El valor de la filosofia (capítol 15 de Bertrand Russell, Los problemas de la filosofía, ed. Labor.

Barcelona 1070)

Havent arribat al final del nostre breu resum dels problemes de la filosofia, serà bo considerar,
per acabar, quin és el valor de la filosofia i per què ha de ser estudiada. És tant més necessari
considerar aquesta qüestió arran del fet que molts, sota la influència de la ciència o dels
negocis pràctics, dubten que la filosofia sigui més que una ocupació innocent, frívola i inútil,
amb distincions que es perden de tan subtils, i controvèrsies sobre matèries el coneixement de
les quals és impossible.
Aquesta opinió de la filosofia sembla ser producte, en part, d’una falsa concepció dels fins de
la vida, i en part, d’una falsa concepció del tipus de béns que la filosofia s’esforça en obtenir.
Les ciències físiques, mitjançant les seves invencions, són útils a incomptables persones que les
ignoren completament: així, l’estudi de les ciències físiques no és només o principalment
recomanable arran del seu efecte sobre qui les estudia, sinó més aviat pel seu efecte sobre els
homes en general. Aquesta utilitat no pertany a la filosofia. Si l’estudi de la filosofia té algun
valor per als qui no s’hi dediquen és només un efecte indirecte, pels seus efectes sobre la vida
de qui les estudien. Per tant, és en aquests efectes on rau principalment el valor de la filosofia,
si és que realment en té.
Però abans que res, si no volem fracassar en la nostra comesa, hem d’alliberar el nostre esperit
dels prejudicis del que s’anomena erròniament “l’home pràctic”. L’home “pràctic”, tal com
s’entén normalment el terme, és el que només reconeix necessitats materials, el que entén
que l’home necessita l’aliment dels cos però que oblida la necessitat de procurar un aliment a
l’esperit. Si tots els homes visquessin bé, si la pobresa i la malaltia haguessin estat reduïdes al
mínim possible, encara quedaria molt per fer ans no tinguéssim una societat estimable; i fins i
tot en el món actual els béns de l’esperit són al menys tan importants com els del cos. El valor
de la filosofia s’ha d’anar a buscar només entre els béns de l’esperit, i només qui no és
indiferent a aquests béns pot arribar al convenciment que estudiar filosofia no és perdre el
temps.
La filosofia, com tots els altres camps d’estudi, aspira primordialment al coneixement. El
coneixement al que aspira és aquell tipus de coneixement que ens dóna la unitat i el sistema
del corpus de les ciències, i el que s’esdevé de l’examen crític del fonament de les nostres
conviccions, prejudicis i creences. Però no es pot sostenir la idea que la filosofia hagi obtingut
un èxit realment gran en el seu intent de proporcionar una resposta concreta a aquestes
qüestions.
Si preguntem a un matemàtic, a un geòleg, a un historiador o a qualsevol altre home de ciència
quin conjunt de veritats concretes ha estat establert per la seva ciència la seva resposta durarà
tant de temps com estem disposats a escoltar. Però si fem aquesta mateixa pregunta a un
filòsof, i aquest és sincer, haurà de confessar que el seu estudi no ha arribat a resultats positius
comparables als de les altres ciències. Certament això s’explica, en part, pel fet que des del
moment en què és possible un coneixement precís sobre una matèria qualsevol aquesta deixa
de ser anomenada filosofia i es converteix en una ciència separada. Tot l’estudi del cel, que
avui pertany a l’astronomia, abans s’incloïa en la filosofia; la gran obra de Newton s’anomena
Principis matemàtics de la filosofia natural. De forma anàloga l’estudi de l’esperit humà, que
era fins fa poc una part de la filosofia, se n’ha separat i s’ha convertit en ciència psicològica.
Així, la incertesa de la filosofia és, en gran mesura, més aparent que real; els problemes que
poden tenir una resposta precisa s’han col·locat en les ciències mentre la resta forma el residu
que anomenem filosofia.
No obstant, això és només una part de la veritat pel que refereix a la incertesa de la filosofia.
Hi ha molts problemes -entre els quals aquells més interessants per a la nostra vida espiritual-
que, dins els límits del que podem conèixer, romandran més enllà dels límits del coneixement
humà; l’Univers està concebut d’acord amb algun pla o és una conjunció fortuïta d’àtoms? La
consciència és una part de l’Univers que dóna l’esperança d’un creixement indefinit de la
filosofia o bé és un accident transitori en un petit planeta on la vida acabarà esdevenint
impossible? El bé i el mal tenen alguna mena d’importància per l’Univers o només per l’home?
