Tema 1.

El saber filosòfic 9/10/22, 14:23

Tema 1. El saber filosòfic

lloc: Campus IOC Imprès per: Ainhoa Ordóñez Pérez (IOC)
Curs: Filosofia Data: diumenge, 9 d’octubre 2022, 14:18
Llibre: Tema 1. El saber filosòfic

file:///Users/ainhoaordonezperez/Documents/Bachillerato/Apuntes%202o%20bachi/Tema%201.%20El%20saber%20filosòfic.html Página 1 de 10
Tema 1. El saber filosòfic 9/10/22, 14:23

Descripció

Aproximació a la Filosofia

És molt probable que per a molts dels que comencen aquest curs aquest sigui el primer contacte directe amb la filosofia, i que es
formulin preguntes del tipus “què és això de la filosofia?”, “per a què pot servir?”. Realment no és gens fàcil explicar què és la filosofia.
La paraula “filosofia” ha tingut diferents significats al llarg de la història i mai ningú no li ha atribuït un significat suficientment precís
amb el qual gairebé tothom estigués d’acord. I a més, cal dir que la postura davant la filosofia és tan variada que oscil·la entre aquells
que la consideren un saber fonamental i aquells altres que directament la rebutgen perquè opinen que no té res a veure amb la
realitat quotidiana.

Abans de començar el nostre intent d’explicació farem una advertència prèvia: no és possible, o com a mínim no és gens fàcil,
aprendre filosofia des de fora. Un dels grans filòsofs de la història, Kant, va dir que “no s’aprèn filosofia sinó que s’aprèn a filosofar”.
Dit d’una altra manera, la filosofia és una activitat, i la manera d’aprendre una activitat és fent-la, practicant-la. No serveix de res
aprendre’ns les teories dels filòsofs més importants si no suscitem en nosaltres mateixos l’actitud crítica i la imaginació a partir de les
quals ells les van elaborar. A tall d’exemple, podem comparar l’aprenentatge de la filosofia amb el de la lectura. De res no li serveix a
una persona analfabeta disposar d’un llibre que li ensenyi a llegir; si no sap llegir, no sabrà com fer-lo servir i si ja en sap, no li caldrà.
Com expliquem a algú que no sap llegir què és la lectura? Naturalment que podem fer-ho, però el que realment és útil no és aquesta
explicació sinó ensenyar-li a llegir. I un cop en sàpiga no es preguntarà què és la lectura perquè ho entendrà perfectament. Una cosa
semblant passa amb la filosofia.

«Tota filosofia és una lluita. La seva arma?: La raó. Els seus enemics?: La ignorància, el fanatisme, l’obscurantisme. Els seus aliats?: Les
ciències. El seu objecte?: La totalitat a la que l’home pertany. La seva meta?: La saviesa, la felicitat, però sempre en la veritat. No és
una tasca senzilla, però millor... perquè als filòsofs els encanten els reptes»

André COMTE-SPONVILLE, Invitació a la filosofia (2000)

file:///Users/ainhoaordonezperez/Documents/Bachillerato/Apuntes%202o%20bachi/Tema%201.%20El%20saber%20filosòfic.html Página 2 de 10
Tema 1. El saber filosòfic 9/10/22, 14:23

Taula de continguts

1. Definició de la filosofia

2. El naixement de la filosofia

3. La filosofia i la ciència

4. La filosofia i el coneixement vulgar o ordinari

5. Les branques de la filosofia

file:///Users/ainhoaordonezperez/Documents/Bachillerato/Apuntes%202o%20bachi/Tema%201.%20El%20saber%20filosòfic.html Página 3 de 10
Tema 1. El saber filosòfic 9/10/22, 14:23

1. Definició de la filosofia

És habitual començar per l’anàlisi etimològica de la paraula “filosofia” (recordem que l’etimologia és l’estudi de les paraules atenent al
seu origen). Si bé l’etimologia d’una paraula no ens proporciona una definició suficient, sí que ens l’apropa i ens facilita la comprensió.
La paraula filosofia ve del grec i és un compost de dues veus: filo (φιλο), que significa amor i sofia (σοφια), que significa saviesa. El
significat etimològic de filosofia és, doncs, amor a la saviesa, o tendència i aspiració al saber. Segons una versió llegendària d’aquesta
definició, el que es vol significar és que savi és un concepte excessiu per a l’esser humà, que pot estimar la saviesa, perseguir-la,
apropar-s’hi, però mai arribar a posseir-la completament. 

