separar
emocions/sentiments dels fets).
 Compensació: compensar un defecte sobresortint en altres àrees.
 Sublimació: desviament d’impulsos no desitjats a conductes socialment acceptades.

Psicoanàlisi com a teràpia. Tècnica de tractament psicoterapèutic basat en l’exploració de

l’inconscient. Intenta ajudar al pacient a comprendre els sentiments (inconscients) que són la
causa dels seus problemes, el patiment o malestar psíquic.
 Associació lliure: tècnica que fomenta l’expressió de idees, pensaments, emocions i
records sense cap restricció o judici. Començar a parlar de tot el que se’ls ocorri amb el
propòsit de debilitar les defenses i que emergeixi l’inconscient.
 Interpretació dels somnis: Freud planteja que els somnis són una expressió de
l’inconscient que permeten descobrir desitjos prohibits i sentiments amagats a
l’inconscient. Utilitza el mètode interpretatiu a partir de donar significat a l’associació
lliure dels símbols més importants del somni.
 Catarsis: alleujament emocional que es produeix quan el records inconscients passen a
la consciència.
Conceptes bàsics en teràpia psicoanalítica

 Anàlisi de la resistència: quan un pacient es resisteix a discutir i pensar en determinats

temes que surten durant l’associació lliure o la interpretació dels somnis, això indica un
conflicte inconscient important. Per això és important tractar la resistència en teràpia,
per eliminar bloquejos.
 Transferència: el pacient transfereix al terapeuta actituds i sentiments (inconscients)
que l’inspiren persones importants a la seva vida (paternals). Poden transmetre
sentiments hostil o d’afecte. El terapeuta ha d’ajudar a reconèixer i entendre aquests
sentiments reprimits.
 Contratransferència: resposta del terapeuta, reaccions inconscients, davant la
transferència del pacient.

MODEL CONDUCTISTA

El model conductista sorgeix amb la premissa de que totes les conductes són producte de
l’aprenentatge, de l’entrenament, i no s’accepta l’existència d’impulsos i instints innats.
El comportament és una resposta a estímuls externs, per tant, els estímuls són els
responsables de les respostes. Estímul i resposta són els elements bàsics del condicionament
clàssic. Gran importància a l’educació i l’entorn.
Focus d’atenció és la conducta: observable, mesurable i quantificable.
L’objectiu és allò que és observable; s’utilitza metodologia objectiva per obtenir dades
quantificables i verificables, rebutjant la introspecció. Psicologia de laboratori.

Els pares del conductisme i les teories de l’aprenentatge associatiu:

 I. Pavlov (1849-1936): condicionament clàssic (model estímul-resposta o aprenentatge

per associacions). Experiments en models animals.
 J.B. Watson (1878-1058): condicionament d’emocions en humans.
 B.F. Skinner (1904-1990): condicionament operant o instrumental.

Teoria de l’aprenentatge social

 A. Bandura (1925): proposa una teoria d’aprenentatge basada en la imitació i el

modelat per explicar l’aprenentatge social humà. Persona, conducta i ambient són els
principals elements que configuren l’ésser humà i la seva realitat social.

Teoria de l’aprenentatge associatiu: condicionament clàssic (Pavlov)

S’inicia amb experiments de laboratoris amb models animals. L’aprenentatge es produeix per
l’associació d’estímuls. Un estímul originalment neutre, no provoca resposta, pot arribar a
provocar-la per la seva connexió associativa.
L’aprenentatge implica respostes automàtiques o reflexes, no conductes voluntàries. Actitud
passiva de l’individu. Aquest model pot explicar la formació d’algunes patologies com les fòbies,
addiccions,.. dos estímuls associats (un incondicionat i un neutre), produeixen que el neutre
passi a ser condicionat, donant una resposta condicionada.

 Estímul incondicionat (EI): estímul que de manera automàtica e innata provoca una
resposta a l’organisme (dinar).
 Resposta incondicionada (RI): resposta que apareix de forma automàtica quan està
presents el EI (salivació).
 Estímul neutre (EN): estímul que per si mateix no provoca cap resposta a l’organisme
(so).
 Estímul condicionat (EC): quan un estímul neutre (so) s’associa amb un estímul
incondicionat (menjar) para a ser un EC, ja que provoca una resposta semblant a la
que provoca EI (resposta condicionada).
 Resposta condicionada (RC): la resposta que apareix al presentar-se només l’estímul
condicionat (salivació).
Teoria de l’aprenentatge associatiu: conductisme de John Watson

Proposa que el condicionament clàssic també podria explicar l’aprenentatge en humans. Les
emocions també s’aprenen amb l’associació condicionada. (E-R).
Amb “l’experiment amb el petit Albert” va demostrar que les emocions, com la por, també era
condicionada mitjançant el condicionament clàssic. Seria el mecanisme més habitual en
l’adquisició de fòbies. Amb aquesta teoria proposa l’eliminació de la introspecció com mètode
vàlid per la psicologia i que els mètodes vàlids són la observació i l’experimentació objectives.

Teoria de l’aprenentatge associatiu: condicionament operant (Skinner)

L’aprenentatge té a veure amb el desenvolupament de noves conductes en funció de les seves

conseqüències (positives o negatives) i no amb l’associació entre estímuls i respostes (a
diferència del condicionament clàssic).
La “Llei de l’efecte” (reforçament o extinció). El conceptes bàsics són:
 Reforç positiu (recompensa) i reforç negatiu (evitació o fugida del malestar) –
augmentaran la probabilitat que la conducta aparegui i es repeteixi.
 Extinció (conductes no reforçades) – poc probable que la conducta es repeteixi.
 Càstig: objectiu bàsic és extingir una conducta inadequada. És un correctiu.
Proposa que les conductes reforçades tenen més probabilitat de repetir-se, mentre que
aquelles que són castigades tindran menys probabilitat.

Teoria de l’aprenentatge social: A. Bandura (1925-)

Model basat en els condicionaments clàssic i operant, però afegeix el component cognitiu i
social (l’aprenentatge interpersonal i pensaments):
 Aprenentatge per observació: l’aprenentatge no es produeix sempre per reforç directe,
també mitjançant l’observació de les conductes d’altres: Aprenentatge Vicari (aprendre
sense d’actuar, observant les conseqüències de la conducta en els altres).
 Aprenentatge per limitació de models: es copia el comportament d’altres (models).
S’aprèn per reforçament positiu/negatiu i extern/intern.
Procés de Mediació (pensaments abans de la imitació):
1. Atenció
2. Retenció
3. Reproducció
4. Motivació

MODELS HUMANISTES

Principis filosòfics:
 Estudi de la persona com un tot: “holisme”.
 Importància de les experiències actuals i conscients de la persona i en relació amb els
altres: “Aquí i ara”.
 Millora del desenvolupament personal i l’autorealització.
 Concepte d’auto responsabilitat.
 Negociació amb el pacient des d’una posició d’igualtat.
 Aposta per les potencialitats humanes per superar l’adversitat: resiliència.

Teoria de les necessitats humanes: A.Maslow (1908-1970)

Jerarquia de les necessitats humanes, de les més bàsiques a les més complexes (realització
personal):

1. Fisiològiques: respirar, beure aigua, menjar, dormir, sexe.

2. Seguretat: estabilitat i protecció (seguretat física, treball, ingressos i recursos
econòmics, familiar, salut).
 3. Social i afiliació: afecte, superar el sentiment de soledat i establir vincles afectius
(tenir parella, família, pertànyer a un grup – església, club
social..)
4. Reconeixement i estima: respecte als demés, reconeixement,
dignitat, reputació i autoestima (sentiments d’autoconfiança,
competència, independència).
5. Autorealització: desenvolupament personal, moral, espiritual,
tenir una missió a la vida, ajuda desinteressada als altres).

Teoria fenomenològica: Carl Rogers (1902-1987)

Cada persona té la seva pròpia personalitat (Creences, valors, experiències).

Centrada en la formació del “Jo” i de la personalitat. Cada persona percep el món de manera
particular en base a les pròpies experiències i la interpretació d’aquestes. Construeix la seva
realitat. Caràcter idiosincràtic: la conducta està explicada per fenòmens interns, és a dir, la seva
fenomenologia.
Teràpia centrada en el client.
La persona: procés dinàmic en continua evolució. Canvi de conducta i personalitat al llarg de la
vida. Objectiu: construir el seu autoconcepte i autoestima.
En teràpia, el professional ha de tenir empatia per comprendre el camp fenomenològic del
pacient. El pacient és l’únic responsable del seu procés de canvi, el professional només és una
guia o ajuda. Acceptació completa i incondicional del pacient perquè`w aquest obri el seu camp
fenomenològic. “congruència” terapèutica.

La teràpia Gestalt Fritz Perls (1893-1970)

L’objectiu és ajudar a desenvolupar el potencial humà (autorealització), no tractar malalts. Posa

èmfasis en les sensacions subjectives de la persona, no el contingut. El terapeuta només és la
guia. La persona ha d’aconseguir autonomia i auto responsabilitat. Pren en consideració tots
els nivells de la persona; corporal, emocional, cognitiu, relacional i espiritual.
Metodologia bàsicament experiencial. “aprendre és viure i experimenta”.
Encaminada a un major autoconeixement i a la consecució de canvis que ho possibilitin.
Creixement personal a partir del coneixement dels aspectes interpersonals i emocionals. Tres
tècniques:
 Aquí i ara: les idees de futur i passat són projeccions del present, per tant hem de
treballar el present (permetrà planificar el futur i revisar el passat).
 Presa de consciència: imprescindible l’autoconeixement de experiències i
pensaments.
 Responsabilitat: la presa de consciència implica assumir les conseqüències.
Acceptació dels errors per guanyar autonomia.

Anàlisi transaccional (AT): Eric Berne (1919-1970)

Teoria de la personalitat i de les relacions humanes centrada en el creixement i el canvi

personal. Concepte de la personalitat (arrels psicoanàlisi) centrat en les relacions
interpersonals (transaccions) i en el canvi per la resolució de conflictes emocionals.
Tres estats del EGO (diferent al de Freud):
 Pare: patrons apresos de figures rellevants a la
infància.
 Adult: racional, realista.
 Nen: impulsiu, espontani.

L’objectiu del AT és el canvi personal i. L’autonomia, que es defineix per:

 Autoconeixement. Ser conscient i capaç de distingir la realitat de la fantasia
(projectada sobre el què em passa o el que succeix).
 L’espontaneïtat o capacitat d’expressar els propis pensaments, sentiments i
necessitats i d’actuar en conseqüència, vivint per un mateix.
 La intimitat o capacitat d’obrir-se a l’altre, ser proper i autèntic amb reciprocitat.
Tipus de transaccions:
 Complementària: la persona envia un
missatge des de un estat i l’altre
persona li respon des de el mateix
estat (Adult- adult). Comunicació
fluida.
 Creuada: la persona que respon ho fa
des de un estat diferent a qui
pregunta. Comunicació dis-funcional.

Principis de l’anàlisi transaccional

1r principi AT: “tots naixem bé”.

2n principi AT: tots tenim un cert potencial humà que podem desenvolupar. Les limitacions
externes al desenvolupament del nostre potencial humà, i sobretot les limitacions internes,
produeixen la infelicitat, l’auto-limitació de les habilitats personals per resoldre problemes i per
enfrontar-nos a la vida i, en definitiva, la patologia. De manera que sóc jo responsable de la
meva vida i decideixo el que és bo per mi.
3r principi AT: tots podem canviar cap a l’autonomia i tenim els recursos necessaris per fer-ho.
Aquests recursos poden ser personals o relacionals i inclouen la possibilitat de prendre noves
decisions més auto potenciadores.
 A nivell científic és un model qüestionat per la falta d’estudis científics que demostrin la
seva eficàcia.

MODEL SISTÈMIC

Teoria general dels sistemes: Ludwig von Bertalanffy (1901-1972)

Estudi dels sistemes (família, organitzacions, grups)

Sistema: conjunt d’elements que interactuen entre ells. Tres premisses:
1. Hi ha sistemes dintre d’altres sistemes (subsistemes) (família-individus)
2. Els sistemes i subsistemes són oberts, permeables a canvis i aprenentatge.
3. Funcionament dels sistemes depèn de la seva estructura.
Sistemes humans: (família, parella, feina): conjunt d’individus amb un fi comú. Conceptes:
 Totalitat: el sistema va més enllà de les característiques dels seus individus.
 Entropia: els sistemes conserven la seva identitat.
 Sinergia: el canvi en una part del sistema afecta a totes les parts i, potser, al sistema.
 Homeòstasi: tendència a mantenir l’estabilitat del sistema.
 Retroalimentació: constant intercanvi d’informació dins del sistema.
 Finalitat: les parts comparteixen metes/objectius comuns.

MODEL COGNITIU

Cognició: facultat dels humans de processar la informació.

El concepte de conducta és substituït per al d’acció humana, amb un caràcter de propòsit
(dirigit a metes), programat i autoregulat.
L’acció humana està regulada per la cognició (selecció, pensament i elaboració de la
informació). L’home respon a la interpretació que fa de la realitat (raonament, memòria,
atenció).
En teràpia, es treballa amb el supòsit de que les persones pateixen per la interpretació que fan
de la realitat i no pels fets en sí mateixos. L’objectiu de la teràpia cognitiva és que les persones
facin interpretacions més funcionals i adaptatives. A favor del mètode científic, rebutja la
introspecció com mètode vàlid de recerca (rebuig del model psicoanalític). Contempla
l’existència dels estats mentals interns.
Teoria de l’aprenentatge de Piaget: Jean Piaget (1896-1980)

Constructivisme: l’aprenentatge com un procés de canvi que es va construint.

Aprenentatge com una reorganització constant dels esquemes (estructures cognitives i
processos mentals). Personalitat evoluciona a partir de la interacció de funcions afectives e
intel·lectuals. Estadis del desenvolupament dels nene/es:
1. Sensori-motor (0-2 anys): evolució reflexes. Primer contacte llenguatge.
2. Pre-operacional (2-7 anys): avanç comunicació, llenguatge, interacció social i
pensament egocèntric.
3. Operacions concretes (7-11 anys): raonament lògic en situacions concretes.
4. Operacions formals (a partir d’11 anys): raonament lògic en totes les situacions,
raonament abstracte.
Reorganització cognitiva en cada etapa del desenvolupament.
 Assimilació: els estímuls externs són assimilats en el marc dels esquemes
preexistents.
 Acomodació: al contrari que l’assimilació, alguns estímuls nous que no són coherents
amb els esquemes previs produeixen una modificació en aquests.
 Equilibri: interacció i regulació dels processos d’assimilació i acomodació.

Teràpia cognitiva de Beck: Aaron T. Beck (1976)

Pensaments automàtics i distorsions cognitives (creences errònies, interpretació no adaptativa

de la realitat).
Com reconèixer els pensaments automàtics?
1. Són missatges específics i molt concrets.
2. Sovint són telegràfics, poques paraules, una imatge.
3. No importa que siguin poc racionals, ens els creiem.
4. Semblen espontanis.
5. S’expressen en termes “d’hauria”.
6. Tendeixen a dramatitzar.
7. Formen part d’un patró cognitiu aprés des de la infantesa i al llarg de la vida.

Tipus més comuns de pensaments automàtics:

 Filtratge: els detalls negatius es magnifiquen i els + s’escapen.
 Pensament polaritzat: blanc o negre, bo o dolent.
 Sobregeneralització: conclusió general d’un incident.
 Interpretació del pensament: creu que és capaç d’endevinar què pensen els altres
d’ella.
 Visió catastròfica: s’espera el desastre... i si...
 Personalització: tot el que passa és una reacció cap a ella.
 Fal·làcies de justícia: s’està convençut que es coneix la veritat, la justícia i els altres
no.
 Culpabilitat: interna o externa.
 Hauria: llista de normes rígida sobre com hauria d’actuar tant un mateix com els altres.
 Raonament emocional: es creu que el que es sent és la veritat.

Teràpia racional emotiva: Albert Ellis

Centrada en les creences irracionals. Succés activador/ sistemes creences / conseqüència

emocional. ABC, on A representa els esdeveniments observats pel subjecte, B (creença) o
interpretació de l’esdeveniment observat, i C representa les conseqüències emocionals de les
interpretacions (B).
Aplicació: reestructuració cognitiva (identificació dels pensaments no adaptatius, anàlisi dels
pensaments no adaptatius, substitució per pensaments adaptatius). Permet: reestructuració
d’esquemes mentals / control de les emocions.
Aplicabilitat: la tècnica de “reestructuració cognitiva” és molt utilitzada per la infermera en el
procés d’ajudar a la persona a fer front a la situació de salut i malaltia.

MODEL COGNITIU – CONDUCTAL

Reuneix conceptes del model conductista i del model cognitiu i els relacions: els aspectes
cognitius, afectius i conductuals estan interrelacionats. Accepta el concepte conductista que el
comportament humà és après, però no per simple associació E – R, sinó mitjançant processos
cognitius i emocionals.
Premissa: l’individu presenta pensaments i creences que poden ser distorsionades i poc
racionals i conduir-lo a experimentar emocions negatives i conductes problema.
Tècniques: reestructuració cognitiva, resolució de problemes, entrenament en relaxació,
estratègies d’afrontament i d’exposició.

MODELS SOCIOLÒGICS O SOCIOCULTURALS

Defensen les bases sociogenètiques del comportament humà. Les conductes es classifiquen
en funció de les classificacions que la societat fa d’aquests. Importància de les normes socials.
Aplicabilitat: la importància dels components socials en el comportament humà ajuda a ampliar
la visió de l’ésser humà i comprendre les diferències des d’una altra perspectiva.

PROCESSOS PSICOLÒGICS DEL COMPORTAMENT HUMÀ

2.1 Bases biològiques del comportament humà

BASES BIOLÒGIQUES DE LA CONDUCTA

L’estudi de les bases biològiques de la conducta és la unió entre biologia i psicologia. La nostra
biologia té una gran influència en qui som i com ens comportem. L’organisme humà és un
sistema complex, obert i dinàmic. Les seves propietats són:
 Morfogènesi autònoma; capacitat de generar i mantenir la seva pròpia estructura.
 Autoregulació, capacitat de mantenir un equilibri intern constant, això origina les
característiques fonamentals del comportament:
o La relació amb el medi.
o L’activitat telenòmica, és a dir, dirigida a aconseguir metes específiques i que
es realitza per l’auto-programació, l’autoregulació i l’adaptació.

NEUROCIÈNCIES
 Neuroanatomia: estudi de l’estructura del sistema nerviós.
 Neuroquímica: estudi de les bases químiques de l’activitat neuronal.
 Neuroendocrinologia: estudi de les interacciones entre el sistema nerviós i endocrí.
 Neuropatologia: estudi de les alteracions del sistema nerviós.
 Neurofisiologia; estudi de les funcions i activitats del sistema nerviós.

BASES BIOLÒGIQUES DE LA CONDUCTA

Psicofisiologia: disciplina compresa dins de les neurociències, estudia les bases biològiques i
fisiològiques dels processos psicològics i la conducta (també la conducta humana).
Objectiu: localitzar les funcions superiors en àrees específiques del SN.
Mètode científic. Per exemple: l’estudi de les fòbies en relació a l’estudi de la amígdala i els
circuits neuronals.
Sistemes relacionats amb la conducta:
 Sistema nerviós (SN): el sistema nerviós és un dels sistemes més complexes del
nostre organisme. Responsable del control de l’organisme i de funcions intel·lectuals,
memòria, conducta i emocions.
Està constituït per dos grans tipus de cèl·lules:
o Les neurones: encarregades de rebre e integrar informació i enviar senyals a
través de les sinapsis. El cervell humà té entre 80 i 100 mil milions de
neurones.
 o Les cèl·lules glials: fonamentalment funcions de suport estructural de les
neurones: manteniment del medi de les neurones i modulació de la velocitat de
propagació de les senyals nervioses.

Transmissió de la informació: NEURONES

Neurones: cèl·lules altament especialitzades i connectades entre sí, que reben,
processen i transmeten la informació mitjançant impulsos elèctrics i químics
Classificació funcional de les neurones:
o Aferents (o sensorials): recullen la informació dels receptors sensorials(de tot
el cos) i la porten al SNC (integració sensorial).
o Eferents (o motores): condueixen la resposta des de el SNC fins els òrgans
efectors (resposta motora).
o Associatives o interneurones: connecten les neurones formant xarxes
neuronals. Processen la informació, la sintetitzen i planifiquen les accions a
realitzar. Constitueixen el 97% de totes les neurones humanes.
Estructura de les neurones:
o Soma: cos de la neurona.
o Dendrites: petits extensions que surten del
soma i connecten amb l’axó d’altre neurona.
o Axó: prolongació de major mida, recobert de
mielina, a través del qual és capaç de
transmetre informació mitjançant la sinapsis.
Sinapsis = comunicació entre neurones
Sinapsis és la transmissió d’informació entre les diferents neurones. Aquest procés es
produeix mitjançant impulsos elèctrics que produeixen alteració de l’equilibri químic de
les neurones.
En la sinapsis participen dos tipus de neurones:
o Neurona pre-sinàptica: és la responsable de transmetre l’impuls nerviós.
o Neurona post-sinàptica: la que rep l’impuls nerviós.
Les sinapsis més freqüents connecten axons amb dendrites.

