BIOGRAFIA DE PLATÓ

Plató és d’Atenes però, a diferència de Sòcrates, pertany a una família noble, fins i tot va
arribar a ser amic personal de Pèricles. Va viure la dictadura dels 30 tirans, que va suposar la
decadència de la democràcia atenesa després de la Guerra del Peloponès. El retorn de la
Democràcia va comportar la condemna a mort del seu amic i mestre Sòcrates.
La seva formació filosòfica va tenir les següents influències:
• Va ser deixeble de Cràtil, un seguidor d'Heràclit, que es plantejava el problema del canvi i
l'eternitat.
• Va tenir influències pitagòriques que pesarien més tard en l'ètica i la antropologia.
• Va ser amic i deixeble de Sòcrates del que prendria el seu convenciment que la veritat
existeix i es pot coneixer, i que el coneixement del bé a través de la educació és la clau per
aconseguir una societat justa.
Després de la seva formació filosòfica va intentar portar a la pràctica la seva utopia del
Filósofo-Rey, estava convençut que era impossible posar-la en pràctica a Atenes, i ho va
intentar a Siracusa sota el regnat de Dion el vell i del seu fill Dion el jove. En un d'aquests
viatges l'enemistat del rei li va implicar ser venut com esclau, però un dels seus amics
li va reconèixer i va pagar el seu rescat. Més tard, amb aquests diners del que el seu amic no va
acceptar la devolució, Plató va pagar les despeses de la fundació de l'Acadèmia; la que seria la
primera institució educativa del nostre àmbit cultural.

LA FILOSOFIA DE PLATÓ
1. EL SENTIT DE LA FILOSOFIA PLATÒNICA
Plató va ser, fonamentalment, un pensador polític. El seu projecte va ser elaborar l'esborrany
d'una ciutat ideal, i un programa d'educació dels ciutadans, especialment dels governants.
Aquest projecte i aquest programa es troben recollits a la República.
Cal entendre la filosofia de Platò, en primer lloc com a una reacció contra les doctrines
filosòfiques dels sofistes (el relativistme, l’escepticisme i l’empirisme polític) i, en segon lloc,
com a fruit de la insatisfacció i del descontent de Plató amb la situació política de l’època.

2. LA TEORIA PLATÒNICA DE LES IDEES

L'objectiu de la Teoria de les Idees és demostrar que la veritat existeix i que té existència real.
El tema central de la filosofia de Plató és el de les idees i la seva realitat:
• Les idees són essències transcendents i immutables, això vol dir, que no canvien.
• Les idees són les definicions socràtiques, però amb Plató adquireixen caràcter ontològic (són
reals, són la veritable realitat).
• Les idees són el ser i són subsistents, existeixen per si mateixes, no només en la ment
humana.
• Cada idea és per a Plató un principi unificador d’una multiplicitat de coses sensibles.
Que les idees siguin transcendents vol dir que són realitats separades, que les idees siguin
immutables vol dir que són realitats eternes, perfectes i imperibles.
Cal tenir en compte que les idees en Plató no són ens de la raó humana, sinó que són la
veritable realitat. Mentre que el món sensible (el que captem pels sentits, no per la raó) és
només aparença, el seu nivell ontològic (nivell de realitat) és inferior al món de les idees.
Com arriba Platò a formular la teoria de les Idees?
Plató està convençut que tan sols pot haver-hi veritable coneixement en allò que no canvia.
Però ¿és que existeixen realitats que no canvien i permaneixen sempre igual? Segons Plató han
d’existir realitats així, perquè en cas contrari, no hi hauria cap possibilitat d’assolir un
coneiximent científic, objectiu i verdader. Més clarament, si ha d’existir la veritat han d’existir
certes realitats que no canvien i que siguen eternament iguals i estables.
Aquesta classe de realitats no existeixen en el món visible i material i per tant, han d’estar
“més enllà”.
De quines coses hi ha Idees?
 Idees de valors ètics i estètics: la Bellesa, la Justícia, el Be, la Amistat...
 Idees de magnituts i dels objectes què s’ocupa la matemàtica: la Grandesa, la Igualtat...
 Idees de tots els éssers naturals: l’Ésser Humà, l’Arbre, el Cavall...
 Idees de coses artificials i fabricades: la Taula, la Casa...
De quines coses no hi ha Idees? No hi ha Idees de coses imperfectes o baixes com la injustícia,
l’enemistat, la lletgesa... És lògic perquè les idees són models idelas i perfectes que les coses
del món físic copien o imiten.

