UNITAT 2: QUÈ PODEM CONÈIXER?

INTRODUCCIÓ.
S’anomena teoria del coneixement, la part de la filosofia que estudia l’estructura, el
fonament i els límits del coneixement humà.
Tradicionalment la teoria del coneixement s’ha identificat amb l’epistemologia (del grec
episteme: “coneixement” o “ciència”), però cada cop més el nom d’epistemologia es
reserva a un tipus molt concret de coneixement (la ciència), mentre que aquest tema se
centra en el procés, la possibilitat i la justificació de l’acte de conèixer.
En la tradició occidental ha estat constant la reflexió sobre la naturalesa del
coneixement i sobre les condicions que el fan possible, fins i tot abans que pel seu
ús. I aquesta temàtica s’ha vist especialment conreada en èpoques en què la fe (en els
déus, en la comunitat, en la tradició, etc.) ha començat a trontollar.
El coneixement és la funció central de la ment i la seva relació amb la lògica d’una banda i
amb les emocions d’una altra sempre han fascinat els humans. Possiblement allò que
explica l’interès continuats dels humans per l’acte de conèixer i per les condicions que el
fan possible, calgui buscar-ho en la nostra necessitat de supervivència més primàriament
biològica – l’antropoide que no sabia si a la cova hi havia un ós tenia molt limitades les
possibilitats de supervivència. Som sapiens perquè conèixer ens fa ser.
Vist a grans trets, es pot considerar que al llarg de la història de la filosofia s’han succeït
dos grans períodes en l’anàlisi del problema del coneixement.
No s’ha entès igual la qüestió a Grècia i en la Modernitat i és important copsar aquesta
diferent aproximació perquè en ella es troba implícita una concepció de la racionalitat i de
la persona en sentit fort.
Dels grecs a l'Edat Mitjana la qüestió que va interessar els filòsofs fou, bàsicament, «què
és l’ésser?» i l’aproximació central a la teoria del coneixement fou de caire metafísic.
L’ésser determinava el coneixement. Per dir-ho de forma més planera: ningú no dubtava
de l’objectivitat de l’acte de conèixer.
Amb i la modernitat apareix la consciència de la subjectivitat humana i la pregunta
sobre el coneixement va modificar-se profundament.
Allò que fascinava els filòsofs moderns ja no era “el ser”, sinó quelcom més complex:
«com el jo coneix l’ésser?»
CONEIXEMENT, CREENÇA I SABER.
Molt sovint utilitzem aquests tres termes entenent-los com a sinònims en el llenguatge
comú. Malgrat que en la quotidianitat es poden intercanviar sense provocar confusions i
amb un significat pràcticament igual, cal fer matisos.
«Conèixer» pot distingir-se de «saber» i, en sentit estricte ha de fer-se. El verb conèixer
indica un contacte conscient amb l'objecte conegut a través de l’experiència i, en concret,
de la percepció, en oposició a saber que és un coneixement per conceptes i idees.
Per dir-ho d’una altra manera, el saber és exclusiu i propi de la persona, mentre que tant
les persones com els animals coneixen.
Pel que fa a la relació entre creure i saber val a dir que són dos termes que al llarg de la
història del pensament s’han distingit enormement. Per a alguns filòsofs els dos verbs són
directament incompatibles. Plató per exemple, distingia radicalment el que formava part
del creure, que anomenava opinió i que no es tractava de coneixement.
Hi ha un altre context en el qual vinculem el verb creure i és quan el relacionem amb
qüestions vinculades a la fe. Així, durant l’Època Medieval, per exemple, la reflexió sobre
el significat i abast del verb creure va ser molt important.
En canvi, el saber sí que formava part del coneixement científic.

