EL PROBLEMA FILOSÒFIC DEL CONEIXEMENT

1. Teoria del coneixement

Epistemologia → branca de la filosofia que tracta les qüestions sobre el coneixement, que
estudia, la qual cosa s'entén per coneixement, quals són les eines que tenim per a
adquirir-ho i la fiabilitat d'elles, com classifcar els diferents tipus de coneixement, si existeixen
o no limitis per al.
1.1. Concepte i graus de coneixement
El coneixement és una forma de saber.
• Coneixement: Creença de la qual estem segurs i que a més podem provar. Ho caracteritza
el poder justificar racionalment alguna cosa.
• Opinió: Apreciació subjectiva de la qual no podem dir que estiguem segurs ni podem provar.
Valoració de la realitat, es basa en els nostres interessos, creences, desitjos... no sol
secundar-se en raons contundents.
• Creença :
Ús dubitatiu: No estem realment segurs de la veritat del que afirmem, malgrat tenir raons
contundents.
Ús assertiu: Estem segurs d'alguna cosa però no podem provar-ho, aquesta incapacitat ho
distingeix del coneixement.
OPINIÓ CREENÇA CONEIXEMENT

Seguretat - + +

Justificable - - +

Objectiu - - +

1.2. Eines del coneixement

• Percepció: Ens posa en contacte amb la realitat i ens permet construir representacions
d'aquesta a partir de les dades proporcionades pels sentits. Organitza i interpreta les dades
sensorials.
• Memòria: Ens possibilita retenir imatges i recordar-les en un futur. Permet l'aprenentatge i la
nostra identitat com a persones.
• Imaginació: Capacitat de reproduir, modificar i crear imatges amb llibertat i espontaneïtat.
Reproductora: tracta de representar la realitat mitjançant imatges. Creadora o fantàstica:
inventa imatges recreant un món diferent del real.
• Intel·ligència: Capacitat de pensar, entendre, assimilar, elaborar i utilitzar informació per a
resoldre problemes. Ens serveix per a triar la millor opció davant una determinada situació.

1.3. El procés del coneixement: L'abstracció.

L'abstracció → es considera que el coneixement de la realitat comença en l'experiència o
amb les dades sensorials que rebem d'aquesta. A partir del coneixement d'un o més casos
podem asistir a un coneixement de major abast i amb pretensió d'objectivitat.
• Els empiristes entenen que la raó és clau per a desenvolupar el coneixement, però el
coneixement racional ha de partir de les dades sensorials.
• Els racionalistes sostenen que els sentits no son sempre fiables, és la raó l'única que pot
construir-se legitimamente com una base sólida per al coneixement.
1.4. L'epistemologia Kantiana
Amb la intenció de superar a l'antagonisme, Kant va formular una explicació del procés de
coneixement que recollís els aspectes que li van semblar més vàlids. Segons ell, participen
tres cultades humanes:
• Sensibilitat: és la facultat de recollir les dades externes i situar aquestes dades en un lloc i
temps concrets
• Enteniment: Una facultat que pugui crear un síntesi de les percepcions, Kant la denomina
fenomen empíric. Les categories ens serveixen per a estructurar la informació que capten els
nostres sentits.
Conceptes purs: ordenen el que recullen els sentits
Conceptes empírics: nomenen els fenṕmens que observem
• Raó: Capacitat humana de representar la realitat connectant uns fenòmens amb uns altres.
Però per a kant la raó seria qui ens indueix a plantejar-nos el perquè de les coses de manera
constant.
Aquesta cadena de perquès, dona lloc a les "idees metafísiques":
Idees Metafísiques: idees que no tenen el seu origen en l'experiència però a les quals recorre
l'ésser humà per a explicar-se la realitat. Quan tractem d'emprar enteniment per a demostrar
alguna cosa ens topem amb una dificultat, per això Kant va arribar a la conclusió que no pot
haver-hi coneixement sobre les entitats metafísiques.

1.5. Racionalitat teòrica i pràctica

Kant distingeix entre un ús de la raó pràctica i un ús teòric:
→ Raó Teòrica: consisteix a formular judicis que no es limitin a expressar simples opinions,
sinó que adquireixin el caràcter de coneixement objectiu:
Fets habituals: som testimonis en la vida quotidiana.
Conocimeinetos cientificos: lleis i teorias sobre el funcionament de les coses
Teoremes logicos i matematicos: no es refereix a ningun fet empirico
→ Raó Pràctica: Capacitat de distriar quines eleccions o actes són èticament bons i quines
opcions no poden ser justificades moralment. Consisteix a formular imperatius que puguin
tenir validesa universal. Per a qualificar una acció veritablement ètica cal tenir en compte la
motivació del subjecte que duu a terme aquesta acció, només quan actuem d'una forma
desinteressada, podem parlar de conducta moral.