La teoria de les idees afirma l’existència de certes relitats immaterials, úniques, immutables,
eternes, absolutes, trancendrents, separades del món físic, no accessibles als sentits però sí
a la intel·ligència i independents de les opinions humanes. Les idees són models ideals que
les coses del món físic copien o imiten.

3. ONTOLOGIA: MÓN INTEL·LIGIBLE I MÓN SENSIBLE

Plató distingeix dos nivells de realita, és a dir, Plató defensa un dualisme ontològic:
a) Món intel·ligible: és el món del ser, d’allò estable i permanent que no canvia, per tant és el
nivell superior de la realitat. Es tracta de realitats ocultes a la vista però accessibles a la
intel·ligència, que són immaterials, perfectes, eternes i immutables. És un món
trascendent, que està més enlla de l’esfera de les coses materials i visibles.
Al món intel·ligible trobem dos tipus de realitsts: les Idees i els objectes matemàtics.
▪ El saber sobre estes coses s’anomena: CONEIXEMENT.
b) Món sensible o visible: és el món de l’esdevenir i de lamultiplicitata, d’allò que canvia, que
naix i mor i no perdura. Representa un nivell inferior de la realitat, coses menys reals i
menys perfectes. És l’esfera dels objectes que percebem per mitjà de la vista i els altres
sentits. És un món d’aparences, de realitats materials i de coses que estan en continu
procés de canvi.
▪ El saber sobre aquestes coses s’anomena: OPINIÓ
Quina relació hi ha entre aquestes dues esferes de la realitat?
Plató expressa la relació entre el món sensible i les Idees amb el terme de imitació. Així, afirma
que les coses sensibles copien o imiten les Idees. Les Idees són doncs, el model perfecte que
les coses sensibles copien o imiten de manera imperfecta. Per això podem dir que existeix una
relacií de dependència ontològica de les coses sensibles respecte de les Idees o que les coses
sensibles depenen ontològicament de les Idees.
4. EPISTEMOLOGIA O TEORIA DEL CONEIXEMENT
Igual que Plató distingueix dos graus o esferes de la realitat (món sensible i món intel·ligible),
tambè distingeix dos nivells o graus de saber
a) El coneixement científic o episteme: és el nivell superior del coneixement, el saber sobre la
relitat intel·ligible. És clar, verdader i objectiu, la seua font és la intel·ligència i no els
sentits. Per aconseguir el coneixement de lo autenticament real, cladrà dirigir la nostra
ànima cap a la realitat intel·ligible, és a dir, cap a la contempleció de les Idees esternes,
apartant-nos dels sentits enganyosos i de les canviants coses del món sensible.
b) L’opinió o doxa: És un grau de saber inferior al coneixement, el saber sobre la realitat
sensible i material. És un saber fosc, confús, poc fiable, canviant i la seua font són els
sentiments. Plató considera que de les coses canviants del món sensible mai no podem
obtenit coneixement en sentit estricte, només meres opinions. Per tant és una tasca inútil
pretendre trobar coneixement autèntic en el món sensible.
A diferència dels sofistes, per als quals tot saber és sempre opinió i el coneixement objectiu és
impossible, Plató distingeix entre opinió i coneixement.
D’altra banda, segons Plató només aconseguim coneixement del que és absolutament real (les
Idees) i del no-ser absolut el saber és imposible (la ignorància). Finalment de l’esdevenir, que
és la realitat intermèdia entre el ser i no ser, posseïm l’opinió.

4.1. La teoriade la reminisència; conéixer és recordar.

Ara bé, si les idees pertanyen a un món distint del nostre, és a dir, si estan fora del món
sensible, com es pot conéixer l’ànima humana? Platò ho resol amb la teoria de la reminisència.
Segons Plató, l’ànima, abans d’encarnar-se en un cosa, ha preexistit en el món de les Idees, on
les ha contemplat, ja que l’activitat pròpia de l’ànima és la contemplació de les idees. Quan
entra enel món sensible i s’encarna en un cos l’ànima oblida les Idees, i tan sols es queda en
una empremta borrosa, confusa i oblidada. Així doncs, d’acort amb la teoria, aprendre o
conéixer és recordar.

