Filosofia 1r

batxillerat 2022/23

Introducció: Què entenem per

Filosofia?
Tema 1: Ésser Humà
Tema 2: Epistemologia
 Tema 3: Filosofia moral
Tema 4: Filosofia política

2
Introducció: Què entenem per Filosofia?

‘Filosofia’ és etimològicament un mot compost que prové del grec. Fileo significa
‘estimar’ o ‘ser amic’ i el substantiu sofia vol dir ‘saviesa’, ‘intel·ligència’ o
‘comprensió profunda de les coses’. Per tant, etimològicament, la filosofia és l’amor
a la saviesa.

El concepte de «filosofia» es pot entendre en dos sentits: d’una banda ‘fer filosofia’
és una tendència natural dels humans, en la mesura que tothom (homes i dones,
rics i pobres) tenim una natural tendència a badar, a fer-nos preguntes complicades
(perquè sempre la pregunta més difícil té la resposta més bonica) i, en definitiva,
tendim a sorprendre’ns del que passa al món. Filosofem quan mirem el món amb
una certa distància i amb sorpresa. Però, d’una manera més estricta, la filosofia va
néixer com un ‘miracle grec’, perquè a les ciutats gregues aparegué la democràcia,
és a dir, la possibilitat de discutir lliurement el poder polític i de criticar els mites.
Només allí on hi ha debat lliure hi pot haver filosofia perquè tan sols a través de la
discussió estem en disposició de revisar la nostra manera d’ entendre el món. Per
tant, el naixement de la filosofia es produeix a Grècia a finals del segle VI i primers
anys del V (abans de la nostra Era) perquè canvien les condicions socials i culturals.

Tasca: Buscar què és EL PAS DEL MITE AL LOGOS

De què parla la filosofia?

Ser humà, entre d’altres coses, vol dir poder reflexionar, tots els humans pensen,
tant plantejant qüestions de filosofia com de ciència o de qualsevol altre àmbit. La
filosofia reflexiona sobre les preguntes més generals però a l’hora profundes que
es fa l’ésser humà.

Què puc conèixer? És a dir: quins límit té el meu coneixement? Ho podem saber
tot? Hi ha coses que sempre restaran inconegudes? Puc conèixer l’absolut, o això
està fora de les nostres capacitats? Segons Kant, el coneixement humà està limitat
per les condicions mateixes del nostre enteniment, per tant per aquest filòsof no
ho podem conèixer tot.

Què he de fer? És la pregunta sobre l’acció humana, sobre el capteniment moral. La

pregunta filosòfica no és només ‘què puc fer’, perquè l’home lliure en principi ho
pot fer tot, sinó que allò que ens preguntem és ‘què he de fer’ – perquè òbviament

3
puc fer coses que no he de fer en la mesura que em rebaixarien o que resulten
indignes.

Què puc esperar? És la pregunta per les conseqüències últimes de l’acció humana,
per la seva recompensa i sentit final. Segons Kant, si he obrat com cal (per deure)
puc esperar a dos nivells. En la història: puc esperar que si em comporto des d’un
punt de vista moral la meva vida no hagi estat inútil i fins i tot suposant que no
existeixi la immortalitat, hauré ajudat a construir una humanitat més justa, més
lliure, etc. En la teodicea (teologia natural): puc esperar que si existeix Déu hi hagi
una recompensa a l’acció justa. D’aquesta manera Déu i la història constitueixen
l’horitzó de l’esperança humana.

Què és l’home? Segons Kant aquesta pregunta es respon per l’anterior. L’home és
l’únic ésser que pot conèixer, pot fer i pot esperar. I per això mateix l’home resulta
en ell mateix impossible de definir. El coneixement sobre l’home mai no es pot
 exhaurir, donat que hi ha una absoluta diversitat de formes de fer i de ser en tant
que humà. Un humà mai no és una cosa i per això els humans tenen ‘valor’ però no
preu, en la mesura que són subjectes lliures i responsables.

En filosofia les preguntes són més importants que les respostes perquè la pregunta instal·la
els humans en la via de la reflexió.

Tot humà és filòsof?

Tot humà és filòsof perquè en la mesura que som racionals som també capaços de
fer-nos una sèrie de preguntes sobre el sentit de la vida. Alguns psicòlegs diuen que
la filosofia és el procés de posar en crisi el nostre coneixement per tal de
convertir-lo en saber. Filosofar no és només ‘pensar’; allò fonamental per a un
filòsof és ‘profunditzar en el sentit’ d’allò que pensem, preguntar ‘per què’’ i
argumentar. En filosofia no només volem ‘saber’, sinó sobretot ‘saber per què
sabem’ (entendre). Només ‘sabem’ quan som capaços d’argumentar correctament,
usant el vocabulari amb coherència.

Filosofar no és aprendre en el sentit de memoritzar, sinó en el de reflexionar. Això

no es pot fer sense conèixer un determinat vocabulari, però va més enllà del
vocabulari. Filosofar és tenir consciència que les preguntes són més importants que
les respostes; en aquest sentit la filosofia estrictament parlant no té història
perquè a cada generació es repeteixen les mateixes preguntes. I per això resulta
valuosa la famosa afirmació socràtica: ‘només sé que no sé res’. El saber filosòfic
només té sentit des del qüestionament. Per això sovint s’ha comparat la filosofia
amb un camí en què a cada revolt anem descobrint nous paisatges.

S’acostuma a dir que la filosofia té cinc característiques:

4
• És racional: el seu principal criteri és la raó, no la tradició, ni la fe. • És teòrica: pretén

comprendre el món.

• És vital: reflexionem a partir d’allò que ens passa, la vida ens obliga a pensar.

• És universal: qualsevol cosa ens posa en situació de sorprendre’ns i de fer-nos raonar.

• És crítica: pregunta el per què de tot allò que ens passa, ens obliga a pensar sobre la
naturalesa dels nostres prejudicis.

Exemples:

El matemàtic estudia les relacions entre els nombres. El filòsof es demana què és el nombre?

L’historiador es planteja el que ha succeït en algun lloc en un passat. El filòsof es qüestiona què és
temps?

El psicòleg es pregunta com s’ho fan els nens per ser competents en l’ús d’una llengua? El filòsof es
demana què és el que fa que una paraula pugui significar una cosa?

Qualsevol es pot preguntar si és correcte entrar al cinema sense pagar. El filòsof es pregunta: què
converteix una acció en correcta?

El físic investiga de què estan fets els àtoms o com s’explica la gravetat. El filòsof s’interroga: com
podem saber què hi ha a l’exterior de la nostra ment?

Tasca: Buscat similituds i diferències entre Saber filosòfic i Saber científic. 5

Tema 1: Ésser Humà

1.1 Què se l'ésser humà?

A l'ésser humà li ha interessat des d’antic saber d' on ve, entre altres coses perquè per
saber què és i a on pot anar (el seu destí) és important conèixer quins són els seus
orígens. Una forma de respondre a aquesta qüestió és l'evolucionisme. Aquesta teoria
entén que l'univers i la vida en totes les seves manifestacions són producte d'un
desenvolupament. La diversitat de les espècies són el resultat del canvi i de l'adaptació.
L'ésser humà procedeix evolutivament d'espècies animals antropoides. Dins dels
antropoides, l'ésser humà (homo sapiens) és l'únic dels homínids que encara viu.

Tasca: Buscar informació sobre l’evolució biològica humana, d’on venim?

L'especificitat de l'ésser humà.

Des del punt de vista bioquímic i genètic no hi ha grans diferències entre l' ésser humà
i els antropoides. L'ésser humà té 23 parells de cromosomes i els grans micos
antropoides 24.

Des del punt de vista anatòmic la selecció natural va afavorir determinades diferències:
reducció de la mandíbula i dents, la forma de la mà i la seva habilitat, la posició bípeda
i alçada (malucs, peus) i fonamentalment el desenvolupament del cervell, la grandària
del qual es va triplicar. El més important des d’un punt de vista humà és el que van
comportar aquests canvis perquè es desenvolupes la ment humana, és a dir, aquell
aspecte que té relació amb la biologia humana, però que va més enllà d’aquesta
biologia.

Aquest desenvolupament mental va comportar canvis en el comportament. Respecte

aquest comportament, l'ésser humà té unes diferències notables respecte als animals:

1. La capacitat de simbolització: l'ésser humà es comunica mitjançant símbols mentre

que l'animal es comunica mitjançant signes naturals (lladruc, cant…).

2. La vida a la realitat: la nostra intel·ligència ens permet captar les coses com a
realitats, es a dir, diferents a nosaltres però en relació amb nosaltres. Els animals
capten les coses com a estímuls.

3. El sentiment del propi cos: per tenir un coneixement total de la realitat es necessari
tenir coneixement de la meva existència, de la meva situació, els meus

6
impulsos i les meves intencions i pretensions. Aquest coneixement comporta un
sentiment, una presa de consciència, en fer-nos càrrec de la realitat quedem
sentimentalment afectats.

4. L'obertura al món: per la seva intel·ligència, l'ésser humà, es capaç d'entendre coses
que estan més enllà de la situació en la qual es troba a l'espai i el temps. Està obert al
món i el modifica.

5. El lliure albir: l'ésser humà és l'únic animal capaç de dir “no” a la satisfacció de les
seves apetències instintives i de triar el seu futur.

6. La in-conclusió: l'ésser humà mai està acabat, conclòs. Sempre té desig de més,
projecta creativament el futur.

7. L' ensimismament: L'ésser humà té un “sí mateix” des del qual es capaç
d'orientar-se i regir les seves acciones, forjant les seves idees i projectes.
8. La capacitat d'imaginar i raonar: la fantasia o imaginació és la capacitat innovadora
que ens permet crear projectes i ideals, la raó es la capacitat amb la que ordenem
aquests projectes i construïm la vida humana.

Totes aquestes especificitats han portat a desenvolupar el que per alguns ens fa
veritablement humans, la cultura, la vida cultural. Alguns parlen de vida cultural i vida
biològica. La cultura és un conjunt de realitats (llenguatge, lleis, institucions, art…) que
l'ésser humà ha produït com a conseqüència de la seva vida en societat, que li serveix
per entendre el món, orientar-se en ell, i donar sentit a la seva existència. La cultura és
producte de l'ésser humà social i històric i alhora l' instrument pel qual la societat
configura a l'individu i el fa capaç de pertànyer a ella.

7
1.2 Naturalesa humana i cultura.
Quan parlem de naturalesa humana el que volem dir és la constitució biològica de
l'ésser humà. Quan l'estudiem ens adonem que es depassa i queda oberta al que
entenem per cultura. La naturalesa biològica de l'ésser humà està exposada i s'obre a
l'ordre cultural: llenguatge, tècnica, moral, dret, economia, art, ciència i religió.

La cultura el que fa és introduir d'una manera l' adaptació eficaç, que aporta
mecanismes com el llenguatge simbòlic i la tècnica que permeten orientar-se al món,
reduir la complexitat i aportar seguretat. El món de la cultura el crea la capacitat
humana d'invenció i anticipació i redueix de forma molt eficaç la incertesa.

Per tant la naturalesa humana té una dimensió biològica i una dimensió cultural que
interaccionen, ja que la naturalesa biològica específica dels éssers humans possibilita la
vida cultural, i alhora la dimensió cultural augmenta el poder d'adaptació de la
naturalesa biològica.

Dins d'aquests aspectes culturals, la tècnica i el llenguatge tenen vital importància. La

capacitat d’abstracció de l'ésser humà provoca la transformació de l'entorn a la recerca
de seguretat, i això ho aporta la tècnica. Es forgen plans des del seu interior per
modificar l'entorn, imposa la seva voluntat des de “si mateix”. És un producte específic
de la intel·ligència humana amb la seva capacitat d'innovació creativa i el seu poder
sobre la realitat, concreta i futura.

El llenguatge simbòlic per la seva banda representa una obertura a un món

compartit, és un sistema de comunicació interpersonal complexíssim en el qual
destaquen les funcions representativa, expressiva i apel·lativa.

Tasca: Veure el capítol de Redes: què és la cultura

8
1.3 L'ésser humà i la societat.
De què depèn més el desenvolupament de l'ésser humà? És la societat, (el conjunt, el
grup), tan determinant per ser com som? Per què vivim en societat? Aquestes
preguntes apunten a qüestionar si la nostra forma de ser i viure és producte del fet de
viure en societat. Existeixen dues grans línies de pensament.

Segons Aristòtil vivim en societat per naturalesa. L'ésser humà és un animal polític, és
a dir, sociable per naturalesa, necessita a la societat i la cultura que aquesta li aporta
per realitzar-se d'acord amb les capacitats que li són pròpies. Només en societat es pot
aconseguir la perfecció i felicitat que la seva naturalesa li permet. És una exigència de
la naturalesa humana.

