COL·LEGI CLARET

TEMA 1: Introducció a la filosofia; aclarim

conceptes.

1. Definició del terme:

Per a començar el tema intentarem definir què és açò de la filosofia.

El significat etimològic de la filosofia és “amor a la saviesa”, la saviesa és el que tots els filòsofs han cercat.
Sophia per als grecs, sapientia per als llatins. És un tipus de saber que cap demostració prova, que cap
laboratori pot demostrar, que cap titulació universitària pot acreditar.

Descartes va escriure que la saviesa és “jutjar correctament per a obrar correctament”. I açò no és una ciència
ni una tècnica, deia Aristòtil. És un curiós tipus de saber pràctic: un saber viure i per a viure bé fa falta pensar
bé. La filosofia no és erudició i avorriment. És l'art de viure bé. Filosofem perquè volem una vida més
equilibrada, més lúcida, més lliure, més humana i en definitiva més feliç.

Mai és massa prompte ni massa tard per a filosofar, deia Epicur, doncs mai és massa prompte ni massa tard
per a ser feliç.

Sèneca en una de les seues Epístoles a Lucilio, escriu: La filosofia no és una activitat agradable al públic, ni es
presta a ostentació. No es funda en les paraules, sinó en les obres. Ni s'empra perquè transcórrega el dia amb
algun entreteniment o per a eliminar el fastidi de l'oci: configura i modela l'esperit, ordena la vida, regeix les
accions, mostra el que s'ha de fer i el que s'ha d'ometre; se senta en el timó i a través dels perills dirigeix el
rumb dels quals vacil·len. Sense ella ningú pot viure sense temor; ningú amb seguretat; innombrables
successos esdevenen cada hora que exigeixen un consell, i aquest cal recaptar-ho d'ella.

Per a aclarir el que és la filosofia convé assenyalar que aquesta paraula es pot utilitzar en dos sentits diferents.
D'una banda la filosofia és una disciplina acadèmica, però per una altra és una activitat d'indagació molt
particular.

● Com a disciplina acadèmica, la filosofia és un cos de coneixements. En aquest sentit, la filosofia inclou
les teories i els sistemes elaborats per diversos pensadors al llarg del temps. Aquest és el significat que
té la paraula quan diem que algú estudia filosofia en la Universitat o quan parlem d'un llibre que tracta
sobre qüestions filosòfiques. No obstant això, el sentit originari del terme no es referia a una
assignatura o disciplina, sinó més aviat a una activitat.
● Com a activitat, la filosofia consisteix a tractar de buscar respostes racionals per a les grans preguntes
que tots els éssers humans ens fem. Aquest és el sentit etimològic de l'expressió “ amor a la saviesa”,
et recull el desig de trobar explicacions últimes per als nostres grans interrogants que tots ens fem.

L'important en la filosofia consisteix a plantejar-se preguntes i intentar contestar-les de manera racional.

Sovint, les respostes que s'han donat no han resultat satisfactòries. No obstant això, el veritablement valuós
de la filosofia és l'actitud d'indagació i la cerca racional de respostes.

L'actitud filosòfica suposa també qüestionar-se la validesa del que solem donar per descomptat de manera
habitual. Gran part de la nostra vida, està basada en costums i tradicions apreses en la nostra societat. La
filosofia ens convida a parar-nos a pensar sobre aquestes qüestions. Per què actuem de la manera en què ho

1
 COL·LEGI CLARET

TEMA 1: Introducció a la filosofia; aclarim

conceptes.

fem? Seria possible o desitjable comportar-se d'una altra manera? D'on venen les idees que tenim? Tenim
bons arguments per a defensar-les?

2. La necessitat d'entendre.

L'ésser humà es caracteritza per ser curiós. Si tens un germà o germana d'uns cinc o sis anys, segur que saps
quin és la pregunta que més repeteixen: “Per què?”

També tu com a adolescent que comences a descobrir les possibilitats i límits del món que t'envolta, et
planteges un munt de perquès i tractes de trobar sentit a tot.

Una cosa està clara: a diferència dels animals, que consumeixen la seua vida vivint-la, ocupats tot el temps a
procurar-se els mitjans de subsistència, els humans no ens acontentem amb viure, sinó que necessitem trobar
sentit a aquest viure; necessitem entendre per què vivim i quin és la millor manera de fer-ho. Volem viure bé.

Els animals viuen la seua vida submergits per complet en un present plagat de necessitats que cal satisfer per
a seguir vivint, d'estímuls que desencadenen respostes tan apropiades com a previsibles. Nosaltres per contra
no acabem mai d'acomodar-nos al present, no ens sentim del tot bé, i sovint ens veiem espentats cap a arrere
per un passat que enyorem o projectats cap a davant, cap a un futur que pressentim que serà millor. Passat i
futur, història i projecte són importants per a nosaltres, però no signifiquen res per al tenaç castor que esgota
les seues forces transportant xicotets troncs a dalt i a baix, amb una tècnica tan precisa com a monòtona.

Està perfecta adaptació al mitjà és la que ens falta als humans. Una manca que ens obliga a haver d'inventar
la nostra vida a mesura que anem vivint-la cada dia. El problema és que no disposem d'un manual
d'instruccions. Però aquest inconvenient es torna avantatge: el fet de no disposar d'un repertori previ de
respostes als reptes que se'ns plantegen, ens obliga a usar la intel·ligència per a trobar altres noves. Els animals
tenen instints nosaltres tenim cultura.

Aquesta indeterminació que ens obri la porta a múltiples possibilitats rep el nom de llibertat. Així doncs, a
diferència del que succeeix amb els animals, la qual cosa caracteritza als éssers humans és una permanent
inadaptació al món, que ens porta a corregir-nos contínuament fent i refent la nostra existència individual i
col·lectiva.

Una altra de les diferències fonamentals entre la nostra espècie i les altres és l'actitud amb la qual ens
enfrontem a la realitat que ens envolta. Els animals s'enfronten d'una manera pràctica: el seu interès pel món
acaba allí on acaben les seues necessitats. Els humans en canvi, no veiem la realitat únicament com un mitjà
de subsistència o una font de perills, sinó un món ple de misteris i interrogants, un univers fascinant que ens
causa perplexitat i curiositat.

La lluna i els estels que solien guiar als nostres avantpassats en les seues caceres nocturnes, apareixen a poc
a poc com uns objectes estranys i distants que ens causen curiositat; Qui els haurà posat allà a dalt? Per què
no cauen? El foc que calfava les llargues nits d'hivern o l'aigua que calmava la set comencen a ser percebuts
com a realitats autònomes i independents dels nostres desitjos. La realitat es presenta a l'home com una

2
 COL·LEGI CLARET

TEMA 1: Introducció a la filosofia; aclarim

conceptes.

realitat externa i admirable. Aquest distanciament, entre l'home i el seu mitjà és el que permet una nova
forma de relacionar-nos amb la realitat. Aquesta nova manera de relacionar-nos amb el món la denominem
actitud teòrica o cognoscitiva.

Has d'entendre, no obstant açò, que en els orígens la teoria era inseparable de la pràctica. El coneixement no
naix com el luxe d'una espècie ociosa que té resoltes les necessitats vitals. Al contrari, és en la nostra falta
d'adaptació al mitjà, en la incapacitat genètica per a deixar-nos guiar per l'instint, en la necessitat de convertir
un món hostil en un lloc habitable i segur, on és necessari cercar l'arrel última de tota reflexió humana, i
l'origen de la filosofia i la ciència.

