EXAMEN PSICOLOGIA TEMA 1 I 2

Què és la psicologia?
És la ciència que estudia el comportament, la conducta psíquica i processos cognitius de les
persones.
La psicologia és una ciència moderna i no té encara la precisió, exactitud i mètodes de la física. Però
comparteix criteris de les ciències naturals com ara objectivitat, experimentació, producció i
parcialment matematització. Al mateix temps té aspectes de les ciències humanes com ara la
capacitat d’interpretació, de crítica i d’anàlisi de les conductes humanes.
Quan es diu “conducta psíquica”, a què es fa referència?
La conducta en general significa la manera que tenim de fer les coses davant de qualsevol estímul.
Conducta psíquica fa referència a la conducta mental. Les conductes pròpies de la ment o del
psiquisme són recordar, somiar, pensar, sentir…
Quina finalitat té l’estudi de la conducta psíquica?
Entendre les causes, per què succeeixen, i intentar canviar aquestes conductes si són perjudicials
per a les persones. I al mateix temps intenta elaborar teories completes que expliquin tots aquests
aspectes de la conducta
Fa molts anys que existeix la psicologia?
Tal com l'entenem ara, no. Com a ciència es considera que neix a finals del segle XIX, vap al 1879,
quan un fisòleg alemany anomenat Wilhelm, Wundt va crear un laboratori de psicologia. I pròpiament
es desenvolupa al llarg del segle XX, sobretot abans de la Segona Guerra Mundial. I encara ara
s’està formant i evolucionant.
Els clàssic grecs no parlaven de psicologia?
Sí que en parlaven, però per ells la psicologia tractava de les relacions entre el cos i el que en deien
ànima. És un tema complex, però Plató i Aristòtil ja parlen de la conducta psíquica o mental de les
persones com a responsable del pensament, les sensacions…
La paraula psicologia ve del grec i està formada per dos termes: psique i logos. Psique vol dir “ànima
o esperit”, en el sentit d’allò que dóna la vida al cos. Logos vol dir “paraula”.
Tots els psicòlegs estudien el mateix?
Actualment no. La psicologia s’ha organitzat en diversos temes o branques. Una d’elles és la
psicologia experimental, que estudia la conducta en laboratoris, fa experiments, controla totes les
variables…
I què més estudien?
Una altra branca és la psicologia evolutiva, que estudia com va variant la conducta segons l’edat de
les persones. Una altra és la psicologia clínica, que es preocupa dels trastorns o malalties mentals i
intenta curar-los
Què vol dir la salut mental? Quan sabem que una persona no gaudeix de salut mental?
La definició de salut mental no és clara i precisa. De manera aproximada podem dir que una persona
té salut mental quan té un bon equilibri amb ella mateixa i amb el seu entorn. Una altra definició més
mèdica seria que la salut mental és l’absència de malalties psíquiques.
Estudien altres coses, els psicòlegs?
Un altre aspecte que s’estudia és la psicologia social, que tracta de:
- La conducta de les persones en la relació amb les altres
- Dels conflictes dels grups
- També de la conducta de diversos col·lectius
I el psicòleg de l’institut, de quina branca és?
És una mena d’especialització que s’anomena psicologia escolar o educativa, que es preocupa de la
conducta dels alumnes, dels grups classe, dels problemes de rendiment escolar, d’orientació en els
estudis…
És el mateix un psicòleg que un psiquiatra?
No. Un psiquiatra és un metge que s’ha especialitzat en els trastorns mentals i els seus pacients són
malalts mentals. El psicòleg no té una formació mèdica, encara que també pot tractar els mateixos
pacients. Com que no és metge, un psicòleg no pot receptar medicaments. A vegades els psicòlegs i
els psiquiatres treballen en equip.
Una altra diferència és que el psicòleg també treballa amb persones que no necessàriament tenen
trastornos, sinó que simplemente volen saber com són, quines habilitats tenen, per a quin ofici
serveixen, quin és el seu nivell intel·lectual
I un neuròleg?