L'altra línia de pensament defensa la postura que l'ésser humà viu en societat però no
per naturalesa, no és una exigència de la seva naturalesa. La societat és una
construcció artificial sorgida com a mal menor per fer possible la convivència. La
societat és un contracte entre els éssers humans per evitar la lluita d'uns contra uns
altres. Thomas Hobbes ho expressava dient que l'home és un llop per a l'home. En un
hipotètic estat originari es vivia en una societat caòtica moguda per l'egoisme de
cadascun en permanent lluita amb els altres. L'únic impuls natural és la conservació i
satisfacció de necessitats. La raó empeny cap a l'acord que suposa la societat sota el
comandament d'una autoritat forta.

El filòsof Rousseau planteja la hipòtesi que l'home és naturalment solitari però li mou
una pietat natural o impuls benèvol cap als seus semblants, és bo per naturalesa. La
vida en societat és positiva per el desenvolupament humà quan es dóna en condicions
d'igualtat i no gaire nombrosa. Però en aparèixer la propietat privada i amb ella
l'egoisme, l'ésser humà es torna malvat. L'única sortida és una societat basada en
acords de tots sustentats en la voluntat general. Per tant, també és partidari del
contracte social.

Ja sigui per la seva naturalesa o per les circumstàncies, l'ésser humà no pot deixar de
viure en societat, ja que aquesta permet el nostre desenvolupament com a humans o
és una solució als problemes egoistes humans.

9
1.4 La Socialització
Quan naixem pertanyem a determinats grups socials: família, barri, poble, nació, etc.
Gràcies a aquests grups adquirim una identitat social que ens permet mantenir uns
valors compartits i alhora s'adquireix una identitat personal que ens permet mantenir
nos com a persones úniques i singulars.

Tant una identitat com l'altra s'adquireixen amb i pels altres a través d'una procés de
socialització pel qual adoptem valors, usos i costums.

La socialització és un procés pel qual l'individu interioritza la cultura de la societat en la

qual viu, desenvolupa la seva identitat i es construeix com a persona.
Fases:

Es distingeixen dues etapes o fases: en la socialització primària el subjecte s'introdueix

en la societat. És la part més important del procés i es desenvolupa en el si de la família
durant la infantesa. En les societats industrials l'escola i els mitjans d’informació
exerceixen un paper molt important en aquesta primera fase. El menor s'apropia dels
rols, actituds i valors dels quals l' envolten, pares, avis, germans, mestres...
identificant-se amb ells i amb el món en el qual participen. Els rols i normes s'
interioritzen mitjançant un procés de generalització progressiva que va des de normes,
actituds i valors concrets a més generals.

Aquest procés de socialització no és només cognoscitiu o intel·lectual, sinó que té una

gran càrrega emocional.

A la socialització secundària s' interioritzen mons institucionals que contrasten amb el

món base adquirit en la socialització primària. Ara entren en joc les institucions
laborals, polítiques o religioses. Ara l'individu pot trobar problemes d'identificació i
escollirà el sector social en el qual introduir-se, interioritzant regles de joc. En aquesta
socialització hi ha una menor càrrega afectiva i els papers socials comporten un alt grau
d'anonimat. En la socialització primària el coneixement s'interioritzava gairebé
automàticament, en la secundària s'ha de reforçar amb tècniques pedagògiques
específiques i complexes.

En aquest procés de maduració poden sorgir crisi de creixement. Algunes es

produeixen després de la socialització primària ja que el subjecte reconeix que el món
dels propis pares no és l'únic que existeix, sinó que hi ha altres perspectives diferents.
Això condueix al subjecte a plantejar-se problemes de coherència i identificació. De
totes maneres es necessiten crisis molt profundes per desintegrar l' interioritzat en la
socialització primària. Normalment la socialització secundària no destrueix l'
interioritzat sinó que construeix a partir d'ella.

10
La re-socialització és interioritzar continguts culturals i rols d'una societat diferent a
aquella en la qual el subjecte s'ha socialitzat. S'assembla a la socialització primària però
no es parteix de zero. Primer, s'ha de desmantellar de l'anterior perspectiva i passar a
la nova identificació fortament afectiva.

Es donen en situacions de crisis profundes, per creixement personal, canvis socials

ràpids o xocs culturals generats per la migració.

Interiorització a través de la tradició

Mitjançant el procés de socialització rebem de les generacions anteriors una certa
manera d'estar en la realitat, d'interpretar el que ens envolta. La tradició és el que
portem de darrere, la qual cosa recollim ja elaborat. Són coneixements, experiències,
creences, normes, que abasten tot el que fa l' humà, des de la seva moral fins als seus
ritus i folklore.

Són fruit d'un procés històric pel qual les generacions anteriors lliuren formes de donar
sentit a les coses. És una forma d'autoritat que de vegades sembla que limita i
condiciona, i s'ha arribat a oposar a la lliure autodeterminació i per tant contraria a la
raó i al progrés. Però realment és un bagatge inqüestionable de saber que permet no
partir de zero. Només es mantenen si són acceptades, reafirmades i conreades. Se
sustenten pel reconeixement dels individus, que som lliures d'acceptar-les o rebutjar
les.

11
1.5. Com l'ésser humà integra la cultura de la seva societat: procès de
captació i integració del món

Gràcies a l’especificitat de l’obertura al món podem dur a terme el procés d’apropiar

nos de l’entorn. Mitjançant els sentits (oïda, tacte, vista, gust i olfacte) l'ésser humà
capta les diferents dades que li aporten els objectes de la realitat. Aquests impulsos
nerviosos s'integren en el cervell. Aquest acte d'integració és una presa de consciència
del medi, l'ésser humà s'adona del que li envolta. Mitjançant el nostre enteniment ho
entenem i li donem un significat, a tot aquest procés li diem percepció. Percebre és
assimilar els estímuls donant-li significat.
En percebre se selecciona, s'organitza i s'interpreta, és a dir, es construeix. Està lligat a
la intel·ligència.

De res serveix la percepció sense la facultat de la memòria, perquè cada vegada

hauríem d'aprendre ja que els estímuls passarien sense deixar petjada. La memòria és
el procés d'adquisició, retenció i reproducció de coneixements.

I finalment la imaginació, que és l'estadi superior que ens diferencia dels animals
superiors. Ajuda a fixar, conservar i reproduir i pot ser imaginació reproductora o bé
creadora.

Hi ha una intel·ligència específicament humana?

Aquestes tres característiques (percepció, memòria i imaginació) fan que l'ésser humà,
a més de la intel·ligència pràctica, que tenen tant animals superiors com a humans,
tingui la intel·ligència abstracta, que és pròpiament la intel·ligència associada a la
conducta racional. Ja no es necessita tenir presents els objectes, es pot tractar amb
símbols o idees. Així, ens alliberem de la simple dada sensible o de la imatge i arribem
a nocions de caràcter general o abstracte.

La intel·ligència específica dels éssers humans permet noves formes de comportament

(explicades a l’apartat 1.1 de les especificitats) marcades per diverses formes de
pensament utilitzant operacions abstractes, raonament lògic, comprensió reflexiva i la
invenció.

Aquesta intel·ligència abstracta, interioritzada i simbòlica és el pensament amb el qual

construïm conceptes, judicis i raonaments. El pensament superior és aquell en el qual
les capacitats crítica i creativa es presenten de forma constant.

12
El pensament només pot desenvolupar-se a través del llenguatge i aquest representa
l'horitzó que delimita el nostre coneixement de la realitat. El pensament es recolza en
esquemes lingüístics. El pensament creatiu requereix de més i més complexes eines
conceptuals, de major riquesa conceptual.

1.6 El món de la Consciència:

Ment i cos.
A la recerca de la nostra essència, el que som, la definició de què és l’ ésser humà cal
atendre a dues dimensions: la que denominem “cos” i aquesta altra que ha estat
nomenada amb paraules com “ànima”, “esperit” o “ment”.

La qüestió que al principi es plantejava la filosofia era la problemàtica cos-ànima.

Actualment la problemàtica es planteja en l'enigma de la relació entre cervell i ment.
Existeix aquesta cosa immaterial que hem anomenat ànima, esperit o ment?, Es poden
imaginar l’ànima (o ment) i el cos separats entre si?, Com seria una ment separada del
cos?, I jo què sóc en realitat: la meva ment pensant o el meu cos sentint?

Les relacions entre la ment i el cervell (cos) es podrien dividir en tres grups:

1. Els que expliquen el psiquisme humà com un acte purament cerebral, teoria que es
denomina monisme materialista. Es considera que els processos mentals s'expliquen
únicament per la seva base material. Aquestes activitats mentals poden ser mers
processos físics-químics o neurofisiològics. També pot entendre's allò mental com
alguna cosa que emergeix evolutivament del físic.

2. Els que afirmen que l'ésser humà a més de la matèria del seu cos, posseeix un
principi extra-corporal i immaterial, ànima espiritual o ment, sense la qual no es pot
explicar el que fa i com ho fa, la qual cosa es qualifica com a dualisme. Per als dualistes
l'ésser humà no es redueix només a esperit o a matèria, és un compost de dos
elements. Després del dualisme de Plató, el hilemorfisme d' Aristòtil, Tomás d' Aquino
o Descartes, al segle XX el neuro fisiòleg John C. Eccles sosté que la ment i el cos són
dues realitats diferents i que hi ha fets que reclamen una ment auto conscient per ser
explicats. Els fenòmens mentals es donen en aquesta ment, esdevé la interacció entre
el físic i el mental, és la realitat de la “psique”, “ànima”, “ego”, “sí mateix”.

3. Els que intenten anar més enllà de les explicacions materialistes i dualistes. Karl
Popper, afirma que existeixen actes mentals, però considera que la ment és un
producte auto conscient evolutiu emergent del cervell. Per Popper no tot el que és real

13
és material, hi ha entitats no materials que interactuen amb realitats materials. Per
tant el que fa és postular tres mons: el compost pels cossos físics, el dels estats
mentals (consciència, experiències psicològiques o inconsciència) i finalment el conjunt
dels productes de la ment humana, al que pertanyen les històries, mites explicatius,
teories científiques, institucions socials, obres d'art, llenguatge.

El subjecte i la consciència.

Concloem que l'ésser humà és un subjecte, no un objecte, perquè és un algú que

actua, un qui que respon, un jo que torna sobre si i és capaç de preguntar-se qui sóc
jo? Aquesta capacitat de tornar sobre si mateix rep el nom de consciència humana.
Tots els animals tenen consciència si l'entenem com la capacitat de rebre informació
del mitjà que li envolta per a si mateix. L'ésser humà a més amb la seva consciència es
capta com una realitat pròpia, no com alguna cosa en un mitjà sense el qual no
existiria. Aquesta realitat s'expressa en dir “jo” i mantenir la continuïtat del jo, seguir
sent els mateixos que érem. La consciència de la individualitat es converteix així en
consciència personal, perquè és ser conscient de les possibilitats que s'obren davant
nosaltres com a éssers dotats d'intel·ligència, llibertat i intimitat.

14
Textos: Ésser humà

Document 1.

Atès que es produeixen més individus dels quals poden sobreviure, ha d'haver-hi en cada cas
una lluita per l'existència […]. Veient que, indubtablement, s'han presentat variacions útils a
l'home, ¿pot , per ventura, dubtar-se que, de la mateixa manera, arribin a aparèixer, en la gran
i complexa batalla de la vida, variacions útils als organismes mateixos en el transcurs de moltes
generacions successives? […] A aquesta conservació de les diferències i variacions favorables
als individus i a la destrucció de les quals són perjudicials, les he anomenat jo selecció natural.
Document 2.

[L'home] té un caràcter que ell mateix s'ha creat, en ser capaç de perfeccionar-se d'acord amb
les finalitats que ell mateix s'assenyala; gràcies a la qual cosa, i com a animal dotat de la
facultat de la raó, pot fer de sí un animal racional. Entre els vivents habitants de la terra és
l'home notòriament diferent de tots els restants per la seva capacitat tècnica (o unida a la
consciència, mecànica) per fer ús de les coses, per la seva capacitat pragmàtica (per utilitzar
destrament a altres homes d'acord amb les seves pròpies intencions) i per la capacitat moral
(d'obrar respecte de si i dels altres conformement al principi de la llibertat sota lleis).

Document 3.

Des del moment en què la primera pell va ser usada com a peça d'abric, des de l'instant en què
per primera vegada es va utilitzar una llança per a la caça, o es va plantar la primera llavor, es
va realitzar una gran revolució en la naturalesa, una revolució sense paral·lel en tots els
mil·lennis anteriors, perquè acabava de sorgir un ésser que no necessitava seguir subjecte per
més temps als canvis de la naturalesa, un ser que en algun aspecte era superior a la naturalesa
mateixa, puix que sabia com controlar i regular les seves operacions, i podia mantenir-se en
harmonia amb ella, no a través de canvis corporals, sinó per un avanç de la ment.