La filosofia seria, doncs, la recerca de la veritat, però no la seva total possessió. I, en realitat, això és més o menys el que comença sent
per als primers filòsofs: un afany de saber, l’amor a la saviesa, tot i que aviat, ja amb Plató i Aristòtil, el seu significat ens remet a un
esforç metòdic del pensament que intenta construir una teoria racional de la realitat. Segons aquesta primera significació, totes les
investigacions científiques eren ja “filosofia”, i aquesta paraula tenia originalment el mateix significat que la paraula “ciència”.

Amb el que s’ha dit ja es pot deduir que la definició de filosofia com amor a la saviesa és massa simplista. En primer lloc, la filosofia, a
l’igual que el treball, constitueix una praxi, una activitat al servei de la comprensió i la transformació del món. La filosofia, ja des dels
seus orígens, va començar sent una activitat que pretenia entendre el món per a dominar-lo i canviar-lo. En aquesta activitat veiem
un moment suprem de la raó i de la capacitat de l’ésser humà per situar-se adequadament en el món i, almenys des de que va
començar, fa a prop de 3.000 anys, ha estat una constant de la història humana. Cal afegir que la majoria de les qüestions que han
estat resoltes per la ciència i la tècnica han estat formulades per la filosofia.

Aristòtil va dir que l’origen de la filosofia cal buscar-lo en l’astorament, la sorpresa (en castellà “asombro” és potser més contundent).
Però aquesta sorpresa no s’hagués produït sense una descompensació entre l’ésser humà i el món que l’envolta. I segons Karl Jaspers
hi ha tres fonts en l’origen de la filosofia:

L’astorament, la sorpresa davant d’un univers que canvia

El dubte, l’etapa crítica en la que es distingeix l’aparença de la realitat.
La consciència de l’ésser humà de la seva posició en el món enfrontat a situacions que no pot controlar (com per exemple la
mort).

Ja queda dit que no és possible oferir una definició definitiva de filosofia, però no perquè no en disposem de cap. Al contrari, la
filosofia s’ha definit gairebé de tantes maneres com corrents filosòfics o filòsofs hi ha hagut en la història. I malgrat la seva diversitat,
tal com es diu el en text que hi ha a continuació, totes coincideixen i conflueixen en el més essencial. Amb les reserves que implica el
que hem dit fins ara, oferim la següent definició de filosofia:

La filosofia és una actitud reflexiva sobre la naturalesa de l’univers i la condició humana, més enllà de l’especialització científica i de l’actitud
ingènua o natural del coneixement vulgar.

"Filosofar és pensar per un mateix, però ningú pot aconseguir-ho veritablement sense recolzar-se en el pensament d’altres,
especialment en el dels grans filòsofs del passat. La filosofia no és només una aventura; és també un treball que no pot realitzar-
se sense esforç, sense lectures, sense eines. Els primers passos poden ser difícils i desanimen a més d’un. (...)

Què és la filosofia? (...) no és un saber entre els altres: és una reflexió sobre els sabers disponibles. Per això la filosofia no s’aprèn,
deia Kant: només podem aprendre a filosofar. Com? Filosofant nosaltres mateixos: preguntant-nos pel nostre propi pensament,
pel pensament dels altres, pel món, per la societat, per allò que l’experiència ens ensenya, per allò que ens amaga... El que és
desitjable és que durant aquest camí, ensopeguem amb les obres de tal o qual filòsof professional. Si és així, pensarem millor,
amb més força, amb més profunditat. Anirem més lluny i més ràpidament. (...) Ningú no pot filosofar per nosaltres. Òbviament la
filosofia té els seus especialistes, els seus professionals, els seus ensenyants. Però la filosofia no és fonamentalment una
especialitat ni un ofici, ni una disciplina universitària: és una dimensió constitutiva de l’existència humana. Des del moment en
que som éssers dotats de vida i de raó, tots nosaltres, inevitablement, ens veiem confrontats amb la tasca d’articular entre si

file:///Users/ainhoaordonezperez/Documents/Bachillerato/Apuntes%202o%20bachi/Tema%201.%20El%20saber%20filosòfic.html Página 4 de 10
Tema 1. El saber filosòfic 9/10/22, 14:23

aquestes dues facultats. I certament podem raonar sense filosofar (en les ciències, per exemple) viure sense filosofar (en la
ignorància o en la passió, per exemple). Però sense filosofar, no podem en absolut pensar la nostra vida i viure el nostre
pensament: la filosofia és precisament això. (...)

