Personalitat i diferències individuals Christina Yupton

TEMA 1. INTRODUCCIÓ
1. Introducció

La personalitat és una branca de la psicologia que intenta comprendre a les persones mitjançant
diferents estratègies de recerca. És un concepte abstracte, una entelèquia, és a dir, una cosa irreal que
només existeix en la nostra ment.
La personalitat és una entitat hipotètica, un constructe, que es justifica pel tipus d’actes que realitzen
quotidianament les persones. Aquesta exigeix propietats psicològiques que no poden ser observades
directament, però que clarament contribueixen a governar el comportament de l’individu (què pensa,
què sent i què fa).
L’estudi de la personalitat fa èmfasi en els mètodes d’avaluació per descriure, explicar, predir i prendre
decisions adequades sobre els individus. Aquest estudi ens proporciona les bases per entendre i tractar
la conducta anormal (no freqüent).

Actualment no hi ha cap definició de personalitat acceptada universalment, malgrat que unes tenen
més recolzament empíric (demostrades) que d’altres.
No obstant, encara que no puguem donar una definició acceptada universalment, sí que sabem, per
observació i empíricament, que totes les persones no actuen de la mateixa forma en una mateixa
situació. Aquestes diferències en l’actuació no s’expliquen només per la situació en si mateixa, sinó per
com experimenten aquestes persones la mateixa situació. Característiques que típicament inclouen
les definicions de personalitat:
→ Emfasitzen la importància de la singularitat, és a dir, el que ens fa ser únics.
→ Contemplen la personalitat com una estructura hipotètica, una organització.
→ Personalitat com a procés amb consistència i continuïtat en el temps.
→ La personalitat està constituïda per aquelles característiques que fan que una persona
manifesti patrons consistents i estables de conducta
→ Amb causalitat interna, alguna cosa justifica el meu comportament.
El concepte de personalitat transmet un sentit de coherència, causalitat interna i ‘distintivitat’
personal.

DEFINICIÓ SEGONS CARVER & SCHEIER:

• Personalitat és una organització dinàmica, interna de la persona, de sistemes psicològics,

que creen patrons característics de comportament, pensaments i sentiments de la persona.

DEFINICIÓ SEGOS LARSEN & BUSS:

• Personalitat és un conjunt de trets i mecanismes psicològics dins l’individu que son

organitzats i relativament duradors, que influeixen en les seves interaccions i en l'adaptació
amb el seu entorn intrapsíquic, físic i socials.
Personalitat i diferències individuals Christina Yupton

Per tal de fer de la personalitat sigui el nostre camp d’estudi s’han de desenvolupar teories exhaustives
que incorporin tots els aspectes de la psicologia general (atenció, percepció, aprenentatge, etc.) i
d’altres disciplines com la biologia i/o la genètica.

2. Teories de la personalitat
Una teoria és un conjunt d’idees relaciones entre elles, constructes i principis proposats per explicar
certes observacions de la realitat. Es poden identificar tres nivells: descriptiu (què passa?), explicatiu
(per què passa?) i predictiu (què passarà?). No totes les teories pretenen ser una teoria del tot, sinó que
busquen explicar un aspecte més concret.
Actualment, la psicologia de la personalitat és un camp principalment científic, en el qual la recerca
juga un paper molt important, perquè a través de la recerca es posen a prova les teories.

3. Aproximació científica a l’estudi de la personalitat

→ Evidència empírica: observable o mesurable. Ens basem en les dades.
→ Escepticisme: els científics han de dubtar de la veracitat de tots els seus arguments. El fet de
dubtar és necessari per avançar en la ciència. Crítica constructiva.
→ Replicabilitat: possibilitat de repetir una investigació original i obtenir resultats similars. És
important per tenir un control sobre l’atzar, per saber que els nostres resultats són vàlids i per
evitar la producció d’errors durant l’estudi.

4. Criteris per avaluar la bondat de les teories de la personalitat

Els objectius propis de la psicologia de la personalitat són: descriure, explicar, predir (i controlar de
vegades). La major part de la investigació empírica contemporània de la personalitat aborda les
formes en que difereixen els individus i els grups. Els psicòlegs que investiguen en el camp de la
psicologia de la personalitat ho fan des de diferents perspectives sobre la naturalesa humana.

→ Verificació: contrastable, posar a prova la hipòtesi platejada. L’experiment s’ha de descriure

amb detall per a que una altra persona sigui capaç de reproduir-lo i obtenir els mateixos
resultats.
→ Valor heurístic: generar recerca, noves idees, pensaments i reflexions.
→ Amplitud: dades més amples. Si una teoria està basada en un gran terreny d’informació és més
probable obtenir millors resultats.
→ Coherència: capacitat per integrar fenòmens diversos
→ Parsimònia: senzillesa. La més simple de les dues explicacions d’un fenomen es prefereix sobre
la més complicada (encara que això no vol dir que sigui la veritable).
 Teoria parsimoniosa: capacitat que té una teoria d’explicar un fenomen a partir del
menor nombre de suposicions.
→ Significat funcional: ajuda i utilitat que aporta, més enllà del valor científic que pugui tenir la
teoria en qüestió.
Personalitat i diferències individuals Christina Yupton

Tema 2. Mètodes per a l’estudi de la

personalitat
1. Recollida d’informació
→ Introspecció: és la reflexió sobre la pròpia experiència. Dona informació sobre un àmbit
personal i ajuda a que et coneixis a tu mateix (escriure un diari, reflexionar sobre una
discussió...).
 Inconvenient: no podem estar segurs de si estem distorsionant allò que recordem i
veiem de nosaltres mateixos ja que el records varien segons les diferents percepcions,
visions i sentiments de cadascú, no són objectius.
→ Observació dels altres: només podem observar allò que ens deixin veure (conductes obertes i
encobertes).
 Inconvenient: és impossible estar ‘dins del cap del l’altre’ per saber amb certesa què
pensa i què sent.
Aquests dos mètodes són complementaris. La decisió està en saber molt d’una persona (o varies) o
saber poc de moltes, però és molt difícil fer totes dues coses alhora. Els investigadors solen escollir un
mètode d’investigació o l’altre en funció dels seus objectius, però el més freqüent en psicologia de la
personalitat és estudiar mostres grans de persones.
→ Generalització: és el grau d’amplitud aplicable d’una conclusió. Per a què una conclusió sigui
generalitzable s’ha de basar en l’observació d’un nombre considerable de persones de diferents
edats, nivell socioeconòmic, ètnies, cultures... En la majoria d’estudis actuals, els investigadors
observem a mostres grans de persones per realitzar generalitzacions de les seves conclusions.
No obstant, la majoria d’estudis s’han dut a terme als EEUU i Europa, molt d’ells amb mostres
d’estudiants universitaris.

