APUNTS AME ESPERANÇA

1 - QUÈ S'ENTÉN PER MOTIVACIÓ?

Per què necessitem saber definir i explicar la Motivació?

La motivació, igual que la percepció, atenció, aprenentatge,etc. del que anomenem processos
psicològics bàsics, constitueix una funció adaptativa que permet a l’individu:

1) Anticipació d'Objectius: Preveure i establir objectius personals que motivin i

impulsin accions fins a la seva consecució, basats en desitjos, expectatives o
necessitats.
2) Activació de Recursos Energètics: Mobilitzar recursos fisiològics i cognitius per
preparar-se per a l'acció, exemplificat per canvis com l'augment de pressió arterial o la
planificació cognitiva.
3) Execució de l'Acció: Realitzar la conducta planificada dirigida a l'objectiu mitjançant
els recursos mobilitzats.
4) Monitorització de l'Execució: Avaluar constantment si la conducta s'ajusta a les
expectatives cognitivoafectives inicials. Corregir-la en cas negatiu o continuar fins al
final en cas positiu.
5) Re-avaluació de l'Objectiu: En cas de no assolir l'objectiu, l'individu pot ajustar les
fites, modificar l'objectiu, o potencialment abandonar-lo motivat per la frustració.

Quina utilitat té conèixer i saber explicar què és la motivació per a una professional de la
psicologia?

Un professional de la psicologia beneficia significativament de conèixer i explicar la

motivació per les següents raons:

● Entendre el Comportament: La motivació és clau per comprendre les raons darrere

del comportament humà, permetent als psicòlegs explicar i interpretar les accions de
les persones.

● Dissenyar Teràpies Efectives: La comprensió de la motivació és essencial per als

psicòlegs clínics al dissenyar i implementar teràpies que aborden les mancances de
motivació dels seus clients.

● Gestió del Rendiment: En el context laboral, la motivació és crucial per gestionar el

rendiment dels empleats i crear entorns laborals satisfactoris.
 ● Assessorament en Presa de Decisions: Coneixent els principis de la motivació, els
psicòlegs poden assessorar clients en la presa de decisions importants sobre carrera,
educació i altres àmbits de la vida.

● Prevenció i Tractament Psicològic: En el tractament de desordres psicològics, la

comprensió de la motivació ajuda els psicòlegs a desenvolupar intervencions que
superin obstacles motivacionals i facilitin la recuperació dels pacients

Dinàmica del procés motivacional:

Què s’entén per motivació?

● Procés psicosocial que s’inicia quan un subjecte percep una discrepància entre el
seu estat actual i un estat fita que activa, dirigeix i manté l’acció, movilitzant els
recursos disponibles, fins a la consecució o l’abandonament de la fita.

● Hi ha un cert acord en considerar la motivació com a resultat de la interacció d’un

conjunt de factors biològics, psicològics i socioculturals que influeixen en l'elecció,
iniciació, direcció, magnitud, persistència, reiteració i qualitat d'una acció
adreçada a una fita o objectiu. La motivació no és un tret de l'individu sinó el
resultat de la interacció de múltiples factors en un context i situació determinats.

● També s’acostuma a definir en termes d’energia que “impulsa” una persona o un

col·lectiu a treballar per assolir una fita.
Energia → Capacitat d’un sistema per realitzar un treball o produir un efecte en
l’entorn (DIEC).
 Energia potencial → capacitat d’un objecte per realitzar un treball en funció de la
seva posició en un camp de forces (RAE).

2. COM FER UN ANÀLISI MOTIVACIONAL?

1. Identificar necessitats

1.1 La teoria de les necessitats d’Abraham Maslow

D’acord amb la teoria humanista proposada per Abraham Maslow (1943, 1954), els individus
neixen amb un conjunt de necessitats fisiològiques que són innates i posteriorment van
desenvolupant nous patrons de necessitats en base a l’aprenentatge. Les necessitats humanes
s'estructuren en dos grans grups:

● Necessitats de carència (D-needs): el seu dèficit o carència activa la conducta per

satisfer-les.

● Meta-necessitats (B-needs): necessitats de ser, de créixer personalment

(Autorealització)

1. Saber i comprensió (tenir coneixement de les coses)

2. Necessitats estètiques
3. Autorealització
4. Transcendència (espiritualitat)
La teoria de Maslow argumenta que les necessitats bàsiques són crucials i ocupen la base
d'una piràmide de necessitats. Quan aquestes necessitats no es satisfan, poden sorgir
problemes psicològics. Tot i ser difícil de provar amb dades, aquesta teoria ha tingut una
influència significativa en diferents àmbits i ha donat lloc a altres teories, com la de Herzberg
centrada en les motivacions laborals.

1.2 Una extensió de la teoria de Maslow: El model de Herzberg

Segons Herzberg, la satisfacció en el treball depèn de dos tipus de factors: els "higiènics" o
de manteniment (condicions físiques i ambientals del lloc de treball) i els "motivacionals"
(desenvolupament professional, creixement personal i autorealització). Els factors higiènics
no generen satisfacció però poden causar insatisfacció si són precaris. D'altra banda, els
factors motivacionals influeixen positivament en la satisfacció laboral. És important garantir
bones condicions laborals per prevenir la insatisfacció, mentre que millorar els factors
motivacionals pot augmentar la motivació i la satisfacció dels treballadors. Això es pot fer
enriquint els llocs de treball, oferint més responsabilitat, autonomia i reconeixement per
millorar la satisfacció laboral.

1.3. El model evolucionista de les necessitats

L'adaptació és un procés evolutiu que ajuda els organismes a ajustar-se a l'entorn i respondre
a les demandes ambientals, millorant la seva supervivència i reproducció. Els motius s’han
desenvolupat per promoure i guiar la conducta necessària per resoldre els problemes d’aptitud
inclusiva (inclusive fitness): quantitat de còpies de gens propis que passen a la següent
generació a través de familiars consanguinis.
Els motius es consideren circuits neurals activadors de la conducta propositiva (intencional)
adreçada a solucionar els reptes habituals que l’espècie ha anat trobant en el passat:
1) com obtenir i retenir els recursos
2) com competir per atreure una parella
3) com formar coalicions de suport mutu
4) com racionalitzar l’existència, quan l’única cosa certa és la mort (Bernard i Lac, 2013).

