APUNTS TEMA 4

Índex
Introducció
4.1. Naturalesa i realitat de la pràctica científica
4.2. La imatge inductivista de la ciència
4.3. La imatge falsacionista de la ciència
4.4. Paradigmes i revolucions científiques
4.5. La visió evolucionista i l'anarquisme epistemològic

Introducció
Què és la veritat científica?
Què és la Filosofia de la Ciència?

Què és la Filosofia de la Ciència?

La reflexió crítica sobre la ciència exigeix considerar el fenomen científic en tota la seva
complexitat, analitzant les seves diverses dimensions i contextos.
S'ocupa de saber, entre altres coses, com es desenvolupen, avaluen i canvien les teories
científiques, i de saber si la ciència és capaç de revelar la veritat.

4.1 Naturalesa i realitat de la pràctica científica

La pràctica científica és una pràctica social que construeix discursos i conceptes:
• Com estableix la ciència les seues veritats?
• Són veritats permanents?
• Per què unes teories reemplacen unes altres?
• Són millors les noves teories?
• Funciona realment la ciència al marge de qualsevol interès?
• És el seu saber superior al d’altres àmbits de coneixement?

Què és la ciència?
1 S'ocupa de fenòmens del món físic
2 Parteix d'uns postulats comuns
3 Posseeix uns objectius generals
4 Utilitza el mateix mètode

1) S'ocupa de fenòmens del món físic Fenòmens físics i observables mitjançant

l’experiència.

2) Els postulats comuns són:

• Determinisme: El món està subjecte a un ordre i els fenòmens naturals es troben
relacionats entre sí de forma estable.
Si els fets observats fossin capritxosos, la ciència tindria poca utilitat, ja que hauria de
cenyir-se a una compilació il·limitada d'observacions.
• Relacions limitades: En el món físic, no tot es troba relacionat amb tot. L'existència d'un
nombre limitat de factors rellevants, permet l'aplicació del mètode científic.
Ens referim a relacions de tipus causal: quan al tenir lloc un canvi en una de les variables es
produeix un canvi en l'altra.

3) Els objectius generals fonamentals són:

• Objectiu descriptiu o component operacional: Els fets són les dades bàsiques de la ciència.
Han de ser definits de forma no ambigua.
• Objectiu explicatiu o component funcional: No interessen els fets per sí mateixos, sinó les
relacions funcionals existents entre ells.

4) El mètode científic: la seva missió és la d’aportar una prova empírica verificable.

El fenomen que s'estudiï ha de poder ser reproduït. Si repetim
l'experiment en les mateixes condicions (replicació) hem d'obtenir les
mateixes dades.

Dos aspectes importants del mètode científic:

a) L'observació o recollida de dades: resoldre problemes de definició, mesurament i registre.
b) L'establiment d'evidència empírica: resoldre problemes de control.

El coneixement científic és coneixement provat...

La ciència es basa en el que podem veure, sentir, tocar...
El coneixement científic és fiable perquè és objectivament provat...

Resumeixen el que avui en dia és una opinió popular sobre la ciència. Aquesta opinió es va
popularitzar durant la revolució científica del s. XVIII.

Per què considerem que el coneixement científic és fiable?

VERITAT → EVIDÈNCIA → ÈXIT

L'èxit pràctic de les nostres accions no depèn només dels nostres desitjos i opinions, sinó de
com són de fet les coses en el món (e.g. si el bolet és tòxic o no): l'èxit pràctic té una
dimensió objectiva.
• Les creences veritables tendeixen a dur a l'èxit pràctic amb més fiabilitat que les falses.
• Les nostres interaccions pràctiques amb el món tenen més probabilitat de ser exitoses si
es guien per evidència sobre com són de fet les coses en el món.
Evidència = indicador de veritat

Saber com són les coses en el món ens permet predir, anticipar les conseqüències dels
nostres actes i prendre decisions avantatjoses per als nostres interessos.

La ciència és una guia per a l’acció

La ciència ofereix una guia fiable per a l'acció exitosa, ja que es basa en evidència sobre
com és de fet el món.
El coneixement científic permet prendre decisions informades a l'actuar.
Quan intervenim pràcticament en el món, volem saber quines seran les conseqüències dels
nostres actes i quines opcions ens ofereixen major probabilitat d'assolir els nostres
objectius.

