TEMA 1: CONCEPTES I MODELS EN PSICOPATOLOGIA

Des de una perspectiva hegeliana del coneixement i praxis científic es poden establir tres nivells
de rabell i anàlisi:

- Teòric - Representació simbòlica i maneig de símbols. Els mitjans son conceptuals

(memòria, raonament, imaginació, memòria) i els seus productes o elaboracions
(definicions estipulatives, models teòrics disponibles...).
Els criteris i models psicopatològics son eines conceptuals del nivell teòric.
- Experimental
- Tècnic.

Criteri: norma, regla o propietat que guia el coneixement sobre algo. Es una categoria, mes o
menys genèrica, una norma o conjunt de normes que es designen propietats sobre la qual es
classifiquen i s’ordenen dades rellevants per un objecte i àrea concreta de coneixement.

Criteri anormalitat: conjunt de normes que designen propietats sobre la qual una persona pot
conceptuar-se o categoritzar-se com psicopatològica.

L’elecció d’un criteri quasi sempre es l’exclusió d’altre.

Model:

- Mode concret de concebre el propi statuo quo de la psicopatologia com una ciència diferent
i diferenciada, incloent tant la definició de l’objecte mateix com dels processos tècnics i
metodològics adequats per abordar-lo. En la majoria de casos es manté sota unes
determinades idees, àrees de treball i mètodes d’anàlisis.
- Analogia: es prenen certs conceptes d’altres camps que després s’apliquen, amb major o
menor fortuna, a la psicopatologia (ex. Models animals), en aquest cas a part d’una eina
conceptual es útil pel treball experimental.
- Paradigma per indicar una forma concreta d’abordar l’objecte d’estudi, com el tipus de
problemes que es plantegen i les classes d’informació i metodologia que es poden utilitzar.

Actualment hi ha moltes perspectives i models diferents, pot ser degut a : indeterminació

conceptual (estudis es van ramificant) i relativitat sociocultural (les idees sobre la salut mental
que manté la societat, son determinants per la construcció de les idees sobre carència o
absència).

CONCEPTES I CRITERIS DE PSICOPATOLOGIA

Ningun criteri es suficient ni ningun comportament es patològic per si mateix.

CRITERI ESTADÍSTIC

Determina la anormalitat en base a una desviació normal estadística (distribució normal).

El postulat central es que les variables que defineixen psicològicament a una persona,
posseeixen una distribució normal en la població general de referencia d’aquesta persona.
Conseqüentment, lo patològic es allò que es desvia de la normalitat (no entra als límits de la
distribució normal de la població de referencia).
Lo infreqüent no sempre porta psicopatologia. S’ha d’adoptar un supòsit addicional per la
definició de psicopatologia: continuïtat i dimensionalitat, el qual els elements constitutius de les
psicopatologies també es troben dins la normalitat. De manera que les diferencies entre normal i
psicopatològic es de naturalesa quantitativa, de greu.

Terme anormalitat (psicopatològic): conducta, tret, activitat o característica poc freqüent i poc
representatius del grup social normatiu i a més quantitativament diferent.

CRITERIS SOCIALS I INTERPERSONALS

Es establert per la normativa social que determina l’esperable (normal) i lo inadequat (anormal)
de la conducta. Podríem diferenciar varies tipus com:

 Criteri consensual (Sullivan): psicopatologies de normativa social, el consens social que

s’arriba al respecte d’un moment i lloc determinat. (psicopatològic no es mes que una
construcció social i una convenció que la comunitat adopta en un determinat moment). La
psicopatologia nomes existeix en ments (en les creences) de qui les postulen.
 Criteri legal: forma de comportament esperable considerat correcte pel grup social.
L’adequació del rol social i personal que sens adscriu i busquem o desitgem, consisteix
moltes vegades al marc de referencia imprescindible pel que considerem com a normal.

Però no s’ha de perdre de vista lo patològic i no s’ha de fer un us exclusiu d’aquests criteris.