Així doncs, les necessitats (motivacions) humanes segons la teoria evolucionista serien les
següents:
1.4. La teoria de Maslow revisada a partir del model evolucionista

Fruit de la revisió de la teoria de Maslow per adaptar-la al marc evolucionista. El primer

nivell de la piràmide continuaria essent el de les necessitats fisiològiques immediates. En un
segon nivell hi hauria la necessitat d’autoprotecció. En el tercer nivell l’afiliació. En el quart
nivell l’estatus i l’autoestima. En el nivell 5, trobaríem la necessitat d’aparellament, seguit de
la retenció de la parella (nivell 6) i, finalment, en el setè nivell hi hauria la parentalitat. Per
tant, en aquest nou model desapareix la necessitat d’autorealització.

1.5. La teoria de l’Autodeterminació (Deci i Ryan, 2000)

La SDT (Self-Determination Theory) és una macroteoria integrada per vàries subteories:

✓ Teoria de les Necessitats Psicològiques Bàsiques (necessitats innates i universals).
✓ Teoria de la Integració Organísmica (adquisició i interiorització de la capacitat
d’autoregular-se).
✓ Teoria de l’Avaluació Cognitiva (factors socials i ambientals que expliquen la variabilitat
en la motivació intrínseca).
✓ Teoria de les Orientacions de Causalitat (diferències individuals en la regulació el
comportament).

Pel que fa a les necessitats psicològiques bàsiques de les persones, la teoria proposa 3
necessitats innates i universals:
- Autonomia: possibilitat de decidir i elegir els propis cursos d’acció, sense control extern.
- Competència: capacitat de ser efectiu sobre l’entorn, de produir canvis mitjançant l’acció.
- Vinculació: sentir-se unit als altres (relatedness), que es forma part d’un grup o col·lectiu.

integració organísmica → fases:

- Regulació amotivada o desmotivada: En aquesta fase, l'individu no veu cap control

entre les seves accions i els resultats, sentint-se sense motivació perquè percep que res
pot canviar la situació actual.
 - Regulació externa o extrínseca: La conducta es controla per recompenses o càstigs
externs. La motivació deriva de factors externs i no de la pròpia activitat.

- Regulació introjectada: Encara que la motivació té arrels internes, la font principal

de motivació és externa. L'individu pot actuar per evitar ansietat, culpa o per mantenir
una auto-imatge positiva.

- Regulació identificada: L'acció és valorada i escollida per l'individu, encara que la

motivació encara és considerada extrínseca ja que l'acció no es fa pel valor inherent
sinó per assolir objectius personals.

- Motivació intrínseca: L'acció es fa per plaer intrínsec, sense influències externes. Es

realitza per gaudi personal i satisfacció intrínseca, com fer una activitat simplement
per la seva pròpia bondat.

La teoria també menciona una forma de motivació integrada, una categoria extrínseca però
molt autodeterminada, on les raons per realitzar l'acció són part de la identitat i valors
personals. També s'ha plantejat la possible existència d'un nivell intermedi entre la motivació
integrada i la identificada.

1.6. La necessitat d’auto-afirmació i la protecció-valoració del Jo

Per exemple, Brick, Bosshard i Whitmarsh (2021) proposen la següent classificació

(BUCkET:)

- Pertinença: desig de construir i mantenir relacions socials positives i estables.

- Comprensió: necessitat d’entendre què és real i perquè passen les coses, integrar
informació nova i construir un significat compartit.
- Control: Sentir-se competent i eficaç, capaç d’influir i controlar el propi entorn. 10
- Auto-valoració: Veure’s un mateix com una persona consistent i valuosa; ser vist com
una persona socialment digne; inclou la motivació de la integritat moral.
- Confiança: necessitat de confiar en els altres i creure que són benèvols.
exemple →

Estratègies Egodefensives en l’àmbit acadèmic:

- Baixar la mirada o fer veure que s’està fent una altra cosa per a no ser preguntat.
- Contestar les preguntes del professor de manera vaga o general per no cometre un error o
mostrar que no es coneix la resposta.
- No esforçar-se, guardar silenci, passar desapercebut, no implicar-se per no fer evident als
altres que no se’n sap.
- Fer veure que un té interès per la matèria, fent preguntes de les quals ja se’n sap la
 resposta, adoptar una actitud pensativa, aparentar comprensió sense comprendre realment,
etc.
- Aplaçar les tasques acadèmiques, deixar-les per “més tard”. Així, l’alumne té una excusa
per disculpar-se en cas de fracàs (“si hagués tingut temps, ho hauria fet 11 millor”).
Variants d’aquesta estratègia és carregar-se de feina que no es pot fer de manera que no
poden dedicar temps a una tasca concreta, o passar hores buscant bibliografia per al treball
sense arribar a escriure res.
- Proposar-se fites i objectius inassolibles (el fracàs està pràcticament garantit).
- Admetre alguna limitació personal (tolerable) per protegir la imatge de capacitat. Per
exemple, és admissible reconèixer un problema d’ansietat davant els exàmens i que un es
queda en blanc per justificar el mal rendiment (la capacitat queda protegida).

2. Identificar interessos

D’acord amb la Teoria Sociocognitiva de la carrera (Lent i Brown, 2013), les persones
segueixen un procés de desenvolupament al llarg del cicle vital en el que interactuen les seves
característiques personals (predisposicions, gènere, salut, etc.) amb les possibilitats o
oportunitats que ofereix el context en les diferents experiències d’aprenentatge formals o

informals en què l’individu participa.

Expectatives d’autoeficàcia (Què creu l’individu que sap o pot fer en relació amb la carrera
o la professió):
❑ Experiències d’èxit assolides
❑ Observació de models (el que saben i poden fer altres -experiència vicària-)
❑ Persuasió verbal (el que li diuen els altres que sap i pot fer
❑ Activació i emocions que experimenta en les experiències d’aprenentatge
Expectatives de resultats (Relació entre les pròpies accions i les seves conseqüències)
❑ Resultats en situacions semblants
❑ Dificultat de la tasca
❑ Comparació social
❑ Estil d’afrontament

Les expectatives generades a partir de les diferents experiències vitals i d’aprenentatge

tindrien un paper causal en el desenvolupament dels INTERESSOS, considerats com a
preferències per determinats tipus d’activitats, contextos on es realitzen aquestes activitats i
els resultats derivats de les activitats. Els interessos se solen identificar a través de
qüestionaris o entrevistes.