4.2 La imatge inductivista de la ciència

La noció inductivista o empirista de la ciència contribueix a formalitzar aquesta imatge
popular de la ciència.
Segons l’inductivisme la ciència comença amb l'observació.
Després, mitjançant inferència es formulen lleis universals sobre els fets, i per inducció
s’obtenen afirmacions més generals que reben el nom de teories.
Observació
Inducció
Hipòtesis
Experimentació
Demostració o refutació de la hipòtesis
Tesi o teoria científica

En els empiristes clàssics…

• La teoria no és acceptada fins que no haja estat provada.
• És dóna un rebuig respecte a tota especulació teòrica que es trobi al marge de la
contrastació empírica
La figura observadora científica ha de registrar d'una manera fidedigna el que pugui veure,
sentir... en funció de la situació que estigui observant; i ho ha de fer lliure de prejudicis
emprant els seus sentits.
Els enunciats als quals s'arriba d'aquesta manera es diuen enunciats observacionals, i són
la base de la qual es deriven les lleis i teories que formen el coneixement científic.
Pedro va pegar al seu germà Joan.

Aquests enunciats pertanyen al conjunt dels anomenats enunciats singulars pel fet que es
refereixen a un determinat esdeveniment.
Els enunciats generals expressen afirmacions sobre les propietats o el comportament
d’algun aspecte del món.
Es refereixen a tots els esdeveniments d'un determinat tipus en tots els llocs i els temps.
Totes les lleis i teories que constitueixen el coneixement científic són afirmacions generals, i
se'ls denomina també enunciats universals.

Com es poden obtenir dels enunciats observacionals-singulars, els enunciats generals del
coneixement científic?

Els inductivistes consideren que es pot generalitzar a partir d'una llista finita d'enunciats
observacionals-singulars una llei universal, sempre que es donin certes condicions.

Aquestes condicions són:

a) El nombre d'enunciats observacionals que constitueixin la base d'una generalització ha
de ser gran.

b) Les observacions s'han de repetir en una àmplia varietat de condicions.

c) Cap enunciat observacional acceptat ha d'entrar en contradicció amb la llei universal
derivada.

Aquest és el raonament inductiu, i el seu procés s’anomena inducció.

El principi d'inducció pot ser expressat així:

Si en una àmplia varietat de condicions s'observa una gran quantitat de A, i si totes les A
observades posseeixen sense excepció la propietat B, llavors totes les A tenen la propietat
B.

4.2.1 Sistema inductiu vs Sistema deductiu

A partir de la inducció s’arriba a lleis i teories universals, de les quals s’extreuen
explicacions i prediccions.
Al tipus de raonament emprat en les derivacions d'aquesta classe se li denomina raonament
deductiu.

L'estudi del raonament deductiu constitueix la disciplina de la lògica:

La lògica és l'estudi dels sistemes de raonament que un ésser racional podria utilitzar per
raonar.
La lògica s'ocupa de determinar quines formes d'inferència i de demostració són vàlides i
quines no, i per tal de fer-ho la noció central que estudia és la de conseqüència lògica.
1. Tots els gossos tenen quatre potes (Premissa).
2. Sultà és un gos (Premissa).
3. Sultà té quatre potes (Conclusió).

Si les premisses (1 i 2) són veritables, la conclusió (3) ha de ser vertadera, ja que en cas
contrari seria una contradicció.
Recorda, la validesa d'un argument depèn de la relació entre les conclusions i les
premisses.

Que un argument sigui vàlid no garanteix que la conclusió de l'argument sigui certa!
Un argument no és vàlid si la conclusió no es dedueix irremeiablement de les premisses.
Però, una argumentació també pot ser una deducció perfectament lògica encara que
comporti una premissa que sigui falsa:
1. Tots els éssers humans tenen tres cames (fals).
2. Ann és un ésser humà (vertader)
3. Ann té tres cames (raonament vàlid).

La lògica i la deducció per si soles no poden establir la veritat dels enunciats del tipus que
figuren en els nostres exemples.

Exercici sobre la validesa dels arguments

Veritat?
P1 : Totes les persones sàvies són despistades _____
P2 : Algunes persones despistades són felices _____
Conc.: Totes les persones sàvies són felices _____
Validesa: Raonament/Argumentació ____________________________

Conclusió sobre inducció vs deducció

Com acabem de veure, la lògica deductiva per sí sola no actua com a font d'enunciats
vertaders sobre el món.
La deducció s'ocupa de la derivació d'enunciats a partir d'altres enunciats donats.