CRITERIS SUBJECTIUS O INTRAPSIQUICS

És un criteri proposta pel propi individu. Es basa en la consciencia que te el subjecte sobre la
situació psicopatològica (patiment, conducta indesitjable...) – subjecte dictamina sobre el seu
estat o situació, traduint-ho a queixes i manifestacions verbals o comportamentals.

Variant d’aquest criteri: Algudònic (Schneider): patiment persona, propi o aliè, com element
definitori de la presencia d’una psicopatologia.

En termes generals al·ludeixen dos aspectes nuclears de la clínica: consciencia de malaltia i

egodistonia (dissonància o conflicte que es produeix entre l’autoimatge i els símptomes, el seu
significat o la interferència que provoquen).

Com + egoditonic  + conscient (i a la inversa)

Limitacions: caràcter dimensional i fluctuant. Resulta insuficient tant a nivell explicatiu com a
l’hora d’analitzar les seves conseqüències.

CRITERIS BIOLÒGICS

Manté que la ‘malaltia mental’ es produeix per una alteració del Sistema Nerviós. Diferents
psicopatologies son fonamentalment l’expressió d’alteracions i/o disfuncions en el
funcionament d’estructures o processos biològics.

Aquestes alteracions poden ser causades per l’acció d’agents patògens externs (dis-), per
carència a determinats elements constituents (a-) o per una ruptura en ‘equilibri normal dels
diferents processos, elements o estructures involucrades (híper- o hipo-)

CRITERIS DE PSICOPATOLOGIA: CONCLUSIONS

Postulats o principis generals sobre els que podem basar-nos per caracteritzar i catalogar una
determinada forma de pensar, actuar o senti com anormal o psicopatològic:

1. No hi ha ningun criteri que per si mateix o aïlladament sigui suficient per definir un
comportament, sentiment o activitat mental com anormal o patològica
2. Ningun comportament, sentiment, experiència o activitat mental son per si mateixos
psicopatològics Per qualificar-los, s’ha de tenir en compte una amplia gama de
condicionants contextuals.
3. Presencia de psicopatologia representa un obstacle important pel desenvolupament
individual o pel grup social proper
4. Les dificultats que tenen les persones amb psicopatologia impedeixen aconseguir nivells
òptims de desenvolupament social, afectiu, intel·lectual i/o físic – aquestes dificultats no
son exclusivament el resultat de condicions socioculturals insuperables ja que intervenen
un ampli ventall d’anomalies i disfuncions en activitat, processos, funcions ja siguin
cognitives, afectives/emocionals, socials, biològiques i/o comportamentals.
5. Els element que descriuen patologia no difereixen dels que defineixen la normalitat mes
que en termes de grau, extensió i repercussió – criteris dimensionals.
6. Presencia de psicopatologia no porta necessàriament absència de salut mental. (certes
anomalies estan en la via quotidiana i alguna vegada s’han experimentat en estat de salut)
7. Salut no implica simplement absència de malaltia, sinó també presencia de benestar. La
salut es un estat de complet benestar físic, mental i social (aquests tres son interdependents)
i no nomes absència d’afeccions o malalties.

MODELS DE LA PSICOPATOLOGIA

MODEL BIOMÈDIC

Principi fonamental: el trastorns mental es una malaltia d’igual naturalesa que qualsevol
malaltia física. La psicologia es produeix perquè existeixen anormalitat biològiques subjacents –
> el tractament hauria de centrar-se en corregir tals anormalitats orgàniques.

A. BASES BIOLÒGIQUES E LA PSICOPATOLOGIA

Psicopatologies: malalties produïdes pel funcionament patològic d’alguna part o funció de
l’organisme. L’alteració del cervell i/o SN es considera com a causa primària de les
psicopatologies.

Les alteracions poden ser:

- Anatòmiques o Bioquímiques.
- Innates o adquirides

Un bon numero de substancies bioquímiques intervenen en molts trastorns mentals i del

comportament, però no son els únics factors causants d’ells (ni en molts casos els mes
important).