3. Identificar valors

Els VALORS es poden definir com una organització permanent de creences que es refereixen
a modes desitjables -estàndards de conducta- o estats definitius de l'existència, al llarg d'un
continu de relativa importància (Rockeach, 1973). En altres assignatures es treballa el model
de valors de Schwartz.

Aquí només es proposen alguns instruments i exercicis pràctics per identificar els valors de
les persones:
1. Utilitzar tests estandarditzats de valors, com el SIV, Cuestionario de valores interpersonales
o el SPV, Cuestionario de Valores Personales de TEA.
2. Utilitzar qüestionaris, com ara el qüestionari de valors personals basat en la teoria de
Schwartz.
3. Anàlisi d’episodis emocionals
4. Exercicis d’ordenació de valors i rodes de valors
5. L’ús de metàfores (p. ex., Jardí, per a la clarificació dels valors)
6. Compromís amb els valors

3. COM FER UN ANÀLISI MOTIVACIONAL

Determinar el propòsit i les fites

Fites:
● Dirigeixen l’atenció cap a la tasca i cap a les seqüències de la tasca
● Mobilitzen l’esforç (l’esforç està en relació amb la dificultat percebuda de la tasca). A
més dificultat de la tasca, més esforç s’hi dedica, sempre que sigui assolible.
 ● Augmenten la persistència i la perseverança: persisteixen en l’acció fins que s’assoleix
la fita i redueixen la possibilitat que la persona es distregui i es rendeixi abans de
temps.
● Les fites a curt termini augmenten les possibilitats de ser reforçats a mesura que es
van assolint.
● El reforçament positiu de les fites a curt termini augmenta el compromís amb les fites
a llarg termini. A més, proporcionen feedback (informació) progressiva sobre com es
van assolint els objectius.
● Augmenten el desenvolupament de noves estratègies per tal de millorar el rendiment.
● Aporten valència, generant emocions o tensions proactives a l’acció.

Propòsit vital → és una representació interna d’una contribució prosocial significativa

que la persona intenta realitzar al llarg de la seva vida.

- Reflexió (valorar el passat) + Proflexió (imaginar el futur).

- Cercar el significat personal en el coneixement que s’assoleix durant els estudis.
- Actuar i avaluar l’efecte de les pròpies accions en termes de contribució a un esforç
col·lectiu.
- Obtenir feedback de les contribucions realitzades i comprendre la seva importància per a la
comunitat.

Teoria cognitivo-social: (Bandura, 1977,1986)

Fa una distinció conceptual entre:
a) Expectatives d’eficàcia personal (autoeficàcia)(Creença de que un és capaç d’executar
amb èxit un determinat comportament (que portarà o no a la consecució d’uns resultats).
b) Expectatives de resultats (creença de que un comportament o acció tindrà com a
conseqüència un determinat resultat).

Les expectatives d’autoeficàcia són cognicions específiques i canviants: es refereixen a

l’execució de conductes concretes en situacions concretes i es modifiquen a partir de la
retroalimentació constant que rep el subjecte sobre les seves capacitats personals. En aquest
sentit es diferencien dels trets de personalitat, que són estables. Es generen i es modifiquen a
través de 4 fonts d’informació:

▪ Les experiències d’assoliment personal (és millor font per modificar les expectatives
d’eficàcia i la millor manera per intervenir sobre les expectatives d’autoeficàcia i modificar la
motivació),
▪ l’experiència vicària (a través de l’observació d’èxit de models),
▪ la persuasió verbal
▪ la disminució de l’activitat fisiològica.

Les expectatives d’autoeficàcia determinen:

▪ 1) l’elecció d’activitats,
▪ 2) l’esforç que s’hi posa en la seva realització,
▪ 3) la persistència en les activitats elegides,
▪ 4) els patrons de pensament i
▪ 5) les respostes emocionals (la ineficàcia percebuda per afrontar situacions aversives
provocaria ansietat i les situacions apetitives depressió).

Les expectatives d’autoeficàcia s’avaluen a partir d’autoinformes en els que s’indica el

nombre de conductes que el subjecte es veu amb capacitat d’executar en una situació concreta
(nivell d’eficàcia) i el seu grau de confiança per poder-les realitzar (força de l’eficàcia
percebuda).

La font de les expectatives de resultat són: 3

▪ 1) El feedback dels resultats (el rendiment -les experiències d’èxit o fracàs modifiquen
l’avaluació subjectiva de la probabilitat d’assolir un resultat quan es realitza una acció (la
percepció de la contingència resposta-resultat);
▪ 2) La dificultat de la tasca (les característiques de la tasca -fàcils vs difícil sporten a
expectatives d’èxit altes o baixes, respectivament);
▪ 3) Informació derivada de la comparació social (els resultats obtinguts per altres persones,
de característiques semblants i en situacions semblants, són utilitzades habitualment per tal de
formar expectatives respecte a la probabilitat de consecució d’un resultat o conseqüència;
▪ 4) Factors de personalitat (una alta autoestima o necessitat d’assoliment, p. ex., porta a la
formació d’altes expectatives de resultat).
Teoria de l’acció planificada:(Ajzen, 1985)

Parteix de la base que la majoria dels comportaments socials són voluntaris i que els individus
utilitzen tota la informació disponible en el seu entorn per tal de prendre decisions respecte a
les seves intencions de realitzar o no realitzar una acció específica. Així la intenció de dur a
terme un comportament concret, vindria explicada per tres factors determinants:

1) L’actitud cap a l’acció, és a dir, l’avaluació positiva o negativa que fa la persona d’aquell
comportament, que dependrà, bàsicament de:
1.1) les expectatives que tingui d’assolir uns determinats resultats i
1.2) el valor que concedeixi a aquests resultats;

2) La norma subjectiva, això és, la percepció de la persona respecte a la pressió social que
creu que altres persones exerceixen sobre ella per tal que realitzi un comportament
determinat. Aquest factor depèn de:
2.1) les seves creences respecte al que altres persones significatives (pares, parella, amics,
etc.) pensen que ella hauria de fer.
2.2) la seva motivació per complir amb aquestes persones.

3) La percepció de control,
3.1) Creences sobre la pròpia capacitat per executar l’acció (autoeficàcia)
3.2) Dificultat percebuda de l’acció.