PODEM CONÈIXER? TRES HIPÒTESIS: ESCEPTICISME,

RELATIVISME I DOGMATISME
Al llarg de la història del pensament podem trobar-nos diferents escoles i corrents que han
defensat postures molt diverses en relació a la possibilitat de coneixement. Veurem les
tres postures més importants.
A grans trets, així com en el cas de l’escepticisme i el relativisme a partir de llocs diferents
defensen una mateixa idea: no podem conèixer la realitat tal com és, en el cas del
dogmatisme defensa justament el contrari. Segons aquest últim corrent la veritat existeix i
ens és possible conèixer-la.
L’escepticisme
El problema de l’escepticisme és, sens dubte, el que planteja més interrogants en la
nostra tradició cultural. De fet, l’escepticisme només resulta fàcil d’argumentar quan se
l’enfronta al dogmatisme. Per als escèptics resulta impossible un coneixement ferm i
segur sobre qualsevol cosa. En la formulació de l’escepticisme grec més clàssic, com que
tot coneixement s’inicia en la sensació i les sensacions són per elles mateixes fal·libles i
canviants, no es pot tenir mai cap coneixement segur. Vivim en un món fet de creences i
no tenim cap argument últim que ens justifiqui per què una creença és més fonamentada
que una altra.
A l’Antiguitat hi van haver diverses tradicions o escoles escèptiques: la primera i la més
important és la que s’anomena “pirronisme”. Pren el seu nom de Pirró d’Elis.
La paraula catalana escèptic recull d’una manera molt esbiaixada el sentit de l’antic mot
grec “skeptikos”. La “skepsis” significa “recercar”, “observar curosament”, perquè eren
filòsofs que es dedicaven a recercar, a buscar, sense poder donar mai per acabada una
investigació. Els escèptics feien seva la tesi socràtica del “només sé que no sé res” i
pretenien portar-la al seu extrem. Seria millor anomenar-los «recercadors»: per a ells totes
les preguntes havien d’estar sempre obertes. De fet, s’anomenaven a sí mateixos
«aporètics», que vol dir: “persones que no tenen opinió”.

Relativisme
Com a teoria filosòfica, el relativisme ha tingut sobretot una gran vigència en la filosofia
moral i en la concepció de la veritat com a criteri obert. En l’Antiguitat, Protàgoras un
filòsof grec, amb la seva frase «la persona és la mesura de totes les coses» inaugurava el
relativisme. Amb aquesta frase es dona una interpretació relativista el món i això ha de ser
una font inevitable de conflictes perquè allò valuós per a uns pot no ser-ho per a uns altres
i allò important avui pot esdevenir insignificant demà.
El problema que planteja el relativisme subjectivista o individual és bàsicament moral: si
cadascú fos irreductiblement diferent no seria possible cap valoració moral universal.
Actualment, però, els arguments relativistes no fan referència tant a la diferència
intrínseca entre els individus com a la suposadament impossible traducció dels models
culturals. Un relativista creu que hi ha tantes veritats com societats o comunitats
específiques han reflexionat sobre la veritat. Hi hauria, doncs, veritats de la comunitat
científica, de la classe política, de les diverses societats,...o, fins i tot, “veritats de fe” que
es justificarien senzillament perquè funcionen, perquè són acceptades per una
determinada comunitat o perquè al seu voltant s’ha construït un consens tàcit o explícit.

Dogmatisme.
El dogmatisme és una posició filosòfica que afirma la possibilitat de l'ésser humà
d'accedir de forma total i segura al coneixement ple de la realitat que ens envolta. Planteja
així una visió molt optimista sobre les capacitats humanes del coneixement científic. Un
dels filòsofs que es consideren dins del dogmatisme és el francès Descartes, qui confiava
plenament en què la raó humana, a través d'un mètode correcte, pot accedir a la veritat.
Descartes va plantejar que la primera veritat a la qual tenim accés i que és completament
indubtable, és l’existència del jo. Descartes té una frase molt coneguda que expressa
aquesta idea: penso, llavors sóc. Segons ell, cap argument propi de l’escepticisme pot
tombar aquesta veritat ja que si dubtes que sigui veritat, és perquè penses i, si penses,
inevitablement existeixes,
Aquesta visió doncs, s'enfronta amb l’escepticisme, que planteja la impossibilitat de
l'accés total al coneixement.
QUÈ ÉS LA VERITAT?
Podem definir en què consisteix la veritat? Si existeix la veritat, la podem conèixer? La
veritat és igual per a totes les persones a tot arreu? Hi ha alguna manera de saber amb
seguretat que allò que coneixem és cert?
Totes aquestes preguntes i moltes altres de semblants no només formen part de l’àmbit
d’estudi dels epistemòlegs/es, també són reflexions que en major o menor mesura es fan
les persones.
Si reflexionem sobre la veritat ens n’adonarem que el problema és més difícil del que
sembla.
En certes societats es sol considerar que la veritat és el criteri d’autoritat. També
s’accepten com a veritables aquelles creences que han perdurat per tradició al llarg dels
anys i que sempre s’han transmès de generació en generació.
Aquesta interpretació tradicional de la veritat no admet crítiques ni qüestionaments
racionals. En canvi, la filosofia, que es caracteritza per emprar la raó, ha mirat de trobar
altres maneres d’aproximar-se a la veritat.
El terme grec per anomenar veritat és aletheia, que originàriament significava
«desvetllament», que subratlla la necessitat d’aprofundir, d’anar més enllà d’allò ocult pel
vel de les aparences. A això s’afegeix el sentit de la paraula llatina veritas que prové de
verum, que significa «exacte», «complet».
El terme veritat és un terme que podem utilitzar en contextos molt diversos. Comencem
per establir, dins la filosofia, tres òptiques diferents des de les quals parlem de veritat.

