Institut S.

Sobrequés Tema 3: PLATÓ Montserrat López

1. Dades biogràfiques i obres principals.

2. La teoria clàssica de les Idees

2.1. Motivacions
2.2. De Sòcrates a Plató
2.3. Influències
2.4. Les Idees
2.5. El mite de la caverna: realitat i coneixement

3. La doctrina de l’ànima

3.1. Consideracions prèvies

3.2. El mite del Fedre
3.3. Eros segons el Banquet
3.4. Proves sobre la immortalitat de l’ànima: Fedó
3.5. Parts o potències de l’ànima

4. Ètica i política

5. Apèndix:

5.1. L’etapa crítica: la revisió de la teoria.

5.2. El Fedó segons Guardini.

______________________________________________

Res millor, per considerar la importància del nostre autor, que recordar les paraules de
Whitehead:

Tota la història de la filosofia són notes a peu de plana de l’obra de Plató

!

Com és evident, no tots els filòsofs posterior són platònics, però segurament és cert
que, en els diàlegs d’aquest autor, els personatges proposen com a tema de discussió
alguna de les principals teories filosòfiques, ni que sigui esbossada somerament. Això
és el que es comenta, per exemple, en relació al Banquet i la teoria freudiana.1

De la mateixa manera, la tradició ha tendit a considerar Plató i el seu deixeble Aristòtil

com els filòsofs més influents de l’Antiguitat; de fet, hi ha qui afirma que tots som, de
mena, més aviat platònics o més aviat aristotèlics. Aquesta imatge queda ben
il·lustrada en el fresc de Rafael anomenat L’escola d’Atenes.

1
Recordeu que Freud és el credaor de la psicoanàlisi i que va viure entre 1856 i 1939.

!1
Institut S. Sobrequés Tema 3: PLATÓ Montserrat López

Fixem-nos, primer de tot, que les dues figures centrals representen els nostres filòsofs,
manera de mostrar-ne la importància i la influència. Igualment, en el detall infra,
observem els gestos tòpics: l’idealista Plató assenyala cap a dalt, mentre el deixeble
Aristòtil, més realista i més empirista, mostra davant seu.

1.La vida de Plató (427-347 a.C)

De fet, Plató no és el veritable nom, sinó el

renom d’Aristocles, atenenc d’origen
aristocràtic que va ser anomenat així no sabem
ben bé si per les seves amples espatlles o pel
seu ample front.
Quan va néixer, feia poc que havia començat
la guerra del Peloponès i durant la seva
infantesa el règim democràtic es va anar
degradant. El 404 a.C, quan ell té 23 anys, Esparta guanya la guerra al seu país i
imposa a Atenes un règim autoritari que es farà responsable de tota mena de crims,
rancors i excessos: els anomenats Trenta tirans. Poc després, ja ho sabem, tornà la
democràcia, però aquest règim polític no va ser mai més allò que havia estat a l’època
de Pèricles.
Un xic abans, quan el jove Plató tenia 20 anys, havia conegut Sòcrates, de qui es fa
deixeble fins la mort del mestre, el 399 a.C, quan Plató en té 28.
Impressionat pel judici i l’execució del seu mestre, Plató abandona la seva pàtria i se’n
va cap a Megara, on va estudiar amb el filòsof eleàtic Euclides. Després seguí camí
cap al sud d’Itàlia, a Tarent, on coneix el pitagòric Arquites, que governava la ciutat.
Amb 39 anys intenta el seu primer govern filosòfic a Siracusa, però és finalment
expulsat i venut com a esclau. És rescatat per un conegut i torna a Atenes, on funda l’
Acadèmia, la primera gran escola de l’Antiguitat, organitzada de forma sistemàtica,
amb aules i biblioteca. Era l’any 387a.C. Segons s’explica, en ella se seguien estudis
de matemàtiques durant els cinc primers anys, per acabar amb cinc anys més de
filosofia. Era famosa la inscripció de l’entrada, on podia llegir-s’hi: “Que no entri aquí

!2
Institut S. Sobrequés Tema 3: PLATÓ Montserrat López

ningú que no sàpiga matemàtiques”. L’escola va ser tancada segles després, l’any
529, per l’emperador bizantí Justinià.
Plató, obsessionat pel seu ideal polític, va fer encara dos viatges més a Sicília, on de
nou va fracassar. Amb 80 anys el retrobem a Atenes, on va morir el 347 a.C.

2. L’obra

L’obra platònica és una de les més completes i influents de l’Antiguitat; està constituïda
per uns 20 diàlegs autèntics i algunes cartes. Ell crea un estil nou d’exposició no
sistemàtica: el diàleg. Ja que el seu pensament evoluciona, és molt important situar
cronològicament les seves obres, que s’organitzen i divideixen de la següent manera:

1. Època de joventut (393-389 a.C)

(Problemàtica) Problemes a l’hora de definir la virtut: Recerca de la precisió de
certs termes. Preocupacions ètiques. Socratisme. Finals oberts. No hi ha
referència a la teoria de les Idees. Apologia de Sòcrates, Critó, Protàgores,
Trasímac (llibre I de la República), Eutifró, etc

2. Època de transició (388-385 a.C)

(Problemàtica) Primer viatge a Sicília. Temes presocràtics, sobretot òrfico-
pitagòrics. Preexistència i immortalitat de l’ànima. Primers esbossos de la teoria
de les Idees. Gòrgies, Menó, Cràtil etc

3. Època de maduresa (385-370 a.C)

(Problemàtica) Teoria de les Idees. Organització de l’estat. Teoria de l’amor. Grans
mites. Banquet o de l’amor, Fedó o de la immortalitat de l’ànima, República o de
la Justícia, Fedre o de la bellesa.

4. Època de vellesa (369-347 a. C)

(Problemàtica) Segon i tercer viatge a Sicília. Problemes lògics de la Teoria de les
Idees. Abandó de qüestions metafísiques. Doctrines pitagòriques. Teetet,
Parmènides, Sofista, Polític, Timeu, Lleis, etc
!

2. La teoria clàssica de les Idees

2.1. Motivacions

La teoria platònica va néixer sota la influència de dos motius relacionats entre si:
a/ d’una banda, continuar l’obra socràtica,
b/ de l’altra, defensar la ciutat-estat com a unitat política, econòmica i social
independent.
Ja al segle V a.C hi havia motius interns a la pròpia democràcia que feien perillar
l’ordre establert. Per què? Per entendre-ho ens cal recordar que, en primer lloc, pels
grecs, estat i religió eren el mateix, de manera que les festes religioses eren festes
oficials, la participació era considerada com un deure ciutadà. La religió clàssica dels
grecs no és un assumpte personal, no és una qüestió de consciència, com ho és ara
per a nosaltres. A més, l’ordre social, basat en l’acompliment de les lleis, es basava en
el seu immutable origen diví. Finalment i en conseqüència, discutir la religió tradicional,
com ho havien fet alguns filòsofs presocràtics, era discutir, també, l’ordre social
establert.

!3
Institut S. Sobrequés Tema 3: PLATÓ Montserrat López

I aquest atac va ser, en l’àmbit del pensament, triple:

1/ de la filosofia natural per la seva crítica a l’antropomorfisme,
2/ de la sofística per la defensa del convencionalisme,
3/ del misticisme, ja que els òrfics deien que la religió afectava l’ànima individual i no
constituïa un deure estatal.
En aquest moment, doncs, Plató té dues opcions : o acceptar que la polis és una
cossa passada, anacrònica, o utilitzar els seus coneixements per defensar-la. És clar
que el nostre filòsof va escollir la segona possibilitat i avui encara hi ha qui l’anomena,
per això, “reaccionari”2
En qualsevol cas, hem de tenir en compte que tots aquests aspectes van lligats i que
la teoria de les Idees és la resposta de Plató a la qüestió ètica, política, religiosa i
també metafísica.

Punt de partida: Educació dels

La preocupació ètica, governants: recerca de
aconseguir la virtut i la veritat, la justícia, la
la felicitat de l’ésser bellesa etc La teoria de les Idees:
humà. Ontologia: existeixen certes
realitats eternes o Idees.
Epistemologia: el
La Veritat coneixement vertader és
existeix i n’és el de les Idees.
possible el
coneixementnt
La política.
Assolir la justícia i
l’harmonia de la
societat Religió: concepció
òrficopitagòrica de l’ànima
!

La de Plató és una teoria que vol combatre la concepció sofística de l’home i de la

cultura, el relativisme i l’escepticisme (és a dir, tot allò que nosaltres hem anomenat
heraclitisme). Va partir de les idees de Sòcrates, però les transformà de tal manera
que al final de la seva obra resultaven quasi irreconeixibles.

2.2. De Sòcrates a Plató

Interessa, doncs, defensar la polis i la possibilitat de coneixement, la Veritat absoluta.

Quant a la primera qüestió en farem prou amb recordar que, a la República, se li

pregunta a Sòcrates per la felicitat personal de cadascú i la seva resposta és

La finalitat en fundar la ciutat no va ser oferir una felicitat especial a una classe
determinada, sinó a tota la ciutat
!