Teoria de la Cerca Raonada de Fites:(Ajzen & Kruglanski, 2019)

La motivació per a considerar la realització d’un determinat comportament es basa, en gran

mesura, en el desig d’assolir una o varies fites: Fites d’adquisició (p. ex., millorar la salut) i
Fites d’aprovació (obtenir l’aprovació d’altres persones).
4- COM PROMOURE EL CANVI

Teoria transteòrica del canvi:

1. Precontemplació: La persona no és conscient que el seu comportament és un problema o

no té la intenció de canviar-lo en un futur proper.
2. Contemplació: La persona reconeix que el seu comportament és un problema i està
considerant seriosament la possibilitat de canviar-lo en un futur proper.

3. Preparació: La persona està a punt per prendre mesures concretes per canviar el seu
comportament i està buscant estratègies i suport per a fer-ho.

4. Acció: La persona ha pres mesures actives per a canviar el seu comportament, com ara
deixar de fumar i utilitzar teràpies de reemplaçament de nicotina o assistir a grups de suport.

5. Manteniment: La persona ha aconseguit canviar el seu comportament i està treballant per a

mantenir-lo a llarg termini.

5- COM PLANIFICAR L’ACCIÓ

1. Definició de fita:

(Liem i Senko, 2022) Una fita és una representació cognitiva d’estats futurs desitjats o no
desitjats que dirigeixen la conducta motivada.
(Locke i Latham, 2002) Una fita és l’objecte o la finalitat d’una acció.

2. El paper de les fites en la motivació humana:

-Dirigeixen l’atenció cap a la tasca i a les seqüències de la tasca.

-Mobilitzen l’esforç (l’esforç està en relació amb la dificultat percebuda de la tasca). A més
dificultat de la tasca, més esforç s’hi dedica, sempre que sigui assolible.

-Augmenten la persistència i la perseverança

(1) perquè es persisteix en l’acció fins que s’assoleix la fita.
(2) perquè redueix la possibilitat que la persona es distregui i es rendeixi abans de temps.

-Les fites a curt termini augmenten les possibilitats de ser reforçats a mesura que es van
assolint. El reforçament positiu de les fites a curt termini augmenta el compromís amb les
fites a llarg termini. A més proporcionen feedback (informació) progressiva sobre com es van
assolint els objectius.

-Augmenten el desenvolupament de noves estratègies per tal de millorar el rendiment.

-Redueixen l’ansietat.

3. Classificació de les fites en funció del contingut:

Fites relacionades amb la tasca: Conèixer un tema, dominar una tasca, etc. Es relacionen
amb l’interès, la persistència, les emocions positives, l’ús d’estratègies d’aprenentatge de
processament profund i, sovint, també amb l’èxit.

Fites relacionades amb el rendiment: Són metes externes, socials o no relacionades

directament amb el procés cognitiu d'adquirir coneixement o domini d’una tasca. L'interès
fonamental seria l'obtenció de recompenses, lloances, notes, o l'aprovació dels altres
significatius, la comparació social i la superació dels altres. Les fites de rendiment es poden
subdividir en dues categories:

Reforç social: Té a veure amb la tendència dels subjectes a fer una acció per obtenir
l'aprovació i evitar el rebuig per part de les persones significatives.
Èxit: la fita és obtenir bons resultats en els exàmens/tasques i avançar en els estudis o el
treball.

4. Classificació de fites en funció del focus regulatori:

Fites de Promoció: fites d’aproximació a allò que es desitja i es vol assolir: Autovaloració
del jo, Valoració social, Consecució de recompenses externes.

Fites de Prevenció: Fites d’evitació (evitar el fracàs i defensar el que ja es té: Defensa del jo
(recordeu la necessitat de valoració del Jo – tema 1- i les estratègies egodefensives).

5. Classificació de fites en funció del nivell de control de la persona:

Fites de procés: La persona orienta l’esforç i l’energia a la realització de la conducta que el

portarà a la fita.

Fites de resultat: La persona defineix la fita en funció de la conseqüència que espera obtenir;
no controla completament el resultat de l’acció.

6. La relació entre les fites i la intel·ligència (Dweck, 1986)

7. Crítiques a la teoria de fites:

-Una estricta adherència i seguiment de les fites i objectius pot resultar perjudicial.
-Les persones no acostumen a perseguir una única fita, sinó múltiples fites.
-Efecte negatiu sobre l’autoestima de la persona quan no assoleix les fites.
-L’establiment de fites pot provocar un augment del comportament poc ètic o competitiu per
tal d’assolir-les.
7.1 Reformulació de la teoria de fites:

-Les fites de rendiment no són necessàriament desadaptatives. Si estan associades a les fites
d’aprenentatge poden donar lloc a una major motivació i resultat. Només les fites de
rendiment d’evitació donarien lloc a pobres resultats.
-Les fites generalment són múltiples i flexibles.
-Les fites van vinculades als valors de les persones i interaccionen entre elles.
-La persecució de fites sovint té un caràcter episòdic discontinu.
-L’estudi de les fites ha d’incloure la dimensió afectiva i el paper del context.

8. Com es planifica i s’aplica un programa de fites:

Una de les tasques més habituals dels professionals de la psicologia és la de motivar persones
perquè augmentin el seu rendiment, millorin la seva salut i qualitat de vida o perquè canviïn
els seus comportaments per altres socialment acceptables. Qualsevol programa d’intervenció
motivacional inclou una fase d’establiment de fites i objectius que es negocien amb la persona
o persones implicades en el canvi de conducta.
8.1 Definició: Del comportament que es vol canviar. Ha de ser operacional, s’hi ha
d’especificar com es mesura el comportament. (Ex: fer 40 flexions cada dia entre les 8 i les 9
del matí).

8.2 determinar la fita a llarg termini i acotar el temps disponible per assolir-la: Dir a la
persona que faci el que pugui no és útil i baixa el rendiment; ha de tenir uns objectius
definits i clars. Les fites a llarg termini s’utilitzen per fixar els objectius a curt i mig termini.

8.3 Negociar el grau de compromís personal amb la fita: Fa referència a la quantitat

d’esforç i temps que la persona està disposada a invertir per tal d’assolir els seus objectius.
La persona ha de contestar les següents preguntes d’acord amb el grau d’interès en assolir la
fita, les expectatives de resultats i les expectatives d’eficàcia personal.

