Coneixement aristotèlic

Aristòtil (Estagira, 384 a.C - Calcis, 322 a.C

Coneixement aristotèlic

Aristòtil (Estagira, 384 a.C - Calcis, 322 a.C

 Aristòtil Estagira (384 a.C - Eubea 322 a.C)

Fill de Nicòmac, metge de la cort del rei de Macedònia (Filip II)

A la mort dels seus pares fou enviat a Atenes
367 a.C Ingrés a l’Acadèmia -> Estada de 20 anys
Erudit de la lectura -> no utilitzava esclaus
Mort de Plató -> Euspesip dirigeix l’acadèmia i retorn a Macedònia
342 a.C, Lesbos -> funda una acadèmia d’estudis de física
Aristòtil
Tutor d’Alexandre el Gran -> Li dedica l’escrit “sobre la monarquia”
Monarquia = Govern d’un quan és bó, pot degradar-se
335: Fundació del Liceu a Atenes
323: Mort Alexandre -> acusat d’impietat -> Refugi i mort
Mort i llegat
Liceu: Escola en funcionament des del 335 a.C fins l’invasió de Sul·la (86 a.C)
86 a.C Redescobriment a Roma (Adaptat per Andrònic de Rodes)
Segon redescobriment: Segles XI-XII -> Adoptat i adaptat al Cristianisme per Tomàs
d’Aquino
Teoria del coneixement aristotèlic

- Contactar amb
la realitat
- Distingir-la
Saber: Capacitat de posseir intel·lectualment les coses - Entendre-la
- Dominar-la
Procés de saber
Saber = Aprehensió (comprendre/assimilitzacio/interiorització) de la realitat per
part d’un subjecte
Com es transmet el saber intel·lectual segons Aristòtil?

Si saber = aprehensió d’una realitat per part d’un subjecte

Saber = conjunt de coneixements adquirits i sistematitzats que queda

fixat en el seu intel·lecte

Pot expressar aquest coneixements? Sí

Ergo: Pot transmetre

Es pot transmetre tot coneixement?
https://www.youtube.com/watch?v=YoYjj0FbOXs
El geni i el talent innat
Segons la teoria d’aristòtil podria un geni ensenyar?
El coneixement Aristotèlic

Classificació de les ciències segons els àmbits Metafísica, física i

de les persones: matemàtiques

● Sabers teòrics (àmbit del coneixements)

● Sabers pràctics (àmbit conductual) Ètica i política
● Sabers productius (àmbit creacional)

Retòrica i poètica
Tot saber és un saber múltiple
Intent de substituir la visió idealista de la Plató per un saber múltiple, sino que
cada camp del saber té els seus propis principis.

● Saber productiu (Episteme Poietiké): Saber més bàsic. Coneixement tècnic.

És Tècnica de saber fer les coses.
● Saber Pràctic (episteme praktiké): Saber intermig. Saber que té com a
objectiu la millora de la conducta a partir d’una ordenació racional. Tendeix
cap a la virtud
● Saber teòric (Episteme theoriké: Recerca de la veritat de les coses. Condueix
a la saviesa.
Esquema de les branques de la ciència aristotèlica
Classificació de les ciències: Metafísica
● Metafísica: “Ciència de l’ésser en tant que ésser” o “Ciència dels primers
principis”*** (allò que fa que una cosa sigui)
○ ***Conté els Primers Principis lògics que serveixen de fonament al
coneixement i a les altres ciències:
■ Principi de no-contradicció
■ Principi d’identitat
■ Principi del tercer exclós
○ Ciència més important: S’ocupa de l’ésser (concepte més general de tots) ja
que tot es pot dir que és
● Ésser d’Aristòtil: Concepte ésser és trascendental i a partir d’aquest s’obtenen
10 categories que ens permeten classificar tot allò existent
 Categories d’ésser
● Aristòtil estableix 10 categories per classificar cada ésser:
○ Substància primera (Subjecte): La més important -> constituit per matèria (hylé i forma (morfé). És
potència i és acte
○ 9 Predicatives:
■ quantitat
■ qualitat
■ relació
■ lloc Incidents/accidents que
■ temps poden canviar sense afectar
■ posició
plenament la substància
■ possessió
primera
■ acció
■ passió
Com funciona el canvi segons Aristòtil?

