PLATÓ

Per Albert Alimona

1. Biografía

2. L’academia

3. Pensament i el món sommnis

4. Análisis de les seves paraules

 5. Opinió personal

Biografía
- La vida de Plató es coneix malament. La biografia més antiga de
Plató que ens ha arribat és de Platone et dogmate eius. Les altres
biografies de Plató, Olimpiodore el Jove, Filodemi (si es vol
considerar que els framgnets dels Academica no constitueixen cap
biografia seua, de ser així cal doncs partir d'Olimpiodore el Jove) i
altres autors anònims—foren escrites prop de cinc-cents anys
després de la seua mort. Llevat d'algunes dades considerades com
a certes, les informacions sobre la seua biografia han de prendre's
sempre amb cautel·la

-No es coneixen exactament el lloc i la data de naixement de

Plató, però se sap amb seguretat que pertanyia a una família
aristocràtica i influent. Basant-se en fonts antigues, la majoria dels
estudiosos moderns creuen que va néixer a Atenes, encara que
Diòegenes diu que va néixer a Egina, entre el -429 i el -423.
La genealogia dels seus avantpassats és incerta en quant a la
branca del pare. Segons una tradició qüestionada, transmesa per
Diògenes Laerci, el pare de Plató, Aristó, descendia de Codros, rei
d'Atenes i, per tant, també de Melant, rei de Messènia, la família
de la mare de Plató, Perictione, sembla més ben establerta tot i que
es vantava d'una relació amb Soló, el famós legislador i poeta líric
atenenc. Perictione era germana de Càrmides i neboda de Críties,
dues figures prominents dels Trenta Tirans, el breu règim
oligàrquic que va seguir a la caiguda d'Atenes al final de la Guerra
del Peloponès (404-403 aC)

- A més de Plató, Aristó i Perictione van tenir dos fills més,

Adimantos iGlaucó, i una filla, Potone, mare d'Espeusip (el nebot i
successor de Plató al capdavant de la seua Acadèmia).Segons La
República, Adimantos i Glaucó eren més grans que Plató, però
Xenofont, en els seus Records de Sòcrates, presenta Glaucó com a
més petit que Plató. Perictione hauria tingut una primera unió, on
va néixer Admantos, narrador de Parmènides. Segons la tradició
de les grans famílies del seu país, Plató hauria d'haver rebut el
nom del seu avi Aristòcles. Es pensa doncs que Plató seria un
sobrenom que vol significar "de grans espatlles", probablement
atorgat per la seua forma física, considerada atlètica. Si més no,
això és el que es desprèn d'Epictet de Hieràpolis.

Segons Diògenes, Denis, mestre d'escola, gramàtic, professor de

lletres, va ser un dels mestre de Plató. Aquest darrer també va tenir
com a professor de gimnàstica al lluitador Aristó d'Argos que li
hauria donat el sobrenom de Plató. Hauria estat alumne de Teodor
de Cirene, deixeble de Protàgoras, preceptor de Sòcrates i de Tetet,
que li hauria ensenyat matemàtiques. Segons que va deixat escrit
Olimpiòdor, Plató hauria obtingut dos premis als Jocs Olímpics i
als Jocs Ístmics en què hi hauria participat com a lluitador.
Finalment, segons que diu Plutarc, Plató era molt bo en música.
Hauria estat alumne de Dracó i de Metellos; sabem que la música
era a ulls de Plató una peça mestra de l'educació. No hi ha cap
mena de dubte que Plató ha rebut l'educació tradicional que
correspon al seu estatut a la societat. El recorregut que en dona
Diògenes revela d'una "il·lustració narrativa de les principals
influències teòriques exercides sobre la persona de Plató". Fet que
permet dir que la biografia de Plaó és inventada i concebuda
posteriorment a partir d'obres seues. Apuleu fa saber que hauria
estat influenciat en primer terme per pensadors iònics com ara
Heràclit, Permènides, Zenó i Anaxàgores i és amb la mort de
Sòcrates que Apuleu s'adona a la doctrina de Pitàgores.

Espeusip, nebot de Plató, presenta la rapidesa mental i la modèstia

que va tenir quan Plató era nen, així com el seu amor pels estudis.
A la seua joventut s'hauria interessat per les arts com ara la
pintura, la poesia i el drama; de fet, s'ha consevat un conjunt
d'epigrames que s'accepten d'hàbit com a autèntics i, la tradició, fa
palès que hauria escrit o tenia interès a escriure tragèdies, afany
que hauria deixat de banda un cop comença a freqüentar a
Sòcrates, --caldria fer notar les dures crítiques que Plató fa de les
arts a La República. També, segons es veu a la seua teoria
educativa, sempre es va interessar per la gimnàstica i els exercicis
corporals, i certes fonts fan saber que s'hauria dedicat a les
pràctiques atlètiques; hauria participat així mateix a algunes
batalles de la Guerra del Peloponès i de la Guerra de Corint, però
no hi ha informació relativa llevat de mencions senzilles sobre
l'afer.