És un metge especialitzat en el sistema nerviós, o sigui en la neurologia. Per tant, el seu camp no és
estrictament el dels problemes psíquics, tot i que, a vegades, els trastorns mentals poden anar
acompanyats de trastorns del sistema nerviós.
Què és un psicoanalista?
Un psicoanalista és un psicòleg o un psiquiatre que segueix les teories i els mètodes de la teoria
anomenada psicoanàlisi, creada per Sigmund Freud.
On treballen els psicòlegs i els psiquiatres?
Treballen en hospitals o centres mèdics que disposen d’un departament de salut mental, consultoris
privats, institucions com ara escoles, empreses, centres juvenils, presons, centres especialitzats en
malalties mentals anomenats hospitals psiquiàtrics o clíniques de salut mental.
Els psicòlegs sempre tracten persones amb problemes?
No necessàriament. Hi ha psicòlegs que treballen amb persones sanes. Per exemple, als centres
escolars quan es fan orientacions per a estudis, o a les empreses de selecció de personal. També hi
ha els psicòlegs socials, que analitzen conductes de grups i la forma de millorar-les. O altres
professionals que realitzen experiments psicològics. Els qui tracten habitualment les persones amb
trastorns són els psicòlegs clínics i els psiquiatres.
Els psicòlegs no estan tots d’acord?
La psicologia intenta explicar la conducta humana. Des de finals del segles XIX fins a l’actualitat hi ha
hagut diversos intents que s’han convertit en teories. Algunes es contradiuen, però de fet cada teoria
parteix i aprofita les aportacions de les altres. El psiquismes humà és molt complex i per això encara
no existeix una única teoria que ho expliqui tot de manera satisfactòria per a tothom. Actualment
molts psicòlegs professionals segueixen més d’una escola alhora, és a dir que aprofiten allò que
millor els sembla de cada teoria sense casar-se del tot amb una en concret. En canvi d’altres són
fidels seguidors d’una escola o tendència i a vegades desqualifiquen les altres.
Quines són aquestes escoles?
L’escola de la gestalt, la psicoanàlisi i el conductisme són les tres que fonamenten la psicologia i que
es desenvolupen a principis del segle XX fins abans de la Segona Guerra Mundial. A partir dels anys
50 es desenvolupa l’escola de la psicologia humanista, als anys 60 la psicologia cognitiva i als anys
80 el constructivisme.
Què tenen en comú la psicologia i la sociologia?
Les dues disciplines es dediquen a l'estudi de la personalitat humana la seva diferencia estriba en:
que la psicología es centre en l’estudi del individu i la sociologia analitza la persona en el seu entorn
social
Psicologia clínica:
- És la branca de la psicologia que es dedica a l’estudi, diagnòstic i tractament del
comportament anormal o dels desordres clínics.
- Per establir un diagnòstic, utilitza tests, qüestionaris, informes, registres o entrevistes
clíniques entre altres procediments
- Els psicòlegs clínics diagnostiquen i s’ocupen de problemes emocionals de conducta, des
dels més lleus, com ara la manca d’autoestima o habilitats socials d’un individu, fins als més
problemàtics, com ara l’estrès, la depressió o dificultats d’aprenentatge
- En primer lloc el psicòleg ha d’elaborar un diagnòstic. Per poder-ho fer utilitza diversos
mètodes: parlar amb ell i li pregunta per la seva vida i conflictes anteriors, i també pel seu
entorn, família, feina, amics… També li pot fer diversos tests per determinar el seu nivell
intel·lectual o la seva personalitat o d’altres aspectes que li interessin. A vegades pot tenir
 entrevistes amb persones properes, com els pares o la parella. Amb totes aquestes dades,
s’elabora el diagnòstic i a continuació una teràpia
- Les teràpies són molt diverses, des de prendre determinats fàrmacs fins a realitzar activitats
esportives, tenir entrevistes seguides amb el psicòleg
- La durada també és molt variable. Poden anar des de dues entrevistes setmanals d’una hora
durant. Altres casos més complexos demanen que el pacient sigui internat en una clínica
mental i estigui durant una temporada, uns mesos, en el centre
Psicologia educativa:
- Esbrina els ressorts que impulsen al desenvolupament de la conducta humana. Entre les
seves funcions hi ha: fer tests vocacionals, educacionals i d’orientació, organitzar la formació
dels professors per que millorin les seves relacions amb els alumnes i amb altres professors,
investiga temes pràctics que ajudin a l’escola a funcionar millor. Els psicòlegs educatius
apliquen i interpreten proves psicològiques per ajudar els estudiants en le sseves decisions,
com també per orientar els pares i els professors amb l’objectiu d’obtenir un millor rendiment
en l’etapa escolar.