Les causes biològiques com a factor causal necessari, son evidents en demències (‘amnèsia
pura’), afàsies o les malalties mentals adquirides coma conseqüència de ingestió de tòxics,
traumatismes cranioencefàlics i un ampli etc.
Un altre enfoc es el de la genètica. – predisposició genètica a certs trastorns. Influencia que
tenen determinats gens (i seqüencies genètiques) sobre el desenvolupament de certes
psicopatologies. Però encara no es coneix les mútues influencies entre ambient i estructura
genètica (genòmica funcional).

B. POSTULAT DEL MODEL BIOMÈDIC

Conceptes centrals que contribueixen a configurar components basis de l’estructura:

1) Signe: indicador objectiu d’un procés orgànic anòmal (ex: febre)

2) Símptoma: indicador subjectiu d’un procés orgànic i/o funcional (ex. Sensació de febre).
És la unitat mínima descriptible. Es diferencia entre:
- Primaris: orienten cap al diagnòstic determinat
- Secundaris: no compleixen els criteris etiològics o descriptius de l’entitat nosològica en
la que s’han identificat.
3) Síndrome: conjunt de signes i símptomes que apareixen en forma de quadre clínic.
4) Malaltia mental (entitat nosològica): Estructura totalitzant en la que adquireixen sentit els
fenòmens particulars i dota de recursos explicatius al metge des de factors etiològics del
trastorn fins validesa de pronòstic i eficàcia de tractament.
5) Discontinuïtat entre lo normal i anormal. Trastorns mental, al considerar-ho com malaltia,
es classifica i diagnostica en base a criteris categorials. (CIE i DSM).

Model diàtesis-estres: vulnerabilitat o predisposició orgànica + agents patogènics externs.

C. AVALUACIÓ DEL MODEL BIOMÈDIC

Avantatges:

- Problemes psicològics, tot i ser complexos i específics, poden tenir causes o concominants
biològics dignes d’avaluació i estudi
- La investigació sobre aspectes neurofisiològics de la psicopatologia progressa ràpid, donant
nova i valuosa informació en temps relativament curt.
- Tractament biològic (psicofarmacològics) han proporcionat aportacions significatives per
la teràpia de les malalties mentals

Limitacions:

- Reduccionisme de que la conducta humana per explicar-se en termes biològics, problemes

psicològic tractat mitjançant tècniques biològiques  la nostra vida mental es una
interacció de factors biològics i no biològics. (es més interesant explicar la interacció que
no una variable en concret)
- Validesa explicativa de les seves teories son incompletes o poc concloents. Estudis que es
fan amb animals, tenen dificultats per generalitzar la validesa de les seves conclusions al
comportament humà i les seves alteracions.

Problemes:

- Reduccionisme
- Considera a l’individu com a passiu. Malalt es considera un intermediari entre metge i
malaltia.
 - Trastorns mental es una malaltia i com a tal te una causa de tipus orgànic. Però hi ha molts
trastorns que no tenen causes orgàniques.
- El diagnòstic s’estableix sobre la base de l’existència d’una sèrie de símptomes, però
resulta menys problemàtic reduir diagnòstic a un etiquetatge (estigma).

Tassa ascendent de persones amb trastorns mentals i tendència a la cronificació dels problemes
degut a la prevalença i ineficàcia dels tractament psiquiàtrics basant en un enfoc exclusivament
biologista (farmacoteràpia).

En aquest model les malalties comorbides poden estar vinculades sense deixar de ser
diagnòstics diferents, son considerades com ‘complicacions de’ o ‘secundaris a’, però cadascuna
es diferent i te un tractament diferent.