5. LA NATURALESA DELS OBJECTES MATEMÀTICS

Plató estava convençut que les coses matemàtiques no són invencions de la ment d’un
matemàtic, sinó que, existeixen per si mateixes en el món intel·ligible i no en l’àmbit d’allò
material i visible, on només trobem còpies imperfectes d’aquestes coses.
Per tant, els objectes de la matemàtica són per a Plató realitats intel·ligibles, eternes, invisibles
i immutables, de la mateixa manera que ho són les Idees. Per tant el matemàtic no inventa,
descobreix
Diferencies entre ls objectes matemàtics i les Idees:
a) Els objectes matemàtics es tracten de realitats intel·ligibles infriors a les Idees, ja que són
còpies d’aquestes. Ex: els cercles intel·ligibles copien la Idea de la Circularitat,
b) Plató considerava que els objectes matemàtics també es diferencien de les Idees perquè
admeten la pluralitat, mentre que la Ideea és única. Ex: hi ha molts cercles intel·ligibls, però
una única Idea de Circularitat. Això fa que tinga ple sentit dir que un cercle talla un altre però
seria absurd dir que la Circularitat talla la Circularitat.
c) També existeixen importants diferències entre les Idees i els objectes matemàtics pel que fa
la manera de conéixer i investigar les unes i les altres, cosa que s’analitza en el Símil de la Línia.
6. ANTROPOLOGIA, PSICOLOGIA I ÈTICA
6.1. L’Èsser Humà: un compost de cos i ànima
Plató té una concepció dualista de l’ésser humà: és un compost de cos i ànima. Aquest punt de
vista es coneix en la filosofia com a dualisme antropològic.
▪ L’ànima és considera immortal i immaterial, i té prioritats sobre el cos. Ella constitueix el
nostre “jo”, i Plató arriba a afrimar que “l’èsser humà és la seua ànima”. Plató enten
l’ànimacom un principi vital, allò que causa vida i moviment al cos.
La funció pròpia i específica de l’ànima humana és el coneixement. L’ànima és una realitat
intermèdiaria entre el món sensibe i l’intel·ligible, encara que el seu lloc més propi és el món
de les Idees, on a preesxistit.
▪ El cos, en canvi, és material i mortal. La concepció que manté Plató del cos és que aquest és
la presó de l’ànima de la qual cal que s’allibere i una font constant d’apetits i desitjos. El cos, en
resum, arrossega l’ànima cap allò sensible, on mai trobara la virtut ni el coneixement.

6.2. Les tres part de l’ànima.

Plató estableix una divisió de l’ànima en tres parts i cada part es relaciona amb una funció de
l’anima:
a) Part racional és la part de la intel·ligència i té naturalsesa divina. És exclusiva de l’ésser
humà. Recidix al cap.
b) Part irascible és la font de les passions i de les emocions humanes. Resideix al pit.
c) Part apetitiva és la font dels apetits i desitjos materials de l’ésser humà. Recideix al
baix ventre.
Les parts irascible i apetitiva són racionsls, estan molt vinculades al cos i les tenen els animals.
Però per què tres part?
▪ D’una banda, l’ésser humà és un ésser en permanent conflicte interior. La nostra ànima és
com un camp de forces inestables que sovint xoquen: mitjançant aquesta divisió en tres parts,
Plató ens presenta l’ànima com l’escenari i camp de batalla on s’enfronten aquestes forces,
pretenent cadascuna d’elles imposar el seu domini sobre les altres.
▪ D’altra banda, aquesta divisió tripartida de l¡ànima li servei a Plató per a explicar l’existència
de diferents naturaleses o tipus psicològics.