Document 4.

El caràcter extremadament general, difús i variable de la capacitat de resposta innata de

l'home significa que els particulars esquemes que assumeix la seva conducta estan guiats
predominantment per patrons culturals abans que genètics. L'home, aquest animal que fabrica
eines, que riu o que menteix, és també un animal incomplet o més exactament, un animal que
es completa a si mateix. Sent agent de la seva pròpia realització, l'home crea, valent-se de la
seva capacitat general per construir models simbòlics, les aptituds específiques que ho
defineixen. O l'home es fa, per bé o per malament, un animal polític per obra de la construcció
d'ideologies, d'imatges esquemàtiques d'ordre social.

Document 5.

L'home està biològicament predestinat a construir i a habitar un món amb uns altres. Aquest
món es converteix per a ell en la realitat dominant i definitiva. Els seus límits els traça la
naturalesa, però, una vegada construït, aquest món torna a actuar sobre la naturalesa. En la

15
dialèctica entre la naturalesa i el món socialment construït, el propi organisme humà es
transforma. En aquesta mateixa dialèctica, l'home produeix la realitat i, per tant, es produeix a
si mateix.

Document 6.

La tradició sempre és un moment de la llibertat i de la història. Àdhuc la tradició més autèntica

i venerable no es realitza, naturalment, en virtut de la capacitat de permanència del que
d'alguna manera ja està donat, sinó que necessita ser afirmada, assumida i conreada.

La tradició és essencialment conservació, i com tal mai deixa d'estar present en els canvis
històrics. No obstant això, la conservació és un acte de la raó, encara que caracteritzat pel fet
de no atreure l'atenció sobre si. Aquesta és la raó que siguin les innovacions, els nous plans, la
qual cosa apareix com a única acció i resultat de la raó. Però això és només aparent.

Fins i tot quan la vida sofreix les seves transformacions més tumultuoses, com succeeix en els
temps revolucionaris, al mig, de l'aparent canvi de totes les coses, es conserva molt més llegat
antic del que ningú creuria, integrant-se amb el nou en una nova forma de validesa. En tot cas
la conservació representa una conducta tan lliure com la transformació i la innovació.

Documento 7.

El propi de la tècnica no és fer instruments per a situacions que mai s'han presentat, és fer en
una situació instruments que no només serveixen per resoldre-la, sinó que prevenen totes les
altres situacions. L'home entra amb la seva intervenció en la realitat, no simplement
modificant-la d'una manera biològica, sinó d'una manera específicament humana, dominant la.
La tècnica no només és una modificació de les coses, és poder sobre les coses.

Document 8.

La cultura és la manera que l'home té de situar-se al món. És el comportament après en el si

de la societat. Podríem definir la cultura com la manera de vida d'un poble, com el mitjà que
un grup d'éssers humans que ocupen un territori comú ha creat a través de les seves idees, de
les seves instruccions, dels seus utensilis, del seu idioma, de les seves eines, dels seus serveis i
dels seus sentiments.

Aquest mitjà creat per l'home, és el que tota societat fa prevaler sobre el mitjà purament físic, i
en el si del mateix, l'home s'educa. La cultura s'identifica fins a tal punt amb la pròpia vida que
podríem dir, amb tota justícia, que la cultura no s'imposa a la vida, sinó que és un
eixamplament de la vida. D'igual manera que una eina amplia i estén les possibilitats vitals.

Document 9.

L'aprenentatge contribueix al desenvolupament en la mesura que aprendre no és copiar o

reproduir la realitat. Per a la concepció constructivista aprenem quan som capaces d'elaborar
una representació personal sobre un objecte de la realitat o contingut que pretenem aprendre.
Aquesta elaboració implica aproximar-se a aquest objecte o contingut amb la finalitat d’
aprehendre; no es tracta d'una aproximació buida, des del no-res, sinó des de les experiències,
interessos i coneixements previs que presumiblement poden donar conte de la

16
novetat. Podríem dir que amb els nostres significats ens acostem a un nou aspecte que de
vegades només semblarà nou, però que en realitat podrem interpretar perfectament amb els
significats que ja posseíem, mentre que altres vegades ens plantejarà un desafiament al que
intentem respondre modificant els significats dels quals ja estàvem proveïts de manera que
puguem donar conte del nou contingut, fenomen o situació. En aquest procés, no només
modifiquem el que ja posseíem, sinó que també interpretem el nou de forma peculiar, de
manera que puguem integrar-ho i fer-ho nostre.

Quan es dóna aquest procés, diem que estem aprenent significativament, construint un
significat propi i personal per a un objecte de coneixement que objectivament existeix.

Document 10.

El pensament d'ordre superior, igual que la majoria dels conceptes generals, pot ser una noció
útil encara que estigui crònicament infectada de la vaguetat del mateix terme. Els tres trets
que acabem d'esmentar (riquesa, coherència i indagació) poden entendre's com aquelles
metes que el pensament d'aquest tipus sempre tendeix a aconseguir i no com aquelles de les
quals mai es desvia. Ara, en el cas que el tipus de pensament que s'estigui examinant manqui
d'aquests tres trets, és molt dubtós que realment arribi a ser un pensament complex.

D'altra banda, el pensament d'ordre superior no és equivalent exclusivament al pensament

crític, sinó a la fusió entre pensament crític i pensament creatiu. És evident que tant el
pensament creatiu com el pensament crític es recolzen i es reforcen mútuament.

Documento 11.

El cervell humà, per tant, és un òrgan material del que emergeix un procés de subjectivació
superior a tots els altres. Dit d'una altra forma: sense cervell no hi ha consciència, però la
consciència no és el cervell. La consciència és una funció cerebral que transcendeix el seu propi
origen i és capaç d'enfrontar-se a ell. Per un camí, doncs, molt diferent al de la metafísica dels
grecs, s'arriba avui a una concepció de la ment molt diferent de la qual ens proposaven els
antics materialistes. En què consisteixen, en definitiva, aquests processos mentals superiors,
no ho sabem. A l'origen, per descomptat, intervé la matèria; però una vegada constituïts no
pot dir-se que continuen sent materials, almenys, en igual sentit en què el són les coses. Les
vivències són fenòmens, qualitats que se'ns donen en el temps, però no a l'espai. Per això
ningú ha observat mai altres vivències que les seves, això és, les que se li apareixen en el
reducte privadíssim i infranquejable de la seva pròpia consciència.

Document 12.

En totes les activitats del cos intervenen d'un o una altra manera el cervell, i en tal intervenció
poden ser distingides dues formes: la corresponent a les accions que impliquen l'exercici d'una
zona del cervell funcionalment localitzada, i la relativa als actes que per la seva naturalesa són
aliens a qualsevol localització morfològic -funcional.

L'acció de veure i la de sentir, el moviment a l'espai, la somatoestesia i la parla són

accions regides per parts del cervell experimental i clínicament localitzables; el
pensament, la auto consciència, l'exercici de la llibertat i laceració intel·lectual i

17
artística, en canvi, de cap manera poden ser referides a un centre o un àrea ben
delimitats.
 18
Tema 2: Epistemologia
2.1 En què consisteix el coneixement?
Conèixer és l'activitat que té com a objectiu l'aprehensió d'un estat de coses. El
subjecte és protagonista de l'acció de conèixer, i l'objecte és el que es coneix o
s'aprehèn. El conèixer és l'activitat i el coneixement el resultat.

Segons Kant hi ha tres graus de coneixement:

a) Opinió: és un estat de coneixement en el qual el subjecte considera alguna cosa

com a veritable, però no té seguretat d'això.
b) Creença: és quan s'està segur d'alguna cosa però només de forma subjectiva, no
es pot adduir una justificació. El que creiem no té una justificació objectiva
suficient.
c) Saber: seria una opinió fonamentada tant subjectivament com objectivament, és
a dir té raons per convèncer objectivament als altres.

Les fonts (eines) del coneixement: la sensibilitat i la raó. Amb què coneixem?

• La sensibilitat proporciona l'experiència bàsica sobre les coses, però les seves dades
han d' incloure 's sempre en un context teòric- racional que els faci intel·ligibles. Sense
aquest context l'experiència sensible no aportaria més que una col·lecció
d'informacions inconnexes i mancats de significat cognoscitiu.

El coneixement sensible posa de manifest els aspectes canviants de les coses.

• La raó produeix també diferents formes de coneixement: una immediata, la intuïció;

altres mediates, com la inducció, la deducció, la reflexió, etc, que estan lligades
generalment a algun tipus d'experiència.

El coneixement racional s'entén com aquell que ens proporciona el que hi ha de

permanent i de fonamental en les coses.

Segons Kant, la raó humana es posa en moviment per dos interessos, l' interès teòric
(què podem conèixer) i interès pràctic (què hem de fer i què podem esperar si obrem
bé).

19
És possible obtenir un coneixement fiable?
 El problema més radical que presenta el coneixement és si és possible conèixer. Els
escèptics consideren que és impossible obtenir coneixements fiables perquè no hi ha
justificació suficient per acceptar alguna cosa com a veritable. Per la seva banda els
dogmàtics, estan segurs de conèixer perquè pressuposen les capacitats de les nostres
facultats cognoscitives. El criticisme és una posició intermèdia, és a dir, es poden
obtenir coneixements veritables però aclarint fins a on poden arribar les nostres
facultats de conèixer i contrastant críticament sempre els nostres coneixements con la
realitat.

El subjectivisme i el relativisme neguen la possibilitat d'aconseguir veritats

universalment vàlides.

Els pragmatistes identifiquen la veritat amb allò útil.

El perspectivisme manté que es pot arribar al coneixement de la realitat, però

conjugant diferents perspectives. La veritat és un conjunt de perspectives.

Quatre models explicatius del coneixement:

El Realisme defensa que la realitat, és a dir, l'objecte que s'ha de conèixer, existeix per
si mateixa, independentment del subjecte. Els éssers humans captem o coneixem la
realitat sense alterar-la ni modificar-la. La ment humana funciona com un mirall en el
qual es reflecteix la realitat de la forma més fidel.

L' idealisme subratlla que la realitat no existeix independentment del subjecte que la
coneix. El que existeix indubtablement és la consciència, la seguretat que jo estic
pensant o coneixent. Es pot dubtar que existeixin els objectes que penso però no que
els penso o tinc consciència d'ells.

Per poder conèixer o pensar la realitat precisem d'uns elements intermedis, les idees,
és a dir, no pensem o coneixem coses sinó la seva representació mental, és a dir, la
idea.

El que entenem com a realitat no pot ser independent del subjecte sinó que és una
construcció o organització de dades que el subjecte organitza.

Per al realisme, el pensament depèn de la realitat, pensem així perquè la realitat és

així. En l' idealisme el subjecte construeix la realitat.

A la fi del segle XIX i principis del XX van aparèixer la fenomenologia i l'hermenèutica.

La fenomenologia vol conèixer el que són les coses en el seu pur i simple presentar-se
20
a la consciència, al subjecte. Dóna prioritat a la consciència perquè és aquí on es capta
la realitat però considera que els objectes no s'adapten al subjecte sinó que se li
manifesten.

Amb la raó podem arribar a l'universal i essencial de tot fenomen particular despullant
nos de prejudicis, teories i interpretacions mitjançant un procés d'abstracció.

L'hermenèutica pretén comprendre cada acció humana i la realitat històrica

interpretant cada esdeveniment en la seva singularitat, captant el seu sentit. No hi ha
fets purs, nus com creu la fenomenologia, sinó fets ja compresos, és a dir,
interpretacions. La consciència no està aïllada, aquesta situada històricament i
condicionada pel llenguatge, sempre es comprèn des d'una situació històrica, poble,
família, tradicions, cultura, educació, socialització, partint de prejudicis. La raó no és
pura i els prejudicis són constitutius del coneixement.
 21
2.2 Coneixement, llenguatge i veritat

Quina relació hi ha entre el coneixement i llenguatge?

L'ésser humà adquireix molts coneixements per via lingüística, i conserva

coneixements per la mateixa via, i el més important, es comparteixen gràcies a la
comunicació lingüística.

A l'ésser humà no li és possible conèixer al marge o independentment del llenguatge.

No es pot realitzar l'aprehensió d'un objecte si no es disposa d'algun codi lingüístic.
Amb el llenguatge organitzem la successió inconnexa de percepcions i això ens permet
conèixer l'exterior i el nostre interior. El llenguatge és la condició de possibilitat del
coneixement, és el mitjà en el qual es dóna.