MODEL CONDUCTUAL

Dos factors primaris que determinen aquest model:

- Maduresa psicologia del aprenentatge

Condicionament clàssic (condicionament pavlovià): processament d’aprenentatge
mitjançant el qual un organisme estableix una associació entre un estímul condicionat (EC)
i un estímul incondicionat (EI), sent EC capaç d’elicitar una resposta condicionada (RC).
Experimentalment sobre quan s’exposa a l’organisme EC i EI en repetides ocasions.
- Insatisfacció amb estatus científic i modus operandi del model mèdic i psicodinàmic.

Característiques pròpies del model:

- Objectivitat i experimentació, buscant relacions causals entre fenòmens ambientals i la

conducta.
- Principis d’aprenentatge, conducta anormal es el criteri adaptat pel model conductista.
Consisteix en hàbits desadaptatius que han arribant a condicionar-se a certs estímuls. El
tractament ha de basar-se en l’aplicació dels principis d’aprenentatge, tant per extingir les
conductes indesitjables com per instaurar les conductes adaptatives.
- Rebuig al concepte de malaltia, considera que no es aplicable a trastorns del comportament.
- Aproximació dimensional - ‘diagnòstic funcional de la conducta’. La conducta anormal es
diferencia quantitativament de la normal, però no qualitativament (no es factible
l’etiquetació).

- Rellevància factors ambientals que han anat condicionant l’experiència de l’individu.

- Teoria científica – explicació sobre causes i tractament de la conducta anormal, variables
objectives i operacionals, les hipòtesis podien ser contrastades empíricament, eren
susceptibles al rebuig o la verificació.

A. CRITIQUES AL MODEL CONDUCTUL DE LA PSICOPATOLOGIA

- Variables intermitjes – focalització estricta en les conseqüències dels estímuls externs (E –
R) deixa fora del camp d’estudi aspectes rellevants com el pensament o l’experiència
subjectiva en general. L’esser humà no es un simple conjunt de reflexos condicionats,
també es capaç de pensar. La conducta humana es mes complexa que un E-R.
- La practica de la modificació de la conducta no sol aplicar en sentit estricte la teoria
predicta, discrepància teòrica dins de la nova teoria
- Necessitat d’explicar la conducta complexa a traves d’implicació de factors interns no
reductibles a E-R.
- Necessitat d’incloure variables mediacionals o encobertes, necessitat d’incloure processos
cognitius com elements essencials del model.
(Factors biològics i variables intermitjes)

Tot i que aquest model suposa un avenç important per:

- Consideració d’avaluació i diagnòstic

- Busqueda de relacions funcionals entre símptomes (conductes anormals) i les experiències
d’aprenentatge, que permet comprendre el que passa a l’individu en particular
- Planificació d’estratègies de tractament adaptat als problemes i necessitats del individu i la
seva valoració d’eficàcia i efectivitat.
- Alternativa a les inadequacions del model biològic.

B. OBERTURA DEL MODEL CONDUCTUAL A LA COGNICIÓ: ENFOC COGNITIVO-

CONDUCTUAL
Actualment conviuen varies orientacions conductuals:

- Enfoc mediacional (clàssic o clàssic/operant)

- Enfoc operant o anàlisis experimental de la conducta
- Enfoc cognitiu

Les dues primeres es centren en facetes observables de la conducta (relació E-R) mentre que la
tercera ho fa explícitament en els processos cognitiu (percepció i interpretació dels events
externs i interns).

A vegades la teoria del aprenentatge integra dos posicions medicional/operant i de la cognitiva.

L’explicació de la conducta anormal en termes d’aprenentatge no es pot considerar com algo
estàtic ja que amb el pas del temps ha experimentat actualitzacions i reformulacions.

La revaluació cognitiva del estímul incondicionats, son exemple de millores o actualitzacions

del model – condicionament evaluatiu.

La tendència actual comminant en la perspectiva conductual es un reconeixement creixent de la

rellevància dels processos cognitius. El condicionament es un procés flexible i funcional,
actualment emfatitza les relacions d’informació (més que E-R).