2. Mètodes d’investigació
Abans d’estudiar un fenomen, l’investigador o psicòleg, ha de triar quin és el millor disseny per a
investigar aquest fenomen. En personalitat hi ha 3 dissenys bàsics d’investigació.

Aquest disseny és molt utilitzat en el camp clínic. Aquesta tècnica implica l’anàlisi repetida i en
profunditat d’una persona i per tant s’acumula molta informació. Requereix un període llarg de temps,
i per això, consumeix bastants recursos.

Avantatges Desavantatges
✓ Observació del que fa i no del que està  Molts dels estudis de cas únic són estudis
establert avaluar en un protocol (ambients clínics, és a dir, de persones que tenen algun
controlats i creats per l’investigador). problema o alteració mental.
✓ Observació de la persona en el seu propi  La informació que obtenim a partir d’un cas
context (té molta validesa ecològica). no es pot generalitzar.
✓ Molt heurístic ja que proporciona molt
informació i genera noves preguntes.
✓ Són rics en detalls.
Personalitat i diferències individuals Christina Yupton

S’utilitza per a inferir causalitat (si una variable influeix en una altra) i es pot fer gràcies a:
→ Manipulació de les variables
→ Control experimental: constants iguals en tots els grups.
→ L’assignació aleatòria: repartir els participants en grups de manera aleatòria per assegurar-
nos de que siguin equivalents.
Mètodes quasi-experimentals: variables d’aparició natural que no es poden manipular (ex:
home/dona). A diferència del mètode experimental, en aquest no s’aplica l’assignació aleatòria.

S’utilitza per a determinar si hi ha relació entre variables. És molt útil per a l’estudi de grans mostres i
per a variables d’aparició natural que no es poden manipular (és molt fàcil de posar en marxa). És el
més utilitzat en l’estudi de la personalitat. Poden ser:
→ Transversals: les dades es recullen en únic moment de temps.
→ Longitudinals: es recullen dades a través del temps.

3. Establiments de relacions entre variables

Una variable és una característica que s’analitza i que difereix d’un subjecte o l’altre o que canvia d’un
moment del temps a un altre. Pot ser de dos tipus:
→ Qualitativa: pot ser binària (dos valors possibles, ex. home/dona) o politòmica (més de dos
valors, ex. color de cabells)
→ Quantitativa: és una quantitat i pot ser discreta (valor determinat, no pot prendre qualsevol
valor, ex. nombre de germans) o contínua (dins d’un interval hi ha valors infinits, ex. pes).

Una correlació entre dues variables implica els valors observats tendeixen a comportar-se junts d’una
manera sistemàtica, és a dir, les dades que s’observen de cada una tendeixen a covariar de manera
sistemàtica.
El mètodes correlacional NO permet establir relacions causa-efecte, simplement ens informa de si hi
ha relació entre dues o més variables. Hem de considerar dos aspectes de la correlació:
Direcció
→ Correlació positiva: relació entre dues variables que mostra que
ambdues augmenten o disminueixen simultàniament.

→ Correlació negativa o inversa: relació entre dues variables que

mostra que una variable disminueix conforme l’altra augmenta.

→ Sense correlació: denota la situació en la qual no es pot formar un

patró aparent al trobar punts de dades per a dues variables en un
diagrama de dispersió. Mostra que no existeix relació entre les dues
variables.
Personalitat i diferències individuals Christina Yupton
Força
Fa referència al grau en que amb el valor d’una variable es pot predir el valor de l’altra amb la qual
està relacionada. La força de la correlació es representa amb un coeficient numèric.
→ Coeficient de correlació: quantifica la relació lineal entre dues de variables.
 Coeficient de correlació de Pearson: dues variables i es representa amb la lletra ‘r’.
 Coeficient de correlació múltiple: més de dues variables i es representa amb la lletra ‘R’.
El valor de ‘r’ pot oscil·lar entre -1 i +1. En Psicologia una correlació de 0.6-0.8 es considera forta, de
0.3-0.5 moderada i de 0,2-0,3 baixa.
Estudis correlacionals
→ Transversals: l’observació i registres de la informació es realitza en un únic moment temporal.
→ Longitudinals: l’observació es realitza mitjançant comparacions en diferents moments
temporals (amb diferents mostres representatives o el mateix grup).

El mètode experimental ens permet determinar la causa i l’efecte. Es defineix per dues característiques:
→ Manipulació de la variable independent (VI): en un experiment, l’investigador ‘manipula’ la VI
(la dimensió variable o variable que l’investigador sotmet a prova com la possible causa de la
relació causa-efecte).
→ Participants i condicions experimentals equivalents: Control experimental I
 Assignació aleatòria: controlar la variabilitat entre els grups experimentals assignant a
l’atzar la condició experimental.
 Contrabalanceig: tot els subjectes passen per a totes les condicions experimentals
canviant d’ordre les condicions experimentals en un mateix grup de subjectes.
→ Manipulació vs Control

→ Recordar les característiques de l’experiment (manipulació i assignació aleatòria/ control).

→ Sempre que els grups reflecteixin una diferencia d’aparició natural o els grups siguin formats
per característiques que nosaltres mesurem, l’estudi és correlacional (ni manipulació no
assignació aleatòria/ control).
→ Per què els estudis de personalitat de vegades semblen experiments? Perquè els participants
són seleccionats per les seves puntuacions extremes en una determinada dimensió de
personalitat.

Mètode Experimental Mètode Correlacional

Permet mostrar causalitat. ✓ Permet examinar esdeveniments que poden durar
Avantatges ✓
inclús anys i que són més elaborats.
✓ També permet estudiar esdeveniments que no
seria ètic manipular (Ex. parelles divorciades, dieta,
etc.).
 No permet establir relacions causals.
Desavantatges  A vegades no estem segurs de quin aspecte de la
manipulació era l’important. (EX. intervenció)
 En humans els fenòmens que s’estudien han de
ser de curta durada i sota condicions molt
controlades (poca validesa ecològica).