Després que hagi respost cada pregunta, se li demana perquè ha escollit aquella puntuació:
p. ex., en el cas que assenyali un 4, preguntar “perquè no has triat un 5?” “perquè no has triat
un 3?”; d’aquesta manera es podrà anar familiaritzant amb les seves necessitats i motivacions.

8.4 Definir les oportunitats de realitzar l’acció: Hores disponibles, recursos, espais,
restriccions…

8.5 Identificar el potencial personal: Es tracta d’una estimació basada en l’autoconeixement

de les pròpies habilitats i limitacions.

8.6 Fer un autoregistre inicial del comportament: (Exemple)

 Conducta Freqüència/ Dia/Hora Condicions Persones
durada

Segons els
objectius
proposats

`` ´´

`` ´´

`` ´´

8.7 Establir objectius a curt i mig termini vinculats a la fita seguint la regla SMART:

8.8 Ser flexible i acceptar el canvi (Caos i adaptabilitat)

Finalment es duu a terme una checklist de comprovació per a l’establiment d’objectius

(Exemple):
6- COM CONTROLAR L’ACCIÓ

1. Autoregulació: Procés per el qual una persona controla la seva pròpia conducta -accions,
pensaments i emocions.

Conjunt de processos implicats en l’assoliment i manteniment de les fites, entenent aquestes

com estats desitjats representats internament:

-Planificació
-Iniciació de nous comportaments
-Control d’impulsos competidors
-Monitorització del procés
-Desactivació d’intencions que no es poden dur a terme.

La intenció d’assolir una fita no és suficient per garantir que es duran a terme els
comportaments adreçats a assolir-la.
2. Models d’autoregulació:

3. Autocontrol: Alineació dels pensaments, sentiments i accions amb els objectius valorats
de manera duradora davant alternatives momentàniament més atractives. La capacitat
d’autocontrol implica que la persona és capaç de inhibir una conducta que comportaria una
gratificació-recompensa immediata (Petit-Aviat) en favor d’una conducta que porta a la
consecució a més llarg termini d’una fita o recompensa més valorada (Gran-Més tard).

4. Model de persistència en el seguiment de fites:

RESISTIR l’impuls d’abandonar la fita (Inhibició)

RECONÈIXER les oportunitats
RETORNAR a la fita (Iniciació)

L’estratègia es basa en: eliminar distraccions, utilitzar recordatoris, implementar intencions i

formar hàbits.

4. Procés de generació dels impulsos:

1. Estratègies situacionals: Seleccionar les situacions, signar un acord i comprometre’s

públicament.

2. Estratègies atencionals: Desviar la mirada de les temptacions, dirigir l’atenció cap a la

conducta pròpia, mindfulness…
3: Estratègies valoratives: Interpretar una tasca difícil com un pas important cap a la fita
desitjada, pensar en les notificacions d’instagram com interrupcions molestes o una pèrdua de
temps, generar expectatives d’èxit…

4. Estratègies vinculades a la resposta: Inhibir la resposta.

TÈCNIQUES D’INTERVENCIÓ MOTIVACIONAL:

1. NUDGING

1.1 DEFINICIÓ: Qualsevol aspecte que afecti a la forma de decidir i que alteri el
comportament d’una persona de forma predictible, sense prohibir cap opció o canviar
significativament els seus incentius econòmics.

1.2 PROPOSTES DE ``REGLES´´ (Thaler): Centrades en l’àmbit econòmic i de la salut.

-Ser transparents i mai enganyosos.

-Excloure o abandonar el nudge hauria de ser el més senzill possible.
-Proporcionar bones raons per creure que la conducta que es vol fomentar millorarà el
benestar de la persona.

1.3 EXEMPLES PRÀCTICS DE NUDGING:

1.4 ÈTICA DEL NUDGING:

Crítiques principals:

-Afecta a la llibertat de les persones.

-Poden conduir al consumidor a l’error.
-Poden ser enganyosos.
-Exerceixen una manipulació als individus.

Nudges ètics:

-S’ha de poder identificar la influència que s’està rebent.

-S’ha de poder escollir una via alternativa
-Han de millorar el benestar de la persona.

2. INDAGACIÓ APRECIATIVA

Què és la indagació apreciativa?

La indagació apreciativa és una metodologia de canvi organitzacional i desenvolupament
personal que es basa principalment a identificar quins són els aspectes positius de l’individu,
l’equip o l’organització en compte de focalitzar-se en les deficiències.

Aquest objectiu s’aconsegueix identificant les oportunitats, fortalesa i aspiracions de

cadascun i utilitzant aquestes respostes per identificar aquelles accions que ens ajudaran a
aconseguir allò que aspirem mentre tenim en compte les necessitats personals

Principis de la indagació apreciativa

La indagació apreciativa es basa en 10 principis:
● Principi construccionista
● Principi positiu
● Principi de simultaneïtat
● Principi poètic
● Principi anticipatori
● Principi conscient
● Principi narratiu
● Principi d’actuar “com si”
● Principi de llibertat d’elecció i acció
● Principi de la totalitat

Resolució convencional de problemes vs. indagació apreciativa

Fases de la indagació apreciativa

​ DESCUBRIR:
● Identificar les habilitats que es desenvolupen en un grup sobre una temàtica
específica.
● Realitzar entrevistes apreciatives per analitzar el que funciona bé i el que no.
● Crear el "nucli positiu" que recull les habilitats i les enfoca cap a un objectiu
concret per motivar el grup.
 ​ SOMIAR:
● Generar les expectatives a nivell individual i grupal.
● Buscar un punt en comú, factible i realista en relació al nucli positiu perquè
tothom se senti motivat.
​ DISSENYAR:
● Trobar la forma més factible de fer realitat els objectius plantejats, mitjançant
estratègies, metes i accions específiques.
​ DESTÍ:
● Iniciar el projecte i posar en pràctica les accions proposades a l'etapa anterior.
● Assegurar que el projecte es desenvolupa de manera que tothom (individus i
grup) se senti còmode.