La filosofia planteja aquesta mena de problemes i els diversos filòsofs hi responen de diverses
formes. Però sembla ser que, tant si s’hi pot trobar resposta com si no, les respostes de la
filosofia no poden ser demostrades com a veritables. No obstant, per molt feble que sigui
l’esperança de trobar una resposta, una part de la tasca de la filosofia rau en continuar
considerant aquests problemes, fent-nos-en conscients de la seva importància, analitzant tot
el que ens hi apropa i mantenint viu l’interès especulatiu per l’Univers, interès que ens
arriscaríem a matar si ens limitéssim a conèixer només allò que pot ser establert mitjançant un
coneixement definitiu.
És cert que molts filòsofs han pretès que la filosofia podia establir la veritat sobre determinats
problemes fonamentals. Han suposat que allò més important de les creences religioses pot ser
provat com a veritable mitjançant una demostració estricta. Per jutjar sobre aquestes
temptatives cal examinar el coneixement humà i formar-se una opinió sobre els seus mètodes i
limitacions. Fóra imprudent pronunciar-se dogmàticament sobre aquestes matèries, però si les
investigacions dels nostres capítols anteriors no ens han confós del tot, ens veiem obligats a
renunciar a l’esperança de trobar una prova filosòfica de les creences religioses. Per tant no
podem al·legar com a prova del valor de la filosofia una sèrie de respostes a aquestes
qüestions. Un cop més, el valor de la filosofia no pot dependre d’un suposat corpus de
coneixements segurs i precisos que puguin adquirir els seus estudiosos.
De fet el valor de la filosofia s’ha de cercar en gran mesura en la seva veritable incertesa;
l’home que no té cap vernís de filosofia va per la vida presoner dels prejudicis derivats del seu
sentit comú, de les creences habituals en el seu temps i país i de les que s’han desenvolupat en
el seu esperit sense la cooperació ni el consentiment explícit de la seva raó. Per aquest home
el món tendeix a ser precís, definit, obvi. Els objectes habituals no li desperten cap mena de
dubte, i les possibilitats que no són familiars són rebutjades amb menyspreu. En canvi, des del
moment en què comencem a filosofar trobem que fins i tot els objectes més ordinaris porten a
problemes als que només podem donar respostes molt incompletes. La filosofia, tot i que
incapaç de dir-nos amb certesa quina és la veritable resposta als dubtes que desperta, pot
suggerir diverses possibilitats que amplien el nostre pensament i ens alliberen de la tirania del
costum. Així, en disminuir la nostra certesa sobre el que les coses són, augmenta molt el
nostre coneixement del que podrien ser; rebutja el dogmatisme una mica arrogant dels qui
mai s’han introduït en la regió del dubte alliberador i guarda vívid el nostre sentit de
l’admiració, presentant els objectes familiars d’una forma no familiar.
Apart d’aquest, la filosofia té un valor -potser el màxim valor- per la grandesa dels objectes
que contempla i l’alliberament dels interessos mesquins i personals que s’esdevenen
d’aquesta contemplació. La vida de l’home instintiu es troba tancada en el seu cercle
d’interessos privats: la família i els amics s’hi poden incloure, però la resta del món no entra en
consideració, excepte en allò que pot ajudar o entorpir el cercle dels desitjos instintius.
Aquesta vida és una mica febril i limitada. En comparació, la del filòsof és serena i lliure. El món
privat, dels interessos instintius, és petit enmig d’un món gran i poderós que, tard o d’hora, ha
d’acabar esfondrant el nostre món particular. Només si l’ampliem fins encabir-hi el món sencer
romandrem com una guarnició en una fortalesa assetjada, sabent que l’enemic ens impedeix
escapar i que la rendició final és inevitable. Aquesta mena de vida no coneix la pau sinó una
guerra constant entre la insistència del desig i la importància del voler. Si la nostra vida ha de
ser gran i lliure hem d’escapar, d’alguna manera o altra, a aquesta presó i a aquesta guerra.
Una forma d’escapar-ne és la contemplació filosòfica. La contemplació filosòfica, quan les
seves perspectives són molt àmplies, no divideix l’Univers en dos camps enfrontats -els amics i
els enemics, allò útil i allò molest…- ho contempla tot de forma imparcial. La contemplació
filosòfica, quan és pura, no intenta provar que la resta de l’Univers sigui afí a l’home. Tota
adquisició de coneixement és una ampliació del jo, però és una ampliació que només s’assoleix
quan no es busca directament. S’assoleix quan el desig de conèixer actua per si sol, mitjançant
un estudi on no es desitja prèviament que els objectes tinguin un o altre caràcter, sinó que el
jo s’adapta als caràcters que tinguin els objectes. Aquesta ampliació del jo no s’obté quan,
prenent el jo tal com és, pretenem demostrar que el món s’hi assembla. El desig de provar-ho
és una forma de la pròpia afirmació i, com tota forma d’egoisme, és un obstacle per al
creixement del jo que es desitja i que hom se sap capaç. L’egoisme, tant en l’especulació
filosòfica com arreu, considera el món com un mitjà per als propis fins. Així cuida menys el
món que el jo i mitjançant la seva grandesa s’amplien els límits del jo; gràcies a l’infinit de
l’Univers l’esperit que el contempla participa una mica d’aquest infinit.