3. Els límits del coneixement

3.1. La possibilitat del coneixement
El dogmatisme:
- Posició filosòfica segons la qual podem adquirir coneixement segur i universal, i tenir
absoluta certesa d'això.
- Defensa la possibilitat d'ampliar progressivament i ininterrompudament els nostres
coneixements
- Actitud mes optimista dins de la filosofia.
- Filosofo dogmatico = Descartes
L'escepticisme:
- Posició oposada al dogmatisme.
- L'escepticisme moderat dubte que sigui possible un coneixement ferm i segur. El radical el
nega, consideren que accedir a aquest coneixement és un desig inassolible.
- Per a alguns escèptics el desig de conèixer ha de ser acceptat com allò que orienta la
nostra vida, per a uns altres ha de ser rebutjat per irrealitzable.
- Pirrón= Primer escèptic.
El criticisme
- Postura intermèdia entre el dogmatisme i l'escepticisme.
- Per als pensadors citicos, com Kant, el coneixement és poible.
 - Sense emargo aquest no és inqüestionable i definitiu, ha de ser revisat i criticat
constantemene per a detectar possibles falsificacions i errors.
El relativisme
- Postura que nega la existeincia d'una veritat absoluta
- Rebutja la pretension d'un cnociemiento objectiu i universal, considera que només
existeixen opinions particulars i vàlides en un determinat context.
- Els sofistes són considerats els pares del relativisme epistemològic i moral.
El perspectivisme
- Molts aspectes semblants al relativisme però, es diferencia d'un fonamental: no nega la
possibilitat teòrica d'una veritat absoluta.
- Cada subjecte que coneix ho fa des d'un punt de vista particular, la qual cosa no fa la seva
visió falsa sinó parciall, per la qual cosa és insustittible ja que rcoge un aspecte important.
- Totes les oersoectivas seian la veritat absoluta.

3.2 La conquesta de la veritat: Una tasca col·lectiva

• La conquesta de la veritat suposa esforç continu en doble adreça:
Sortir de la ignorància, augmentat el coneixement mitjançant l'estudi i la recerca
Sortir de l'error, mitjançant la crítica del fals coneixement.
• Aquesta doble tasca s'ha d'abordar de manera:
Permanentment: Som responsables de lluitar contra la nostra pròpia ignorància, intentar
ampliar els nostres coneixements i aprofundir quan es pugui. També som responsables de
mantenir-nos ben informats i d'estar alerta contra l'autoengany i distorsió ideològica.
Col·lectivament: Ser conscient que el coneixement no és exclusiu de cap grup,cultural,etc,
sinó de tota la humanitat cal defensar i reconèixer l'educació com un dret universal i
fonamental.

3. LA FILOSOFÍA DE LA CIENCIA

1.El coneixement científic

1.1 L'origen de la ciència
• La ciència i la filosofia sorgeixen d'un mateix origen i en un principi eren disciplines indistingibles. La
ciència es va independitzar de la filosofia i va començar a desenvolupar uns mètodes propis durant
un període conegut com a Revolució Científica (Segles XVI i
XVII)
1.2 Característiques de la ciència
• Experimentació:
Introduïda per Galileu. Es basava en l'observació, ja que algunes de les seves hipòtesis no eren
experimentals en la vida quotidiana. Ho contrastava creant una situació ideal en la qual elements
perturbantes eren eliminats.
Així l'experiment va permetre l'aïllament del fenomen podent estudiar aquelles variables decisives
També, va ser el primer a usar telescopis, això va ser imparable per a la ciència.
• Matematització:
Galileu, va afirmar que la naturalesa atén regularitats que es podien expressar mitjançant les
matemàtiques. Cobra un paper important la quantificació aportant així una major precisió i
alliberant-se de la subjectivitat.
1.3 Components de la ciència
● Conceptes
- Classificatoris: organitzar la realitat
- Comparatius: ordenar gradualment la realitat en conjunt
- Mètrics: mesurar numèricament propietats dels objectes
● Lleis → enunciats bàsics
- Conceptes definits prèviament
 - Manera universal
● Teories → formen sistemes compactes
1.4. Les explicacions científiques
- Deductiva
- Probabilística
- Teleològica
- Genètica
1.5. La classificació de les ciències
- Formals: no fets o esdeveniments, relacions entre símbols. Lògica o Matemàtiques
- Empíriques: ocupan de la realitat:
- Naturals: realitat natural. Física, Biologia…
-Socials o humanes: realitat social i humana. Història, Psicologia…

3. La qüestió de la demarcació
Quan parlem del problema de la demarcació ens referim a la discussió sobre com establir el criteri
que ens permeti distingir quines teories són científiques i quins no. Els filòsofs han ofert diferents
respostes:
3.1 Verificacionismo
• A principis del segle XX els anomenats neopositivistes o empiristes lògics del Cercle de
Viena van defensar aquesta idea
• Perquè una teoria pugui ser considerada com a científica ha de ser verificable empíricament.
• Consideraven que la inducció era el genuí mètode científic.
Sota el seu punt de vista, en ciència sempre partíem de l'observació i una vegada. que hi ha
suficients dades, es passa d'efectuar generalitzacions a lleis o teories. Així que les teories
científiques parteixen sempre de l'experiència.
3.2 Falsacionisme
• Karl Popper, estava totalment en contra amb el Cercle de Viena, el caracteritzava a la ciència com a
capacitat de realitzar prediccions arriscades, així que va proposar reconèixer com a teories
científiques les que s'exposessin a l'error.
• Segons Popper, un científic, no realitza experiments per a confirmar o verificar teories sinó procura
la deducció de conseqüències experimentals que posin en dubte la teoria.
Una teoria científica ha de ser falsable.