3. PETICIÓ DE CANVI

3.1 DEFINICIÓ: La petició de canvi és un instrument que permet comunicar-se amb una altra
persona per aconseguir canvis duradors en les seves actituds, conductes, hàbits i
comportaments. Aquesta tècnica ens permet:

- Negociar amb l’altra persona

- Arribar a acords
- Prevenir i gestionar conflictes
- Prendre decisions consensuades
- Conjugar els objectius de les dues parts
- Aconseguir canvis duradors

3.2 PASSOS A SEGUIR:

1. Buscar el millor moment possible (quan, on, quant…)

2. Anar de 1 en 1 (demanar només un canvi cada vegada)
3. Preparar i escriure bé els punts del 4 al 10
4. Començar amb alguna cosa positiva (reforçament)
5. Descriure concretament la conducta clau (quan fas això em sento així)
6. Citar les conseqüències de la conducta, quin és el problema per l’altre individu?
7. Posar-se al lloc de l’altre, “desactivant arguments”
8. Assumir, si hi ha, responsabilitats (qui demana el canvi) en el problema (Jo podria
haver-hi…)
9. Demanar el canvi (que podem fer per…)
10. Oferir alternatives de canvi (podem fer això, o això altre).

3.3 MÈTODE SÁNDWICH: (tres passos)

1. Formular un elogi sincer cap a l’altre persona, es dóna èmfasi a un tret positiu de l’altre.
2. Demanar una petició de canvi sobre alguna conducta o expressar la diferència d’opinió.
S’ha d’expressar d’una forma tranquila i assertiva.
3. Proposar una conducta alternativa sempre des de la motivació i el positivisme intentant
animar l’altre el màxim possible.

3.4 CONCLUSIONS:

-La petició de canvi és una eina que fa referència a una estratègia per tal d’ajudar als
individus a comunicar els seus problemes, pensaments o necessitats de manera eficient per,
posteriorment, poder implementar canvis.
- Es pot utilitzar en diverses teràpies i situacions de resolució de conflictes.
- Fomenta l’empatia i cerca resolucions constructives pels problemes d’arrel tan
interpersonal com intrapersonal.
- S’ha de tenir en compte la utilitat d’aquesta tècnica, ja que existeixen riscos ètics respecte a
la manera d’utilitzar-la cap a una altra o unes altres persones (ex. acomiadament en l’àmbit
laboral).
- No és per persuadir ni una eina per manipular, sinó una tècnica aplicable mitjançant
diferents mètodes, en situacions reals que tinguin la intenció i l’objectiu del benestar de les
persones implicades.

4. COACHING ENFOCAT A SOLUCIONS:

4.1 DEFINICIÓ: És una tècnica d’intervenció basada en identificar i desenvolupar solucions

pràctiques i positives. És un procés d’accions d’aprenentatge coordinades tant a nivell intern
com en grup. Augmenta l’autosuficiència i el compromís amb el canvi. Aquesta tècnica
s’utilitza en diversos àmbits com ara: el desenvolupament personal i/o professional, conflictes
organitzatius, laborals, gestió del canvi, i resolució de conflictes entre d’altres.

4.2 DIFERÈNCIA AMB ALTRES TIPUS DE COACHING: A diferència dels que

s’enfoquen en l’exploració de problemes passats, el coaching enfocat a solucions es centra en
el present i el futur.
4.3 OBJECTIUS:

1- Ajudar a arribar als objectius personals i professionals desitjats.

2- Generar motivació per a iniciar el canvi.
3- Potenciar les habilitats i les fortaleses de les persones.
4- Fer un autoconeixement que et permeti créixer i superar-te com a persona.
4.4 CARACTERÍSTIQUES:

1. S’ajuda a identificar i utilitzar els recursos i fortaleses.

2. Es fan preguntes obertes amb la finalitat que el pacient reflexioni i explori noves
perspectives.
3. Coach i pacient treballen junts per a establir objectius assolibles i mesurables. Estableixen
una direcció clar per al procés.
4. Es crea un pla d’acció concret amb passos específics i terminis.
5. Es fn avaluacions de manera periòdica per a mesurar el progrés (I ajustar el pla d’acció en
cas que fos necessari.
6. Sempre es fa un enfoc positiu resaltant les solucions i el que està funcionant, enlloc de
centrar-se en el problema.

4.5 EXEMPLES DE PREGUNTES OBERTES (Característica 2):

5. ENTREVISTA MOTIVACIONAL

Què és l’entrevista motivacional?

● És una tècnica terapèutica que busca iniciar un canvi de conducta en l’entrevistat
mitjançant una reflexió interna del pacient i una exploració de les seves contradiccions
(pros i contres del canvi i statu quo).
● És una conversació col·laborativa, on l’entrevistador guia i acompanya el client.
 ● Cal recalcar que el professional no confronta al pacient amb la realitat i tampoc li
dona possibles solucions per resoldre la situació.
● Pacient s’ha de sentir escoltat, acceptat, implicat i obert al canvi.

Etapes del canvi

Precontemplativa
Contemplació
Preparació
Acció
Manteniment
Finalització (integrem nova conducta com a estil de vida)/Recaiguda

Aspectes bàsics de l’entrevista emocional

● Col·laboració
● Acceptació
● Evocar
● Compadir
Aspectes bàsics del canvi
● Compromís
● Enfocar-se
● Planificar
● Evocar
Els principis clínics

expressar empatia a través de l’escolta reflexiva el professional

intenta comprendre el pacient sense jutjar ni
culpabilitzar

crear una discrepància discrepància entre on està el pacient i on li

agradaria estar respecte a l’hàbit o conducta
a modificar

evitar la discussió la confrontació pot provocar que el pacient

tingui una actitud defensiva

donar un gir a la resistència convidar el pacient a considerar les noves

opcions oferides

recolzar i fomentar el sentit fomentar la percepció del pacient sobre la

d’autoeficàcia seva capacitat d’aconseguir l’èxit

Estratègies de l’EM
● Preguntes obertes
 Respostes més àmplies, obtenim més informació
● Escolta activa
No interrompre, fer senyals no verbals, animar-lo a parlar
● Escolta reflexiva
Demostrar que l’escoltes, existeixen barreres
● Afirmacions
Augmentar la percepció d’autosuficiència de la persona
● Resumir
Resumir el que ha dit que considerem més important
● Mostrar empatia
Crucial per connectar, entendre i comprendre el pacient
Ús
● Resoldre conflictes
Relacionats amb el comportament
● Motivar
A les persones a fer canvis positius
● Establir objectius
Clars i realistes

6. TÈCNIQUES DE CANVI DE COMPORTAMENT (BCT)

6.1 DEFINICIÓ: Les BCT són conjunts de tècniques dissenyades per a canviar un
comportament específic. Sorgeixen del model teòric de la roda del canvi conductual del grup
de recerca de Susan Michie.