És per això que la grandesa de l’ànima no es veu afavorida per aquest filòsofs que assimilen
l’univers a l’home. El coneixement és una forma d’unió del “jo” amb el “no-jo”; com a tota
unió, l’esperit de dominació l’altera i, en conseqüència, l’altera tota temptativa de forçar
l’Univers a conformar-se amb allò que trobem en nosaltres mateixos. És una tendència
filosòfica molt estesa la que considera l’home la mesura de totes les coses, la veritat feta per a
l’home, l’espai i el temps i els universals com a propietats de l’esperit, i si hi ha res que no hagi
estat creat per l’esperit és quelcom incognoscible i no compta per a nosaltres. Aquesta opinió,
si són correctes les nostres discussions anteriors [la resta del llibre] es falsa; però a més de ser
falsa té com a conseqüència privar a la contemplació filosòfica de tot allò que li dóna valor, ja
que encadena la contemplació al “jo”. Allò que anomena coneixement no és una unió amb el
“jo” sinó un plegat de prejudicis, costums i desitjos que teixeixen un vel impenetrable entre
nosaltres i el món exterior. Qui es complau d’aquesta teoria del coneixement és com aquell qui
no abandona el seu cercle domèstic per mor que la seva paraula no sigui llei.
La veritable contemplació filosòfica, en canvi, troba la seva satisfacció en tota l’ampliació del
“no-jo”, en tot allò que magnifica l’objecte contemplat i amb allò el subjecte que el contempla.
En la contemplació tot allò personal o privat, tot el que depèn del costum, de l’interès propi o
del desig pertorba l’objecte i, en conseqüència, la unió que cerca l’intel•lecte. L’esperit lliure
veurà, com Déu el podria veure, sense aquí ni ara, sense esperança ni paor –fora de les xarxes
de les creences habituals i dels prejudicis tradicionals –serenament, desapassionada i sense
més desig que el del coneixement, gairebé un coneixement impersonal, tan purament
contemplatiu com hom pugui aconseguir-. Per aquesta raó, també, l’intel•lecte lliure apreciarà
més el coneixement abstracte i universal, on no entren els accidents de la història particular,
que no pas el coneixement aportat pels sentits, i dependent, com és forçós en aquests
coneixements, del punt de vista exclusiu i personal, i d’un cos els òrgans dels sentits del qual
deformen més que no pas revelen.
L’esperit acostumat a la llibertat i a la imparcialitat de la contemplació filosòfica guardarà part
d’aquesta llibertat i d’aquesta imparcialitat en el món de l’acció i de l’emoció. Considerarà els
seus projectes i els seus desitjos com una part del tot, amb l’absència de la insistència que
s’esdevé d’entendre que són fragments infinitesimals en un món que roman indiferent a les
accions dels homes. La imparcialitat, que en la contemplació és el pur desig de la veritat, és la
mateixa qualitat de l’esperit que en l’acció s’anomena justícia, i en l’acció és aquest amor
universal que pot ser donat a tots i no només a aquells que jutgem útils o admirables. Així, la
contemplació no només amplia els objectes del nostre pensament sinó també els de les
nostres accions i afeccions, ens fa ciutadans de l’Univers, no només d’una ciutat emmurallada,
en guerra amb tota la resta. En aquesta ciutadania de l’Univers rau la veritable llibertat de
l’home i el seu alliberament del vassallatge de les esperances i les pors limitades.
Per resumir el nostre anàlisi sobre el valor de la filosofia: la filosofia ha de ser estudiada no
pas per les respostes concretes als problemes que planteja, ja que generalment cap resposta
precisa pot ser coneguda com a veritable, sinó més aviat pel valor dels problemes mateixos,
perquè aquests problemes amplien la nostra concepció d’allò possible, enriqueixen la nostra
imaginació i disminueixen la seguretat dogmàtica que tanca l’esperit a la investigació però,
abans que res, perquè és arran de la grandesa de l’Univers que la filosofia contempla l’esperit
s’eixampla al mateix temps, esdevenint possible la unió amb l’Univers que constitueix el seu bé
suprem.