2
És el cas de Popper, per exemple.

!4
Institut S. Sobrequés Tema 3: PLATÓ Montserrat López

No és, doncs, estrany que l’heroi del platonisme sigui Sòcrates: recordem que el savi
d’Atenes bevia la cicuta mentre els seus amics preparaven la fuga; recordem que ell
no va voler fugir perquè era un bon ciutadà, s’estimava Atenes i, així, havia de complir
les seves ordres encara que les trobés injustes i afectessin la seva vida.
En relació a la qüestió del coneixement, ens cal recordar quin va ser l’ensenyament
del mestre: s’havia de definir i comprendre els termes universals (la bellesa, la justíca,
el valor).
Però hi ha unes objeccions que a Sòcrates, poc interessat per les qüestions teòriques,
no li preocupaven:
1/ Sòcrates suposa que la Justícia, la virtut etc existeixen a part dels actes concrets i
individuals on es manifesten.
Però, existeixen la justícia i la virtut absolutes?, existeixen fora dels actes justos
particulars? I, si no és el cas, per què Sòcrates segueix preguntant?

En què es fonamenta la seva recerca?

2/ Sòcrates parlava sempre de “tenir cura de l’ànima”.

Pels grecs, de caràcter molt positivista, la psyché no era massa interessant. A Homer,
per exemple, era una mena de vapor que emanava del cos, la seva eficàcia depenia
d’ell. Quan el cos moria, la psyché entrava en una existència pàl·lida, sense força ni
pensament.
S’havia, en resum, de crear tota una nova teoria per explicar la importància i la
naturalesa de l’ànima.

Veiem, en conclusió, que Plató havia de desenvolupar tota una nova teoria per fer front
a la crítica; una teoria que no oblidés cap dels dos aspectes:

ni el moral, ja tractat pel mestre;

ni el metafísic, no desenvolupat per Sòcrates

Veiem en un esquema el resum de la influència de Sòcrates en la teoria platònica.

DE SÒCRATES A PLATÓ

- Intel·lectualisme moral que Plató accepta i a més aplica a la política.

- Concepció de l’educació i de la dialèctica* socràtiques.
- Recerca de les definicions essencials, que Plató convertirà en Idees.
- Concepció absolutista, universalista, de la Veritat i dels valors morals

PLATÓ DONARÀ UN FONAMENT METAFÍSIC I RELIGIÓS A

LA RECERCA SOCRÀTICA

!5
Institut S. Sobrequés Tema 3: PLATÓ Montserrat López

*Dialèctica: mètode d’investigació de la Veritat que es

basa en el diàleg entre mestre i deixeble amb l’objectiu
d’aconseguir-la. La paraula dialèctica prové del mot
diàleg, en grec dia-logos; és a dir, recerca a través del
logos, de la raó i el llenguatge.

2.3. Altres influències

- L’aporia entre Parmènides i Heràclit.

Plató coneixia les teories d’Heràclit en la versió simplista de Cràtil, amb qui havia
estudiat: ser és canviar.
Però Plató n’estava en contra ja que, per a ell, el canvi era dolent: com Sòcrates
havia dit, els valors no poden ser relatius i canviants, hi ha d’haver quelcom
d’universal i immutable; és a dir, perfecte.
Per això, Plató considerararà Parmènides com el seu mestre. El filòsof d’Elea
havia dit que l’ésser és estable, etern, absolut i immutable.
Ara bé, com podia negar absolutament l’evidència dels sentits, la pluralitat, el
canvi?
D’una banda, sols allò immutable pot fonamentar el coneixement, però, si es nega
la realitat del món físic, la ciència serà coneixement de si mateixa, la ciència serà
pura lògica, tautologia: A és A. Segons Parmènides no es pot pensar ni dir “A és B”
perquè introdueixo així la diferència, la diversitat, el no ser.
Com veurem, la resposta de Plató a aquest dilema serà, un cop més, la teoria de
les Idees.

- La influència pitagòrica

Molt important en la teoria platònica és la seva

formació matemàtica. Les matemàtiques, diguem’ho
així, li van permetre des de jove DISTINGIR ENTRE
LA VERITAT ABSOLUTA I LA REALITAT EMPÍRICA ja
que els nombres se m’imposen, no són subjectius,
però no semblen existir empíricament.
La seva absolutesa sembla exigir un tipus de realitat
diferent de la quotidiana.
Plató va anomenar a aquest tipus de realitat absoluta,
objectiva i no empírica IDEES o FORMES.
La influència pitagòrica és igualment influent en la
qüestió de l’anima.

En forma d’esquema:

!6
 Institut S. Sobrequés Tema 3: PLATÓ Montserrat López

TRIPLE CONFRONTACIÓ DE LA FILOSOFIA GREGA QUE PLATÓ,

AMB LA TEORIA DE LES IDEES, TRACTÀ DE SUPERAR

HERÀCLIT PARMÈNIDES
(mobilisme) (immobilisme)

PITÀGORES
DEMÒCRIT (espiritualisme)
(materialisme)

SÒCRATES
SOFISTES (universalisme
(relativisme) ètic)
PLATÓ:
TEORIA DE LES
IDEES

MÓN SENSIBLE MÓN DE LES IDEES

(aparent) (real)

A/ En el món sensible val el mobilisme d’Heràclit, el materialisme de Demòcrit, el

relativisme dels sofistes: en ell tot és material, relatiu, mòbil (Es capta a través dels
sentits del cos).

B/ Però no tota realitat és sensible: existeix també el món de les Idees, el vertader (Es
capta a través de la raó de l’ànima).

C/ En el món de les Idees no val ni el mobilisme d’ Heràclit, ni el materialisme de

Demòcrit ni el relativisme dels sofistes: les Idees són immòbils (eternes), immaterials i
universals.

2.4. Les Idees

Què són, doncs, aquestes Idees que constitueixen el concepte central del platonisme?
Sembla que el deixeble de Sòcrates va afirmar l’existència indubtable, tot i que
invisible, d’un tipus de realitat diferent de la sensible. En fer-ho, distingeix entre dos
tipus de realitat: la sensible i la intel·ligible, les coses i les Idees respectivament. Tot i
que els exemples més famosos que el filòsof utilitza fan referència a Idees de taules o
cavalls, sembla que el vertader platonisme admet, sobretot, tres tipus d’Idees; que
constituirien l’arjé dels presocràtics, la veritat universal cercada per Sòcrates i l’ésser
etern exigit per Parmènides:

- les Idees matemàtiques (per exemple, la veritat del teorema de Pitàgores)

- les Idees de valors (per exemple, el Bé, la Justícia, la Pietat)

!7
Institut S. Sobrequés Tema 3: PLATÓ Montserrat López

- les Idees de relacions (la igualtat, la superioritat)

Tornem, doncs, a plantejar la pregunta:

QUÈ ÉS UNA IDEA PLATÒNICA?

Una Idea és un objecte ideal, diferent de les coses sensibles, però més sòlid, més
estable, que l’objecte sensible;
una idea és, doncs, un universal (la justícia en general i no pas els actes o les
persones justes en particular);
una idea, a més, es troba en la ment del subjecte, on hi apareix, però no en depèn
perquè se li IMPOSA.
Les Idees són, doncs, objectives (i no pas subjectives), autòctones (i no pas
dependents), absolutes (i no pas relatives) i necessàries (i no pas contingents).
Les Idees existeixen absolutament i la seva existència NI depèn de les coses que les
realitzen NI depèn de les ments que les coneixen.
!

Anem a veure a continuació alguns dels arguments que troba Plató per demostrar que
les Idees han d’existir o, si voleu, no poden no existir (tot i que, ja ho hem dit, no són
visibles pels ulls del cos, sinó comprensibles per la raó de l’ànima).
En el Fedó (o de la immortalitat de l’ànima) es parla de les relacions:

Parlem de coses diferents, se’ns diu allà, que són més o menys iguals, i això ho fem
sense haver vist mai dues coses exactament iguals. Si no sé què és la igualtat en si
(universal), com puc parlar de coses més o menys iguals (els particulars)? Com podria
tenir la idea d’allò que mai no he vist amb els sentits? Heus aquí la qüestió plantejada
epistemològicament, des de la teoria del coneixement.
D’altra banda, si jo dic que la idea és subjectiva, mental, resultaria que es considera
menys real allò que té les característiques de la perfecció (les idees són estables i
úniques) mentre que la realitat (física) tindria els atributs de la imperfecció (canvi,
pluralitat, diversitat). Seria paradoxal! Aquí tenim la qüestió plantejada ontològicament,
des de la teoria sobre la realitat.

El mateix problema ens trobem quan parlem de valors:

Faig judicis sobre actes diversos, anomenant-los més o menys justos. Com puc fer-ho
si no tinc, ja, la idea, el concepte universal, de justícia? Perquè resulta evident que no
he vist mai LA justícia (en si), sinó només actes, persones, més o menys justos.