Psicologia industrial:
- Té l’objectiu d’utilitzar el potencial humà amb més eficiència. Per aconseguir-ho, desenvolupa
tècniques per adaptar el treballador a la seva feina i optimar els recursos humans dins de les
organitzacions i les empreses. Així mateix, busca respostes als problemes que es poden
generar en l’ambient laboral, temes importants d’estudi són: l’anàlisi de llocs de treball, la
selecció de personal, la avaluació de l’acompliment de la feina, l’entrenament i la capacitació,
la satisfacció en el treball i el lideratge
Psicologia esportiva
- Treballa per potenciar el rendiment dels jugadors i augmentar l'eficiència de les facultats de
l'individu, o del grup, segons si es tracta d’un esport individual o d’equip.
- L’objectiu general és millorar la pràctica esportiva. No es tracta d’un treball sobre els
problemes personals o mentals del jugador, ja que és més educatiu que no pas clínic. La
tasca dels psicòleg esportiu és ajudar-lo a potenciar les seves qualitats i habilitats
psicològiques, per competir amb més rendiment.
Psicologia jurídica:
- L’aplicació de la psicologia a les qüestions que fan referència a temes i situacions legals en
diferents àmbits de l'administració de la justícia, gairebé sempre en el sector públic.
- Elaboració d’informes per als tribunals, jutjats de família, sobre temes d’aspectes forenses,
col·laboració amb persones que intervenen en judicis, seguiment de persones que estan
recloses en centres penitenciaris, seleccionar el perfil psicològic d’un jurat popular, avaluació
de les seqüeles psíquiques de les víctimes, la veracitat dels testimonis, la perillositat criminal
dels acusats
Psicologia comercial:
- És la psicologia aplicada a le svendes i als estudis de mercat que tenen com a objectiu
determinar estratègies de marketing d’un producte. La psicologia comercial va sorgit
juntament amb la psicologia industrial, per que tenen un objectiu similar: contribuir a l’eficàcia
de les empreses.
Per simplificar parlarem de dos centres d’interès.
- El primer és analitzar els mecanismes que intervenen en la interacció entre comprador i
venedor. El psicòleg fa aquí l'anàlisi dels llocs de treball, la selecció, la formació, la
qualificació de mèrits els sistemes d’incentius
- El segon el trobem en l’àrea dels estudis del mercat. El psicòleg intervé en la realització
d’enquestes i investiga les motivacions de la gent, i també fa estudis d’imatge i analitza les
relacions entre personalitat i ofertes del mercat. Si entenem que la publicitat és un procés de
comunicació en el qual l’emissor envia un missatge que ha de ser percebut, compres,
retingut i acceptat per receptar, veurem que en l’estructuració d’un anunci intervé el
coneixement de tots els processos bàsics de la psicologia
L'ESTUDI DE L’ÉSSER HUMÀ
Teories sobre l'aparició de l’ésser humà
Fins gairebé el segle XVII, el posicionament fixista va ser dominants a l’hora d’explicar: l’existència de
l’ésser humà i la resta de les espècies. El fixisme defensa que tant la natura com les espècies vives
són una realitat definitiva i acabada. Però la ciència ha demostrat que la nostra espècies, l’homo
sapiens, així com la resta d’espècies, són el resultat d’una llarga sèries de transformacions.
