Tema 2.

La filosofia com a discurs

de fonamentació: raó teòrica i raó
pràctica.
1. Introducció

●
En aquest tema estudiarem els problemes de fonamentació
respecte al coneixement (V/F, saber/opinió) i respecte a les
nostres accions morals (correcte/incorrecte, just/injust).
●
Seguirem l'esquema que hem plantejat en el tema anterior
a través de la diferents visions i paradigmes, i tenint en
compte l'oposició universalisme vs. relativisme.
●
Platejarem l'aparició de dos usos de la raó. Un ús teòric per
a fonamentar les qüestions epistemològiques
(Coneixement) i un ús pràctic (accions morals) per a
abordar les qüestions morals i polítiques.
2. El problema de fonamentació de
la physis.
●
Com vam veure en el tema anterior, el pas del mite al logos,
operat pel pensament presocràtic va permetre l'abandó gradual
de l'explicació mítica en virtut de l'explicació racional.
●
Aquest pas, donat pels presocràtics va suposar l'aparició d'una
nova realitat de la qual donar compte, la physis (naturalesa).
●
El coneixement d'està realitat l'expressem en enunciats de tipus
descriptiu, és a dir, enunciats que tracten d'afirmar determinats
fets o estats del món.
●
Aquests enunciats seran vertaders o falsos en funció de la seua
adequació o no als fets observats.
●
Si la realitat és diferent al que afirmem, corregirem l'enunciat.
●
Els presocràtics, van buscar descobrir les causes de
l'ordre (cosmos) que van observar en la naturalesa.
●
Per a això van formular de diferents maneres un principi
(arjé) que permetera fonamentar la totalitat del múltiple.
●
I així mateix, fonamentar el coneixement de la realitat
(l'ésser) i els seus criteris de validesa, és a dir, aquells
criteris que ens permet distingir saber (episteme) d'opinió
(doxa).
●
Presocràtics Adictos a la filosofia:
https://youtu.be/vlIM-okP9I0
3. Problemes de fonamentació del
nomos
●
El moviment sofista estava compost per estrangers, gents que
viatjaven pel món antic i que coneixien costums de diferents llocs.
●
Es van dedicar a qüestions polítiques. Ensenyaven l'art de la retòrica a
aquells que estaven disposats a pagar pels seus serveis.
●
Amb ells s'obri el problema de fonamentació del nomos, és a dir, la
realitat social, regida per lleis de caràcter convencional.
●
El nostre afirmacions sobre aquesta realitat (l’haver de ser)
l'expressem mitjançant enunciats de tipus prescriptiu, és a dir,
enunciats que no diuen com és la realitat, sinó com ha de ser. Tenen
un caràcter normatiu.
●
En aquest cas, si la realitat no s'adequa al fet, el que corregim és el
fet, no l'enunciat.
●
Els sofistes van justificar les normes des d'un punt de vista
relativista, defensaven el caràcter convencional de la llei,
de manera que inicien el debat de fonamentació propi de
la filosofia en els termes relativisme vs. universalisme.
●
A més, des de la perspectiva relativista la distinció entre
saber i opinió queda trencada, doncs a l'ésser el criteri de
validesa relatiu, al context o al punt de vista, tot és opinió i
res es pot afirmar com saber.
4. La resposta socràtic-platònica al
relativisme.
●
Enfront del relativisme sofista, sorgeix la figura de SÒCRATES. Tot el que
sabem sobre ell ens arriba a través de textos de Plató o de Jenofonte.
L'atenés mai va escriure res, els seus ensenyaments ens arriben per mitjà
de tercers.
●
Sòcrates va plantejar una resposta universalista, anomenada
intel·lectualisme moral.
●
Aquesta postura consisteix en afirma que per a actuar correctament, he de
conéixer en què consisteix el bé o la justícia, o qualsevol altre concepte
ètic.
●
Per a Sòcrates actuar de manera incorrecta era una qüestió d'ignorància,
no de “maldat” o mala fe.
●
La manera d'accedir a aquest coneixement universal del bé consistia en la
cerca de la correcta definició dels conceptes morals.
●
En els diàlegs platònics podem trobar a un Sòcrates que es dedica a
preguntar als seus interlocutors sobre què és la justícia?, o conceptes
similars.
●
Els seus interlocutors es llancen a donar respostes ràpides i poc
intel·ligents. Sòcrates mitjançant repetides qüestions va rebutjant les
diferents respostes, per a aproximar-se el més possible a una definició
universal.
●
Una vegada trobada aquesta definició, ja haurem obtingut aqueix criteri
objectiu de caràcter universalista, per a saber si una acció s'adequa o no
a justícia.
●
D'aquesta manera, per a l'atenés, actuar correctament és una qüestió de
saber, de coneixement. Si sigues què és la justícia, per força la meua
actuar serà just, si actue injustament es deurà a la meua ignorància
sobre què és realment la justícia.
●
Ironia socràtica: https://youtu.be/DHgyVyj1G7I
●
PLATÓ (Atenes, c. 427-347 a. C), com a deixeble de Sòcrates va seguir els
plantejaments universalistes del seu mestre, però desenvolupament una proposta
més elaborada anomenada, teoria de la idees.
●
Per a Plató, el criteri de validesa normatiu de caràcter objectiu és la idea.
●
El deixeble de Sòcrates defensa una concepció dualista de la realitat. Existeix un
món aparent i un món real.
●
El món aparent és el que nosaltres habitem físicament, és accessible mitjançant
els sentits i els seus objectes no són més que una còpia de l'autèntic món, el de
les idees.
●
El món real és el de les idees, el qual està format per models de caràcter
intel·ligible dels objectes que formen el món aparent.
●
Segons Plató, després de seguir un programa educatiu, podem arribar al
coneixement d'aqueixes idees perfectes, que serveixen de model als objectes
concrets del món aparent.
●
La teoria platònica és complexa i té un gran desenvolupament però
respecte a aquest tema ens interessa destacar el següent.
●
Si per a Sòcrates el criteri objectiu ens el donava la correcta definició
d'un acabe a força d'anar rebutjant les definicions que menys
s'ajusten, per a Plató el criteri consisteix en el fet que, una vegada
coneixem la idea (model), saber si una acció és justa o no, és una