Així doncs, hem de filosofar, hem de pensar tant com puguem i el millor que sapiguem. Amb quina finalitat? Per aconseguir una
vida més humana, més lúcida, més serena, més raonable, més feliç, més lliure... (...)

Què és la filosofia? Hi ha tantes respostes, o gairebé tantes, com filòsofs. Però això no impedeix que aquestes respostes
coincideixin o conflueixin en allò essencial. Per la meva banda, des dels meus anys d’estudiant, sento debilitat per la resposta
d’Epicur: “La filosofia és una activitat que, per mitjà de discursos i raonaments, ens procura la vida feliç”. (...) La felicitat és la meta;
la filosofia el camí. Bon viatge a tothom!"

                                                                                          André Compte-Sponville, Invitació a la filosofia (2000)

file:///Users/ainhoaordonezperez/Documents/Bachillerato/Apuntes%202o%20bachi/Tema%201.%20El%20saber%20filosòfic.html Página 5 de 10
Tema 1. El saber filosòfic 9/10/22, 14:23

2. El naixement de la filosofia

La filosofia va néixer a Grècia, concretament a les costes orientals de la Grècia Jònica, en el segle VI aC. Abans, en algunes
civilitzacions avançades, ja havia tingut lloc un important desenvolupament en l’àmbit del coneixement, però faltava l’explicació de
tots els fenòmens naturals segons sistemes intel·ligibles de lleis naturals. En les societats avançades d’Egipte i Babilònia existien tres
formes bàsiques de coneixement:

1. Coneixements pràctics, indispensables pel domini de la natura, consistents en diverses tècniques, com les de l’horticultor, el
terrissaire, el forjador, etc.

2. Astronomia posicional i medició, obtinguda i desenvolupada a partir de tècniques i problemes pràctics.

3. Els grans fenòmens de l’univers s’explicaven en termes de mites i llegendes que constituïen la concepció oficial de la natura. Com
que els dirigents veien en aquesta mitologia la base necessària de l’ordre social, era custodiada per una sèrie de corporacions
sacerdotals.

La proesa revolucionària del pensament grec va consistir en substituir la interpretació mítica de l’univers per una interpretació
racional del mateix món. De vegades s’ha parlat d’aquest fet com de miracle grec, però en realitat una de les seves característiques fou
precisament l’eliminació de tot element miraculós de la natura i la seva substitució per lleis. El que es va fer és recollir l’herència de la
tradició oriental aportant, però, un element nou i important: la filosofia especulativa. Així el coneixement empíric de les civilitzacions
orientals passa a ser un coneixement eminentment teòric.

Cal afegir que mentre que el saber sistematitzat d’Egipte i Babilònia va ser una tradició transmesa de generació en generació per la
classe sacerdotal, el moviment científic que va començar a Grècia fou totalment laic. Va ser una creació no de sacerdots que
pretenien representar al déus, sinó d’homes que no tenien cap altre base que la d’apel·lar al sentit comú. Ells varen realitzar el primer
esforç per explicar la natura sense demanar ajut a poders sobrenaturals.

Si això va tenir lloc va ser perquè es van donar unes condicions que ho van fer possible. En primer lloc, per aquella època puja al
poder una classe mercantil adinerada que apaivagava les tensions entre nobles i camperols i que va assegurar a Grècia un període de
relativa pau i prosperitat. Aquesta classe estava interessada en el desenvolupament de la tècnica per assegurar la seva pròpia
prosperitat, i és per això que es va donar un cert marge de llibertat ciutadana. Finalment, una característica d’aquest període és,
possiblement per primera vegada en la història, l’absència d’una superstició organitzada que ocupa el poder amb la seva casta
sacerdotal corresponent. En aquestes condicions la filosofia grega (o la ciència, perquè inicialment és més o menys el mateix) és el
resultat de:

Un ric humanisme: la pròpia tradició grega des d’Homer.