El nostre coneixement té lloc en el mitjà lingüístic i està constituït per vivències i

experiències, unes de caràcter individual i altres assimilades pel procés de socialització.
Així fem la construcció lingüística de la realitat.

Quina relació hi ha entre el coneixement i la veritat?

L'objectiu del coneixement és obtenir resultats veritables. El problema és determinar

què és veritat, o quin criteri usem per determinar “la veritat”.

Descartes és el filòsof que més es va obstinar a dilucidar entre veritat i falsedat en el

coneixement. L'ésser humà pot ignorar, que és l'estat de la ment en el qual s'admet el
desconeixement sobre un determinat assumpte. Es pot dubtar, que és l'estat en el qual
no es pot afirmar o negar la veritat d'un judici, perquè les raons a favor o en contra
tenen una força similar. I es pot tenir una certesa subjectiva, que és l'estat en el qual la
ment afirma la veritat d'un judici sense admetre cap possibilitat d'equivocació.

El problema consisteix a afirmar la veritat dels nostres enunciats i alhora la nostra

certesa sobre aquesta veritat. Es necessiten criteris que estableixin la veritat del nostre
coneixement.

Criteris de veritat: com obtenim les veritats?

Un criteri de veritat és aquella característica o procediment pel qual podem distingir la

veritat de la falsedat. Tenim 6.

• L'autoritat

22
• La tradició

• La correspondència entre pensament i realitat

• La coherència lògica

• La utilitat

• L'evidència

A partir d’aquests s'han desenvolupat al llarg de la història diferents teories de la

veritat que pretenen explicar i comprendre en què consisteix la veritat.
1. La veritat com a correspondència o adequació: ha d'haver-hi concordança entre el
que es diu d'alguna cosa i el que aquest alguna cosa és.

2. La veritat com a coherència: es tracta d'un criteri contextual, en virtut del qual res és
veritable o fals aïlladament, sinó que cadascun dels nostres coneixements està
essencialment referit i connectat amb la resta del saber en el qual s'integra.

3. El pragmatisme accepta l'adequació però en una dimensió pràctica, és a dir, presa en

consideració la utilitat dels enunciats per resoldre problemes vitals. Seria una
adequació com a adaptació. Aquesta és una concepció dinàmica de la veritat, perquè
s'ha d'anar verificant per mostrar la seva utilitat o eficàcia. Utilitat i veritat és el mateix.

4. La teoria consensual de la veritat destaca la necessitat del diàleg com a marc per
anar descobrint cooperativament la veritat de les proposicions. Quan donem alguna
cosa per veritable creiem tenir les raons suficients per convèncer d'això als altres, es
vol generar un consens entorn de la veritat.

23
2.3 El Coneixement Científic.
El terme ciència (scientia—verb scire en llatí) significa saber. El saber científic, a més de
tenir informació que procedeix de l'experiència, explica per què el fets són com són.
Per tant no tot saber és científic. La ciència és un saber teòric, susceptible d'aplicació
pràctica i tècnica, rigorós, sistemàtic i crític. Aquestes característiques també les
posseeix la filosofia.

A Grècia, el coneixement científic és el conegut com episteme, oposat a la doxa. El

científic i el filosòfic tenien pretensions d'universalitat, necessitat, immutabilitat i
eternitat.
En el Renaixement es produeix la “revolució científica”, i la línia divisòria entre la
filosofia i la ciència es dóna perquè determinades ciències particulars (física,
astronomia) s'organitzen i adquireixen trets específics, adquireixen per tant autonomia,
dissenyant el seu propi mètode, el mètode científic.

Els dos elements fonamentals d'aquest mètode són l'experimentació i l'aplicació de la

matemàtica a l' estudi de la realitat.

L'experimentació és un conjunt d'activitats planificades amb ajuda de fórmules

matemàtiques, amb les quals es pretén descobrir com es comporta la realitat. Es
pretén construir l'experiència, controlar-la, per saber com es comporten les coses no
què són les coses.

Tipus de ciències:

Una ciència passa a ser considerada com tal quan delimita el seu objecte d'estudi i,
sobretot, quan proposa el seu propi mètode. Cada ciència té el seu mètode que és la
seva manera de pensar o d'actuar prèviament planificat i orientat a la consecució d'un
fi.

A grans trets podem definir tres tipus de ciències amb els seus respectius mètodes: les
ciències formals, les ciències naturals i les ciència socials.

1. Les ciències formals es refereixen a la forma dels raonaments i argumentacions. Es

regeixen per la seva coherència interna (Lògica i Matemàtica). El tipus d'inferència
demostrativa que utilitza és la deducció. Donades unes premisses, la conseqüència

24
lògica ens porta a la conclusió. Consta d'Axiomes, regles de formació i de
transformació i teoremes.

2. Les ciències naturals utilitzen com a tipus d'inferència la inducció. Aquesta pot ser
completa o incompleta.

El mètode complet rep el nom de mètode hipotètic - deductiu perquè conté deducció i
inducció i s'estructura en tres nivells: enunciats protocol·laris, lleis i teories.
3. Les ciències socials tenen com a objecte d'estudi la realitat social. La peculiaritat
d'aquest estudi és que el subjecte forma part de l'objecte d'estudi. Són molt
importants les característiques de Llibertat i Neutralitat. La primera és un factor que
dificulta la predicció i la segona és impossible perquè l'investigador no pot ser
independent d' allò investigat. La tradició empíric analítica exigeix aplicar el mateix
mètode que en les ciències naturals i l'hermenèutica considera que les ciències socials
tenen un estatus diferent con metodologia pròpia. Aquesta última no només pretén
explicar (causes que provoquen un fenomen) sinó que pretén comprendre, és a dir,
captar el sentit. Utilitza les tècniques quantitativa i qualitativa.

25
2.4 Relació entre la Filosofia i la Ciència:
Existeixen reflexions sobre el coneixement científic des de l'antiguitat, però és en ple
segle XX quan es pensa amb més interès sobre els problemes que giren entorn del
coneixement científic i s'institucionalitza la “filosofia de la ciència”.

La concepció inductista considera que el coneixement científic és objectiu, cert i fiable,

i que les teories científiques es deriven dels fets de l'experiència. El que no es confirma
empíricament no és científic. D'aquí sorgeix el problema de la inducció: com crear lleis
vàlides per a tots els casos sense verificar tots els casos. D'això es conclou que les lleis
obtingudes per inducció són només probablement veritables i per tant ja no és un
coneixement cert…

Karl Popper critica el raonament inductiu i afirma que d'enunciats particulars no es

treuen enunciats universals, només és possible treure la falsedat d'un enunciat
universal de la falsedat d'un enunciat particular. Això es coneix com a falsacionisme. El
coneixement científic és probable i no cert.

Thomas Khun va revolucionar la filosofia de la ciència en considerar fonamentals els

aspectes històrics i sociològics que envolten a l'activitat científica. Introdueix per a això
el concepte de comunitat científica, és a dir, grup de científics en comunicació que
comparteixen un paradigma de pensament. Les teories s'integren en aquests
paradigmes amplis que inclouen suposats compartits, tècniques d'identificació i
resolució de problemes, regles d'aplicació, valors, creences…en definitiva, una forma
de veure el món.

Té límits el coneixement científic?

• El primer límit epistemològic és la possibilitat d'aconseguir la veritat. Amb el

falsacionisme ens hem adonat que només ens aproximem.

• El segon límit es refereix als condicionaments evolutius. La nostra racionalitat és

producte d'un desenvolupament evolutiu i les nostres societats i cultures també
condicionen.

• El tercer límit són els mètodes que utilitzem per aconseguir coneixement científic
que no sempre són encertats o fiables.

Aquests límits ni impliquen que la ciència no pugui fer la seva missió de descriure,
explicar, predir i controlar els fenòmens del món. Si una pregunta pertany al domini de

26
la ciència i no de la literatura o la filosofia…és possible que en algun moment
s'obtingui la seva resposta científica, encara que aquesta sigui sempre revisable.

Hi ha una altra sèrie de límits molt més “reals” com són el límit tecnològic, econòmic i
polític.

La ciència no ho pot tot i la seva visió no és la visió completa del que és l'ésser humà,
l'ésser humà no s’ “acaba” en allò científic. Els límits ètics de la pràctica científica cal
tenir-los molt presents. Quan les institucions polítiques o les empreses paguen
determinades recerques cal descobrir els interessos pels quals actuen. Filòsofs com
Apel o Jonas denuncien la falsa idea de progrés sobre la qual es construeix la nostra
civilització i apel·len al principi de responsabilitat cap als recursos de la terra i cap als
éssers no nascuts però que en un futur viuran les conseqüències de les nostres accions.

El subjecte de les decisions a l'hora de posar límits no només han de ser els governs o
les potents empreses dels països rics, sinó els afectats per aquestes accions. Això
requereix, informació, diàleg, solucions justes per al present i el futur, mecanismes de
participació de tots els afectats.

27
Textos d’Epistemologia

Document 1.

La cerca de l'organització sistemàtica del coneixement i l' intent per explicar el per què els
successos es presenten tal i com els observem són característiques que distingeixen la ciència
del coneixement adquirit per sentit comú. No obstant això, aquestes característiques també les
comparteixen altres formes de coneixement com les matemàtiques o la filosofia. La
característica que distingeix a les ciències empíriques d'altres formes sistemàtiques de
coneixement consisteix que les explicacions científiques han d'estar subjectes a la possibilitat
de ser rebutjades empíricament. La possibilitat de ser rebutjades és en realitat el criteri de
demarcació que separa la ciència de les restants formes de coneixement.

Una hipòtesi (o teoria) científica ha de poder provar-se empíricament. Una hipòtesi es prova
indagant si les prediccions derivades com a conseqüències lògiques de la hipòtesi concorden o
no amb els fets que es troben al món empíric. Una hipòtesi que no estigui subjecta a la
possibilitat de ser rebutjada mitjançant observació i experimentació, no pot ser considerada
científica.

La ciència pot definir-se com l'organització sistemàtica del coneixement de l'univers basada en
principis explicatius susceptibles de ser rebutjats empíricament.

Document 2.

Només admetré un sistema entre els científics o empírics si és susceptible de ser contrastat
per l'experiència. Aquestes consideracions ens suggereixen que el criteri de demarcació que
hem d'adoptar no és el de la verificabilitat, sinó el de la falsabilitat dels sistemes.

Dit d'una altra manera: no exigiré que un sistema científic pugui ser seleccionat, una vegada
per sempre, en un sentit positiu; però sí que sigui susceptible de selecció en un sentit negatiu
per mitjà de contrastos i proves empíriques; ha de ser possible refutar per l'experiència un
sistema científic empíric.

(Així, l'enunciat “plourà o no plourà aquí demà” no es considerarà empíric, pel simple fet que
no pot ser refutat; mentre que a aquest altre, “plourà aquí demà”, ha de considerar-se-li
empíric.)

La meva proposta està basada en una asimetria entre la verificabilitat i la falsabilitat; asimetria
que es deriva de la forma lògica dels enunciats universals. Doncs aquests no són mai deduïbles
d'enunciats singulars, però sí poden estar en contradicció amb aquests últims. En
conseqüència, per mitjà d'interferències purament deductives (valent-se del “modus tolens” de
la lògica clàssica) és possible argüir de la veritat d'enunciats singulars la falsedat d'enunciats
universals.

28
Document 3.

D'una manera molt general i simplificada es pot descriure la ciència com l'activitat humana
encaminada a proporcionar a l'home un coneixement objectiu, sistemàtic i organitzat de la
naturalesa, basat en l'observació i l'experiment i expressat en un llenguatge públic que el seu
ideal és el matemàtic. Si la ciència és una activitat humana, té una història, és a dir, existeix una
evolució dels seus continguts i mètodes al llarg del temps. Per tant, no la hi pot definir a priori,
com de vegades pretenen alguns, sinó que la seva història ens descobreix en cada època les
seves característiques. Com a activitat humana té també una sociologia. És el producte d'un
grup humà, part de la societat, al que anomenem la comunitat científica. Avui dia aquest
aspecte de la ciència, que inclou les seves relacions amb la societat i l'influx d'aquesta en ella,
està adquirint una gran importància. De vegades oblidem que la ciència és una construcció
humana i, per tant, està sempre fent-se i és sempre incompleta, com totes les construccions
humanes.

Document 4.