Aqueixa insatisfacció amb la realitat, aqueix afany per entendre i per entendre'ns, constitueix l'arrel profunda
de tota filosofia. Per açò afirma Aristòtil; “Els éssers humans comencen i van començar sempre a filosofar
moguts per l'admiració.”

Activitats:

1. Quins són el dos significats del terme filosofia.

2. Quins dels substantius atribuiries als animals i quins als éssers humans? Justifica la teua elecció.
Necessitat, supervivència, futur, rutina, reflexió, adaptació, estímul-resposta, llibertat, instint,
present, flexibilitat i finalitat.
3. Quina actitud té el pescador davant la realitat que s'alça a les sis del matí per a anar a treballar per a
poder alimentar a la seua família? Raona la resposta.
4. Quina actitud davant la realitat té l’ escriptor de poesia? Raona la resposta.
3. Al principi va ser el mite.

Abans de la filosofia va ser el mite. Els humans recorrien al conegut per a explicar el desconegut, utilitzaven
les imatges, les comparacions, i les personificacions per a explicar la realitat, el funcionament del món i el seu
origen. En aquesta titànica lluita per comprendre el món, la nostra espècie ha anat desenvolupant la
intel·ligència i el llenguatge. Fruit d'aquesta evolució són els diferents relats que s'han anat succeint al llarg
del temps; de les narracions mítiques es van succeir les reflexions filosòfiques i les explicacions científiques
més tard.

Els mites són narracions fabuloses sobre els orígens del món, de l'ésser humà o de la societat. El seu objectiu
no és descriure fidelment els fets passats, sinó donar un sentit a la realitat present. En el món arcaic el mite
assumeix funcions que en les societats avançades compleixen la ciència, la moral, el dret o la política. El mite
ho és tot. Vincula als individus entre ells, amb els avantpassats i fins i tot amb la resta de la naturalesa (funció
social). Dicta pautes de comportament i normes d'obligat compliment (funció moral), justifica el poder dels
governants i l'obediència a les lleis que aquests imposen (funció política).

Avui ningú s'atreveix a comparar la fantasia desbordant dels mites amb la veritat contrastada de les teories
científiques. I, no obstant açò, la humanitat va emprendre el llarg camí que ens ha conduït fins al pensament
racional en bona mesura gràcies a aquestes primeres històries plenes d'imaginació.

3
 COL·LEGI CLARET

TEMA 1: Introducció a la filosofia; aclarim

conceptes.

Però no cal oblidar que la mitologia, les explicacions racionals i les científiques tenen el comú l'intent de posar
ordre en el caos, de donar sentit i unitat a la multiplicitat dels fenòmens que succeeixen al nostre al voltant,
el resultat és el sorgiment d'un cosmos, paraula amb la qual els grecs designaven l'ordre, la mesura i l'harmonia
d'un univers regit per lleis.

Les característiques del mite són les següents:

En primer lloc, el llenguatge poètic amb que s'expressa, l'abundància d'imatges, la personificació de les forces
de la naturalesa o la falta de rigor i coherència en el relat contrasten amb la descripció molt més exacta, lògica
i racional que trobem en l'expressió científica. La raó ens proporciona explicacions immanents (es recull a
elements que propis de la naturalesa, de dintre de la realitat ordinària per explicar els fenòmens naturals),
mentre que el mite ens ofereix relats transcendents (elements que estan més enllà d’aquest món).

Un dels trets definitius del mite és el seu caràcter antropomòrfic. Els elements naturals, com els estels i els
planetes, els mars i els rius, les tempestats i els volcans, eren percebuts pels antics humans com a éssers dotats
de voluntat pròpia. Per exemple, Zeus llança rajos i trons des de les altures de l'Olimp.

El que els mou a actuar no són causes físiques, sinó psicològiques com a intencions, desitjos i passions. Com
va dir Jenófanes, pintem als déus amb rostres massa humans. I és que és típic de la mentalitat primitiva, com
també de la infantil explicar el desconegut a partir del conegut, és a dir, del que és semblant. Els déus són com
nosaltres, però dotats de la immortalitat i d'un poder il·limitat que escapa al nostre control. No és fàcil conèixer
els seus designis, però existeixen rituals o cerimònies de màgia per a tractar d'esbrinar-los i si fora possible
canviar-los. En tot cas, i siga el que siga la voluntat dels déus els humans han d'acatar-la o exposar-se al seu
còlera.

Més enllà de l'arbitrarietat aparent d'algunes accions dels déus, existeix un ordre moral coincident amb
l'ordre natural que regeix per igual a mortals i immortals. Queda conjurat així el perill del caos i l'anarquia, de
la tornada a la vida erràtica sotmesa al domini irracional dels instints.

4
 COL·LEGI CLARET

TEMA 1: Introducció a la filosofia; aclarim

conceptes.

La mitologia grega està perfectament arreplegada en els grans poemes d'Homer i Hesíode. Més a baix
trobareu un exemple de Els Treballs i els dies d'Hesíode.

És clar que la mentalitat mitològica, és incompatible amb la científica. Però, si el mite és fictici en els seus
recursos literaris, la qual cosa intenta desvetlar no ho és, grans veritats sobre la realitat sencera i la condició
humana. Així, els mites de Prometeu, Narcís o el de Pandora poden ser essencialment vertaders. Fins i tot
poden arribar a fer-nos entendre qüestions que ni la filosofia ni la ciència poden avui dia resoldre.

Activitats:

4. Creus que és possible prescindir, avui dia, totalment dels mites? Per què?
5. Llig el següent text dels treballs i els dies d'Hesíode.

I és que ocult tenen els déus el sustent als homes; doncs d'una altra manera fàcilment treballaries un sol dia i
tindries per a un any sense ocupar-te ‘n res. Al punt podries col·locar el timó sobre el fum de la llar i cessarien
les faenes dels bous i dels patits muls.

Però Zeus ho va amagar irritat en el seu cor per les burles que li va fer objecte l'astut Prometeu; per açò llavors
planejà lamentables inquietuds per als homes i va ocultar el foc. Mes heus ací que el bon fill de Jápeto ho va
robar al provident Zeus per a be dels homes en el buit d'una canya d'amagat de Zeus que es gaudeix amb el
raig. I ple de còlera li digué Zeus, amuntonador de núvols:

«Japetónida coneixedor dels designis sobre totes les coses! T'alegres que m'has robat el foc i has aconseguit
enganyar la meua intel·ligència, enorme desgràcia per a tu en particular i per als homes futurs. Jo a canvi del
foc els donaré un mal amb el qual tots s'alegren de cor acariciant amb afecte la seua pròpia desgràcia.»

Així va dir i va trencar en riallades el pare d'homes i déus; va ordenar al molt il·lustre Hefest barrejar com més
prompte millor terra amb aigua, infondre-li veu i vida humana i fer una preciosa i encantadora figura de
donzella semblant en rostre a les deesses immortals. Després va encarregar a Atenea que li ensenyara la feina
de casa, a teixir la tela de fins encaixos. A l'orada Afrodita li va manar envoltar el seu cap de gràcia, irresistible
sensualitat i afalacs captivadors; i a Hermes, el missatger Argifont, li va encarregar dotar-li d'una ment cínica
i un caràcter voluble.