Investigació en psicologia de la personalitat: el tipus d’estudi més freqüent és el correlacional

transversal.
Personalitat i diferències individuals Christina Yupton

En aquests tipus d’estudis, dues o més variables són manipulades (executar una tasca) i/o
mesurades (característiques de personalitat) separadament al començament de l’estudi, la qual cosa
implica crear totes les combinacions dels diferents nivells de les variables.
La clau d’aquest model és obtenir dades de més de dues variables. Aquest tipus d’estudis
s’anomenen investigació experimental de la personalitat.
Personalitat i diferències individuals Christina Yupton

Tema 3. Avaluació
El que no es defineix no es pot mesurar.
I el que no es pot mesurar, no es pot millorar.

1. Introducció
Avaluar significa mesurar. Avaluar la personalitat significa mesurar-la. L’objectiu és elaborar
procediments que permetin obtenir informació de manera organitzada per poder ser interpretada i
servir de base per a la presa de decisions (terapèutiques o no).
L’avaluació és el procés a través del qual l’avaluador realitza l’estudi del comportament del subjecte,
en els diferents nivells de complexitat, i a través de procediments, amb diferents finalitats tant
pràctiques com d’investigació bàsica.

2. Fonts d’informació
Els instruments d’avaluació difereixen en el seu grau d’objectivitat i subjectivitat:
→ Subjectives: la informació que es registra mitjançant la prova NO està tipificada. Els resultats
depenen més del judici de l’examinador, per tant, els resultats poden ser distorsionats pel judici
de l’avaluador.
→ Objectives: la informació que es registra mitjançant la prova està tipificada. Tant
l’administració, com la puntuació i la interpretació són més independents del judici de
l’examinador.
El concepte d’estructura, parlant d’un instrument de mesura, fa referència al major o menor grau de
llibertat que aquest concedeix per respondre.
La estandardització implica la constància, uniformitat de les decisions o procediments que se
segueixen en aplica, corregir i interpretar una prova.

Mesures de la personalitat que no provenen del propi individu sinó d’un altre que és qui l’avalua.
→ Entrevista: és un mètode molt utilitzat. Si no és estructurada la interpretació és més subjectiva.
→ Informe de tercers: entrevistes (familiars, professors, etc.), escales d’apreciació o registres.
→ Observació: ambients naturals o de laboratori. Experts.

En personalitat, gran part de la informació que obtenim prové del propi subjecte.
→ Qüestionaris: tècniques que inclouen un conjunt de preguntes estructurades, ítems o elements
als qual la persona ha de respondre de forma també estructurada (Sí/No; Veritable/Fals; escales
de punts).
→ Autorregistres: són tècniques no estructurades, el material no està estandarditzat i les
respostes s’interpreten segons la percepció de l’observador (més subjectiva).

No estandardització, interpretació més subjectiva, emmascarades. Prova de Rorschach.

Personalitat i diferències individuals Christina Yupton
3. Concepte de test
Dues definicions acceptades del terme test:
→ Genèrica: en la qual es confon entre test, instrument o tècnica d’avaluació.
→ Técnica: instrument de mesura sistemàtic i tipificat, essent a més a més vàlid i fiable.
Una tècnica o instrument d’avaluació pot no estar ni tipificada ni quantificada (estandarditzada). La
concepció de test és més restringida que la de tècnica d’avaluació.
Un test és sistemàtic i objectiu, ja que les condicions d’administració, com la puntuació i la
interpretació han d’estar sistematitzades i han de ser independents del judici de l’examinador. Un test
ha de ser tipificat, disposar de normes de referencia o criteris per a interpretar les puntuacions. També
ha de tenir uns barems, taules de referencia amb el grup normatiu que permet comparar l’individu
objecte d’estudi amb la població a la qual pertany. Finalment ha de tenir una mostra de conducta i
una finalitat predictiva.
Una bona tècnica d’avaluació de la personalitat ha de complir 3 requeriments: estandardització
(normes d’aplicació o correcció), fiabilitat i validesa.

4. Propietats dels tests

És la precisió amb la qual un test avalua, la consistència o estabilitat de les mesures quan el procés
de mesurament es repeteix. Un test és fiable quan obtenim puntuacions similars en condicions
similars d’aplicació. Hi ha diferents situacions que poden significar fonts d’error en l’estabilitat dels
resultats obtinguts. Grau d’estabilitat dels resultats obtinguts:

VARIABILITAT TIPUS DE FIABILITAT

En el temps Fiabilitat test-retest
En el contingut Consistència interna
En el temps i el contingut Paral·lela amb intervals
Entre correctors/avaluadors Fiabilitat interjutges

→ Fiabilitat Test-Retest: s’administra dues vegades la mateixa prova amb un interval de temps,
que pot oscil·lar de dies o anys. El càlcul es fa amb un coeficient de correlació. És útil per
mesurar l’estabilitat temporal. L’inconvenient és que l’efecte de la pràctica pot distorsionar la
mesura (aprenentatge).
→ Consistència interna: consisteix en partir la prova en dues meitats comparables, després d’una
única administració. El càlcul es fa amb un coeficient de correlació (α de Cronbach). És útil per
avaluar l’homogeneïtat del contingut. L’inconvenient es la dificultat de dividir el test en dues
meitats comparables. Tècnica dels parells i senars.
→ Formes paral·leles: consisteix en administrar dues proves equivalents, però no iguals, d’un test.
El càlcul es fa amb un coeficient de correlació. És útil per avaluar la variabilitat del contingut.
Si és amb interval, a més a més s’estableix l’estabilitat temporal. L’inconvenient és la dificultat
d’elaborar formes paral·leles. L’efecte de la pràctica pot distorsionar la mesura.
Personalitat i diferències individuals Christina Yupton
→ Fiabilitat interjutges: consisteix en la correcció del test per diferents persones en un moment
determinat. El càlcul es fa amb un coeficient de correlació. És útil per detectar errors humans
en la correcció i l’objectivitat de la prova (errors aleatoris i sistemàtics).

La validesa fa referència a si un instrument d’avaluació mesura allò que pretén mesurar. Tot test vàlid
ha de ser fiable. No tots els tests fiables són vàlids. És la característiques més important d’un
instrument.
→ Validesa de criteri (concurrent/predictiva): relació entre l’instrument que analitzem i alguna
mesura ja coneguda com a vàlida.
→ Validesa convergent: relació amb constructes similars.
→ Validesa discriminant: no mesura el què no vol mesurar. No relació amb constructes distints.
→ Validesa aparent: sembla mesurar allò que vol mesurar.
→ Validesa de constructe: indica si un test mesura i en quin grau ho fa, un determinat tret o
constructe hipotètic.