qüestió tan “senzilla” com comparar-la amb el seu model ideal.
●
És a dir, igual que amb Sòcrates, saber si una acció és correcta és
una cosa que depén del meu coneixement.
●
El saber si una acció és correcta depén del meu coneixement de la
idea.
●
A part d'aquesta diferència, per a Plató, el fet que coneguem la idea
no ens porta necessàriament a actuar correctament.
●
En suma, per a Plató les qüestions tant teòriques com
pràctiques corresponen a un mateix tipus de procediment,
la correspondència o no amb la idea. Aquesta procediment
serveix tant com per a distingir V/F com just d'injust, tant
qüestions teòriques com pràctiques.
●
Fins ara hem vist postures en les quals el saber teòric i el
saber pràctic estan relacionats i barrejats entre si.
●
El primer autor que establirà una divisió entre tots dos
sabers serà Aristòtil.
4. El realisme aristotèlic: saber
teòric i saber pràctic
●
Aristòtil (*Estagira, 384 a. C.-*Calcis, 322 a. C.) va ser deixeble de Plató i va fer
un plantejament igualment universalista, però va platejar una concepció
oposada a la del seu mestre.
●
Si a Plató ho podem considerar idealista, per basar la seua posició filosòfica en
el coneixement d'idees immutables, que funcionen com a models. Aristòtil
defensa un plantejament realista, és a dir, que per a aconseguir aquells
elements universals que posseeix la idea platònica, es parteix de l'abstracció
d'essències universals mitjançant l'observació del particular en la naturalesa.
●
Dit d'una altra manera, per a saber quins són els elements comuns
(essencials) a un gos, per exemple, no necessite arribar a conéixer prèviament
una idea abstracta que existeix en un món independent, sinó que he de fixar-
me en els diferents animals i mitjançant l'observació, extraure aqueixes
qualitats essencials que els uneixen.
●
El real està contingut en cada particular.
●
D'aquesta manera, Aristòtil estableix l'activitat cognoscitiva (saber teòric),
com una activitat contemplativa (theoré), en la qual observem la realitat
per a conéixer-la.
●
Aquest saber teòric el distingirà d'un saber pràctic, perquè l’estagirita,
considera que no podem aplicar els mateixos criteris a fets que
succeeixen al marge de nosaltres, a accions que només poden ser fetes
per nosaltres.
●
Això marca una clara diferència, entre fets que no poden ser d'una altra
manera (physis) i fets que sí que poden ser d'una altra manera (nomos).
●
En conseqüència, per a Aristòtil, l'àmbit pràctic es caracteritzarà per ser
un espai en el qual és possible la deliberació, perquè és possible
deliberar sobre allò que pot ser d'una altra manera, mentre que ningú
delibera sobre allò que no es pot canviar.
●
Aquesta deliberació estarà fonamentada en la virtut de la prudència
(*phronesis), és a dir, un saber pràctic que ens permet triar el punt mitjà
entre l'extrem i el defecte, en les accions que duem a terme.
●
Serà el prudent, en conseqüència, aquell que puga acostar-se més al
just. La justícia seria aqueix punt mitjà entre l'extrem i el defecte (no es
tracta d'un punt mig aritmètic).
●
En conclusió, el filòsof grec, divideix el saber en dues parts, un saber
teòric que té uns criteris de validesa de caràcter realista i que es dedica
a investigar la naturalesa i els fets que les constitueixen (allò que no
pot ser d'una altra manera); i un saber pràctic que té uns criteris de
caràcter pràctic (moral) i que es dedica a deliberar sobre el *nomos, les
accions que nosaltres realitzem i que poden ser d'una manera o d'una
altra segons decidim.
●
D'aquesta manera, queda ja establida la diferència entre:
●
Filosofia teòrica (metafísica, ontologia) com la que es
dirigeix a l'estudi de l'ésser, les realitats independents
de l'acció humana.
●
Filosofia pràctica (ètica i política) com la que es dirigeix
a l'estudi de la praxi humana, a establir el deure ser, la
realitat que nosaltres construïm mitjançant les nostres
accions i que té caràcter normatiu.
5. Coneixement i acció en el
paradigma de la consciència: Kant
i l'ús teòric de la raó
●
En el tema anterior hem vist que durant l'edat mitjana, predomina el
paradigma metafísic-religiós, segons el qual tots els problemes de
fonamentació de la *physis i del *nomos es resolen apel·lant a Déu i
a la veritat revelada.
●
L'enfonsament d'aquest paradigma i el sorgiment de la visió
moderna implica que els problemes de fonamentació hagen de
replantejar-se amb la intenció de superar l'escepticisme generat per
la caiguda del món medieval.
●
Davant aquesta nova situació *Immanuel Kant (Königsberg, 1724-
1804) va introduir una plantejament crític de la raó. Fer una anàlisi
de la raó des de la pròpia raó per a determinar criteris de validesa
de caràcter universalista, tant del saber teòric com del saber pràctic.
●
La crítica duta a terme per Kant li va portar a establir dos usos de la
raó, un ús teòric que examina en la Crítica de la raó pura, i un ús
pràctic, que examina en la Crítica de la raó pràctica.
●
Comencem per l'ús teòric:
●
Kant s'enfronta al problema del “realisme ingenu” que s'havia generat
en el seu temps.
●
El realisme ingenu afirma que en la nostra consciència, quan nosaltres
percebem un objecte, aquest deixa una imatge fidedigna. És a dir, que la
representació que es forma en la nostra consciència a partir de la
captació de l'objecte és una còpia fidel de la realitat. En altres paraules,
que nosaltres coneixem la realitat tal qual és a partir de la informació
aportada per l'objecte.
●
Aquesta concepció, que captem la realitat tal qual és, es plantejava en dues
versions:
●
Racionalisme: el pont entre la realitat externa i la representació en la meua
consciència, són idees innates que permeten fonamentar aquesta connexió.
●
Empirisme: en aquest cas, el pont és la pròpia experiència, és a dir, la pròpia
observació em dirà si la meua representació interna és correcta.