Va donar aquestes ordres i aquells van obeir al sobirà Zeus Crónida. [Immediatament va modelar de terra
l'il·lustre patizambo una imatge amb aparença de casta donzella per voluntat del Crónida. La deessa Atenea
d'ulls glaucs li va donar cenyidor i la va engalanar. Les divines Gràcies i l'augusta Persuasió van col·locar en el
seu coll daurats collarets i les Hores de bells cabells la van coronar amb flors de primavera. Pal·las Atenea va
ajustar al seu cos tot tipus de adreços]; i el missatger Argifont va configurar en el seu pit mentides, paraules
seductores i un caràcter voluble per voluntat de Zeus gravisonant. Li va infondre parla l'herald dels déus i va
posar a aquesta dona el nom de Pandora perquè tots els que posseeixen les mansions olímpiques li van concedir
un regal, perdició per als homes que s'alimenten de pa.

5
 COL·LEGI CLARET

TEMA 1: Introducció a la filosofia; aclarim

conceptes.

Quan va rematar el seu espinós i irresistible engany, el Pare va despatxar cap a Epimeteu a l'il·lustre Argifont
amb el regal dels déus, ràpid missatger. I no es va adonar Epimeteu que li havia advertit Prometeu no acceptar
mai un regal de mans de Zeus Olímpic, sinó retornar-ho tot seguit perquè mai sobrevinguera una desgràcia als
mortals. Després va caure en el compte el que ho acceptà, quan ja era desgraciat.

En efecte, abans vivien sobre la terra les tribus d'homes lliures de mals i exemptes de la dura fatiga i les penoses
malalties que porten la mort als homes. Però aquella dona, en llevar amb les seues mans l'enorme tapa d'un
pitxer els va deixar disseminar-se i va procurar als homes lamentables inquietuds.

Només va romandre allí dins l'Esperança, empresonada entre infrangibles murs sota les vores del pitxer, i no
va poder volar cap a la porta; doncs abans va caure la tapa del pitxer [per voluntat de Zeus portador de l’ègida
i amuntonador de núvols].

Mil diverses amargors passegen entre els homes: repleta de mals està la terra i replet el mar. Les malalties ja
de dia ja de nit van i vénen al seu capritx entre els homes implicant penes als mortals en silenci, ja que el
provident Zeus els va negar la parla. I així no és possible enlloc escapar a la voluntat de Zeus.

6. Activitat sobre el text: Compara les imatges i símbols de la mitologia grega amb els de la mitologia
judeocristiana.

Compara: Mitologia grega Mitologia judeocristiana

Càstig i causa

Protagonistes

Símbols/ significat

Esperança de salvació

Altres

5. El pas del mite al logos: El naixement de la filosofia.

El pas de l'explicació mitològica a l'explicació racional ha sigut un procés gradual. El mite, com tota forma de
pensament ha anat evolucionant amb el pas del temps. Si comparem els poemes èpics d'Homer, més antics
amb les narracions d'Hesíode, un segle més tardà, s'observa una tendència progressiva a desproveir als déus
del seu antropomorfisme i a dotar-los d'un caràcter més abstracte. D'altra banda, en els escrits dels primers
filòsofs encara podem observar personificació dels fenòmens naturals i altres reminiscències del pensament
religiós. Així, Tales considerat el primer filòsof-científic, afirmava que el món sencer prové d'un element
material, l'aigua, però també deia que la Terra està plena de déus. És clar que aquests déus s'havien de semblar
ben poc als habitants de l'Olimp.

6
 COL·LEGI CLARET

TEMA 1: Introducció a la filosofia; aclarim

conceptes.

La conclusió és que l'anomenat pas del mite al logos, de la imaginació a l'ús sistemàtic de la raó, no es va
produir de repent sinó més aviat com una evolució gradual cap a explicacions cada vegada menys imaginatives
i més abstractes, en un creixent procés d'abstracció. (COSMOGONIA/ COSMOLOGIA)

A poc a poc, l'univers mític dels éssers sobrenaturals; imprevisible, finalista (els fenòmens naturals actuen
d'acord amb intencions) i dogmàtic (no es pot contrastar), es va transformant en un món racional on els
fenòmens responen únicament a causes físiques que es descobreixen per mitjà de l'observació i l'experiment,
rebutjant l’ antropomorfisme.

El món queda desproveït del seu caràcter màgic i sagrat, i es converteix en un gran laboratori on la raó, que
observa sistemàticament els fenòmens, descobreix regularitats i estableix lleis que els expliquen. El
pensament racional té un discurs crític i contrastable.

Amb tot, el triomf del pensament filosòfic-científic és a causa de la seua major eficàcia i previsió. Els mites
podien ser molt bells, però amb ells les collites continuaven sent incertes i els vaixells continuaven naufragant.
Per contra, el logos mostra un potencial molt més gran per a explicar satisfactòriament els fenòmens a partir
de les seues causes naturals amb explicacions més simples i coherents que no cauen en les contradiccions dels
relats mítics. Açò fa que la naturalesa siga més previsible en els seus efectes, i, en conseqüència, més fàcil
d'adaptar als nostres interessos i necessitats. El logos salva vides en anticipar el futur.

Hem parlat de la filosofia i la ciència com si foren una mateixa cosa, perquè comparteixen el mateix origen i la
mateixa aspiració de proporcionar una explicació coherent i racional del món que ens envolta. Ambdues
ciència i filosofia, són filles de la raó; de fet, els primers filòsofs eren també científics, a diferència dels poetes
anteriors, aquests filòsofs -físics tracten d'explicar la naturalesa i els seus principis a partir del que veuen,
només amb l'ajuda de la intel·ligència.

Aquests primers filòsofs-físics ja no intenten justificar l'ordre establert de forma dogmàtica com els poetes
anteriors, ni pretenen convèncer a la gent que les coses són com són, sinó que en el segle VI a. de C. en les
colònies gregues de l'Àsia Menor, en un ambient de llibertat intel·lectual sorgeix el logos, la florida del
pensament i la recerca. Sorgirà així el que nosaltres cridem visió científica del món.

Activitats:

7. Les següents expressions, responen a una mentalitat mítica o bé pertanyen a una mentalitat racional?
Raona les respostes.
a) Un colp de mar traïdor se'l va endur per sempre.
b) La naturalesa és sàvia: tot ho fa amb un propòsit.
c) La sida és un càstig diví als nostres desordres morals.
8. En què es diferencia el mite del logos?
6. Filosofia i religió.

7
 COL·LEGI CLARET

TEMA 1: Introducció a la filosofia; aclarim

conceptes.

La filosofia naix de la nostra perplexitat davant el món i del consegüent desig de comprendre’l. D'altra banda,
hem constatat que la filosofia és un saber racional que naix estretament vinculat a la ciència en un context en
què les explicacions religioses tradicionals havien entrat en crisis. En conseqüència, tant pel seu origen com
per l'objectiu que persegueix, la filosofia guarda algunes relacions amb la religió i la ciència. Ara bé, és
necessari que tingues clar que la filosofia no és ni ciència ni religió. És cert que comparteix alguns trets amb
l'una i l'altra, però seria un error confondre-la amb alguna de les dues. La filosofia presenta un contorn propi
i definit que la diferència clarament tant de la religió com de la ciència.

Tant la religió com la filosofia comparteixen el mateix afany per explicar la realitat. I aquest afany no es limita
a voler aclarir la realitat física, sinó que pretén donar una explicació de tota la realitat, incloent també aspectes
com la mort, el mal, la moral o el sentit de la vida. Qüestions de les quals la ciència no s'ocupa per trobar-se
fora de la seua ràdio d'acció, del seu domini marcat pels fets empírics i comprovables.

