COMENTARI DE TEXT

1.Sintetitza les idees del text mostrant en el teu resum l’estructura

argumentativa o expositiva desenvolupada per l’autor.
En aquest fragment de l’obra “La República”, Plató compara argumentant els dos
nivells de realitat, el món sensible, perceptible pels sentits, un món de l’esdevenir
d’allò que canvia i en conseqüència mostra multiplicitat, a més a més, un nivell
inferior a la realitat; mentre que el món intel·ligible és el món superior del saber,
accessible amb la facultat de la intel·ligència de l’ànima racional, d’allò estable,
permanent i etern, una realitat caracteritzada per la unitat. En aquest món, com
està jerarquitzat, trobem dos tipus de realitats: les intel·ligibles superiors o Idees
i les intel·ligibles inferiors o objectes matemàtics.
Primerament, l’autor fa referència a la multiplicitat del món sensible mitjançant
“moltes coses” i “ coses belles” contraposant-se a la unitat o essència del món
intel·ligible. A part, també explica que tot a allò “múltiple” que “és vist” gràcies als
sentits però, no concebut, representant el món sensible, referint-se al cos i tot
allò material. Però quan diu que “les idees són concebudes però no vistes” es
refereix al món intel·ligible, on l’ànima racional ens permet conèixer-les gràcies
a l’ajuda de la Idea del Bé, permanent, única i perfecta, de la qual depèn
ontològicament qualsevol realitat sensible o “món de les coses”, és a dir, les
realitats sensibles imiten i copien de forma imperfecta la perfecció de les formes
o idees intel·ligibles.
Finalment, Plató considera que es necessita un tercer element per poder tindre
una clara visió; on la vista és el sentit i l’ull l’òrgan que correspon al cos i, gràcies
a la facultat perceptible de la vista es permetrà veure “tot allò vist” gràcies al
tercer element, això és, la llum del Sol, la causa de l’existència de les realitats
sensibles. Plató a aquest tercer element l’anomena “fill del Bé” per la seua
semblança a la idea suprema del Bé. D’igual manera en la realitat intel·ligible,
l’ànima, que inclou vida al cos, amb la facultat de la intel·ligència pròpia de la raó
permet que les idees siguen “concebudes” gràcies a la llum del Bé; que és la
causa de la comprensió i existència de les dues realitats.
En conclusió, Plató en aquest text ens compara les dues realitats, la primera que
és la visible, múltiple i canviant, i la segona que és concebuda, única i permanent.
Per aquesta raó diem que el món sensible i el món intel·ligible poden arribar a
aconseguir la Idea de Bé a través del coneixement que obtindrem i dependrà de
la quantitat de llum que necessitarem adquirir major o menor grau de realitat i
claredat en el coneixement de la unitat.
2.Defineix el terme “en si”, partint de la informació oferta pel text, i
completant-la amb el coneixement que tingues de la filosofia de l’autor.
“En si” Plató és aquella realitat immaterial i eterna que existeix per ella mateixa,
i Plató l’anomena essència, definint-la com allò que fa que una cosa sota “el que
és” i es troba present en tots els individus, és a dir, l’essència d’un ésser humà
és allò que comparteix amb tots els altres humans, a “el que és”, un model
perfecte i ideal que les coses sensibles imiten o copien de manera imperfecta,
mostrant una clara dependència ontològica. Plató considera que cada Idea és el
principi unificador d’una multiplicitat de coses sensibles.
Aquesta característica Plató ens la justifica i fa referència en el text a través del
terme “unitat” amb el que ens explica que cada idea és única i cada idea és un
principi unificador del món de les Idees i de la totalitat de la realitat, és a dir, que
la idea de “bellesa” unifica la pluralitat de la realitat canviant del món sensible, al
que li és propi el terme “moltes coses belles”.
Clarament totes les formes de realitat fou sensible com intel·ligible estan
subordinades i participen del “bé en si”, la Idea de Bé, el màxim grau de realitat
i coneixement que possibilita que les Idees siguen conegudes gràcies a la
intel·ligència de l’ànima racional, a més a més, és la causa del ser i de l’essència
de les Idees eternes i immutables. Tot aquest contingut constitueix el pilar
fonamental de la filosofia platònica, la Teoria de les Idees, i Plató insisteix sobre
tot en la possibilitat d’aconseguir realitats objectives i universals, un veritable
coneixement que no canvia i ha de romandre estable, l’existència de realitats no
materials, eternes i immutables, l’objecte del vertader coneixement, les Idees.
Aquestes idees són conegudes gràcies a la ciència dialèctica. Plató és refereix
amb el terme dialèctica a la ciència de les Idees i a les seues relacions. És l’última
i única ensenyança en l’educació del filòsof governant. Plató anomena dialèctica
no només al saber suprem de les Idees, sinó també al mètode o camí per arribar
a aquest saber, basat exclusivament en el poder de la raó, sense recórrer a res
sensible. Plató distingeix dos direccions o etapes de la dialèctica: la dialèctica
ascendent (interior de la caverna) i s’enlaira des d’allí, mitjançant el pensament
fins a les Idees (“món de dalt”), anant de d’Idea en Idea fins arribar a la Idea de
Bé. La dialèctica descendent consisteix en aplicar el coneixement que s’ha
arribat en la fase ascendent, a l’esfera de lo sensible i material, anant de lo més
general (el Bé en sí, la Justícia en sí etc.) a lo més particular. El que coneix el Bé
en sí, coneixerà també tots els casos particulars que cauen baix eixa Idea.

Yvonne Sánchez Aguilera

2n batx C