Ens hauríem de plantejar si cal dir

sempre la veritat. En algunes
ocasions no seria millor mentir per
tal de fer el bé?

—Si plou agafaré el paraigües.

—Ara mateix plou.
—És veritat, necessito el
paraigües!

És veritat que la capital de Turquia

és Ankara perquè ho he vist en un
nou atles.
CRITERIS DE VERITAT.
Si volem diferenciar allò veritable d’allò fals, necessitem aplicar alguna manera de jutjar
que ens permeti determinar què és la veritat. En la història del pensament, els filòsofs han
proposat diferents procediments per determinar què és veritable i què és fals. D’aquests
procediments en diem criteris de veritat.
La veritat com a correspondència.
El criteri de la veritat com a correspondència sosté que una afirmació és veritable quan el
que diu correspon amb la realitat. És a dir, al veritat com a correspondència explica la
veritat com una propietat dels enunciats, consistent en una relació de coincidència entre
l’enunciat i el fet, o entre el pensament i la realitat. Normalment, s'entén que un enunciat
correspon als fets, o a la realitat, si el seu significat ens descriu els fets tal com els
coneixem o interpretem.
El criteri de l’evidència.
El criteri de veritat com a evidència afirma que alguna cosa és veritable quan resulta
absolutament impossible dubtar-ne.
Un dels representants d’aquesta línia va ser Descartes. Per al filòsof francès la veritat ha
de ser evident i indubtable i això només ho podem arribar a establir a partir de la raó.
La primera veritat evident i indubtable per a Descartes és la veritat del jo a la qual arriba a
partir de la famosa frase: penso, llavors sóc.
Descartes ens diu que no podem dubtar de la veritat d’aquesta evidència ja que si dubtem
és justament perquè pensem i inevitablement si pensem, és que existim.
La veritat com a coherència.
El criteri de veritat com a coherència defensa que una afirmació és veritable quan no és
contradictòria i quan encaixa amb altres veritats.
Veiem-ho a partir d’un exemple. Prenem l’afimació matemàtica «el 17 és un número
primer». Com podem saber si aquesta proposició és veritable o és falsa? Hauríem de
veure si allò que afirma contradiu allò que ja sabem sobre els números primers o, si al
contrari, coincideix amb els nostres coneixements previs. Sabem que els primers només
són divisibles per 1 i per si mateixos. El número 17 compleix aquesta condició, per tant,
diem que és veritable.
La veritat pragmàtica.
El criteri pragmàtic té en compte les conseqüències pràctiques que es deriven del fet
d’acceptar una afirmació com a certa.
Com enfoca la veritat un filòsof pragmàtic? Imaginem-nos que volem saber si una teoria
és certa o és falsa. Un pragmatista es fixaria en les conseqüències pràctiques que es
deriven d’aquesta teoria i miraria de comprovar si es verifiquen en la realitat. Si és així, la
teoria es pot considerar veritable.
La veritat com a consens.
Aquesta és una teoria que té com a filòsof més representatiu a Jürgen Habermas. Segons
aquest autor el fonament per afirmar que una cosa és veritable rau en l’acord que resulta
d’un procés de diàleg desenvolupat en condicions adequades.
Per tal que el diàleg sigui vàlid cal que sigui obert a la participació de totes les persones
interessades, que han de tenir la possibilitat d’expressar la seva opinió amb llibertat i
sense cap tipus de coacció.
La teoria consensual té molta repercussió en l’ètica i la veurem amb més profunditat quan
treballem les teories ètiques.