Filosofia i religió tenen en comú l'aspiració de totalitat: oferir una resposta a tots els interrogants seriosos que
els humans som capaços de plantejar-nos. Igualment, mentre que la religió respon de forma dogmàtica a
aquests interrogants, la filosofia ho fa de forma crítica.

Les explicacions filosòfiques mai es presenten com a veritats absolutes que calga acceptar sense discussió, al
contrari, constitueixen una invitació a la discussió i al debat.

Així podem dir que la religió és l'àmbit de la creença, de la fe, i del dogma. Amb açò no volem dir que totes les
creences són irracionals, i que els creients són fanàtics. De fet, hi ha moments en què el més racional és creure.
Quan el primer missioner cristià va trepitjar sòl anglès, s'explica que el rei d'aquell lloc, molt perplex, va
convocar una assemblea de savis per a decidir si acollir o no a la nova doctrina. Durant la sessió es va alçar un
dels consellers i va dir: “Majestat: Imagina l'escena que vaig a descriure. Estàs assegut a la taula, sopant en
companyia dels teus millors vassalls. És hivern. La xemeneia encesa caldeja l'ambient. Fora referma una
tempesta de neu. D'improvís, un ocell es cola per una finestra, volteja per l'estada i ix per una lluerna. Veritat
que és molt breu el temps que roman en l'estada, abans de desaparèixer per sempre en la negror de la nit? Així
és, al meu entendre la vida humana. No sabem què la precedeix ni què la seguirà. Si la nova doctrina ofereix
alguna certesa sobre aquest tema, benvinguda siga.”

La fe és una forma de coneixement que no es recolza en l'evidència del que es veu, sinó en la credibilitat del
que ha vist el que nosaltres no veiem. No hem vist a Sòcrates ni hem estat a Madagascar, però resulta molt
raonable creure en el testimoni unànime de informants que sí han estat i l’han vist. És la raó mateixa qui creu,
la mateixa que resol un problema matemàtic o emet un judici moral. És la raó qui creu, justament perquè
creure li sembla més raonable. Creure, afirma Sant Agustí, no és una altra cosa que pensar amb la raó i assentir
amb la voluntat. “Tot el que creu pensa. Perquè la fe, si el que es creu no es pensa és nul·la.” Així s'entén que
una raó feble o malfeinera no afavoreix la fe. Al contrari, corre el perill de convertir-se en superstició o en
mite. Pel mateix, una raó que ignore la profunditat de la fe, no aconseguirà dirigir la mirada cap a la radicalitat
de l'existència.

8
 COL·LEGI CLARET

TEMA 1: Introducció a la filosofia; aclarim

conceptes.

Per açò, no és el mateix creure i saber; les creences poden ser racionals (creure que Déu existeix) o irracionals
(supersticions), poden estar justificades o mancar de tota base i fonament. Cap creença, no obstant açò,
constitueix per si sola coneixement. El saber es defineix com a creença vertadera justificada racionalment.
Així, la creença en la immortalitat de l'ànima no constitueix cap saber perquè no sabem si és vertadera o falsa.
I si jo crec que hi ha vida a Plutó sense tenir cap raó per a fer-ho, llavors jo no tindria cap coneixement, encara
que un dia arribara a demostrar-se que la creença era vertadera.

Algú podria dir; i què ocorre amb els dogmes? Són també creences racionals? Diu Sant Tomás que són veritats
intel·ligibles en el sentit que es poden comprendre amb la raó, però indemostrables racionalment. Per
exemple, és dogma de la Santíssima Trinitat, es pot arribar a comprendre, però no a demostrar racionalment.
(Existeix una teologia natural i una teologia revelada.)

En conclusió; es tracta d'entendre que fe i raó constitueixen territoris diferents, no necessàriament

incompatibles. Mentre que la primera puga no demanar justificació (dogmes de fe), la raó sempre es justifica
a través de raons, però ambdues aconsegueixen veritats complementàries i convergents, mai incompatibles
entre si.

D'ací es desprèn que la filosofia és l'àmbit del raonament i la crítica, una crítica que implica qüestionar
d'entrada la validesa de qualsevol afirmació. En filosofia el que expliquen són els arguments, les bones raons,
les idees ben fonamentades.

¿Com podem saber si un text determinat pertany a l'àmbit de la religió o de la filosofia? La resposta és senzilla.
Quan l'autor fa afirmacions que es basen en la fe, en el que diuen les Escriptures o en el que han d'acceptar
els creients, el discurs és religiós. Quan l'autor ofereix explicacions racionals i argumentacions, està fent
filosofia.

Filosofia i religió tenen en comú que ambdues aspiren a saber, al coneixement últim (radical) de les coses.

Activitats:

9. En què es diferencia la creença del coneixement? Raona la resposta amb exemples.

10. En què es diferencia un dogma d’una superstició? Fica exemples.
7. El coneixement científic.

La ciència és el conjunt sistemàtic de coneixements demostrats. Intenta ser un reflex conceptual de la realitat
experimentable, de forma similar al plànol que reflecteix un edifici. El coneixement científic és un saber
definit, precís i metòdic. Definit: que ofereix descripcions dels fenòmens; precís: perquè prediu els fenòmens
i obté resultats probables; i metòdic: perquè procedeix d'un mètode, del grec camí, és el camí que recorre la
ciència entre hipòtesi i comprovacions, fins a aconseguir lleis i teories que poden demostrar-se i donar-se a
conèixer públicament.

La ciència cerca enunciats universals i necessaris, és a dir, coneixements vàlids en tot temps i lloc; de l'estil
“la calor dilata els cossos”.

9
 COL·LEGI CLARET

TEMA 1: Introducció a la filosofia; aclarim

conceptes.

Tant la filosofia com la ciència naixen com una alternativa racional a les cosmologies mítiques. La primacia de
la raó és el que caracteritza aquests dos sabers i, els diferència de la religió i l'art. Es podria pensar que filosofia
i ciència constitueixen un mateix tipus de coneixement. De fet, durant segles, estudis que avui considerem
científics, com la física o la psicologia, van formar part de la filosofia. Filosofia i ciència són les dues grans
formes de conèixer la realitat racionalment i ambdues són conjunts de coneixements vertaders, amb
independència del grau de veritat que puguen aconseguir.

Però hi ha aspectes de la realitat que no són materials, i que no es poden expressar numèricament, aspectes
tan essencials com la llibertat, els drets humans, l'amor… Açò explica que, també des dels orígens, la reflexió
filosòfica s'haja ocupat dels problemes que sorgeixen al límit de la recerca científica. De fet, ambdues van
emprendre camins diferents en el Renaixement, amb el naixement de la ciència moderna que es caracteritza
per dos elements: l'experimentació i la matematització. Per l'experimentació la ciència se cenyeix al món
material i es pregunta per la manera de ser de les coses, mentre que la filosofia estudia l'immaterial i
l'espiritual, i cerca el sentit últim de la realitat i de la vida humana. La consolidació de la ciència empírica
moderna està protagonitzada per l'auge de la física i l'astronomia, lligat estretament a les aportacions
revolucionàries de Copèrnic, Galileu i Newton, al llarg dels segles XVI- XVII quan a Europa es va produir la
revolució científica.

Aquesta revolució va ser possible per la introducció d'un nou mètode que uneix el càlcul matemàtic amb la
comprovació experimental: el mètode hipotètic-deductiu.