!8
Institut S. Sobrequés Tema 3: PLATÓ Montserrat López

INTERPRETACIÓ FILOSÒFICA DE LA TEORIA DE LES IDEES

Plató respon a la pregunta sobre l’arjé afirmant que l’única i vertadera realitat
correspon a les Idees i que els objectes sensibles, aquells que podem veure i tocar,
són meres il·lusions, ombres d’aquestes idees.
El seu plantejament és, doncs, clarament dualista, i d’aquí la major part dels
problemes lògics de la seva teoria. En qualsevol cas, la dificultat rau en l’explicació
sobre la naturalesa i existència d’aquestes Idees, ja que resulten poc evidents per al
sentit comú. De fet, la teoria platònica s’anomena idealisme (perquè s’atorga la realitat
vertadera a les Idees) o realisme de les Idees (perquè les Idees no són mentals, sinó
reals, autònomes, extramentals) i resulta tan allunyada del sentit comú que Plató
necessita mites per fer-se entendre. Però la seva solució no és només mítica, sinó
estrictament filosòfica. El millor, per entendre-la, és situar-la entre les altres. Veiem-ho.

La pregunta podria plantejar-se de manera ben senzilla: quina realitat correspon a

termes universals com “la justícia”, “la igualtat” o, simplement, “la taula”? És evident
que, a través dels sentits, el món és plural, canviant, efímer, mentre que aquests
termes universals es refereixen a un concepte únic i permanent (D’homes n’hi ha molts
i diferents, però el concepte o idea d’home és un i es manté idèntic).
Les respostes possibles a aquesta qüestió poden agrupar-se entorn d’aquestes tres
posicions:

A/ el nominalisme radical.
La idea no és altra cosa que una paraula (nomen, en llatí) que aplico a tots els
objectes entre els quals hi veig semblances. De fet, però, com que tot subjecte és
radicalment diferent, hauríem de tenir un munt de paraules (ja ho fem amb les
persones –en Joan, la Marta etc) ; és per economia del llenguatge que no ho fem.
Plató considerava nefasta aquesta postura, que duia al convencionalisme i al
relativisme (Gòrgies, Protàgores).
Nominalistes més o menys radicals seran també Guillem d’Occam (al segle XIV),
David Hume (al segle XVIII) i Friedrich Nietzsche (al segle XIX).

B/ El conceptualisme
Creu també que la realitat està formada per individus que percebem amb els sentits.
Ara bé, alguns d’aquests individus comparteixen unes característiques que la nostra
intel·ligència és capaç de separar mentalment. Doncs, les idees o conceptes
existeixen, però sols a la ment. Els conceptes són posteriors a les percepcions
sensibles.
Aquesta serà la sol·lució aristotèlica, la més propera al sentit comú.

C/ El realisme de les Idees

És la proposta platònica. Per a ell, si jo puc dir “A és igual a B”, “A és més just que B”,
“C és un ésser humà” és perquè, de fet, jo tenia aquestes idees abans de conèixer
casos particulars i empírics (d’objectes similars, de fets més o menys justos, de
persones concretes). Les Idees platòniques són immutables i eternes, tenen tots els
atributs que Parmènides exigia perquè la realitat fos i, així, fos també possible el
coneixement. (Recordem que “Només el semblant coneix el semblant”).
És cert, com creia Heràclit, que en el món empíric tot varia, tot passa, tot és relatiu,
però el món de les idees és immutable : la bellesa en si, la justícia en si, existeixen
abans que els meus actes justos, que les meves belles obres. I seguiran existint quan
no quedi rastre ni de mi ni de les meves obres.

!9
Institut S. Sobrequés Tema 3: PLATÓ Montserrat López

I, així, ja tenim plantejat l’esquema platònic :

EL MÓN INTEL·LIGIBLE (Idees)

dos tipus d’existència -----------dualisme---------------------------------

EL MÓN SENSIBLE (coses, objectes empírics)

Per fer-se entendre, Plató utilitza sovint mites, com ja hem dit. El més conegut és el de
la caverna, que desenvoluparem al proper punt.

2.5. El mite de la caverna: realitat i coneixement.

A la República, llibre VII, trobem l’exposició més completa de la seva teoria del
coneixement, amb correlació amb la seva teoria sobre el ser, sobre la realitat.

Després de la lectura (…), podem fer-ne la interpretació:

Els homes encadenats, d’esquenes al foc, representen la humanitat,

ells només veuen ombres i creuen que són les coses: les ombres il·lustren la realitat
sensible, com les coses la realitat intel·ligible,
l’esclau alliberat representa el filòsof,
la foscor de la cova és la ignorància com la claror el coneixement,
la dificultat que troba l’home alliberat per sortir de la cova i adaptar-se a la llum
representa el dur camí cap al coneixement vertader,
finalment, el sol representa la Idea suprema, el Bé.

Segons això, l’ànima ascendirà des de

1/ la visió irreal, que correspon a les ombres,

2/ la percepció sensible, que correspon a les imatges,
3/ el coneixement intel·lectual que correspon a les entitas matemàtiques,
4/ fins al principi suprem del valor i de l’ésser : el Bé (font de tota realitat i tot
coneixement).

!10
Institut S. Sobrequés Tema 3: PLATÓ Montserrat López

1/ Representació, fonamentada només en l’experiència

sensible. (Els pals submergits dins l’aigua són torts)
Dóxa, opinió (es
basa en
l’experiència)
2/ Creença raonable, també basada en l’experiència
sensible, però, ja, crítica (Observacions acurades, hipòtesis
explicatives)

3/ Raonament discursiu, que parteix d’hipòtesis. Necessita com

ajut de representacions sensibles. Fa de pont entre aquest
coneixement i l’intel·lectual
!

Epistéme o
ciència (es
basa en la 4/ Intuïció, saber absolut, directe, de les Idees. S’hi arriba a
raó) través de la dialèctica, mètode d’anàlisi conceptual.

Les Idees són, en resum, l’essència de les coses, la seva part real i immóbil, l’única
accessible al vertader coneixement. Perquè les Idees són immutables i eternes,
constitueixen l’únic objecte possible de la ciència i, alhora, la possibilitat mateixa de la
seva existència. Altramen dit, sense Idees, la ciència, el coneixement, no seria
possible perquè no tindria cap fonament.

Les Idees són, també, la CAUSA del món sensible. Ara bé, com és evident, no parlem
ara d’una causalitat material, sinó formal: la idea és l’exemple de la cosa sensible.
És per això que Plató ens parla d’una relació entre els dos mons, tot i les seves
diferències.

Direm que les coses són en tant que participen de les Idees. En un esquema-resum :
Cosmos noetós, perfecte i intemporal Model, realitat

TEORIA DE LA PARTICIPACIÓ

Cosmós aiscetós, imperfecte i efímer Còpia, ombra

!11
Institut S. Sobrequés Tema 3: PLATÓ Montserrat López

Món intel·ligible Món sensible

_______________________________________
Les Idees Les coses
_______________________________________
Úniques Múltiples
Són en si són per participació
Intel·ligibles sensibles
Eternes peribles
Immutables canvien
Models còpies
!

Segons el Timeu:

a/ Hi ha un model: el món ideal

b/ Hi ha una còpia: el món sensible
c/ Hi ha un artífex: ha fet la còpia servint-se del model
d/ El món intel·ligible –el model- i l’artífex són eterns
e/ El món sensible –la còpia- ha estat engendrat.
!

Només ens queda, per finalitzar aquesta llarga descripció del concepte central del
platonisme, les Idees, comentar la problemàtica entorn de la Idea suprema, el Bé,
simbolitzat pel sol en el mite de la caverna.

Començarem dient que la unitat del Bé és hereva del monisme de Parmènides i

prefigura, alhora, la temàtica monoteista del cristianisme.

La qüestió és que, en l’obra de Plató, el Bé és tractat de dues maneres diferents: de

vegades és una Idea, d’altres una supraidea. Per què ho diem, això? Doncs perquè el
Bé és descrit com el fonament de totes les Idees, com la Idea suprema, com la causa
de la causa, com a causa primera; les Idees, se’ns diu, són perfectes en la seva
parcialitat, necessiten el Bé per tal de ser reals.

Com que la Idea se’ns ha presentat com la raó del ser i del coneixement de tot, la
conclusió semblaria ser que el Bé es troba necessàriament més enllà de la realitat i del
coneixement. Per això Plató parlarà d’ “il·luminació irresistible” o de “naturaleses
divines” per descriure el coneixement i els coneixedors del Bé, respectivament. Tot
plegat sembla portar el nostre autor cap al misticisme, cap a la religió. No és gens
estrany que la metàfora del sol fes fortuna: ell és la font de tota llum, però justament
per això resulta invisible per als humans ja que no podem mirar-lo sense perdre la
vista, sense enlluernar-nos.