4. El progrés científic
Tant Popper com els membres del Cercle de Viena entenien que si la ciència més recent és més
veritable que les teories antigues, podríem afirmar que en la ciència hi ha un progrés.
4.1 Thomas S. Kuhn
• La seva obra "L'estructura de les revolucions científiques" va qüestionar la idea de progrés científic
a partir d'una anàlisi de la història de la ciència i la seva concepció dels paradigmes científics.
• Segons Kuhn podem distingir diferents fases en el desenvolupament històric de la ciència:
D'una banda assenyala els moments/ etapes revolucionàries/: Quan unes idees científiques eren
substituïdes per altres (Ej: Revolució copernicana)
Seguit a això, hi ha llargs períodes en els quals es desenvolupa la ciència normal: Aquí es duu a
terme el treball diari dels investigadors i es desplega un paradigma científic.
- Paradigma científic: Compost per concepcions teòriques compartides pels membres de la comunitat
científica. Els científics que desenvolupen la seva activitat sota un mateix paradigma comparteixen
valors, creences i afirmacions teòriques
• Kuhn diu que la ciència és una activitat conservadora i que el treball habituañ dels cientificos
consisteix a ampliar ek nombre d'aplicacions del paradigma i a realitzar els mínims ajustos per a
incorporar possibles anomalies. Aquestes anomalies s'ignoren però es van acumulant i això fa que el
paradigma es torni insostenible i que calgui consolidar un nou.
• Segons Kuhn, els científics no acullen un paradigma per qüestions objectives, sinó que també
influeix la fé i la irracionalitat. Els paradigmes són incommensurables i les teories cal jutjar-les des del
propi paradigma.
4.2 Lakatos
Pertanyent a la filosofia de la ciència contemporània i rebutja la idea de Kuhn i tracta de millorar les
posicions de Popper:
• Ell defensava el “falsacionisme sofisticat” on deia que les teories cientifica, estaven en relació i en
dependència unes de les altres en elaborar una predicció a partir d'elles i que aquesta no es
compleixi. Els científics no descarten directament la teoria perquè alomejor la fallada està entre
alguna de les que estan en connexió amb ella i la que havíem donat per vàlida
• Per a ell, les teories formen: programes de recerca científica on hi ha:
Nucli ferm: Conjunt de proposicions que es donen per vàlides i no es qüestionen
Cercle protector: Conjunt d'hipòtesis auxiliars, que seran modificades, eliminades o reemplaçades si
la predicció no es compleix.

5. El cientisme ingenu
Els filòsofs diuen cientisme ingenu a la idea sobre que la ciència és un tipus de saber objectiu i
moralment neutre que va descobrint cada vegada més veritats, és un mètode rigorós i eficaç que
permet demostrar tot el que afirma. Segons el cientisme ingenu, el món és tal com el representem.
6.1 Feyerabend
• Qüestiona el propi mètode científic
• En la seva obra "Contra el mètode" defensa que no existeix realment un únic mètode científic al
qual es pugui apel·lar per a diferenciar el que és ciència i el que no.
Assenyala que en les diferents ciències s'empren molt diversos mètodes ja que la manera de
treballar en cada ciència és molt diferent
• Al·ludeix a un anarquisme epistemològic i rebutja que puguem parlar de regles
metodològiques universals

T-4 L’EXPLICACIÓ METAFÍSICA DE LA REALITAT

1. LA METAFISICA I L’ESTUDI DEL SER

Metafísica 🡪 branca de la filosofia. Es qüestiona com es que canviem completament i paradoxalment

però seguim sent els mateixos.

1.1. ORIGEN DEL TERME

Andrònic de Rodes va encunyar el terme metafísica.

Andrònic va trobar unes obres inclassificables, no tractaven qüestions de filosofia natural, lògica,
ètica o estètica. Els va col·locar i agrupar sota un nom darrere els llibres de física.

metafisica 🡪 més enllà de la física.

La física 🡪 estudi de la realitat percebuda i coneguda per observació i experiència, la realitat natural i
material

La metafísica 🡪 estudi o saber de la realitat entesa, en un sentit més ampli i profund. es troba darrere
o més enllà del realisme material o natural.

1.2. LA REALITAT

La realitat 🡪 constituïda pel conjunt de tot allò que existeix o que és. Esdevenir si una cosa es real
es una de les pretensions fonamentals de la metafísica.

Concepcions bàsiques de la realitat:

 - En un sentit restrictiu 🡪 la realitat és tot el que ens envolta i hi podem tenir experiència, ja
que:
o es tracta d'éssers observables pels sentits,
o es poden observar-se gràcies a instruments
o podem constatar les conseqüències de la seva existència.
Coincideix amb la concepció científica de la realitat física o material.
- En un sentit ampli 🡪 tenen existència:
o els éssers materials i observables de la ciència
o les realitats subjectives intimes (sentiments, idees, creences...)
o els productes culturals (personatges literaris, mitològics...)
o les realitats immaterials o espirituals (la ment, Déu, la llibertat...)
o l'essència de les coses (el que no podem observar però que te realitat material.

1.3. L’ESTUDI DEL SER

La metafísica 🡪 Tracta d'explicar els aspectes de la realitat exclosos de les consideracions

científiques i oferir una explicació de la realitat deixant clar què significa ser.

segons Aristòtil 🡪 la metafísica o filosofia primera es caracteritza per:

- Ser una ciència diferent de les ciències particulars (física, biologia...). és més general i es la
base per a la resta de les ciències.
- Ocupar-se del ser en tant que ser 🡪 li interessa el ser general i no el concret.