6.2 DIFERENTS NIVELLS:

Primer nivell: Capacitat, oportunitat i motivació.

Segon nivell: Intervencions per a promoure el canvi.
Tercer nivell: Polítiques per donar suport i promoure l’èxit de les intervencions.

6.3 CARACTERÍSTIQUES:

1. Planificació i estructuració d'objectius.

2. Basades en l'observació i l'anàlisi.
3. Ús de reforços i conseqüències.
4. Enfocament en la motivació i la recompensa.
5. Tècniques de modelatge i aprenentatge social.
6. Repetició i consistència
7. Adaptació a la persona
8. Avaluació i seguiment
9. Flexibilitat i ajust
10. Ètica i consentiment

6.4 UTILITATS:

-Salut conductual: Promoció d’activitat física i canvi d'hàbits alimentaris.

-Salut mental: Gestió de l'estrès i prevenció de la depressió i ansietat.
-Educació: Millora de l’aprenentatge.
-Desenvolupament d'habilitats en el treball.
-Compliment de la medicació.
-Sostenibilitat ambiental: Canvi de comportament ambiental.

6.5 EXEMPLES:
6.6 CRÍTIQUES I QÜESTIONS ÈTIQUES:

-Enfocament superficial -Èmfasi en la normativitat

-Limitacions a llarg termini -Ús en contextos quotidians
-Manca d’autonomia

1. Què s’entén per emoció i afecte?

Definicions:

Emoció → fenomen afectiu relativament intens i de relativa curta durada causat per un
estímul concret que interromp el flux del pensament o de la conducta. En els éssers humans,
l'experiència d'una emoció es percep de manera conscient i es produeix una experiència
subjectiva de l'emoció. Des de la perspectiva evolucionista, una emoció seria un estat
funcional adaptatiu per a l’organisme, amb patrons de resposta coordinats i flexibles que
impliquen canvis

Afecte → És la sensació general de sentir. No és una emoció, sinó una sensació molt més
simple, amb dues característiques: si és agradable o si ens sentim tranquils o excitats.
(combinació de valència i afecte i dependria de la interocepció (Barret, 2018, p. 102))

Estat d’ànim → pren la forma d'una vivència global i difusa (inconscient), no centrada en un
estímul o causa específica i d'una durada més llarga que l'emoció.

Disposició afectiva → tendència global de la personalitat a respondre emocionalment d'una

manera estable i generalment predictible davant situacions diverses.

Anderson i Adolphs (2018) proposen que les emocions i la seva expressió presenten unes
característiques generals que anomenen “primitius emocionals” comunes en diferents
espècies animals que permeten diferenciar-les d’altres estats emocionals:

- Coordinació global
- València (valor positiu-negatiu)
- Persistència
- Intensitat
- Prioritat
- Generalització
FUNCIONS DE LES EMOCIONS

a) Informació i comunicació amb altres membres de l'espècie o d'altres espècies:

En el cas d’en Borja, quan es posa vermell comunica-mostra als altres que està nervios i
facilita una major comprensió dels altres, que li donin suport, li transmetin tranquil·litat o
que facin judicis més benvolents sobre la seva exposició.

b) Activació i preparació.

En el cas d’en Borja, posar-se vermell i experimentar aquestes emocions li permet

activar-se i preparar-se millor per afrontar l’exposició.

c) Reordenació de les prioritats de l'individu i senyalització dels esdeveniments

rellevants.

En el cas d’en Borja, la demanda d’haver d’actuar en públic fa que les seves prioritats es
reordenin i es prioritzi la presentació, fet que l’ajuda a enfocar l’atenció i a fer un ús més
eficients de les seves funcions cognitives i expressives.

d) Reajustament dels recursos energètics a les demandes de la situació.

En el cas d’en Borja, les demandes de la situació fan que posi totes les seves energies i
recursos en la presentació.
ENFOCAMENTS TEÒRICS
L'evolució de les teories sobre les emocions començant per les primeres observacions de
Galeno i la seva influència a les teories de Darwin sobre l'expressió emocional en els éssers
humans i els animals. Aquest enfocament subratlla la importància biològica de les emocions
en la supervivència i la seva relació filogenètica.
Es diferencien tres teories i el que diferencia aquests models és la qüestió de si les emocions
estan biològicament preparades, si són universals (l’experiència emocional, el reconeixement
de les emocions i la representació cerebral de cada una) i com organitzen la conducta.

● (1) Model de les emocions bàsiques (l’enfocament discret/discrecional de les

emocions)
L’emoció, entesa com a entitat discreta i diferenciada, s’explica a partir de programes
genètics específics, producte de l’evolució filogenètica, amb funcions adaptatives importants
(supervivència), que determinen l’expressió emocional. Les emocions constituirien
categories de caràcter universal, a partir de les quals es desenvoluparien altres emocions
secundàries com a conseqüència del procés de socialització.

Emocions bàsiques o universals (Izard, Tomkins, Ekman):

- Base neural específica (no és cert del tot, hi han xarxes relacionades però solapades)
- Expressió facial universal
- Qualitat subjectiva única
- Tendències d’acció associades

Hipòtesi del feedback facial → L’expressió facial determina

l’experiència emocional

● (2) Models d’appraisal

L’avaluació valorativa de la situació comporta un doble procés:

1. una avaluació de la situació mitjançant processos automàtics i amb un baix nivell de
consciència (permet donar una resposta urgent molt ràpida) mitjançant un processament
paral·lel de múltiples canals sensorials;
2. valoració cognitiva de la situació en funció de les metes, creences, atribucions, etc. de
la persona (rellevància i congruència motivacional), del potencial d’afrontament i el marc
contextual de la situació (p. ex., normes socials)

● (3) Models construccionistes

Construccionisme psicològic (l’enfocament dimensional de les emocions)

James Russell
L’emoció és el resultat de la combinació d’ingredients psicològics bàsics. (en el moment en
què es dona la emoció !!!!)

Dues dimensions principals:

Activació → processos que controlen l’alerta, la vigília i l’activació
València → indica el valor afectiu de plaer-displaer associat a l’emoció.