Fa referència a la validesa diagnòstica.

→ Sensibilitat: capacitat de detecció de verdaders positius (capacitat del test per a detectar
malaltia).
→ Especificitat: la capacitat de detecció de verdaders negatius (la capacitat del test per a detectar
sans). Probabilitat que una persona sana realment obtingui un resultat negatiu al test.

5. Pèrdua de validesa

→ Biaixos de resposta/tendències de resposta:

o Involuntàries/Voluntàries (simulació voluntària)
o Desitjabilitat social
o Aquiescència
o Tendència a l’alternativa intermèdia (qüestionaris)
o Tendència a les opcions extremes (qüestionaries)
o Efecte reactiu (+ ó -). Efecte terapèutic en un 1er estadi (autorregistres)

6. Construcció d’instruments d’avaluació

La construcció està determinada en gran part, per la perspectiva teòrica de qui genera la mesura.

Primer es deriven les bases racionals a partir de les quals es creu que una determinada dimensió de
la personalitat és important i després es crea un instrument d’avaluació on aquesta dimensió sigui
mesurada de forma vàlida i fiable. Primer què i desprès com (STAI).

Per determinar quins ítems formaran part de l’instrument, s’utilitza un criteri extern, habitualment
grups de subjectes externs, que sobresurten en les característiques psicològiques que s’espera que ha
de mesurar l’instrument (MMPI).
Personalitat i diferències individuals Christina Yupton

Tema 4. Introducció a les principals

perspectives en psicologia de la
personalitat
1. Introducció
Les teories de la personalitat es poden agrupar en perspectives. Una perspectiva és una agrupació de
teories que comparteixen un conjunt de supòsits que serveixen de guia.
Analitzarem 5 perspectives de la personalitat i els autors més representatius de cada una d’elles.

2. Psicoanalítica: Sigmund Freud

La psicoanàlisi fou iniciada per Sigmund Freud. Fou una de les primeres aproximacions a l’estudi
formal de la personalitat. Moltes de les seves idees encara tenen una influència molt rellevant en la
psicologia i en la cultura popular.
Va néixer el 1856 (Moravia). Creix a Viena on es llicencia en Medicina. Escapa el 1938 a Londres on mor
al 1939.
Algunes de les seves idees bàsiques eren:
→ Importància dels processos inconscients en la determinació de la conducta.
→ Èmfasi en els instints o pulsions com a forces motivacionals bàsiques del funcionament humà.
→ Importància de les primeres fases del desenvolupament (les experiències primerenques tenen
una influència considerable en el desenvolupament de la personalitat).
→ Possibilitat de canvi de la personalitat a través d’una sèrie de procediments psicoterapèutics.
Per a Freud la ment està organitzada segons un model topogràfic. La ment estaria constituïda per tres
nivells de consciència:

→ Conscient
→ Preconscient
→ Inconscient: és aquí on es dipositen els impulsos, sentiments i idees associades a l’ansietat.
Aquest nivell té un paper molt rellevant en el comportament i és una part central de la teoria
de Freud. És on està situada tota la nostra força impulsadora que mobilitza la nostra conducta
i la força que no podem controlar.
Estructura de la personalitat
Freud va desenvolupar un model estructural de la personalitat que complementava el model
topogràfic de la ment. La personalitat estaria conformada per tres estructures bàsiques responsables
de la complexitat de la conducta humana:
→ L’Allò: principi de plaer, processos primaris de pensament.
→ El Jo: principi de realitat i processos secundaris de pensament.
→ El Superjò: imperatius morals.
L’Allò pressiona per obtenir satisfacció, el Jo intenta demorar-la (realitat) i el Superjò exigeix moralitat
per sobre de tot.
Personalitat i diferències individuals Christina Yupton
Les persones es poden considerar sistemes d’energia complexos. Cada persona té una certa energia
psíquica. Els instints/impulsos/pulsions tenen el seu origen en una tensió interna percebuda com a
corporal i es dirigeixen a una única finalitat: suprimir o clamar aquest estat de tensió. Impulsen la
conducta. Operen a través de l’allò.
Quan el cos (organisme) es troba en un estat de necessitat, la persona experimenta un sentiment de
tensió o pressió. El propòsit de l’instint o pulsió és satisfer aquesta necessitat i, per tant, reduir la tensió.
La teoria de Freud es pot considerar una aproximació homeostàtica. Solen existir diverses opcions per
satisfer les necessitats. Freud va agrupar els instints en dues categories:
→ Vida (Eros): serveixen al propòsit de supervivència de l’individu i l’espècie (autopreservació,
reproducció, plaer). Busquen la satisfacció de les necessitats com menjar, aire i sexe. La libido
és l’energia associada als instints de vida. L’instint o pulsió de vida que Freud considerava més
important per la personalitat era el sexe.
→ Mort o destrucció (Thanatos)
Desenvolupament de la personalitat
La teoria psicoanalítica del desenvolupament parteix de dues premisses. La primera, emfatitza que les
primeres experiències infantils tenen un paper clau en la formació de la personalitat adulta. La segona
proposa que certa quantitat de libido que està present des del naixement progressa a través d’una
sèrie d’estadis psicosexuals.
Freud hipotetitzà una sèries de quatre estadis seqüencials de desenvolupament de la personalitat:
oral, anal, fàl·lic i genital. Va afegir un període, anomenat latència, que no és una fase pròpiament
dita (entre els 6 o 7 anys i l’inici de la pubertat). Cada estadi està associada a una zona erògena, centre
de la libido en aquella etapa.

Estadi Interval d’edat Focus libidinal Aspectes clau

Oral 0-18 mesos Boca (succionar, mossegar, Deslletament. Separació de la simbiosi amb
mastegar) la mare. Personalitat oral passiva, oral
sàdica.

Anal 18m-3 anys Anus (retenint o expulsant femtes) Control d’esfínters (autocontrol).
Personalitat anal expulsiva o anal
retenidora.

Fàl·lic 3-6 anys Genital (masturbació) Identificació amb el rol de l’adult del mateix
sexe. Complex d’Èdip (nen), d’Electra (nenes).

Latència 6-12 anys Cap (sexualitat abaltida) Increment de la relació amb els companys i
del contactes socials em general.