Les teories evolutives es remonten a finals del segle XVII i poc a poc es va afermant la idea de que
l'ésser humà no havia sorgit de forma espontània i va agafar força la teoria de que es el resultat de
l’herència i l’evolució
El primer científic que sostè la teoria de que les espècies s’adapten al medi va ser Jean Baptiste
Lamarck i es basava en l’observació de les espècies en diferents països i climes, a on aquestes
anaven mutant per poder sobreviure.
La teoria de Lamarck es pot resumir en dues lleis:
- La funció crea l'òrgan, és a dir, els òrgans es desenvolupen quan són utilitzats, mentre que
els òrgans inútils es debiliten i acaben desaparèixer
- Els canvis es transmeten de generació en generació, és a dir s’hereten. En paraules de
Lamarck “l'evolució és una progressió de la natura. L'ésser viu s’adapta al seu medi
mitjançant l’adquisició de caracters que transmetrà als seus descendents”
Però qui va donar un tomb a les idees de Lamarck va ser Charles Darwin, qui va revolucionar la
mentalitat del segle XIX amb la publicació de l’origen de les espècies i la formulació de la teoria de la
selecció natural.
1. Les formes de vida no són estàtiques sinó que evolucionen; les espècies canvien
contínuament, unes s'originen i altres s'extingeixen.
2. El procés de l'evolució és gradual, lent i continu, sense salts discontinus o canvis sobtats.
3. Els organismes semblants estan emparentats i descendeixen d'un avantpassat comú. Tots
els organismes vivents poden remuntar-se a un origen únic de la vida.
4. La selecció natural és la clau, en dues fases, que explica tot el sistema. La primera fase és la
producció de variabilitat: la generació de modificacions espontànies en els individus.
La segona, la selecció a través de la supervivència en la lluita per la vida: els individus més
ben dotats, els que han nascut amb modificacions espontànies favorables per fer front al
medi ambient tindran més possibilitats de sobreviure, de reproduir-se i de deixar descendents
amb les seves avantatges.
Les tesis de Lamarck i Darwin van ser revolucionàries per els sectors més conservadors que no
podien tolerar cap atac a les teories fixistes, no acceptaven en nom de la dignitat humana cap mena
de parentiu amb els animals. La idea d’excloure la intervenció d’un creador i de no donar cap
transcendència a la vida humana, va provocar una radical oposició de l’església.
Posteriorment, Gregor Mendel, va fer una gran aportació al descobrir el caràcter hereditari dels gens.
La combinació de la teoria de la selecció natural i les lleis de Mendel, cap a 1900 va donar lloc a la
síntesi evolutiva moderna o neodarwinisme, considerat avui dia la teoria més fonamentada i
completa, que inclou a més les aportacions d’altres ciències que estudien l’esser humà, com la
paleontologia, la biologia molecular, botànica, la zoologia, la geologia...
Els humans i la capacitat d’adaptació:
Una sèrie de canvis climàtics i de l’ecosistema va fer necessari que molts primats s’haguessin
d’adaptar i canviar la seva alimentació, abans només vegetal, però ara més escasa, amb la cacera de
petits animals. Aquest canvi va suposar un veritable repte ecològic per a nombroses espècies, entre
les quals es trobaven els nostres avantpassats. Els homínids van alterar la seva alimentació adoptant
una dieta omnívora que va multiplicar les possibilitats de supervivència en tots els sentits.