4 Tipus de canvi:
● Quantitatiu: (Augmentar i minvar)
● Qualitatiu: (variació/alteració de les qualitats de l’ésser)
● Local: (translació)
● Canvi substancial
○ canvi de la substància des que és generada fins a la seva corrupció
○ “El pas de la potència a l’acte” o “actualització de la potència”
○ potència = les possibiliats de ser que té una substància
○ Acte = Realització de cada una de les possibilitats
4 causes del canvi (dues internes i dues externes)
Internes:
● Material
● Formal

Externes:
● Causa eficient: l’impuls intern que provoca el canvi en la substància; és
l’agent del canvi.
● Causa final (La màxima realització possible, el fi d’una cosa): la finalitat,
conscient o inconscient del procés de canvi.
Concepció teleològica del moviment d’Aristòtil
Teleologia: Doctrina de les causes finals

1. Tot en la natura està en un moviment constant i en procés de canvi

2. Tot és mogut per un element anterior, per tant ha d’haver una causa primera
del moviment -> quina és?
3. Causa primera del moviment = Primer motor immòbil:
● Capaç de moure sense ser mogut per res anterior: És un acte pur sense
potència
● Com no és potencial: És immòbil perfecte i no canvia (és immaterial i
diví)
● Com és perfecte: actua com a causa final i mou atraient les coses cap a
la seva perfecció
Teoria Hileformista
En l’àmbit ontològic (la realitat): la substància primera (l’ésser) està constituït per
2 elements que no van mai separats:
● Matèria (Hylé): Substrat bàsic bàsic de la substància primera, ja que és el
material que la constitueix i els accidents (substàncies predicatives) que la
individualitzen
● Forma (Morfé): l'essència d’una substància i fa que sigui el que és; informa a
la matèria i hi fa néixer els accidents que la caracteritzen
En el cas dels éssers humans
Aristòtil s’inspira en el dualisme ontològic de Plató i considera que l’ésser humà
està constituït per:
● Materia (Cos): passiva i necessitada de forma
● Forma (ànima): actua com a principi actiu i necessita una matèria per
informar. En el cas humà és immortal
La psicologia/teoria de les ànimes segons Aristòtil
Segons Aristòtil: No es pot separar la psique de la biologia

Concepció hilemòrfica de l’home:

Ànima: és la Forma del cos que està en potència de vida.

Cos: És la matèria física de l’home

Com la matèria no pot existir sense forma, l’ànima no pot existir sense un cos.
Com Plató: Estableix tres tipus d’ànimes però amb una finalitat diferent. Cada part
de l’ànima s’aplica com una facultat de tot ésser viu:
● Ànima vegetativa: Comuna en tots els éssers vius. Compleix les funcions de
nutrició i reproducció
● Sensitiva: Comuna en tots els animals. Permet detectar tot allò que depèn
dels sentits i regular el sistema nerviós.
○ Sensacions individuals (d’un sol sentit): olfacte, gust, visió…
○ Sensacions múltiples (més d’un sentit): moviment, forma
● Racional: Exclusiva de l’ésser humà i és immortal.
El coneixement aristotèlic
Conèixer és un procés ascendent que va des de l’objecte (cosa) al concepte
(causes)

Distingeix dos nivells de coneixements: el sensitiu i l’intel·lectual

Coneixement sensitiu
Punt de partida de tot coneixement (crítica a Plató)

Tot coneixement parteix de l’experiència -> Símil de la tabula rasa/Tauleta de cera

Coneixement vertader però no científic, ja que està sotmés al moviment i al canvi.