Genital A partir de la Genitals (heterosexualitat) Establiment de relacions íntimes i

pubertad afectuoses, contribució a la societat a
través del treball.

El desenvolupament de la personalitat es fonamenta en la satisfacció del desig libidinal focalitzat en

diferents zones del cos. Quan el conflicte no ha estat resolt per excés de gratificació o per excés de
frustració, es pot produir una fixació en aquella etapa.
Ansietat
→ Ansietat de realitat: l’amenaça és un factor extern.
→ Ansietat neuròtica: temor que els impulsos de l’allò surtin de control.
→ Ansietat moral: temor per haver violat o estar per violar el propi codi moral.
Personalitat i diferències individuals Christina Yupton
Mecanismes de defensa

→ Negació → Regressió → Racionalització → Formació reactiva

→ Repressió → Sublimació → Desplaçament → Projecció

Avaluació
Les tècniques d’avaluació dels processos inconscients s’anomenen tècniques projectives (instruments
considerats especialment sensibles per revelar aspectes inconscients).
El material presentat és ambigu, amb un mínim coneixement per part del subjecte de l’objectiu de la
prova, estimula la imaginació, no hi ha respostes correctes ni incorrectes i la seva interpretació depèn
d’una anàlisi global i, en moltes ocasions, les respostes s’interpreten segons la percepció de
l’avaluador.

3. Fenomenològica-Humanista
La perspectiva fenomenològica de la personalitat es basa en tres assumpcions bàsiques:
→ La conducta d’una persona només pot ser entesa en base a la pròpia percepció subjectiva de
la realitat.
→ Els éssers humans són bons i perfeccionistes de manera inherent.
→ Les persones tenen la capacitat de determinar el seu propi destí (‘autodeterminació’).

Va fer les següents aportacions a l’estudi de la persona:

→ Intenta entendre com una persona percep el món de forma única i diferent a la resta de
subjectes.
→ Dóna importància al concepte de self (auto) i a les experiències relatives a un mateix.
→ Fa especial èmfasi en la teràpia (teràpia centrada en el client).
→ Planteja els grups de trobada com una manera d’ajudar a la gent a millorar i enriquir les seves
relacions interpersonals.
Tendència a la realització
Tota la conducta està guiada per una motivació unitària, anomenada tendència a l’autorealització.
Aquesta té dues característiques:
→ És una tendència innata
→ No només està dirigida a reduir la tensió, per exemple la gana, sinó també a ‘augmentar-la’
(augmentar el benestar).
Rogers planteja el procés de valoració organísmica: procés mitjançant el qual jutgem les experiències
en termes del seu valor per a facilitar o obstaculitzar la nostra realització i creixement. Les valorarem
com positives i negatives. Aquesta valoració es propi de cada persona.
També parla de la necessitat de consideració positiva com un concepte universal i persistent que
implica la necessitat d’acceptació, amor i aprovació que tenim les persones respecte els altres (volem
sentir-nos estimats, acceptats i ‘aprovats’). D’aquí també surt el concepte d’autoconsideració positiva,
que implica acceptar-nos i aprovar-nos a nosaltres mateixos.
→ Consideració positiva condicional: aprovació, amor o acceptació que només es concedeix quan
una persona expressa conductes o actituds desitjables. Amb condicions de vàlua o de valor.
→ Consideració positiva incondicional: aprovació, amor i acceptació rebuts independent de la
conducta d’una persona. Sense condicions.
Personalitat i diferències individuals Christina Yupton
Rogers creu que l’única manera de no interferir amb la tendència a l’autorealització del nen/a és
donant-li només consideració positiva incondicional. A més, postula que l’estructura de la personalitat
és l’autoconcepte i es genera per la tendència a l’autorealització i la necessitat de consideració
positiva.
Concepte self (autoconcepte)
L’autoconcepte és un concepte crucial en la teoria de Rogers. Reflecteix aquelles característiques que
la persona percep que formen part d’ella mateixa. També inclou la manera com ens veiem a nosaltres
mateixos en relació als diferents rols que tenim a la vida.
→ L’autoconcepte es percep com un conjunt organitzat, coherent i integrat de percepcions. És
conscient i accessible a la memòria.
→ Inclou el Jo Ideal, és a dir, aquells atributs que a una persona li agradaria tenir. És allò que la
persona més valora i aspira a ser.
→ A mesura que creixem, el concepte de self es torna més elaborat i complex.
→ L’autoconcepte és l’estructura de la personalitat i es genera per la tendència a l’autorealització
i la necessitat de consideració positiva.
Desenvolupament de l’autoconcepte
La formació de l’autoconcepte implica distingir allò que és directe i és una part del nostre jo, d’objectes
i esdeveniments externs a un mateix.
L’autoconcepte és també la imatge d’allò que som, allò que hauríem de ser i com ens agradaria ser.
En un principi, l’autoconcepte només hauria d’estar governat pel procés de valoració organísmica. Si
els nens obtenen consideració positiva incondicional. Les persones completament funcionals
experimenten un sentit de coherència i consistència. La incongruència entre el self real (qui som
realment) i el self ideal (qui volem ser) o entre el self real i l’experiència porta a l’ansietat. La pèrdua de
congruència és el que ens porta a estats d’insatisfacció.
Teràpia centrada en el client: el terapeuta ofereix acceptació genuïna, consideració positiva
incondicional i comprensió empàtica per permetre que les persones es reintegrin a elles mateixes.
Tècniques d’avaluació
→ Amb les tècniques el que es vol és investigar com canvia l’autoconcepte en el curs de la teràpia
utilitzant tècniques qualitatives i quantitatives.
→ Técnica de Classificació-Q, procediment desenvolupat per William Stephenson. Aquesta tècnica
consisteix en oferir a les persones un gran conjunt de reactius impresos en targetes. El reactius
poden ser afirmacions autoevaluatives (‘sóc intel·ligent’, ‘m’entenc a mi mateix’, ‘em poso ansiós
fàcilment’, etc.), frases, paraules o altres coses. Se li demana a la persona que ordeni les targetes
en diferents munts. A un extrem hi ha targetes amb afirmacions que es relacionen com ‘més
com tú’ i a l’altre extrrem amb expresions com ‘menys com tu’. Hi ha un nombre determinats
de targetes que hi ha d’ahver a cada munt.
Personalitat i diferències individuals Christina Yupton