Una altra gran adaptació va ser el bipedisme, que facilitava la caça d’altres animals, així com la
fugida en cas necessari i sobretot, alliberava les mans per altres tasques, com recollir fruits, preparar
eines.... Caminar sobre dues extremitats en comptes de quatre, feia gastar menys energia. També els
òrgans sensitius com la vista, oïda i olfacte, queden més alts i operatius per captar millor els estímuls
sensorials, és a dir pot exercir major control sobre l’entorn circumdant.
Una altre gran adaptació va ser el desenvolupament del cervell. La interacció ma-cervell es troba a la
base del desenvolupament encefàlic. Aquest creixement, va donar lloc al desenvolupament de la
intel·ligència, del llenguatge i la socialització.
Dels crits espontanis es passa al llenguatge articulat i dels contactes esporàdics i generalment amb
conflicte, es passa a organitzacions socials complexes.
Com el cos no estava ben dotat per la caça i el mitjà natural, es va haver de desenvolupar l’enginy
per la fabricació d’instruments i eines i la seva transmissió de generació en generació.....
Avui en dia el cervell humà segueix en adaptació i conserva una plasticitat que permet aprendre
contínuament de les situacions noves. Aquesta característica és la responsable de la nostra gran
capacitat d’aprendre.
L'especificitat de l’ésser humà: ser un animal cultural
L’esser humà es distingeix d’altres animals en aspectes com, la percepció de sí mateix, la capacitat
de recordar el passat, de considerar el futur, de designar els objectes i els actes per símbols, la raó i
la imaginació...
L’ésser humà és el mes desvalgut des de el punt de vista biològic, però justament aquesta feblesa és
la causa de la seva força.
El fet de no estar determinats amb un únic comportament innat, fa que haguem de fer el nostre
aprenentatge per via social i el desenvolupament de la cultura.
El concepte de persona
El significat d’ humà fa referència a una descripció fonamentalment de tipus biològic, Som humans
fonamentalment per una qüestió genètica
Persona, en canvi, és un mot de significació més complexa i el fem servir per referir-nos al individu
que té consciència de si mateix. Diem que l’home no és un animal com els altres, sinó que és un
animal racional, i que “la raó” no és un factor que ens ve donat immediatament, sinó que la
construcció es produeix al llarg del temps
En parlar d’individu ens referim a un subjecte particular, singular i concret que es distingeix dels altres
per unes característiques determinades.
Però individu no és exclusiu de persona, ja que trobem individus també en la resta d’espècies
animals.
Ser individu és una condició necessària per ser persona, però no suficient. L’individu és un ésser viu
que te peculiaritats distintives, però per que sigui persona li cal ser racional. Per aquest motiu els
antics varen definir la persona com “ subjecte individual de naturalesa racional”
L’origen etimològic de persona, prové del grec i el seu sentit és “màscara”, donant
un sentit a la paraula proper al sentit de rol. Avui dia entenem el concepte de persona com “ individu
dotat de raó, capaç de conèixer, de ser autònom i de tenir consciència de si mateix” Per tant, una
persona és més que un individu,
Trets de la persona
Dignitat: És el sentiment que ens fa sentir valuosos, sense importar la nostra vida material o social.
Es el valor intrínsec i suprem que té cada ésser humà, independentment de la situació econòmica,
social i cultural, així com de les creences o formes de pensar. Ser digne significa tenir mèrit, merèixer
alguna cosa, és a dir gaudir d’algun dret, d’alguna consideració.
Autonomia: L’autonomia personal és sinònim de vida independent. Pot definir-se com la capacitat de
controlar, afrontar i prendre per pròpia iniciativa decisions sobre la manera de viure d’acord amb les
normes i preferències personals, així com de desenvolupar les activitats bàsiques de la vida diària.
La Llibertat: És un concepte clau per la història personal. La seva pèrdua es considera el càstig més
gran que es pot infligir a un humà, sigui en forma de presó o d’alguna privació de moviment ( per
exemple sortir del país)
La Intimitat: Cada persona té una façana personal, oculta als ulls dels altres.. És aquella esfera
personal i privada de comportaments, accions i expressions que no desitgem que es coneguin.