En el condicionament operant també s’han reconegut fenòmens cognitius. Aquest es un procés

a traves del qual l’organisme aprèn a associar certs actes amb determinades conseqüències.
L’organisme aprèn a efectuar certes respostes instrumentals per obtenir un reforç o escapar d’un
castic. També es denomina condicionament instrumental.

El model cognitiu-conductual fa una integració elements mes cognitius de la ment (valoracions,

expectatives i creences) i el comportament humà. Exemples d’integració:

- Aprenentatge inhibitori  nova associació que al presentar EI no passa EC. Extinció de

l’ansietat i la por.
- Inclusió de constructes cognitius  valoracions, expectatives i creences, per
comprendre i explicar els trastorns emocionals.

MODEL COGNITIU
Visió de la ment humana com un dispositiu que processa o elabora informació  ‘individu com
a ser autoconscient, actiu i responsable que processa la informació’.

Estudia l’activitat de la ment humana i els seus productes, es a dir, el coneixement. Un ser que
busca activament coneixement i esta en un procés constant d’auto-construcció que fa plans,
objectius, te records i no pot alliberar-se d’errors i prejudicis a l’hora d’analitzar la seva pròpia
elaboració de la realitat.

Accepta el supòsit de que els processos de busqueda i transformació d’informació operen sobre
representacions internes de la realitat.

Utilitza la metodologia de la psicologia experimental com a base per establir inferències sobre
processos de coneixement, partint de dades comportamentals, informes introspectius, registres
psicofisiològics,...

Pel que fa a la psicopatologia, no implica renunciar al us de metodologies que proporciona la

psicologia social o la psicologia de la personalitat.

A. PROCESSAMENT DE LA INFORMACIÓ (PI)

LIMITACIONS EN LA CAPACITAT DE PROCESSAMENT

El cervell humà es un sistema de capacitat limitada. Els processos cognitius necessiten disposar
de recursos o ‘esforços’ per funcionar. Tant les característiques de la persona com tasca a
realitza o situació a resoldre determinen la quantitat d’esforços o recursos necessaris per una
adequada execució.

En l’àmbit de la psicopatologia serveix per explicar la deficient actuació d’alguns pacients en la

realització de tasques senzilles que s’explicaria per l’existència d’una limitació bàsica en la
capacitat disponible per processar la informació

Aquesta limitació te origen de diversos font, com alteracions neurològiques fins l’existència
d’una espècie de ‘saturació’ de la capacitat cognitiva relacionada amb conflictes emocionals,
problemes personals...

PROCESSAMENT SELECTIU
Degut a la capacitat limitada, ha de seleccionar certs estímuls, situacions o tasques i a la vegada
elimina o ignora altres que podrien pertorbar la correcta realització de les ‘escollides’ i podrien
entrar en competició. (atenció selectiva)

Hem de tenir en compte que a vegades registrem informació amb un estil de processament no
conscient, moltes vegades es fa paral·lelament al processament i/o selecció conscient, això
indica que la ment es capaç de registrar i elaborar molta mes informació de la que aparentment
s’espera.

ETAPES DE PROCESSAMENT
Actualment es planteja el sistema cognitiu com un conjunt de mòduls de processament, cada un
del qual esta dedicat a realitzar un tipo especial d’informació. Alguns mòduls ho reben de
l’entorn i altres mòduls ho reben d’altres mòduls. Alguns son ‘cognitivament impenetrables’ i
altres podrien estar sota controls voluntari.
La forma en que els mòduls s’organitzen per la tasca es bastant compleix del que postulaven els
models lineals on tot passava de forma seqüencial.

PROCESSAMENT EN PARAL·LEL
Forma de processament de la informació en la que dos o mes activitats es processen de forma
simultània.

Per fer-ho, es tenen en compte tres característiques bàsiques del processament humà de la
informació

- Presencia d’un processament paral·lel contingent

- Existència de jerarquies i estructures de control
- Posada en marxa de processos i estratègies automàtiques vs controlades.