En l'estudi del ser convé començar per un anàlisi lingüístic:

- Us predicatiu 🡪 El gat és blanc. En Pere és bo 🡪 el verb ser té una funció de còpula que
uneix subjecte i predicat amb la propietat que se li atribueix.
- Us existencial 🡪 El gat és. En Pere és 🡪 en Pere i el gat existeixen, tenint en compte que no
podem considerar l'existència en el sentit restrictiu de la ciència, sinó en un sentit ampli.

Podem reinterpretar aquesta distinció entre l'ús dicatiu i l'ús existencial de ser:

- Ser com a accident 🡪 l’ús del verb predicatiu, atribueix a una realitat propietats o qualitats,
aquestes són maneres de ser que no tenen existència per elles mateixes, necessiten una
altra realitat per ser, a més son variables.
- Ser per si mateix o substància 🡪 l’ús del verb ser existencial, es un ser que té existència per
si mateix, no depèn d'una altra realitat per existir.

1.4. REALITAT I APARENÇA

la realitat és la mateixa per tots els essers vius i el que canvia és la percepció, la forma en que se'ns
apareix. Per això, solem distingir la realitat de la seva aparença.

- Realitat 🡪 conjunt de tots els éssers i objectes que tenen existència per si mateixos,
independentment que hi hagi algun ésser o subjecte que els capti o percebi.
- Aparença 🡪 forma en què es manifesta o apareix la realitat als subjectes que la perceben.

Hi ha diverses postures filosòfiques segons la valoració de la relació entre aparences i realitat:

- Aparences = ocultació:
o Els sentits ens poden enganyar, ocultant-nos l'autèntica realitat. Ja que no podem
estar segurs que la realitat sigui tal i com ens la mostren els nostres sentits, hem de
dubtar de les aparences.
- Aparences = representació
o La realitat i la manera de com apareixen les coses no coincideixen plenament.
Conèixer i analitzar les aparences d'acord amb lleis ens fa conèixer millor la realitat.
Les aparences no oculten la realitat, sinó que són la manera de representar-la.

1.5. EL PROBLEMA DEL NO SER: EL NO-RES

La idea de no-res correspon a la negació del ser, al no ser. Així:

- Ser 🡪 és allò que hi ha, allò que existeix, la realitat.

- No-res 🡪 és la negació del ser, allò que no és, allò que no existeix o no té realitat.

La realitat 🡪 categoria de ser a tot allò que ens és present d'una manera o d'una altra, encara que no
existeixi físicament.

No té sentit dir “x no és”, perquè si no, com podem referir- nos a «x», encara que només sigui per dir
que «no és», si no hi ha cap manera d'imaginar-ho? I el mateix per al no-res: com podem
anomenar-lo si no és?

Davant aquesta problemàtica, presentarem dues postures:

- El no-res és una pseudoidea 🡪 Henri Bergson, el no-res és un terme sense significat. No es

pot imaginar o pensar, ja que quan vols dir que una cosa no existeix ja te la estàs imaginant i
per tant ja subsisteix una cosa.
- El no-res és un terme lògic 🡪 el no-res, és, ja que ens podem referir a aquest. Podem fer
servir el terme en el llenguatge per expressar la negació d'una existència, sense tenir en
compte de si es un concepte real o no. És una estructura lògica buida de contingut, però és.

1.6. ORIENTACIONS DE LA METAFÍSICA

Les diferents teories metafísiques per categoritzar racionalment allò real, son diferents segons la
manera d’enfrontar-se a les qüestions múltiples:

- La unitat i la multiplicitat
- El canvi i la permanència
- L'essència i l'existència
- La matèria i l'esperit.

Segons consideren que tot procedeix o no d'un principi únic:

● MONISTES 🡪 Defensen que, malgrat la pluralitat i la diversitat aparent de la realitat, aquesta

s'origina o està constituïda a partir d'un únic principi o element.
● PLURALISTES 🡪 Consideren que els principis de la natura són múltiples. Aquesta és la
manera més senzilla d'explicar la pluralitat i la diversitat que s'observa al món.

Segons consideren que tot es redueix a allò material o no:

● MATERIALISTES 🡪 Centren el seu estudi de la realitat en la matèria. Consideren que per

explicar-la no és necessari recórrer a realitats o principis espirituals. Els materialistes neguen
l'existència de realitats espirituals: Déu, l'ànima...
● ESPIRITUALISTES 🡪 Consideren que els principis materials són insuficients per explicar la
realitat. Defensen l'existència de principis ideals que estructuren o donen forma a la realitat
material i realitats espirituals (la ment o Déu).