Per a un inductivista, la font de la veritat no és la lògica, sinó l'experiència.

RESUM
INDUCCIÓ DEDUCCIÓ
1. Obtenir enunciats universals certs a 1. Partint d’enunciats universals
partir de l’experiència. s’infereixen casos particulars.

2. D’allò particular a allò general. 2. D’allò general a allò particular.

3. Es vincula a l’experiència (empirisme) i 3. Es vincula al racionalisme i amb

allò que obtenim a partir dels sentits. la raó humana.

4. Francis Bacon destaca com a defensor 4. Descartes destaca com a

d’aquest mètode. defensor d’aquest mètode.

5. Sol aparèixer associat a les 5. Caracteritza èpoques on domina

èpoques de descobriments científics. el treball intelectual.

4.2.2 El problema de la inducció

Com justifiquen el principi d'inducció? Els inductivistes intenten resoldre la qüestió per
dues vies:
A.- Justifiquen el principi apel·lant a la lògica. No obstant, les argumentacions
inductivistes no són argumentacions lògicament vàlides.
Com hem vist en l'epígraf anterior és possible que la conclusió d'una argumentació inductiva
sigui falsa i que les seves premisses siguin vertaderes sense que això suposi una
contradicció.
B.- Justifiquen el principi apel·lant a l'experiència. La forma de l'argumentació
justificadora seria la següent -el principi d'inducció va funcionar amb èxit en l'ocasió x1, x2,
..., per la qual cosa si té èxit fins xn, té èxit sempre-.

Mantenir que la inducció funcionarà en el futur perquè ha resultat útil en el passat és raonar
en cercle, assumint la inducció per justificar-la (principi d’uniformitat de la naturalesa).
Les dificultats anteriors porten a l’inductivisme a moderar la seva postura extrema recorrent
al:
Concepte de probabilitat. Aquest acostament considera que el coneixement científic no és
coneixement provat, però, representa un coneixement que és probablement veritable.
4.3 La imatge falsacionista de la ciència
Karl Popper (1902-1994)
L'origen del falsacionisme es deu a Karl Popper i a la seva obra Logik der Forschung /// La
lògica de la investigació científica(1934), en la qual s'oposa a la lògica inductivista com a
caracterització del mètode científic.

Epistemologia
Del grec epistêmé (coneixement, ciència), i logos (paraula, discurs, raó), també anomenada
teoria del coneixement, és la disciplina de la filosofia que s'ocupa del coneixement i les
seves limitacions.

Les teories científiques

Les teories són xarxes que llancem per capturar allò que anomenem el món: per
racionalitzar-lo, explicar-lo i dominar-lo.

Les ciències empíriques són sistemes de teories, i la lògica del coneixement científic és una
teoria de teories.

Quines implicacions es deriven de l’anterior definició?

• No hi ha percepció immediata o simple. Totes estan influïdes per teories subjacents.
• Les teories són conjectures, hipòtesis generals que permeten explicar els fenòmens.
• Mai no són vertaderes, però sí que poden ser falsades.
• Per tot el que hem dit, les teories han de ser el punt de partida de la reflexió metodològica
sobre la ciència.
Popper critica la lògica inductivista afirmant:
Ahora bien, desde un punto de vista lógico dista mucho de ser obvio que estemos
justificados al inferir enunciados universales partiendo de enunciados singulares, por
elevado que sea su número; pues cualquier conclusión que saquemos de este modo
corre siempre el riesgo de resultar un día falsa.

El falsacionisme es basa en la recerca del contraexemple que és capaç d’acabar amb les
afirmacions de caràcter general.

Segons aquest mètode, la ciència avançaria descartant proposicions falses i no assumint

proposicions com a veritables.
Per tant, la ciència descriuria l’univers a través d’un conjunt d'hipòtesis de caràcter falsable.
Les hipòtesis descartades plantejaran nous problemes amb els que hi haurà que plantejar
hipòtesis noves, i així successivament.
Les teories falsades es descarten i les no descartades s'assumeixen com a veritables
provisionalment, de manera que mai s'està en possessió d'admetre que una teoria és
veritable en sentit absolut.
Encara que sí es pot dir que una teoria sigui superior a una altra a l'haver superat proves en
que les teories anteriors van fallar.