Lisa F.Barret
Les sensacions corporals (internes) ajuden a que el cervell interpreti el que està passant.

Emocions socialment construïdes (construccionisme social) (Barret, 2017)

TÈCNIQUES D’INTERVENCIÓ EMOCIONAL

1. RESPIRACIÓ

1.1 DEFINICIÓ: És un mecanisme pel qual els organismes vius intercanvien gasos amb
l'entorn. Aquest procés implica l'entrada d'oxigen al cos a través del nas o la boca (en el cas
dels humans) i l'alliberament de diòxid de carboni pel mateix mitjà. És essencial per a la
supervivència humana.

La respiració humana és de tipus pulmonar i consta amb els processos de ventilació:

inspiració(entrada d’aire als pulmons) i expiració(sortida d’aire).

La respiració pot ser conscientment controlada mitjançant els moviments d'inspiració i

expiració, tot i que la major part del temps es produeix de manera automàtica gràcies al
funcionament del centre respiratori. Un dels beneficis de la respiració conscient és el foment
de la presència o consciència corporal, connectant la ment i el cos i promovent un estat
general de benestar. És a dir, la respiració és una de les millors eines per ajudar-te a connectar
i a anclar-te al present, sense pensar en el passat o el futur.

1.2 BENEFICIS FISIOLÒGICS I NEUROPSICOLÒGICS:

Beneficis fisiològics:

Oxigenació del cos: Quan respirem, els pulmons prenen oxígen de l'aire i el transporten als
nostres teixits i òrgans. Aquest oxígen és essencial per a la producció d'energia i el bon
funcionament dels nostres sistemes.

Eliminació de toxines: La respiració també ajuda a l'eliminació de toxines del cos, ja que
exhalem diòxid de carboni, un subproducte del metabolisme.

Regulació de l'equilibri àcid-base: La respiració juga un paper clau en mantenir l'equilibri

àcid-base del cos, assegurant que el teu pH intern* es mantingui dins d'uns límits normals.

* El pH intern és com una manera de mesurar quan àcid o bàsic és el nostre cos, quan aquest
està equilibrat, tot funciona bé; és com mantenir la casa ordenada. Si les coses es tornen
massa àcides o massa bàsiques, poden aparèixer problemes. Per això és important que el
nostre cos mantingui un equilibri adequat en aquesta escala pH.

Beneficis neuropsicològics:
Reducció de l'estrès: La respiració profunda i conscient pot activar el sistema nerviós
parassimpàtic, que contraresta l'activació del sistema nerviós simpàtic relacionat amb l'estrès.
Això pot ajudar a reduir els nivells d'estrès i ansietat.

Millora de la concentració: La pràctica regular de tècniques de respiració, com la respiració

profunda o la meditació, pot millorar la teva capacitat de concentració i atenció.

Estabilitat emocional: La respiració conscient pot ajudar a regular les emocions,

proporcionant una eina efectiva per gestionar situacions estressants o emocionals.

Millora del son: La relaxació induïda per una respiració profunda pot contribuir a un millor
somni, ja que calma la ment i el cos abans d'anar a dormir.

1.3 TIPUS DE RESPIRACIÓ:

Respiració superficial:

És un tipus de respiració que implica principalment l’ús dels musculs del pit, enlloc del
diafragma. Concretament, es centren els moviments en la part superior del pit, permetent
veure un aixecament i caiguda dels hombros durant la inhalació i la exhalació. El fet que hi
hagi una menor implicació del diafragma, produeix que la entrada d’aire sigui menys eficient,
provocant una menor capacitat pulmonar.

Tipus de respiració superficial:

- respiració pulmonar - toràcica: Es centra concretament amb l’elevació i el descens de

la caixa toràcica durant els processos inhalació i exhalació. Els músculs intercostals
tenen un paper important, ja que son els encarregats d’expandir i contraure la caixa
toràcica.

- respiració clavicular: aquest tipus de respiració es centra en la elevació de les

clavícules i els hombros durant la inhalació i el descens durant la exhalació. Aquest
tipus de respiració és encara menys profunda que la pulmonar

La respiració superficial normalment està associada a situacions d'estrès, ansietat o

respiracions ràpides com les que es poden experimentar en moments de tensió o por. D’altra
banda, també està relacionada amb respostes de “lluita o fugida” contribuint en la típica
sensació de falta d’alè i la mala oxigenació. Tot i que la respiració superficial és normal en
aquest tipus de situacions, és important destacar que quan es dona fora d’aquestes situacions
podria contribuir a problemes de salut.
Respiració profunda:
La respiració profunda, és una tècnica que implica la inhalació i exhalació profunda i
controlada, utilitza principalment el diafragma (per tant, també li podem dir; respiració
diafragmàtica o abdominal), com ja sabem, el diafragma és aquell múscul situats sota els
pulmons i participa tant en la inhalació (es contrau el diafragma) i la exhalació (es relaxa, es
mou cap a dalt empenyent els pulmons i fent que surti l’aire), aquesta forma seria la més
bàsica dins aquest tipus de respiració. Al contrari que la respiració superficial, implica omplir
completament els pulmons d’aire -> porta diversos beneficis per la salut.

Hi ha diferents tècniques de respiració que utilitzen la respiració profunda:

- 4-7-8: Inhalació nasal durant 4 segons, retenció de la respiració durant 7 segons i

exhalació per la boca durant 8 segons -> promou la relaxació.
- Respiració completa: combina la respiració diafragmàtica amb la toràcica, per tal de
maximitzar l’entrada d’aire als pulmons, la diferència doncs, és que s’utilitza el tòrax
i s’allarga l’exhalació per assegurar-nos d’expulsar tot l’aire.
- Respiració alternada: S’utilitza per fer ioga i tracta d’alternar la inhalació i exhalació
a través de les fosses nasals (bloqueges una de les fosses nasals i respires, i a
l’inversa).
- Respiració quadrada: Inhalar, retenir la respiració, exhalar i mantenir els pulmons
buits, tot durant el mateix període de temps (ex: 4-4-4-4).
- Respiració conscient o mindfulness (aconseguir un estat profund de consciencia):
Tracta de prestar atenció conscient a la respiració, observant com entra i surt l’aire
sense fer cap canvi intencionat -> es pot utilitzar per la meditació