Abans de la invenció d'aquest mètode, la ciència i la filosofia no disposaven de més procediments de recerca
que la inducció i la deducció.

La inducció que consisteix a establir una llei general a partir d'experiències particulars. Es pot definir la inducció
com el mètode de recerca que partint d'observacions particulars arriba a generalitzacions empíriques. Vegem-
ho de nou amb un exemple:

Un ornitòleg europeu estudia als cignes, realitzant múltiples observacions de cignes arriba a la conclusió
inductiva que com tots els cignes que ha vist són blancs “tots els cignes que existeixen són blancs”.

En l'exemple l'investigador va observar un nombre gran, però finit de cignes i d'aqueixa observació particular
(particular vol dir que no és general, que no va veure a tots els cignes del món) va traure una llei general que
és aquella que afirma que tots els cignes (tant vistos com no vistos) són de color blanc.

Aquest mètode, a diferència del deductiu, permet introduir elements de l'experiència en el coneixement,
però ha rebut innombrables crítiques per part, sobretot, d'autors empiristes, especialment per part d'Hume.
El problema que planteja la inducció, segons Hume, és que, precisament, la idea que d'observacions particulars
poden inferir-se lleis generals és errònia. Una observació particular, per molt àmplia que siga, sempre serà
particular i per tant no englobarà a tot; afirmar que tots els cignes són blancs perquè tots els que ha vist són
blancs és fal·laç. El salt de l'experiència particular a la llei general està justificat per l'hàbit o el costum mai per
la ciència. Perquè puguem inferir de l'experiència una llei general caldria que el nombre d'observacions fóra

10
 COL·LEGI CLARET

TEMA 1: Introducció a la filosofia; aclarim

conceptes.

igual al nombre de casos possibles, cosa impossible (en l'exemple que hem vist l’ornitòleg hauria d'observar
tots els cignes presents passats i futurs per a afirmar que tots els cignes són blancs). A més a més, una curiositat
zoològica: tots els cignes no són blancs, de fet, hi ha una raça de cigne de color negre però que no es troba en
l'àmbit europeu sinó a Austràlia; durant segles els europeus vam poder dir que tots els cignes eren blancs per
una senzilla raó: no havíem descobert Austràlia.

L'avantatge del mètode inductiu és que ens aporta coneixements nous sobre el món. Però, l'inconvenient és
que mai ens permet assumir un coneixement segur i indubtable. (universal)

La deducció que podem definir com aquell mètode que partint d'unes premisses teòriques donades arriba a
unes conclusions determinades a través d'un procediment d'inferència o càlcul formal. El pas de les premisses
a la conclusió o conclusions es realitza a través de certes regles lògiques específiques (per exemple, la regla
del modus ponens o procediments sil·logístics derivats d'ella) o de certs procediments matemàtics. Posarem
algun exemple:

• P1. Tots els homes són mortals.

• P2. Sòcrates és home.
• La conclusió: Sòcrates és mortal.

Com es veu en l'exemple la veritat de la conclusió es troba dins ja de les dues premisses inicials. Aquesta és
una de les crítiques que es fa al mètode deductiu: que és tautològic o, en altres paraules, que la informació
que s'obté a través d'ell és una informació repetitiva continguda en les premisses que usa. És útil en
matemàtiques i lògica, on es tracta d'anar encadenant unes proposicions amb unes altres, o per a extraure
conseqüències de fets que un ja coneix, però no serveix quan el que es pretén és aportar coneixements nous
sobre fets del món real.

Un dels usos més habituals de la deducció és quan s'intenta resoldre un problema de matemàtiques. Posem
un exemple:

L'angle A de un triangle mesura 40º, l'angle B mesura 60º quant mesura en tercer angle?

És clar que la resolució del problema es resol amb les dades expressades en les premisses i coneixent els
procediments pertinents amb els quals operar amb aqueixes dades. No s'introdueix elements de l'experiència
sensible de cap manera.

Però el mètode té l'avantatge que la conclusió és vertadera si les premisses també ho són, per tant, és
infal·lible.

La unió de la deducció i la inducció en el mètode hipotètic-deductiu permet arreplegar els avantatges

d'ambdues operacions i sortejar els seus inconvenients.

El mètode hipotètic-deductiu té les següents etapes:

11
 COL·LEGI CLARET

TEMA 1: Introducció a la filosofia; aclarim

conceptes.

La primera és l'observació, entesa com la informació subministrada per l'experiència, aquesta és la font
principal de la qual es nodreix la ciència, però l'observació no és l'apilament de dades. Com deia Darwin: “la
raó de l'observar no resideix en merament arreplegar i acumular observacions sinó a cercar i traure a la llum
cert ordre existent dels fets.” La recerca s'inicia amb el plantejament d'un problema observat. Determinar amb
precisió quina pregunta hem de respondre. És molt important revisar en profunditat tot allò que ja se sap
sobre el problema en qüestió, perquè la recerca en qüestió supose un avanç sobre el ja conegut.

El segon pas és la formulació d'una hipòtesi o conjetura que, en el cas que fos vertadera, seria la resposta a
la pregunta anterior. La hipòtesi serveix de guia per a la recerca científica determinant el tipus de dades que
són rellevants, establint quins són les possibles variables en el problema plantejat i la metodologia a seguir
per a contrastar la hipòtesi. Són suposicions que el científic proposa per a explicar els fets observats. La
hipòtesi ha de ser versemblant, guardar alguna relació amb els coneixements previs aconseguits per la ciència
i ser susceptible de comprovació empírica.

El tercer pas és la contrastació empírica de les hipòtesis que es realitzen a través dels enunciats deduïts a
partir de les hipòtesis (per aquest motiu s’anomena hipotètic deductiu). La hipòtesi no és sotmesa a
contrastació empírica, el que se contrasta són casos concrets deduïts a partir d'hipòtesis. A mesura que
augmenta el nombre de casos favorables de la contrastació, major serà el suport empíric amb què explica la
hipòtesi, i, en conseqüència, augmenta el grau de versemblança o de probabilitat. Aquest fet posa en evidència
una de les característiques de les ciències empíriques i és que aquestes no proporcionen un coneixement en
termes absoluts, com ocorre amb les ciències formals, sinó en termes relatius, de probabilitat. En les ciències
empíriques la comprovació d'una hipòtesi involucra l'experiència, però no és necessari realitzar sempre un
experiment, l'investigador pot optar per l'observació. L'experimentació suposa la modificació deliberada de
les condicions de contrastació derivades de la hipòtesi per a la comprovació de la mateixa, mentre que la
contrastació observacional es limita a registrar variacions.

Finalment, el mètode científic permet arribar a conclusions a partir de les dades obtingudes per l'observació
i l'experimentació. Aqueixa conclusió constitueix la llei científica, que suposa relacionar les dades obtingudes
en la contrastació amb la hipòtesi plantejada, permetent explicar les relacions que es donen entre els fets
observats. D'aquesta forma, les hipòtesis representen la primera aproximació al coneixement científic, sent
les lleis derivades d'elles l'explicació científica a un fet observat. Quan una sèrie de lleis poden agrupar-se per
a explicar fenòmens completament diversos, permetent una comprensió unificada dels mateixos, de caràcter
més general que el descrit per cadascuna d'aquestes lleis, apareix una teoria.

En cas contrari, si la prova de contrast no ix bé o les observacions contradiuen la hipòtesi, aquesta queda
refutada i cal reiniciar el procés.