Problemes del falsacionisme

1) El problema de saber si el contraexemple és erroni o no. Per poder refutar la teoria amb
un contraexemple cal que aquest sigui «veritable». Té que hi haure acord per part de la
comunitat científica.
2) Els contraexemples poden ajudar a perfeccionar teories. La comunitat científica no
descarta teories senceres només per un contraexemple.
3) D'altra banda, la confirmació d'una teoria per mitjà del falsacionisme depèn també del
moment històric en què aquesta es produeix, dels avenços de cada època i d’allò que es
considera vigent.
4) Crítiques a l’observació: Per als falsacionistes l'acceptació de la teoria és sempre
provisional, mentre que el rebuig pot ser concloent. No obstant això, els enunciats
observacionals depenen de la teoria i, per tant, són fal·libles.
5) Els enunciats observacionals també poden ser falsats: No sempre ha de ser la teoria la
rebutjada en cas d'un xoc amb l'observació.

Es podrà rebutjar un enunciat observacional i conservar la teoria fal·lible amb la qual xoca.
Per tant, les teories no es poden falsar de manera concloent, perquè els enunciats
observacionals que serveixen de base a la falsació poden resultar falsos als posteriors
progressos.

Característiques del falsacionisme

1. La falsació no és un criteri de significat, sinó un criteri de demarcació entre ciència i no
ciència.
2. Els enunciats d'observació no són infal·libles. Tota observació està guiada per la teoria,
no hi ha observacions lliures de teoria.
3. Popper és escèptic pel que fa a la possibilitat d'arribar a un coneixement cert i definitiu.

Segons Popper, no s'ha d’inferir pel fet que una teoria hagi estat sotmesa a proves
rigoroses, que aquesta hagi estat verificada.
Més aviat, s'hauria de reconèixer que ha estat en gran mesura "corroborada", i que pot
mantenir-se vigent com la millor teoria de forma provisional fins que sigui falsada i/o
substituïda per una millor.

4.4 Paradigmes i revolucions científiques

Thomas Kuhn (1922-1966)
La irrupció de la història en la filosofia de la ciència es va materialitzar en L'estructura de les
revolucions científiques (1962).
Va desafiar les concepcions inductivistes i falsacionistes de la ciència, tenint en compte el
paper de la història i la sociologia de la comunitat científica.

Qüestiona l‘autocomprensió positivista de la ciència, aquesta autocomprensió afectarà a la

definició del coneixement científic enfront d'altres discursos.
Kuhn desenvolupa un model del progrés científic en el qual períodes de «ciència normal»
alternen amb períodes de «ciència revolucionària».
Per a Kuhn el canvi científic -de un paradigma a un altre- no està governat per regles
racionals, ja que cau completament dintre del regne de la psicologia -social- del
descobriment.
Allò que es considera científicament important o valuós varia d'una comunitat a una altra, ja
que «no hi ha cap norma superior a l'aprovació de la comunitat corresponent»
Dos trets característics de la seva teoria són:
1
Importància del caràcter revolucionari del progrés científic
2
Importància del paper de les característiques sociològiques de les comunitats científiques

Com ordenaríeu aquestes fases del progrés científic?

Ciència normal Preciència Crisis
Nova ciència normal Nova crisis Revolució

El progrés científic segons Kuhn:

La paciència es caracteritza per la falta d'acord en allò fonamental, pel "debat" sobre les
lleis principals i els principis rectors.
La ciència normal es sustenta en un model compartit, en un acord que serveix com a punt
de partida per a la investigació científica.

PARADIGMA
El paradigma fa referència al conjunt de coneixements i pràctiques que té en un moment
determinat una disciplina concreta.
Està constituït pels supòsits teòrics generals, les lleis i les tècniques per a la seva aplicació
que adopten els membres d'una comunitat científica.
Treballar dins d'un paradigma implica posar en pràctica el que es diu "ciència normal” que
articula i desenvolupa el paradigma. Apareix també un principi metafísic, una concepció de
la realitat i les coses.
En aquest desenvolupament, sorgiran problemes, fenòmens que no queden explicats pel
paradigma. Són les anomalies.
Després d'una acumulació suficient d’anomalies, Quan s'afecta al fonament del paradigma i
no és superat, és quan el fenomen constituiria una crisi.

La crisi produeix "inseguretat professional": sorgeix el dubte, la discussió, i fins i tot acabarà
formant -se un paradigma rival.
La «crisi» donaria lloc a un període inusual d'investigació en el qual els científics tractarien
d’aclarir les «anomalies» mitjançant nous mètodes d'investigació, que ajudaran a establir el
nou «paradigma».