S’inicia per una descàrrega elèctrica (potencial d’acció) en la membrana de la neurona

pre-sinàptica (emissora) que viatja pel seu axó fins als terminals nerviosos. Quan
aquest impuls nerviós arriba a l’axó provoca obertura de canals de Ca+. L’excés de
Ca+ fa que les vesícules sinàptiques segreguin elements químics (neurotransmissors –
NT) a l’espai sinàptic (esquerda sinàpica). Alguns d’aquests Nt s’enganxen als
receptors de la membrana de la neurona postsinàptica i generen senyals elèctrics o
metabòlits en aquesta. Hi ha NT excitadors (despolaritzen la neurona) e inhibidors
(híper-polaritzen la neurona). Els NT tenen un paper essencial en l’humor, l’acció, el
pensament.. una neuro transmissió defectuosa és la causa de molts trastorns mentals.

Cèl·lules de la glia: són cèl·lules que complementen a les neurones, donen suport
físic i metabòlic, recuperació i equilibri al teixit nerviós. Són fonamentals en el
desenvolupament de xarxes neuronals. Mantenen les condicions homeostàtiques
(oxigen i nutrients) dels teixits neuronals i regulen les seves funcions metabòliques.
Protegeixen les neurones, són les encarregades d’aïllar els teixits nerviosos, conformen
baines de mielina que protegeixen i aïllen els axons de les neurones.
Es diferencien de les neurones perquè no tenen axons ni dendrites (no fan sinapsis),
encara que tenen un paper clau en la transmissió sinàptica, ja que regulen els
neurotransmissors (NT) i els retiren de les sinapsis.

Estructura del sistema nerviós

o Sistema nerviós central (SNC)
 Encèfal
 Medul·la espinal
o Sistema nerviós perifèric (SNP)
 Sistema nerviós perifèric somàtic
 Sistema nerviós perifèric somàtic
  Simpàtic
 Parasimpàtic

Sistema nerviós central: encarregat de processar la

informació que arriba als receptors, del medi extern (sentits) o
intern (altres òrgans). Descodifica, emmagatzema, processa
e integra la informació, relacionant-la amb les experiències
prèvies, i elabora una resposta (conscient o inconscient).
També s’encarrega de funcions vitals com la respiració,
circulació, estat d’alerta...
o Encèfal (dins del crani)
o Cervell
o Tronc encefàlic
o Cerebel
o Medul·la espinal

Organització anatòmica i funcional de l’encèfal:

L’encèfal està dividit en tres parts:
 Prosencèfal
o Telencèfal:
o Escorça cerebral (o còrtex): funcions superiors del cervell com
raonament, cognició, pressa de decisions, moviments
complexes.
o Ganglis de la base (cos estriat, a la base del cervell).
o Sistema límbic (amígdala, hipocamp..): la funció principal és la
regulació emocional i la memòria (hipocamp). Connectat amb
el còrtex per interpretar les nostres emocions.
o Diencèfal (talem i hipotàlem)
 Mesencèfal (part del tronc encefàlic): control directe de moviments oculars i
control motor de músculs esquelètics. Estació per senyals auditius i visuals.
 Romboencèfal (inclou el bulb raquidi i protuberància del tronc cerebral i el
cerebel).

El cervell:
El cervell (part del telencèfal) és responsable de la cognició, les
emociones, la memòria i l’aprenentatge i, també, de les funcions
vitals (moviments, son, fam...). es troba dintre de ka cavitat cranial i
està protegit per unes membranes de teixit connectiu (3 meninges).
La seva escorça s’arreplega sobre sí mateixa formant
circumvolucions i cissures (surcos).
Està dividit en 2 hemisferis, un dret i un esquerre, separats per la
cissura interhemisfèrica i comunicats mitjançant el cos callós. Cada hemisferi té una
capa externa (o escorça cerebral) i a l’interior té els ganglis de la base.

Escorça cerebral (còrtex):

És la part del SNC d’evolució més recent i més altament evolucionada en els éssers
humans que en qualsevol animal. Permet interioritzar i donar sentit al que veiem,
sentim i percebem. És el lloc on pensem, planegem, parlem, escrivim, recordem i
avaluem, considerant-lo com el fonament del comportament. Conté les ¾ parts de les
neurones associatives del cervell per les funcions complexes que realitza.

L’escorça divideix en 4 lòbuls que reben el nom de l’os

cranial subjacent:
 Lòbul frontal: el formen principalment l’escorça
motora primària, en la qual es troben les neurones
que controlen els músculs del cos. Implicada en la
parla (broca). Responsable de les funcions
executives (còrtex prefrontal): planificació, atenció,
memòria de treball, pressa de decisions, flexibilitat
cognitiva i elaboració de judicis.
El cas de Phineas Gage, un obrer de ferrocarrils
que a causa d’un accident (una barra de ferro li va travessar el lòbul frontal) va
canviar la seva personalitat. Això va demostrar que el lòbul frontal
(específicament el còrtex prefrontal) estan associats amb les emocions, la
personalitat i les funcions executives.
 Lòbul parietal: porció de l’escorça que es troba a la part superior del cap;
inclou l’escorça sensorial. Homuncle és un mapa de de l’associació
proporcional de còrtex amb els membres del cos. També reflecteix la
propiocepció cinestèsica, és a dir, com es sent el cos al moure’s.
 Lòbul occipital: la porció de l’escorça cerebral que es troba a la part posterior
del cap, inclou les àrees visuals que reben la informació visual del camp
oposat. Processa la informació visual que arriba a la retina.
 Lòbul temporal: la porció del cap que es troba aprox. per sobre de les orelles;
inclou les àrees auditives, cadascuna de les quals rep la informació auditiva de
l’oïda oposat. També té neurones relacionades amb la comprensió del
llenguatge, memòria i aprenentatge.

Ganglis basals:
Estructures profundes que formen part del
telencèfal. Paper important en la regulació, iniciació
i control del moviment voluntari. També en la
motivació/hàbits.
Reben informació dels 4 lòbuls i envien informació
al lòbul frontal a través del tàlem. Format per nucli
estriat (putamen i caudat).

Sistema límbic:
El formen les estrcutures profundes del telencèfal. Té un paper fonamental en el
control del sistema endocrí (alliberament d’hormones per
l’hipotàlem) i les conductes emocionals (gestió de respostes
fisiològiques davant d’estímuls emocionals). Format per:
 Hipocamp (memòria)
 Amígdala (coordina accions del sistema autònom i
l’endocrí. Participa en les emocions).
 Còrtex cingulat
 Nucli talàmic
 Cossos mamil·lars

Diencèfal:
Situat per sota del telencèfal i per sobre del mesencèfal. Format per:
 Tàlem: recull, processa i distribueix quasi tota la informació sensorial
(excepte l’olfacte) i motora. Directament connectat amb el còrtex cerebral,
 també rep informació dels ganglis basals i del cerebel. Regula el nivell de
consciència i participa en processament d’emocions.
 Hipotàlem: situat sota del tàlem. Regula el SN autònom (funciones viscerals
autònomes – ritmes circadians...) i activa el sistema endocrí a través de l’eix
hipotàlem – hipòfisi (glàndula). Allibera almenys nou hormones que actuen
com inhibidors o estimulants en la secreció d’altres hormones (regulació de
la fam, la set i son). Connecta de forma bidireccional amb el tàlem, el
mesencèfal i certes àrees corticals.
Tronc cerebral o de l’encèfal:
Connecta el cervell amb la medul·la espinal. Responsable de funcions vitals com la
respiració, el bombament del cor, activitats gastrointestinals...
 Mesencèfal: conduir els impulsos motors des de l’escorça cerebral fins el
pont tronco-encefàlic. S’encarrega de transmetre els impulsos sensorials i
reflexes i connecta la medul·la amb el tàlem.
 Protuberància anular (o pont de Varolio): sota el mesencèfal i sobre el bulb
raquidi. Connecta hemisferi cerebrals i cerebel.
 Bulb raquidi: control de la circulació, pressió arterial i respiració.

Cerebel:
Consta de dos hemisferis cerebel·losos i una regió central. La seva funció principal
és integrar les vies sensitives i les vies motores. Interactua amb l’escorça cerebral
per produir moviments, ajuda a controlar la postura i participa en el manteniment de
l’equilibri. Connecta la medul·la espinal i les parts superiors de l’encèfal. Integra tota
la informació rebuda per precisar i controlar les ordres que l’escorça cerebral mana
a l’aparell locomotor a través de les vies motores.

Medul·la espinal:
Processament de la informació sensorial: fa d’intermediària entre els sensors i
efectors i el cervell. Integra i coordina dades sensorials referents a la pressió, la Tº i
el dolor.
Control del moviment i control de reflexes: possibilita els diferent reflexos i
respostes ràpides.
Control del sistema nerviós autònom: els sensors es troben en les cèl·lules
receptores especialitzades per capturar llum, so Tº, pressió, moviments musculars i
altres estímuls que provenen de l’exterior i de l’interior. Els efectors es troben en els
músculs, tendons i articulacions, glàndules i òrgans, així realitzem diferents funcions
tant conscients com inconscients.

Sistema nerviós perifèric:

Format per nervis i neurones que recullen la informació dels òrgans sensorials i la
transmeten al SNC (nervis sensorials aferents) i per nervis que transmeten la
resposta del SNC als òrgans efectors per dur a terme les accions (nervis eferents o
motors).
 Sistema nerviós somàtic: format pels nervis que connecten el SNC amb els
receptors de músculs esquelètics i articulacions, responsable d’accions
voluntàries i reflexes. Permet relació amb el medi extern.
o SN motor
o SN sensorial
 Sistema nerviós autònom o vegetatiu: respostes involuntàries. Regulació del
medi intern.
o SN simpàtic: mobilitza recursos interns davant situacions crítiques.
o SN parasimpàtic: s’encarrega de funcions com ara la respiració, la
circulació i la digestió.

Unitats funcionals sensorials:

1- UNITAT D’ALERTA: constituïda per la formació reticular: part del tronc

encefàlic, des de la protuberància fins el diencèfal. S’encarrega de regular els
cicles circadians (estats de son / vigília). Actua sobre el còrtex, tant activant com
 inhibint les funcions sensitives i motores del cervell. És una de les parts més
antigues de l’encèfal. Intervé en l’estat de consciència i atenció.
2- UNITAT D’INFORMACIÓ: situada en els lòbuls parietal, temporal i occipital.
S’organitza en àrees: la primària capten la informació específica (acústica,
visual, cinestèsica). La secundària o gnòstiques i s’encarreguen de reconèixer la
informació específica i d’emmagatzemar-la (l’escorça auditiva, reconeix la
melodia). La terciària són capaços d’elaborar conceptes a partir de les àrees
secundàries amb què es solapen, i pot convertir les percepcions en conceptes
abstractes.
3- UNITAT D’ACCIÓ: s’encarrega de la programació i execució de l’activitat
conscient i volitiva, és a dir, dirigida a metes específiques. Està situada en
l’escorça frontal i modula el comportament.

 Sistema endocrí: control / regulació de l’equilibri / homeòstasi interna de l’organisme.

És un sistema de glàndules que secreten un conjunt de substàncies (hormones), que
alliberades al torrent sanguini regulen les funcions del cos. És un sistema de senyals
similar al del SN però, en lloc d’utilitzar impulsos elèctrics a distància, ho fa
exclusivament per mitjà d’aquestes hormones. Les hormones regulen moltes funcions
en els organismes (l’estat d’ànim, el creixement, la funció dels teixits, el metabolisme..).
Actua com una xarxa de comunicació cel3lular que respon als estímuls alliberant
hormones i és l’encarregat de diverses funcions
metabòliques de l’organisme.
o Glàndula pineal
o Glàndula pituïtària
o Glàndula tiroides
o Tim
o Glàndula adrenal
o Pàncrees
o Ovari
o Testicle

CURES D’INFERMERIA
Entendre que moltes vegades les conductes dels usuaris estan determinades biològicament i
no depenen de la seva voluntat. Conèixer etiològicament i aprendre a interactuar en presència
de determinades anomalies o lesions que condicionen la seva conducta (TCE, malalties
degeneratives, trastorns mentals, trastorns del sistema endocrí...).

2.2 Processos perceptius i salut

Percebre correctament
Recordar amb precisió
Pensar amb efectivitat
I actuar apropiadament
Ens fa ser relacionals e intel·ligents

INFERMERIA CAP UNA CURA INTEGRAL

Els aspectes de la persona són un tot amb 5 dimensions:
 Físiques: respirar, alimentar, eliminar, mobilitat, repòs, sexualitat...
 Emocions: contacte físic, intimitat, afecte...
 Socials: pertinença, rol, identitat sexual, interacció...
 Espirituals: significat de la vida, creences, autorealització..
 Intel·lectuals: coneixement, aprenentatge, judicis de valors, resolució de problemes..

DIMENSIÓ INTEL·LECTUAL
1- Receptora: sensació o percepció.
2- Memòria i aprenentatge
3- Pensament
4- Funciones expressives
CONCEPTES BÀSICS DE LA PERCEPCIÓ
 Sensació: experiències immediates bàsiques. Resposta dels òrgans des sentits davant
d’un estímul.
 Atenció: procés d’activació / desactivació que ens permet mantenir l’alerta per rebre
informació i seleccionar que percebem.
 Percepció: procés que permet a l’organisme captar la realitat a través dels nostres
sentits. També permet processar e interpretar la informació externa e interna
(sensacions) per donar-li un significat. Mecanisme superior on intervenen els nostres
sentits, però també el nostre cervell.
 La sensació procedeix a la percepció.
 La percepció involucra l’atenció i la cognició (adquisició, emmagatzematge,
recuperació i ús del coneixement).
Tres aspectes bàsics en el procés de percepció:
1- Procés sensorial: fase inicial en la percepció. Els nostres sentits, a través de receptors
específics, reben informació (de l’interior i de l’exterior). En aquesta fase l’atenció juga
un paper clau (estat d’alerta).
2- Procés simbòlic: cada estímul percebut s’associa a un determinat concepte mitjançant
la simbolització, així organitzem la informació i li donem significat.
3- Procés afectiu: la nostra historia, experiències prèvies i coneixements influeixen en la
percepció.

ELEMENTS DEL PROCÉS DE PERCEPCIÓ

1- Substrat neurofisiològic de la percepció:
2- Fases de la percepció
3- Organització de la percepció
4- Lleis de la percepció
5- Factors que influeixen en la percepció
6- Il·lusions i errors perceptius
7- Trastorns i alteracions de la sensopercepció

Substrat neurofisiològic:
Estímul: qualsevol forma d’energia fisicoquímica a la qual podem respondre.
Sentit: via fisiològica particular per la qual responem a tipus d’energia específica (Química,
mecànica, lumínica, tèrmica). Transmissor d’informació.
Sensació: impressió que experimentem com a resposta a una informació rebuda a través dels
sentits. Al SNC es produeix el procés pel qual les sensacions passen a ser percepcions (lo
percebut es fa conscient).
Procés sensorial: els humans rebem la informació mitjançant els sentits. Es distingeixen
quatre tipus de receptors sensorials:
 Exteroceptors: situats en la superfície de l’organisme, són els, encarregats de captar
els estímuls del medi ambient (visió, audició, olfacte, gust i tacte).
 Interoceptors: situats a l’interior de l’organisme, concretament a l’aparell digestiu,
respiratori i, en general, a les vísceres. Sensacions de gana, set, benestar...
 Propioceptors: localitzats en els músculs, tendons i articulacions, permeten captar la
informació de l’activitat muscular.
 Nociceptors: es troben repartits per tot l’organisme, reaccionen davant d’estímuls
nocius, transmetent les sensacions de dolor.

Fases de la percepció:
 Detecció: cada sentit disposa de receptors sensorials a un tipus específic d’energia.
 Transducció: conversió de l’energia de l’estímul a impulsos nerviosos (energia
elèctrica).
 Transmissió: els impulsos nerviosos transmeten la informació codificada al SN.
 Processament de la informació: el SNC organitza i processa la informació convertint-
la en experiències conscients.
Sistemes de recepció de la informació:
DETECCIÓ I TRANSDUCCIÓ:
 Sistema visual: disposa de fotoreceptors i té la funció de transformar l’energia lumínica
(electromagnètica) de l’estímul visual en impulsos nervioses (elèctrics).
  Sistema auditiu: disposa de mecanoreceptors i transforma energia mecànica
(vibracions acústiques) en impulsos nerviosos.
 Sistema olfactiu: disposa de quimioreceptors i s’encarrega de transformar l’energia
química (olors) en impulsos nerviosos.
 Sistema gustatiu: disposa de quimioreceptors i transforma l’energia química (sabor)
en impulsos nerviosos.
 Somatosensorial: disposa de mecanoreceptors i termoreceptors. S’encarrega de
transformar l’energia mecànica (contacte físic, dolor, pressió) i l’energia tèrmica (calor,
fred).
 Sistema vestibular: informa del moviment i orientació del cap i cos respecte al terra.
Mecanoreceptors de l’oïda intern. Energia mecànica.

Organització de la percepció:
Psicologia de la Gestalt: la percepció d’objectes es realitza de forma global, com un “tot”, a
partir de múltiples sensacions i no només com la suma de les seves parts. El camp de la
percepció s’estructura depenent de les tendències autònomes de l’organisme i de la pròpia
experiència. Es deriva de la primera llei: “el conjunt és més que la suma de les parts que el
componen” (Assumeix el principi de sinergia de la teoria general de sistemes).

Lleis de la percepció:
 Lleis d’agrupació (estructuració): els elements tendeixen a organitzar-se per
proximitat o semblança.
o Llei de la similitud: els elements similars (en color, mida, to, forma o textura)
tendeixen a ser percebuts com un conjunt, una unitat o un agrupament.

o Llei de la proximitat: els elements més propers tendeixen a ser percebuts

com una unitat (un tot), una mateixa figura o un agrupament.

o Llei de regions comuns o destí comú: quan els objectes es mouen o estan
disposats en la mateixa direcció els percebem com una única unitat o
agrupament. L’atenció es centra on es dirigeixen els elements ubicats en la
imatge.

o Llei
de
la
 continuïtat (o bona continuació): els elements disposats en línia recta o
corba tendeixen a ser percebuts com una unitat.

o Llei del tancament: tendència a completar les figures que apareixen

incomplertes o discontinues. La ment s’encarrega d’afegir els elements que
falten per tancar la figura.

o Llei de la simplicitat: percebem de la forma més bàsica i simple que ens és

possible. Els objectes més simples tendeixen a percebre’s com figures planes,
quan més simple és, més resistent a ser percebut com tridimensional.
Tendència a la simetria, regularitat i uniformitat.

Percebem amb més

facilitat el quadrat o
rombe, però amb
més dificultat les
dues “K” dels
costats.

 Lleis de la constància (o constàncies perceptuals): percebem el món amb estabilitat

en quant a forma, mida i brillantor.
o Constància de grandària: la grandària d’un objecte disminueix a mida que
s’allunya de l’observador. Sensorialment el veiem més petit quan més allunyat
està. Per tant, seria d’esperar que la grandària percebuda d’un objecte canviés
al aproximar-se, però no és així, percebem l’objecte amb la mateixa grandària.
o Constància de forma: tendència de percebre un objecte familiar amb la
mateixa forma, independentment dels canvia en la seva orientació o els
diferents angles des dels que s’observa.
 la memòria i el coneixement previ de la forma estan implicats en les
constàncies perceptuals.
 Llei de la figura- fons: aquesta llei reuneix
moltes de les lleis vistes anteriorment i permet
explicar molts dels agrupaments. Les formes
tendeixen a destacar-se com conjunts
independents i així constituir una figura que
ressalta del fons. Quan dos àrees comparteixen
un límit comú, la figura és la part més destacada,
amb les vores clarament definides. És la part
dominant, té una forma definida i un contorn que permet donar-li relleu, mida i textura.
El fons, en canvi, és el que queda al darrera, sembla formar part de l’espai general i és
indefinit.
o no passa amb les figures reversibles (on el fons pot convertir-se en la figura).
 Principis Gestalt:
 el “tot” és més que la suma de les seves parts.
 La figura s’imposa sobre el fons
La percepció és una construcció personal:
2 cares = disgregació
1 copa = compactació
Quan percebem una figura, aquesta ressalta sobre el fons
2 cares – fons blanc
1 copa – fons negre

 Llei de la pregnància o bona forma.

Pregnància: tendència a percebre el millor possible (major simplicitat). Inclou
propietats com regularitat, simetria, harmonia en conjunt, homogeneïtat, equilibri i
màxima senzillesa. Com més senzilla i simètrica és la figura millor es percep. Per
pregnància ens referim al grau en què una figura és percebuda amb més rapidesa per
l’ull. Aquell que capturi la nostra atenció en primer ordre, tindrà major pregnància que la
resta de les formes de la composició.