Per tant, l'explicació científica s'elabora d'una manera extremadament flexible, constituint un cos de
coneixements obtinguts mitjançant el mètode hipotètic-deductiu. En ciència no hi ha dogmes perquè el
coneixement científic sempre és provisional i susceptible de revisió quan noves dades o observacions
reemplacen als plantejaments existents. En ciència l'última paraula la tenen els fets. Les teories sempre tenen

12
 COL·LEGI CLARET

TEMA 1: Introducció a la filosofia; aclarim

conceptes.

un valor provisional. Si hi ha una contradicció entre la teoria i els fets, no podem fer com si no passés res, cal
revisar la teoria i, si convé, modificar-la o elaborar una altra nova.

La ciència no és un saber infal·lible, però l'aplicació sistemàtica del mètode científic permet detectar i eliminar
els errors. La conseqüència és la millora constant de les teories, que es van corregint i perfeccionant
contínuament, i el progrés innegable de la ciència.

Cap teoria científica és vertadera en el sentit estricte de la paraula, però podem parlar de teories més
vertaderes que unes altres, millor contrastades. L'important és que ara disposem d'un mecanisme per a
detectar les hipòtesis falses i eliminar-les.

La finalitat del mètode científic és anar més enllà de la mera descripció del món i descobrir els mecanismes
que permeten el funcionament de la realitat. Les lleis han d'explicar i predir. Explicar és aportar les raons per
les quals s'ha produït un fet necessàriament i predir és un procediment similar aplicat al futur, com bé saben
els meteoròlegs i els economistes.

Deixarem de costat el fet que les prediccions científiques mai són absolutament segures, encara que la majoria
de les vegades es complisquen. L'important és el caràcter predictiu de la ciència que permet anticipar-nos als
esdeveniments i adaptar-nos millor al món.

En conclusió, la ciència investiga per a poder descriure els fets i basant-se en aquestes descripcions elabora
prediccions útils.

Activitats:

10. Els científics poden aconseguir veritats absolutes? Per què?

11. Para què serveix una llei científica?
12. Comenta el següent text:

El progrés visible de la ciència la diferència de moltes altres activitats humanes. Les obres d’ Eurípides, per
exemple, encara es representen. La filosofia de Plató encara s'ensenya i discuteix. Però les teories científiques
d'Aristòtil estan tan mortes com el mateix Aristòtil, excepte pels historiadors. En la ciència, el progrés científic
és possible perquè les teories poden perdre. Un senyal que identifica una teoria com a científica és que permeta
plantejar observacions o experiments mitjançant els quals existisca la possibilitat de ser refutada a favor d'una
altra. R. Shapiro: Orígens.

- Quin és la principal diferència entre la ciència i altres sabers, com la filosofia?

- Què vol dir l'expressió “En la ciència, el progrés és possible perquè les teories poden perdre”?
8. Classificació de les ciències.

Cada ciència delimita al seu objecte d'estudi, i el mètode adequat per aquest objecte. Combinant mètodes i
objectes es diversifiquen i es poden classificar les ciències. Una primera classificació les classifica en formals i
empíriques. A les formals pertanyen matemàtiques i lògica que s’ocupen d’objectes abstractes que no

13
 COL·LEGI CLARET

TEMA 1: Introducció a la filosofia; aclarim

conceptes.

existeixen a la realitat natural. Entre les empíriques estan les naturals i les socials. Les ciències naturals (física,
química, geografia, biologia…) versen sobre entitats i fenòmens de la naturalesa. Les ciències humanes o
socials (història, sociologia, economia, antropologia, dret…) se centren en les accions i relacions humanes més
objectivables.

Les ciències formals, són instruments intel·lectuals que de les altres ciències, no estudien la realitat en la seua
materialitat. Es coneixen com a ciències formals perquè els seus objectes respectius són les regles del
pensament i les relacions numèriques. La matemàtica és una ciència abstracta que s'ocupa dels aspectes
quantitatius (aritmètica) i de les formes espacials (geometria). Es distingeix de les altres ciències pel caràcter
cert de les seues afirmacions, a diferència dels coneixements hipotètics i mai definitius de les ciències naturals
o humanes. La seua certesa es basa en la lògica concloent de les seues demostracions. El geòmetra Euclides
va establir els fonaments de la geometria gràcies a l'aplicació del mètode axiomàtic. Els seus cinc axiomes són
proposicions autoevidents que s'imposen sense demostració. Sobre ells s'arriba, per deducció lògica, a les
altres proposicions del sistema: els teoremes.

Les ciències que estudien la realitat empírica es divideixen en naturals i humanes. Les humanes o socials no
cerquen tant demostracions i lleis com la comprensió dels fets humans, oberts a la indeterminació de la
llibertat i la creativitat de la intel·ligència. La comprensió empra el mètode hermenèutic, que consisteix en la
interpretació dels fets. Així, l'aparició de l'art gòtic o la música de cambra no són fenòmens deduïbles
necessàriament de les seues circumstàncies històriques, però podem estudiar el perquè del seu sorgiment.

9. La filosofia no és ciència.

Després d'haver adquirit una visió general del coneixement científic i del seu mètode estem en millors
condicions d'entendre per què la filosofia no es pot considerar part de la ciència:

a) En primer lloc, a diferència de les hipòtesis científiques, les teories filosòfiques no són falsables, no
poden ser refutades de forma concloent. Les teories físiques d'Aristòtil estan tan mortes com el mateix
Aristòtil, en canvi les seues reflexions ètiques sobre la justícia i la felicitat mantenen la seua vigència,
sense que açò signifique necessàriament que siguen millors o pitjors que qualssevol unes altres.
b) En segon lloc, la filosofia no té el caràcter predictiu que podem atribuir a la ciència. La filosofia analitza
i descriu; la ciència no solament descriu, sinó que prescriu, és a dir, determina com es comportaran
els fenòmens en el futur. Açò permet deduir una sèrie d'aplicacions pràctiques de gran utilitat. Encara
que la filosofia també prescriu amb sentit pràctica a l’ètica i la política, com veurem.
c) Finalment, hi ha una diferència radical d'actitud entre el filòsof i el científic. Aquest últim es preocupa
només pels fenòmens que pot observar i mesurar. En canvi, el filòsof es preocupa per tot el que hi ha,
no solament pel que es pot veure o tocar. La seua ràdio d'acció no es limita, doncs, al terreny dels fets,
sinó que abraça també altres àmbits de la realitat que són intangibles, però no per açò menys reals,
com les idees o valors.

14
 COL·LEGI CLARET

TEMA 1: Introducció a la filosofia; aclarim

conceptes.

Mètode, objectius i actitud són, doncs, les tres principals diferències entre la tasca filosòfica i la tasca
científica. Ara bé, encara que la filosofia i la ciència siguen coses diferents, açò no vol dir que no tinguen res
que veure la una amb l'altra.

D'una banda, la filosofia col·labora estretament amb la ciència subministrant-li nous problemes perquè
aquesta els estudie a fons amb el seu mètode experimental. Així, quan un problema és susceptible d'una
solució definitiva, deixa de ser un problema filosòfic per a convertir-se en un problema científic.