!12
Institut S. Sobrequés Tema 3: PLATÓ Montserrat López

3. La doctrina de l’ànima

3.1.Consideracions prèvies

Si, a l’apartat anterior, hem intentat aclarir què són les Idees i com fonamenten alhora
la realitat i la ciència, aquí ens toca parlar de l’altra tesi platònica per excel·lència:
l’existència i la naturalesa de l’ànima. Fixem-nos que aquesta doble afirmació –
l’existència d’Idees i l’existència d’ànimes- justifica l’idealisme i l’espiritualisme de
Plató, és a dir, el seu immaterialisme.
És doncs evident que aquestes dues tesis estan relacionades i la millor manera de
demostrar-ho és seguir l’exposició de la teoria del coneixement platònica. Si ens
preguntem, què és conèixer per a Plató?, la resposta més breu dirà:

CONÈIXER ÉS RECORDAR

TEORIA DE LA REMINISCÈNCIA

La teoria de la reminiscència constitueix, així, la resposta platònica a la qüestió

gnoseològica i és per això que, seguint-lo, ens veiem obligats, com ell, a passar de la
teoria del coneixement a la doctrina de l’ànima.
Fixem-nos que, si conèixer és una funció racional i no corporal, ja que recordem amb
la ment, també és cert que conèixer és, doncs, reconèixer. Això significa que la realitat
(la vertadera) apareix (en el món empíric) així: OBLIDADA3.
La pregunta és, ara: com és possible que l’ànima pugui recordar les Idees? La
resposta diu que hi ha una comunitat d’essència entre aquestes dues realitats: l’ànima
i la Idea no són ben bé el mateix, però estan fetes de la mateixa pasta, pertanyen, en
origen, al mateix món.
És el moment en què Plató dóna un fonament metafísic a la doctrina del mestre
Sòcrates. Per fer-ho aprofita la teoria d’una religió: l’orfisme, que ell havia conegut a
través del pitagorisme.
De fet, l’elaboració d’una teoria sobre l’ànima porta Plató a recollir dues tradicions:

1/ per a la primera, l’ànima és principi vital, causa de vida i de moviment;

2/ per a la segona, l’ànima és quelcom transcendent, místic.

No és difícil veure que la primera representa l’ànima com lligada al cos, però, en la
segona, l’ànima sembla independent (o més independent).
Plató va adoptar també varis dels mites grecs per explicar l’origen i el destí de les
ànimes en aquest món i en l’altre (ja vist a Empèdocles): l’ànima té un origen diví ,
però, ja sigui per una culpa (Fedre) o per una llei universal (Timeu), va encarnar-se en
un cos mortal del qual es deslliurarà amb la mort. Segons el seu comportament a la
terra, rebrà un càstig o un premi en la seva vida futura, en la propera reencarnació.
Veiem, doncs, que l’ànima es troba entre dos mons, fa d’intermediari: no és una idea,
però comparteix la seva naturalesa; de fet, se’ns dirà, l’ànima ha conegut, en la seva
vida anterior, les Idees. (Un cop més, recordem: Només el semblant coneix el
semblant)

3La més famosa exposició de la teoria de la reminiscència la trobem en el Menó, diàleg on

Sòcrates-Plató guia un esclau analfabet per fer-lo descobrir la veritat del teorema de Pitàgores
que ningú no li hauria ensenyat. Conèixer és, certament, recordar, se’ns dirà; el coneixement el
posseim a priori, de manera innata, si es vol; la dificultat rau en fer-lo sortir a la llum, en fer-lo
conscient.

!13
Institut S. Sobrequés Tema 3: PLATÓ Montserrat López

3.2. El mite del Fedre

En el Fedre o de la bellesa s’explica el mite més conegut per explicar la naturalesa de

l’ànima. Ens referim, és clar, al mite del carro alat. Segons se’ns diu, doncs, hauríem
d’imaginar la situació següent:

En el món celestial, allà on hi ha les Idees, els déus es passegen en companyia del
seu sèquit, les ànimes. Aquestes queden representades en un carro, conduït per un
auriga i portat per dos cavalls, l’un tranquil, l’altra rebel. Gràcies al primer, el carro es
manté en el bon camí, darrere dels déus, però el segon cavall, que se sent atret per la
matèria, fa difícil la conducció, fins que, després d’haver perdut el control del vehicle,
l’auriga i el carro sencer cauen al món sensible, material. Un cop aquí, l’anima es
trobarà tancada en un cos, i, de resultes de l’impacte, perdrà el seu coneixement,
oblidarà les Idees que havia pogut contemplar en la seva vida anterior. En forma
d’esquema:

MÓN INTEL·LIGIBLE Ànima

IDEES
Reminiscència
participació

caiguda
coneixement

MÓN SENSIBLE Estímul (2) Ésser humà (1) 


COSES

(1) L’ésser humà ÉS ànima; TÉ cos. El cos és la tomba de l’ànima

(2) Sobre el paper dels sentits: només hi ha coneixement vertader PER i DE
!

Si agafem l’exemple de la igualtat, considerat anteriorment, direm que: tot i que mai no
hem vist la igualtat en si, podem reconèixer coses més o menys iguals en el món
sensible que és el nostre perquè una part de nosaltres, l’ànima, havia conegut, abans
de caure en el cos, la idea mateixa d’igualtat. Es tracta d’un saber preexistent. En el
món sensible, hem de procurar no confondre la idea amb la cosa ja que la cosa és
només l’ombra de la idea. Ara bé, com que la cosa és en tant que participa, que imita,
la forma de la Idea, doncs és normal que la visió irreal ens ajudi a recordar el vertader
coneixement; els sentits ajuden a desvetllar el record, però el record en si, el
coneixement vertader, prové de la raó: conèixer és, certament, recordar i no pas
veure-hi. (Recordeu el savi de la caverna, aquell que sap que les ombres són només
ombres)

És així que les interpretacions més contemporànies han tendit a reduir el dualisme
platònic per limitar-se a destacar la importància de l’esperit en l’acte de coneixement.

!14
Institut S. Sobrequés Tema 3: PLATÓ Montserrat López

El platonisme seria llegit com un racionalisme, com un apriorisme a la manera

kantiana 4

3.3. Eros segons el Banquet

A partir d’aquí podem entendre aquesta nova idea: l’ànima és desig, eros, tema tractat
en el Banquet o de l’amor.

El Banquet és una obra enterament dedicada al tema amorós. En ella, se’ns narra un banquet que
Agaton, poeta tràgic, celebra a Atenes per festejat el seu triomf. Els hostes són convidats a
pronunciar un discurs en elogi de l’amor i això és el que faran tots: Fedre, Pausànias, Erixímac,
Aristòfanes, Agaton i Sòcrates.
Se’ns dubte, els d’Aristòfanes i Sòcrates són els més interessants.

Per a Aristòfanes, al començament, no hi havia dos gèneres entre els humans, sinó tres: hi havia
l’home, hi havia la dona, i havia l’androgin. A més, la forma humana era diferent, rodona, amb
quatre braços, quatre cames, dues cares etc Caminaven en forma erecta, com ara, però, quan tenien
pressa, podien rodar sobre ells mateixos, com els acròbates. Eren éssers terribles i poderosos i es van
guanyar l’enveja i l’enemistat dels déus, que van finalment decidir de partir-los per la meitat i reduir
així la seva força, cosa que van aconseguir. Cadascuna de les meitats de l’ésser primitiu enyorava
tant la meitat perduda que no podia viure sense ella, la buscava, l’envoltava amb els seus braços,
desitjós com estava d’ajuntar-se de nou, de manera que oblidaven tot i morien d’inanició perquè no
volien fer res els uns sense els altres. Per això, l’amor és un invent que els déus van fer per impedir
la desaparició de la humanitat. Desde tan remota época, pues, es el amor de los unos a los otros
connatural a los hombres y reunidor de la antigua naturaleza, y trata de hacer un solo ser de los dos
y de curar a la naturaleza humana.*

Segons Sòcrates, que diu explicar el que Diòtima, la sacerdotessa, va contar-li, Eros és fill de Poros i
Penia, un déu i una mortal. Poros representa tot el que és bell, bo i savi, mentre que Penia, la pobra i
vagabunda mortal, simbolitza tot el contrari: la lletjor, la ignorància, la misèria moral. Una unió com
aquesta hagués estat poc natural, però Eros és concebut gràcies a una estratègia de Penia, que
s’aprofita de l’embriaguesa de Poros, la nit en què el déu, marejat per l’excés de nèctar, festeja amb
els altres déus el naixement d’Afrodita. Així, se’ns explica, és natural que Eros no sigui ni bell ni bo
ni savi, però que, en canvi, reconegui la bellesa i la bondat i la saviesa: Eros sap que no sap, sap el
suficient per desitjar saber. És per això que, en última instància, l’amor és filòsof.

El diàleg acaba amb la irrupció d’Alcibíades, borratxo, que prefereix, en lloc de fer l’elogi de l’amor,
fer el de Sòcrates. I això perquè l’amor és, sobretot, filòsof.

I, a la fi, Sòcrates, después de haber sumido en el sueño a los otros, se levantó y se fue, siguiéndolo
Aristodemo, como de costumbre*.
_________________________________________________

*Platón, Obras completas, Madrid, Aguilar,1979, pàg. 576

*ibidem, pàg. 558

4
(Kant, segle XVIII-XIX).