Per tant no pot distingir entre Primera Substància i accident
Coneixement intel·lectual
Propi dels éssers racionals

S’obté a partir de les imatges del coneixement sensible

classifica 2 tipus coneixement intel·lectual segons la seva procedència:

● Opinió: Si prové d’allò que és accidental
○ Pot ser vertadera o falsa
● Ciència: quan deriva d’una necessitat (quan no pot ser d’una altra manera)
○ Oposada a l’opinió: No pot deixar de ser vertadera.
○ Coneixement necessari, universal i cert de les coses
○ Permet arribar fins les essències, definir-les i explicar la seva causalitat
Mètode científic i la intuició
El nostre coneixement és inductiu: dels fets particulars arribem a compendre allò
general mitjançant una operació intel·lectual: Inducció

Inducció no permet observar allò universal, però ho garanteix.

Intuïció: Completa la tasca de la inducció -> ens aporta allò que és cert dels
primers principis. Coneixement immediat i cert dels Primers principis

Per tant: la ciència és un saber demostratiu que requereix de l’ús de la lògica per
argumentar la seva demostració
Ètica Aristòtil
Concepte teleològic de l’ètica: La conducta moral tendeix a un fi/bé últim:
● Conducta moral té tendència a un fi que és un mitjà per a un altre fi
● Cadena culmina en la felicitat com a fi últim:
○ A diferència d’altres fins, és un fi en si -> es cerca a si mateix i no és un mitjà per a un fi
posterior
○ Ergo (per tant): la felicitat és un fi últim o bé suprem

Concepte de bé aristòtil: Allò a què tendeix cada cosa. Com hi ha diferents coses,
també hi ha diferents tipus de bé -> corresponen als diferents arts/ciències
El bé d’aristòtil
Allò que fa bó un ésser és allò que el fa apte per complir la seva funció natural.
Per tant a cada ésser li correspon una idea de bé segons la seva naturalesa.

Objecte de l’ètica: Definir el bé de l’home Quina és la funció

natural de l’home?

● Activitat racional: allò que el distingeix de la resta d’animals

● La virtut de l’home (allò el que fa bó) ha de consistir en la capacitat humana
per enraonar.
Virtut del terme mitjà
Com som éssers naturals la virtut no pot dependre del nostre instint sinó de la
nostra voluntat guiada per la raó

Punt mitjà entre dos extrems viciosos: el defecte i l’excés

Felicitat humana guiada per l’activitat intel·lectual -> precedent vida contemplativa

Per tant: actuar amb virtut és actuar cercant el punt mig entre el vici per defecte i
el vici per l’excés
2 Tipus de virtut
Virtuts intel·lectuals (dianoètiques): Regulen la vida contemplativa i depenen de la
part racional de l’ànima:
● Raó teòrica: Ciència i la saviesa
● Raó pràctica: Tècnica i la prudència

Virtuts morals (ètiques): Depenen de la part irracional de l’ànima, per tant regulen
les tendències pròpies i el tracte amb els altres. Suposen una elecció conscient:
● Subordinades a les virtuts intel·lectuals
● Persona és digne de lloança per aquestes virtuts
● Justícia és la més important
Vici per excés Vici per defecte Virtut/punt mitjà

Temeritat Covardia Valor

Llibertinatge Insensibilitat temprança

Prodigalitat Avaricia Liberalitat

Vanitat Humilitat Magnanimitat

Irascibilitat Dolçor Amabilitat

Arrogància Menystenir Sinceritat

Timidesa Desvergonyiment Modèstia

Enveja Malvolença Justa indignació

La justa indignación, en griego nemesis, es el medio entre la envidia, que se desconsuela al
ver la felicidad ajena, y la alegría malévola, que se regocija con los males de otro. Ambos
son sentimientos reprensibles, y sólo el hombre que se indigna con razón debe merecer
nuestra alabanza. La justa indignación es el dolor que se experimenta al ver la fortuna de
alguno que no la merece; y el corazón que se indigna justamente es el que siente las penas de
este género. Recíprocamente se indigna también al ver sufrir a alguno una desgracia no
merecida. He aquí lo que es la justa indignación y la situación del que se indigna justamente. El
envidioso es todo lo contrario en cuanto está pesaroso siempre de ver la prosperidad de otro,
merézcala o no la merezca. Como el envidioso, el malévolo, que se regocija con el mal, se
considera feliz al ver la desgracia de los demás, sea o no esta merecida. El hombre, que se
indigna en nombre de la justicia, no se parece en nada ni a uno ni a otro, y ocupa el medio
entre estos dos extremos.
Política
Aristòtil parteix de la seva ètica per formular la seva teoria política.