L’acadèmia
Després del fracàs polític a Siracusa, Plató funda l'any -387 a
Atenes, prop de Colònia i del gimnàs d'Academos, una escola que
fa designar "Acadèmia", segons el model pitagòric. Hi exercix de
professor durant quaranta anys. La llegenda diu que el frontó de
l'Acadèmia s'hi llegia "no entreu si no sou geòmetres". La
institució ensenyava ciències exactes per preparar a l'estudi de la
filosofia.

Alguns dels filòsofs il·lustres formats a l'Acadèmia:

•Teofrast
•Aristòtil
•Pàmfil
•Felip d'Opont
•Amintas d'Heracli
•Quió
•Hermes
•Aristònim
L'escola va obrir les portes durant prop de vuit segles, fins
l'arribada del regne de l'emperador bizantí Justinià l'any 529. A
l'any 370 A.C, Plató travessa un llarg període de crisi intel·lectual,
mitjançant el qual es pregunta sobre la teoria de les idees. Pren
cosnciència de la dificultat d'associar idees entre elles i de:
•la participació no assimètrica de les idees amb les coses sensibles
•la conexió entre les idees i el Bé

•també admet, la idea d'un ordre al món sensible, i s'orienta cap a

un dualisme de tipus oriental: "aquest univers el guia la Divinitat
en el conjunt del seu camí com s'abandona tot sol".

-La dialéctica, era el metode que s’utilitzava a la acadèmia i va ser

creat per plató però inspirat en socrates. La dialèctica platònica es
coneix com a "mètode de la indagació" en el qual dues o més
persones, a través de preguntes i respostes construeixen
coneixement, de tal manera que el coneixement no es construeix
individualment sinó entre subjectes. Per a Plató la dialèctica es
comprèn com un mètode per aconseguir reconèixer la Idea
primera, a partir de la qual es poden identificar i estructurar les
idees.

Pensament i el món
sommnis
-Plató va fer les seves teories filosòfiques a través de mites i
al·legories i les va escriure amb forma de diàlegs en què les
veritats sorgien a través de preguntes i respostes. Aquest mètode,
anomenat dialecte buscava forçar a través de preguntes perquè
surguis la veritat.

El tema platònic fonamental és la teoria de les idees. Segons el

filòsof, en el món material, totes les coses estan sotmeses a unes
lleis, però hi ha un concepte universal per a cada cosa que són les
Idees.

Aquestes són realitats que existeixen amb independència de les

coses, són la realitat mateixa, mentre que els objectes que
percebem amb els sentits són contingents i canviants, cada idea és
única, universal, eterna, immutable i inalterable. Només captable
per la intel·ligència i està més enllà del món dels sentits.

Les coses del món material, al canvi permanent, són captables

pels sentits, però no completament per la seva mutabilitat.
Mitjançant la investigació filosòfica, Plató buscava definicions de
conceptes com justícia, virtut, bé i bellesa, que considerava
universals, precisos i invariables. El pensament de Plató va anar
variant a partir de les seves indagacions, ens ha arribat a través
dels diàlegs en què planteja desenes de problemes que han seguit
preocupant la filosofia. Molts d’aquests han estat lligats a la seva
ideea general de dos móns diferents, però sobretot el món
metafísic i el món oníric. Es a dir, creia que existia una conexió
entre els sommnis i el mon de les idees.

Però a diferencia de altres filòsofs de l’antiguitat ell no va oferir

una doctrina ja unificada dels somnis, sino que va tenir una opinió
dispersa entre els terrenys epistemologic, el psicologic, el filosofic
i fins i tot un metafisic. Al final Plató conclueix que els sominis
son part de l’existencia humana, però tambe savem que va aribar a
la conclusió de que els somnis provoquen una falsa aparença ya
que fan creure que les il·lusions son verídiques disimulan el fet de
que les seves idees son confuses i simples impresions.
Análisis de les seves
paraules
-Les obres de Plató es conserven completes. Tenen forma de
diàlegs i se les sol dividir en 4 grups.

•Els diàlegs socràtics: són els més primerencs i en ells

desenvolupa el pensament del seu mestre Sòcrates al qual
manifesta la seva admiració.
( Apologia de Sòcrates)

•Els diàlegs de transició en què comença a manifestar-se el

propi pensament platònic. (Hipias Menor )

•Els diàlegs de maduresa són els que va escriure en el

context de l' Acadèmia i aprofundeixen la seva filosofia. Són
les seves obres fonamentals en les quals planteja les seves
teories de l' Estat i de les idees, les següents només
completaran i complementarà els plantejos d' aquestes obres.
(El Banquet )
 •En els diàlegs de la vellesa,apareixen els seus interessos per
la cosmogonia i la història. També manifesten un
escepticisme amb la possibilitat de crear un estat amb
governants filòsofs. (Parménides)

-En aquest treball anilitzarem ‘la apologia a Socrates’ i ‘El

banquet’

·Apologia a Sòcrates:

L' apologia de Sòcrates es pot dividir en tres parts.