Va ser un dels primers psicòlegs de la personalitat que van emfatitzar els processos cognitius com a
característica dominant del funcionament de la personalitat. Kelly va proposar que cada persona crea
un conjunt de constructes cognoscitius sobre el món i que no hi ha dos persones amb constructes
iguals. Per tant, per entendre la personalitat primer hem de comprendre els patrons, les formes en què
cada persona organitza o construeix el món propi.
Segons la seva teoria, anomenada Teoria dels Constructes Personals, els individus són bàsicament
com científics intentant comprendre, interpretar, anticipar i controlar el seu món personal de
l’experiència amb el propòsit d’aproximar-se a ell de forma efectiva.
Aquesta teoria diu que un constructe és una hipòtesi que construïm i utilitzem per interpretar o
explicar els esdeveniments de la vida. Al llarg de la nostra vida desenvolupem nombrosos constructes.
Expandim el nostre inventari a mesura que experimentem situacions noves. Permanentment estem
revisant els nostres constructes, és un procés continu i necessari, i podem disposar d’alternatives per
explicar una situació (alternativisme constructiu).
Un constructe personal és una idea o pensament que la persona utilitza per construir o interpretar,
explicar o predir les seves experiències i esdevé una manera consistent de la persona de donar sentit
a alguns aspectes de la seva realitat. Els constructes difereixen en la seva eficàcia predictiva, és a dir,
depèn de l’aspecte que estem veient i de la situació en la que l’estem veient. Els constructes són
bipolars/dicotòmics (amigable vs. hostil).
La validesa d’un constructe es prova en funció de la seva eficàcia predictiva: seran útils aquells
constructes que prediuen amb èxit els fenòmens i que, per tant, tenen un alt grau d’eficàcia predictiva.
Definició de personalitat
Cada persona construeix una percepció única de la realitat. Kelly no va donar una definició explícita
del terme personalitat. Dels seus escrits es desprèn que la personalitat és una abstracció que fan els
psicòlegs dels processos psicològics que observen o infereixen dels altres.
La personalitat segons Kelly seria un sistema organitzat de constructes més o menys significatiu i
estructurat. Aquest nombre de constructes és limitat. L’ésser humà busca la consistència del seu
sistema de constructes a fi de fer millors prediccions.
Conceptes
→ Postulat: els processos d’una persona estan canalitzats psicològicament per la manera en què
anticipa els esdeveniments.
→ 11 corol·laris, teoremes que no necessiten comprovació (condicions que ha de complir un
constructe):
1) Construcció: construïm i modifiquem els nostres constructes si ens serveixin d’ajuda.
2) Individualitat: cada constructe és individual, personal.
3) Organització
4) Dicotomia
5) Elecció
6) Àmbit i Amplitud
7) Experiència
8) Modulació
9) Fragmentació
10) Comunitat
11) Sociabilitat
Personalitat i diferències individuals Christina Yupton
→ Avaluació: prova del repertori de constructe de rols. Tècnica de l’engraellat, la persona ha de
fer una llistat d’entre 20 i 30 rols significatius (pare, mare, parella...), cadascun d’aquests rols
s’anomena figura. Un cop hagi fet la llista ha de comparar aquestes figures en forma de triada
(de tres en tres) i veure en què s’assemblen dos de les figures (pol emergent) i en què es
diferencien aquestes dues de la tercera figura (pol implícit).
→ Teràpia de rols fixos: la pacient ha de descriure aquells aspectes que li agraden i no d’ella
mateixa. Desprès, el terapeuta haurà de fer una descripció d’una persona hipotètica integrant
aspectes que ha dit la pacient que li agraden d’ella i també afegir d’altres que no ha dit, creant
una descripció ideal de la pacient ja que s’agafen aspectes positius i es milloren els negatius.
El que ha de fer la pacient és actuar agafant el rol que ha descrit el terapeuta i així va integrant
les conductes que abans no creia que podria integrar.

4. Aprenentatge
Aquesta perspectiva defensa que l’experiència ens modifica, i ho fa d’acord amb lleis predictibles
(processos d’aprenentatges són universals). L’aprenentatge explica gran part de la nostra conducta.
Segons aquesta perspectiva la personalitat és un conjunt de patrons de resposta apresos. Són
tendències apreses per l’individu en el transcurs de la seva experiència i es desenvolupa a través de
l’aprenentatge.

Burrhus Frederic Skinner (1904-1990). Va tindre interès per la conducta manifesta i els estímuls externs
que li donen forma i va construir el concepte de condicionament instrumental, que diu que la conducta
està directament governada per les contingències ambientals del reforç.
Concepció de la psicologia
Per Skinner, l’organisme humà és com una caixa negra.