Segons consideren o no que l'ésser humà comparteix una mateixa naturalesa:

● ESSENCIALISME 🡪 L'essència és allò que estableix la clau de la identitat. Cada ésser té una
essència. Defineix allò que una cosa és. El nostre ser és qui dicta la nostra manera d'actuar,
però la nostra naturalesa ens empeny a actuar d'una determinada manera. Tot el que fem és
conseqüència del que som. La nostra manera de ser marca la nostra manera d'actuar.
● EXISTENCIALISME
o En els éssers humans 🡪 compartim una mateixa condició, però no una naturalesa
essencial. L'existència precedeix a l'essència, allò que som canviarà a partir de la
manera de viure. Són les accions que anem fent aquelles que construeixen la nostra
identitat, definint allò que som.
Tenim diverses opcions en cada situació, valorant les seves conseqüències. I cada
elecció pot ser decisiva a la nostra vida. Som el resultat de les nostres decisions.
2.3. PROBLEMES DE L’ESPIRITUALISME
● Problema epistemològic 🡪 És possible un coneixement racional i fiable de les realitats espirituals.
Tanmateix, els titubejos, les contradiccions i els replantejaments de les teories deixen veure el
caràcter problemàtic i discutible d'una percepció estricta i fiable d'aquesta realitat.
● Problema ontològic 🡪 En predicar l'existència de diversos tipus de realitats els pensadors han
d'explicar com es relacionen aquestes.
● Problema antropològic 🡪 Des de la perspectiva espiritualista, l'ésser humà és la unió de dues
realitats de naturalesa diferent: cos (naturalesa material) i ànima (naturalesa espiritual). Qüestió
delicada en la reflexió filosòfica.

3.3. PROBLEMES DEL MATERIALISME

Avantatge del materialisme 🡪 aconsegueix superar les dificultats que genera l'espiritualisme (Ex:
explica la relació de la realitat material i l'espiritual).

● Problema epistemològic 🡪 l'existència de sensacions i percepcions demostra que existeix

una realitat externa que les causa. Tanmateix, les sensacions són subjectives. Sobre aquesta
relació és impossible cap experiència i, per tant, cap coneixement.
● Problema antropològic 🡪 fer extensibles les teories materialistes a la concepció de l'ésser
humà, sorgeixen greus dificultats:
o El determinisme 🡪 El mecanicisme comporta una visió determinista de l'esdevenir
natural i humà que dificulta la defensa de la lliberta humana.
Tots els successos del món responen a lleis causals, permetent poder ser explicats.
o Ment i cervell 🡪 són el mateix. Els estats i processos mentals es poden identificar
amb estats neuronals del cervell. Això contradiu a les nostres intuïcions bàsiques.
● Problema metafísic 🡪 la metafísica és l'estudi de la realitat més enllà de la física, i el
materialisme nega l'existència d'aquest tipus de realitat.

T-5 LES COSMOVISIONS I LA FILOSOFIA DE LA NATURA

1. LA FILOSOFIA DE LA NATURA

La filosofia de la natura 🡪 es caracteritza pe tractar d'oferir una explicació racional a les preguntes
relatives a la composició de matèria, el seu origen, el moviment i les lleis que la regeixen, etc. Es pot
considerar l'antecessora de les ciències modernes.

11.1.COSMOVISIÓ

En les histories i relats de civilitzacions antigues feien referència a l'origen del cosmos i el vincle entre
l'ésser humà i el món.

Cosmovisió 🡪 Per a referir-se a aquest conjunt d'idees sobre el món que comparteixen els habitants
d'una mateixa civilització, cultura o societat. El significat de la paraula és 'bellesa, harmonia i ordre' o
«visió de l'univers».

11.2.COSMOVISIONS MÍTIQUES

Els humans des de els inicis del temps han estat atemorits de 🡪 Fenòmens meteorològics (rajos o
pluja), Catàstrofes naturals (terratrèmols i volcans) i Fenòmens astronòmics (irrupció de cometes
en una nit estrellada o eclipsis).
Per fer aquesta realitat inhòspita i desconeguda més comprensible i habitable els essers humans van
elaborar unes narratives que aspiraven a donar explicacions de tot allò que hi havia al món.

Els relats:
- Protagonitzats per 🡪 éssers poderosos com els déus i els titans
- Narraven l'origen de tot allò que existia
- Revelaven la causa d'esdeveniments que d'alguna manera no tenien explicació (la pluja, el
foc, la mort...).
- Ajudaven l'ésser humà a dotar de sentit el seu món i la seva vida.

Els mites 🡪 Proporcionen una cosmovisió i tenen la capacitat d'oferir una imatge de l'univers, del seu
origen i del lloc que hi ocupa l'ésser humà.
Característiques:
- Tenien una naturalesa simbòlica
Personificaven els fenòmens naturals, representats com a manifestacions d'éssers poderosos i
fantàstics.

11.3.COSMOVISIONS CIENTÍFIQUES

Les cosmovisions científiques aspiren a 🡪 donar explicacions del món i fer-lo més comprensible.
Busquen explicacions racionals basades en l'observació i l’experimentació. Neixen de la pràctica
científica.

Les explicacions científiques 🡪 donen forma al món, el conjunt de les quals constitueix una visió de
l'univers i de la posició que hi ocupa l'ésser humà.

Característiques:

● Les idees estan interconnectades 🡪 depenen unes de les altres formant un sistema. Son un
conjunt d'idees que s'entrellacen les unes amb les altres.
● Les idees no són aleatòries o preses a l'atzar 🡪 es sustenten en arguments sòlids
(l'observació, l'experimentació, el raonament...) i per l'aplicació d'un mètode rigorós (científic).
● Idees vertaderes sense ser comprovades o experimentades 🡪 sobre elles se sustenten altres
creences vertaderes i fonamentals per a mantenir la cosmovisió. La veritat d'algunes idees
depèn que unes altres siguin també certes.
● Existència d’un consens general 🡪 per a que un conjunt d'idees pugui ser definit com a
cosmovisió, ha de ser compartit per una gran part de la societat.