6.3. Les virtuts de l’ànima. L’ànima justa i l’orde de l’ànima

La virtut prinicpal de l’ànima és la justísia. La justícia en l’ànima consisteix en respectar la
jerarquia natural de l’ànima: que la raó governe o domine les passions fogoses, els desitjos i les
tendències de la part apetitiva. Quan es dóna aquesta concòrdia i harmonia diem que hi ha
justícia i cada una de les part de l’ànima haurà desenvolupat la virtut que li és pròpia:
- Virtut pròpia de la part racional: la saviesa o prudència
- Virtut pròpia de la part irascible: la valentia
- Virtut pròpia de l’apetitiva: la temprança o moderació
Per tal d’aconseguir la justísia, només la persona sàvia, que ha aconseguit el coneixement de
l’ordre Suprem i de la Suprema Harmonia que regnen en el món de les Idees, podrà imposar
orde i harmonia en el seu món interior, governar amb justícia la seua ànima i conduir-se
rectament en la vida.
7. LA POLÍTICA
7.1. Rebuig de la democràcia com a forma de govern.
La filosofia de Plató prové de la insatisfacció amb la situació política de la seua època i de la
ciutat on nasqué i visqué: la democràcia atenesa. La democràcia és la forma de govern en què
el poble assumeix la direcció dels assumptes públics.
Plató formula contra la democràcia del seu temps lo següent:
a) Plató rebutja el principi segons el qual qualsevol ciutadà és competent per a exercir
funcions públiques sense cap necessitat de preparació, i sense tenir en compte els seus
coneixements i la seua virtut. Aquest aspecte de le democràcia li sembla a Plató molt
perillós per a l’harmonia i el bon govern de la comunitat. Per a Plató ningu és competent
per naturalesa en matèria política, cal posseri o aprendre “l’art” de la justísia i són poques
les persones capacitades per aprendre’l.
b) Segons Plató en la democràcia atenesa qui realment governava era una minoria de polítics
que abusavend e la incapacitat política, de la falta de reflexió i de la insertesa del poble.
Plató veia els dirigents de la democràcia educats pels sofistes que aconseguien el poder
mitjançant l’engany i la manipulació, quan per a Plató la veritable competència política
prové de l’adquisició de la justícia i del bé, que és de veritat l’art de la política.
Finalment, la decepció de Plató front la democràcia fou quan van jutjar i executar el home més
just, el seu mestre Sòcrates. Això evidencià que la democràcia no era garantia de justícia.

7.2. La proposta política del filòsof-governant.

Plató proposa posar un govern de filòsofs. La proposta platònica del filòsof governant és
resultat d’aplicar l’intel·lectualisme moral de Sòcrates al terreny de la política, només poden
ser individus justos i bons els que saben en què consisteix la justícia i el bé, Plató hi dedueix
que només els filòsods poden ser els governants perfectes, ja que la filosofia és l’únic saber
que proporciona el coneixement de la Justícia i del Bé.
Podem considerar la teoria política de Plató com una teoria d’elit, on el govern de l’Estat ha de
recaure n una minoria que destaca per la seua formació i el coneixement de la veritat i el bé.
a) Primer, cal seleccionar els millors per naturalesa, aquells individus que pr naturalesa
posseïsquen certes capacitats i qualitats com la capacitat d’aprendre, la intel·ligència...
b) En segon lloc, cal adreçar aquesta naturalesa mitjançant una adecuada educació, fins
conduir-les a la contemplacio de les Idees a través de la filosofía. Després d’aquest llarg
procés educatiu estaran preparats per a governar i hauran de ser obligats a fer-ho.

7.3 L’estat Ideal

Per a Plató el bon govern ha d’anteposar sempre el bé comú al bé particular de l’individu, i per
a Plató el bé comú més important és la justícia, entesa com a harmonia i choesió social. El
contrari de bé comú és la desunió, ruptura de la unió per les lluites internes pel poder.
Per a Plató l’Estat és semblant a “un individu en gran”, així com l’ànima està composta per tres
parts, en l’Estat trobem tambe tres grups:
a) La classe dels productors: format per aquells individus en qui predominen els desitjos i
tendències materials de la part apetitiva, més adecuats per a dedicar-se a la producció dels
béns necessaris (artesans, comerciants, artistes...) En la naturalesa d’aquestos individus
predomina la part baixa de l’anima, la part apetitiva.
b) La classe dels guardians: format per aquells en qui dominen les passions de la part
irascible, aptes per naturalesa per a la defensa i la funció militar i la seua funció serà
defensar la ciutat. Rebran na educació especial basada en la gimnàstica i la música. En
aquestos individus la part irascible de l’ànima predomina sobre les altres.
c) La classe dels governants-filòsofs: especialment capacitats per aprendre, governar i dirigir
l’Estat. És la classe superior, tindrà com a funció governar inspiran-se en el món de les
Idees. En aquests individus predomina la part racional de l’ànima.
Quan tindrem un Estat just? La justícia de l’Estat consistirà en l’harmonia entre les tres classes
socials que el comonen, de manera que cadascuna desenvolupe la virtut que li correspon:
Governant → saviesa Gurdians → valentia Productors → la moderació

Del pensament poític de Plató s’ha dit que és:

a) Estatalista perquè Plató anteposa el bé de l’estat al bé individual.
b) Organicista perquè Plató sembla concebre l’estat perfecte seguint el model de l’organisme
viu, ambdós compostos per tres parts.
c) Comunitarisme ja que la vida de l’individu només té sentit en una comunitat en la qual
exerceix una funció especifica.