Com Plató, considera que el bé de l’estat està per sobre del bé particular. No
obstant això, Aristòtil també es pregunta per l’origen de les societats.

Origen biològic i seqüencial de la societat

1. Família: Producte de la unió entre mascles i femelles. No és autosuficient

(precedent de l’estat salvatge contractualista)
2. Barri/Llogaret: Comunitat de famílies per garantir les necessitats humanes
3. Polis: Conté lleis -> pot garantir la vida perfecte (vida moral). Vetlla pels
interessos morals (bé comú) dels seus habitants
La polis no és solament un pacte associatiu
Com l’ésser humà és polític -> tendència a la polis

Polis és un organisme natural indissoluble de l’home

Aristòtil distingeix entre:

Polites/ciutadans: ciutadà que es preocupa pels afers de l’estat

● Homes lliures -> participen en el govern, la guerra i el culte.

Idiotes/no ciutadants(Idios=afores): Desenten de la Res Publica (cosa pública)

● Esclaus, dones, presoners -> no tenen drets
● Mercaders i Pagesos (Idiotai) -> Vida innoble i contrària a la virtut
Tipus de governs
Dos tipus de divisió de poder
● Segons quins membres ostenten el poder
● Segons com exerceix aquest poder
Règims rectes Règims corruptes
● Monarquia ● Tirania
○ Govern d’un sol home que vetlla per ○ Govern d’un sol home en interès
l'interès comú particular
● Aristocràcia ● Oligarquia
○ Govern d’uns pocs (casta ○ Govern dels rics en interès propi
privilegiada) en interès comú ● Democràcia demagògica
● Politeia/República ○ Govern de la majoria en interés
○ Govern de la majoria en l’interès particular
comú
Una vez precisadas estas cuestiones, hay que considerar a continuación cuántas y cuáles son las formas
de gobierno, y en primer lugar las rectas, ya que después de definir éstas, resultarán claras también
sus desviaciones. Puesto que régimen y gobierno significan lo mismo y gobierno es el elemento soberano
de las ciudades, necesariamente será soberano o un individuo, o la minoría, o la mayoría; cuando el
uno o la minoría o la mayoría gobiernan en vista del interés común, esos regímenes serán
necesariamente rectos, y aquellos en que se gobierne atendiendo al interés particular del uno, de los
pocos o de la masa serán desviaciones; porque, o no se debe llamar ciudadanos a los miembros de una
ciudad, o deben participar de sus ventajas.
De los gobiernos unipersonales, solemos llamar monarquía a la que mira al interés común; al gobierno de
unos pocos, pero más de uno, aristocracia, sea porque gobiernan los mejores, o porque se propone lo mejor
para la ciudad y para los que pertenecen a ella; y cuando es la masa la que gobierna en vista del interés
común, el régimen recibe el nombre común a todas las formas de gobierno: república*; y con razón, pues
un individuo o unos pocos pueden distinguirse por su excelencia; pero un número mayor es difícil que descuelle
en todas las cualidades; en cambio, puede poseer extremadamente la virtud guerrera, porque ésta se da en la
masa. Por ello, en esta clase de régimen el poder supremo reside en el elemento defensor, y participan de él
los que poseen las armas. Las desviaciones de los regímenes mencionados son: la tiranía de la
monarquía, la oligarquía de la aristocracia, la democracia* de la república. La tiranía es, efectivamente,
una monarquía orientada hacia el interés del monarca, la oligarquía busca el de los ricos, y la democracia el
interés de los pobres; pero ninguna de ellas busca el provecho de la comunidad.
La millor forma de govern: La Politeia/República
Govern democràtic dels més preparats de les masses/classes mitjanes, equilibri
entre els extrems i amb uns vots sotmesos a les lleis superiors que vetllen pel bé
comú