2. LA COSMOVISIO ACTUAL

REVOLUCIÓ DEL MACROCOSMOS

La teoria de la relativitat tirava per terra les convencions de la física clàssica afirmava que no
existeixen un espai i un temps absoluts i independents del subjecte que els experimenta. Espai i
temps són mesures que obté un observador i que depenen de la velocitat a la qual es trobi, aquests
formen un continu quadri-dimensional.

Einstein va publicar la teoria general de la relativitat en aquesta es deriven conseqüències

revolucionàries per a la cosmologia i la comprensió de l'univers.

La teoria de la relativitat 🡪 explicava els moviments orbitals dels planetes i com l'univers està en un
procés d'expansió.

L'EXPANSIÓ DE L'UNIVERS

A l'Antiguitat 🡪 havia la idea que l'univers és estàtic, els planetes es mouen, però l'univers està en
repòs. Einstein es troba que l’univers està en un procés continu d'expansió.

Edmund Hubble 🡪 va descobrir que la Via Làctica no és l'única galàxia de l'univers també es va
adonar que les galàxies més llunyanes del nostre sistema s'allunyen també més de pressa.
TEORIA DEL BIG BANG

La teoria del Big Bang 🡪 considera que l'univers es va formar a partir d'una gran explosió que
segurament va ocórrer fa quinze mil milions d'anys. Aquesta explosió va ser un procés de contracció
de tota la seva massa en un punt de màxima densitat.

De l’explosió, es van formar els àtoms d'hidrogen, d'heli, de liti...,els quals formen les galàxies actuals

Aquesta teoria va ser confirmada en detectar la radiació que hauria deixat aquesta explosió inicial

TEORIA DEL BIG CRUNCH

La història de l'univers és 🡪 la ralentització d'un procés d'expansió iniciat amb una gran explosió.
Aquesta ralentització serà suficient per a detenir l'expansió de l'univers, n’hi han dues possibilitats:

● L'acció gravitatòria detindrà l'expansió de l'univers i originarà un procés de contracció que

conduirà, al moment inicial, i així es produirà un nou Big Bang.
● L'expansió continuarà indefinidament i l'univers morirà per refredament quan la matèria i
l'energia es dispersin en un espai cada vegada més gran i fred.

1.1. LA FÍSICA QUÀNTICA

El món atòmic va començar a revelar característiques sorprenents i paradoxals:

LA DUALITAT ONA-PARTÍCULA

Tradicionalment 🡪 la matèria s’entenia com discontínua i de naturalesa corpuscular, i l'energia,

contínua i de naturalesa ondulatòria.

Segons la física quântica 🡪 la matèria i l'energia es comporten com a partícules i com ones, fet
paradoxal, ja que les propietats corpusculars i ondulatòries són incompatibles.

Max Planck 🡪 va descobrir que l'energia no s'emet de manera contínua, sinó en quantums, de
naturalesa discontínua.

Einstein 🡪 identificava els quantums de la llum, als quals va anomenar fotons.

Louis de Broglie 🡪 va proposar que els electrons també es comporten com a partícules i com a ones.

Max Born 🡪 creia que les propietats corpusculars i ondulatòries son maneres d'imaginar un procés
objectiu. Es qüestionava la nostra capacitat o existència per accedir a l'autèntica realitat.

La física quàntica elaborar dues teories alternatives basades en la incertesa:

- Mecànica matricial de Werner Heisenberg 🡪 la interpretació dels processos físics com a

processos discontinus de naturalesa corpuscular com les nostres observacions i
coneixement.
- Mecànica ondulatòria d'Erwin Schrödinger 🡪 la interpretació dels processos físics com a
processos continus i, destaca el comportament ondulatori de la matèria.

PRINCIPI D'INCERTESA

tot implica una interacció entre l'observador i l'objecte observat que altera les condicions d'aquest
últim. Aquest fet, es converteix en un problema en fenòmens subatòmics, ja que qualsevol alteració,
resulta significativa i determinant.

LA SUPERPOSICIÓ QUÀNTICA

Una de les conseqüències de la mecànica quàntica es dues realitats diferents i oposades poden
arribar a superposar-se simultàniament.

La majoria dels físics considera que és el propi observador qui decanta l'observació en un sentit o un
altre.
En la realitat es donen els dos estats superposats, la realitat és indeterminada, perquè es troba en
tots els estats possibles alhora.

1.2. LA TEORIA DEL CAOS

La teoria del caos 🡪 constitueix el tercer gran paradigma cientific actual. Neix com una descripció de
certs fenòmens de la realitat que escapen a la previsibilitat. Sorgeix de l'observació, el caos, tret
característic de molts processos naturals.

Els fenòmens estudiats 🡪 tracten de sistemes dinàmics on petites desviacions al principi deriven en
resultats divergents. Fenòmens pels quals existeix una llei, però que no els fa predictibles.

La teoria del caos es relaciona amb la geometria fractal 🡪 eina capaç d’abordar l'estudi dels
fenòmens caòtics, pot donar-nos la clau per veure com és possible que sorgeixi ordre a partir del
caos.

Cada vegada més, la teoria del caos mostra aplicacions en diferents àrees: biologia, economia,
sociologia, etc.