Estímul Resposta

Les variables organísmiques, és a dir, les variables internes com el pensament, els sentiments o les
emocions no afegeixen informació important, coneixement, ni són útils per l’estudi de la conducta
humana sinó tot el contrari, ja que com no es poden mesurar de forma precisa dificulten l’anàlisi
científica de la conducta, fan que es confonguin els resultats.
Skinner va fer diferents estudis amb animals, normalment coloms i
rates, i amb humans. El seu experiment, conegut com La Caixa de
Skinner, consistia en ficar a l’animal a una caixa tancada i aïllada
de l’exterior on només hi havia una palanca o botó pel qual si
l’animal el tocava rebia una
recompensa, en aquest cas,
menjar. El que passava era que al
principi de l’experiment l’animal
només tocava la palanca per casualitat però amb el pas del temps
l’animal aprenia que quan picava la palanca rebia menjar. D’aquesta
manera l’acció de picar la palanca augmentava cada cop que
l’animal volia menjar.
Personalitat i diferències individuals Christina Yupton
Skinner va reformular la llei de l’Efecte, el Condicionament Instrumental: ‘la modificació de la
probabilitat d’una conducta com a conseqüència dels canvis estimulars contingents a aquesta
conducta’. Vol dir que la probabilitat de que una conducta es repeteixi o no depèn de la resposta quan
es dòna per primera vegada aquesta conducta.
Skinner distingia entre dos tipus de conducta:
→ Conducta operant: conducta emesa espontània o voluntàriament que opera en l’ambient per
canviar-lo.
→ Conducta responent: resposta involuntària a un estímul condicionat (resposta fisiològica).
Segons Skinner, la persona que controla els reforçadors controla la conducta dels subjectes.
Ell creia que la major part del comportament humà i animal s’aprèn mitjançant el condicionament
operant i que la principal font de control de la conducta instrumental són les conseqüències.
Diem que la conducta ha estat reforçada quan les conseqüències d’aquesta conducta fan que aquesta
augmenti la probabilitat d’emissió.
El reforçament fa referència al procés d’aprenentatge, és a dir, a l’augment de la probabilitat de la
conducta com a conseqüència de la seva associació amb un canvi estimular. Aquest reforçament
sempre augmenta la probabilitat de la conducta.
Hi ha uns procediments mitjançant els quals, les conseqüències de la conducta produeixen un
determinat aprenentatge:
→ Reforçament positiu: presentació d’estímuls apetitius o de valència positiva després d’una
conducta que es vol instaurar. Exemple: si fas els deures et compraré un gelat.
→ Reforçament negatiu: retirada d’estímuls aversius o de valència negativa després d’una
conducta que es vol instaurar. Exemple: si fas els deures no cal que et mengis les verdures.
→ Càstig negatiu: retirada d’estímuls apetitius o de valència positiva desprès d’una conducta que
es vol reduir o eliminar. Exemple: si et comportes malament, no et compraré un gelat.
→ Càstig positiu: presentació d’estímuls aversius o de valència després d’una conducta que es vol
reduir o eliminar. Exemple: si et comportes malament, et donaré una ostia (viva la agresividad).
→ Extinció: no es presenta ni es retira cap estímul després d’una conducta que es vol reduir o
eliminar. Exemple: sudamos de alguien a tope haga lo que haga.
Reforçador fa referència als estímuls que s’utilitzen per produir el reforçament. Poden ser de molt tipus:
→ Primaris o secundaris: segons la seva naturalesa incondicionada o condicionada.
→ Positius o negatius: en funció de si presentem o retirem un estímul.
→ Tangibles o intangibles, etc.
Segons Skinner, cada persona té unes necessitats específiques. En conseqüència, és necessari
experimentar per saber quins reforçaments funcionaran i quins no amb una persona determinada.
Avaluació
Skinner no tenia interès per avaluar la personalitat, sí que avaluava la conducta. L’aproximació de
Skinner a l’avaluació de la conducta s’anomena anàlisi funcional i implica tres aspectes de la
conducta:
→ La freqüència de la conducta.
→ La situació en la que té lloc la conducta.
→ El reforçament associat a la conducta.
→ Mesures fisiològiques i observació directa de la conducta.
Personalitat i diferències individuals Christina Yupton
5. Aprenentatge Social
Els autors d’aquesta perspectiva parteixen del conductisme (Skinner) però amb una aproximació de
l’aprenentatge social (es distancien del conductisme radical). Mantenen la metodologia rigorosa i
científica del conductisme.
Aquesta aproximació està representada pels treballs d’Albert Bandura i Julian Rotter. Aquests dos
autors es centren en la conducta manifesta però accepten les variables cognoscitives internes que
intervenen entre l’estímul i la resposta.
Rotter i Bandura investiguen la conducta al laboratori però també observen el comportament en
ambients socials. Tots dos, coincideixen amb Skinner en que la conducta s’aprèn i que el reforçament
és decisiu per l’aprenentatge, però difereixen amb ell en la seva interpretació de la naturalesa del
reforçament. Tots els principis de Bandura, Rotter i Skinner s’han aplicat a l’àmbit clínic.
El treball de Bandura i Rotter reflexa i reforça el moviment cognoscitiu en la psicologia. A partir
d’aquests autors és quan es comença a parlar de l’aproximació cognitiva-conductual.

Bandura coincideix amb Skinner en que la conducta s’aprèn. Ell investiga com es forma i es modifica
la conducta en un context social.
El que destaca és que pràcticament totes les formes de comportament es poden aprendre sense
experimentar de manera directa cap tipus de reforçament. A diferència de Skinner, que contempla
l’aprenentatge només a partir de l’experiència directa, Bandura emfatitza el paper de l’aprenentatge
observacional o vicari.
També emfatitza la importància d’observar la conducta d’altres persones en el procés d’aprenentatge.
Segons Bandura, aprenen mitjançant reforçament vicari, a l’observar la conducta d’altres persones i
les seves conseqüències.
La idea bàsica de Bandura és que l’aprenentatge por ocórrer mitjançant l’observació o l’exemple i no
únicament a partir del reforçament directe (experiència directe). Per ell, la major part del
comportament s’aprèn mitjançant l’exemple, sigui de manera intencional o accidental.
Per provar la seva teoria, Bandura porta a terme un
experiment amb el ninot Bobo. Consisteix en l’estudi
del comportament d’un grup de nens desprès de veure
models d’adults amb conductes agressives cap a un
ninot (Bobo). Es feien dos grups, un grup era exposat a
un model agressiu i l’altre a un model no agressiu. El
resultat observat va ser que el grup de nens exposat al model agressiu eren més propensos a actuar
amb agressions físiques.
Bandura és un crític rotund del tipus de societat que ofereix als nens el models erronis. Per Skinner, els
reforçadors controlen la conducta, per Bandura són els models els que controlen el comportament.
Avaluació
La seva teoria avalua tant les variables conductuals com les cognitives a través de l’observació directa.
Es fan autorregistres i autoinformes (autoeficàcia, inventaris de personalitat). Mesures fisiològiques.
Personalitat i diferències individuals Christina Yupton

Emfatitza el paper de les variables cognitives i socials per comprendre la personalitat. El reforçament
extern és important (reforçadors socials), però l’efectivitat del reforçament depèn de les nostres
capacitats cognoscitives.
Integra els conceptes d’expectativa i reforç.
Rotter descriu la personalitat com ‘la interacció de l’individu i el seu ambient significatiu’ (1982).
L’aportació més important d’aquest autor és el concepte de locus de control (lloc de control).
Concepte de locus de control: és una expectativa generalitzada per explicar les diferències de
personalitat en les creences de les persones en relació a la font de reforçament.
→ Lloc de control extern: l’obtenció dels reforçadors depèn d’alguna cosa que està fora d’ells
mateixos, alguna cosa que està més enllà de les seves pròpies accions.
→ Lloc de control intern: creuen que el reforçament que reben està controlat per les seves actituds
i conductes.
Avaluació
Els instruments que feia servir eren entrevistes, observació directa, inventaris i autoinformes.
Va dissenyar tècniques específiques per avaluar conceptes del seu sistema.
Avaluació del locus de control intern i extern: l’escala Intern-Extern (I-E) (Rotter, 1966).
Personalitat i diferències individuals Christina Yupton

Tema 5. Perspectiva disposicional.