Si governen els vots de la multitud sense estar regulats per les lleis esdevindrà
una democràcia demagògica (el vot substitueix la llei)

Concepció moral de la ciutat ideal

 Aristòtil Estagira (384 a.C - Eubea 322 a.C)

Fill de Nicòmac, metge de la cort del rei de Macedònia (Filip II)

A la mort dels seus pares fou enviat a Atenes

367 a.C Ingrés a l’Acadèmia -> Estada de 20 anys

Erudit de la lectura -> no utilitzava esclaus

Mort de Plató -> Euspesip dirigeix l’acadèmia i retorn a Macedònia

342 a.C, Lesbos -> funda una acadèmia d’estudis de física

Aristòtil
Tutor d’Alexandre el Gran -> Li dedica l’escrit “sobre la monarquia”

Monarquia = Govern d’un quan és bó, pot degradar-se

335: Fundació del Liceu a Atenes

323: Mort Alexandre -> acusat d’impietat -> Refugi i mort

Mort i llegat
Liceu: Escola en funcionament des del 335 a.C fins l’invasió de Sul·la (86 a.C)

86 a.C Redescobriment a Roma (Adaptat per Andrònic de Rodes)

Segon redescobriment: Segles XI-XII -> Adoptat i adaptat al Cristianisme per Tomàs
d’Aquino
Teoria del coneixement aristotèlic

- Contactar amb
la realitat
- Distingir-la
Saber: Capacitat de posseir intel·lectualment les coses - Entendre-la
- Dominar-la
Procés de saber
Saber = Aprehensió (comprendre/assimilitzacio/interiorització) de la realitat per
part d’un subjecte
Com es transmet el saber intel·lectual segons Aristòtil?

Si saber = aprehensió d’una realitat per part d’un subjecte

Saber = conjunt de coneixements adquirits i sistematitzats que queda

fixat en el seu intel·lecte

Pot expressar aquest coneixements? Sí

Ergo: Pot transmetre

Es pot transmetre tot coneixement?
https://www.youtube.com/watch?v=YoYjj0FbOXs
El geni i el talent innat
Segons la teoria d’aristòtil podria un geni ensenyar?
El coneixement Aristotèlic

Classificació de les ciències segons els àmbits Metafísica, física i

de les persones: matemàtiques

● Sabers teòrics (àmbit del coneixements)

● Sabers pràctics (àmbit conductual) Ètica i política
● Sabers productius (àmbit creacional)

Retòrica i poètica
Tot saber és un saber múltiple
Intent de substituir la visió idealista de la Plató per un saber múltiple, sino que
cada camp del saber té els seus propis principis.

● Saber productiu (Episteme Poietiké): Saber més bàsic. Coneixement tècnic.

És Tècnica de saber fer les coses.
● Saber Pràctic (episteme praktiké): Saber intermig. Saber que té com a
objectiu la millora de la conducta a partir d’una ordenació racional. Tendeix
cap a la virtud
● Saber teòric (Episteme theoriké: Recerca de la veritat de les coses. Condueix
a la saviesa.
Esquema de les branques de la ciència aristotèlica
Classificació de les ciències: Metafísica
● Metafísica: “Ciència de l’ésser en tant que ésser” o “Ciència dels primers
principis”*** (allò que fa que una cosa sigui)
○ ***Conté els Primers Principis lògics que serveixen de fonament al
coneixement i a les altres ciències:
■ Principi de no-contradicció
■ Principi d’identitat
■ Principi del tercer exclós
○ Ciència més important: S’ocupa de l’ésser (concepte més general de tots) ja
que tot es pot dir que és
● Ésser d’Aristòtil: Concepte ésser és trascendental i a partir d’aquest s’obtenen
10 categories que ens permeten classificar tot allò existent
 Categories d’ésser
● Aristòtil estableix 10 categories per classificar cada ésser:
○ Substància primera (Subjecte): La més important -> constituit per matèria (hylé i forma (morfé). És
potència i és acte
○ 9 Predicatives:
■ quantitat
■ qualitat
■ relació
■ lloc Incidents/accidents que
■ temps poden canviar sense afectar
■ posició
plenament la substància
■ possessió
primera
■ acció
■ passió
Com funciona el canvi segons Aristòtil?