Primera part: l'acusació

En la primera part d'Apologia de Sòcrates, es dona a conèixer la
decisió dels jutges pel que fa a la culpabilitat de Sòcrates.
Per la seva banda, l'acusat deixa clar que els càrrecs que se li
atribueixen no són certers. També respon a aquells que donen a
entendre que és un home perillós per, en definitiva, ensenyar en
secret.
D'altra banda, afirma que si se l'acusa a ell, també s'hauria de
condemnar tots aquells que han seguit els seus discursos.
Seguidament, Sòcrates apunta l'ordre en què durà a terme la seva
defensa, així afirma que primer respondrà als seus acusadors.
Més tard, es donen a conèixer les acusacions a les quals Sòcrates
tracta de respondre.
Al final de la primera part, Sòcrates, en no convèncer el jurat,
afirma que no tem a la mort i assegura que confia en la seva veritat
per guanyar el judici. No obstant això, els acusadors el troben
culpable per 281 vots en contra seu davant 220 al seu favor.

Segona part: l' acceptació i la pena

Després del veredicte dels jutges, Sòcrates assumeix la seva
condemna. Tot i que considera que l'haurien d'haver condemnat
amb més vots en contra seu.
Sòcrates proposa que se li perdoni la pena de mort si paga una
multa de 30 mines (moneda de la Grecia antiga)
Tercera part: la profecia
L'actitud de Sòcrates defensant la seva postura fa que augmentin
els seus vots en contra. El jurat no accepta la proposta de l'acusat i,
finalment, li imposa complir la pena de mort. I s'acomiada dient
que no li guarda rencor a aquells que van acusar el seu mestre

·El banquet

-El banquet es un gran dialeg que parla sobre una reunió de

filòsofs importants, però la part relevant son els discursos que fan
sobre Eros el deu de l’amor i el desitj en destacarem un d’aquest,
el de Sòcrates, que no donarà elogis a Eros sinó que explicarà que
sap ell sobre l’amor sense obviar les parts dolentes

-Sòcrates diu ;

–Intenta, entonces –prosiguió Sócrates–, decir lo mismo acerca del

amor. ¿Es Eros amor de algo o de nada? –Por supuesto que lo es
de algo. –Pues bien –dijo Sócrates–, guárdate esto en tu mente y
acuérdate de que cosa es el amor. Pero ahora respóndeme sólo a
esto: ¿desea Eros aquello de lo que es amor o no? –Naturalmente –
dijo. –¿Y desea y ama lo que desea y ama cuando lo posee, o
cuando no lo posee? –Probablemente –dijo Agatón–cuando no lo
posee. –Considera, pues –continuó Sócrates–si en lugar de
probablemente no es necesario que sea así, esto es, lo que desea
aquello de lo que está falto y no lo desea si no está falto de ello.
a mí, en efecto, me parece extraordinario, Agatón, que
necesariamente sea así. ¿Y a ti cómo te parece?

¿Y desea y ama lo que desea y ama cuando lo posee, o cuando

no lo posee? (Aqui parla sobre l’interes a l’amor que podem
relacionar amb la frase tan popular de ‘no saps el que tens fins que
ho perds’, ya que es possible que es desitgi una cosa quan et falta
però la pots obviar quant ja la tens, llavors al moment que això
desapareix comences a donar-li certa importància començant a
amar-lo quant ja no és accessible per a tu perquè s’ha anat)

desea aquello de lo que está falto y no lo desea si no está falto

de ello.(Aquí es igual que a l’anterior frase, ja que ell desitja allò
que li fa falta creant així el amor o el desig però no ens podem
oblidar que aquest desig o amor no és pur ni sincer perquè en el
moment que ho aconsegueixi passarà a ser un desig del que no
està falt llavors ho posarà en un segon pla donant-li així una
menor importància una vegada aconsegueixi aquest desig )

me parece extraordinario
(A ulls de Sòcrates aquest comportament es extraordinari ja que no
es demostra un amor sincer ni pur en cap moment, i sent ell una
persona que compartia pensament amb Plató sobre el famós amor
platònic una cualitat així es desconcertant per a ell ja que en
aquest ‘amor’ d’Eros només intervé el desitg )

Opinió personal
- Plató tenia uns pensaments molt interessants, l'amor platònic, el
món de les idees o la dialèctica, tots aquests són admirables i
dignes de perpetuar a l'història humana. Però voldria destacar la
creació de l'Acadèmia, ja que aquest gest tan normal i comú per
aquella època és el precursor de què avui en dia les universitats
existeixin i siguin el centre d'estudi i cultura que són.

Des del meu punt de vista entenc que sigui tan famós i tan
recordat, ja que hi ha gent que el veu més important que el seu
mestre Sòcrates (personalment no hi estic acord) però al cap hi ha
la fi és part important de l'història de la filosofia i l'història
humana.