ARISTÒTIL

CONTEXTUALITZACIÓ
Aristòtil va néixer a Estagira, Macedònia. El seu pare era metge del rei i quan era molt jove
va quedar orfe i el seu tutor l’envià a Atenes per completar la seva educació. Allà, va
conèixer a Plató i va estar a la seva Acadèmia vint anys exercint de professor, però després
de la mort de Plató abndonà Atenes. Més tard, Filip II va dir-li que eduquès al seu fill
Alexandre, el futur Alexandre Magne. Després, Aristòtil va tornar a Atenes on va crear el
Liceu i hi va exercir de professor fins quasi la seva mort. Donava les classes mentre
caminava, per això els membres del Liceu es deien “peripatètics”. Més tard Alexandre morí i
Aristòtil va decidir huir donades les circumstàncies, es refugià a Calcis on finalment va morir.
Va escriure més de mil tractats però la majoria es van perdre, tractaven temes relacionats
amb el coneixement. L’obra es pot dividir en dos grups: les obres esotèriques, són les que
va escriure durant la seva estància a l’Acadèmia i les lliçons que ensenyava al Liceu; i les
obres exotèriques, són les que varen ser publicades per Aristòtil. Les que s’han conservat
són les esotèriques. Una obra destacable d’Aristòtil és Política i Metafísica.

FILOSOFIA PRIMERA O METAFÍSICA

Tot i que Aristòtil va ser deixeble de Plató, la filosofia aristotèlica contrasta amb l’idealisme
platònic, ja que després d’abandonar l’Acadèmia es va allunyar de la teoria de les idees i va
elaborar una proposta molt diferent. Aristòtil, va criticar la teoria de les idees de Plató, ja que
pensava que l’intent d’entendre la realitat mitjançant essències transcendents, eternes i
immutables creava dificultats. També va pensar que en dividir la realitat en dos mons, va
agreujar el problema en lloc de solucionar-lo i que si realment les essències es troben en
una realitat diferent que les coses, s’hauria d’explicar en que consisteixen les dues realitats i
quina relació hi ha, cosa que segons Aristòtil, Plató no va aconseguir.
Per això, metafísica d’Aristòtil defensa que l'única realitat que existeix és la que es troba en
els individus particulars del món sensible. És a dir, no hi ha cap món intel·ligible format per
idees, sinó que la realitat es troba en els objectes que podem veure i tocar.
Per això, Aristòtil va elaborar un pensament propi allunyat de la teoria de Plató. Una de les
primeres distincions que planteja és la diferència entre substància i accidents. Defineix la
substància com allò que existeix en si mateix i no en un altre, és a dir, els individus del món
sensible(una persona no pot ser una atra persona). En canvi els accidents són les
modificacions de la substànica, és a dir, allò que no existeix en si mateix però si en una
subtància(si la taula és blanca, el color no existeix en sí mateix, sinó que es una propietat de
la taula.
Per tant podem dir que hi ha dues maneres d’existir i que els accidents només poden
apareixer com una modificació de la substància.
Divideix les dues maneres d’exisitr en 10 categories, de les quals 1 és necessària, que és la
substància, i les altres 9 no són necessàries, és a dir, són accidents com per exemple, la
qualitat, la quantitat, el lloc o el temps.

TEORIA HILEMÒRFICA
Tot i que Aristòtil creia que l’autèntica realitat està composta pels individus particulars, va
admetre que cada individu té una essència que el defineix. Per això, va explicar la diferència
entre matèria i forma. La matèria és allò de què està composta alguna cosa, en canvi la
forma és la manera en que està organitzada per tal de fer l'individu allò que és. Aquesta
teoria que defensa que les substàncies estan compostes per matèria i forma rep el nom de
teoria hilemòrfica. Però això no vol dir que la forma es trobi en un món diferent, sinó que
pertany al món sensible ja que és la manera com els individus estan organitzats per ser allò
que són.

TEORIA DE LES QUATRE CAUSES

La distinció entre matèria i forma és una part de l’explicació de la seva teoria i que per
acabar d’explicar-la calia identificar quatre principis que ell anomena causes. Primer trobam
la causa material, és a dir, la matèria, allò de què està composta alguna cosa. També
podem trobar la causa formal, és a dir, la forma, la manera en que està organitzada una
cosa per tal de ser allò que és. També hi ha la causa eficient, és a dir, l’agent, allò que ha
creat a l’individu. I per finalitzar, la causa final, és a dir, el propòsit que té o la funció a que
està destinat.
La causa final per Aristòtil, era la més important ja que creia que tot allò que existeix,
existeix ja que té un propòsit concret i que els èssers responen a causes finals ja que
persegueixen els seus objectius. Per això es diu que la filosofia d’Aristòtil és teleològica.