4 Tipus de canvi:
● Quantitatiu: (Augmentar i minvar)
● Qualitatiu: (variació/alteració de les qualitats de l’ésser)
● Local: (translació)
● Canvi substancial
○ canvi de la substància des que és generada fins a la seva corrupció
○ “El pas de la potència a l’acte” o “actualització de la potència”
○ potència = les possibiliats de ser que té una substància
○ Acte = Realització de cada una de les possibilitats
4 causes del canvi (dues internes i dues externes)
Internes:
● Material
● Formal

Externes:
● Causa eficient: l’impuls intern que provoca el canvi en la substància; és
l’agent del canvi.
● Causa final (La màxima realització possible, el fi d’una cosa): la finalitat,
conscient o inconscient del procés de canvi.
Concepció teleològica del moviment d’Aristòtil
Teleologia: Doctrina de les causes finals

1. Tot en la natura està en un moviment constant i en procés de canvi

2. Tot és mogut per un element anterior, per tant ha d’haver una causa primera
del moviment -> quina és?
3. Causa primera del moviment = Primer motor immòbil:
● Capaç de moure sense ser mogut per res anterior: És un acte pur sense
potència
● Com no és potencial: És immòbil perfecte i no canvia (és immaterial i
diví)
● Com és perfecte: actua com a causa final i mou atraient les coses cap a
la seva perfecció
Teoria Hileformista
En l’àmbit ontològic (la realitat): la substància primera (l’ésser) està constituït per
2 elements que no van mai separats:
● Matèria (Hylé): Substrat bàsic bàsic de la substància primera, ja que és el
material que la constitueix i els accidents (substàncies predicatives) que la
individualitzen
● Forma (Morfé): l'essència d’una substància i fa que sigui el que és; informa a
la matèria i hi fa néixer els accidents que la caracteritzen
En el cas dels éssers humans
Aristòtil s’inspira en el dualisme ontològic de Plató i considera que l’ésser humà
està constituït per:
● Materia (Cos): passiva i necessitada de forma
● Forma (ànima): actua com a principi actiu i necessita una matèria per
informar. En el cas humà és immortal
La psicologia/teoria de les ànimes segons Aristòtil
Segons Aristòtil: No es pot separar la psique de la biologia

Concepció hilemòrfica de l’home:

Ànima: és la Forma del cos que està en potència de vida.

Cos: És la matèria física de l’home

Com la matèria no pot existir sense forma, l’ànima no pot existir sense un cos.
Com Plató: Estableix tres tipus d’ànimes però amb una finalitat diferent. Cada part
de l’ànima s’aplica com una facultat de tot ésser viu:
● Ànima vegetativa: Comuna en tots els éssers vius. Compleix les funcions de
nutrició i reproducció
● Sensitiva: Comuna en tots els animals. Permet detectar tot allò que depèn
dels sentits i regular el sistema nerviós.
○ Sensacions individuals (d’un sol sentit): olfacte, gust, visió…
○ Sensacions múltiples (més d’un sentit): moviment, forma
● Racional: Exclusiva de l’ésser humà i és immortal.
El coneixement aristotèlic
Conèixer és un procés ascendent que va des de l’objecte (cosa) al concepte
(causes)

Distingeix dos nivells de coneixements: el sensitiu i l’intel·lectual

Coneixement sensitiu
Punt de partida de tot coneixement (crítica a Plató)

Tot coneixement parteix de l’experiència -> Símil de la tabula rasa/Tauleta de cera

Coneixement vertader però no científic, ja que està sotmés al moviment i al canvi.

Per tant no pot distingir entre Primera Substància i accident
Coneixement intel·lectual
Propi dels éssers racionals

S’obté a partir de les imatges del coneixement sensible

classifica 2 tipus coneixement intel·lectual segons la seva procedència:

● Opinió: Si prové d’allò que és accidental
○ Pot ser vertadera o falsa
● Ciència: quan deriva d’una necessitat (quan no pot ser d’una altra manera)
○ Oposada a l’opinió: No pot deixar de ser vertadera.
○ Coneixement necessari, universal i cert de les coses
○ Permet arribar fins les essències, definir-les i explicar la seva causalitat
Mètode científic i la intuició
El nostre coneixement és inductiu: dels fets particulars arribem a compendre allò
general mitjançant una operació intel·lectual: Inducció

Inducció no permet observar allò universal, però ho garanteix.