!15
Institut S. Sobrequés Tema 3: PLATÓ Montserrat López

L’ànima, empresonada en el cos, pot oblidar el seu origen diví, tot i l’enyorança que
sent pel món al qual pertany, la pàtria perduda. El retorn s’aconseguirà pel desig, pel
desig de coneixement. Com veurem, el coneixement d’allò etern significa una
vertadera divinització de l’ànima ja que, per a Plató, conèixer el bo, el bell, el just, vol
dir fer-se just i bell i bo (Recordem que això era propi de l’intel·lectualisme socràtic). És
per això que l’ascens eròtic del Banquet té el seu corresponent en el mite del carro alat
del Fedre: Eros ajuda a la reminiscència perquè és un impuls, una força ascendent,
que pretén, en últim terme, recuperar la Idea oblidada. El seu sentit és el de
l’alliberament d’allò sensible gràcies a la força del nous, de l’esperit

Atès que l’amor és la força que empeny l’home a la seva superació, Plató, per boca de
Sòcrates, precisarà aquest camí ascendent cap a la perfecció absoluta que és la
contemplació de la Idea de Bellesa, identificada a la Idea del Bé. En un primer moment
es tractarà de l’amor per la bellesa corporal, l’amor per un cos bell en concret, després
per la bellesa del cos en general. Des d’aquí, l’ànima partirà cap a la recerca de la
bellesa de l’ànima, també subdividida en dos: des de les vicissituds de la vida diària
fins a les normes de conducta entre els humans. Al final del procés, arribem a l’àmbit
del coneixement, on ja ens hem deslligat de la relació amb els altres humans per
iniciar-nos a la via de la ciència. I la meta queda representada per l’amor de la bellesa
en si; així l’amor platònic arriba a la perfecció, després d’haver transitat per les
anteriors etapes.

LA PERFECCIÓ

Sabers perfectes

Ànimes perfectes
La dialèctica, el coneixement
de les Idees per l’ànima.
(Dialèctica ascendent/descen-
dent segons el mite de la
Cossos perfectes caverna)

ÀNIMA

!16
Institut S. Sobrequés Tema 3: PLATÓ Montserrat López

A través dels
neoplatònics
aquesta teoria
de l’amor va
desembocar en
el cristianisme,
que la va
interpretar de
manera
tendenciosa:
l’amor platònic
seria l’amor no
sexual.
Aquesta és, en
definitiva, la
interpretació
popular actual.

Queda clar que

no és el que
Plató va dir ja
que per a ell es
parteix de la
relació sexual
per
transcendir-la.

3.4. Proves sobre la immortalitat de l’ànima: Fedó

Com ja hem dit en més d’una ocasió, l’existència de l’ànima és fonamental per
entendre la naturalesa espiritualista de la teoria platònica. Igualment important és, en
aquest sentit, considerar la seva immortalitat : perquè l’ànima no és corporal, perquè
l’ànima no és material, perquè el seu origen és diví, per això mateix ha de ser
immortal.
Aquesta qüestió constitueix el tema central del Fedó, l’últim dels quatre grans diàlegs
clàssics de Plató, l’únic que no hem tractat encara. Com que hem inclós a l’annex un
estudi detallat d’aquesta obra, ens limitarem, ara, a considerar breument algunes de
les proves que ofereix Plató per demostrar, o mostrar, l’eternitat de l’ànima.
- L’ànima participa, és, la idea de vida (Recordem que és ella qui dóna vida al
cos perquè això és el que significa “principi vital”). Una cosa no pot participar
de dues idees contradictòries. Per tant, necessàriament, l’anima no pot morir.
- L’ànima coneix les Idees i “només el semblant coneix el semblant”. Les Idees
són eternes; per tant, també ho és l’ànima.
- L’ànima és principi o causa de moviment. Si ella morís, no hi hauria res, cap
forma de vida. Però hi ha vida, per tant, hi ha ànima i aquesta és eterna
perquè, si morís, ja no podria tornar a néixer: tot hauria mort amb ella.
Tal i com expliquem a l’annex, no sembla pas que Plató pretengui haver demostrat
d’una manera estrictament lògica l’eternitat de l’ànima. De fet, és clar que tots aquests
arguments depenen de la teoria de les Idees, això és, de l’existència mateixa de les
Idees; ara bé, se’ns diu, hi ha sòlids arguments per creure-hi: creure en la immortalitat
de l’ànima és raonablement possible per a l’home savi. Val a dir que,tractant-se d’un
assumpte d’aquesta naturalesa, és el més que podem afirmar.

!17
Institut S. Sobrequés Tema 3: PLATÓ Montserrat López

3.5. Parts o potències de l’ànima

En iniciar la nostra explicació sobre l’ànima ja havíem dit que la teoria platònica recollia
una tradició doble: la més pròpiament grega, que considera l’ànima com a principi vital,
i la tradició forànea, òrfica, segons la qual l’ànima és esperit, pensament. No ens
estranyarà gens, doncs, que retrobem aquesta influència en la consideració de les
parts o potències de l’ànima.
Segons la República, tindríem:

a/ la part intel·lectual o nous;

b/ la part coratjosa, la voluntat o ànim;
c/ la part concupiscible, els desitjos i les passions.

En el Timeu, es troba una local·lització corporal per a les tres: el cervell, el cor i el
ventre, respectivament.
El problema, evidentment, és considerar si l’ànima és una o tres i si la immortalitat
afecta a totes les seves parts o només a algunes. Sembla que, sumant el que se’ns
diu primer a la República, després al Timeu, el nous és d’origen diví, però en caure en
un cos adquireix desitjos i cadenes corporals que desapareixeran amb ell. Per tant,
només el nous seria independent i, per tant, immortal.
Ara bé, com que una interpretació molt extesa pretén establir un paral·lelisme entre el
carro alat i les parts de l’ànima (l’auriga seria la raó, el cavall blanc el coratge i el cavall
negre les passions), el problema, com es veu, resta complex...

La tripartició de l’ànima

Psique Lloc del cos Virtut Funció

Racional (Nous) Cap Saviesa/prudència Governa

Irascible (Athymos) Pit Valor Controla

Concupiscible Ventre Moderació Plaer

! (Aerithmia)

Segons veiem en l’esquema supra, la qüestió de les parts de l’ànima ens porta
directament a la qüestió eticopolítica, com abans el tema del coneixement ens duia a
la psicologia platònica.
El cas és que, segons la part de l’anima que domini en l’individu (perquè, tenir-les, les
tenim totes tots), tindrem diferents tipus de persones:

a/ els filòsofs (grecs),

b/ els ambiciosos (pobles del Nord),
c/ els avariciosos o amants del plaer (egipcis i fenicis).

Com que la polis ideal ha de tenir en compte la naturalesa humana, és clar que es
defensarà un model no igualitari, un model basat en tres classes jeràrquicament (i
ordenadament) estructurades. Però això és el tema del proper apartat.

!18
Institut S. Sobrequés Tema 3: PLATÓ Montserrat López

4. Ètica i política

4.1. Preliminars

Començarem per recordar la importància que aquesta temàtica té en l’obra platònica:

primer perquè constituïa la base de l’ensenyament socràtic que Plató va voler
continuar; segon perquè la seva biografia i el seu llinatge el predisposaven cap a la
política. Es pot dir, doncs, que el vertader motor del pensament platònic és de
naturalesa moral, que la moral resulta indissociable de la política i que la política es
fonamenta en la teoria metafísica de les Idees. Per dir-ho breument: la virtut és el
coneixement, però el vertader coneixement és el de les Idees. Per tant, només qui
coneix la Idea del Bé pot ser bo i només qui és bo pot fer el bé: el millor govern serà el
del filòsof-rei.

Ja de jove, Plató havia desitjat influir en el destí d’Atenes, però el procés contra
Sòcrates el desencantà. Segons ell, doncs, tots, fins i tot Pèricles, havien desitjat
només l’aparença del Bé, i no pas el Bé mateix. Per això, en el Gòrgies, trobem una
nova concepció de la vida política, considerada exclusivament des del punt de vista
ètic: l’estat té com a finalitat l’educació moral dels ciutadans. Aquestes idees seran
desenvolupades a la República, on se’ns descriu l’estat utòpic.

4.2. La crítica a la democràcia

Abans, però, d’entrar en els detalls del govern preferit i proposat per Plató, anem a
considerar les raons que ens dóna per descartar totes les altres, inclosa la
democràcia.
Segons la República, l’alteració de l’estat utòpic, basat en la justícia, porta a la
descomposició del sistema i obre el camí cap a un estat injust i cap a les revolucions
socials.
Plató fa una classificació de les formes de govern fundada en els principis de l’ànima:
raó, coratge i desig. Considera formes justes les basades en la raó i injustes, en major
o menor grau, la resta. Les formes justes tenen com a finalitat el Bé comú de la polis,
les injustes sols procuren el bé a aquells que exerciten el poder.
En forma d’esquema:

Fi: el
justes 1/Monarquia
raó Bé
2/Aristocràcia comú

Formes de 3/Timocràcia
coratge Fi: el
4/ Oligarquia bé
injustes person
al del
5/Democràcia
govern
desig ant
6/ Tirania

!19
Institut S. Sobrequés Tema 3: PLATÓ Montserrat López

Per entendren’ns, la monarquia és el govern d’un sol home savi, que només atén al Bé
comú; l’aristocràcia és el govern dels millors; la timocràcia es basa en l’honor i són els
guerrers els qui tenen el poder (govern militar); en l’oligarquia manen els rics perquè el
poder es basa en el patrimoni; en la democràcia es tracta del conjunt de ciutadans
lliures que només procuren pels seus interessos i, finalment, el pitjor govern és la
tirania, on un sol home usurpa el poder. Molt sovint, diu Plató, la tirania és una
conseqüència de l’excessiva llibertat de la democràcia. El tirà s’envolta dels pitjors
ciutadans per preservar-se de l’odi del poble.