D'altra banda, la filosofia té una doble tasca respecte de la ciència:

- Reflexionar sobre la ciència mateixa, amb l'anàlisi dels fonaments de la ciència i el mètode científic. El
mètode empíric i matemàtic té limitacions. L'èxit de la ciència resideix en la seua capacitat de quantificar, però
els aspectes quantificables de la realitat no són tota la realitat. Per exemple, tu peses 70kg, però tu no eres
70kg. La mesura pot ser exacta, però tu eres molt més que la suma exacta dels teus quilos. Les teues
dimensions més genuïnes, per ser extracientífiques, no són quantificables: no es poden determinar
numèricament les teues responsabilitats, l'amor que assegures o la teua antipatia cap a una persona o les
teues ganes de ser feliç. No es poden quantificar, però no hi ha res més real en tu. Les matemàtiques són
exactes, però l'exactitud no és la veritat. No és legítima la pretensió de considerar com a únic objecte de
coneixement el que es pot mesurar o quantificar. El prestigi de la ciència omple la modernitat, però quan es
pren com l'únic coneixement possible, s'observa que no satisfà la vida de l'home, doncs no parla de valors, de
sentit, de metes, de tot quant l'ésser humà requereix en la seua vida diària autèntica. Més enllà de la ciència
hi ha una altra cara de la realitat, més interessant, que amaga el que Dostoiewski va denominar “meitat
superior” de l'ésser humà, on apareixen aspectes tan poc quantificables com l'amistat i l'amor; sentiments que
no es poden pesar, però res pesa en la vida més que ells.

- Tasca crítica sobre la seua tasca amb l'objectiu de criticar i corregir els possibles abusos que aquesta puga
cometre, sobretot assegurant el seu sentit humà. Les dues guerres mundials o l'11-S han demostrat que les
aplicacions bèl·liques de la ciència poden ser terriblement inhumanes. S'ha dit que la física va perdre la seua
innocència quan es van llançar les dues bombes atòmiques sobre Hirosima i Nagasaki. Fins llavors es pensava
que era possible una ciència èticament neutra. Però qualsevol avanç científic pot ser utilitzat amb finalitats
econòmiques o polítics poc justificables.

Igual que una bona recerca policial no justifica la tortura, la recerca científica i les seues aplicacions tècniques
no estan justificades a qualsevol preu. Les perilloses possibilitats de la tecnociència han portat a filòsofs com
Apel a denunciar la falsa idea de progrés sobre la qual estem construint la nostra civilització. Hem cregut que
el progrés consistia a explotar els recursos naturals de forma indiscriminada, i ara hem de remeiar en la mesura
que siga possible aqueixa degradació de la naturalesa, almenys per a deixar a les generacions futures un món
no pitjor del que nosaltres heretem.

Miguel Delibes en el seu discurs d'ingrés a la Real Acadèmia de la Llengua, en 1973, va dir: “El vertader
progressisme no estreba en un desenvolupament il·limitat i competitiu, ni a fabricar cada dia més coses, ni a
inventar necessitats a l'home, ni a destruir la Naturalesa, ni a sostenir a un terç de la Humanitat en el deliri del

15
 COL·LEGI CLARET

TEMA 1: Introducció a la filosofia; aclarim

conceptes.

balafiament mentre els altres dos terços es moren de fam, sinó a racionalitzar la utilització de la tècnica,
facilitar l'accés de tota la comunitat al necessari, revitalitzar els valors humans, avui en crisis, i establir les
relaciones home-naturalesa en un plànol de concòrdia.”

10. Ciència i cientifisme.

El cientifisme ha sigut definit com la creença dogmàtica que el coneixement científic és l'únic que es mereix
el títol de coneixement. En la seua versió vulgaritzada és la convicció que la ciència resoldrà tots els nostres
problemes. Enfonsa les seues arrels en la Il·lustració enmig d'un món perfectament il·luminat per la raó,
dominat i sense secrets, l'home aconseguiria la felicitat per sempre. Però també sabem que el somni de la
il·lustració es va convertir en alguna cosa pitjor que un malson: a més de les guerres mundials, la meitat de la
humanitat, ha patit també en l'últim segle, l'opressió inqualificable dels totalitarismes. A la vista dels resultats,
la pretensió d'organitzar la vida exclusivament per mitjà de la ciència es revela com una superstició.

El cientifisme s'expressa amb freqüència com un reduccionisme, i aqueixa temptació és fàcil d'entendre.
L'intent d'estudiar a fons la realitat sol emprendre's fitant prèviament una parcel·la. En cas contrari, és
impossible aprofundir. Solament quan dividim i escollim una xicoteta porció de la realitat podem aconseguir
un coneixement intensiu. Açò és l'especialització. Però l'especialista sol tendir a una deformació professional
típica: la de considerar que allò que no es pot obtenir amb el propi mètode no és real. Açò és el reduccionisme.
Cada especialista, després de molt temps de treball en un determinat mètode de recerca, tendeix a pensar
que l'essència del fenomen estudiat és la que pot establir-se des de la seua posició metodològica.

El reduccionisme sol emprar l'expressió “res més que”. Un exemple del American Journal of Psychotherapy
hem llegit que l'amor; la lleialtat; la solidaritat; la compassió o l'amistat no són més que mecanismes de
defensa i formes de reacció. També hem trobat definicions com aquesta: L'home no és més que un mecanisme
biològic, mogut per un sistema de combustió que genera energia. En la mateixa línia, se sol afirmar que el
pensament no és més que un procés fisiològic, encara que açò ens portaria a sostenir que la Novena simfonia
de Beethoven no és més que processos mecànics amb arrel fisiològica: la ploma de Beethoven sobre la
partitura.

Per a mostrar la insuficiència d'aquest plantejament, podem llegir les paraules referent al científic Stanley
Jaky: Tal vegada la ciència descriga amb gran precisió els nivells energètics de tots els electrons del cervell,
mentre l'individu és presa de preguntes existencials. Però les complicades fórmules matemàtiques i la
consciència de tenir preguntes existencials seguiran tancant un caràcter desconcertant.

11. Filosofies de la técnica

Existeix una important distinció entre ciència i tècnica que convé detallar amb claredat. Encara que sovint
apareixen estretament relacionades entre si, es tracta de dues activitats diferents, ja que s'ocupen de
qüestions diferents i cadascuna d'elles empra en el seu desenvolupament el seu propi enfocament.

16
 COL·LEGI CLARET

TEMA 1: Introducció a la filosofia; aclarim

conceptes.

La ciència té com a objectiu la producció de coneixement vàlid, aspira a descriure com és la realitat. El propòsit
de la tècnica, en canvi, és fonamentalment pràctic. El principal objectiu de la tècnica no és conéixer, sinó més
aviat intervindre en la realitat per a modificar-la d'acord amb els nostres interessos. La tècnica és una activitat
transformadora que permet crear artefactes o dissenyar procediments per a satisfer els nostres desitjos i
necessitats. Per a evitar confusions, convé distingir la tècnica de la tecnologia. Encara que sovint s'empren
com si foren sinònims, en realitat es tracta de conceptes diferents. La tècnica és una activitat que s'ocupa de
crear dispositius o d'inventar mètodes per a aconseguir els nostres propòsits. La tecnologia, en canvi, és una
reflexió o un saber sobre la tècnica.

Per a recordar aquesta distinció pot ser útil recórrer a l'etimologia de la paraula tecnologia. Aquest terme es
forma unint la paraula tècnica amb el terme grec logos, que com recordaràs significa “raó”, “paraula” o
“discurs”. Així doncs, la tecnologia significa discurs o saber sobre la tècnica. En tractar-se d'un saber, la
tecnologia té caràcter teòric, mentre que la tècnica és principalment pràctica.