Intuïció: Completa la tasca de la inducció -> ens aporta allò que és cert dels
primers principis. Coneixement immediat i cert dels Primers principis

Per tant: la ciència és un saber demostratiu que requereix de l’ús de la lògica per
argumentar la seva demostració
Ètica Aristòtil
Concepte teleològic de l’ètica: La conducta moral tendeix a un fi/bé últim:
● Conducta moral té tendència a un fi que és un mitjà per a un altre fi
● Cadena culmina en la felicitat com a fi últim:
○ A diferència d’altres fins, és un fi en si -> es cerca a si mateix i no és un mitjà per a un fi
posterior
○ Ergo (per tant): la felicitat és un fi últim o bé suprem

Concepte de bé aristòtil: Allò a què tendeix cada cosa. Com hi ha diferents coses,
també hi ha diferents tipus de bé -> corresponen als diferents arts/ciències
El bé d’aristòtil
Allò que fa bó un ésser és allò que el fa apte per complir la seva funció natural.
Per tant a cada ésser li correspon una idea de bé segons la seva naturalesa.

Objecte de l’ètica: Definir el bé de l’home Quina és la funció

natural de l’home?

● Activitat racional: allò que el distingeix de la resta d’animals

● La virtut de l’home (allò el que fa bó) ha de consistir en la capacitat humana
per enraonar.
Virtut del terme mitjà
Com som éssers naturals la virtut no pot dependre del nostre instint sinó de la
nostra voluntat guiada per la raó

Punt mitjà entre dos extrems viciosos: el defecte i l’excés

Felicitat humana guiada per l’activitat intel·lectual -> precedent vida contemplativa

Per tant: actuar amb virtut és actuar cercant el punt mig entre el vici per defecte i
el vici per l’excés
2 Tipus de virtut
Virtuts intel·lectuals (dianoètiques): Regulen la vida contemplativa i depenen de la
part racional de l’ànima:
● Raó teòrica: Ciència i la saviesa
● Raó pràctica: Tècnica i la prudència

Virtuts morals (ètiques): Depenen de la part irracional de l’ànima, per tant regulen
les tendències pròpies i el tracte amb els altres. Suposen una elecció conscient:
● Subordinades a les virtuts intel·lectuals
● Persona és digne de lloança per aquestes virtuts
● Justícia és la més important
Vici per excés Vici per defecte Virtut/punt mitjà

Temeritat Covardia Valor

Llibertinatge Insensibilitat temprança

Prodigalitat Avaricia Liberalitat

Vanitat Humilitat Magnanimitat

Irascibilitat Dolçor Amabilitat

Arrogància Menystenir Sinceritat

Timidesa Desvergonyiment Modèstia

Enveja Malvolença Justa indignació

La justa indignación, en griego nemesis, es el medio entre la envidia, que se desconsuela al
ver la felicidad ajena, y la alegría malévola, que se regocija con los males de otro. Ambos
son sentimientos reprensibles, y sólo el hombre que se indigna con razón debe merecer
nuestra alabanza. La justa indignación es el dolor que se experimenta al ver la fortuna de
alguno que no la merece; y el corazón que se indigna justamente es el que siente las penas de
este género. Recíprocamente se indigna también al ver sufrir a alguno una desgracia no
merecida. He aquí lo que es la justa indignación y la situación del que se indigna justamente. El
envidioso es todo lo contrario en cuanto está pesaroso siempre de ver la prosperidad de otro,
merézcala o no la merezca. Como el envidioso, el malévolo, que se regocija con el mal, se
considera feliz al ver la desgracia de los demás, sea o no esta merecida. El hombre, que se
indigna en nombre de la justicia, no se parece en nada ni a uno ni a otro, y ocupa el medio
entre estos dos extremos.
Política
Aristòtil parteix de la seva ètica per formular la seva teoria política.