No cal insistir en el ressó biogràfic d’aquesta classificació: Plató havia vist la

decadència del sistema democràtic atenenc i també els crims comesos pels temibles
trenta tirans.

En canvi, sí val la pena que comentem breument les raons que ens dóna contra la
democràcia. Ja veiem, en la classificació precedent, que aquesta forma de govern no
és justa perquè no preseva el Bé comú, sinó només la suma dels interessos
particulars majoritaris. Com que Plató afirma l’existència del Bé, únic, universal,
absolut i etern, és evident que per a ell el Bé comú (la Idea de Bé) NO és el mateix
que la suma d’allò que interessa a la majoria. De fet, la majoria pot escollir contra el Bé
comú.5

Per a Plató, de fet, la democràcia no és altra cosa que “el govern en mans de
pastissers”.

Per entendre bé el símil, se’ns diu, cal que comparem el pastisser i el metge. El
pastisser ens recomana menjar (i comprar) dolços mentre que el metge ens ho pot
prohibir. Si és el cas, jo preferiré escoltar el pastisser perquè ell diu el que m’agrada
sentir, i no pas el metge, que parla a la meva raó contra el meu desig. No vull fer cas
de qui em diu allò que no m’agrada... Com és natural, tots sabem que ens convé
escoltar el metge i no pas el pastisser perquè només el primer em recomana allò que
em convé i no pas allò que desitjo.

4.2. L’utopia del filòsof-rei

Passem ara, directament, a resumir la República, on se’ns descriu l’estat utòpic.

Primer de tot, s’estableix el principi de la divisió del treball, segons el qual tot ciutadà
ha de practicar la professió convenient segons la seva disposició natural. En
correspondència amb les parts de l’ànima, trobem tres classes socials:

- els artesans, que són la majoria de ciutadans (obrers, comerciants,

camperols...), la classe productora, la que alimenta les altres.
- Els guardians, que protegeixen la polis dels enemics interiors i exteriors.
- Els governants o filòsofs-reis.
-
Des del punt de vista filosòfic, Plató s’interessa sobretot per l’educació dels guardians,
base del seu sistema polític, ja que d’aquest grup social ha de sortir el filòsof.

Recordem que la qüestió pedagògica havia tingut una gran importància a l’ Atenes del
segle Va.C, i havia estat el principal tema de debat entre Sòcrates i els sofistes. Plató
creia que la virtut podia ensenyar-se i era molt conscient de la importància de
l’educació (Alcibíades s’havia convertit en un tirà per una educació equivocada,
malgrat la seva genial naturalesa).

5
Reprendrem aquesta qüestió complicada quan tractem de filosofia política amb John Stuart
Mill, que es debat entre l’utilitarisme i el liberalisme.

!20
Institut S. Sobrequés Tema 3: PLATÓ Montserrat López

L’educació platònica és alhora ètica, religiosa i social, i ha d’ajudar a desenvolupar en

els guardians la virtut. L’educació serà doble: la gimnàstica, que actua sobre la
voluntat, i l’artística, que actua sobre l’enteniment. Dels mites (Homer, Hesíode) se’n
farà una selecció, perquè no s’accepten, d’ells, les afirmacions falses (lluites dels
déus, Zeus esclau de les passions, etc). S’intenta allunyar de la imatge divina
l’antropomorfisme i el que sigui moralment perjudicial. Plató arriba a afirmar la
conveniència de desterrar els poetes, i d’obligar els qui es quedin a seguir l’ordre
moral (una mena de moderna censura…).

Les virtuts que ha de desenvolupar el guardià són: el valor, propi dels guerrers, que
consisteix en la recta opinió de les coses terribles o no; la prudència, virtut dels
governants, o bon judici en el manteniment de les relacions socials; l’autodomini, propi
dels treballadors. També es valoren la constància, la solidaritat i la veracitat.

Plató considera la música una eina educativa: es prefereix la música heroica en

detriment de la melancònica, sentimental o desenfrenada.

La finalitat de la gimnàstica no és el cultiu de la forma física (Espartta), sinó

l’enfortiment de la voluntat. Segons Plató, és necessària per evitar l’efeminament, tal
com l’art ho és per fomentar l’esperit.

L’educació ha de serivir a una sola idea: el bé de la polis, de la comunitat, sempre

preferible –no ho oblidem- als interessos particulars.

4.3. L’organització de la classe dels guardians

El perill dels guerrers és el despotisme, que siguin llops i no pas guardians. L’educació
intel·lectual intentarà evitar aquest risc.
Segons Plató, no hi ha diferències prou significatives entre homes i dones, per tant,
se’ls educarà junts; en cas necessari, també les dones aniran a la guerra.
Se suprimirà la propietat privada, es defensarà la comunitat de dones i fills i la
dissolució del matrimoni: El legislador escollirà les unions segons el principi racial. Tota
relació no reglada serà perseguida. Els fills de pares inferiors, els tarats, seran portats
a un lloc secret. Es tracta, en general, d’eliminar qualsevol brot d’interès particular, ja
que l’ordre del seu estat es basa en la comunitat, en la unitat interior (Influència
espartana, rebuig de l’individualisme de Pèricles).

Val la pena destacar la diferència entre el comunisme platònic i el contemporani: el

segon es basa en el materialisme, el marxisme permet que la classe treballadora tingui
propietat privada i família; el primer és una variant de l’idealisme utòpic, bàsicament
d’ordre moral.
!

4.4. Els filòsofs-reis

El savis governen i sorgeixen de la classe dels guardians. El seu poder és il·limitat,

però s’utilitza al servei del Bé comú. Com són? Són els millors guerrers, forts i valents,
però alhora serens i amb desig de conèixer; són, també, homes vells.
Veiem-ne el procés:

- Als vint anys es fa una selecció entre els nois i noies que semblen dotats per a
la formació científica. Se’ls educa en matemàtiques, la disciplina més
apropiada pel futur coneixement de l’ésser.
- Als trenta anys s’escullen els millors per a l’estudi de la dialèctica, etapa que
dura cinc anys. Aquests joves estaran, durant quinze anys, al servei directe de
l’estat, ja sigui en la guerra o en l’administració.

!21
Institut S. Sobrequés Tema 3: PLATÓ Montserrat López

- A partir dels cinquanta anys estan en disposició de conèixer la idea del Bé i,

per tant, de governar.
-
Algunes de les seves tasques seran: establir el reglament d’ascens o descens de les
classes socials, l’atenció a la primera infància (l’educació és com la segona
naturalesa); s’utilitzarà, si cal, la mentida per al bé comú.

Aquesta república, encarnació de la justícia (sinònim d’ordre i harmonia) és també la

més feliç.

En resum, podem considerar com el més característic de la República:

1/ la descripció d’un estat d’orientació ètica,
2/ la fonamentació metafísica d’aquest govern ja que els savis contemplen les Idees i
és així com coneixen la justícia i poden realitzar-la

L’idealisme de Plató va ser criticat per Aristòtil com un defecte: l’error del mestre
hauria estat no tenir en compte la naturalesa humana en nom d’una perfecció quasi
divina.
Aquesta crítica i aquest tractament –idealista- van fer-se clàssics, de manera que al
segle XVI retrobarem la influència platònica en les anomenades “utopies del
Renaixement” de Thomas More o Tommasso Campanella, entre d’altres.
Al segle XX, com veurem, apareix una crítica nova que fa de la proposta platònica
una primera forma de totalitarisme (Popper).
!

4.5. L’etapa crítica

Ja sabem, des del començament, que el pensament de Plató va passar per una sèrie
d’etapes i que, al final de la seva vida, va qüestionar-se algunes de les idees clau de la
seva filosofia. Com era d’esperar, aquesta evolució la trobem també en el seu
pensament polític, de manera que els últims diàlegs, els propis de l’anomenada etapa
crítica, proposen alguns canvis en relació a la descripció de la República. D’entrada,
direm que ens referim, en concret, a dos llibres, el Polític i les Lleis, i que aquest
moment es caracteritza per un major realisme, provocat segurament pel desencís del
vell Plató després del triple fracàs a Sicília. Ara bé, el pensament fonamental
(l’orientació ètica) de la seva concepció política es manté.

Plató compta ara amb la possibilitat que el vertader polític no aparegui mai en la
realitat, sap, doncs, que només els déus podrien realitzar la seva somiada república.
És per això que acaba reconeixent la importància de les lleis escrites: a un menor
idealisme s’hi suma un major legalisme. Per exemple, aquells que no puguin ser
virtuosos seran desterrats o condemnats a mort.