Una cultura cosmopolita que els permet aprofitar l’herència oriental.
Una emprenedora activitat mercantil.

D’aquesta manera sorgeix el que es coneix amb una expressió que ha fet fortuna:  el pas del mite al logos. La paraula grega logos
(λoγος) no té una traducció directa al català (o al castellà) i s’acostuma a transcriure. Significa raó i, alhora, llenguatge. Ve a ser la raó
feta llenguatge, comunicació, càlcul, sentit, observació, etc. Un altre concepte emprat pels primers filòsofs era techne (τέχνη). En ell
condensava la projecció del logos sobre les coses, l’art i l’experiència que brollaven de la realitat. Els primers filòsofs no eren només
intèrprets de la realitat, sinó que pretenien incidir sobre el món, modificar-lo i transformar-lo. Podríem dir que s’unien el desig
d’investigar i un afany de llibertat i de creació.

«Quan va sorgir la filosofia a l’antiga Grècia els humans portaven milers d’anys orientant-se en el món i en la vida amb l’ajuda d’un
conjunt de mites tradicionals. En front del mite, acceptat per tradició, els filòsofs pretenien establir un saber crític i racional sobre
l’univers. Aquest intent es mantindria durant dos mil anys i acabaria fructificant en la ciència moderna. Per això un dels sentits més
antics de la paraula “filosofia” és el de “ciència”».J. MOSTERÍN, Grans temes de la filosofia actual

file:///Users/ainhoaordonezperez/Documents/Bachillerato/Apuntes%202o%20bachi/Tema%201.%20El%20saber%20filosòfic.html Página 6 de 10
Tema 1. El saber filosòfic 9/10/22, 14:23

file:///Users/ainhoaordonezperez/Documents/Bachillerato/Apuntes%202o%20bachi/Tema%201.%20El%20saber%20filosòfic.html Página 7 de 10
Tema 1. El saber filosòfic 9/10/22, 14:23

3. La filosofia i la ciència

La filosofia, com s’ha vist, és una preocupació raonada sobre la realitat. El filòsof es planteja els problemes del seu temps i intenta
solucionar-los. Però el mateix podríem dir dels científics. I és que la filosofia i la ciència, com ja s’ha dit, eren antigament una mateixa
cosa, tot i que ja no ho són.

En un primer moment (entre el segle VI aC i el segle XVIII) no hi havia una diferenciació estricta entre les dues disciplines. Això va
canviar, però, amb l’aparició de les ciències naturals (anomenades en un primer moment filosofia natural) a l’època moderna (segles
XVII i, especialment, XVIII). De fet, la filosofia va ser considerada durant molt de temps la ciència fonamental, i del seu nucli es van
anar separant poc a poc diverses ciències particulars, amb noms propis que ja no es confonien amb la filosofia. Podríem dir que les
ciències s’han independitzat progressivament de la mare filosofia.

En l’actualitat està molt clar que la filosofia i la ciència, tot i la seva proximitat, no són la mateixa cosa. La filosofia és un preguntar
radical, la recerca de la veritat total o última (i no, com en les ciències, de tal o qual veritat particular). La filosofia té un caràcter
global, universal, i la ciència està repartida en multitud d’especialitats, cadascuna de les quals s’ocupa de la seva parcel·la de la
realitat amb una metodologia diferent de la filosòfica, que és més especulativa. Aquesta no és la única diferència entre les dues, però
de moment, per al que ara ens interessa, és suficient.

«La ciència actual està fragmentada en un gran nombre d’especialitats. Cada especialitat té la seva pròpia terminologia, la seva
peculiar àrea d’estudi, les seves tradicions metodològiques, etc. Amb freqüència es diu que un científic està filosofant o fent filosofia
quan traspassa els límits de la seva especialitat i fa consideracions més generals que les permeses pel marc metodològic de la
mateixa, o quan tracta d’analitzar amb més calma i exactitud de l’ordinària els conceptes o nocions que utilitza, o quan explicita o
posa en qüestió críticament els cànons metodològics en els que es basa».