8. EDUCACIÓ I CONEIXEMENT DE L’ORDRE.

En el pensament platónic l’educació està al servei de l’organització de la societat i de la vida
política, i una de les seues missions ´s formar una elit d’individus savies i justos destinats a
governar, encaminant la seua ànima en direcció a l’intel·ligible, fins la contemplació de les
Idees eternes i finalment de Bé.
L’ultima etapa d’aquest llarg proces educatiu és la dialèctica, la ciència suprema per a Plató, el
saber referent a les Idees i a les seues relacions. Però Plató insisteix que no és possible
començar l’educacció del filòsof governant amb la dialèctica, perque l’ànima, presonera del
cos, acostumada a contemplar només les coses del món sensible, ha de familiaritzar-se amb les
realitats intel·ligibles. Per això resulta imprescindible començar amb l’estudi de les mates.
Quanel filòsof governant haja assolit el coneixement verdader, haura de retornar al món
visible i dels aspumptes humans per intentar que la societat i l’Estat s’acosten tan com siga
possible a l’ordre i l’harmonia intel·ligible, governant la seua própia vida i la societat amb el Bé.
Després d’aquest aprenentatge el filòsof té el compromís ètic i social d’aconseguir l’estat just,
al igual que l’ànima justa, ha de ser un reflex de l’ordre i l’harmonia eterns del Món de les
Idees. A més, tindrà que esforçar-se perquè l’orde de l’ànima i l’ordre polític s’assemblen.
L’educació per als sofistes: Els sofistes posen l’educació al servei de la política però de manera
diferent. L’objectiu de l’educació no serà conduir-nos a la veritat, sinó ajudar a l’aspirant a
política per aonseguir l’èxit i el triomf. L’educació que impartien els sofistes se centrava en
ensenyar als aprenets a dirigents polítics, certes habilitats en l’art de la paraula, a fi
d’aconseguir, mitjançant la sedució, el suport popular i el poder.
LA IDEA DEL BÉ
La Idea del Bé, representa la màxima perfecció i la màxima realitat. Exerceix diverses funcions:
1. Funció ontològica: per a Plató, quan més perfecta és una cosa més real és. Per això, la Idea
del Bé representa el màximament real, a més, és la causa del ser, de la perfecció i de
l’existència. Les Idees li diuen la perfecció a la Idea del Bé, i tambè les coses sensibles,
perquè participen en les Idees. Per tant, el poc o molt que les coses sensibles tinguen de
perfectes o reals, ho deuen a aquesta Idea.
2. Funció epistemològica: la Idea del Bé és allò que permet que les Idees puguen ser
conegudes per l’ànima humana. Si les Idees són racionals per a la intel·ligència humana és
perquè participen de la Idea del Bé.
3. Funció ètica i política: només qui haja aconseguit el coneixement del Bé sabrà en què
consisteix la felicitat i la virtut i podrà distingir amb més claretat el bo del dolent i orientar
les seues accions respecte aixó. En la política, el bon governant ha d’haver contemplat el
Bé per tindre una clara visió del Bé de l’estat i governar per aconseguir-lo.
4. Principi unificador: així com cada Idea unifica una multiplicitat de coses sensibles, la Idea
del Bé unifica la pluralitat de les Idees en un principi unificador suprem.
5. Causa final i causa de l’ordre del món: la Idea del Bé és una causa final, el model últim a
què aspiren a semblar-se totes les realitats.

EL SÍMIL DE LA LÍNIA

Menys real Més real

MÓN VISIBLE MÓN INTEL·LIGIBLE
Imatges Objectes físics i Objectes Idees
fabricats matemàtics
Conjetura Creença Discerniment Coneixements en el
sentit estricte
EIKASIA PISTIS DIANOIA NOESIS
OPINIÓ CONEIXEMENT CIENTIÍFIC