!22
Institut S. Sobrequés Tema 3: PLATÓ Montserrat López

S’adona, també, que el comunisme representa una renúncia excessiva de les

necessitats personals de l’individu; per tant, admet la família i la vida privada.
Però el cert és que l’estat conservador de la República passa a ser ultraconservador a
les Lleis. De fet, és un estat policial: es limita l’entrada d’estrangers, es permet la
intromissió exagerada de l’estat en la vida privada (respecte als fills, per exemple).

Pues, en lo posible, nadie debe quedar sin vigilar

!
Respecte a la República, falta ara el lligam directe amb la teoria de les Idees: se
substitueix la dialèctica o coneixement de les Idees per la lectura dels escrits d’algun
legislador.

El el diàleg el Polític es fa una nova classificació dels governs basada en el respecte o

no a la llei com principi d’organització de l’estat. Les formes legítimes són: la
monarquia i l’aristocràcia, la democràcia també si atén al compliment de les lleis. Les
tres formes il·legítimes són: la tirania, l’oligarquia i la democràcia, quan la darrera no
atén al compliment de la llei.

En resum, l’estat legal ara descrit mostra major intolerància i major realisme que la
utopia del període clàssic. Seria, per a molts, la ruptura quasi definitiva amb l’esperit
socràtic.

Stèle dite de la démocratie, portant une loi

contre la tyrannie, et un relief représentant
le Démos couronné par la Démocratie,
Musée de l’Agora antique d’Athènes

!23
Institut S. Sobrequés Tema 3: PLATÓ Montserrat López

APÈNDIX

PLATÓ- L’etapa crítica: la revisió de la teoria de les Idees

-Els diàlegs: Parmènides, Sofista, Timeu

- Probable influència del seu deixeble Aristòtil: la crítica que trobarem en aquests
diàlegs és molt semblant a la de Metafísica I.
- Resum d’aquesta crítica, que afecta bàsicament la imatge clàssica de Plató de la
República (Idea de taula, de cavall, etc.)
- Contra el dualisme, contra el realisme del món intel.ligible. (Gnoseològicament sí
són dos mons diferents; la qüestió és si ho són també ontològicament).
- Aquesta crítica es fa des de l’empirisme aristotèlic: les Idees, les matemàtiques,
són conceptes abstractes que sols existeixen en la nostra ment.
- Si el món de les Idees està separat d’aquest, si és radicalment diferent, ¿com pot
haver-hi entre ells relació?,¿ com pot ser que sigui la veritat de l’altre, la possibilitat
de coneixement de l’altre?
Si el món intel.ligible està separat, no pot explicar res del sensible, i, ¿no era
postulat el món de les Idees precisament per això? (Parmènides). Aquest dualisme
és, doncs, inútil: no explica res i crea, en canvi, problemes nous.
Quins? L’argument del tercer home: si necessito la Idea d’home per explicar
l’home, necessito una altra realitat per explicar la Idea de la Idea d’home, i així fins
a l’infinit.

Sofista o sobre l’ésser

Es pregunta sobre el no-ser, sobre la realitat del no, en el seu doble aspecte:
A/ gnoseològic: Es possible l’error? (afecta al coneixement de la realitat)
B/ ontològic: Es possible el no ser? (Afecta a la realitat mateixa)
Quin és el problema, la dificultat?. Repassem:
Segons Parmènides, el camí de la veritat afirma que l’ésser és i pot ser, doncs,
pensat; el no ser no és i no pot ser pensat (via de l’error). La ciència és possible
perquè la realitat és i té una essència.
Els sofistes van utilitzar aquests arguments així: atès que el no ser no és ni pot ser
pensat, atès que l’error s’explica ontològicament com no ser, l’error tampoc existeix; és
a dir, tot és veritat. (també allò que Parmènides i Plató critiquen com a mentida: el món
dels sentits, la injustícia, la immoralitat, etc). La ciència, doncs, no és possible perquè
tenen el mateix valor la veritat i l’error.
Veiem ara l’anàlisi de Plató:
En principi, vol seguir Parmènides, en el sentit que vol fonamentar el coneixement en
una veritat absoluta (les Idees). Però s’adona de la pobresa del ser eleàtic: de fet,
aquest no pot ni explicar ni fonamentar res; és massa diferent del món empíric. La raó
analítica és massa estricta per referir-la al món.
L’afirmació de Parmènides no permet ni tan sols el discurs (atribuir un predicat a un
subjecte), permet només la tautologia: “S és S” (El ser és). Però no li permet el
coneixement de: “S és P (no R)”. El ser és bo = El ser és no dolent (Haig d’introduir el
no ser, la pluralitat, el canvi).
Conclusió: el parricidi.

L’error existeix, el no ser pot ser pensat, ser dit (“el no ser no és”). Intentar
negar-lo em fa caure en una aporia: dic allò inefable, penso allò impensable.
Contra l’escepticisme sofista: l’error ha d’existir perquè el concepte de veritat
tingui sentit. Contra Parmènides: el no ser, en certa manera, és; no es tracta de no
ser absolut, sinó d’un no ser relatiu: l’alteritat.
- El no ser no és el contrari del ser, és diferent.

!24
Institut S. Sobrequés Tema 3: PLATÓ Montserrat López

- El ser i el no ser van lligats; en qualsevol concepte, ser i no ser van units.
Exemple: Un concepte és (participa del ser), un concepte és d’una manera
determinada (diferent de la resta), participa del no ser.

A manera de conclusió anem a comparar Parmènides i Plató:

- Per Parmènides, ser = realitat = raó (analítica). Racionalisme absolut o
hiperracionalisme: negació del món empíric, es renuncia a conèixer aquest (De fet,
com que no és, no pot ser conegut, es menysprea l’intent de ciència física dels
milesis).
- Per Plató hi hauria dues menes de ser: 1r la realitat com a Idea (ser), 2n la imatge
de la realitat com a cosa empírica (ser i no ser)
- Racionalisme: s’accepta el mínim de realitat del món empíric; la raó pot explicar,
conèixer, el món. La idea és principi dinàmic (contra l’immobilisme), potser no és
d’aquest món (empíric), però tampoc li és del tot aliena, estrangera.
Es respecta això, de Parmènides: el món ha de ser racional per poder ser conegut
(i ho és perquè participa de les idees). Però es nega el seu hiperracionalisme: en
Parmènides es nega tota realitat al món empíric en nom d’una Raó Absoluta; en
Plató s’accepta la realitat aparent i una raó capaç de superar la tautologia.

Fragment del llibre de Manuel Güell i Josep Muñoz, Només sé que no sé res, un
intent de popularitzar les principals idees dels filòsofs. El que segueix és un
comentari dels autors a la famosa frase de Plató segons la qual “Conèixer és
recordar”:
“La complexitat del cervell és absoluta: 100.000milions de neurones o cèl.lules
nervioses de les més variades formes arborescents i connectades entre si per uns
cent bilions de connexions o sinapsis. Hi ha neurones d’un metro de llarg i d’altres
que són curtes com uns cucs microscòpics que formen una xarxa que ens permet,
entre d’altres coses, pensar.
El conjunt del sistema nerviós pot ser considerat com una màquina biolèctrica
d’una complexitat extraordinària. Tota agitació, externa o interna, causa una
pertorbació de la càrrega elèctrica de la cèl.lula nerviosa, originada per la seva
activitat química, i provoca l’influx nerviós. Aquesta ona elèctrica avança a través
de les neurones de tot el sistema nerviós regit pel cervell.
Fins fa molt poc, es pensava que el cervell era una cosa completament rígida, ara
se sap que és un òrgan tan plàstic que qualsevol petita modificació de l’entorn hi
deixa la seva petjada. ¿Què és, doncs, la memòria? Un canvi de curta o llarga
durada produït a la matèria grisa per alguna acció anterior . Aquesta estructura
neuronal, per dir-ho d’alguna manera congelada, s’anomena engrama i pot ser
reproduïda quan aconseguin estimular adequadament aquest òrgan. Qualsevol
informació memoritzada varia els potencials elèctrics que discorren per uns circuits
neuronals. De primer, com un canvi circumstancial, però si es fa servir de manera
freqüent, es consolida com un canvi estructural o engrama.
Qualsevol modificació de l’entorn, cultural, educacional o social, té la capacitat de
modelar els circuits cerebrals de cada persona. Des de la violència fins a les
experiències místiques, qualsevol experiència deixa la seva petjada al cervell. Per
la qual cosa no deixa de ser evident, fins i tot per a la ciència, que conèixer no és
una altra cosa que recordar. Només podem viure a través de fer evident
contínuament el sedàs biològic de les estructures neuronals que han quedat
arxivades en el nostre interior: coneix-te tu mateix” (pàgines 63 i 64).