Factors implicats en la percepció:

a) Característiques de l’estímul i de les sensacions: els diferents estímuls mecànics,
químics o físics activen els nostres sentits i arriben al nostre SNC per ser processats.
Però no tots els estímuls que arriben als nostres sentits provoquen sensacions.
b) Factors personals: característiques del receptor que està percebent, és l’encarregat
de donar-li un sentit simbòlic i afectiu als estímuls que arriben als seus sentits.
c) Factors socials: la nostra percepció està influïda per la nostra cultura i hàbitat així com
per la pressió social.

 TIPUS D’ESTÍMULS:
o Estímuls estructurats:
 La percepció ve determinada per les característiques de l’estímul. Els
valors i els motius personals són irrellevants.
 Estan ben definides les figures sobre el fons.
 No condueixen a errors.
 Tots els percebem de forma semblant.
o Estímuls no estructurats:
 No tenen estructura objectiva.
 Percepció determinada per factors interns propis (personalitat,
experiència, aprenentatges)
 La percepció es determina per també per factors externs (suggestió, el
què altres diuen, rumors..)
 FACTORS PERSONALS:
o Atenció: la percepció és selectiva en funció de l’atenció i depèn de factors
interns i externs (intensitat, moviment, contrast i repetició).
o Motivació: la percepció és més completa en situacions de major motivació.
o Afectivitat i emoció.
o Experiència prèvia i aprenentatge: els coneixements previs actuen de forma
discriminatòria.
o Personalitat.
o Expectatives
 Modifiquen la percepció:
 Experiment de Allport Kramer (1946). Com els prejudicis
socials intervenen en la percepció. Individus amb prejudicis
racials identificaven i discriminaven millor les cares dels homes
jueus de les imatges que havien vist. En un segon experiment,
les persones amb prejudicis racials recordaven que l’home
negre portava el ganivet després de veure aquesta vinyeta.
  Experiment de Carmichael (1932): dos grups eren comaparats,
als dos se’ls presentava la mateixa imatge però amb diferent
etiqueta.
 FACTORS SOCIALS I CULTURALS:
Idees, costums i creences de cada col·lectiu humà influeixen en la percepció i significat
de la realitat.
Influència del llenguatge: els esquimals tenen 22 paraules per referir-se al color blanc i
altres tantes per dir “neu”, poden distingir les tonalitats de blanc, però per nosaltres el
blanc és només blanc.
Experiment “la dona ideal”: d’una banda es reflecteixen aspiracions a la independència
econòmica, realització personal i èxit laboral, tot i que encara prevalien estereotips com
fer neteja i tenir cura dels nens.

Com la pressió social, la suggestió, les actituds i valors culturals del grup modifiquen la
nostra percepció.
o Fenomen autocinètic (sherif, 1936): mitjançant una il·lusió òptica (calcular la
distància d’un punt lluminós en la foscor) les respostes es van veure influïdes
per les respostes dels altres.
o Fenomen de pressió social (Salomon Asch, 1950): modificació de les
opinions per la força d’un grup.

Errors sens perceptius:

 Il·lusions perceptives: interpretació enganyosa d’un estímul real, degut a
característiques dèbils o poc estructurades. Són alteracions de la percepció o
percepcions equivocades. Són voluntàries/involuntàries.
o il·lusió de la grandària
o il·lusió de l’àrea i de la forma
 Al·lucinacions: percebre un estímul. Inexistent. Són autònomes. Poden ser causades
per. Un trastorn mental greu (trastorn psicòtic, esquizofrènia) o intoxicació per drogues
(LSD).
 Il·lusions de la grandària: a causa de la llei de la constància de la grandària, els
observadors interpretem que una línia més allunyada tindrà una longitud més gran.
o Il·lusió. De Ponzo: la línia superior sembla més llarga perquè estem
influenciats per la perspectiva. Interpretem que, per veure les dos línies de la
mateixa grandària, l’objecte més llunyà ha de ser més llarg.
o Il·lusió de Müller- Lyer: dos segments amb la mateixa grandària smeblen més
llargs o més petits depenent de les puntes de les fletxes.
 Il·lusions de l’àrea i de la forma: percebre figures impossibles, estímuls
distorsionats....
o Habitació de Ames: l’habitació realment és trapezoidal, està dissenyada per
crear una il·lusió òptica.
o Quadrícula de Hermann: il·lusió òptica que ens fa veure punts que apareixen i
desapareixen. Els receptors d’una part es veuran afectats pels veïns.
o Il·lusió de Zollner: les línies paral·leles les percebem com divergents i
convergents.
o Diapasó del diable: figura impossible. Els indicadors habituals de profunditat
ens desorienten. A vegades els percebem com una forquilla tridimensional de
tres pues i altres vegades de dos.
 Il·lusió del moviment

Trastorns de la sens percepció:

 Motius orgànics: sordesa, anòsmia, agèusia i anestèsia.
 Motius psíquics: vivències traumàtiques, trastorns mentals greus.
TRASTORNS QUANTITATIUS:
 Hiperestèsia: percepció d’estímuls amb major intensitat, freqüència o rapidesa.
 Hipoestèsia: percebre estímuls amb menor intensitat i més lentitud.
 Anestèsia: abolició de la sensació de dolor.
TRASTORNS QUALITATIUS:
 Al·lucinacions: percebre estímuls que no són reals.
 o Auditives: es perceben veus o sons inexistents (normalment veus dins del
cap).
o Visuals: veure imatges estructurades (persones) o informals (llums) que no
són reals.
o Olfactives: percebre olors que no són reals (peix podrit o goma cremada).
o Gustatives: percepció de sabors, normalment desagradables.
o Somàtiques: percebre experiències físiques en el cos sense base biològica
(Sensació de corrent elèctrica a parts del cos).
o Tàctils: percepció de ser tocat, pressió sobre la pell que no és real.
 Agnòsies: abolició de les percepcions per causes orgàniques. Incapacitat de
reconèixer la informació provinent dels sentits (visual).
 Des realització: estranyesa extrema davant de situacions i realitats conegudes
(depressions..).
 Despersonalització: sentir-se estrany davant dels sentiments d’un mateix o del propi
cos (persones amb deprivació sensorial o de son, drogues com la marihuana).
 Supòsits de reconeixement: dejà vu, jamais vu.
 Sinestèsia: transposició de la capacitat sensitiva d’un sentit a un altre (percebre un
sabor dolç quan escolten música, veure el nº1 quan veiem el color groc). No són
associacions.

2.3 Processos emocionals i motivacionals en relació a la salut

EMOCIÓ I MOTIVACIÓ
Processos implicats en l’inici, manteniment i detenció de la conducta. Marcat paper activador de
la conducta.
 Emoció: procés psicològic especialment complex que influeixi en la nostra conducta.
 Motivació: procés psicològic que activa i dirigeix la conducta cap a una meta concreta.
Ve condicionada per l’emoció.

ESTATS AFECTIUS
Els afectes, sentiments i emocions estan referits a estats interns de l’ésser humà que
provoquen una determinada resposta conductual.
L’afectivitat és un component bàsic de la conducta humana i consisteix en la capacitat que ens
afecti allò que ens passa. Els processos afectius són:
 Emocions: estat funcional intern de l’organisme que implica reaccions fisiològiques,
conductuals i cognitives (pensaments i sentiments) davant d’un estímul. Aquest patró
difereixen en cada espècie i ens permeten ajustar la nostra resposta depenent de
l’estímul, el context i l’experiència prèvia. Difícil de controlar. Alta intensitat i curta
durada.
 Passions: estat molt intens que permet aconseguir metes. Menys intens que l’emoció
però més que el sentiment. Passions altes-positives o passions baixes-negatives. Són
de llarga durada.
 Sentiments: experiència subjectiva que acompanya emoció. És el component més
cognitiu de l0emoció (pensament e imaginació), menys relacionat amb la conducta
motora. Són específics de l’espècie humana. Més estables i permanents, d’intensitat
moderada.
Diferenciar emoció i sentiment:
 Les emocions sempre procedeixen els sentiments. No hi ha sentiment sense emoció.
 Una mateixa emoció pot provocar diferents sentiments.
 Les emocions són transitòries, els sentiments tenen una duració més llarga.
 Les emocions es donen de forma inconscient, automàtica i espontània. Els sentiments,
en canvi, es produeixen quan intervé la consciència i són la interpretació de les
emocions.
 Els sentiments es poden regular mitjançant els nostres pensaments.
 Les emocions són més intenses que els sentiments.

EMOCIONS
Les emocions són estats complexes, multidimensionals, caracteritzats per tres sistemes de
resposta:
  Nivell fisiològic / adaptatiu: activació fisiològica del SNA i del sistema endocrí.
 Nivell psicològic: interpretació de la situació que provoca l’emoció.
 Conductual / expressiu: comportament o expressió de l’emoció, especialment
musculatura facial.
Els estímuls emocionals interactuen amb les habilitats cognitives, afectant a la capacitat de
raonament, pressa de decisions, memòria, actitud i disposició a aprendre.

Una persona està passejant tranquil·lament pel bosc i veu en el seu camí́ una serp, davant la
qual cosa la persona probablement senti por o fàstic. El més habitual és que la persona pensi
"pot ser verinosa" (resposta cognitiva), el seu cor s'acceleri i els seus músculs es tensin a
causa de la por (resposta fisiològica) i fugi del lloc precipitadament (resposta motora).

SUBSTRAT NEUROFISIOLÒGIC EMOCIÓ

L’Escorca cerebral. Aspecte conscient de la emoció́ . Activa, regula i integra les reaccions
relacionades amb les emocions. Es requereix d'un procés central administratiu dedicat a les
decisions referents a intencions, selecció́ de plans i resolució́ de conflictes.

Tàlem i hipotàlem. Activació́ del SNA i el sistema endocrí́. Aquests centres estan relacionats
amb emocions com el temor, l'enuig, a més de participar com activador de l'activitat sexual i la
set. Hipocamp. Integrador de la informació́ sensorial i fisiològica.

Sistema límbic. L’amígdala està relacionada amb les sensacions d'ira, plaer, dolor i por.
L’extirpació́ de l’amígdala causa complexos canvis en la conducta.
Reaccions somàtiques (fisiològiques) més freqüents:

 Modificacions en el ritme respiratori (alentiment o augment) i en la freqüència cardíaca.

Alteracions en la circulació́ .

 La conductivitat elèctrica de la pell (relacionada amb la transpiració́ )

 Modificacions de les secrecions glandulars (secretar més saliva, sensació́ boca seca,
llàgrimes).
 Modificacions en la postura corporal, tensió́ muscular.
  Les parets estomacals reaccionen als estats emocionals canviant el seu flux sanguini,
les contraccions peristàltiques i les secrecions d’àcid clorhídric.
  Dilatació́ de pupil·les.

 Temperatura perifèrica (rostre i mans).

CARACTERÍSTIQUES EMOCIONS

Sorgeixen de sobte. Difícil de controlar. Varien en intensitat. Existeixen en polaritat. L’ésser

humà pot viure multitud d’emocions. L’emoció procedeix de la cognició, un primer avalua la
importància personal del que està passant i això és la base de la reacció emocional.

FUNCIONS DE L’EMOCIÓ

Les emocions tenen tres funcions principals (Reeve; 1994):

  Funció́ adaptativa: preparen l’organisme per fer la conducta apropiada (por: protecció́
/ fàstic: rebuig / alegria: reproducció́ / sorpresa: exploració́ ...)
  Funció́ social: l’expressió́ emocional permet predir els comportaments associats a les
emocions. Facilita la comunicació́ , la interacció́ social, regula la reacció́ dels altres, el
comportament pro social.
  Funció́ motivacional: les emocions energitzen la conducta motivada. Tota conducta
motivada produeix una reacció́ emocional, però̀ a l’hora, la emoció́ facilita les conductes
motivades (alegria: atracció́ personal / sorpresa: atenció́ estímuls nous).

TIPUS D’EMOCIONS

Existeixen dos tipus d’emocions:

 Emocions primàries o bàsiques: són universals, de les que deriven la resta de

respostes afectives. Característiques:

o Tenen un substrat neural innat i específic.

o S’associen a expressions facials específiques i definides.

o Deriven de processos biològics evolutius.

o Clara funció́ adaptativa i motivacional.

o Associades a un sentiment (estat afectiu) específic i únic.

 Emocions secundàries: es produeixen com a conseqüència d’una emoció́ primària

(per exemple, l’enuig o frustració́ que es pot sentir posterior a la por).

EMOCIONS PRIMÀRIES

Emocions bàsiques (Paul Ekman):

 IRA: experiència desagradable, aversiva i intensa. Necessitat d’actuar immediatament

per solucionar la situació́ problema.
 ALEGRIA: sensació́ de plaer i benestar. Augmenta la sensació́ d’autoestima i
autoeficàcia.
 FÀSTIC: aversió́ , sensació́ d’evitació́ i allunyament (nàusees).
 TRISTESA: desànim, melancolia, pèrdua d’energia.
 SORPRESA: estat transitori. Incertesa, ment en blanc.
 POR: emoció́ intensa i desagradable. Malestar i preocupació́ per la seguretat i la salut.
Pèrdua de control.

Posteriorment, Ekman va afegir el menyspreu.

Ira:

 Expressió́ facial: celles baixes, contretes i en posició́ obliqua. Parpella inferior tensa. Llavis
tensos o boca oberta per cridar. Mirada prominent.
 Activitat fisiològica: elevada activitat neural i muscular. Elevació́ freqüència cardíaca.
 Processos cognitius: atenció́ focalitzada en obstacles externs. Obnubilació́ , dificultat per actuar
amb eficàcia.
 Funcions adaptatives i motivacionals: mobilització́ de l'energia per funcions de defensa i atac.

Alegria:

 Expressió́ facial: Elevació́ de les galtes. Comissura labial retreta i elevada. Arrugues a
la pell sota de la parpella inferior .
 Activitat fisiològica: augment de l’activitat en el hipotàlem i amígdala. Millora circulació́
sanguínia, augment freqüència cardíaca i respiratòria.
  Processos cognitius: afavoreix rendiment cognitiu, creativitat, resolució́ de problemes.
 Funcions: genera actituds positives. Afavoreix conductes altruistes i empatia. Flexibilitat
mental i aprenentatge.

Fàstic:

 Expressió́ facial: Elevació́ del llavi superior, generalment asimètrica. Arrugues al nas i
àrees properes al llavi superior. Arrugues al front. Elevació́ de les galtes arrugant les
parpelles inferiors
 Activitat fisiològica: augment tensió́ muscular i activitat gastrointestinal.
 Funcions: afavoreix la fugida o evitació́ de situacions desagradables o nocives per la
salut. Potencia hàbits saludables, higiènics i adaptatius.

Tristesa:

 Expressió́ facial: Angles inferiors dels ulls cap avall. Descens de les comissures dels
llavis, que fins i tot poden estar tremolosos..
 Activitat fisiològica: activitat neurològica elevada i mantinguda. Augment freqüència
cardíaca, pressió́ sanguínia i resistència elèctrica de la pell. Plor.
 Processos cognitius: focalització́ tensional en estats interns.
 Funcions: disminució́ ritme d’activitat, connexió́ amb els altres.

Sorpresa:

 Expressió́ facial : Elevació́ de les celles, disposades en posició́ circular. Estirament de la pell sota
les celles. Parpelles obertes (superior elevat i inferior descendit). Descens de la mandíbula.
 Activitat fisiològica: disminució́ freqüència cardíaca i augment activitat neuronal.
 Processos cognitius: increment activitat cognitiva, atenció́ i memòria.
 Funcions: facilita procés tensional i conductes d’exploració́ davant de situacions noves.

Por:

 Expressió́ facial: Elevació́ i contracció́ de les celles. Parpelles superior i inferior elevats.
Llavis en tensió́ . En ocasions la boca està oberta.
 Activitat fisiològica: accelerament freqüència cardíaca (taquicàrdia i palpitacions),
increment de la conductància (sudoració́ ), boca seca i tremolor.
 Processos cognitius: focalització́ en l’estímul temut. Reducció́ eficàcia de processos
cognitius.
 Funcions: facilita que l’organisme reaccioni molt ràpidament, amb respostes de fugida i
evitació́ de situacions perilloses. Molt rellevant en el reforçament negatiu.

EMOCIONS SECUNDÀRIES

Agressivitat, amor, angoixa, ansietat, còlera, culpa, depressió, empipament, eufòria, felicitat,
hostilitat, humor, odi, orgull, plaer, rancúnia, repulsió, satisfacció, tranquil·litat, vergonya...

MODELS TEÒRICS DE LES EMOCIONS

Perspectiva evolucionista (Darwin): funció́ adaptativa de les emocions. Les emocions

bàsiques són innates i necessàries per la supervivència. Permeten la comunicació́ entre
espècies. Expressió́ facial reflexa patrons innats i universals en la espècie humana.
Perspectiva psicofisiològica: les emocions apareixen com a conseqüència de canvis
fisiològics (cardíac, conductància, respiració́ ) davant d’un estímul. Les emocions similars es
caracteritzen per patrons viscerals i fisiològics similars.

Perspectiva conductual: basat en models conductuals de condicionament clàssic i

condicionament operant. Les emocions es poden condicionar a estímuls (ex. Experiment
Watson “el petit Albert”).

Perspectiva cognitiva: davant de l’activació́ fisiològica produïda per un estímul (intensitat de

l’emoció́ ), hi ha una interpretació́ cognitiva que determinarà̀ la qualitat de l’emoció́ . Inclús, a
vegades la valoració́ cognitiva es produeix abans que l’activació́ fisiològica.

EMOCIONS I SALUT

Importància de les emocions en la promoció́ de la salut i en la gènesis de la malaltia.

Dos grans processos:

 Etiopatogènia emocional: la relació́ entre determinades emocions (ira, tristesa,

ansietat...) i l’aparició́ de determinades malalties psicofisiològiques (alteracions del
sistema immunològic, alteracions gastrointestinals, malalties coronaries, trastorns del
son i altres malalties greus).

 Expressió́ / inhibició́ emocional: encara que la inhibició́ emocional pot ser adaptativa
en certes circumstancies, quan aquesta mancança d’expressió́ emocional ve
acompanyada d’activació́ somàtica duradora i interfereix en les estratègies
d’afrontament i en la resolució́ de problemes, la inhibició́ emocional es relaciona amb
trastorns psicofisiològics.

EMOCIONS I CURES D’INFERMERIA

Valorar l'estat emocional del pacient, canvis i causes que el provoquen. Capacitat per reconèixer i
expressar les emocions, si aquestes ajuden o limiten la salut del pacient. Proporcionar informació́ sobre
aspectes relatius a l'estat emocional i ensenyar tècniques per canalitzar sentiments problemàtics
(relaxació́ , reestructuració́ cognitiva, ...). Afavorir la identificació́ , l’expressió́ i l’acceptació́ de les
emocions i del seu origen.

2.3.1 Processos motivacionals en relació amb la salut.

MOTIVACIÓ

Motivació́ del llatí́ “motivus” (moviment) y el sufix “ció” (acció́ o efecte de), que significa:
“causa o raó́ que mou”. Procés intern pel qual es posa en marxa, es dirigeix i es manté́ la
conducta especifica direccional i dirigida a la consecució́ d'una meta. La motivació́ fa referència
a aquelles condicions o estats interns que activen o donen energia a l'organisme i el
condueixen cap a una conducta encaminada a satisfer aquest desig o necessitat. En la
motivació́ les conductes segueixen sempre unes cadenes d'aprenentatge preestablertes. Un
estímul desencadena un motiu, que al seu torn, aquest motiu dirigeix la conducta.

➢ Un element clau en la motivació́ és la EMOCIÓ.

Tipus:

▪ Motivació́ Intrínseca: les persones fan conductes dirigides a metes només pel seu propi
goig, per diversió́ o per millorar les habilitats personals, no per la recompensa que obtindran.

▪ Motivació́ Extrínseca: l'objectiu es rebre una recompensa (salari, qualificacions, premis,

aprovació́ ...).
Conceptes bàsics – motivació:

INSTINTS: Patrons innats de comportament que venen determinats de forma biològica. És a
dir, són conductes complexes pròpies d'una espècie que no obeeixen a l'aprenentatge.

 L'origen de la motivació́ porta a considerar els instints en l’esser humà̀ com a font de la
conducta motivada. Característiques de l'instint animal:
o És heretat i innat.
o És uniforme i característic per a tota l’espècie.
o Hi ha una mínima variabilitat.
o És rígid i inflexible, es repeteix estereotipadament.
o Si falla algun component de la cadena, l'animal és incapaç̧ d'adaptar la seva
conducta a l'ambient.
 El comportament humà̀ és menys rígid, més flexible i regulat per normes socials.
Normalment els instints afloren quan l'individu es troba en situacions especials de perill
per a la supervivència individual o col·lectiva.

IMPULSOS: tensió́ o excitació́ emocional que activa el comportament per satisfer alguna
necessitat.

 Impulsos primaris: satisfer les necessites biològiques (calmar la set o la

gana).
 Impulsos secundaris: no satisfan les necessitats biològiques (tenir èxit
professional).