PROCESSAMENT PARAL·LEL CONTINGENT, MODELS BOTTOM-UP I TOP-

DOWN I ELPAPER DELS ESQUEMES EN L'ORGANITZACIÓ DEL
CONEIXEMENT
Processament contingent: Les operacions que es realitzen en diferents etapes de processament
estan sota la influencia qualitativa dels resultats que s’estan produint en altres etapes anteriors o
prèvies. El feedback procedent de les ultimes etapes de processament, pot modificar a les
primeres o inclús provocar una reorganització total de les mateixes.

La ment i el cervell humà, funcionen amb certs bucles i circuits, gracies als quals la informació
segueix un flux continuo entre totes les etapes i en ambdues direccions.

Hi ha dos models que analitzen el flux d’informació de manera diferent:

- Bottom-up: nivells inferiors a superiors, de lo particular al general. Fa un anàlisi inicial per

identificar quin es el mòdul apropiat per allotjar la informació
- Top-down: nivells superiors a inferiors. Aquests tenen representacions mentals d’ordre
superior  esquemes. Existència de representacions estereotipades, típiques, de situacions
o activades. Aquest contenen informació que es valida per una situació o moment específic,
però que es modificable pels nous inputs.
Els esquemes tenen un efecte en la manera que una situació complexa es interpretada i/o
recordada. (existeixen amplies diferencies individuals degut que els esquemes
s’adquireixen probablement a traves de l’aprenentatge/experiència).

JERARQUIES DE CONTROL
Existència d’interacció entre el processament d’unes àrees i altres, produint-se entre elles
diferents nivells de control jeràrquic (el processament d’unes activitats depèn del processament
d’altres d’ordre jeràrquic superior).

Suposen que els activitats cognitives estan organitzades de forma jeràrquica i que hi ha una
estructura que controla tot el procés d’organització. (que parlem de control jeràrquic no vol diu
que sigui seqüencial ni lineal).

PROCESSOS AUTOMÀTICS VS ESTRATÈGICS O CONTROLATS

AUTOMÀTICS CONTROLATS
 Son rígids i ràpids  Son flexibles i relativament lents

 Impliquen seqüencies fixes d’operacions  Impliquen seqüencies momentànies

 mentals d’operacions mentals

 S’activen davant una configuració especifica
del mon estimular
 No requereixen atenció conscient
consumeixen recursos atencionals)
 Una vegada activats, funcionen per si sols
 Poden actuar simultàniament a altres
processos (en paral·lel)
 S’activen de forma conscient i/o intencionada
 Requereixen (consumeixen) atenció conscient
(no
 El seu funcionament, una vegada posat en
marxa, requereix del control de l’individu
 No pot actuar varis a la vegada (a no ser que
un d’ells sigui senzill o que l’execució sigui
molt lenta)

 Es produeixen gracies a l’existència de xarxes  No depenen de xarxes associatives prèvies, pel

associatives establertes (apreses o que faciliten l’adaptació a nous ambients.
determinades genèticament)

B. ALTRES DESENVOLUPAMENTS I APORTACIONS DEL MODEL COGNITIU A

LA PSICOPATOLOGIA
La psicopatologia mostra interès pel que es el que elabora en la ment humana, saber a que atent
i per que, no nomes li interessa com funciona la ment.

Psicologia social cognitiva: investiga ‘continguts mentals’ – atribucions, actituds, creences,

valors... que poden ser o no accessibles a la consciencia i com això modula i dona sentit al
comportament i activitat humà.

Psicologia de personalitat cognitiva: estudi de qüestions com identitat personal, autoconsciència

o el si-mateix.

A partir d’aquí s’allunya de la metàfora home-ordinador i dibuixar un quadre del esser humà
menys racional i mes realista a la realitat.

C. CONCEPTE DE PSICOPATOLOGIA DES DEL MODEL COGNITIU

Objectiu basic de psicopatologia cognitiva es el anàlisis de les estructures i els processos de
coneixement que controlen l’aparició dels comportaments i les experiències estranyes,
anòmales.