La incapacitat de la ciència, inherent al seu domini, en aquest sentit de tenir una missió finita i
determinada, és alguna cosa que els que practiquen la ciència farien bé a tenir present.
Exagerar les aspiracions de la ciència fins al punt de sostenir que té “totes les respostes” sobre
la condició de l'home, el sentit de la vida o els assumptes de política social, és fer un pas
perillós. Doncs sempre és imprudent fer afirmacions exagerades que excedeixen del que pot
aconseguir-se. Aquesta visió inflada de les capacitats convida a l'escepticisme i a l'hostilitat
com a seqüela de la frustració de les expectatives, que és la seva conseqüència inevitable. El
resultat serà, forçosament, l'omissió lamentable del respecte a causa dels beneficis,
inestimablement grans, que derivem de la ciència en el seu propi domini.

El teòric que sosté que la ciència ho és tot –que el que no hi hagi en els manuals científics no
és digne de saber-se- és un ideòleg amb una doctrina pròpia distorsionada i peculiar. Per a ell,
la ciència ja no és un sector del fet cognitiu, sinó una imatge del món que ho inclou tot. Això no
és la doctrina de la ciència, sinó del “cientificisme”. Adoptar aquesta actitud no és celebrar la
ciència, sinó deformar-la adoptant el comandament de la seva autoritat sobre problemes que
ella no havia d'ocupar-se.

Document 5.

El tenir alguna cosa per veritable és un succés del nostre enteniment, i pot basar-se en
fonaments objectius, però requereix també causes subjectives en el psiquisme del que formula
el judici. Quan aquest és vàlid per a tot ésser que posseeixi raó, el seu fonament és
objectivament suficient i, en aquest cas, el tenir-ho per veritable es diu convicció. Si només es
basa en l'índole especial del subjecte, es diu persuasió…

Només puc afirmar –és a dir, formular com a judici necessàriament vàlid per tots- el que
produeix convicció. La persuasió puc conservar-la per a mi, si em sento a gust amb ella, però
no puc i no haig de pretendre fer-la passar per vàlida fora de mi.

El tenir per veritat, o validesa subjectiva del judici, en relació amb la convicció (que posseeix, al
mateix temps, validesa objectiva) té els tres graus següents: opinió, creença i saber. L'opinió és

29
un tenir per veritat amb consciència que és insuficient tant subjectiva com objectivament. Si
només és subjectivament suficient, es diu creença. Finalment, quan el tenir per veritat és
suficient tant subjectiva com objectivament, rep el nom de saber. La suficiència subjectiva es
denomina convicció (per a mi mateix); l'objectiva, certesa (para tots).

Document 6.

Tots els interessos de la meva raó (tant els especulatius com els pràctics) es resumeixen en les
tres qüestions següents: 1. què puc saber?, 2. què haig de fer?, i 3. què puc esperar? La
primera qüestió és merament especulativa. La segona qüestió és merament pràctica. La tercera
qüestió, a saber, què puc esperar si faig el que dec?, és pràctica i teòrica a un temps.

Document 7.

Des de diferents punts de vista, dos homes miren el mateix paisatge. No obstant això, no
veuen el mateix. La diferent situació fa que el paisatge s'organitzi davant tots dos de diferent
manera. El que per a un ocupa el primer terme i acusa amb vigor tots els seus detalls, per a
l'altre es troba en l'últim i queda fosc i borrós. A més, com les coses posades unes darrere
d'unes altres s'oculten en tot o en part, cadascun d'ells percebrà porcions del paisatge que a
l'altre no arriben. Tindria sentit que cadascú declarés fals el paisatge aliè? Evidentment, no; tan
real és l'un com l'altre. Però tampoc tindria sentit que posats d'acord, en vista de no coincidir
els seus paisatges, els jutgessin il·lusoris. Això suposaria que hi ha un tercer paisatge autèntic,
el qual no es troba sotmès a les mateixes condicions que els altres dos. Ara bé, aquest paisatge
arquetip no existeix ni pot existir. La realitat còsmica és tal, que només pot ser vista sota una
determinada perspectiva. La perspectiva és un dels components de la realitat. Lluny de ser la
seva deformació, és la seva organització.

Cada vida és un punt de vista sobre l'univers. En rigor, la cosa que ella veu no ho pot veure una
altra. Cada individu –persona, poble, època- és un òrgan insubstituïble per a la conquesta de la
veritat. Heus aquí com aquesta, que per si mateixa és aliena a les variacions històriques,
adquireix una dimensió vital. Sense el desenvolupament, el canvi perpetu i la inesgotable
aventura que constitueixen la vida i l'univers, la omnímoda veritat, quedaria ignorada.

30
Tema 3: Filosofia moral.

3.1 L’acte conscient i voluntari.

Amb el terme acció ens referim, generalment a les coses que fem conscientment, no al
que fem sense adonar-nos. En tot el nostre comportament conscient hi ha coses que
fem voluntàriament i unes altres sense voler, com per exemple els actes reflexos.

Aristòtil va distingir en la seva Ètica a Nicòmac, les següents accions:

Accions involuntàries

• Forçoses: Són les que realitzem per la força, el seu origen està fora de nosaltres i no
contribuïm a realitzar-les (ser arrossegat pel vent).

• Per ignorància de les circumstàncies de l'acció (quan un conductor atropella a un

vianant perquè no l' ha vist).

Accions voluntàries

Són les que tenen el seu origen en la persona i per tant la considerem responsable.
Una part d'aquestes accions són accions mixtes, que es realitzen per temor a un mal
major: el subjecte pot triar fer-les o no, però no li agrada en absolut haver de fer-les.
(Llançar un carregament per la borda perquè sinó podem naufragar).

Les accions, estrictament considerades, són les que realitzem de forma conscient i
responsable, voluntàries, amb la intenció d'aconseguir una fi. L'Ètica i el Dret són els
sabers que tenen la intenció d'aclarir quan una acció és pròpiament voluntària. Per
lloar o censurar moralment una conducta (o si és delictiva) és indispensable que el
subjecte hagi estat amo (responsable) de fer-la o no.

31
3.2 Els elements de l'acció.
Perquè es produeixi una acció cal que concorrin els següents elements:

Creença: És el que mou la vida de les persones, la qual cosa ens fa actuar. Es tracta
d'allò que opera ja en el nostre fons quan actuem. Hi ha qui les confon amb les idees,
però les idees les pensem, les discutim, són fruit d'una construcció intel·lectual i
només existeixen si són pensades. Les creences no les pensem, estem en elles,
“comptem amb elles”. En la creença s'està, la idea es té.

La idea la defensem verbalment, diem que és important per a nosaltres; la creença és

allò que vivim, les creences “les som”, no tenim consciència expressa d'elles, actuen
latents, com a implicacions.

Intenció: És la tendència a fer una cosa, és a dir, és la inclinació a fer alguna cosa, que
pot ser conscient o inconscient. També podem distingir entre les espontànies (alguna
cosa passa sense que ens ho proposem) o assumida conscientment.

Les intencions són inclinacions conscientment acceptades i constitueixen un element

indispensable de l'acció.

Actitud: És la predisposició a actuar d'una determinada manera. Les actituds no són

innates, s'adquireix amb el curs de l'existència i es pot modificar. Són, per tant,
predisposicions apreses i relativament fixes i la funció de les quals és disposar a la
persona a obrar en una direcció concreta, creant així hàbits de conducta. Estan
estretament lligades als valors. (Sinceritat)

Finalitats i mitjans: Les finalitats d'una acció són els objectes d'alguns desitjos dels
quals ens hem fet conscients i que ens proposem realitzar. Per desitjar alguna cosa
racionalment no necessito que estigui a la meva mà aconseguir-ho; però per proposar
m'ho com a fi sí ha d'estar-ho (acabar amb les guerres). També podem proposar-nos
coses que no desitgem, com prendre un medicament desagradable, perquè la meva fi
és la salut que obtinc.

L'esquema racional és: mitjans- finalitats. Una acció s'avalua en funció de les finalitats i
dels mitjans utilitzats. Les accions humanes són teleològiques, és a dir,es realitzen per
una fi (telos).

32
Conseqüències: En una acció cal distingir diverses fases. La primera és concebre la
intenció que pretenem. El resultat d'una acció seria el resultat final del procés que
implica. Al mig podem trobar conseqüències no volgudes. A un subjecte se li poden
imputar, el resultat i les conseqüències previsibles de la seva acció. De les
conseqüències imprevisibles no se'l responsabilitza, tret que siguin culpables de la seva
ignorància.

Sentit: El sentit d'una acció és el que pretén comprendre per què ocorre i per què s'ha
desenvolupat d'una manera i no d'un altre. Un element del sentit és la fi que l'agent
persegueix. També és fonamental conèixer els símbols utilitzats en les accions, és a dir,
conèixer la vida de les persones, les tradicions en les quals viuen.

33
3.3 El saber sobre l'acció.
Els sabers que s'ocupen de l'acció els va proposar Aristòtil en la seva Ètica a Nicòmac.
Saber teòric: és propi de la raó contemplativa o científica. Té per objecte aquells éssers
els principis dels quals no poden ser d'una altra manera, per tant només cal
contemplar-los, conèixer-los. Serien els objectes de la metafísica, física o
matemàtiques.

Saber pràctic: és propi de la raó calculativa o deliberativa, que s'ocupa d'aquells éssers
els principis dels quals sí poden ser d'una altra manera, és a dir, l'acció. Sobre ella la raó
pot realitzar càlculs per dilucidar què convé triar, orientant l'acció.

Distingim dos tipus de saviesa pràctica: la prudència (té per objecte l'acció
pròpiament) i la tècnica (té per objecte el tipus d'acció que anomenem producció).

Es distingeixen per les seves finalitats (el bé o produir objectes), pel tipus de virtut
(prudència o virtut tècnica) i pel tipus de bé (felicitat o béns particulars).

La filosofia pràctica, per tant, té com a objecte de reflexió l'acció humana personal o
col·lectiva i les seves dimensions aconsegueixen a l'Ètica (Filosofia Moral), Filosofia
Política, Filosofia de l'Economia, Filosofia de la Religió i Filosofia del Dret.

34
3.4 Moral i ètica
En el nostre idioma s'usen els termes moral i ètica com a sinònims. Amb ells ens
referim als principis, valors i actituds que les persones haurien d'assumir per
comportar-se d'acord amb la seva dignitat com a persones.

Si som rigorosos, el terme moral seria la manera de viure, és a dir, forma part de la vida
quotidiana. La moral sol portar “cognoms” que tenen a veure amb tradicions religioses
o amb grups culturals: cristiana, budista, musulmana…

L'ètica per la seva banda és el que anomenem filosofia moral, és a dir, proporciona
raons per comprendre la moral. L'ètica és aristotèlica, kantiana, utilitarista…

Diferències entre moral, dret i religió:

Les tres tracten d'orientar les accions humanes i per tant són sabers pràctics
normatius, que estableixen normes.

La moral i la religió no només estableixen normes sinó que també tracten d'esbrinar
què fa feliç a l'ésser humà, cosa que no fa el dret.

Sobre les normes que proposen cal distingir:

El contingut: el que mana o prohibeix la norma. (No matar)

La forma en què ho fa: sota amenaça de càstig, com a qüestió de consciència o com a
prohibició divina.

La diferència entre aquests tres sabers pràctics descansa en quatre elements:

1. Qui és el que promulga el mandat i ho exigeix.

2. Qui són els destinataris.

3. Davant qui està obligat a respondre el que ho infringeix

4. De qui es pot esperar obediència.

Per complir amb la seva comesa l'ètica s'enfronta a tres tasques: tractar d'aclarir en
què consisteix la moral, intentar fonamentar per què hi ha moral i aplicar el que hagi
descobert per orientar l'acció.

35
3.5 L'acció moral: no hi ha persones amorals
A l'hora d'actuar, l'ésser humà imagina diverses possibilitats d'acció entre les quals ha
de triar i a més justificar la seva elecció, si volem comportar-nos com a éssers racionals.
Els animals són amorals perquè actuen automàticament, les persones podem actuar
moral o immoralment en relació amb unes normes determinades, però no som
amorals.

Naixem amb un temperament (sentiments i passions) difícil de modificar. El caràcter

ens ve natural i socialment donat, però podem adquirir un nou caràcter en triar per
nosaltres mateixos les propietats que millor ens realitzen. “Ètica” (ethos) significa
“manera de ser” o “caràcter” i “moral” (mos) seria costum, és a dir, quan ens hem
apropiat de determinades propietats, acaben convertint-se en costum.

Tenim per tant dos tipus de propietats, unes per naturalesa i unes altres per apropiació.
L'ésser humà, com a realitat moral, té necessàriament propietats per apropiació. Per
apropiar-se d'una nova propietat és necessari repetir actes per aconseguir hàbits en el
nostre comportament. Si aquests ens predisposen a obrar bé es qualificaran com a
virtuts, si predisposen a obrar malament, vicis. Per tant estem desenvolupant la
consciència moral.

Què és la consciència moral?