MOTIUS: Metes desitjades que indueixen al comportament.

INCENTIUS: Estímuls ambientals positius o negatius que impulsen al subjecte a actuar (reforç̧).
HOMEOSTASIS: Tendència a mantenir un estat intern equilibrat o constant.

Models teòrics:

 Teoria dels Instints (Psicologia evolucionista): postulava que les conductes motivades
estan determinades únicament per instints biològics, innats i predisposades
genèticament. Aquesta teoria s’ha descartat per ser massa reduccionista.
 Teoria de la reducció́ d’impulsos: les necessitats fisiològiques ens impulsa a satisfer
aquestes necessitats o tensions estimulades (impulsos). Tendència a mantenir la
homeòstasi.
 Teoria de la excitació́ : La homeòstasi no és tot. A més de cobrir les necessitats
fisiològiques, també́ ens sentim impulsat a sentir estimulació́ (excitació́ ). Cerquem un
estat adequat d’excitació́ (equilibri entre avorriment i estrès).

Teoria de la Jerarquia de les necessitats de Abraham Maslow: Jerarquia de les necessitats

humanes, de les més bàsiques a les mes complexes. Alguns motius són més urgents que
altres.

1. Fisiològics: respirar, beure, menjar, sexe, dormir.

2. Seguretat: estabilitat i protecció́ (seguretat física, treball,

ingressos i recursos econòmics, familiar, salut).

3. Social i afiliació́ : afecte, superar el sentiment de soledat i

establir vincles afectius (tenir parella, família, pertànyer a un grup – església, club
social...).

4. Reconeixement i estima: respecte als demés, reconeixement, dignitat, reputació́ i

autoestima (sentiments d’autoconfiança, competència, independència).
 5. Autorealització́ : desenvolupament personal, moral, espiritual, tenir una missió́ a la
vida, ajuda desinteressada als altres).

Característiques:

Gran variabilitat: Les influències externes moltes vegades modelen els impulsos interns.
No existència d'una relació́ lineal entre el motiu i la conducta: Motius i necessitats diferents
poden activar la mateixa conducta, i diferents conductes poden satisfer una mateixa necessitat.
Dinamisme: la conducta humana és dinàmica. La motivació́ humana està determinada per
motius que actuen en l'inconscient.

Característiques conductes motivades:

1. CÍCLICA: Davant d’un motiu es desperten conductes encaminades a reduir l’impuls

motivacional, quan l’objectiu s’aconsegueix la conducta finalitza.
2. SELECTIVA: Quan s'activen les conductes encaminades a aconseguir uns determinats
objectius, queden inhibides altres conductes que no són necessàries per aquests
objectius.
3. ACTIVA I PERSISTENT: Com més fort sigui el motiu, major serà̀ l'activitat i la
persistència del organisme per aconseguir els fins relacionats amb aquest motiu.
4. HOMEOSTÀTICA: Els individus tendeixen a satisfer les seves necessitats, tant
primàries com secundàries, per aconseguir l'equilibri o l’homeòstasi.

Valoració motivacional:

1. Valorar factors de la motivació:

 Biològics (necessitat d’alimentació́ , ...)

  Apresos (tipus d’alimentació́ )

 Cognitius (coneixements sobre l’alimentació́ )

2. Analitzar les fonts potencials de motivació.

3. Valorar l'energia del pacient (suplir, ajudar o recuperar).

4. Identificar el que impedeix avançar al pacient.

Model Transteòric de Prochaska y Diclemente: identifica 6

fases que simbolitzen les 6 realitats per les que qualsevol persona
passa en un procés de canvi. Entrevista
motivacional: Model proposat primerament pel tabaquisme, que s’ha
generalitzat per treballar el canvi motivacional d’altres conductes
problema.

Pre-contemplació. La persona encara no veu, o no vol veure, que té un problema o que
necessiti un canvi en la seva conducta ("d'alguna cosa s'ha de morir", "jo soc fort”).
Contemplació́ . La persona comença a tenir dubtes sobre la seva conducta. Ambivalència.
Comença a ser conscient del problema, sospesa els pros i contres, encara que no es veu amb
ànim d'intentar un canvi. La balança que recull els motius per canviar i els motius per continuar
igual està equilibrada ("M'agradaria fer més exercici però̀ m'avorreix”).

Determinació́ (o preparació́ per l’acció́ ). En aquest moment de la roda la persona està

motivada per fer un canvi. Decideix intentar el canvi i requereix tenir confiança en poder
controlar la nova conducta (“Avui ja no em compro tabac”).

Acció́ . En aquesta fase es posa en pràctica la decisió́ presa. La persona s’implica en accions
que portaran al canvi.
Manteniment. La persona ha de mantenir el canvi en el temps, consolidar el canvi aconseguit
en la fase de “Acció́ ” i prevenir recaigudes. Tenint en compte que les temptacions (atracció per
la conducta antiga) estan presents.
Recaiguda. La persona torna a realitzar la conducta anterior que ja havia canviat o estava en
procés de canviar. Torna a estadis anteriors (precontemplació o contemplació́ ). El terapeuta ha
de motivar perquè̀ la persona torni a una fase propera a la acció́ .

CONSTRUINT LA MOTIVACIÓ PEL CANVI

Cinc estratègies de la entrevista motivacional:

1- Preguntes Obertes: Creen una atmosfera d’acceptació́ i confiança perquè̀ el

pacient analitzi el seu problema: Quin és el motiu de que avui estigui aquí́?
Què és el que li preocupa?

2- Escolta reflexiva: Frases que recullen el que el pacient realment vol dir. Evitar les
barreres de la comunicació (ordenar, donar consell, sermonejar, criticar, jutjar, culpar...)

 Repetició́ , es la més simple. Repetir un element de lo que ha dit el pacient

(exemple: “avorrit...”)

 Re frasejar: repetir algun element que ha dit el pacient però̀ utilitzant

sinònims o modificant-lo lleugerament només per clarificar (A: “estic trist”;
B: està dient que està desanimat?...).
  Parafrasejar: inferir el que ha dit el pacient i reflectir-ho amb noves paraules
ampliant la perspectiva (“quan diu que està avorrit, vol dir que no
s'il·lusiona?”).

 Reflectir sentiments: s’incorporen elements emocionals per fer conscient al

pacient (assenyalament emocional) (“vol dir que està amoïnat perquè̀ sent
que no s'il·lusiona...”).

3- Afirmar: Recolzar aspectes positius del discurs del pacient (es veu que has pensat
molt en això̀ ..., aprecio la teva puntualitat...)

4- Resumir: Resumir per reunir el que ha comentat el pacient. Confirma escolta reflexiva.
Útil per confrontar i manifestar l’ambivalència.

5- Provocar afirmacions auto motivadores: Provocar que el pacient pugui expressar les
seves intencions i preocupacions (què més t’ha preocupat? ...Quins altres
problemes t’has trobat? ...Què t’ha comentat la gent?...).

INTERVENCIÓ INFERMERA

Introduir fonts de motivació́ :

 Que el pacient conegui objectius a assolir

  Involucrar activament

 Reduir la ambivalència

  Aprovar i recolzar els seus esforços

Fomentar autodeterminació́ i competència. Donar suport i autonomia, retroalimentació́ positiva,

participació́ en grups, ...

2.3.2 processos emocionals i motivacionals en relació a la salut. Mecanismes d’afrontar l’estrés

MECANISMES D’AFRONTAR L’ESTRÉS

L’estrès és la sensació́ de tensió́ física o emocional. En un nivell òptim d’activació́ , l’estrès és necessari
i adaptatiu. Però̀ quan l’estrès és excessiu, apareix amb massa freqüència o es manté́ en el temps pot ser
perjudicial per la salut.

DIFERÈNCIA ENTRE ESTRÉS I ANSIETAT

Davant d’un estímul amenaçant reaccionem amb majors nivells d’activació́ . Si és una reacció́
situacional de durada limitada, parlem d’ansietat. Si aquesta activació́ es manté́ en el temps
sense disminuir, parlem d’estrès. Quan l’estrès és intens, dura en el temps i no es troben
estratègies adequades per resoldre’l, pot causar malalties greus.

SÍMPTOMES FISIOLÒGICS D’ESTRÉS

L’estrès excessiu s’associa amb alteracions físiques:

 Sistema immunitari poc eficient: baixen defenses. Vulnerabilitat a malalties, caiguda de

cabell, ungles trencadisses, herpes...
  Sistema cardiovascular: augment freqüència cardíaca i tensió́ arterial (malalties coronaries,
infart). Augment colesterol en sang...

 Sistema gastrointestinal: dolor, flora intestinal, colon irritable...

 Sistema respiratori: dificultats respiratòries, asma, hiperventilació́ ...

 Símptomes somàtics: irritabilitat, insomni, alteració́ de la gana...

 Reaccions dermatològiques: dermatitis, èczema, psoriasis...

 Contractures musculars: cefalees, lumbàlgies...

L’estrès excessiu i alteracions psicològiques:

 Preocupació́ , por  ansietat

 Inseguretat, dificultat per decidir

 Pensaments negatius sobre un mateix, els altres, el futur...

 Temor a la pèrdua de control

 Problemes d’atenció́ , concentració́ i memòria

 Tristesa, depressió́

 Esgotament, baix rendiment intel·lectual

 Irritabilitat

L’estrès excessiu i alteracions conductuals:

 Tabaquisme i abús d’alcohol i drogues

 Alteracions de la gana, del son...

 Absentisme laboral

 Pèrdua relacions socials

 Problemes sexuals

 Ruptura de parella

 Conflictes familiars

MECANISMES D’AFRONTAR L’ESTRÉS

Tècniques de desactivació fisiològica:

- Respiració́ diafragmàtica.
- Relaxació́ muscular progressiva (Jacobson).
- Entrenament autogen.
 - Imaginació́ temàtica.

Reestructuració cognitiva:

- Distorsions / Errors cognitius.

- Pensaments negatius automàtics.
- Creences irracionals.
- Auto instruccions
- Parada de pensament.

Intervenció cognitiu – conductual:

- Entrenament HHSS. Tècniques d'assertivitat

- Resolució́ de problemes.
- Administració del temps.
- Establiments de metes i objectius.

PSICOEDUCACIÓ.

1- Afavorir que el pacient conegui i aprengui a identificar què és el que li passa i què pot fer per
millorar-ho.
2- Motivació́ pel canvi: treure etiquetes, atribució́ de responsabilitat pel canvi, considerar que el
problema és controlable i treballar ambivalències.
3- Tasques simples i realitzables.
4- Pactar què es farà̀ , com i quan.
5- Implicar persones rellevants del seu entorn social /familiar.
6- Anticipar possibles dificultats
7- Retroalimentació́ positiva i ajudar al pacient a que atribueixi internament l’èxit com propi.

DESACTIVACIÓ FISIOLÒGICA:

1- Respiració diafragmàtica: Agafa aire mentre contes lentament fins a quatre (1... 2... 3...
4...). Quan agafis l’aire nota com lleugerament s’eleva l’abdomen. Aguanta l’aire que
has inspirat (4 segons). Expulsa l’aire lentament per la boca contant fins a vuit. Mentre
expulses l’aire nota com el teu abdomen descendeix.

2- Relaxació muscular progressiva (RMP) de Jacobson: La relaxació́ activa la branca

parasimpàtica del SNA. És a dir, indueix un estat de hipo activació́ i disminueix l’estrès.
La relaxació́ permet contrarestar els efectes d’activació́ fisiològica derivats de
determinades emocions (ira, agressivitat i l’estrès) i reduir l’ansietat. És necessari un
entrenament de la RMP que permeti aconseguir millors resultats. La pràctica és un
requisit essencial per a la seva eficàcia. Quan més entrenament, millor percepció́
d’autoeficàcia i control de les situacions estressants.

3- Entrenament autogen de Schultz: Tècnica basada en autosuggestió́ . Consta de sis exercicis

de concentració́ psicofisiològica:

- Sensació́ de pesadesa en braços i cames (relaxació́ muscular)

- Sensació́ de calor en braços i cames (vascular)

- Moviment del cor (regulació́ cardíaca)

 - Procés respiratori (control respiració́ )

- Calor abdominal intern o plexe solar (regulació́ òrgans abdominals)

- Diferencia de temperatura entre la front i l’aire al voltant (regulació́ regió́ cefàlica).

Factors comuns de la relaxació́ :

 Clau mental: concentrar l’atenció́ en un estímul constant

 Actitud passiva: deixar-se emportar

 Abandonament actiu: identificar sensacions corporals però̀ sense intentar controlar-

les

 Disminució́ del to muscular: directa o indirectament

 Reducció́ estimulació́ ambiental

 Desenvolupament de sensacions subjectives: tranquil·litat i calma

 Avanç̧ progressiu: primer aprenentatge en situacions controlades fins la seva

utilització́ en tot tipus de situacions

 Practica regular: El factor més determinant de la seva eficàcia

SOCIETAT ACTUAL: PILOT – AUTOMÀTIC

 Realitzar qualsevol activitat ràpidament sense estar atents mentre la fem:

 Menjar mentre mirem la televisió́ /parlem

 Dutxar-nos fent la llista de coses pendents

 Pensar constantment en coses passades o futures

 Emocions, tensió física o malestar subtil que experimentem en el dia a dia

 Jutjar les experiències (bones/dolentes, agradables/desagradables) y rebutjar-les o intentar que

persisteixin

MINDFULNESS

 Atenció́ plena vs. Pilot automàtic

 Prendre consciència del moment present (no futur ni passat) amb acceptació́ (sense
jutjar).

 Què no és el mindfulness?

 Apartar-se del nostre dia a dia

  Escapar del dolo

 Suprimir / inhibir emocions

 Tècnica relaxació́

 Deixar la ment en blanc

 Com actua?

 Regulació́ de l’atenció́ (còrtex cinglat anterior).

 Consciència del propi cos (insula).

 Regulació́ de les emocions (còrtex prefrontal i sistema límbic)

 Canvi de perspectiva de nosaltres mateixos.

PRÀCTICA INFORMAL

 Es pot realitzar en el nostre dia a dia

 L’objectiu és el mateix que amb la respiració́ diafragmàtica, però̀ centrem l’atenció́ en l’activitat
que estem realitzant: dutxa, menjar alguna cosa, caminar, etc.

REESTRUCTURACIÓ COGNITIVA

Reconèixer pensaments automàtics i creences irracionals: Filtratge, Pensament polaritzat,

Sobregeneralització́ , Interpretació́ del pensament, Visió catastròfica, Personalització́ , Fal·làcies del
control, Fal·làcia de justícia, Culpabilitat, “Hauria”, Raonament emocional, Fal·làcia del canvi, Etiquetes
globals, Lectura de la ment, Fal·làcia de recompensa divina. El pacient presenta un
conjunt de pensaments i creences que, quan hi ha estrès o ansietat tendeixen a ser més distorsionades.

AUTOINSTRUCCIONS I MISSATGES

Missatges abans: Verbalitzar missatges que:

 Combatin el pensament temorós.

 Focalitzats en el que hem de fer i res més.

 Recordin decisió́ i capacitat d’afrontament.

Missatges al començar: missatges que:

 Recordin les pròpies capacitats d’afrontament.

 Focalitzar només en el que s’està̀ fent en el moment.

 Reforcin la capacitat d’afrontament

Missatges en el moment: missatges que:

 Ajudin a aguantar la situació́ fins que passi, sense fugir d’ella.

  Permetin centrar-se en el moment present.

Missatges després: missatges que:

 Permetin avaluar l’intent de manera constructiva (independentment de l’èxit o el fracàs).

 Valorar cada petit pas que ha donat. Que portin a eliminar qualsevol retret.

ENTRENAMENT EN HABITATS SOCIALS

Interacció́ entre persona-ambient. Ensenyar i entrenar habilitats noves o conductes alternatives més
adaptatives. Necessari fer generalització́ en les situacions reals de la vida.

HHSS: ENTRENAMENT EN ASSERTIVITAT

L'assertivitat es susceptible de l’aprenentatge, entrenament i millora:

1. Identificar els estils bàsics de la conducta interpersonal: agressiu, passiu i assertiu.

2. Identificar les situacions que requereixen assertivitat.

3. Descriure situacions problemàtiques

4. Escriure un guió pel canvi de conducta.

5. Desenvolupament de llenguatge corporal adequat.

6. Aprendre a identificar i evitar manipulacions dels altres.

Tècniques de role-playing que permetin dramatitzar una situació́ real per fer-la visual, vívida i
que s’entengui millor.

2.4 Processos cognitius. Teories del pensament envers la presa de decisions i resolució de problemes

DIMENSIÓ INTEL·LECTUAL

1. Receptora: sensació́ -percepció́

2. Emocions i motivació
3. Memòria i aprenentatge
4. Pensament
5. Funcions expressives: llenguatge

PENSAMENT

Procés complex, amb múltiples facetes, essencialment intern, que implica representacions mentals de la
informació́ , iniciat per un estímul extern, amb la finalitat de generar i controlar la conducta manifesta.
Procés psicològic superior que té la capacitat d’ordenar, donar sentit i interpretar la informació́ disponible
(davant d’un estímul present o no). Permet crear, regular i modificar idees. Pensament com funció́
superior que requereix d’altres funcions psicològiques: Atenció́ i Percepció́ ens permet rebre la
informació́ . Memòria emmagatzema la informació́ .

➢ Pensament utilitza la informació́ de la percepció́ i memòria per combinar-los i organitzar-la de

forma diferent i innovadora. Percebre correctament, recordar amb precisió́ , pensar amb efectivitat
i actuar apropiadament ens fa ser racionals i intel·ligents. El pensament no és una activitat mental
“pura”, és a dir, sempre va de la ma de les emocions (sistema límbic). El pensament respon a una
motivació́ .

Elements bàsics:

El pensament opera mitjançant conceptes i imatges.

Conceptes: Són unitats bàsiques del pensament, categories mentals que ens permeten classificar
persones, coses o fets amb característiques comunes. Donen significat a noves experiències i assegura una
resposta uniforme davant d’estímuls diferents quan tenen trets comuns.

Imatges: Abstractes. Visualitzem allò̀ que ens ajuda a pensar i, a més, manipulem les imatges mentals
(exemple: quan pensem en la mare tindrem una imatge d’ella).

Pensament i raonament:

Pensament: terme genèric que fa referència a tots els productes que pot generar la ment, incloent
activitats racionals, abstractes, imaginació́ , pensament creatiu, artístic...

Raonament (pensament dirigit): Es manté́ el control sobre el pensament. No es deixa a la ment anar
a la deriva. És complex, pensament lògic que ens permet relacionar imatges i conceptes per treure una
conclusió́ . És un nivell superior de pensament, capacitat de presa de decisions i resolució́ de problemes.

Tipus de pensaments:

Pensament dirigit (raonament): conscient, intent sistemàtic i lògic per arribar a una meta (solució́
d’un problema).

Pensament no dirigit: flux lliure de pensament, sense cercar una meta ni seguir un pla.
Pensament deductiu: apliquem idees universals a situacions particulars. Segueixen la premissa de
“si A és B i B és C, llavors A és C” (ex: si un italià̀ és qui ha nascut a Italià, i Italià pertany a
Europa, un italià̀ és europeu).

Pensament inductiu: a partir de casos particulars generem idees generals (ex. un colom té ales i
pot volar, un avió té ales i pot volar, doncs les ales serveixen per volar).
Pensament lògic (racional): forma ordenada d’expressar les idees. Consisteix en obtenir noves
idees a partir de idees ja existent seguint regles precises de la lògica i la observació́ . Té arguments sòlids
que contradiuen el pensament irracional. El raonament és producte del pensament lògic.

Pensament il·lògic: intuïtiu, associatiu, personal.

“Altres classificacions”:

Pensament crític (reflexiu): s'enfronta a la realitat en totes les seves dimensions. No ens permet
afirmar com és la realitat, però̀ sí veure realitats possibles. Intenten arribar al coneixement amb arguments
sòlids. Orienta l’acció́ fins un objectiu conscient. Facilita el control del pensament. Dirigit a metes. Es
persegueix la solució́ d'un problema.

Pensament sistèmic: la realitat com un sistema que s’entén com una unitat a partir de les interaccions
dels seus components. Arriba a una conclusió́ més complexa considerant la relació́ entre múltiples
elements.
Pensament analògic: cerca permanent d’analogies i comparacions. Ordenar les nostres idees per
establir comparacions, similituds i diferencies.

Pensament creatiu: generació́ de noves idees i noves realitats, originals i úniques. Ampliar fronteres
més enllà̀ de lo real (ex. Utilitzar una capsa de la fruita com una prestatgeria per la cuina).

Pensament analític: identificar i analitzar les peces (fragments) de la informació́ perquè̀ ens
permetin donar claredat i precisió́ a les idees generals. Permet resolució́ de problemes i presa
de solucions.

Pensament associatiu: Associació́ espontània de conceptes o imatges. No hi ha propòsit

conscient de pensar en res. Ens permet comprendre la realitat en la que vivim (ex. Des de
petits associem el sol amb el color groc; l’estiu amb calor o l’hivern amb fred). Fantasies,
somnis.