Aproximació lèxica.
1. Introducció i antecedents

Les premisses d’aquesta perspectiva són:

→ Els individus presenten una disposició a respondre d’una manera determinada en situacions
concretes.
→ Consistència de les accions, pensaments i emocions en el temps i les situacions.
→ Contempla les diferències individuals.

1.2.1 Hipòcrates (400 A.C.) i Galè

Hipòcrates defensa la teoria dels 4 humors que ens parla de que les persones tenim 4 líquids (bilis
groga, bilis negra, sang i flegma) i que si un d’ells ens predomina/el tenim en excés, podem emmalaltir
d’una determinada manera.
Posteriorment, Galè utilitza aquesta teoria i li afegeix un factor, les característiques temperamentals:
→ Bilis groga (colèric): persones molt irritables, orgulloses, irascibles, arrogants, amb ràbia.
→ Bilis negra (melangiós): persones amb tendència a la tristesa, pessimisme, depressió.
→ Sang (sanguini): persones optimistes, temperamentals, valentes, extravertides, flexibles.
→ Flegma (flegmàtic): persones amb molta calma, apatia, inexpressives.
1.2.2 Wilhelm Wundt (1832-1920)
Introdueix el concepte de dimensió, mentre que abans es parlava de tipologies o categories, on en
cadascuna s’encaixava una persona.
La dimensió és una variable quantitativa no categòrica, és a dir, parla d’un gradient d’una
característica.
Wundt agrupa en 2 dimensions les categories de Galè:
→ Emocional vs. no emocional: intensitat/força de les emocions.
→ Estable vs. inestable: velocitat de canvi en les emocions de la persona.
1.2.3 Carl Jung (1932)
Fa una classificació dels individus en dues categories. És el primer autor que descriu la introversió i
l’extraversió com una dimensió. Diu que una persona no és introvertida o extravertida, sinó que es
situa en un nivell intermig entre aquests dos trets.

Introvertits Extravertits
Prefereixen estar sols, tenen pocs amics Prefereixen companyia, tenen molts amics.
Preferència per activitats amb poc contacte Expliquen els problemes.
social.
No expliquen els problemes.
Personalitat i diferències individuals Christina Yupton

2. Tipus i trets
Diferencia entre tipus i trets:
→ Tipus: Són categories de pertinença diferents i discontinues. No hi ha terme mig. Es presenten
diferencies qualitatives. Ex.: Home-Dona.
→ Tret: Son dimensions i variables continues en les que no hi ha diferencies qualitatives sinó
diferencies quantitatives. Ex.: Estatura, pes, introversió.

3. Gordon Allport
El primer autor en definir i acotar el concepte de tret de la personalitat.
Criticava el psicoanàlisi perquè deia que era massa complicat i massa profund. També criticava el
condicionament clàssic perquè creia que era massa senzill.

Defineix el concepte de tret com la disposició o aspectes estables de la personalitat que influeixen en
la conducta en una àmplia gamma de situacions. Segons la seva teoria, no hi ha dues persones iguals
que puguin presentar el mateix tret de personalitat. Fins i tot, una mateixa persona tingui trets
contradictoris, que estan en equilibri perquè es manifesten en situacions diferents.
El tret és la unitat d’anàlisi més vàlida per a l’estudi de les diferents individuals i una entitat psicològica
que converteix diferents estímuls i respostes en equivalents, és a dir, es com un patró.
→ Exemple: Por al comunisme
 Estímuls o situacions: Comunisme, llibres de Marx, intel·lectuals, liberals, sindicats... La
meva resposta serà rebutjar tots aquests estímuls per el meu por al comunisme.
Diferents situacions = Mateixa resposta.
 Respostes o conductes: Votar a dretes, afiliar-se al KKklan, criticar la ONU... Totes
aquestes respostes i conductes són conseqüència de la meva por al comunisme.
Diferents respostes = Mateix significat funcional.
8 criteris bàsics per definir un tret:
1. Real: no és un constructe teòric que s’inventi l’avaluador sinó que observable.
2. Més generalitzable que un hàbit: un hàbit implica una freqüència que pot ser canviada,
eliminada, nova... En canvi, un tret presenta una disposició estable.
3. Dinàmic: depèn de la situació es manifesta o no, s’adapta.
4. Empíric: es pot trobar de forma empírica, es pot comprovar.
5. Independent dels altres.
6. No implica judici moral.
7. Es pot analitzar la seva distribució en la població: es pot comparar.
8. La consistència no és prova de la no-existència: que no es manifesti no vol dir que no existeixi.

La personalitat és el conjunt de trets que ens caracteritzen. És estable, només canvia la conducta
(manifestació oberta) en funció de la situació.
→ Analogia de l’aigua: normalment veiem l’aigua en estat líquid, però sabem que té altres estats
i quan la veiem en aquests altres estats, no pensem que ara és una altra cosa, continua sent
Personalitat i diferències individuals Christina Yupton
aigua. Es compara amb la personalitat ja que una persona té una conducta habitual, però
segons la situació la seva conducta pot variar. Varia la conducta, no la personalitat (trets).
Els trets i les situacions interaccionen i determinen la conducta que apareixerà. Una diferencia
important amb Skinner és que el subjecte no és un simple reactiu a les situacions, sinó que es troba
en aquestes perquè ell s’hi ha implicat.

4. Raymon B. Cattell
El fonament del que es parteix és que el llenguatge és la via per a identificar els trets de personalitat
i l’objectiu de l’autor és trobar unitats lingüístiques amples que descriguin la personalitat.
Els aspectes rellevants de la personalitat estan registrats en el llenguatge natural derivant de les
interaccions socials.
Cattell presenta un model de recollida de dades:
→ Dades L (life record data): registres de la vida real, basats en observacions del comportament
quotidià.
→ Dades Q (questionnaire data): aplicació d’autoavaluacions, o opinions dels subjectes sobre si
mateixos.
→ Dades T (test objective data): aplicació de proves objectives.

5. Teoria de la personalitat de R. B. Cattell

Una bona teoria ha de tenir en compte:
→ Els diferents trets
→ Els determinants genètics i ambientals.
→ La interacció entre ells.
→ Metodologia empírica: anàlisi factorial i anàlisi multivariant.
La personalitat és allò que ens permet predir el que una persona farà en una situació determinada.
Per això, Cattell genera una fórmula de predicció:
FALTAAN COSIIISSS