La consciència moral és la capacitat de adonar-se que unes formes de vida, valors o

principis són més humanitzadors (moralment millors) que uns altres. És, per tant, la
capacitat de captar els principis pels quals distingim entre el moralment bo i dolent.

La consciència formula judicis pràctics, passant de principis generals a judicis concrets.

La millor forma de comprendre el que exigeix un principi moral és tractar d'aplicar-ho.

p.ex. (No mentir)

La consciència també realitza la funció d'autocrítica. Actua com un jutge que lloa unes
accions i desaprova unes altres, castigant-les en aquest cas con el remordiment. Per
tant només es pot exigir responsabilitat quan parlem d'éssers lliures i conscients, que
han tingut la capacitat d'optar i el coneixement moral necessaris per ser amos dels
seus actes.
 36
3.6 El desenvolupament del judici moral
En el terreny de la moral formulem judicis i, per tant, és un tipus de coneixement
sobre el qual es pot argumentar. Els continguts d'aquests judicis morals són diferents
segons les diverses cultures però l'estructura del judici moral és igual en tots els
individus. Per tant es pot educar la consciència moral en les formes més justes de
prendre decisions, perquè les qüestions de justícia es poden universalitzar.

L'estructura universal dels judicis morals es desenvolupa a través de tres nivells,

cadascun suposa un major grau de maduresa:

1. Nivell pre-convencional: El just és el que satisfà els nostres interessos, respectem les
normes per les conseqüències que té vulnerar-les (càstig o absència de premi)

2. Nivell convencional: Es considera just el que concorda amb les lleis de la societat.
(Racisme, sexisme)

3. Nivell post-convencional: Es distingeix entre les normes de la societat i els principis

morals universals. Aquí la justícia particular és inseparable de la solidaritat global.

La maduresa moral: objectiu del desenvolupament moral

La maduresa moral és un procés que comença amb la heteronomia moral i culmina

amb l'autonomia moral.

Les persones no madures moralment generalment raonen des del nivell pre
convencional, són les que es deixen portar pels seus impulsos egocèntrics i no són
veritablement propietàries del seu comportament. Entenen per just el que els convé a
cada moment. Segueixen la norma d'un altre perquè no han raonat els seus principis
de comportament, és a dir, són heterònomes, no autònomes.

Les persones que raonen des del nivell convencional, a pesar que aconsegueixen
controlar els seus impulsos egocèntrics, ho fan per adaptar-se al que la societat espera
d'elles. Segueixen la norma d’ “un altre”, encara que aquest altre sigui la societat. No
són tan heterònomes però tampoc són totalment autònomes.
Les persones autònomes tenen un grau màxim de maduresa moral, regeixen el seu
comportament per principis que la seva pròpia consciència reconeix com
universalment vinculants. És la consciència de pertànyer a la humanitat, és a dir, es
desenvolupa un sentit de compassió i responsabilitat.

37
La saviesa moral

La saviesa moral s'aconsegueix conreant un conjunt de virtuts, la més important de les

quals és la prudència. Ser prudent és saber buscar el que convé, no en un moment
puntual o a mitjà termini, sinó en el conjunt de la vida. Això és aprendre a ser feliç. El
prudent sap trobar el just mitjà (terme mig) entre l'excés i el defecte. De totes
maneres, la felicitat planteja a l'ètica tres problemes:

1. Els ideals de felicitat no són universalitzables.

2. La felicitat pròpia, moltes vegades, s'oposa a la justícia o benestar dels altres. 3. La

felicitat no és només particular, depèn d'altres persones i de la sort.

Saber ser just és ser capaç d'ignorar l'interès d'uns pocs a favor de l'interès de tots. El
just es refereix a allò que és exigible a qualsevol ser racional que vulgui viure
moralment, mentre que el bé, la qual cosa proporciona felicitat, ho és només per a una
persona, grup o cultura. Per tant hi ha valors o criteris morals de justícia universals
però no de felicitat.
 38
3.8 L’ètica entre la Felicitat i la Justícia
Ètiques de justícia i ètiques de felicitat:

Les ètiques de la justícia (ètiques de mínims) s'ocupen de la dimensió universalitzable

del fenomen moral, és a dir, d'aquells deures de justícia exigibles a qualsevol ser
racional. Les ètiques de la felicitat (ètiques de màxims) intenten oferir ideals de bona
vida, jerarquitzant béns i aconsellant seguir un model per aconseguir-los orientant així
la nostra conducta.

L'articulació entre mínims i màxims permet construir una ètica cívica democràtica, és a
dir, els ciutadans comparteixen uns mínims, alimentats pels màxims que professen.

L'ètica aplicada és la que aplica aquests mínims en àmbits com a medicina, empresa,
ciència, tecnologia, educació, política, economia…

3.8.1 Ètiques de la felicitat

Podríem trobar tres models de felicitat:

 1. Ser feliç és auto realitzar-se, és a dir, aconseguir les metes pròpies d'un ésser
humà. (Eudemonisme) Aristòtil.
2. Ser feliç és ser autosuficient, és a dir, valer-se per si mateix sense dependre de
res o de ningú. (Cínics i estoics)
3. Ser feliç és experimentar plaer i aconseguir evitar el dolor. (Hedonisme) Epicur.

Felicitat com autorealització: eudemonisme.

La fi última de les activitats humanes és la felicitat (eudemonisme). Aquesta felicitat és

un bé perfecte, és a dir, que es busca per si mateix i no per un altre superior; és un bé
suficient per si mateix, és a dir, qui ho posseeix ja no desitja una altra cosa.

A més és un bé que s'aconsegueix amb l'exercici de l'activitat més pròpia de l'ésser

humà i amb una activitat contínua.

Per a Aristòtil l'activitat més pròpia de l'ésser humà és l'activitat teorètica, l'activitat
contemplativa. Però és impossible mantenir una vida contemplativa, així que l'ésser
humà es realitza també moralment quan viu segons el seu intel·lecte pràctic, és a dir,

39
dominant les seves passions per aconseguir la felicitat. En aquesta tasca ens ajuden les
virtuts diano - ètiques (de la intel·ligència) i ètiques (del caràcter).

La virtut diano - ètica és la prudència, que ens ajuda a trobar el terme mitjà entre
excés i defecte, orienta a les altres virtuts. És per tant, la saviesa pràctica.

Felicitat com a autosuficiència:

Per als cínics i els estoics, escoles de filosofia posteriors a Aristòtil, el savi és
autosuficient, perquè la felicitat radica en l'autosuficiència.

Per als cínics, la felicitat consisteix en la llibertat radical de l'individu enfront de totes
les normes o institucions socials.

L'home és bo per naturalesa i és savi viure segons la naturalesa. Valoren la llibertat

d'acció i paraula, l'esforç, austeritat, rebuig de plaers, sotmeten tot a crítica, la seva
pàtria és el món sencer. Ser feliç és bastar-se a si mateix, que s'aconsegueix mitjançant
l'ascetisme i l'auto domini.
Per als estoics, el savi també és el que viu segons la naturalesa. Però per esbrinar què
és viure segons la naturalesa s'ha de descobrir quin és l'ordre del cosmos. Per a això
recorren a la raó comuna proposta per Heràclit. Aquesta raó governa, és la destinació i
la providència. El savi ideal és el que es fixa que tot està en mans del destí i per tant el
millor és assegurar-se la pau interior, fent-se insensible al sofriment i a les opinions
alienes. S'han de dominar les emocions, ser serè i imperturbable per ser autosuficient i
per tant feliç.

Felicitat com plaer: hedonisme.

Per als hedonistes hi ha moral perquè els homes busquen el plaer i fugen del dolor. Per
descobrir aquest plaer cal fer una recerca empírica sobre els mòbils de la conducta
humana. Així, l'ètica està subordinada a la psicologia. La intel·ligència ens serveix per
calcular els mitjans adequats per aconseguir el major plaer, és a dir, l' intel·lecte moral
és un intel·lecte calculador.

Per a l'epicureisme l'ideal de saviesa consisteix en un gaudi ben calculat. El savi sap
organitzar la seva vida calculant quins plaers són més intensos i duradors, quins tenen
menys conseqüències doloroses, i els distribueix al llarg de la seva vida.

40
L' utilitarisme neix al món anglosaxó i és un hedonisme social. Considera que els éssers
humans tenim uns sentiments socials, entre ells la simpatia (empatia), que és la
capacitat de posar-se en el lloc de l'altre i ens porta a estendre als altres el nostre desig
d'obtenir felicitat. La meta de la moral és aconseguir la major felicitat (el major plaer)
per al major nombre d'éssers vius.

Per a Jeremy Bentham hi ha una aritmètica de plaers, és a dir, es poden mesurar els
plaers en intensitat, durada, proximitat i seguretat. A més els plaers de diferents
persones es poden comparar entre si i així aconseguir un màxim total de plaer.

John Stuart Mill afirma que els plaers no es diferencien per la quantitat sinó per la
qualitat, per tant hi ha plaers superiors i plaers inferiors. Els intel·lectuals i morals són
superiors. Per a l' utilitarisme de Mill es pot exigir a l'ésser humà sacrificar el seu ideal
per la felicitat comuna.

Actualment trobem una distinció entre l' utilitarisme de l'acte (exigeix valorar la
correcció de cada acció per les seves conseqüències) i l' utilitarisme de la regla (exigeix
considerar si l'acció se sotmet a alguna de les regles que ja considerem morals per la
bondat de les seves conseqüències).

3.8.2 Ètiques de la justícia

Podríem entendre la felicitat com un element subjectiu, però hi ha un altre vessant de

la moral que no és subjectiva, que pot exigir-se universalment: la dimensió de les
justícia de les normes. Kant va ser el que va iniciar aquesta tradició que s'ha dit
deontològica, perquè es preocupa pel deure, per les normes, i també formalista, ja que
de les normes li importa la forma i no els continguts.

El formalisme ètic:

Kant denomina a les ètiques anteriors a ell “ ètiques materials de béns”, perquè
indiquen quina és la matèria, el contingut del bé ( el plaer, vida contemplativa,
constitució política…) i també “ètiques heterogènies”, perquè identifiquen el
moralment bo amb una fi que la voluntat humana no es dóna a si mateixa, sinó que li
ve donada per la naturalesa.

Però els éssers humans tenim consciència d'uns deures que ens imposem a nosaltres
mateixos, de forma autònoma, i que manen universal i incondicionalment. A aquesta

41
consciència li anomenem consciència moral i per aclarir en què es fonamenta cal
aclarir en què consisteixen aquests deures.

Els imperatius són mandats que ens ordenen obrar d'una forma o una altra.

• Imperatius hipotètics: Obliguen només a aquell que vol aconseguir una fi, l'acció
expressada en el mandat és un mitjà per aconseguir una fi. Són consells d'una raó
prudencial o calculadora, no mandats morals: “Si vols X, has de fer Y”.

• Imperatius categòrics: Obliguen de forma universal i incondicional: “No s'ha de

matar”. “Has de (o no has de) fer X”. Són mandats morals. Si no matem o mentim
només per por de la presó, estem rebaixant la humanitat en la nostra persona i actuant
de forma immoral. Hi ha orientacions que no han de seguir-se perquè són inhumanes.
La forma dels deures morals:

Les formes d'aquests deures procedeixen de la raó. Són les formulacions de l'imperatiu
categòric. La persona que desitgi saber si la seva màxima d'actuació pot convertir-se en
llei moral, ha de preguntar-se si aquesta màxima compleix les següents
característiques:

1. Universal, és a dir, serà llei moral aquella màxima que crec que tots els éssers
humans han de complir: “Obra només segons una màxima tal que puguis voler al
mateix temps que es torni llei universal”.

2. Aquesta màxima es refereix a éssers que són finalitats en si mateixos, tenen valor
absolut, no són simples mitjans. Aquests éssers són les persones: “Obra de tal manera
que tractis la humanitat, tant en la teva persona com la de qualsevol un altre, sempre
com una fi al mateix temps i mai solament com un mitjà”.

3. Aquesta màxima forma part de la legislació universal en un regne de les finalitats. Un

deure moral seria una llei vigent en un regne en què tots els éssers racionals es
tractessin entre si com a finalitats i no com a mitjans: “Obra per màximes d'un membre
legislador universal en un possible regne de les finalitats”.

Aquestes lleis permeten superar l'egoisme i assumir la perspectiva universal (posar-nos

en el lloc de l'altre). Si som capaços d'això, és que som autònoms i no heterònoms.

42
3.9 Conseqüències de l'autonomia
1. Si som éssers autònoms, no tenim preu, no podem ser canviables per un altre ésser,
tenim dignitat humana, que és el fonament dels drets humans.