Pensament màgic: Primitiu. Un fet dona lloc a un altre perquè̀ simplement es donen de forma
conjunta (presència de ritus, simbolismes de "cultures primitives"). No es desenvolupa un
sistema per sotmetre la hipòtesis a una prova de validesa (ex. Si porto la samarreta blanca a
l'examen em donarà̀ sort per aprovar-ho).

Pensament i llenguatge:

Pensament i llenguatge són processos psicològics superiors característics dels éssers humans. El
pensament s’expressa a través del llenguatge. El llenguatge és un mitjà per comunicar-se, ajuda a
transmetre els conceptes i les imatges mentals del pensament. El pensament es conserva a través del
llenguatge. El llenguatge influeix en el pensament. És un instrument que permet ordenar el pensament i
ajuda a fer-se més concret.

LLENGUATGE:

Sistema representatiu de signes dotats de significació́ i que constitueixen una forma simbòlica de
comunicació́ especifica dels éssers humans. Influït per la percepció́ , memòria, aprenentatge i pensament.

Estructura:

 INFORMACIÓ FONOLÒGICA (unitat mínima)

Sons: Fonemes i Morfemes / grafemes (escrita)
 INFORMACIÓ SINTÀCTICA
Enunciats: Seqüència de sons amb significat
 INFORMACIÓ SEMÀNTICA: Significats
 GESTOS I COMUNICACIÓ NO VERBAL

COMUNICACIÓ NO VERBAL: expressions facials, moviments de mans, moviments corporals,

reaccions fisiològiques, proximitat o distància, parallenguatge (qualitat de la veu, inflexions, pauses).

TEORIA DEL PENSAMENT I LLENGUATGE

Determinisme lingüístic – el llenguatge determina el pensament.

‒Teoria conductista (Skinner): El pensament està supeditat al llenguatge. El llenguatge es

desenvolupa com conseqüència d’aprenentatge per imitació́ i reforçament. A partir d’aquest aprenentatge
s’inicia pensament.

‒ Teoria innatista de Chomsky (1959): El llenguatge abans del pensament. El llenguatge no depèn
del pensament. El nen té una estructura innata i universal (LAD: dispositiu d’adquisició́ del llenguatge)
que li permet adquirir el llenguatge.
Relativisme lingüístic - el pensament determina el llenguatge.

‒ Teoria interaccionista de Piaget (1962): la intel·ligència (per a Piaget sinònim de

pensament) precedeix el llenguatge. El llenguatge depèn del desenvolupament cognitiu. La
primera parla és egocèntrica (per expressar el pensament del nen i no per a comunicar-se
socialment). El llenguatge com un instrument de socialització́ que permet representar el
pensament lògic.

‒ Teoria de Vigotsky (1962): El llenguatge i el pensament es desenvolupen independentment

al principi, als 2 anys s’uneixen i es desenvolupen junts (pensament verbal). Influències socials,
l’origen del llenguatge és social.

‒ Teoria de Bruner: Llenguatge i pensament interactuen, influint-se mútuament. El llenguatge

pot modificar el pensament, però̀ és necessari que hagi pensament perquè̀ es desenvolupi el
llenguatge.

TRASTORNS PENSAMENT I LLENGUATGE

Els trastorns del pensament s'exploren gràcies al llenguatge. Trastorns del pensament:

 Trastorns del curs del pensament: fuga de idees (psicosis), alentiment del pensament
(depressió́ , demència), bloqueig del pensament (esquizofrènia).

 Trastorns del contingut del pensament: deliris, idees sobrevalorades, obsessions (TOC),
pensament fòbics..

 Trastorns de la vivència del pensament: difusió́ i lectura de pensament (els altres

coneixen els pensaments); inserció de pensaments.

Trastorns del llenguatge:

 Afàsies (problemes de produir, comprendre o repetir).

 Agrafies i alèxies (alteració́ en la producció́ i comprensió́ llenguatge escrit).

 Disàrtria (problemes d’articulació́ del llenguatge).

 Trastorns de la mímica (falta de cohesió́ entre lo pensat i lo expressat).

TÈCNIQUES COGNITIIVES

 Reestructuració́ cognitiva (modificar cognicions errònies o negatives).

 Resolució́ de problemes.

 Parada de pensament (tècnica útil per obsessions i pensaments rumiaries).

REESTRUCTURACIÓ COGNITIVA

1. IDENTIFICACIÓ DE PENSAMENTS: Presa de consciència i anotació́ de Pensaments

2. ANÀLISI DE PENSAMENTS: classificació́ , credibilitat, validesa, conseqüències
3. MODIFICACIÓ DE PENSAMENTS: pensaments alternatius

Pensaments automàtics. Com els reconeixem?

 1. Són missatges específics i molt concrets.

2. Sovint són telegràfics, poques paraules, una imatge.

3. No importa que siguin poc racionals, ens els creiem.

4. Semblen espontanis.

5. S’expressen en termes de “hauria”.

6. Tendeixen a dramatitzar.

7. Formen part d’un patró́ cognitiu après des de la infantesa i al llarg de la vida.

Tipus de pensaments automàtics:

Filtratge: Els detalls negatius es magnifiquen i els positius s’escapen. “M’ha dit que sóc intel·ligent
però̀ mandrosa, ostres! M’ha dit mandrosa!!”. Pensament polaritzat:
Blanc o negre, bo o dolent. “Si no trec un 10 a l’examen és que soc inútil”.
Sobregeneralització́ : Conclusió́ general d’un incident.
“M’ho vaig passar malament a la festa, mai tornaré́ a una festa”.
Interpretació́ del pensament: La persona creu que és capaç̧
d’endevinar què pensen els altres sobre ella. “Segur que pensa que soc inútil”.
Visió catastròfica: S’espera el desastre. “Segur que tot sortirà̀ fatal”.

Tipus de pensaments automàtics:

Personalització́ : Tot el que passa és una reacció́ cap a ella. “Això̀ ho a fet per mi, buscant la meva
reacció́ ”.
Fal·làcies de control: Control intern (responsabilitat excessiva) vs control extern (víctima). “He de
tenir tot preparat abans de que arribin a sopar, sinó́ pensaran que soc un desastre de persona”.
Culpabilitat: Interna
o externa. “He suspès l’examen per culpa del professor, perquè̀ em té mania”.
Hauria: Llista de normes rígida de com hauria d’actuar, un mateix i els altres. “Hauria de fer sempre
les coses bé” / “No m'hauria d’equivocar en això̀ ”. Raonament
emocional: Es creu que el que se sent és la veritat.“Em sento inútil, no serveixo per res”.

Escriure lo que realment ha succeït sense conjectures, ni impressions subjectives o judicis de valor, només
els fets objectius. Escriure el pensament automàtic tal com ha aparegut i identificar les distorsions
cognitives. Escriure la emoció́ di funcional en la que deriva el pensament automàtic.

L’objectiu de la reestructuració́ cognitiva és que arribem a identificar les creences i pensaments
irracionals, els qüestionem i els canviem per altres més racionals. El debat socràtic, a través de
preguntes, és molt útil per posar a prova els nostres pensaments irracionals. Tres tipus de debat socràtic:

1. Debat empíric: cercar dades empíriques que invalidin el pensament irracional:

- Quines proves tinc a favor/en contra d’aquest pensament? - Quina probabilitat hi ha realment
de que passi el que això̀ ?

- És l’única manera possible d’interpretar aquest fet o hi ha altres alternatives?

- Pot haver-hi altre explicació́ a aquest fet? - Exagero el meu grau de responsabilitat?
2. Debat pràctic. Senyalar la utilitat emocional i pràctica de mantenir el pensament irracional:

- On em portarà̀ aquest pensament si continuo amb ell?

- De què em serveix pensar així́?
- Quins avantatges i inconvenients té aquesta manera de pensar? - Que pot passar-me si
continuo pensant així́?

3. Debat filosòfic. Demostrar que la conclusió́ a la que se està arribant és il·lògica.

I si el que penso fossi cert...

...Què és el pitjor que podria passar?
... Podria afrontar-ho?
... Com podria manejar-ho?
... Podria viure amb això̀ ?
... He estat capaç̧ d’afrontar una situació́ semblant en el passat? ... És realment tan terrible?

La flexibilitat cognitiva consisteix en aprendre a generar altres

possibles interpretacions alternatives que ens facin sentir millor.

PENSAMENTS
AUTOMÀTICS
Si els companys no em fan
cas és perquè̀ pensen que
sóc tonto o avorrit.
Segur que mai em tornaré́ a
sentir bé amb ells.
Hauria de canviar i ser
sempre simpàtic amb ells.
DISTORSIONS COGNITIVES
Personalització́ . Designació́
global Lectura de Pensament
Sobregeneralització́
Personalització. Fal·làcies de Preferiria mostrar-me més simpàtic,
control
PENSAMENTS ALTERNATIUS
No tinc motius reals per pensar que
tinguin alguna cosa contra mi. No
sempre soc avorrit, ni molt menys tonto
Haurà̀ vegades que em sentiré́ millor i
altres pitjor amb la gent, és lo normal
però̀ no sempre és possible

RESOLUCIÓ DE PROBLEMES:

Procés del pensament racional que permet prendre decisions encertades i responsables. Implica
contemplar alternatives, pros i contres i possibles conseqüències. Efectivitat amb el símptoma: És
una tècnica útil per reduir l’ansietat associada a la pressa de decisions. Eficaç̧ per resoldre emocions
negatives (frustració́ , impotència) derivades de problemes crònics. Temps necessari per dominar la
tècnica: Després d’unes setmanes de pràctica l’aplicació́ pot ser automàtica.

Consisteix en cinc fases:

1.- Orientació́ general: Reconèixer l’existència d’un problema que s’ha de resoldre. 2.-
Definició́ i formulació́ del problema: Reduir els fets a termes concrets. Descriure el problema
de forma detallada, descrivint els detalls rellevants i centrar-te en fets concrets. Sovint pot ser
útil la utilització́ de registres. Estratègies a seguir per definir el problema:

 Situació́ : Qui està implicat?... què succeeix?... on succeeix?... quan passa?... com
passa?... per què succeeix?

 Resposta: On ho faig?... quan ho faig?... com ho faig?... com em sento?... Què

penso?... Per què ho faig?...què vull?... Què m’agradaria?..

3.- Cerca d’alternatives: contemplar solucions factibles i adequades.

Brainstorming o tempesta d’idees: S’exclouen les critiques: s’anota qualsevol possible

solució́ independentment de si és bona o dolenta. “Tot es val”: les idees més absurdes són
benvingudes. Quan més quantitat millor. Quan més idees es produeixin, més possibilitats de
trobar les bones solucions. Es convenient escriure-les. El més important és la combinació́ i
millora: a vegades dos idees són bones i poden combinar-se, així́ la solució́ final serà̀ millor.
4.- Valoració́ d’alternatives i pressa de decisions: El pacient reuneix alternatives
generades en la fase prèvia i escull aquelles estratègies de major probabilitat d’èxit, tenint en
compte les conseqüències de cadascuna d’elles. Les estratègies poc realistes es descarten. És
important posar atenció́ a les conseqüències de cada alternativa per: a) el pacient; b) la família i
persones del seu voltant; c) a curt termini; d) a llarg termini. Abans de prendre la decisió́ és útil
definir i recordar els objectius específics del pacient.

5.- Verificació́ : Avaluació́ de l’eficàcia de la solució́ intentada i si no ha funcionat plantejar què fer
després, posar en marxa altre alternativa generada prèviament. El professional suggereix al pacient posar
en pràctica les seves decisions i monitoritzar les conseqüències. La solució́ del problema es completa
quan el pacient aconsegueix un resultat satisfactori.

2.5 Processos cognitius. Teories de l’intel3ligència i la memòria.

APRENENTATGE

Transformacions en el comportament, relativament estables, que són induïdes per diferents

experiències (estudi, observació́ , pràctica...) i que dona lloc a l’adquisició́ de nous coneixements
o habilitats.

Tipus o models d’aprenentatge:

 Aprenentatge associatiu: es basa en l’aprenentatge a partir de la pròpia experiència,

per condicionament clàssic i operant / instrumental.

 Aprenentatge procedimental: adquisició́ de destreses i habilitats amb component

motor (anar en bici, conduir un cotxe, nadar...).

 Aprenentatge social o per observació́ .

 Aprenentatge cultural a través del llenguatge.

 Aprenentatge per cognició́ (cognoscitiu) (intel·ligència).

ATENCIÓ

Funció́ superior cognitiva anterior a la percepció́ , a la intenció́ , motivació́ i a la acció́ .

És un prerequisit per el funcionament de moltes funcions cognitives com la memòria, el llenguatge o les
funcions executives.

Tipus d’atenció́ :

 Arousal: capacitat d’estar despert i mantenir l’alerta.

 Atenció́ sostinguda

 Atenció́ alternant (permet canvi d’estímul)

 Atenció́ selectiva (informació́ rellevant)

  Atenció́ dividida (atendre 2 estímuls a la vegada).

DEFINICIÓ DE MEMÒRIA:

La memòria és el procés cognitiu multifactorial mitjançant el qual es codifica, emmagatzema i

recupera la informació́ . És el procés psicològic que ens permet aprendre.
Memòria i aprenentatge són dos cares d’una mateixa moneda. La memòria és la capacitat de
retenir i emmagatzemar el que aprenem. Capaç̧ de restituir una informació́ en un missatge en
absència d'aquest i reconèixer entre d’altres. Memòria i aprenentatge completament associats
als processos de atenció́ , percepció́ , emoció́ , motivació́ i llenguatge.

PROCÉS DE MEMÒRIA:

1. Codificació́ : processament de la informació́ atesa i percebuda (conscient o no) perquè̀ sigui

emmagatzemada posteriorment. Consisteix en la transformació́ dels estímuls sensorials en
diferents codis d’emmagatzematge. La codificació́ es pot produir a partir de diferents modalitats
sensorials.

2. Emmagatzematge (o consolidació́ ): registre (temporal o permanent) de la informació́ . Ens

permet organitzar i classificar la informació́ emmagatzemada. Posteriorment, la informació́
emmagatzemada es pot perdre per diferents motius (p.ex. Oblit).

3. Recuperació́ : accés al magatzem i evocació́ de la informació́ emmagatzemada a partir del qual

es crea una representació́ conscient o s’executa un comportament après.

MEMÒRIA:

Model de Atkinson i Shiffrin (1968): Model estructural que ha inspirat la resta de models de memòria. 3
magatzems de memòria:

 Memòria sensorial
Magatzem temporal molt breu (un quart de segon) pels registres sensorials a la espera de ser
processats. Retenció́ en forma d'imatges sensorials.

 Memòria a curt termini (MCT). És la memòria de treball on la informació́ es processada.

Magatzem de capacitat limitada (5-9 elements) en un període molt breu de temps (15-20
segons). Utilitza diversos sistemes de codificació́ : imatges sensorials ja elaborades (sons,
sabors, ..) i codificació́ semàntica (procedent de la MLP).

 Memòria a llarg termini (MLT) Magatzem que reté́ molta informació́ quasi permanentment.
Codificació́ en forma de memòria semàntica i d'imatges sensorials. Dona informació́ sobre el
passat que pot ser útil en el present i en el futur.

Dos tipus: declarativa (explícita i conscient; p. ex. Madrid capital d’Espanya) i procedimental
(implícita; p. ex. conduir).

TIPUS DE MEMÒRIA:

En base al tipus d’informació́ que es conserva:

 Memòria Explicita o declarativa: intencional, conscient i basada en fets. Pot

expressar-se verbalment.
o Semàntica (coneixement general del món i del llenguatge).
o Episòdica (memòria autobiogràfica).
 Memòria Implícita o Procedimental: Incidental basada en habilitats, “memòria del
saber fer les coses” (p.ex. anar en bici).
  Verbal vs. Visual(bucle fonològic – memòria verbal/agenda visuo espacial – memòria
visual).

En base a com es conserva la informació́ :

 Memòria a curt termini (MCT)/ Memòria de treball (transitòria): memòria immediata.

Permet emmagatzemar una quantitat limitada d’informació́ (menys de 12 números)
durant un període de temps molt curt. Memòria transitòria que s’esvaeix molt ràpid. És
molt fràgil perquè̀ és molt vulnerable a qualsevol interferència.
P. Ex. Retenim en la ment un número de telèfon durant un breu període de temps que
necessitem per marcar-ho, després ho oblidem.
La memòria de treball també́ és una breu retenció́ de la informació́ però̀ , a diferència
de la memòria a curt termini, la de treball és dinàmica i permet manipular la informació́
que retenim). Inclou memòria a curt termini però̀ va més enllà̀ perquè̀ requereix activitat
mental més complexa (major activitat de l’escorça prefrontal dors lateral).
P. ex. Analitzar si una frase és sintàcticament correcte.

Memòria a llarg termini (MLT) (duradora i diferida): memòria estable i duradora, poc vulnerable a
interferències i capaç̧ d’emmagatzemar una gran quantitat d’informació́ durant un temps indefinit.
L’aprenentatge és sempre un intent per emmagatzemar informació́ en el sistema de memòria a llarg
termini. El procés gradual per el que la MCT es converteix en MLT es denomina consolidació́ de la
memòria.

SUBSTRAT NEUROFISIOLÒGIC DE MEMÒRIA

Hipocamp (al lòbul temporal). Molt rellevant en el procés

de la memòria i l’aprenentatge. Ajuda a l’adquisició́
d’informació́ nova, a la codificació́ i a la consolidació́ de la
memòria. Sistema límbic.
Encarregat de la memòria emocional. L’amígdala està
directament relacionada amb la consolidació́ de la memòria.
Si es lesiona l’amígdala, perdrem l’aprenentatge associatiu
per condicionament. Escorça prefrontal. Clau en el
manteniment de la memòria explícita (MLT) i en l’aprenentatge. Participa en la consolidació́ de la
memòria i en l’organització́ temporal dels records.

MEMÒRIA 2.0

Què recordem millor?

 La informació́ que és significativa per nosaltres i està ben organitzada.

 El primer i l’últim que hem après.

 Aquells fets o esdeveniments estranys.

 Els successos emocionalment significatius (records vívids).

 Recordem emplenant espais en blanc en la nostra memòria.

  MEMÒRIA I MOTIVACIÓ: la motivació́ no nomes energitza l’acció́ , a més ajuda a
l’aprenentatge i a la retenció́ de més informació́ .

Record i oblit:

La memòria es selectiva: emmagatzemem informació́ rellevant per nosaltres (impressiona,

agrada o, per el contrari, desagrada) i oblidem tot això̀ que manca d’interès. La funció́ d’oblit en
aquest cas és adaptativa i funcional.

 Memòria i emocions: Emmagatzemem informació́ que ens emociona (per bé o per
mal). Per tant, els successos emocionalment significatius es recorden millor (implicació́
de la amígdala i l’escorça prefrontal en la memòria emocional). P. ex. Tothom recorda
que estava fent el 17 d’agost de 2017, el dia de l’atemptat a la rambla de Barcelona
(memòries d’impacte o flashbulb memòries).

 Oblit: Incapacitat per recuperar una informació́ prèviament emmagatzemada. L'oblit és una
fallada en el procés general de la memòria (en alguna de les seves fases), que es posa de manifest
en el moment que hem de recuperar la informació́ .

o Teories clàssiques sobre l'oblit :

 Teoria de la repressió́ .

 Teoria del desús.

 Teoria de la interferència.

ALTERACIONS DE LA MEMÒRIA

1. Teoria de la repressió́ :Per Freud, quan el nivell d'ansietat associat a un record és prou elevat,
aquest record queda apartat de l'estadi conscient del subjecte encara que segueixi estant present en el seu
inconscient.

2. Teoria del desús: La taxa d'oblit augmenta a mesura que passa el temps.

3. Teoria de la interferència: Interferència retroactiva es produeix quan una informació́ nova

impedeix recuperar una informació́ anterior (p. ex. Un estudiant que va aprendre anglès i ara està
estudiant alemany, en el moment que ha d'escriure la paraula finestra en anglès escriu
“fenster“, en alemany). Interferència proactiva es produeix quan una informació́ apresa anteriorment
impedeix recuperar una informació́ més recent.

Alteracions quantitatives:

 Per defecte: Amnèsies: pèrdua total o parcial de memòria.

 Per excés: Hipermnèsies: increment anormal de la capacitat per memoritzar. (Exemple: joves
amb trastorn de l’espectre autista recorden coses molt detallades però̀ poc útils)

Alteracions qualitatives:

 Paramnèsies: distorsions del reconeixement i del record. Es recorden coses que no han
succeït.

Amnèsies: alteració́ o pèrdua de memòria sense que hagi alteració́ en altres funcions intel·lectuals; si hi
ha deteriorament cognitiu en més funcions no parlem de amnèsia (demència no és amnèsia). Inclou els
trastorns que es produeixen per una lesió́ en el SNC i els d’origen traumàtic o psicològic.
Poden ser transitòries vs. permanents, depenent si hi ha recuperació́ .