La tècnica ha format part de les activitats humanes des dels orígens de la nostra espècie. Els éssers humans
sempre ens hem servit de la tècnica per a sobreviure i per a millorar les nostres condicions de vida. Al mateix
temps, la creació d'artefactes ha permés a la humanitat modificar l'entorn i adaptar-lo a les nostres
necessitats.

Els nostres avantpassats ja fabricaven armes, eines i utensilis. Les diferents tècniques emprades pels nostres
avantpassats són tan rellevants que ens permeten dividir la prehistòria en diferents etapes segons la mena de
materials utilitzats.

Durant molts segles, el desenvolupament de la tècnica va ser independent de la investigació científica. Fins i
tot en el segle XVIII, durant l'època de la Revolució Industrial, moltes innovacions tècniques van ser proposades
per persones que desconeixien els avanços científics del moment.

En l'actualitat, no obstant això, la ciència i la tècnica estan íntimament relacionades. La innovació tècnica en
camps com l'electrònica, la informàtica o l'aeronàutica, només poden dur-se a terme partint del coneixement
científic disponible. La interconnexió entre ciència i tècnica és tan estreta que alguns filòsofs parlen d'una
única realitat, a la qual denominen tecnociència. Alguns exemples d'aquesta nova realitat tecnocientífica són
els grans acceleradors de partícules, els moderns telescopis, els laboratoris de biotecnologia o els centres de
control de naus espacials.

Actualment, moltes grans empreses disposen també dels seus propis centres d'investigació. En ells, tracten
d'aplicar els avanços científics i tècnics per a crear nous productes i serveis que posteriorment seran llançats
al mercat. Molts d'aquests dispositius formen ja part de la nostra vida quotidiana.

Alliberament o esclavitud? Els espectaculars avanços tècnics han influït en la vida de milions de persones. Hui
dia ens resultaria difícil imaginar un món en el qual, per exemple, no existira l'electricitat, l'anestèsia o els
telèfons mòbils. És indubtable el poder transformador de la tècnica, però també cal tindre en compte que les
seues repercussions no sempre han sigut positives.

17
 COL·LEGI CLARET

TEMA 1: Introducció a la filosofia; aclarim

conceptes.

Per aquest motiu existeixen actituds ambivalents davant la tècnica.

La tecnofilia és la valoració de la tècnica com a conjunt de possibilitats, de mitjans, d'eines i de màquines al

servei de la humanitat, les seues necessitats i de les seues aspiracions. Es considera que els problemes de la
humanitat es resoldran gràcies a la tecnologia. Són problemes relatius a la naturalesa, que ha de ser explotada,
i a la societat, que ha de ser organitzada de manera funcional i pràctica, i els problemes derivats de l'aplicació
de la tècnica també se solucionen amb més tècnica, fins a aconseguir el nivell de desenvolupament en el qual
els problemes deixen d'existir. Segons aquesta actitud, el progrés de la tecnologia coincideix amb el de la
humanitat.

La tecnofobia és l'actitud de recel i de rebuig a la tècnica per por de que l'ésser humà i el seu món siguen
dominats i destruïts per ella. Algunes de les acusacions que es dirigeixen cap al desenvolupament tecnològic
són, per exemple, el fet de canviar profundament la relació de l'ésser humà amb la naturalesa, reduïda a mera
matèria primera que ha de ser explotada. La naturalesa està sent destruïda per la creixent explotació
planetària i a causa de l'alarmant deterioració de la biosfera. El desenvolupament dels mitjans tecnològics de
destrucció massiva i l'avanç de les tècniques d'enginyeria genètica (clonació, investigació amb cèl·lules mare…)
instrumentalitzen a l'ésser humà i amenacen la seua existència. Tot això està portant una visió materialista i
desacralitzada de la vida que elimina els límits morals, religiosos o metafísics. L'ésser humà i la seua vida ja no
són objecte de respecte absolut, perquè ni la naturalesa ni l'univers tenen cap valor en si ni cap finalitat
donada. Tot es redueix a coses. Només la voluntat humana i els seus desitjos es converteixen en il·limitats.

Ací veiem la importancia de la filosofia, ja que la tecnología actual sols es preocupa de crear els mitjans
necessaris per a aconseguir un propòsit. Els científics i els tècnics no solen qüestionar-se si aqueix propòsit és
beneficiós o perjudicial. Si a un enginyer li encarreguen el desenvolupament d'un nou míssil de combat, la
seua tasca consisteix a dissenyar el millor aparell possible. Ningú espera que l'enginyer qüestione l'ús que es
farà del seu treball, que en aquest cas està destinat a matar de la forma més eficaç possible. L'aparició de
problemes com aquests ha portat a alguns filòsofs a criticar amb duresa l'imparable desenvolupament científic
i tècnic propi de la nostra època. Segons aquestes crítiques, la ciència ens ofereix coneixements i la tècnica
instruments, però cap de les dues pot aclarir ens el sentit de les nostres accions. En el món actual, replet
d'aparells i d'innovacions, les persones s'han oblidat de buscar la finalitat última del que fan.

Activitats:

13. Com col·laboren la filosofia i la ciència?

14. En què consisteix el reduccionisme? Quines conseqüències pràctiques té?
15. Amb quina posició davant la técnica t’identifiques més? Per què?
16. Sempre que ens plantegem una pregunta estem fent filosofia? Podries explicar quines
característiques té la tasca filosòfica o, millor dit, com aspiren a ser les seues respostes?
17. Per a què aprofita la filosofia?
18. Comenta el següent text:

18
 COL·LEGI CLARET

TEMA 1: Introducció a la filosofia; aclarim

conceptes.

El transhumanisme planteja pal·liar funcions biològiques danyades mitjançant la tecnologia, una cosa que
canviarà la vida de persones discapacitades. També persegueix augmentar o millorar les capacitats humanes
superant els nostres límits naturals i la degeneració que pateix el nostre cos amb el temps. Tots dos casos
també podrien implicar riscos. En el primer cas per la realització de cirurgies que podrien ser fallides. El segon
podria fer realitat les pitjors distopies, ja que aquesta tecnologia també podria emprar-se per a controlar fins
i tot el pensament i les emocions de les persones per estats autoritaris o grups macroeconòmics. Podrien
hackejar-se persones i les nostres capacitats, com qualsevol software en l'actualitat, seran propietat de grans
empreses.

Hi ha nombrosos pensadors que estudien i analitzen els beneficis i els riscos per a les persones del
transhumanisme, així com l'aplicació de l'ètica a l'hora de desenvolupar i implementar aquest tipus de
desenvolupaments. Estaríem atenent una transformació forçosa de l'espècie, una evolució de l'ésser humà al
posthumà, simbolitzat amb H+ .

L'aplicació del transhumanisme suposaria superar les limitacions de l'ésser humà tal com les coneixem i té,
com no podia ser d'una altra forma, partidaris i detractors. Francis Fukuyama creu que el transhumanisme és
“la idea més perillosa del món”, Ronald Bailey sosté que “personifica les més audaces, valentes i imaginatives
i idealistes aspiracions de la humanitat”. Kevin Warwick, per part seua, ja amenaçava en 2004: “Al que voleu
continuar sent humans, us dic una cosa: en el futur sereu una subespècie.” Pardo Céspedes, L: Marked.

- De quin concepte ens parla el text?

- Quina posició defensa l’autor?

19