●
La proposta de Kant, passa per fer una síntesi entre totes dues propostes.
Aquesta síntesi consisteix en dos canvis fonamentals:
●
Tot coneixement parteix de l'experiència, però no tot procedeix d'ella.
●
Això implica que el subjecte no és passiu en l'activitat cognoscitiva, sinó que
és actiu i aporta alguna cosa.

GIR COPERNICÀ
●
En conseqüència, la raó, en el seu ús teòric, es restringirà
exclusivament a aquells objectes dels quals pot tindre
experiència sensible.
●
Del que no hi ha experiència, no hi ha coneixement científic
(teòric) possible.
●
Aquesta caracterització de la raó teòrica, implica que la crítica
kantiana limita el seu ús a l'àmbit de l'experiència sensible.
●
Això obrirà necessàriament un altre ús de la raó, l'ús pràctic.
Que s'encarregarà de fonamentar les nostres accions
(morals).
6. Kant i l'ús pràctic de la raó
●
D'aquesta manera, Kant emprén una crítica de la raó pràctica per a establir
els seus límits.
●
La raó pràctica pretén establir quins són els fonaments de la nostra acció.
●
El plantejament kantià ens porta a establir que si en l'ús teòric, l'experiència
és el límit d'allò que podem conéixer (científicament); en l'ús pràctic es
pretén posar límit aquells fins que podem utilitzar per a justificar la nostra
accions.
●
Per a aquest tema simplement, direm, que la proposta kantiana pretén
eliminar els fins de caràcter subjectiu (personals) i proposa que fonamentem
les nostres accions en màximes o principis de caràcter universalista.
●
V. gr.: “actuar de tal manera que volguera que la màxima de la meua acció
es convertisca en llei universal”

IMPERATIU CATEGÒRIC
7. Gir lingüístic: Problemes de
fonamentació del coneixement i
l'acció
●
Aquesta divisió entre ús teòric i ús pràctic acompanyarà la resta de la història dóna la
filosofia.
●
El gir lingüístic continuarà establint està distinció.
●
En aquest tema l'única cosa que direm és com es dibuixa el mapa després del gir
lingüístic, que com expliquem (en el tema anterior) obri una experiència de relativisme
difícilment superable.
●
En ús teòric de la raó tindrem dues fases com a resposta al relativisme:
●
Gir lingüístic: teories del significat (Frege, Russell i Wittgenstein)
●
Gir pragmàtic: teories de la veritat (Wittgenstein II, Austin, Putnam)
●
En l'ús pràctic de la raó tindrem diferents maneres d'afrontar el relativisme moral:
●
Teories metaètiques: anàlisi del llenguatge moral (Moore i Ayer).
●
Etnocentrisme de Richard Rorty.
●
Teoria de l'acció comunicativa de Jurgen Habermas