 Amnèsia retrograda: incapacitat de recordar fets anteriors a la lesió́ o alteració́ (ex. Síndrome
korsakoff per alcoholisme crònic: dèficit tiamina provoca lesions en l’hipotàlem, el tàlem i els
cossos mamil·lars que afecta a la MLT / lesió́ al lòbul frontal).
 Amnèsia anterògrada: incapacitat per consolidar i recordar fets nous. Tendeixen a preguntar
les mateixes coses de manera repetitiva. El pacient oblida tot el que acaba de succeir (ex. Pacient
H.M. Que plorava cada cop que li deien que un familiar havia mort, encara que ja s’ho haguessin
dit).
 Amnèsies funcionals: lligades a situacions afectives, estressants i d’ansietat (ex. Oblidar
experiència traumàtica).

AVALUACIÓ DE LA MEMÒRIA

Hi han moltes proves neuro-psicològiques que ens permeten avaluar memòria. Alguns
exemples de proves que ens permeten avaluar la funció́ superior de memòria són:

 Test d’ aprenentatge auditiu verbal de Rei (RAVLT) per avaluar memòria verbal.

 Figura Complexa de Rei per avaluar memòria visual.

 Sub-test de Dígits del WAIS-III per avaluar memòria de treball.

INTEL·LIGÈNCIA

1- Què és? capacitat de adaptació́ a l’entorn i habilitat per resoldre situacions concretes
(problemes, reptes o desafiaments) als que s'enfronta en la seva vida en diferents contextos. Es
considera una manera d’optimitzar el pensament. Constant interacció́ entre les capacitats
heretades i les experiències ambientals, el que capacita a l'individu per adquirir, recordar i
utilitzar coneixements, entendre tant conceptes concrets com abstractes, comprendre les
relacions entre els objectes, els fets i les idees, i aplicar-los i utilitzar-los per resoldre els
problemes de la vida.

2- Funcions de la intel·ligència:

 Possibilitar l’adquisició́ , el record i la utilització́ de coneixements.

 Comprendre les relacions que existeixen entre els fets i idees amb el propòsit d'aconseguir els
propis fins. Solució́ ´ de problemes.

 Distanciar-se de lo real i concret i poder arribar a l’abstracció́ .

3- Perspectives de la intel·ligència:

a) Perspectiva psicomètrica: desenvolupament de proves per a mesurar la intel·ligència i una

mesura quantitativa que ha estat estandarditzada, el quocient intel·lectual (QI).
b) Perspectiva factorial. Models jeràrquics, la intel·ligència està constituïda per una sèrie de
capacitats, o factors, que possibiliten les operacions.

El factor general “fg” mesura la intel·ligència necessària per resoldre qualsevol problema, el
factor específic “fe” mesura la intel·ligència per una determinada tasca.
FACTOR GENERAL DE LA INTEL·LIGÈNCIA (FACTOR G)

Aquest concepte de “factor g” va ser definit per Charles Spearman en la seva teoria Bifactorial
de la intel·ligència. El “factor g” és un paràmetre o indicador d’habilitats cognitives o
intel·ligència humana. Es determina comparant el rendiment d’una persona amb el rendiment
obtingut en el seu grup de referencia en condicions similars (mateixa edat, sexe...). Molt utilitzat
en test d’intel·ligència.

TEORIES DE LA INTEL·LIGÈNCIA

1- Teoria de la intel·ligència fluida i cristal·litzada (Cattell, 1966)

2- Teoria triàrquica de Stemberg , 1980

Intel·ligència: capacitat de resoldre problemes i adaptar-se eficientment al medi. Conjunt de

capacitats de pensament que s’utilitzen per la resolució́ de problemes més o menys quotidians
o abstractes.
Tres tipus d’intel·ligència: analítica o componencial, pràctica o contextual, creativa o experiencial.

3- Teoria de les intel·ligències múltiples de Gardner (1983)

La intel·ligència és un constructe complex i multifactorial. Tota persona presenta 8 tipus

d’intel·ligència en major o menor mida. Alguns tenen més capacitat que altres per certes tasques que
impliquen un tipus en concret.

 Musical: capacitat per identificar, reconèixer, crear i produí sons i cançons.

 Cenestèsia: coordinació corporal, facilitat per fer i aprendre moviment, equilibri.
 Lògic – matemàtic: capacitat de resoldre problemes aritmètics, raonaments lògic, estratègies.
 Intrapersonal: capacitat d’auto-coneixement, motivar-se, estimar-se a un mateix.
 Medi – ambiental: capacitat per detectar i diferenciar aspectes de l’entorn natural (espècies,
geografia) i supervivència.
 Espacial: capacitat d’observar el món i els objectes des de diferents perspectives, orientació.
 Lingüística: capacitat de domini del llenguatge i comunicació (llegir, escriure, contar contes).
 Interpersonal: capacitat d’establir, desenvolupar i mantenir relacions positives i estables amb
altres.

4- Teoria de les intel·ligències múltiples:

 El model d’intel·ligències múltiples representa alternatives als models psicomètrics de la

intel·ligència, factorials o no.
 Denuncien les limitacions de la perspectiva que entén la intel·ligència com l’aplicació́ d'un tipus
de pensament exclusivament analític i que la redueixen a una mesura, el QI, que ha plantejat
fortes mancances, tant per com s'ha entès, com per com s'ha utilitzat.
ESTRATÈGIES QUE FACILITEN EL DESENVOLUPAMENT DE LA INTEL·LIGÈNCIA

Dedicar temps a la creativitat, metacognició́ i presa de decisions. Fer exercicis de coneixement

metacognitiu (descobrir quins són els recursos i estratègies que es posseeixen per enfrontar problemes).
Realitzar exercicis de control executiu (posar en pràctica l'habilitat per manipular i regular aquests
recursos i estratègies).

INTEL·LIGÈNCIA EMOCIONAL

La intel·ligència emocional suposa considerar que les emocions interfereixen amb el procés de
pensament conscient, aportant un tipus d’informació́ que pot afectar el nostre rendiment.

Goleman (1995): Capacitat per conèixer, controlar i potenciar el maneig del les pròpies emocions d’una
manera positiva, permetent establir relacions socials adequades.

Factors que componen la intel·ligència emocional:

 Autoregulació́ : Capacitat de tenir consciència i identificar les pròpies emocions i les de els
demés, i de posar en marxa amb èxit estratègies per la regulació́ emocional.
 Relacions socials: habilitats pel maneig de diferents situacions que impliquen relacionar-se
amb altres persones (assertivitat).
 Auto-coneixement: grau en que algú́ coneix i accepta les seves habilitats, fortaleses i
limitacions.
 Auto-motivació́ : capacitat de generar una raó́ /motivació́ intrínsecament, independentment de
les circumstàncies o factors externs.
 Empatia: capacitat i tendència d’entendre com pensa i sent l’altre persona en diferents
situacions (“posar-se en el lloc de l’altre”).

INTEL·LIGÈNCIA I MEMÒRIA

Memòria de treball i Intel·ligència:

La memòria de treball es relaciona directament amb la intel·ligència fluida (raonament abstracte, solució́
de problemes, fer inferències...). Per tant, la intel·ligència fluida està molt relacionada amb la memòria.

Per tant, podem millorar la nostra intel·ligència amb la pràctica i entrenament en tasques de memòria de
treball.

2.6 Teories de la personalitat

DEFINICIÓ PERSONALITAT

És un concepte abstracte (difícil definir-ho, permet denominar idees, no coses). Existeixen tant
definicions possibles como model teòrics de personalitat, però̀ moltes definicions inclouen el concepte de
diferències individuals en la conducta, pensament i emocions que caracteritzen a la persona. És la forma
en que pensem, sentim, ens comportem i interpretem la realitat. La personalitat és un patró́ de
conducta organitzat i distintiu que permet l’adaptació́ de l’individu a un determinat ambient. Tendència a
comportar-se amb estabilitat, de forma congruent i consistència en el temps (actituds, creences, objectius,
emocions...). La personalitat està formada per disposicions internes, denominades trets de personalitat.
El tret s’entén com una disposició́ innata i general a determinats comportaments, consistent i, més o
menys, estable i duradora, pròpia de cada individu. Combina processos cognitius, emocionals i
d’aprenentatge. “La personalitat és l’organització́ complexa de cognicions, emocions i conductes que
dona orientacions i pautes (coherència) a la vida d'una persona. Com el cos, la personalitat està integrada
tant per estructures com per processos i reflexa tant la naturalesa (genètica) com l'aprenentatge
(experiència). A més, la personalitat engloba els efectes del passat i també́ les construccions del present i
del futur.“ Lawrence Pervin (1998). Existeixen diferents teories de la personalitat perquè̀ és un concepte
polifacètic.

CARACTERÍSTIQUES DE LA PERSONALITAT:

1- Inclou tota la conducta de l’individu (processos emocionals, afectius, cognitius i

motivacionals).
2- Fa referència a les característiques relativament estables i duradores.
3- No observable directament, el que podem observar és la conducta i s’infereix una
determinada estructura de la personalitat.
4- Trets únics d’una persona.

TEORIA DE LS PERSONALITATS

 Psicodinàmiques: personalitat com el resultat de motivacions i conflictes inconscients que,

amb freqüència, són de tipus sexual.
 Humanistes: fixen l’atenció́ en el paper dels motius de desenvolupament positiu i de la
realització́ del potencial en la construcció́ de la personalitat.
 Cognitiu-social: els orígens de la personalitat en la manera en com la gent pensa, actua i
respon envers el seu entorn.

ESTUDI DE LA PERSONALITAT

Tres enfocaments bàsics en l’estudi de la personalitat:

 Enfocament clínic: observació́ . Per veure l’origen dels problemes emocionals es busquen
claus en el passat i el present.
 Enfocament correlacional: mitjançant fórmules estadístiques (correlacions) s’estudia
l’associació́ entre els trets que diferencien a les persones.
 Enfocament experimental: manipulació́ de variables en situació́ artificial (laboratori) i
observar quins efectes té aquesta manipulació́ en la conducta.

MODELS DE PERSONALITAT

Enfocament clínic

 Jean Martin Charcot (1825-1893). Va estudiar els pacients “histèrics” mitjançant l’ús de la
hipnosi. Histèria es denominava a la malaltia mental que causa problemes de conducta.

 Sigmund Freud (1856-1939). Pare del psicoanàlisi: deixa parlar als pacients i només escolta
perquè̀ alliberin aspectes reprimits de l’inconscient.

 Carl Gustav Jung (1875-1961). Considera la “libido” com una energia universal, basada en
instints i pulsions que constitueixen la conducta humana. Es transmeten de forma hereditària. Els
elements de l’inconscient col·lectiu són els arquetips
Enfocament correlacional

 Francis Galton (1822-1911). Estudia les diferències individuals des d’una perspectiva
hereditària. Creu que la intel·ligència, els costums i hàbits socials i morals s'hereten.

 Charles Spearman (1863-1945). De la observació́ d’individus passem a l’observació́

de grups. Utilitza sistema estadístic (el coeficient de correlació́ de Pearson) per
comparar a persones. Crea el “factor g” d’Intel·ligència.

Enfocament experimental

 Ivan Pavlov (1849-1936). La persona pot transformar la informació́ que rep, no és
simplement un receptor. (condicionament clàssic).

 Burrhus Frederic Skinner (1904-1990). Elabora respostes perceptibles a través de diferents

programes de reforç̧. Les conseqüències d’una conducta influeixen en la conducta subsegüent.

ENFOCAMENTS DE PERSONALITAT

Enfocament clínic

 Avantatges: Estudia comportaments de forma ecològica, sense manipulació́ . Oportunitat

d’observar gran varietat de fenòmens i generar hipòtesis. Es centra en la comprensió́ de
l’individu.
 Limitacions: Es centra en l’individu, els resultats no es poden generalitzar. Manca de mètodes
quantitatius per establir relacions i comprovar hipòtesis. Vulnerable a les distorsions de
l’autoinforme.

Enfocament correlacional

 Avantatges: Estudia els fenòmens tal i com succeeixen i analitza les diferencies individuals.
Permet establir relacions quantitatives a través de l’estudi de molts individus. Contempla molts
aspectes de la personalitat, en moltes situacions.
 Limitacions: Vulnerable a distorsions que es produeixen per autoinforme. Sotmès a la veracitat
del pacient (autoinforme). La utilització́ de qüestionaris limita les respostes del subjecte.

Enfocament experimental

 Avantatges: Té rigor científic, no utilitza autoinformes.

És possible generalitzar els resultats obtinguts a la població́ .
 Limitacions: Limita la investigació́ a unes poques variables ben controlades. No té en compte el
context real de la persona.

COMPARATIVA ENTRE ENFOCAMENTS DE PERSONALITAT

Clínica:

 Situació́ real.
 Estudi de l’individu.
 Observació́ natural.
 Sense relació́ causal.

Correlacional:
  Situació́ real.
 Estudi del grup.
 Observació́ natural.
 Sense relació́ causal

Experimental:

 Situació́ de laboratori.
 Estudi del grup.
 Manipulació́ variables.
 Relació́ causal.

TEORIES FACTORIALS DE LA PERSONALITAT

Cada persona posseeix determinades característiques o trets propis (alguns innats i altres adquirits) que li
predisposen a reaccionar d’una manera determinada davant de situacions de la vida. La personalitat de
cada individu està formada per el conjunt dels diferents trets de personalitat. Mètode
quantitatiu. L’anàlisi factorial és un mètode estadístic que permet SIMPLIFICAR dades complexes i
aconseguir tipologies. Estudia l’associació́ entre els trets i les dimensions, reduint la complexitat de
moltes variables, simplificant en pocs factors. Els representants principals d’aquestes teories són:
Eysenck, Cattell, Allport i Costa i McCrae.

MODEL DIMENSIONAL D’EYSENCK (1975, 1985)

Sintetitza 2 enfocaments: correlacional (utilitza qüestionaris) i experimental (relaciona els resultats amb el
rendiment obtingut en el laboratori).

Va definir tres dimensions de la personalitat (PEN):

 Psicoticisme: elevades puntuacions indiquen vulnerabilitat a realitzar conductes impulsives,

poc control dels impulsos, agressivitat i baixa empatia. Individus freds i egocèntrics però, també́ ,
creatius, realistes i crítics. Els psicòpates presenten puntuacions elevadíssimes en psicoticisme.
 Extraversió́ (extraversió́ -introversió́ ): persones sociables, vitals i actives vs. Persones
reservades, discretes i tímides.
 Neuroticisme (estabilitat-inestabilitat emocional): Elevades puntuacions indiquen ansietat,
preocupació́ , tensió́ i culpabilitat; tendència a presentar simptomatologia psicosomàtica.

MODEL DELS 16 FACTORS DE CATTELL

Teoria que es basa en la existència de trets de personalitat comuns als individus, estables i permanents, i
que serveixen per descriure la personalitat.

Mitjançant l’anàlisi factorial va identificar 16 trets de personalitat que es poden agrupar en tres
grups principals:

 Trets aptitudinals: habilitats dels individus per resoldre situacions complexes. Trets
heretables.

 Trets temperamentals: defineixen el comportament característic d’un individu, què fa la

persona i com ho fa. Són trets innats i altament heretables.
  Trets dinàmics: descriuen els aspectes més motivacionals de la conducta.

TEORIA DELS TRETS DE ALLPORT (1961, 1966)

Identifica tres grans trets de personalitat:

 Trets cardinals: són aquells trets que tenen més pes en el comportament de la persona.
Impulsen la major part de les activitats de la persona i estan presents en pràcticament totes les
conductes. Poden definir a la persona (p.ex. Juana de Arco- heroica)

 Trets centrals: influeixen en la conducta de la persona en diferents contextos. Característiques

que constitueixen el nucli de la personalitat.

 Trets secundaris: característiques amb menor influència i menys pes. No formen part de la
personalitat general de la persona però̀ poden aparèixer en algunes situacions (p.ex.
Assertivitat).

MODEL DELS CINC GRANS FACTORS DE COSTA Y McCRAE

Identifica cinc grans factors de la personalitat.

 Neuroticisme: inestabilitat emocional, propensió́ al malestar, ansietat, ansietat social,

impulsivitat i vulnerabilitat.

 Extraversió́ : capacitat de sentir alegria, necessitat d’estimulació́ i cerca d’emocions,

interès per altres persones i esdeveniments externs. Optimista, sociable, afectuós i
assertiu.

 Apertura a l’experiència (Openness): tolerància a lo desconegut i exploració́ d’allò̀

que resulta poc familiar. Creativitat i fantasia.

 Amabilitat, afabilitat i cordialitat: confiança, altruisme, actitud conciliadora,

sensibilitat cap els altres.

 Responsabilitat: competència, ordre, habilitat per planificar, organitzar i autodisciplina.

MODEL DE CLONINGER

Model psicobiològic de la personalitat. Descriu 4 trets de personalitat basats en la biologia

(temperament) i 3 trets de caràcter (apressos).

 Temperament (heretables, neurotransmissors SNC)

o Evitació́ del dany

o Cerca de novetats

o Dependència de la recompensa

o Persistència

 Caràcter (depenen de l'aprenentatge i l’experiència sòcio-cultural)

o Auto-direcció́

o Cooperació́
 o Auto-trascendència

AVALUACIÓ DE LA PERSONALITAT

Test projectius: Tenen un enfocament clínic. Es basen en la utilització́ dos processos cognitius bàsics: la
percepció́ i la projecció́ inconscient de l’individu. Consisteix en la percepció́ inconscient (apercepció́ ) que
la persona té dels objectes i situacions en base al significat particular que tenen per ella (com projecten el
seu inconscient). El test de Rorschach. Avalua els aspectes de la personalitat a partir de la percepció́ i
la projecció́ del pensament inconscient sobre 10 làmines conegudes com les taques de tinta.

Entrevista: Enfoc fenomenològic clínic. El subjecte coneix el propòsit de la prova. L’entrevista

clínica es un procediment d’observació́ que informa de trets de la personalitat de l’individu i del entorn
psicosocial.

Tipus d’entrevista:

 Estructurada: preguntes fixes.

 No estructurada: preguntes espontànies que deixa que l’entrevistat s’expressi lliurement.
 Semi-estructurada: inclou preguntes fixes i espontànies.

Test psicomètrics: Estructurats i elaborats amb mètodes estadístics. Depenen de la veracitat dels
subjectes. Existeixen molt tipus de qüestionaris. Auto i hetero administrats. 4 requisits bàsic, basats en el
mètode científic, per considerar un qüestionari o test psicomètric:

 Fiabilitat: consistència, precisió́ i estabilitat de la mesura.

 Validesa: ha de mesurar adequadament allò̀ que realment es vol mesurar.

 Estandardització́ del procediment o de la mostra d’individus: la mostra escollida ha de ser

representativa de la població́ i els procediments escollits han de ser uniformes.

 Tipificació́ : construcció́ d’escales que permeten interpretar les puntuacions dels subjectes en
base al grup normatiu. Han d’existir barems representatius de la població́ a la que pertany.

Test psicomètrics basats en el Model d’Eysenck

 EPI (Eysenck Personality Inventory; 1965). Mesura neuroticisme i extraversió́ , també́

inclou una escala de sinceritat.
 EPQ-J (Eysenck Personality Questionnaire, 1975) Mesura neuroticisme (N), extraversió́
(E) i psicoticisme (P) en nens i adolescents (81 ítems). Inclou escala de sinceritat (L)
 EPQ-A (Eysenck Personality Questionnaire- adults, 1975): Mesura neuroticisme (N),
extraversió́ (E) i psicoticisme (P) en adults (94 ítems). Inclou escala de sinceritat (L).

Test psicomètric basats en el Model de Cattell

 16 PF (Sixteen Personality Factor Questionnaire; Cattell, 1970- 1975): permet avaluar la

personalitat mitjançant l’anàlisi factorial. Avalua 16 trets de personalitat que es presenten
dicotòmicament (per exemple: alta afectivitat - baixa afectivitat / timidesa – atreviment /
dominància – submissió́ / fortalesa – debilitat / confiança – desconfiança / pragmatisme –
imaginació́ / consciència – impertorbabilitat / subtilesa - ingenuïtat, ...). Disposa d’una escala
addicional que avalua sinceritat i cooperació́ del subjecte a l’hora de respondre el qüestionari.
Test psicomètric basat en el Model de Costa i McCrae

 NEO-PI-R (Inventari de Personalitat Neo Revisado). És un dels test de personalitat més
prestigiosos per avaluar personalitat normal. Consta de 240 ítems en escala Likert de cinc
opcions. Cada factor avaluat es composa de 6 escales mesurades per 8 ítems cadascuna. Permet
avaluar els 5 grans factors de personalitat: Neuroticisme, Extraversió́ , Apertura,
Amabilitat i Responsabilitat.

**Existeix una versió́ breu, amb els 60 primers ítems de la prova (12 per factors): NEO Five-Factor
Inventory (NEO-FFI), Inventari NEO reduït de Cinc Factors.