2. El moralment bo és tenir bona voluntat. Es pot ser un metge útil o un company

educat, però ser una mala persona. La bondat moral no radica en característiques útils
sinó a tenir bona voluntat. Té bona voluntat el que vol complir el deure per respecte a
les lleis específicament humanes.

3. El que té bona voluntat pot esperar ser feliç? No sempre els bons són feliços…
L'única solució racional a això és proposar la immortalitat de l'ànima i que déu
conciliarà en una altra vida virtut i felicitat. La bona voluntat és el bé moral, i la unió de
bondat moral i felicitat és el bé suprem que és possible per l'acció de Déu.
 43
3.10 Valors morals

Hi ha valors morals universals?

1. El relativisme moral

Segons el relativisme moral el just i el bé només es troba a l'interior d'un grup cultural
concret i val només per a aquest grup, no per a tots els éssers humans. Segons les
tradicions i costums, les opcions morals són incomparables entre elles. El bé/dolent,
just/injust són sempre relatius, depenen de les formes de vida.

El relativisme va néixer a Grècia amb els Sofistes i avui dia presenta les següents
posicions:
El relativisme cultural, segons el qual els criteris morals depenen exclusivament de les
diferents cultures.

El contextualisme, segons el qual només podem saber si una proposta moral és

correcta o incorrecta si la considerem dins de cada context d'acció.

L'etnocentrisme, afirma que només podem justificar una decisió davant aquells que
comparteixen la nostra forma de vida, perquè només ells poden entendre'ns.

Postures més individualistes:

L'escepticisme, El relativisme ha conduït a l'escepticisme que va iniciar Pirrón en el S.ii

a. C. Al no poder trobar cap criteri per preferir unes opcions a unes altres, cap és millor,
i és impossible distingir realment el just de l'injust, entre el bé i el mal. Mai trobem
justificació racional en les nostres decisions.

El subjectivisme, A diferència de les qüestions científiques, les qüestions morals són

subjectives ja que en el cas dels judicis morals no podem recórrer a les dades o als
experiments per posar-nos d’acord. El subjectivisme moral s'ha estès per un procés de
racionalització que ens capacita per adaptar els mitjans a les finalitats que ens
proposem.

L'emotivisme, Segons els emotivistes les afirmacions morals només pretenen

expressar emocions i sentiments i no augmentar el nostre coneixement perquè d'elles
no es pot dir que siguin veritables o falses. La maldat o bondat d'un acte es percep pel
sentiment que experimentem davant d’aquest, no perquè la raó ens ho mostra. Sentim
aprovació o desaprovació davant un acte, i per això les funcions d'aquests enunciats
morals és expressar sentiments o emocions subjectives i influir en els interlocutors per
provocar en ells l'actitud del parlant.

44
Punts febles d'aquestes posicions:

• Són incapaços de donar justificació racional del significat d'alguns termes morals.

“x és just” --> “jo aprovo x”

• Són incapaces d'explicar el fet que argumentem sobre qüestions morals. Donar raons
no és tractar de provocar o causar psicològicament en uns altres una actitud com
mitjançant la propaganda, és intercanviar raons perquè un altre pugui decidir de forma
autònoma. Una part del nostre llenguatge moral té pretensions de valer universalment.
 45
Textos: Filosofia moral

Document 1.

Sovint s'ha pensat que certes coses a l’ambient ho descarreguen a un de responsabilitat. Però
és clar que les raons poden descansar, i de fet de vegades descansen, en factors genètics.

En altres paraules, hi ha vegades que a acusa dels gens d'una persona ens veiem menys
inclinats a dir que sigui responsable dels seus actes i, per tant, menys disposats a jutjar-la
moralment. I no és difícil veure que, ja que el nostre coneixement de les causes de l'acció
humana s'amplia per mitjà del desenvolupament de la sociobiologia, els límits que establim
per a l'acció humana responsable podrien ser alterats. Molt bé podríem decidir que certes
coses que avui dia censurem (o lloem) no haurien d'imputar-se als quals les realitzen.

Això és, el desenvolupament de la sociobiologia humana pot alterar el domini acceptat per a la
responsabilitat humana en l'acció moral.

Document 2.

L'home comú es creu lliure quan se li permet actuar arbitràriament, però en l'arbitri radica
precisament la seva falta de llibertat. Quan vull allò racional, no actuo com a individu
particular, sinó segons el concepte de l'ètic; en una acció ètica no em faig valer jo mateix, sinó
la cosa objectiva. Quan l'home fa alguna cosa malament deixa aparèixer la seva particularitat.
El racional és la ruta per la qual tots han de transitar.

Document 3.

La consciència moral neix com a interiorització heterònoma de les regles imposades per
l'autoritat externa. El seu desenvolupament moral segueix un curs evolutiu natural cap a
l'autonomia, paral·lel al desenvolupament de la intel·ligència. Per tant, els processos de
maduració de les capacitats cognitives són decisius per a la gènesi de la consciència moral. Ara
bé, les normes morals no són innates; el seu gènesi i maduració necessiten de les relacions
socials; més concretament de l'experiència de la cooperació social entre iguals (respecte
mutu). Perquè les regles socials basades en l'autoritat donen lloc a una estructura moral
heterònoma; mentre que les relacions cooperatives, que possibiliten la deliberació entre iguals
(respecte mutu), permeten que la consciència individual desenvolupi la moralitat com una ben
autònom i accepti com a pròpies les lleis de la reciprocitat.

Document 4.

Encara que no existeix acord respecte a què són els valors, podem definir-los com un conjunt
no ben especificat de termes que denoten entitats abstractes (que no són objectes). Són valors
els termes com a pau, justícia, bellesa, felicitat, bé, llibertat, igualtat, solidaritat, amistat,
autoestima... Els valors representen l'haver de ser (l'ideal o utopia), no el ser (la realitat), per
això són guies de conducta. En general, els valors sempre han nomenat defectes, faltes, una
mica del que manquem però que hauríem de tenir. Per això, els valors ens serveixen per a
denunciar les manques de la societat i per a intentar transformar-la. Per exemple, quan diem
que la societat ha de ser justa, estem indicant que ara no ho és i que hem d'aconseguir que ho

46
sigui. Actualment s'accepta que els valors, principis i ideals de la nostra cultura vénen recollits
en els denominats “drets fonamentals”, expressats en la “Declaració Universal dels Drets
Humans”.

Document 5.

Es denomina com a valors universals a les qualitats positives de l'ésser humà conegudes i
compartides per diverses cultures. Aquests valors busquen establir un comportament
harmònic en la societat, més enllà que alguns valors puguin tenir major o menor importància
depenent del context i la situació.
Per part seva, els valors relatius són aquells que no es consideren comuns en totes les societats
i civilitzacions. Estan supeditats a valoracions subjectives, tant des d'un punt de vista individual
com des d'una determinada cultura.

D'altra banda, els valors relatius estan influenciats per determinats paràmetres com la cultura
o la religió. Així mateix, es considera que els valors relatius no tenen molta permanència en el
temps, ni intensitat o abast en la societat.

Document 6.

Si unim els significats etimològics de les paraules “ètica” i “moral”, podem dir que la moral es
refereix tant a les accions com als productes humans susceptibles de ser valorats com a “bons”
o “dolents”. I que l'ètica és una reflexió filosòfica sobre el nostre comportament moral (sobre
els costums, normes, responsabilitat, valors, obligació...) orientada a buscar solucions als
problemes que té una persona amb si mateixa (resolució de conflictes intrasubjectius) i als
quals genera la convivència amb altres persones (resolució de conflictes intersubjectius). Així
doncs, l'ètica és la reflexió filosòfica sobre la moral. Dit d'una altra manera, l'objecte d'estudi
de l'ètica és la moral.

Document 7.

De tot el que fem, només considerem accions aquelles que responen a una fi. La fi al qual
tendeixen les meves accions i que provoca que parlem de l'acció com d'un acte intencional és
alguna cosa que està present en actuar (mentre entro en el restaurant sóc conscient que la
meva intenció és menjar), però, al mateix temps, és alguna cosa que està més enllà (encara no
estic menjant, però espero fer-ho en un futur pròxim). Mentre actuo, les intencions només
estan presents com a idees o continguts mentals i només es converteixen en fets si l'acció
arriba a bon terme. Quan les nostres intencions es compleixen, diem que l'acció ha tingut èxit:
hem aconseguit allò que preteníem. En aquest cas, el resultat de l'acció és la transformació de
la intenció en un fet. Pot ocórrer, no obstant això, que la nostra acció sigui un fracàs: la intenció
no passa de ser intenció, és a dir, no es converteix en fet. En aquest cas, el resultat de l'acció no
coincideix amb la nostra intenció, i aquesta es queda en intent frustrat. Tant si l'acció és un èxit
com si és un fracàs, existeix la possibilitat que d'ella se segueixin efectes no imaginats. Llavors
parlem de conseqüències no previstes de l'acció. Si havent dinat en el restaurant em dóna una
indigestió, aquesta no és el resultat de la meva acció, sinó una conseqüència d'ella. Les
conseqüències no previstes no poden considerar-se accions, ja que no són alguna cosa que fem
intencionadament, sinó alguna cosa que ens passa.

47
Document 8.

La moral és un corpus que pot tenir com a contingut les següents normes: respectar als pares,
protegir als fills, dir la veritat, ser honestos amb els altres… En aquest sentit, la moral és un
tret constitutiu de la naturalesa humana. El nostre caràcter obert ens empeny a definir-nos
constantment en les eleccions i els actes que realitzem. Aquests són fruit d'una voluntat lliure
que té la possibilitat de triar, però també, l'obligació de fer-ho, i sempre d'acord amb les
normes assumides o en contra d'elles. Davant una situació concreta, i davant la urgència
 d'actuar, l'ésser humà ha de decidir: no està a la seva mà abstenir-se, perquè això mateix
constitueix una decisió. La llibertat no ens permet no triar; és a dir, no es pot triar no ser lliure
o no ser moral. D'aquesta manera, l'ésser humà pot ser moral o immoral, però no amoral,
perquè posseeix una sèrie de normes concretes d'acció (moral com a contingut) però també es
troba obligat per la seva llibertat a acatar-les o no (moral com a estructura).

48
Tema 4: Filosofia política

CONCEPTE D’ESTAT

Un dels requisits de funcionament de qualsevol societat, implica ungrau d’organització

determinat, per mínim que sigui: un Estat.
DEFINICIÓ CLÀSSICA

Segons Max Weber (1864-1920), Estat és una institució política que s’encarrega de distribuir
el Poder a la societat i constitueix el màxim organisme de control social. Per tant, per haver
un Estat, hi ha d’haver una àrea geogràf ica, políticament independent, amb un govern
propi, administració, lleis, etcètera. Com veiem Estat i Poder són inseparables.

4.1 El poder

Un factor clau en la noció d’Estat o Nació, és el concepte de Poder. Literalment, poder

significa ‘la força de ser capaç de’. Aquesta força és, per via impositiva –coactiva o violència
positiva-, que s’atribue ix a si mateix un Estat per tal de fer complir les lleis als ciutadans. La
finalitat en l’ús d’aquesta força ha de garantir l’ordre social i el bé comú. Aquesta força li
dóna legalitat a l’Estat a l’acció d’imposar; es a dir, de fer complir els drets i deures als
individus i a les institucions que pertanyen a aquell Estat. Aquesta legalitat prové, en països
democràtics, de la Constitució –poder legislatiu-, i les decisions les pren el Govern -poder
executiu-, i l’encarregat de portar-la a terme són els jutges –poder judicial–. Per tant, els
elements en què consisteix el Poder de l’Estat són:

6 Elements clàssics del PODER

1. Recaptació d’impostos centrals (IRPF, Impost de Societats, IVA)

2. Control de f ronteres i duanes

3. Emissió de Moneda pròpia i banc central

4. Existència de forces i cossos de seguretat (exèrcit i policia)

5. Sistema burocràtic administrat per treballadors funcionaris

6. Poder legislatiu independent que garanteix l’aplicació de normes 49

Segons Max Weber (s.XIX), el poder de dominació que té l’Estat pot provenir de 3
tipus de legitimació:

1. Dominació legítima Qui governa és elegit pel poble. Usa els instruments i el poder
de l’Estat per a aplicar les seves polítiques.

2. Dominació carismàtica Qui governa exerceix el poder un sol líder (heroi, cabdill,
dictador), amb capacitat d’atracció sobre les masses.
3. Dominació tradicional Qui governa exerceix el poder que li atorga el fet de
pertànyer a una cultura amb uns avantpassats ancestrals.

4.2 Dret

La forma d’exercir el Poder que té l’Estat és el Dret, i ho fa en forma de Lleis. Les

societats necessiten regular els comportaments quan els individus vulneren les regles
socials. Neix així el camp del Dret. Les normes o Lleis constitueixen l’àmbit del Dret
(dret penal, civil, administratiu, fiscal, mercantil, internacional, etc.).