J. MOSTERÍN, Grans temes de la filosofia actual

«La filosofia, com tots els altres estudis, aspira primordialment al coneixement. El coneixement al que aspira és aquella classe de
coneixement que ens dóna la unitat i el sistema del cos de les ciències i el que resulta de l’examen crític del fonament de les nostres
conviccions, prejudicis i creences».

Bertrand RUSSELL Els problemes de la filosofia

    

            

file:///Users/ainhoaordonezperez/Documents/Bachillerato/Apuntes%202o%20bachi/Tema%201.%20El%20saber%20filosòfic.html Página 8 de 10
Tema 1. El saber filosòfic 9/10/22, 14:23

4. La filosofia i el coneixement vulgar o ordinari

La filosofia sorgeix, juntament amb la ciència, com s’ha vist, com a intent de superar les limitacions del coneixement vulgar o ordinari,
que assumeix les experiències i els costums i prejudicis vigents d’una manera acrítica. Així, la filosofia sorgiria com un intent d’anar
més enllà de les aparences sensibles i assolir una realitat més profunda i veritable, encara que no copsable explícitament per la
percepció dels sentits. Així, afirmar l’esfericitat de la Terra o mantenir quin és l’origen de tot el que veiem (com van fer els primers
filòsofs i, alhora, científics) és una forma de reflexionar sobre el que hi ha que va més enllà del coneixement vulgar vigent en els seu
moment.

«De fet, el valor de la filosofia s’ha de buscar, en gran mesura, per la seva real incertesa. L’home que no té cap vernís de filosofia
va per la vida presoner dels prejudicis que deriven del sentit comú, de les creences habituals al seu temps i el seu país i de les que
s’han desenvolupat en el seu esperit sense la cooperació ni el consentiment deliberat de la seva raó. Per a aquest home, el món
tendeix a fer-se precís, definit, obvi; els objectes habituals no li susciten cap tipus de problema, i les possibilitats no familiars són
desdenyosament rebutjades. En canvi, des del moment en que comencem a filosofar trobem que fins i tot els objectes més
ordinaris condueixen a problemes, als qual només podem donar respostes molt incompletes. La filosofia, encara que incapaç de
dir-nos amb certesa quina és la veritable resposta als dubtes que suscita, és capaç de suggerir diverses possibilitats que amplien
els nostres pensaments i ens alliberen de la tirania dels costums. Així, el disminuir el nostre sentiment de certesa sobre el que les
coses són, augmenta en un grau alt el nostre coneixement del que poden ser; rebutja el dogmatisme una mica arrogant d’aquells
que no s’han introduït mai a la regió del dubte alliberador i guarda vivaç el nostre sentit de l’admiració, presentant els objectes
familiars en un aspecte no familiar».

Bertrand RUSSELL, Els problemes de la filosofia

file:///Users/ainhoaordonezperez/Documents/Bachillerato/Apuntes%202o%20bachi/Tema%201.%20El%20saber%20filosòfic.html Página 9 de 10
Tema 1. El saber filosòfic 9/10/22, 14:23

5. Les branques de la filosofia

Tal com s’ha dit, a diferència de les ciències, la filosofia té un caràcter universalista i no està justificada una divisió en diverses
branques o disciplines filosòfiques en funció dels continguts que tracta. De què s’ha ocupat i s’ocupa la filosofia? Quins són els seus
objectes. La resposta pot ser una llista increïblement llarga... i incomplerta: no hi ha res humà o real que li sigui aliè. El que fa que sigui
filosofia no depèn del tema tractat sinó de la manera de fer-ho. Tanmateix, donada la complexitat i amplitud de l’àmbit de la filosofia,
la seva didàctica aconsella una divisió i classificació en el que podríem anomenar diverses branques. Aquesta és una pràctica habitual
que aquí també adoptarem.

D’entrada existeix una divisió clàssica de la filosofia que té les seves arrels en una distinció que en l’àmbit del sabers va fer Aristòtil:
La filosofia teòrica, que s’ocupa del coneixement de la realitat. La filosofia pràctica, que s’ocupa de l’acció humana. Partint d’aquesta
distinció, les principals branques de la filosofia són les següents (la classificació no és exhaustiva però sí suficient):

file:///Users/ainhoaordonezperez/Documents/Bachillerato/Apuntes%202o%20bachi/Tema%201.%20El%20saber%20filosòfic.html Página 10 de 10