Test psicomètric basat en el Model psicobiològic de Cloninger

 TCI (Temperament and Character Inventory) i TCI-R (versió́ revisada, 240 ítems). Avalua 7
dimensions de personalitat:

4 dimensions de temperament (trets heretats, poc modificables)

 Evitació́ del dany

 Cerca de novetats

 Dependència de la recompensa

 Persistència

3 dimensions de caràcter (apressos, vulnerables a la modificació́ )

 Auto-direcció́

 Cooperació́

 Autotascendència

MMPI (Inventario Multifásico de Personalidad de Minnesota), dissenyat per de Hathaway y

McKinley. Ultima versió́ MMPI-2 (adults) i MMPI-A (adolescents): És un del test de personalitat més
utilitzats en la pràctica clínica pel diagnòstic de malalties mentals, també́ a forense i selecció́ de personal.
Format per 566 ítems de resposta dicotòmica (el subjecte ha de respondre veritable o fals).

 3 escales de validesa: Mentida, Validesa i Defensa.

 10 factors clínics: Hipocondria, Depressió́ , Histèria, Desviació́ Psicopàtica,
Masculinitat-Feminitat: homes i dones, Paranoia, Psicoastènia, Esquizofrènia,
Hipomania i Introversió́ Social.
 15 escales de contingut (suplementaries): Ansietat, Pors, Obsessions, Depressió́ ,
Preocupacions per la salut, Pensament extravagant, Hostilitat, Cinisme, Conductes
antisocials, Comportament tipus A, Baixa autoestima, malestar social, problemes familiars,
interferència laboral, indicadors negatius de tractament.
 La correcció́ i interpretació́ del MMPI és complexa i requereix experiència.

Tècniques d’avaluació conductal:

Basades en l’observació́ directa i objectiva de la conducta. S’utilitzen procediments diversos com:

tècniques fisiològiques, autoinformes, autor registres...

TRASTORNS DE LA PERSONALITAT:
Passiu – agressiu, histriònic, paranoide, dependent, narcisista, antisocial, límit, obsessiu,
esquizoide, esquizotímic, evitatiu.

2.7 Desenvolupament cognitiu – conductual i emocional al llarg del cicle vital

DESENVOLUPAMENT AL LLARG DEL CICLE VITAL

Varies perspectives psicològiques

 Teories psicoanalítiques de Freud: Utilització́ de la libido per descriure la seqüencia

de la maduració́ en la trajectòria dels nens cap a l ́edat adulta.

 Teoria cognitiva de Piaget: desenvolupament de les estructures cognitives unides al

desenvolupament afectiu i social.

 Model de desenvolupament psicològic i social

de Erikson: - 8 Estadis psicosocials. La resolució́
de conflictes permetrà̀ l ́afrontament de noves
situacions de crisis futures. Resultat favorable:
seguretat, auto- confiança / resultat desfavorable:
inseguretat, dependència, rebel·lió́ . El cicle vital de
les persones com a curs de canvis i continuïtats
comuns però̀ també́ individuals.

Infància:

• 0 a 1 any. Etapa en la que el nen:

 Busca el plaer sensorial amb el seu cos i l ́entorn.

 Descobreix el plaer/ desplaer.

 Afronta les primeres separacions.

 Desenvolupa les capacitats de locomoció́ .

 Descobreix l u
́ nivers familiar.

 Efectua el pas de la horitzontalitat a la verticalitat.

 Comença a desenvolupar les capacitats de comunicació́ .

 Objectius específics:

o Focus atenció́ / Necessitats:

  Supervivència i manteniment de la integritat física: menjar i beure,
eliminació́ , descans i dormir, evitar perills, moviment.
 Aprenentatge, psicomotricitat i desplaçament, comunicació́ ....

• 1 a 3 anys. Etapa en la que el nen:

 Descobreix el propi cos.

 Descobreix el seu entorn més proper, inicia la socialització́ .

 Primers aprenentatges en el context familiar. Aprenentatge d’hàbits.

 Control esfínters.

 Desplega energia desbordant. Manifesta oposició́ i frustració́ .

 Inicia desenvolupament del llenguatge i motricitat de precisió́ .

 Descobreix el temps.

 Adquireix autonomia.

 Objectius específics: Focus atenció́ / necessitats:

o Augment de la autonomia a l'entorn més proper.

o Necessitats bàsiques: menjar i beure, eliminació́ , dormir i descansar, higiene,

evitar perills.

o Desenvolupament de les capacitats cognitives i psicomotricitat; aprendre,

comunicació́ , moviment.

 3 a 6 anys. En aquesta etapa el nen:

o Desenvolupa capacitats socials.
o Afronta primeres responsabilitats i s ́incorpora als costums familiars.
o Descobreix la col·laboració́ , comparteix el joc amb els altres. -Inicia l
a
́ prenentatge escolar.
o Descobreix les diferencies sexuals.
o Desenvolupa el concepte de si mateix.
o Desenvolupa la creativitat.
o Aprèn a identificar emocions i controlar sentiments.
o Adquireix iniciativa.
o Focus atenció / necessitats:
 Objectiu: autonomia.
 Consolidació́ hàbits adquirits.
 Necessitats bàsiques: menjar i beure, dormir i descansar, eliminació́ ,
higiene, seguretat i integritat física (evitar perills).
 Socialització́ (comunicació́ , participació́ , afirmació́ del rol).
 De 6 a 12 anys. El nen en aquesta etapa ‒Afronta les exigències de l e ́ ntorn.
o Diferencia els sexes.
o Desenvolupa la competència i la perseverança.
 o Afronta la hiperactivitat.
o Adquireix seguretat.
o Fa amics i adquireix consciència de grup.
o S ́identifica amb valors familiars.
o Controla el seu comportament segons els referents socials.
o Assumeix responsabilitats.
o Focus atenció́ / Necessitats:
 Pes específic d'aquells aspectes que contribueixen a la socialització́
del nen: aprenentatge de valors, respecte, tolerància, justícia,
responsabilitat, capacitat d’afrontament, mecanismes d’adaptació́ ,...

Adolescència:

Etapa de transició́ , mes curta cronològicament, però̀ on els canvis biològics i psicosocials són
més acusats. En base a la teoria de Piaget, pas de les operacions concretes a les operacions
formals. Desenvolupament de la identitat (model Erikson, 1963).

Pubertat i adolescència, període de grans canvis:

 Biològics i fisiològics: Diferenciació́ sexual: esper màquia (primera ejaculació́ en nois),

menarquia (1a menstruació́ en noies), canvis anatòmics i hormonals, glàndules
sebàcies (acne), borrissol facial i axil·lar...
 Psicològics; descobriment sexualitat, experiència emocional (amor/desamor,
angoixa...), processos diferenciació́ /identificació́ (nous models d’identificació́ ),
impulsivitat, resolució́ de conflictes.
 Socials: Interacció́ social augmentada. Grups d ́iguals.

• Dels 12 als 18 anys. Objectius vitals, construcció́ de:

 Identitat. Es busca individuació́ i sentit de la vida.

 Auto-concepte (nucli bàsic de la personalitat): físic, general, acadèmic, emocional, de

relació́ amb els altres.

 Autoimatge. Imatge o representació́ d’un mateix.

 Autoestima. Valoració́ d’un mateix, en base a les opinions d’altres persones rellevants i
de les autoavaluacions (jo ideal).

 Competència.

 Independència / autonomia. Habilitats per escollir i actuar.

 Autocontrol.

Rol Infermeria:

 Foment hàbits saludables (dieta, descans, informar sobre consum de tòxics, sexualitat
segura, tècniques relaxació́ ).
 Facilitar informació́ que solucioni dubtes i temors envers als canvis, propis d’aquesta
etapa de transició́ .
 Desenvolupament habilitats per a la resolució́ de conflictes (comunicació́ , rol,
responsabilitat)
  Fer de la relació́ terapèutica un espai on l ́adolescent es trobi segur, protegit i amb
confiança.

Edat adulta:

• Període cronològicament molt extens.

• Objectiu: creació́ d ́una estructura de vida.
• Major pes dels aspectes psicosocials que els biològics.
• L’adult jove. De 18 a 40 anys. Canvis importants que afecten al status (estils de vida, rols
socials) i a la imatge corporal. Canvis generadors d ́ansietat i confusió́ .

• De 18 a 40 anys
o Sexualitat i reproducció́ : relacions duradores i possibilitat de reproducció́ .
o Adquireix compromisos en el treball i les relacions.
o Desenvolupa rols socials definits i articulats. Estableix relacions d ́amistat i
vincles afectius. Solidari en les relacions.
o Capacitat per solucionar els problemes.
o Consolida la seva identitat i autoestima. S ́emancipa de la família.
o Aconsegueix la pròpia estabilitat emocional. Desenvolupa un estil de vida
personal.
o *Focus d’atenció́ / necessitats:
 Necessitats afectades pels canvis en els estils de vida.
 Necessitats bàsiques: menjar i beure, descans, evitar perills (accidents
trànsit, hàbits tòxics, addiccions).
 Dimensió́ social del jove adult (comunicació́ , grups d'amics, familiars,
companys de feina, estrès i maneig de l’estrès...).
 Preocupacions per la salut.

• De 40 a 65 anys

• “Crisis de la meitat de la vida”. Adaptació́ i ajustament als canvis físics. Deteriorament

físic objectivable.

• Adaptació́ a l'envelliment dels pares. Processos de malaltia o defunció́ pares.

• Adolescència dels fills. Ajut als fills en el seu creixement i pas a la vida adulta.

• Relació́ més directa de parella sense l o

́ bstacle permanent de la cura dels fills.

• Assoliment de responsabilitats socials i cíviques.

• Comparació́ entre projectes de vida i el que s h

́ a assolit.

• Manteniment de la satisfacció́ en la feina i desenvolupament d a

́ ctivitats d o
́ ci.

• Focus atenció́ / necessitats.

o Hàbits saludables i preocupació́ per la salut: aparició́ de patologies
relacionades amb hàbits previs poc saludables.
o Potenciació́ de l’àmbit comunicacional: nova situació́ (treball/atur, relació́ de
parella...)
o Manteniment de la xarxa social, rols familiars i laboral i foment d'un espai lúdic
com a preparació́ etapa fi laboral.

Vellesa:

 De 65 en endavant
  Etapa/ procés gradual modelada per experiència vital prèvia.

 Canvis biològics i físics; deteriorament estructural i fisiològic funcionament

“Involució́ ”. Pèrdua capacitats funcionals, pèrdua senso-perceptiva (pèrdua de visió́
o oïda) i del funcionament sexual. Alteració́ atenció́ i memòria.

 Risc d ́aïllament.

 Canvis intel·lectuals; alentiment dels processos de pensament, pèrdua de memòria.

Major pes dels aspectes motivacionals.

 Canvis socials; Diferents rols a nivell familiar. De la independència a la

dependència. Reorganitzacions familiars i pèrdua del espai de vida habitual en els
processos de malaltia.

 Viudetat.

 Procés de jubilació́ .

 * Focus atenció́ / necessitats.

o Necessitats relacionades amb pèrdues físiques (respirar, menjar i beure,
eliminació́ , hidratació́ , descans, protecció de la integritat...)
o Necessitats relacionades amb aspectes relacionals: comunicar- se,
mantenir vincles familiars, potenciar relacions socials.
o Necessitat d'ocupar-se i sentir-se útil
Necessitat d'evitar perills (dèficits físics i dificultats d'autonomia que
augmenten el risc de patir accidents.)

2.8 Dimensió social humana. Motivació sexual. Manifestacions de la sexualitat al llarg del cicle vital.
Programes de salut sexual i educació afectiva sexual.

RELACIONS INTERPERSONALS

Establiment de relacions amb altres persones de manera real, imaginada o anticipada dins d’un
context social.

Primeres impressions

La interacció́ humana no s’estructura únicament en base a la conducta de dos participants. Importa molt
com són percebudes. Durant el procés de percepció es restringeixen multitud d’estímuls i agafen
protagonisme els estímuls dels participants en el procés relacional:

 Selecció́ automàtica d’estímuls

 Formació́ de les primeres impressions

EFECTE DE PRIMACIA

 Catalogar la informació́ en funció́ del nivell d’importància obeeix a preferències subjectives.

 Formació́ d’una opinió́ envers de l’altre, errònia o no, difícilment modificable como a efecte de
l’efecte de primacia. Teoria de les atribucions, en base a la nostra experiència y valors.

LES ATRIBUCIONS
Les atribucions són les explicacions que fem del comportament, del nostre o dels altres. Una atribució́ pot
ser interna o externa:

 Internes assignen causalitat als factors dintre de la persona, com capacitats o personalitat. “Es
porta malament a l’escola perquè̀ és molt impulsiu i agressiu, té una personalitat difícil.”
 Externes assignen causalitat a un factor extern. “Es porta malament a l’escola perquè̀ a
casa no li posen normes, no es preocupen suficientment.”

ATRACCIÓ INTERPERSONAL

Fa referencia als esforços que porten a la gent a que els agradin altres persones, establir relacions i, en
alguns casos, enamorar-se.

PRINCIPIS GENERALS DE L’ATRACCIÓ

 Proximitat: la proximitat física augmenta l’atracció́ , a canvi de les relacions a llarga distancia
que són més ries goses.
 Familiaritat: la mera exposició́ a altres augmenta l’atracció́ , encara que la exposició́ no sigui
conscient.
 Similitud: quan més semblants siguin dues persones (en actituds, origen i altres trets), més
probable és que s’agradin (Byrne, 1961). Contràriament a la opinió́ pública, els oposats
normalment no s'atrauen.

SEXE

Sexe= característiques biològiques que defineixen als essers humans com homes o dones. Tot i que
aquestes característiques no sempre són excloents entre si. El sexe biològic ve determinat per
característiques genètiques i anatòmiques. Fa referència als genitals masculins (penis i testicles) i
femenins (vulva i vagina). Les característiques biològiques secundàries que distingeixen homes i dones
(estructura corporal, forma del cos, veu...). L’activitat sexual o conductes que es realitzen en la
comunicació́ corporal.

GÈNERE

És un constructe social, identitat adquirida i apresa que varia culturalment. Fa referència als rols,
comportaments, activitats i atribucions socialment construïts que una societat considera propis de dones o
d’homes. Quan naixem se'ns assigna un gènere (masculí́ o femení) en base al sexe biològic (genitals):

 Penis i testicles: masculí́

 Vulva i vagina: femení́

La identitat de gènere és la convicció́ personal i privada que té un individu sobre la seva pertinença al
gènere masculí́ o femení́.

ROL DE GÈNERE: Expressió de la masculinitat o feminitat d’una persona a través de les regles
establertes per la societat. Rols o funcions que la societat considera propis de l’home o de la dona.

SEXUALITAT

Aspecte central de l’ésser humà̀ , present en tota la seva vida. Abarca el sexe, les identitats de gènere,
l’erotisme, el plaer, la intimitat, la reproducció́ i la orientació́ sexual. Es vivència i s'expressa a través de
pensaments, fantasies, desitjos, creences, actituds, valors, conductes, pràctiques, rols i
relacions personals. La sexualitat pot incloure totes aquestes dimensions, no obstant, no totes elles es
viuen i s’expressen sempre. La sexualitat està influïda per la interacció́ de factors biològics,
psicològics, socials, econòmics, polítics, culturals, ètics, legals, històrics, religiosos i
espirituals.

SALUT SEXUAL

 La salut sexual és un estat de benestar físic, emocional, mental i social en relació́ amb
la sexualitat i no només l’absència de malaltia, disfunció́ o incapacitat.
 La salut sexual requereix d’un enfocament positiu i respectuós de la sexualitat i les
relacions sexuals, així́ com la possibilitat de tenir experiències sexuals plaents i segures, lliures
de coacció́ , discriminació́ i violència.
 Per aconseguir i mantenir la salut sexual, els drets sexuals s’han de respectar, protegir i
exercir a plenitud.

DRETS SEXUALS

«Los derechos sexuales constituyen la aplicación de los derechos humanos existentes a la sexualidad y a
la salud sexual. Protegen el derecho de todas las personas a satisfacer y expresar su
sexualidad y a disfrutar de la salud sexual, con el debido respeto por los derechos de los
demás, dentro de un marco de protección frente a la discriminación»

DECLARACIÓ DE DRETS SEXUALS

 A la llibertat sexual.

 A l’autonomia, integritat i seguretat del cos.

 A la privacitat sexual.

 A la equitat sexual.

 Al plaer sexual.

 A la lliure expressió́ sexual emocional.

 A la lliure associació́ sexual.

 A tenir opcions reproductives lliures i responsables.

 A la informació́ basada en el coneixement científic.

 A l’educació́ sexual comprensiva.

 A cures de la salut sexual.

IDENTITAT SEXUAL I DE GÈNERE

Identitat sexual:

 És el sexe biològic que se’ns dona al néixer, normalment quan interpreten els nostres genitals
(mascle / femella).
 Marcat pels nostres òrgans sexuals però̀ també́ pels cromosomes i hormones.
Identitat de gènere:

 Sentiment propi sobre el nostre gènere (masculí́ o femení́). S'expressa a traves de la nostra
aparença, forma d’actuar, com ens relacionem i com sentim. Forta influència social i
cultural. És el resultat de diversos components:
 La identitat sexual, la convicció́ de sentir-se mascle o femella.
 El comportament de la persona amb relació́ a un rol o estereotip
 de gènere.

INTERSEXUALITAT

Persona amb una variació́ biològica de les característiques sexuals que no s’ajusten a les categories
típiques, masculina o femenina. Ambigüitat o discrepància entre les característiques sexuals internes
(òrgans, hormones, cromosomes) i les externes (genitals). Diferent tipus en funció́ de variacions en el
genotip o fenotip (tenir úter i genital masculins o òrgans interns masculins i vagina; presentar testicles i
ovaris simultàniament). No té a veure amb la orientació́ sexual o la identitat de gènere.

IDENTITAT SEXUAL I DE GÈNERE

TRANSGÈNERE: Persones que tenen una identitat de gènere que difereix al sexe biològic amb el que
van néixer.

TRANSEXUALITAT: Subconjunt de trans gènere. Persones que no s’identifiquen amb el sexe que se’ls
atribueix a partir dels seus òrgans genitals i volen fer una transició́ permanent al sexe i atributs sexuals
amb els que s’identifiquen.

ORIENTACIÓ SEXUAL

Atracció́ emocional, afectiva, sexual i/o romàntica Heterosexualitat... Bisexualitat.....

Homosexualitat. Més de 35 anys de recerca i evidència empírica objectiva i ben desenvolupada
demostren que la homosexualitat no és un trastorn mental ni s'associa per si mateixa amb trastorns
mentals o problemes emocionals o socials.

RESPOSTA SEXUAL

Resposta fisiològica que es produeix amb la finalitat de tenir un adequat acompliment de l’activitat
sexual.

Perquè̀ sigui possible, els òrgans genitals han d’experimentar canvis importants en la seva forma i funció́
a través del procés d’excitació́ (erecció́ del penis, lubricació́ i dilatació́ de la vagina). Es convenient
destacar que el coit no és l’únic objectiu del procés de resposta sexual, els processos fisiològics de la
resposta sexual esdevenen igualment d’altre forma d’activitat sexual plaent, amb independència de si
aquesta arriba a la descàrrega orgàstica.

FASES DE LA RESPOSTA SEXUAL

 Fase de Desig

Inici de la resposta sexual. Sense desig no hi ha resposta. Cap canvi fisiològic destacat. Però̀ apareixen
pensaments, emocions i sensacions que generalment augmenten la libido (desig). Els aspectes
psicològics i de percepció́ sensorial són fonamentals per a la resposta sexual motivada.

 Fase d’Excitació́

Continua el desig i apareixen les primeres manifestacions fisiològiques. La sang flueix a les zones
genitals.
Resposta en l’home: erecció́ del penis (augmenta rigidesa); engrossiment de l'escrot, augment i elevació́
dels testicles, els mugrons poden posar-se erectes... Resposta en la dona:
comença lubricació́ vaginal, els 2/3 interiors de la vagina s’expandeixen, els llavis externs de la vagina
s’inflamen i es retiren de l’obertura vaginal, els llavis menors augmenten, l’úter es desplaça cap a dalt, els
mugrons poden posar-se erectes... En tots dos casos s’incrementa la freqüència respiratòria, el ritme
cardíac, la pressió́ sanguínia i la tensió́ neuromuscular general.

 Fase de manteniment (meseta)

Si es continua l’estimulació́ , s’arriba a la fase anomenada Meseta (sensacions preorgàsmiques).

L’excitació́ arriba al seu punt més elevat. La respiració́ , el pols i la pressió́ sanguínia continuen en
augment, l’orgasme és imminent. En els homes, el penis arriba a la
màxima erecció́ amb augment del diàmetre del gland i intensificació́ del seu color. Elevació́ dels testicles
més que en la fase anterior i es segreguen petites quantitats de fluid seminal.
En les dones, la secreció́ vaginal continua, el clítoris es retreu sota el seu
caputxó́ , augment lleuger de les mames i les aureoles, pot aparèixer rubor sexual en zones determinades
de la pell a causa de l’augment de circulació́ sanguínia.

