PREGUNTES FILOSOFIA

1. Creus que quan naixem ja tenim certs coneixements dins nostre que despertem
amb l'experiència? (la reminiscència platònica ens afirma l'innatisme de les idees amb
què naixem, i és essencial en aquesta teoria l'existència de l'ànima per a què tingui
sentit el fet de recordar i no aprendre)

En la formulació inicial de la teoria de les Idees, Plató explica que ningú no pot aplicar
correctament una paraula (concepte), si prèviament no posseeix alguna noció general
sobre el seu significat. Com assolim aquesta noció general, com assolim el
coneixement?
Plató diu que conèixer o aprendre és un procés impossible si prèviament no es coneix
d’alguna manera allò que es vol aprendre (allò que es busca). Per tant, Plató diu en el
Menó que investigar (cercar) i aprendre no són una altra cosa que recordar (anamnesi).
Les Idees no estàn lligades a les coses sensibles. Aquestes les imiten o participen
d’elles. Les idees són una realitat "separada" del Món Sensible. És per això que el
vertader coneixement no l’obtenim de la percepció de les coses sensibles. De la
percepció del Món Sensible només podem assolir opinió (dóxa) sobre les coses. En el
Fedó, Plató diu que la percepció del Món Sensible li farà recordar a l’ànima (psique) el
que ja sabia, les Idees. Aquesta les ha contemplat en la seva estada al Món Intel·ligible.
Però, en introduir-se dins d’un cos tot ho va oblidar. El coneixement sensible (dóxa) li
serveix per recordar allò que despertem amb l’experiència.
Respecte aixó jo no comparteixo el punt de vista de Plató, penso que no naixem amb
uns coneixements adherits a l’ànima, jo crec que a través de l’experiència i el viure
assolim aquest saber i l’anem desenvolupant al llarg de la vida.

2. Creus que té raó Plató quan defensa que allò visible no és l'autèntica realitat? (per
exemple, les matemàtiques no les trobem físicament en el món, tot i que són la
certesa demostrable amb què podem afirmar un resultat sense dubtes. D'altra banda,
podem dubtar de les percepcions del món, com els sons o els colors o les distàncies
que veiem, és a dir, del què ens arriba pels sentits)

Per a Plató hi ha dos tipus de mons, el món sensible i el món intel.ligible, això ho defensa el
filòsof en la seva teoria de les idees.

El Món Intel·ligible o Món de les Idees és l'autèntica realitat, l'àmbit on se situen les Idees. A
aquest món no s'hi pot accedir amb l'ús dels sentits sinó que s'hi arriba gràcies a l'ús de la
part més excel·lent de l'ànima, que per a Plató és la raó.

Per a Plató existeix també un món sensible,és aquell que utilitza els sentits per detectar
l'entorn, els canvis i els patrons. És un coneixement limitat a allò que els sentits ens puguin
oferir.
En aquesta teoria es divideix la realitat en dos mons, per una banda el Món sensible o Món
visible, que conté formes i entitats que es capten a través dels sentits i estan sotmeses al
canvi constant i per altra banda el Món Intel·ligible o Món de les idees, on conviuen les
coses universals, eternes i que són més enllà del temps i l'espai.

A través del Món sensible percebem les coses, però en realitat aquestes coses no són res
més que una còpia de l'original. L'original resideix al Món de les idees, on tot és perfecte i
immutable.

El Món de les idees allotja “les essències” que existeixen encara que no siguin percebudes
per les persones. Les essències són part del coneixement abstracte i no poden ser objecte
del coneixement sensible, no es poden materialitzar, només s'hi pot accedir a través de la
raó. Per la seva naturalesa, són entitats independents i pures.

En canvi, el Món sensible es caracteritza per ser canviant i inestable. És el món material i
tangible a què els homes poden accedir i percebre a simple vista, encara que en realitat
aquest món no sigui més que una il·lusió, una “còpia del món real”, que és el de les idees.

A través d'aquesta dualitat, la Teoria de les idees intenta explicar que l'única manera
d'accedir a la realitat i la veritat és a través de la raó. No ens podem deixar portar per les
aparences, hem de percebre el món i desconfiar dels nostres propis sentits si volem
interpretar-lo correctament.

Respecte a aquesta teoria de Plató jo considero que la percepció de la realitat de cada

individu serà diferent segons les seves experiències, el seu bagatge, el seu entorn…, En
canvi hi haurà conceptes que són empíricament demostrables i concrets i aquests són reals
per a tothom depenent de la seva realitat sensible. Seria el món intel.ligible.

3. Creus té raó Plató quan afirma que l'Estat ha d'obligar als millors a governar? (la
ciutat justa és aquella on cada individu desenvolupa allò que millor sap fer, i hem
d'obligar a que cadascú estigui allà on li pertoqui per a tenir una societat en
harmonia, equilibrada, i no caòtica)

Plató diu que l’'Estat just és l'Estat harmònic. L'harmonia és entesa com l'estat en què cada
ciutadà realitzi les funcions pròpies de la seva classe i que no es produeixin trànsit d'una
classe a una altra . El model d'harmonia política és similar al de l'harmonia de l'ànima
humana que porta a la consecució del bé moral; així, la part racional (governants) ha de
dominar sempre sobre les altres. Segons aquest filòsof hi ha tres tipus d’ànima, la primers
a “Nous” que és la de la prudència, són els que tenen el paper de governants dins de la
societat, Plató diu que només els que tinguin aquesta virtut ho podràn ser. Després tenim a
Thymos que és la valentia que són els soldats i finalment Epithymia que és la moderació
que ocuparien aquest lloc els productors.
Aquest filòsof diu que només les persones que tenen aquestes característiques
detereminades poden ocupar aquesta posició, i estan obligats a ocupar-la. En la meva
opinió penso que per tal de crear una bona societat estaría bé que les persones que tenen
vitruts per realitzar diferents carrecs ocupin aqusta posició, encara que no ho haurien de fer
amb cap obligació ja que sería injust per ells haver de fer una cosa que no els hi agrada.

4. Estàs d'acord amb Plató quan defensa que sols aquell que coneix el bé és capaç
d'actuar bé? (aquell que coneix de manera racional el què ha de fer és el que fa el bé,
aquell que no segueix la seva raó, no pot actuar de manera correcta)

El Bé és per a Plató la Idea més alta a què pot aspirar l'ésser humà, i també la més difícil de
conèixer, accessible només per al savi. El filòsof grec estima que la Idea de Bé seria la Idea
suprema. Aquesta Idea de Bé és l'objectiu últim del savi o dialèctic, i aquell que la conegui
serà la persona més adient per governar.

Personalment considero que saber que és el bé no vol dir aplicar-ho. A la societat les
persones sabem des de que som ben petits quines coses estan bé i quines no, quins són
els patrons de conducta adequats i quins no ho són. El fet de saber quin és el bé no suposa
que el practiquis. Tant de bo fos així, llavors ens trobariem amb una societat molt més justa
en la que no tindrien lloc aspectes com desigualtats, guerres…