Quan aquest nou paradigma trenca radicalment amb l'anterior, es produeix una revolució
científica.
La revolució és executada per part d'una comunitat científica i no un científic particular.
Aquest procés culminarà amb un «canvi en la visió del món» de caràcter
«incommensurable» pel que fa a la visió anterior.

4.5 La visió evolucionista i l'anarquisme epistemològic

Paul Karl Feyerabend (1924-1994)
L'epistemologia de Feyerabend desplaça l'atenció centrada en la dimensió racional de la
ciència per enfocar-la en el context històric i sociocultural.

4.5.1. El pluralisme metodològic

• Feyerabend afirma que un dels problemes capitals de la ciència és saber com és la seva
estructura, com es construeix i evoluciona.
• Segons l’autor, la ciència no presenta una estructura, no hi ha uns elements que es
presentin en tot desenvolupament científic.
• Al contrari, el científic farà ús de fonts diverses per recolzar la seva investigació:
suggeriments heurístics, concepcions del món, disbarats metafísics, i altres mitjans dispars.

El problema del mètode científic

Ja es recolza en una regla, ja en una altra, i no sempre es coneixen

explícitament els moviments que la fan avançar.

No té sentit formular una metodologia racionalista de la ciència, la ciència es troba molt més
a prop de les arts del que ens pensàvem.

Feyerabend mantindrà que:

La idea de un método que contenga principios científicos infalibles, inalterables y
absolutamente obligatorios que rijan los asuntos científicos entra en dificultades al ser
confrontada con los resultados de la investigación histórica.

Afirma a continuació que aquestes infraccions, lluny de ser accidentals, són necessàries per
al progrés.

L’anarquisme epistemològic
Un intent d'augmentar la llibertat i el corresponent intent de descobrir els secrets de la
naturalesa i de l’ésser humà.
Rebuig de criteris universals i de totes les tradicions rígides (que implicaria el rebuig d'una
gran part de la ciència contemporània).
L'anarquista epistemològic s'oposarà a tot tipus de restricció de la seva llibertat (en el quefer
científic i metodològic), i mantindran sempre l'abolició de tota llei, obligació o deure.
Segons Fereyabend, el principi del progrés científic és que “tot serveix”.
Tal seria l'únic principi que ha estat respectat universalment sota qualsevol circumstància i
etapa del desenvolupament de la humanitat.

4.5.2 La contra-inducció
Però si fem cas de la contra regla de Fereyabend que diu que és necessari per a la ciència,
no només ignorar les regles, sinó adoptar les oposades, hem doncs, d’introduir i elaborar
hipòtesis que siguin inconsistents amb les teories i/o fets ben establerts, és a dir, hem de
procedir contra-inductivament.
Això per dues raons:
1. Hem d'adoptar una metodologia pluralista, havent de comparar les nostres idees amb
altres idees, en comptes de amb l'experiència.
2. Tot enunciat factual està contaminat per una sèrie de supòsits ontològics o metodològics
que varis de mesurar.
Cal introduir llengües observacionals alternatives i comparatives.

4.5.3 La incommensurabilitat de les teories científiques

Incommensurabilitat

En filosofia de la ciència, es refereix a que no és possible establir relacions i comparacions

entre diferents temàtiques científiques per decidir quines són més versemblants, o per
reduir-les o traduir-les a altres, ja que es plantegen en llenguatges diferents.

• Fereyabend és un relativista epistemològic en el sentit de negar que hi hagi una veritat

externa.
• La gramàtica dels llenguatges conté una cosmologia, una concepció comprensiva del món,
de la societat i de la situació humana (la ciència s’assembla al mite).

4.5.3 Crítica del criteri de demarcació

Feyerabend defensa que la ciència s’assimila al mite.
I és que la ciència planteja un sistema de creences, un estil cognitiu coexistent amb altres
formes de comprovar la realitat. Per tant, no és res més que ideologia.
• En la perspectiva de Feyerabend, la ciència és un estil cognitiu que coexisteix amb altres
maneres de verificar la realitat.
• Cap estil cognitiu posseeix una superioritat intrínseca sobre els seus rivals.
• Normalment el procediment garanteix el triomf de la forma d’entendre el món que s’ha
privilegiat.
Cap estil cognitiu posseeix superioritat intrínseca sobre els seus rivals.
Així doncs, la ciència no seria més que una ideologia.
Açò impossibilita la distinció entre CIÈNCIA i NO CIÈNCIA