 Fase de Orgasme

S’arriba al clímax. Tant en homes com en dones, es produeix una contracció́ de tots els músculs de la
zona genital que produeix una sensació́ de plaer. Acceleració́ de la respiració́ , el pols i augment de la sang
en el cor. Homes: expulsió́ d’esperma o semen (ejaculació́ ).
Dones: respostes diferents, expulsió́ de fluid lubricant vaginal i algunes vegades pot aparèixer ejaculació́
femenina.

 Fase de Resolució́

El cos torna gradualment al seu estat de no excitació́ , els vasos sanguinis alliberen la sang acumulada
ràpidament si ha hagut un orgasme i de forma lenta si no ha estat així́. Sensacions de relaxació́ (muscular
i mental), placidesa, benestar o inclús son. Degudes a canvis hormonals i a la secreció́ de serotonina.
L’home entra en un període refractari, de durada variable, durant la qual no pot arribar a tenir un altre
orgasme. La dona no experimenta aquest període refractari, podent arribar a tenir altre orgasme si torna a
ser estimulada, però̀ és depenent del seu estat (físic, mental, emocional).

IMPORTÀNCIA DEL PLAER

 Motiva comportaments socials

 Ens fa sentir plenitud
 Te efectes analgèsics
 Fomenta y reforça el desig d’intimidat
 Ajuda a sentir-nos units a altres persones

NECESSITAT DE CONTACTE, INTIMITAT EMOCIONAL I SEXUAL

 Podem expressar els nostres sentiments de moltes maneres.

 Capacitat de comprensió́ y empatia per mantenir i cultivar una intimitat emocional

extremadament rica.

 Tenim una necessitat que ens empenya a buscar el contacte, la excitació́ y el plaer amb altres
persones. Necessitat premiada amb el plaer y el goig.

 La necessitat d’entendre i compartir emocions.

 La necessitat de intimidat sexual.

ESTILS DE RELACIONS SEXUALS ADULTES

 ESTIL DE APEGO SEGUR: Relacions sexuals confiades i positives

 ESTIL DE APEGO FRED I EVITATIU: Relaciones sexuals desconfiades y distants
 ESTIL DE APEGO ANSIÒS: Relaciones sexuals dependentes i continues, necessitats de
confirmació́ de que un és estimat.

SUPOSITS IRRACIONALS SOBRE LA SEXUALITAT

Supòsit d’exclusivitat, supòsit d’eternitat, supòsit de superioritat, supòsit de constància, supòsit

de possessió, supòsit de la mitja taronja.

CONCLUSIONS RELACIONS SEXUALS

Les persones som agents actius en totes les interaccions amb els demés. Els estils relacionals
s’adquireixen a la infància i es desenvolupen i manifesten al llarg de la vida. Tenim una fisiologia sexual
del plaer. Diferents estils que afecten a les relacions sexuals/amoroses: càlid, fred, segur, incoherent,
ansiós, evitatiu. NO es pot concloure que l' interès sigui major en un gènere que en l’altre. La sexualitat
ha de ser entesa des de la llibertat. Podem i hem de prendre decisions. Els professionals de la salut
tenim l’obligació́ moral i la competència professional de: Aportar tots el coneixements,
habilitats i instruments perquè̀ els usuaris es puguin relacionar de manera satisfactòria. No podem negar-
los el dret a la propietat del seu cos i de la seva intimitat per poder manifestar la seva sexualitat.

2.9 Agressivitat i violència. Processos per la resolució de conflictes. Mediació

AGRESSIVITAT

És consubstancial a l é
́ sser humà̀ . Consisteix en l ́emissió́ d ́impulsos defensius que tenen com
a objectiu preservar la integritat personal.

VIOLÈNCIA

 Mala gestió́ de l a
́ gressivitat.
 En definitiva, una mala regulació́ o autocontrol d ́emocions primàries com la ira o la
ràbia que no permeten una canalització́ adequada d a ́ questes.

Etiologia:

Innata vs Adquirida

 Innata. Teoria psicoanalítica ( Freud). Violència com a producte dels mateixos homes,
per constituir des d ́un principi éssers instintius, motivats per desitjos que són el resultat
d ́apetències salvatges i primitives. Thomas Hobbes, Konrad Lorenz...

 Adquirida. (A. Bandura).La conducta humana més que una resposta genètica o
hereditària, és un fenomen adquirit a través de l’observació́ i la imitació́ .

Alguns indicadors: Explosions d ́ira, Llenguatge inadequat, Baixa tolerància a la frustració́ ,

Canvis d h́ umor significatius, Consum de tòxics, Baixa autoestima, Abusos, Assetjament,
Implicació́ en grups de risc.

Tipus:

 Segons la seva naturalesa; física, psicològica, emocional,...

  Segons els grups d ́edat; infanto- juvenil, adulta,...

Estudi de la violència en la etapa madurativa infantil s h

́ a convertit en un punt de partida bàsic
per entendre conductes portades a terme en etapes posteriors del cicle evolutiu. ( violència
juvenil, violència de gènere en l’edat adulta).

2.9 El conflicte grupal i els processos de mediació.

RELACIONS INTERPERSONALS I GESTIÓ DE LES DIFERÈNCIES. CONFLICTE

Les percepcions sobre l ́altre, o sobre la situació́ , que tenen les parts immerses en la disputa
Les posicions que les persones adopten en base a aquestes percepcions, així́ como els seus
interessos i necessitats. Perspectiva de les parts. La forma com les parts gestionen les seves
emocions La forma de comunicar Els valors i creences que legitimen la pròpia posició́ i
actuació́ .

ESCALADA

concepte:

L’ escalada del conflicte és el moment en que aquest es complica i s’agreuja, doncs cada part
tracta de prevaldre i sotmetre l'altre A l’ escalada del conflicte es donen transformacions
importants. Tendim a veure el que volem veure i distorsionar la informació́ per que ens recolzi o
beneficiï̈. S’acostuma a tenir una expectativa de l’altre part, que ens condueix a actuar de forma
tal que es confirmi l’ expectativa (Profecia auto complida).

indicadors d’ escalada:

 Augmentar les qüestions sobre les que existeix la disputa ( qüestions del passat no
resoltes)

 Fracassar en un fet o acció́ passa a ser un defecte de personalitat; “ets un

desconsiderat”.

 Passar de tàctiques lleugeres s a pesades. De demanar a amenaçar. “t’exigeixo que

retiris aquesta afirmació́ ”

 Pèrdua de l’objectiu de la discussió́ inicial; ( l’ únic important és que l’altre perdi)

 Augmentar les partes involucrades (tercers)

 Percepció́ Selectiva; “ m’ has dit nena i això̀ és quelcom que no toleraré́ ”

 Profecia Auto complida “ sabia que diries això̀ !!!”

 Quedar “atrapat”. “Si tornes a afirmar això̀ me'n vaig i no em torno a reunir amb tu”.

A través d’actituds personals que facilitin el diàleg: Empatia, calidesa, respecte, autenticitat,
disponibilitat, flexibilitat, habilitat per estar present en el “aquí́ i ara” A través de l’ús d’ habilitats
col·laboratives per la comunicació́ pacífica: escolta activa, assertivitat, reformulació́ ,
reconeixement, us del “llenguatge del jo”. Mitjançant actuacions extres I urgents quan el
conflicte així́ ho requereix. Intervencions concretes: (Ury, 2002)
  Evitar les reaccions impulsives ;“pujar-se al balcó” veure i mirar des de fora. Mirada
objectiva. No reaccionar segons espera l’altre part quan ens sentim atacats.

 Evitar discutir; “posar-se del costat del seu oponent”

 Evitar el rebuig a la posició́ o expressió́ de l’ altre; “replantejar de forma re formulada”,

Treballar des de la curiositat i no des de les certeses

 Evitar pressionar; “tendir un pont d’or”. Ajudar a l’altra part a superar els obstacles que
els impedeixen arribar a un acord

GESTIÓ DE LES DIFERÈNCIES

“La mediació́ és el procediment en el que un tercer que no està directament interessat en les
qüestions que són objecte del conflicte, facilita la comunicació́ entre les parts per ajudar-los a
resoldre dificultats i assolir acords”.

Principis de la intervenció mediadora: Confidencialitat com a principi absolut, Voluntarietat com

a requisit, Neutralitat del mediador, imparcialitat en les actuacions: Tercer front o bàndol

TEORIES I PROCESSOS DE LA COMUNICACIÓ

3.1 Teories i processos de la comunicació

LA COMUNICACIÓ

“És un procés dinàmic, fonamental per l’existència, pel creixement, pel canvi i per la conducta dels éssers
vius, ja siguin individus o organitzacions”.

Característiques:

 És un procés circular, configurat per elements de retroalimentació́ o feedback.

 És irreversible.
 És continua.
 És personal.
 Implica a la persona amb la seva totalitat.

Teories:

Moltes teories que intenten explicar la comunicació́ des de diferents perspectives (conductistes,
funcionalistes, estructuralistes, matemàtico-informacionals, dialèctiques, deterministes-
tecnologistes i sistèmiques).

Més influents:

 Teoria de Shannon i Weaver (1994). Model lineal (matemàtico-informacional).

 Teoria de l’Escola Sistèmica de Palo Alto (sistèmica).

1. Teoria matemàtica de la comunicació́ de Shannon i Weaver Pionera:

Ha influenciat molt en els estudis de comunicació́ (molts models parteixen d’aquesta teoria).

Components model lineal:

 Emissor: És la persona que emet el missatge comunicatiu.

 Receptor: És la persona que rep el missatge emès.
  Missatge: És el contingut informatiu de la comunicació́ .
 Canal: És el medi a través del qual circul.la el missatge.
 Codi: Són els signes i regles que s'utilitzen al emetre el missatge.
 Context: És l ́ambient situacional en el que es dona la comunicació́ .

2. Escola Sistèmica (Palo Alto, Californià, 1959):

 Influïda per la Teoria General de Sistemes.

 Principals representants: Bateson, Birdwhistell, Jackson, Sigman, Scheflen,Watzlawick,

Hall i Goffman.

Axiomes de l’Escola Sistèmica:

 No es possible no comunicar-se.

 Tota comunicació́ té un aspecte de contingut i un aspecte relacional.

 La naturalesa d’una relació́ depèn de les seqüencies de comunicació́ entre els comunicants.

 Els éssers humans es comuniquen tan de forma directa, (verbal) com informal (no verbal,
onomatopeies).

 Els intercanvis comunicacionals són simètrics o complementaris segons estiguin basats en la

igualtat o la diferència.

Tipus:

 Comunicació verbal i no verbal. La comunicació́ verbal inclou la paraula parlada i

l’escrita, en canvi la comunicació́ no verbal inclou tota aquella informació́ que es
transmet mitjançant el cos.
 Generalment, els dos tipus de comunicació́ (verbal i no verbal) es produeixen de forma
simultània.

Comunicació no verbal i els seus elements:

Compleix les següents funcions:

 Confirmar el que es diu verbalment.

 Substituir a la comunicació́ verbal.
 Remarcar i emfatitzar la comunicació́ verbal.
 Afegir càrrega emocional allò̀ que s’està̀ dient.
 Confondre o contradir el missatge verbal.

La comunicació́ no verbal té un fort component cultural.

Els elements més importants de la comunicació́ no verbal són:

 L’expressió́ facial.

 La mirada.

 El moviment de les mans.

 El moviment corporal.
Elements: proxèmica, quinèsica, parallenguatge, imatge.

 Emblemes: gesticulacions no verbals conegudes en un entorn social.

 Il·lustradors: emfatitzen la comunicació verbal.
 Reguladors: controlen interaccions.
 Adaptadors: descriuen una gran varietat de conductes amb orígens socials diferents.

FACTORS QUE FOMENTEN LA COMUNICACIÓ

 La flexibilitat
 La receptivitat
 L’ús adequat del llenguatge: adaptar-se a les característiques de la persona
 L’ús del silenci
 L’ús adequat de l’espai (vigilant la intimitat)
 Resumir el diàleg

FUNCIONS DE LA COMUNICACIÓ

 Funció́ informativa:
Es refereix al procés de transmissió́ i recepció́ de la informació́ des del punt de vista
interrelacional.

 Funció́ afectiva:
Facilita que l’individu vagi assolint una estabilitat emocional que li permeti valorar-se a
sí mateix i als altres.

 Funció́ reguladora:
Permet que la persona tingui constància de l’efecte del seu missatge en l’altre i així́
modificar o no la seva forma de comunicar.

COMUNICACIÓ EFECTIVA EN INFERMERIA

Preguntar – informar – preguntar

1. Interacció́ vs transmissió́ directa: Comprensió́ mútua, hi ha intercanvi i “feedback”

(retroalimentació́ ). Oportunitats per intercanviar preguntes, respostes, clarificacions...
2. Reduir la incertesa: És possible reduir-la (explicitar com es farà̀ el tractament indicat).
3. Planificació́ de metes: planificar objectius per les dues parts.
4. Dinamisme: Requereix flexibilitat de la infermera per adaptar-se a la persona i les seves
circumstàncies.

3.2 Teories de l’atribució: primeres impressions, relacions interpersonals.

RELACIONS INTERPERSONALS

Establiment de relacions amb d ́altres persones de manera real, imaginada o anticipada dins d ́un context
social. Respostes interpersonals: Trets que caracteritzen a les persones, consistents i estables, determinats
per factors propis de la personalitat, experiència prèvia i condicions del medi.

TEORIES DE L’ATRIBUCIÓ

 Friz Heider (1958) va proposar la teoria de l’atribució́ després d’estudiar com la gent explica
el comportament dels altres.

 Va observar que, en general, les persones atribueixen les conductes dels altres segons:
  Les seves disposicions internes.

 Les situacions externes.

Errors d’atribució: Molts cops donem una importància desmesurada a la influència de la personalitat i
subestimem la influència de les situacions. El fet de subestimar les situacions s’anomena: Error
d’atribució́ fonamental. L’ error de l’atribució́ és freqüentment irresistible.

De fet, quan expliquem el nostre comportament, normalment tenim en compte que canviem
segons la situació́ , en canvi, quan expliquem el comportament dels altres fem atribucions de
disposició́ : error d’atribució́ fonamental. Amb les persones que coneixem molt bé, és menys
probable que tinguem un error d’atribució́ .

LES ACTITUDS

Les actituds orienten la capacitat de percepció́ , l’afectivitat i la predisposició́ a l’acció́ social. Orienten
l’organització́ dels sentiments, de les creences i dels valors, així́ com la predisposició́ d’una persona per
comportar-se d’una manera determinada davant: objectes, persones i esdeveniments. Ex: si pensem que
algú́ és dolent, podem sentir que no ens agrada i la nostra actitud serà̀ poc amigable amb ell/a. Les
actituds formen part i integren la personalitat de la persona.

Components:

 El component cognoscitiu: perquè̀ existeixi una actitud en relació́ a un objecte es necessari

conèixer-lo.
 El component afectiu: es un sentiment o càrrega afectiva que depositem sobre un objecte
social.
 El component relatiu a la conducta: consisteix a la tendència a actuar o a reaccionar
conductualment d’una certa manera amb respecta al objecte conegut i afectiu.

Funcions:

Les actituds socials desenvolupen les següents funcions:

1. Funció́ adaptativa: ens permet desenvolupar actituds que son mereixedores de l’aprovació́ i
de l’estima dels grups socials als que pertanyem.

2. Funció́ expressiva de valors: aquesta funció́ aporta a la persona la possibilitat d’expressar

els seus valors fonamentals per mantenir la identitat del jo, protegint l’autoestima i
l’autoconcepte.

3. Funció́ defensiva del jo: poden tenir també́ una funció́ de defensa del jo, proporcionant
autoprotecció́ i impedint en ocasions conèixer veritats indesitjables.

4. Funció́ cognoscitiva: necessitat de comprendre, de donar sentit a l’experiència i interpretar

l’entorn.

Variabilitat:

Les actituds d’una persona un cop formades difereixen en la seva variabilitat, es a dir, la susceptibilitat
per el canvi:

1. Extremisme: les actituds més extremes presenten una menor susceptibilitat per el canvi, són
més resistents al canvi.
 2. Multiplicitat: una actitud senzilla por ser relativament més susceptible al canvi que una actitud
complexa.

3. Consistència: si els components que la formen, és a dir, el coneixement, l'afectivitat i la

conducta, tenen una consistència entre ells, serà̀ més resistent al canvi.

4. Consonància: quan una actitud està molt relacionada amb altres actituds, serà̀ més difícil
provocar un canvi.

5. Quantitat i qualitat de necessitats satisfetes: la resistència d’una actitud davant el canvi

depèn de la intensitat i del nombre de les necessitats satisfetes.

6. Importància dels valors: moltes actituds de la persona reflecteixen els seus valors bàsics,
amb les quals s’identifiquen. Aquestes seran més resistents al canvi.

Les nostres actituds guiaran les nostres accions si:

 Les influències externes sobre el que diem i el que fem són mínimes.

 L’actitud es específicament important per la conducta (no hi ha contradiccions).

 Som conscients de la nostra conducta.

L’actitud també segueix la conducta

1.Fenomen del primer pas:

Es la tendència de les persones que accepten una acció́ petita per dur a terme més tard una acció́ més gran.
Entren en una espiral d’acció́ que alimenta les actituds.

Ex: actituds racistes Ex: ajudes caritatives

2. Realitzar un rol influeix en les actituds:

Assumir un rol suposa comportar-se segons les normes determinades, seguir unes pautes de conducta
establertes per la societat, denominades “marc de referència compartits”, el qual ens permet establir
relacions amb els altres de forma coherent. Quan una persona ha de realitzar un rol, pot ser que a l’inici
l’hagi de fingir, però̀ després la conducta deixarà̀ de ser forçada. Mica a mica ens convertim en el que
fem.

TEORIA DE LA DISSONÀNCIA COGNITIVA

Teoria segons la qual actuem per minimitzar la dissonància que sentim quan els nostres pensaments
(cognicions) no són compatibles amb el que fem. A més dissonància, més motivació́ per fer el canvi.
Quan les actituds segueixen la conducta, la dissonància cognitiva disminueix. Ex: fumar però̀ tenir
present que està perjudicant la seva salut (més dissonància) o fumar i no pensar si el perjudica (menys
dissonància).

MODELS D’ACTITUDS QUE AFAVOREIXEN LA RELACIÓ INTERPERSONAL

 Si tenim en compte les actituds que afavoreixen les relacions amb els altres i l’entorn social, és a
dir, tenim capacitat d’autoanàlisi per valorar les nostres actituds, podrem conèixer fins a quin
punt afavoreixen o perjudiquen aquestes actituds.
  Expressar els nostres valors, les nostres creences i opinions, i comprendre i donar sentit a la
experiència per interpretar el nostre entorn, ajuda al maneig dels nostres conflictes interns.

3.1.4 actituds, sistemes de valors, creences

3.1.5 prevenció de l’estigma i la discriminació per gènere, cultura i altres factors.

Valor individual: Es quelcom que significa un bé per l ́individu i que per tant implica una
prioritat i per què no, certes renuncies.

Algunes idees sobre els valors socials:

 Proporcionen informació́ a les persones.

 Influeixen en la forma de pensar i en el comportament, distingint entre allò̀ que és
acceptat i el que és rebutjat socialment.
 Constitueixen un medi de solidaritat que agrupa a les persones per afinitat de valors.
 Són un òptim medi de control social.
 Són diferenciadors culturals.

Valors e infermeria:

La infermera com a portadora d u ́ ns valors propis, personals, i d ́altres intrínsecs a la seva

professió́ . Una forma d é
́ sser, d ́actuar i relacionar-se amb el seu entorn. (intrapersonal-
interpersonal)

Creences: Interiorització́ de valors, sempre present a la vida de les persones. Interiorització́ irracional i
inqüestionable. Element integrador a nivell social. Dimensió́ espiritual. Religió́. Pautes internes -
existència del mite com a element estructurador de la identitat social. Mite i conducta social. Pautes
externes. Els ritus.

ESTEREOTIPS:

Generalització́ i simplificació́ d'actituds i comportaments. Reflexen la percepció́ que un grup té

respecte a un altre grup. Compartits i acceptats com a veritat internament per un grup, pot no
ajustar-se a la realitat i resistir-se a la modificació́ desenvolupant els prejudicis socials.
Estereotips com a nucli cognitiu del prejudici.

PREJUDICIS:

Procés de “pre-jutjar” alguna cosa. Construcció́ d ́un judici sense un contacte o experiència
directe o real. Distorsió́ de la percepció́ de la realitat. Els objectes de prejudici acostumen a
ésser grups socials i tenen una connotació́ negativa.

El perquè dels estereotips i els prejudicis:

Són consubstancials a la naturalesa humana i s h

́ a d ́aprendre a conviure amb ells

 D origen individual; determinades característiques físiques o psíquiques de l’ individu el

porten a considerar estereotips (abordatge re educatiu)
 D origen social; els estereotips o prejudicis sorgeixen de la interacció́ social, de les
relacions de poder, de la pertinença a grups...

3.1.6 Teories grupals i dinàmiques de grups.

3.1.7 La relació professional i el treball en equip.

ELS GRUPS