Aquesta perspectiva critica les concepcions reflexes, automàtiques i predeterminades que surten
de models o perspectives com conductista radical, biomèdic, o psicodinamic.

La psicopatologia es configura com una àrea d’investigació bàsica on l’objectiu es estudiar com
funcionen els processos cognitius anòmals o les anomalies que es produeixen en els processos
de de coneixement de la persona i quins son els contingut d’aquests processos anòmals, quina
informació manegen. Te de referencia la investigació rigorosa, sistemàtica i ètica, però
l’objectiu no es primordialment l’aplicació immediata o practica dels resultats.

Principals postulats:
- Objecte d’estudi: experiències, sentiments i/o activitats mentals o comportamentals que
resulten:
o Inusuals o anòmales
o Disfuncionals i danyades
o Inadaptades i fora de control (o voluntat) de la persona
o Que provoquen interferències o deteriorament en el desenvolupament personal,
comportament i en relacions socials
- Experiències, sentiments i activitats mentals o comportamentals psicopatològiques es
conceptuen en termes dimensionals:
o Necessari considerar en quin grau es presenta en un moment donat o al llarg del temps
(estabilitat)
o Quines variables medien el seu increment i en la seva atenuació
o En quin grau difereixen de la normalitat
- Diferencia entre normalitat i psicopatologia son quantitatives (grau). No obstant porten a
diferencies qualitatives en el processament de la informació i en la forma d’experimentar la
realitat.
- L’objectiu preferent: funcionament dels processos de coneixement anòmals. No nomes
processos cognitius sinó també emocions, motius, afectes i sentiments
- Investigació es pot dur a terme en situacions naturals o condicions artificials (en aquest cas,
necessària màxima fidelitat possible als contextos). Es informació tant la subjectiva com la
directament observable i els seus concomitants neurològics. Interessa com s’elabora la
informació (forma), el tipus d’aquesta (contingut) i la mútua interacció.
- Salut mental es defèn sobre la base de tres paràmetres:
o Habilitat per adaptar-se a canvis i demandes externes i/o internes
o Esforç auto-actualització – busqueda de novetats i canvis que suposin reptes
o Sentiment d’autonomia funcional i capacitat d’autodeterminació

No hi ha un model cognitiu de la psicopatologia sinó que hi ha models cognitius per determinats

trastorns, experiències anòmales especifiques o sobre anomalies en alguns processos de
coneixement, en els seus continguts i/o en les estructures superiors de control

MODELS I REALITAT CLÍNICA

La multiplicitat d’enfocs en general ha servit per crear confusió dins de la pròpia psicopatologia.

Un primer problema que sorgeix en qualsevol plantejament teòric es que la realitat clínica no
s’ajusta molt be als models que al respalden.

Ex: Teràpia de conducta: tipus de tractament psicològic que, mitjançant l’aplicació dels
principis de la teoria de l’aprenentatge, pretén reemplaçar la conducta desadaptada o indesitjable
per formes adaptatives i modes constructius d’afrontament.

Els terapeutes de conducta tendeixen a ajustar la teoria a la practica clínica en lloc de fer-ho al
reves. No es justificable la proliferació de mètodes diferents, i a vegades contradictoris, que
moltes vegades s’apliquen sense base teòrica. En l’actualitat es parla d’orientacions conductuals
i cognitives com paradigmes diferencials. No obstant, molts autors assumeixen que la teràpia de
conducta es simultàniament conductual i cognitiva.
Un primer apropament crític a la problemàtica podria ser – aproximació multidisciplinar.
Afirmant que un model teòric de psicopatologia explica algun però no tots els aspectes de
anormalitat. Però el problema sorgeix quan es tracta de fer una aproximació multidisciplinària
de sistemes teòrics irreconciliables. En aquest cas, s’afirmaria que no seria acceptable que tots
els models son igualment vàlids.