ARISTÒTIL

Neix a la Estagira, una ciutat grega.

El seu pare era metge de la cort del rei de Macedonia→(medicina ciència empírica)
Als 17 anys sen va a Atenes i forma part de la academia de Plató. Al morir Plató,
viatja, s’encarrega de l’educació del fill del rei de Macedònia, Alexandre el gran i
funda una academia anomenada el Liceu.
Alexandre el gran es converteix en rei de Macedònia i conquereix (nose que cony
posa als meus apunts no ho entenc). Mor al 323a.c i llavors Aristòtil marxa d’Atenes.

Aristòtil classifica els sabers en 3 grans blocs:

- Predictiu: Relacionat amb la tècnica i les arts. (crear/produir alguna cosa
amb diferents tècniques seguint normes i lleis) → arquitectura, retòrica,
medicina
- Pràctic: Relacionat en com hem d’actuar correctament, en dirigir l’acció
humana. Trobem l’ètica i la política que són sabers pràctics.
- Sabers teorètics o teòrics: Física, matemàtiques i metafísica. (la ciència)
- física: moviment i canvi dels éssers materials
- mates: estudia els éssers immòbils
- metafísica: estudia la primera causa o principi → Déu (ciència molt
general, la resta són més particulars)

METAFÍSICA
(Aristòtil no utilitza el nom de metafísica sinó ciència primera)

Què és la metafísica?
La metafísica és una ciència prèvia que estudia les característiques generals de
l’ésser. És l’estudi de l’ésser en tant que ésser i les seves propietats.

Què és l’ésser?
L’ésser es diu de moltes maneres, però, principalment és substància (substància i
atributs)
- Substància: Allò que existeix per si mateix i no necessita cap altra per existir.
És allò que no es predica en un subjecte sent ella mateixa subjecte de
predicació.
 - Atribut: Allò que existeix, però no per si mateix i ha d’estar referit a una
substància.
Exemple: La Sandra és guapa. → per existir necessita d’alguna cosa, en
aquest cas de la Sandra.
La substància és la unió de la matèria i la forma → TEORIA MILEMÒRFICA

la matèria és una cosa, el substrat mentre que la forma és l’essència (allò que fa
que sigui una taula). Aristòtil també diu que la forma és la naturalesa → funció o
finalitat.
La matèria no pot estar sense la forma i la forma sense la matèria. (a diferència de
Plató que estan separades en 2 mons, amb Aristòtil han d’estar juntes. → concepció
immanent de les essències. (imant → tot junt) )
Les coses comparteixen essència però es diferencien per la matèria. → principi
d’individualització (fa que les coses siguin com són)
D’aquesta manera, coneixem les substàncies perquè coneixem la forma.

TEORIA DEL CANVI

Aristòtil no té una concepció estàtica de la realitat/natura → concepció dinàmica.
Defensa que la natura està en canvi i moviment.

- “No ser arbre de la pedra” (no ésser absolut)

- “No ser arbre de la llavor” (no ésser relatiu)

Per a explicar el canvi introdueix dos conceptes:

- ésser en potència: és un ésser relatiu, no és, però pot arribar a ser. És un
ésser que no té la forma definitiva.
- ésser en acte: és un ésser absolut. Té determinada forma i ja ha arribat a
ser.
Segons Aristòtil, el canvi és la transformació d’un ésser o estat en potència a un
ésser o estat en acte.
TEORIA DE LES CAUSES
- Causa material→ Primera substància de la qual està formada la matèria
- Causa formal →Essència que ha de formar la primera substància
- Causa eficient→Encarregada de realitzar el procés
- Causa final→Finalitat o propòsit que es produeix

Aristòtil defensa que la Terra és el centre de l’univers. El cosmos és finit i té forma

esfèrica.
Si descomposem la matèria els últims 4 elements són: aigua, terra, foc i aire.
(Si l’esfera de la lluna no presentés canvi o moviment → terra > aigua > aire > foc )
El cosmos és com una ceba amb capes, primerament, trobem la Terra > món
sublunar > esfera de la lluna > món supralunar > esfera de les estrelles fixes. El que
provoca el moviment és qui ho mou → Déu. (principi motor).

Si no hi ha canvi, la posició natural és el repòs i el moviment dels 4 elements és

rectilini. Si els cossos celestes es mouen circularment que és el moviment natural,
del qual està format tot el que està fora les estrelles no té matèria, per tant, Déu és
forma pura (causa final) i un ésser en acte. (si substància=matèria+forma i déu no
està format de matèria; Déu=forma)
Les estrelles tenen ànima i volen assemblar-se a Déu (percepció). Amb aquest
desig sorgeix el canvi i moviment.
Tot això és la concepció finalista o teològica.