Comporta la impossibilitat de que es divulguin informacions personals pel fet d’exercir determinades
tasques professionals (com ara metges, advocats, etc...)
L’obertura: Es una condició bàsica, implica el reajustament constant amb el mon. I a més, la
possibilitat de transformar el medi a partir de la acció del ésser humà. En definitiva vol dir ser
receptor, estar disponible, tenir capacitat d’aprendre, adaptar-se als canvis, ser permeable, dúctil,
intercambiar
Les ciències del Esser Humà
La ciència és un conjunt de coneixements, es considera ciència un sistema organitzat de
coneixements i els mètodes requerits per obtenir-los.
Tot allò que sabem per experiència personal el mon percebut és substituït, en el camp científic per un
mon construït.
El coneixement científic, per tant analitza fenòmens que porten a lleis generals, es sistemàtic i aplica
un mètode.
Podríem dividir les ciències en dos grups
generals:
- Les ciències formals: que tracten
sobre conceptes abstractes
- Les ciències empíriques: que estan
basades sobre l’experiència.
Aquestes es divideixen en:
● Ciències naturals (dedicades al
estudi de l’entorn natural)
● Ciències humanes (dedicades al
estudi del comportament del humans
i de les societats)
Aquesta divisió és la que ha fet sorgir en la ciència moderna la divisió entre cultura científica i cultura
humanística.
Les ciències formals aplega aquelles ciències els enunciats dels quals no afirmen o neguen
res del que passa al mon. Les veritats formals depenen de la coherència i la manca de contradicció
amb el sistema la qual pertanyen i no de la contrastación empírica no de la adequació als fets. La
demostració de les ciències formals com la lògica o la matemàtica, no recorre a l’experiència, es fa
mitjançant postulats, definicions i regles de transformació.
Les ciències empíriques fan servir enunciats que afirmen o neguen alguna cosa sobre els fets que
passen al mon. Es basen en l’experiència i a diferència de les ciències formals no arriben a veritats
universals, això és perquè s’ocupen de la realitat, dels fets i de les relacions entre els fets.
Les ciències socials o humanes
Es un concepte que designa un grup de ciències l’objecte de les quals és l’home o els grups humans
i la seva cultura.
Les ciències socials tenen un estatus especial,ja que l’objecte d’estudi i els fenòmens que investiguen
afecten al mateix investigador. La complexitat de la societat humana no es controlable en condicions
de laboratori. Els investigadors i els científics de les ciències socials son persones afectades com
totes, de prejudicis, valors, ideologies, motivacions e interessos.
Les ciències formals es basen en la demostració i les ciències empíriques es basen en l’observació.
Les ciències naturals busquen el coneixement del mon extern a través de lleis causals, mentre que
les ciències socials busquen el coneixement del mon a través de la comprensió.
Les ciències naturals es dediquen a l'estudi dels éssers vius i del seu entorn, mentre que les socials
estudien la interacció entre els individus i les col·lectivitats
La cientificitat de les ciències socials
El fet que a les ciències socials el subjecte i l’objecte coincideixen, es pot considerar que l'objectivitat
es posa en dubte.
Per exemple, la presa de consciència de un fet social, esdevé un fet social, per això dins la sociologia
es fa difícil treballar amb garanties totals d’objectivitat.
Aspectes que reforcen la teoria del dubte de manca d’objectivitat:
Càrrega afectiva: influeix la visió personal, la ideologia de l’investigador…
L'experimentació: a vegades és imposible repetir un experiment psicològic o social en circumstàncies
idèntiques
Dificultat per fer generalitzacions ( els humans actuen de forma diferent en circumstàncies semblants)
Feblesa en la matematització en molts camps de les ciències socials. Dificultat per mesurar la
conducta humana
Difícil objectivització, pel fet de que l’investigador pot aportar ideologies, judicis de valor i prejudicis
científics