T-6 L’EVOLUCIÓ HUMANA

2. LA NATURALESA HUMANA I EL PROCÉS D'HOMINITZACIÓ

21.1. EXPLICACIONS PREEVOLUCIONISTES

Els primers filòsofs grecs 🡪 creien que les espècies no havien sofert canvis des del seu origen. Sinò
que els individus son els que es modificaven al llarg de la seva vida,

La tradició bíblica explicava l'origen de l'ésser humà amb la teoria creacionista, sustentant una
interpretació literal del Llibre del Gènesi. Les seves tesis bàsiques eren: la creació separada i
definitiva de totes les espècies vives, i la creació de l'ésser humà per Déu, a imatge i semblança
seva.

Carl von Linné i Georges Cuvier 🡪 consideraven que l'adaptabilitat dels individus al medi es el
resultat d'un disseny intel·ligent, això evidenciava l'existència d'un creador.

Lamarck 🡪 defensava una visió evolucionista de l'esdevenir natural.

21.2. EXPLICACIONS EVOLUCIONISTES

Charles Darwin 🡪 va assentar les bases de les explicacions evolucionistes actuals. Podem sintetitzar
la seva teoria en tres tesis fonamentals:

● Les espècies s'originen per transformacions continuades 🡪 Totes les espècies, botàniques i
zoològiques, provenen d'altres anteriors mitjançant canvis graduals.
● La selecció natural és el principi explicatiu de l'evolució 🡪 només perduren i es transmeten
els canvis que resulten més eficaços per la vida. Els millor dotats, els que millor s'adapten al
medi, sobreviuen i transmeten hereditàriament les seves característiques.
● L'ésser humà descendeix d'antics primats 🡪 procedeix de l'evolució d'espècies anteriors
extingides.

La teoria darwinista 🡪 no explicava els mecanismes que determinaven quines característiques es

transmetien de generació en generació, ni de quina manera ho feien.

Gregor Mendel 🡪 assegurava que els caràcters hereditaris venen determinats per factors específics
🡪 els gens.

Les doctrines mutacionistes 🡪 expliquen els canvis en les característiques de les espècies a partir
d'alteracions o mutacions en el material genètic.
teoria de l'equilibri puntuat o equilibri interromput 🡪 l'evolució avança a salts, i no amb un ritme
uniforme. En el pas d'una espècie a una altra a vegades es produiria una macro mutació positiva, una
mutació a gran escala que.

21.3. L'EVOLUCIÓ DE L'ÉSSER HUMÀ

La ciència ha explicat com a partir dels primers organismes multicel·lulars s'arriba fins a l'ésser humà.

Les classificacions que mostren els orígens de l'home a partir de l'evolució de primats estan
subjectes a canvis freqüents.

L'ésser humà està emparentat amb espècies com el ximpanzé, el goril·la o l'orangutan.

En la branca dels homínids 🡪 L’homínid va donar lloc a dues línies d'evolució, una extingida i una
altra que va evolucionar fins a l'ésser humà actual, de la segona línia va aparèixer una espècie
considerada humana. Seguint aquesta línia evolutiva arribem fins al nostre avantpassat immediat.

Les teories de l'antropologia i la paleontologia 🡪 canvien i evolucionen. Tanmateix, es desconeix d'on

i com va aparèixer la nostra espècie. N’hi han dues teories, però cap és concloent:

● La teoria del canelobre 🡪 l'origen de l'ésser humà és multiregional. Es van produir diferents
processos evolutius en diferents llocs del món i va haver-hi un intercanvi genètic entre les
poblacions existents.
● La teoria de l'arca de Noè 🡪 l'ésser humà actual té l’origen al continent africà. Els humans
actuals haurien emigrat des de l'Àfrica i haurien ocupat progressivament altres parts del
planeta.

21.4. EL PROCÉS D'HOMINITZACIÓ

Els canvis més importants que va suposar l'aparició d'un nou gènere van ser:

● Posició erecta del cos 🡪 els avantpassats de l'ésser humà es caracteritzaven per caminar
sobre els dos peus. Això va provocar una sèrie de canvis anatòmics:
o Pèrdua de la prensió en els peus, canvis en la curvatura de la columna, enfortiment
del coll....
o Va permetre l'observació de més àrees d'espais naturals i l'alliberament de les
extremitats superiors.
● Alliberament de les extremitats superiors 🡪 les mans tenien funcions diferents, com, la
manipulació d'objectes, la caça, la defensa o la construcció.
Van substituir la boca com a òrgan de defensa i de treball, i possibilitar la utilització i la
invenció d'instruments.
● Desenvolupament cerebral🡪 el cervell triplica la seva grandària i es fa més complex.
L'alliberament de les mans va poder ser l'estímul d'aquest desenvolupament. Aquest va ser
l'element que va fer possible l'aparició de:
o CAPACITAT TECNICA 🡪 capacitat de fabricar i utilitzar instruments per a modificar
l'entorn i satisfer les nostres necessitats.
o CAPACITAT SIMBÒLICA 🡪 capacitat de crear i d'expressar-se mitjançant símbols,
signes. Aquesta fa possible l'art o el llenguatge i l'autoconsciència o consciencia
moral.

21.5. L'APARICIÓ DEL LLENGUATGE ARTICULAT

Capacitat cognitiva 🡪 capacitat de dominar el llenguatge articulat com a vehicle de comunicació.

Amb el llenguatge, l'ésser humà és capaç de realitzar generalitzacions i abstraccions, i referir-se a

realitats passades, futures o imaginàries, expressar realitats complexes, com instruccions, teories,
regles o valoracions. El llenguatge és un tret específicament humà.