ÈTICA (teològica)
→ obra: “Ètica a Nicòmac
L’ètica d’Aristòtil està basada en una finalitat. Tota finalitat està subordinada a una
altra. (mengem per una finalitat, fem coses per una finalitat…) Hi ha plaers que són
finalitat i s’acaben convertint en una addicció.
L’única finalitat que no està subordinada a una altra és la FELICITAT.
La felicitat és el bé suprem i tota la finalitat tendeix a la felicitat. S’ha de tenir virtut
per arribar a la felicitat. Per a Aristòtil tota finalitat i acció tendeix a aconseguir la
felicitat.

La finalitat de l’ésser humà és actuar racionalment. És l’únic ésser amb capacitat

racional.

*Virtut → consisteix a actuar racionalment per escollir sempre la millor opció a

l’hora d’actuar. És un hàbit que s’aconsegueix per repetició.

Per poder tenir una vida feliç s’han de tenir béns (l’estat s’encarrega que en
tinguem). La finalitat de l’ésser humà consisteix a actuar repetidament de manera
correcta i formar un hàbit. Quan tinguem totes les necessitats cobertes, en un futur,
actuarem de manera correcta automàticament.
Els diners són un mitjà, no una finalitat.

El terme mitjà consisteix a actuar bé escollint el terme mitjà. → prudència.

Per exemple
La virtut és el contrari als vicis i
sempre es troba entre dos vicis.
El terme mitjà és relatiu a cada
individu (exemple de les kcal a classe). Per tant, hem de ser prudents.
*Prudència → és aquella virtut que ajuda a escollir el just terme mitjà.
La veritable felicitat s’aconsegueix mitjançant una vida contemplativa.
La vida contemplativa és l’amor pel coneixement quan ja tenim certes necessitats
cobertes.

VIRTUTS ÈTIQUES (moderació, temprança, covardia)

Exemple: vull fer esport

- volició: posar-me en forma
- deliberació: llocs on puc anar (gym, riu…)
 - decisió: el que faig

(Cal recalcar que la repetició pot comportar tant a la virtut com als vicis)

★ ”No em comporto bé perquè soc bo, sinó que soc bo perquè em comporto bé”

La virtut ètica → hàbit de decidir bé conforme a les regles de l’elecció del terme mig
òptim entre dos extrems.
No hi ha una forma universal de la virtut, sinó que és a través de l’experiència
(relatiu a cada individu).

VIRTUTS DIANOÈTIQUES (saviesa, intel·ligència, prudència…)

Parteixen de l’anàlisi de les funcions de la part racional de l’ànima.
*prudència→ virtut que permet accedir a les virtuts ètiques

Les virtuts dianoètiques són les que porten a la funció contemplativa. La més
important és la saviesa (sophia) perquè ens pot portar a la veritable felicitat a partir
de l’experiència.

RESUM ÈTICA ARISTOTÈLICA

POLÍTICA
La política Aristotèlica és la manera en com s’ha d’organitzar una societat per a
aconseguir la felicitat de tots.
Per a Aristòtil la política és superior a l’ètica, ja que per a que hi hagi felicitat a un
individu, primerament ha d’haver-hi a la polis. Només en condicions socials bones
s’aconsegueix la felicitat individual. Per això mateix, Aristòtil defensa que els éssers
humans ens necessitem els uns als altres.

El fi principal de la polis és moral.

Amb la raó podem expressar el que és just i el que no i les lleis ho han de reflectir.
*Justícia → virtut bàsica que ha de regular les relacions socials.

La missió política és definir els mitjans per poder desenvolupar la vida humana
perfecta, ja que tant els individus com les polis s’han d’organitzar per resoldre els
conflictes i viure bé. (paral·lelisme individu-ciutat)

Cada ciutat té una constitució que determina la manera en com es reparteix

l’exercici d’autoritat. → apareixen les diferents formes de govern. (quant a
constitució no es refereix a una llei sinó a un caràcter o forma de ser de la ciutat)

Hi ha tres formes de govern: un, minoria i majoria. → són bones sempre que
estiguin orientades al bé comú i la justícia.

JUSTES INJUSTES

un realesa / monarquia real tirania despotisme

minoria aristocràcia / regnat oligarquia despotisme minoria rica

minoria virtuosa

majoria democràcia / individus demagògia tirania de masses

que actuen pel bé comú
Des del punt de vista teòric el millor és la monarquia, però és difícil trobar el
monarca ideal i si degenera la monarquia obtenim el pitjor dels governs.
Per tant, el més aconsellable és una mena de república, politeia. Poder a la classe
mitjana perquè no té interessos externs i pot mantenir un equilibri que allunyi a la
ciutat dels excessos oligàrquics i monàrquics.
La ciutat ideal ha de tenir com el punt mitjà (ni molt a la muntanya ni molt al mar, ni
molt gran ni molt petita…) → concepció més realista que Plató.