EL MOVIMENT SEGONS ARISTÒTIL

Segons Aristòtil, el canvi és allò que tothom pot percebre, per tant alguna cosa que no era,
pot començar a ser o alguna cosa que era, deixi d’existir. Per això cal distingir dos tipus
d’èsser, l’èsser en potència i l’èsser en acte.
Defensa que l’èsser està en potència quan té la capacitat de transformar-se en alguna cosa
diferent ja que és aquell que encara no ha assolit el desenvolupament ple, però té la
possibilitat de canviar per esdevenir-ho en el futur. En canvi, l’ésser en acte, és aquell que ja
ha assolit el desenvolupament ple. Per tant, el canvi es produeix quan un èsser en potència
es converteix en un èsser en acte.
L’explicació de canvi, està basada en la seva concepció de canvi, Aristòtil distinguiex dos
tipus de canvi. El canvi substancial que es produeix quan apareix una nova substància o
desapareix, i el canvi accidental que es produeix quan es modifica la substància. Pot haver
un canvi qualitatiu, és a dir alguna qualitat de la substància canvia; un canvi quantitatiu, és a
dir la grandària canvia; o un canvi locatiu, és a dir un canvi de posició.
Per tant, Aristòtil pensava que la transformació d’un èsser en potència a un èsser en acte,
només era possible si existia algún èsser que ja estiguès prèviament en acte i que poguès
impulsar aquest procés de canvi.

EL PRIMER MOTOR IMMÒBIL

L’explicació de canvi, està basada en la seva concepció de canvi, Aristòtil distinguiex dos
tipus de canvi. El canvi substancial que es produeix quan apareix una nova substància o
desapareix, i el canvi accidental que es produeix quan es modifica la substància. Pot haver
un canvi qualitatiu, és a dir alguna qualitat de la substància canvia; un canvi quantitatiu, és a
dir la grandària canvia; o un canvi locatiu, és a dir un canvi de posició.
Per tant, Aristòtil pensava que la transformació d’un èsser en potència a un èsser en acte,
només era possible si existia algún èsser que ja estiguès prèviament en acte i que poguès
impulsar aquest procés de canvi.
Explicat el moviment de canvi, Aristòtil pensava que un cos només es pot moure si és
impulsat per un altre. Per exemple, els planetes es desplacen en cercles i això vol dir que hi
ha algú que provoca el seu moviment, però aquest també necessita algú per que es mogui.
Per això defensava la idea de que existeix un primer motor que provoqui el moviment de tot.
Per tant aquest primer motor hauria de ser immòbil ja que sinó necessitaria un altre motor,
hauria de ser acte, és a dir ha d’estar perfectament acabat ja que si poguès canviar,
necessitaria un altre motor, per tant també hauria de ser perfecte, també hauria de ser
immaterial ja que la matèria canvia i es necessitaria un altre motor, no hauria de tenir cap
tipus de contacte amb la resta de coses que existeixen i es troba més enllà del nostre
univers i fa possible el moviment de tot. Però si és immòbil com pot generar moviment?
Aristòtil afirma que genera moviment per atracció.
Si el motor s’aturés, l’univers s’aturaria ja que és essencial pel moviment de tot.

ANTROPOLOGIA
Per Aristòtil, l’èsser humà, és una animal amb logos, és a dir pot parlar i pensar, fet que ens
converteix en èssers morals.
D’acord amb la teoria hilemòrfica, Aristòtil creu que els éssers humans estam composts de
matèria i forma, és a dir de cos(allò de que esteim fets) i ànima(la manera en que esteim
organitzats per ser allò que som), però no significa que hi hagi dues realitats, sinó que
l’ésser humà és una única substància.
Pensava que la matèria està lligada a la potència i la forma està lligada a l’acte.
L’ànima, correspon a la manera com el nostre cos està organitzat que ens permet ser allò
que som i que siguem capaços de raonar.
Per tant el cos i l’ànima no es poden separar, és a dir, la forma no pot existir sense la
matèria, per això arribam a la conclusió de que l’ànima per Aristòtil ès mortal ja que no pot
viure sense el cos i que l’ànima és el principi de vida.
Però no tots els èssers humans som iguals, per això Aristòtil va distingir tres funcions de
l’anima: la funció vegetativa, permet als éssers nodrir-se, créixer i reproduir-se; la funció
sensitiva, permet que alguns éssers vius com els animals o les persones puguin percebre el
món que els envolta i interactuar amb ell; i la funció racional, exclusiva de l’ésser humà, que
ens permet parlar i raonar.
Per tant tots els èssers vius tenen ànima, però no du a terme les mateixes funcions en tots
els casos.

EPISTEMOLOGIA
Aristòtil no creia en un món de les idees separat de la realitat que podem veure i tocar. Per
això, a diferència de Plató, creia que la base fonamental del coneixement està en la
informació que ens proporcionen els sentits sobre el món que ens envolta.
Aristòtil, però, distigueix dos tipus de coneixement: el coneixement particular i el
coneixement universal. El coneixement particular és el que es refereix a un individu concret
del món sensible. Però pensava que el coneixement veritable no és el de les coses
particulars, sinó d’allò general, és a dir, el coneixement universal.
Però com es pot assolir un coneixement d’allò general si l’únic que existeix en realitat són
els individus particulars del món sensible? Aristòtil pensa que és possible si entressin en joc
la imaginació(que ens permet representar individus particulars que hem vist prèviament), la
memòria(que ens permet recordar aquestes imatges) i l’enteniment(que ens permet trobar
allò que tots aquells individus particulars tenen en comú.
L’abstracció, constitueix a extreure l’essència compartida per diferents individus particulars,
aquest tipus de coneixement és una generalització d’allò particular a allò universal.