Existeixen diverses hipòtesis de com va evolucionar de llenguatge gestual a llenguatge articulat:

 - Una mutació genètic 🡪 hauria hagut de produir canvis en l'organització del cervell, el
conducte vocal i el sistema auditiu.
- L'augment progressiu de la intel·ligència general afavoriria l'aparició i el creixement de la
capacitat simbòlica i lingüística.
- La generalització de senyals gestuals d'alarma i avís provoca que aquests es vagin
combinant gradualment amb senyals vocals.

És possible que les tres teories componguin una explicació multicausal de l'origen del llenguatge.
Perquè aparegués el llenguatge van haver de donar-se diverses condicions:
- Una predisposició per a comunicar-se
- La capacitat d'imitar sons
- La intel·ligència necessària per 🡪aprendre a posar noms i relacionar objectes o fenòmens
- La sensibilitat a les diferències d'ordre en les seqüències de sons

3. LA CULTURA I EL PROCÉS D'HUMANITZACIÓ

La cultura és el principal factor humanitzador

Actualment la diversitat cultural es veu amenaçada per la convergència, causada pel contacte entre
cultures. Això ha propiciat una discussió filosòfica sobre si aquesta tendència és o no desitjable.

31.1. LA CULTURA COM A FACTOR HUMANITZADOR

En el procés evolutiu s'esdevé:

L'hominització 🡪 aparició del gènere Homo i de totes les seves espècies

La humanització 🡪 aparició de les primeres espècies que es poden considerar pròpiament humanes.

La nostra dimensió cultura 🡪 es compon de tot allò que adquirim socialment: coneixements,
tècniques, habits, normes i maneres de viure.

La cultura 🡪 és el conjunt d'informacions adquirides a través de l’aprenentatge social, donada per

imitació, ensenyament o, assimilació o costum en el seu ús.

La cultura humana 🡪 conjunt d'informacions adquirides socialment i transmeses a través del

llenguatge, té un valor adaptable.

Els animals, i els no primats, també tenen una cultura. Es transmeten conductes adquirides
socialment. L'adquisició de nous costums en els animals és social i la manera d'aprendre és la
imitació.

El llenguatge:

● Permet el pensament, la comprensió de la realitat i la transmissió i l'assimilació de noves

conductes, tècniques, coneixements o informació, a distància
● És la causa de que l'espècie humana pugui transmetre la informació sense necessitar el
contacte directe i del caràcter acumulatiu de la informació cultural.

31.2. CONTINGUTS FONAMENTALS DE LA CULTURA HUMANA

La riquesa, varietat i dinamisme de la nostra cultura són factors que ens fan humans. N’hi ha tres
tipus d'informació cultural:

● DESCRIPTIVA:
o Expliquen i representen la realitat.
o Permeten comprendre el funcionament i les característiques del nostre entorn.
o Es poden agrupar en diversos tipus 🡪 segons la certesa i objectivitat que
proporcionen: ciència, creences populars, mites, llegendes...
o EX: L'etiqueta d'un producte que informa del fabricant, la composició, la preparació...
● PRÀCTICA:
 o Proporcionen pautes per a l'acció.
o Ensenyen a realitzar tasques de manera eficaç.
o Capaciten per al desenvolupament de tècniques de modificació de l'entorn.
o EX: Saber utilitzar el forn microones
● VALORATIVA:
o Originen sentiments d'atracció o de rebuig cap a allò que ens envolta.
o Permeten valorar o no el que ens envolta com a béns desitjables i dignes d'estima
o Possibiliten la possessió de normes, prejudicis i valoracions ètiques i polítiques.
o EX: Rebutjar la manipulació transgènica dels aliments.

TEXTOS EPISTEMOLOGÍA:
TEXT 01: els moviments de l’univers sorgeixen a partir d’aquest primer motor.
TEXT 02: fa un simul entre un rellotge i l’univers, i diu que l’univers funciona igual que els mecanismes
d’aquest utilitza el càlcul i la geometria.
TEXT 03: parla de lo petit que es l’huma enfront l’univers i qüestiona el motiu de la seva existència.
TEXT 04: l’univers és una màquina i que es regeix unes lleis mecàniques.
TEXT 05: explica com la teoria de Copèrnic va anant evolucionant i modificant-se amb les
observacions de Kepler i Galileu.
TEXT 06: l’estat actual de l’univers es un resultat de co estaba en un passat i com està en un futur que
lo ideal estaría que existís una inteligencia omniscient que coneixes tots els moviments que pot fer
l’univers per el qual existeix es una inteligencia humana que permet identificar les lleis científiques i
preveure els fenòmens que puguin alterar l’estat de l’univers.
TEXT 07: ell afirma que la llum a de ser constant, es genera aquesta teoria de la relativitat que fa que
s'han de fer modificacions a la mecanica classica i que el concepte de massa passi a ser relatiu.
TEXT 08: en un sistema físic l’aparell de mesura de la certesa es pot veure condicionat per l'entorn tot
i que a la pràctica no suposa gaire diferència.
TEXT 09: les situacions es creen a partir d’una causa i comparten un efecte, encara que siguin
semblants no tenen perquè posar aplicarse sempre de la mateixa manera.
En el cas dels àtoms diferents imatges que es contradiuen entre elles en un context determinat
serveixen per explicar el que s’estigui analitzant.