Què és el Dret? Es defineix com el conjunt de normes reguladores del comportament

humà en una societat determinada. El Dret es mostra com una imposició externa que
ha de ser assumida si o si (coacció o violència positiva).

4.3 Teories sobre l’Estat

Els homes, a més de treballar i dedicar-se als afers domèstics (menjar, dormir, netejar
se, vestir-se), tenen una esfera pública, que és el lloc on se situa l’acció humana.
Aquesta esfera pública es desenvolupava a l’època clàssica a l’Àgora, la plaça pública,
on els homes dialogaven, intercanviaven idees: participaven de la Polis. Aquest terme
ve del grec, polis, que vol dir ciutat (allò públic). El terme civitas ve del llatí, que
significa el mateix: la Política és allò que tracta dels afers de la ciutat: d’allò que ens
afecta a tots per igual. La Política tenia una dimensió importantíssima ja a l’època
grega: la Democràcia sorgeix d’allà cap el s. V aC., tot i que era molt diferent a l’actual.

En el camp de la Filosofia política es poden distingir 2 tipus de teories a l’hora

d’analitzar els afers de la Polis: les teories Naturalistes i les teories Contractualistes:

Teories Naturalistes

El Naturalisme se centra en dos principis bàsics: 1. l’Estat és quelcom natural, i 2. la

finalitat de l’Estat és el bé comú. Es basa en el principi que l’home és social per
naturalesa: és “un animal polític” (animale politikon). Un home sol no és home: la
sociabilitat el porta a viure en societat. Això vol dir que la societat NO és una cosa

50
estranya, aliena, afegida artificialment a l’individu, ni resultat d’un acord entre
ciutadans. La societat és una cosa real (natural).

Teories contractualistes

El Contractualisme sorgeix a l'època Moderna: és un conjunt de teories polítiques que

veuen l’origen de la societat i el fonament del poder en un contracte social: un acord
entre persones. Dins el contractualisme hi ha 3 visions: l’Absolutisme de Hobbes
(1588-1679), i el Liberalisme de Locke (1632-1704), i el Sobiranisme de Rousseau
(1712-1778).

Absolutisme: Thomas Hobbes

Té una visió pessimista de la societat. tot i que els individus som iguals per natura, en
realitat NO som iguals dins la societat (ni ho serem mai). Això fa que la naturalesa de
l’individu sigui l’enfrontament, la divisió. És a dir, el domini dels violents i dels
poderosos, i la supremacia de l’egoisme personal. Hobbes considera l’Estat com la
única possibilitat de salvaguardar l’ordre. És racionalista.

Liberalisme: John Locke

Considera l’existència d’un estat primitiu natural en què els humans vivien feliçment a
la natura. Ara bé: l’Estat neix com a resultat de la voluntat dels individus, però aquests
no renuncien a voler viure com abans, i aleshores sorgeix el conflicte. La missió de
l’Estat per a Locke és servir als individus i procurar-ne el seu benestar, però també
posar ordre i control a les tendències arbitràries i egoistes dels homes. És empirista.

Sobiranisme: Jean-Jacques Rousseau

Sosté que el dret de governar no és d’origen diví, sinó que depèn de la voluntat
general. La sobirania (poder) no resideix en una sola persona, sinó en el conjunt de la
comunitat política. Els homes gaudeixen d’un estat de natura que es basa en la
llibertat, la igualtat i la bondat. La societat, però, és egoista: per això es necessita un
acord, un pacte per tal de mitigar les conseqüències d’una societat corruptora.

4.4 Teoria política actual: John Rawls

Ja dins el segle XX, el filòsof polític més rellevant és el nord-americà John Rawls (1921-
2002). És la teoria actual. Rawls elabora la seva Teoria de la justícia (1971) ―de gran
impacte mundial: és una versió actualitzada de les teories contractualistes. La teoria
parteix de 3 condicions bàsiques: 1. el contractualisme, 2. la noció democràtica
d’igualtat universal, i 3. el liberalisme. Segons Rawls, tota societat pressuposa la tensió
entre dues forces oposades: la llibertat i la igualtat.

51
Per una banda els homes (si els deixessin fer) actuarien només moguts per egoismes
individuals. Ara bé: els mateixos homes accepten ―voluntàriament― de mantenir una
Justícia que sigui igual per a tothom. Conclusió: la concepció de la Justícia que proposà
Rawls té bàsicament dos objectius: 1. oferir una explicació convincent dels drets i les
llibertats bàsiques, i 2. defensar l'ideal de la igualtat democràtica. La teoria de Rawls té
la virtut d’unir dues coses contradictòries: la llibertat (que tendeix a la diferència) i la
igualtat (que la rebutja).La teoria de Rawls és molt important: és el nucli sobre el qual
es basa el sistema democràtic contemporani. Es fonamenta en la idea d’igualtat (som
iguals) i en la idea de llibertat (som diferents).

Aquests objectius són satisfets mitjançant dos principis de Justícia:

Primer principi

Sosté que les institucions polítiques han de garantir que tots els ciutadans tinguin els
mateixos drets i llibertats bàsiques.

Ara bé: ¿què passa amb les enormes desigualtats que existeixen entre rics i pobres en
les societats modernes?

El tractament just de la desigualtat entre els ciutadans queda resumit en un “segon

principi de justícia”.

Segon principi

Sosté, en primer lloc, que ja que els ciutadans són lliures i iguals, aleshores solament es
consideraran justes les desigualtats que resultin d'una igualtat d'oportunitats (ex: si
un home i un discapacitat opten per una feina en igualtat formativa, es prioritzarà
donar-li al lloc al discapacitat: discriminació positiva).

En segon lloc, sosté que únicament s'acceptaran aquelles desigualtats socials que
treballin en benefici de les classes més desafavorides: el ric només pot mantenir el
seu estatus si d'aquesta manera afavoreix als pobres; si no, la desigualtat és
injustificable.

Per a implementar la teoria, sembla que Rawls pensava sobretot en l'establiment d'una
fiscalitat sobre la renda de les persones de tipus progressiu (que els rics paguin molts
més impostos que els pobres). A més, Rawls no creia que es pogués determinar
d'entrada quin tipus de règim econòmic —capitalista o socialista— respectaria més els
dos principis de justícia, abans al·ludits. Segons ell, per resoldre aquest problema, calia
veure la situació de cada societat.

52
4.5 El sistema d’Estat actual

Els Estats democràtics moderns gaudeixen d’allò que es coneix com ‘Estat de Dret’. Les
característiques centrals dels Estats Moderns democràtics , en el món occidental, són
les següents:
1. SEPARACIÓ DE PODERS El poder no està concentrat: està separat en Poder Executiu
(el govern), Poder Legislatiu (el parlament), i Poder Judicial (els jutges) ―Montesquieu.

2. LLEIS CONSTITUCIONALS Les lleis les aprova el Parlament per majoria, proposades
pel Govern, i les aplica el poder judicial. Totes les lleis aprovades no poden contradir
les lleis de la Constitució, aprovada per Referèndum per tots els habitants de l’Estat.

3. REPÚBLICA O MONARQUIA PARLAMENTARIA L’organització parlamentària

comprèn: El Cap d’Estat, -el monarca-, o el Cap de govern -el president-; el Parlament –
la representació del poble-; el Govern –el poder executiu-, format pel cap de govern, o
primer ministre i la resta de ministres; i finalment, els jutges –el poder judicial-.

4. OPOSICIÓ PARLAMENTÀRIA L’oposició exerceix les funcions de control i anàlisi

crítica de l’acció de govern del partit polític que exerceix el poder.

5. INDEPENDÈNCIA JUDICIAL El poder judicial és l’altra cama de la separació de poders

d’un Estat, i és fonamental per a mantenir l’ordre social tot fent complir les lleis
aprovades pel Parlament. La independència dels jutges respecte dels altres dos poders
és una característica bàsica dels règims democràtics.

6. DEMOCRÀCIA REPRESENTATIVA La democràcia representativa significa que el

ciutadà elegeix amb el seu vot els seus governants. Els ciutadans participen per sufragi
universal – votacions- cada quatre anys en l’elecció dels seus representants i, a partir
d’aquí, d’aquelles majories que formaran Govern.

Tot i rebre crítiques, la Democràcia, per imperfecta que sigui, és el sistema polític que
proporciona una esfera pública perquè els humans puguin actuar i pensar lliurement.
Sobre la Democràcia i, en general, sobre la Política, tendim a ser molt crítics avui dia.
En general, es presenta la Política com una cosa bruta (corrupció, manipulació, engany,
etc.). Ara bé: la Democràcia és un sistema polític que afavoreix una visió negativa de la
política perquè estimula la crítica al poder, i, per tant, no amaga tot allò negatiu de les
accions humanes (la Dictadura franquista era molt més corrupta i ningú no se
n’assabentava). La filòsofa Hannah Arendt (1906-1975) considera que aquesta crítica a
la Política és injusta: no ens adonem que l’autèntic “perill seria que la política
desaparegués completament”.

53
Textos Filosofia política

Document 1

“La comunitat constituïda naturalment per a la satisfacció de les necessitats quotidianes ésla
casa [oikos], i la primera comunitat [fratria] constituïda per diverses cases en vista de les
necessitats no quotidianes és la ciutat [polis]. (...) La ciutat és per naturalesa anterior a la casa i
a cadascun de nosaltres, perquè el tot és necessàriament anterior a les parts. És evident, per
tant, que la ciutat és per naturalesa anterior a l’individu, perquè, si l’individu separat no es
basta a si mateix [autarquia], serà semblant a les altres parts en relació al tot , i el qui no pot
viure en societat [apolis], o no necessita res a causa de la pròpia (auto)suficiència, [aleshores]
no és membre de la ciutat, sinó una bèstia [animal] o un déu [ésser sobrenatural].”

Document 2

“Així, doncs, quan uns quants homes han constituït una comunitat, mitjançant un acord [pacte
o contracte] de cadascun dels individus, han fet d’aquesta comunitat un sol cos amb poder per
actuar com a tal cos unit, cosa que només porta a terme a través de la voluntat i determinació
de la majoria (…). En conseqüència, veiem que en les assemblees és l’acte de la majoria [que]
passa per ser l’acte de la totalitat, i, per descomptat, les seves resolucions són def initives, atès
que s’entén, per llei natural i racional, que compta amb el poder d’aquesta totalitat. I així, cada
home que consenti a reunir-se amb altres i formar un cos polític sota un govern, es posa a si
mateix sota obligació, davant de tots els membres de la seva societat, de sotmetre’s a la
determinació i resolucions de la majoria. [Si no fos així], el pacte originari, pel qual tant ell com
els altres s’incorporen a una societat, no tindria cap significat.”

Document 3

“La justícia és la primera virtut de les institucions socials (...). Així mateix, les lleis i les
institucions, independentment del seu grau d'eficiència i bon disseny, han de ser reformades o
abolides si són injustes (...). Cada persona posseeix una inviolabilitat [drets] fonamentada en la
justícia que ni el benestar de la societat en conjunt pot vulnerar. Per aquesta raó, la justícia
nega que la pèrdua de llibertat per part d'alguns, pugui esdevenir correcta en virtut d'un major
bé compartit per uns altres. No permet que els sacrificis imposats sobre una minoria [rics, per
ex], pesin menys que la suma més gran d'avantatges que pugui gaudir una majoria [tothom].
Per consegüent, en una societat justa, s'estableix que la ciutadania és igual i té les mateixes
llibertats; els drets que garanteix la justícia no estan subjectes a la negociació política o al càlcul
de l'interès social. L'única cosa que ens permet acceptar una teoria errònia és la manca d'una
teoria millor; [pel mateix motiu], una injustícia és tolerable [només] quan és necessària per tal
d'evitar una injustícia encara més gran [teoria del mal menor]. Per tant, la justícia és una virtut
innegociable de les institucions socials.”

Document 4

“[Si no existís la Política], en el seu lloc obtindríem una forma despòtica de dominació
ampliada f ins allò monstruós, en la qual l’abisme entre dominadors i dominats prendria unes
proporcions tan gegantines que ni tan sols serien possibles les rebel·lions, ni molt menys que
els dominats controlassin d’alguna manera als dominadors.”

54
Document 5

“La llei veritable és una raó recta, congruent, perdurable, que impulsa amb els seus preceptes a
complir el deure i aparta del mal amb les seves prohibicions; però que, encara que no
inútilment condemna o prohibeix alguna cosa als [homes] bons, no commou als [homes]
dolents amb els seus preceptes o prohibicions. [Per això] ha de ser una mateixa llei per a tots
els pobles, perdurable i immutable.”

55