Com Plató, considera que el bé de l’estat està per sobre del bé particular. No
obstant això, Aristòtil també es pregunta per l’origen de les societats.

Origen biològic i seqüencial de la societat

1. Família: Producte de la unió entre mascles i femelles. No és autosuficient

(precedent de l’estat salvatge contractualista)
2. Barri/Llogaret: Comunitat de famílies per garantir les necessitats humanes
3. Polis: Conté lleis -> pot garantir la vida perfecte (vida moral). Vetlla pels
interessos morals (bé comú) dels seus habitants
La polis no és solament un pacte associatiu
Com l’ésser humà és polític -> tendència a la polis

Polis és un organisme natural indissoluble de l’home

Aristòtil distingeix entre:

Polites/ciutadans: ciutadà que es preocupa pels afers de l’estat

● Homes lliures -> participen en el govern, la guerra i el culte.

Idiotes/no ciutadants(Idios=afores): Desenten de la Res Publica (cosa pública)

● Esclaus, dones, presoners -> no tenen drets
● Mercaders i Pagesos (Idiotai) -> Vida innoble i contrària a la virtut
Tipus de governs
Dos tipus de divisió de poder
● Segons quins membres ostenten el poder
● Segons com exerceix aquest poder
Règims rectes Règims corruptes
● Monarquia ● Tirania
○ Govern d’un sol home que vetlla per ○ Govern d’un sol home en interès
l'interès comú particular
● Aristocràcia ● Oligarquia
○ Govern d’uns pocs (casta ○ Govern dels rics en interès propi
privilegiada) en interès comú ● Democràcia demagògica
● Politeia/República ○ Govern de la majoria en interés
○ Govern de la majoria en l’interès particular
comú
Una vez precisadas estas cuestiones, hay que considerar a continuación cuántas y cuáles son las formas
de gobierno, y en primer lugar las rectas, ya que después de definir éstas, resultarán claras también
sus desviaciones. Puesto que régimen y gobierno significan lo mismo y gobierno es el elemento soberano
de las ciudades, necesariamente será soberano o un individuo, o la minoría, o la mayoría; cuando el
uno o la minoría o la mayoría gobiernan en vista del interés común, esos regímenes serán
necesariamente rectos, y aquellos en que se gobierne atendiendo al interés particular del uno, de los
pocos o de la masa serán desviaciones; porque, o no se debe llamar ciudadanos a los miembros de una
ciudad, o deben participar de sus ventajas.
De los gobiernos unipersonales, solemos llamar monarquía a la que mira al interés común; al gobierno de
unos pocos, pero más de uno, aristocracia, sea porque gobiernan los mejores, o porque se propone lo mejor
para la ciudad y para los que pertenecen a ella; y cuando es la masa la que gobierna en vista del interés
común, el régimen recibe el nombre común a todas las formas de gobierno: república*; y con razón, pues
un individuo o unos pocos pueden distinguirse por su excelencia; pero un número mayor es difícil que descuelle
en todas las cualidades; en cambio, puede poseer extremadamente la virtud guerrera, porque ésta se da en la
masa. Por ello, en esta clase de régimen el poder supremo reside en el elemento defensor, y participan de él
los que poseen las armas. Las desviaciones de los regímenes mencionados son: la tiranía de la
monarquía, la oligarquía de la aristocracia, la democracia* de la república. La tiranía es, efectivamente,
una monarquía orientada hacia el interés del monarca, la oligarquía busca el de los ricos, y la democracia el
interés de los pobres; pero ninguna de ellas busca el provecho de la comunidad.
La millor forma de govern: La Politeia/República
Govern democràtic dels més preparats de les masses/classes mitjanes, equilibri
entre els extrems i amb uns vots sotmesos a les lleis superiors que vetllen pel bé
comú

Si governen els vots de la multitud sense estar regulats per les lleis esdevindrà
una democràcia demagògica (el vot substitueix la llei)

Concepció moral de la ciutat ideal