!25
Institut S. Sobrequés Tema 3: PLATÓ Montserrat López

El platonisme segons Romano Guardini (La muerte de Sócrates)

(Una lectura del Fedó)

Sovint s’acostuma a criticar la filosofia platònica per excés d’idealisme, com si allò de
què parla fossin meres quimeres, somnis impossibles, cabòries més o menys
boniques, però, en qualsevol cas, inexistents.
La teoria de Guardini és justament contrària a aquest tòpic: el platonisme –diu ell- no
és una fugida del món, sinó l’expressió d’una tensió, la tensió real/ideal; la Idea seria,
així, una exigència basada en aquesta contradicció. (“La Idea és tan empírica com
l’experiència de la tensió”).
Per il·lustrar-ho, Guardini analitza el Fedó, on la Idea es fa presència en aquest sentit:
és més present allò que no és (la mort), que allò que és (realitat empírica).
Així, se’ns diu, l’anàlisi de la forma i el contingut del diàleg ens mostrarà que són
indestriables: la forma (literària) ens donarà el contingut (la immortalitat de l’ànima).
Perquè, de fet, les proves que el llibre ofereix com a demostracions no demostren,
estrictament, res; la verdadera prova de la immortalitat es trobaria en l’experiència de
Sòcrates, capaç de tranquil·litzar els altres davant la seva pròpia mort. La immortalitat
no es demostra, sinó que es mostra a través de la convicció serena del filòsof.
L’estructura del diàleg seria com una mena de drama en tres actes i dos interludis.

- Preludi: Equècrates demana a Fedó que li doni detalls del que va passar
després de la condemna de Sòcrates i de com va morir.
- Nucli del diàleg:
Introducció: la filosofia és una preparació per a la mort.
Part I: la preexistència de l’ànima.
(Interludi: el dubte)
Part II: la persistència de l’ànima.
(Interludi: el dubte, de nou)
Part III: Resposta a les objeccions.
- Final: Fedó reporta el que va fer després Sòcrates fins a beure la cicuta, i les
paraules que va pronunciar. Clou la conversa amb un breu elogi del seu
mestre.

Segons la tesi de Guardini, doncs, es tractaria, a través de la forma literària, de fer

palpable la “irrealitat realíssima de la mort” (mort = no ser). Per fer-ho, Plató establiria
dues irrealitats:

1ª/ La irrealitat de l’espai i del temps.

Aquest efecte s’aconsegueix jugant amb les coordenades espacials i temporals. Quant
a l’espai, s’ha de tenir en compte que l’acció present es desenvolupa al Peloponès,
mentre que l’escenari d’allò narrat es refereix a Atenes, a la presó d’aquesta ciutat. En
relació al temps, l’obra parteix del present, però el relat ens porta cap al passat perquè
allò que Fedó explica, els últims moments de Sòcrates, es fa més real –dura més- que
el diàleg inicial entre aquest i Equècrates.
En conclusió, allò que s’explica inquieta el protagonista i esdevé així més real que el
lloc i el temps empíricament presents.

2ª/ La irrealitat del tema: es parla d’allò inefable, la pròpia mort.

En el llibre, Sòcrates parla amb Fedó. De fet, el mestre de Plató ja és mort quan es
narren els fets, però la història explicada el fa reviure, és viu en el record, en la
inquietud que ha despertat en Equècrates.
El tema és recurrent en Plató: l’ànima, com la mort, és alhora fràgil i consistent; l’ànima
es farà tan palpable, a través de la lectura, que no podrà morir.

!26
Institut S. Sobrequés Tema 3: PLATÓ Montserrat López

SUMARI (Extret de la introducció de Jaume Olives Canals a l’edició catalana de la

Fundació Bernat Metge, Barcelona, 1962)
Personatges:
Equècrates, filòsof pitagòric.
Fedó, amic i deixeble de Sòcrates.
Símnies i Cebes apareixen també en el Critó, disposats a subsidiar generosament la
fuga del mestre, fet que podria indicar que pertanyien a famílies riques. Potser eren de
Tebes i foren també deixebles pitagòrics. Cebes és el més capacitat per a
l’argumentació racional.
Critó, un vell amic de Sòcrates.

1. Introducció.(Equècrates i Fedó al Peloponès, després de la mort de Sòcrates)

2. Per què Sòcrates no tem la mort. (Símnies i Cebes dialoguen amb Sòcrates,
abans de la seva execució)
Símmias entén unes paraules de Sòcrates com una invitació al suïcidi, però el
filòsof s’apressa a condemnar-lo. Aquesta condemna, però, no significa que la
mort no és desitjable per al filòsof. Cebes se n’estranya, però Sòcrates ho
justifica amb la seva convicció que l’ànima sobreviu i que la vida del filòsof
autèntic és un esforç sostingut, ordenat a reduir a un mínim les exigències del
cos en profit de l’activitat intel·lectiva de l’ànima. La fita del filòsof és aconseguir
que l’ànima esdevingui tan independent com es pugui del cos i això
precisament li és donat amb la mort, que no tem, sinó que esguarda com
l’acompliment de la seva esperança. La virtut, doncs, el prepara i l’inicia per a
l’altra vida.
3. Dues proves de la immortalitat de l’ànima.
Cebes està disposat a admetre les afirmacions de Sòcrates mentre li demostri
que l’ànima sobreviu.
Argumentació dels contraris: tot allò que pren naixença neix del seu contrari i el
procés es perpetua en ambdues direccions. Del que és fred neix el que és
calent; del que dorm el que està despert, i inversament. Perquè si el procés fos
rectilini, sense tombar novament cap al seu punt d’origen, totes les coses
acabarien per assumir una forma idèntica. El mort neix, doncs, del vivent i el
vivent, del mort. Obtenim així dues parelles de contraris que corresponen als
estats (vida, mort) i als processos (viure-morir). Les ànimes dels morts, doncs,
existeixen.
Argumentació de la reminiscència: Si aquesta és certa, l’ànima existia en algun
lloc abans de néixer. Per exemple, quan veiem iguals diverses coses, ens ve al
pensament l’igual en si, és a dir, la idea d’igualtat que en el món de les coses
sensibles mai no trobem en la seva perfecció. Aquest igual en si ens és
suggerit per una percepció sensible, però no pot venir d’ella perquè només
aproximadament es troba en ella. Cal, doncs, admetre que abans de néixer
existien les nostres ànimes “separades dels cossos i en possessió de
coneixements” i existien aquestes essències.
(EL dubte.- Símnies i Cebes objecten que la preexistència de l’ànima no implica
la seva supervivència després de la mort. Cal lligar, doncs, l’argument anterior
al de la reminiscència, si volem salvar la dificultat. Però cal buscar nous
arguments en suport de la tesi.)
La persistència de l’ànima: Els compostos materials estan subjectes a
destrucció; les coses simples, en canvi, són indestructibles. Ésser eternament
idèntic a ell mateix caracteritza allò que no és compost. La majoria de coses no
resten mai idèntiques ni respecte d’elles mateixes ni respecte de les altres
coses. Hi ha, doncs, dues espècies de realitats: les coses visibles (mudables) i
les invisibles (immutables), i l’ànima pertany a la segona. Ara, per la seva
natura, com més es lliga al cos, més s’allunya de l’activitat que li és essencial;
com més se n’aparta, més se centra en la contemplació de les essències
immutables que són les idees, afins a ella. D’altra banda, si el cos, que és
compost, subsisteix algun temps després de la mort, encara és més probable
que subsisteixi l’ànima.

!27
Institut S. Sobrequés Tema 3: PLATÓ Montserrat López

4. Objeccions de Símnias i de Cebes.

Es fa un silenci que dura molta estona. Només Símnias i Cebes xiuxiuegen.
Sòcrates els convida a plantejar els seus dubtes perquè ell, com els cignes
que, abans de morir, canten, està serè.
Símnias creu que l’ànima és una mena d’harmonia del cos i que, per tant, no
sobreviu a la mort del cos.
Cebes objecta que l’ànima pot sobreviure a molts cossos, però és possible que
a la fi ella també sucumbeixi.
Rèplica a Símnias: l’ànima no pot ésser una harmonia per raó de la mateixa
doctrina de la preexistència que Símnias ha acceptat i contradiu obertament la
seva tesi. A més, és un fet conegut que sovint l’ànima s’oposa al cos;
l’harmonia, per contra, depèn sempre de l’instrument que la produeix i mai no hi
entra en col·lisió.
Rèplica a Cebes: No hi ha cap Idea que admeti el seu contrari. L’ànima no és
directament el contrari de la mort, però com que està indisolublament lligada a
la vida, exclou la mort. L’ànima, per tant, és immortal i també és indestructible,
perquè la mort seria el seu únic mitjà de destrucció.
5. El mite.
“Si l’ànima és immortal, cal tenir cura d’ella” i res no hi ha de més noble que
aquesta cura. Perquè “l’educació i la criança” són decisives en l’altra vida,
subjecte com es troba l’home a un judici inapel·lable.
Sòcrates narra a continuació un mite, on evoca la sort de l’ànima després de la
mort i dóna una descripció detallada dels llocs que l’ànima ha de recórrer.
6. Conclusió.
Fedó reporta el que va fer després Sòcrates fins a beure la cicuta, i les
paraules que va pronunciar. Clou la conversa amb un breu elogi del seu
mestre.

!28