LA FILOSOFIA

PRESOCRÀTICA
Introducció
Durant el segle VI a.C, comença a desenvolupar-se a
Grècia un qüestionament de les explicacions mítiques
que es donaven per explicar els diferents problemes
que plantejava la natura a l’espècie humana.
Els que duran a terme aquest qüestionament seran els
anomenats filòsofs presocràtics.
 L'Escola de Milet
Grècia és el lloc de naixement de la filosofia occidental, però, concretament aquesta comença a donar les seves
primeres passes a la regió de la Jònia.
Situada a l’Àsia Menor, va ser un dels centres més actius de producció intel·lectual (d’aquesta regió també era
Homer, qui va escriure la Ilíada).
Milet era una de les polis més importants d’aquesta regió i, allà, es van crear les primeres escoles que tenien
l’objectiu de trobar explicacions lògiques mitjançant la filosofia.
Els primers filòsofs, com Tales, Anaximandre o Anaxímenes, són pioners a qüestionar de base la mitologia, per
intentar enraonar, cercant explicacions sense fer ús de Déus i muses. I, cercant les causes necessàries dels
fenòmens en la mateixa natura.
Per ells, el més rellevant era la pregunta, no pas la resposta. Tots busquen un principi constitutiu de tot (arkhé)
que expliqui una realitat palpable, per tant, els podem considerar monistes.
Segons Tales: l’arkhé es troba a l’aigua, ja que és essencial per garantir la vida.
Segons Anaximandra: l’arkhé és l’aperion, és a dir, tot allò que és indefinit.
Segons Anaxímenes: l’arkhé és l’aire, ja que per ell, l’aire estava identificat amb l’ànima mitjançant l’alè, per tant
Anaxímenes pensa que la nostra ànima ens domina, com l’aire domina tot el que ens rodeja.
 L'Escola pitagòrica
També durant el segle VI a.C, però en aquest cas al sud d’Itàlia, neix un nou corrent de pensament
alternatiu, enfocat al pensament racional.
Pitàgores serà el màxim exponent d’aquesta escola i, també, serà el primer a considerar-se a si mateix
filòsof.
A diferència dels filòsofs de l’Escola de Milet, els pitagòrics no busquen l’arkhé, busquen la forma i
l’estructura del cosmos, no els elements que integren aquest.
Li donen un valor important als números, per ells, tots els objectes del món son reduïbles a figures
geomètriques.
Els pitagòrics tenen en l’astrologia la seva font filosòfica, per ells, el cosmos (paraula que significa:
ordre, harmonia i bellesa) té una estructura fonamentada en els cossos celestes que són esfèrics i
descriuen òrbites circulars. El cercle, segons els pitagòrics, és la figura perfecta i, el cosmos és finit
(per tant té límits) i la seva estructura és matemàtica.
Els pitagòrics desenvoluparan una nova forma de religiositat, allunyada de la religió olímpica. Aquesta
religió s’anomena orfeisme.
 Heràclit d'Efes (544 – 484 a.C)
Heràclit d’Efes
També conegut com a Heràclit el fosc pel tipus d’escrits que ens han arribat que són en un estil aforístic (escrits breus) i de difícil comprensió.
Heràclit creu que a la natura tot està en canvi constant.
Per moments és proper a l’Escola de Milet, ja que parla d’un principi (Arkhé), que per ell és el foc. En sentit metafòric, Heràclit parla que la natura és com el
foc, està en continu moviment, la flama és un procés, un moment. Malgrat que va canviant i passant, sempre hi haurà una essència que perdura i es
manté.
Heràclit es mostra contrari a la filosofia pitagòrica.
Mentre els pitagòrics parlen de l’harmonia universal i matemàtica, Heràclit fa referència al fet que l’harmonia únicament es pot aconseguir mitjançant la
lluita i la tensió. Existeix la injustícia, perquè algun element s’ha oposat a un altre, i això genera polèmica o guerra.
Per Heràclit, existeix sempre una lluita entre elements contraris en la que cal buscar l’equilibri, aquest concepte es coneix com l’harmonia dels contraris.
Aquesta harmonia s’obté perquè existeix una llei universal que és la raó comuna de tot: el logos.
 Heràclit d'Efes (544 –
484 a.C)
Exemples d’harmonia dels contraris:
◦ Un mateix element pot causar respostes oposades en els diversos
éssers vius. “El mar és l’aigua més pura i la més contaminada; per als
peixos és potable i saludable, per als homes és mortífera”
◦ Una mateixa cosa pot tenir aspectes que justifiquen una descripció
oposada. “El camí cap amunt i el camí cap avall són un i el mateix.”
◦ Les coses bones i agradables són possibles perquè coneixem els seus
contraris. “La malaltia fa la salut agradable i bona; la fam fa agradable
la sacietat; la fatiga fa agradable el repòs.”
◦ Hi ha oposats que formen un tot.
“L’oposició entre diürn i nocturn fa referència a una mateixa cosa: el dia.”
Parmènides d'Èlea (570 – 475
a.C)
Va néixer a la ciutat d’Èlea entorn de l’any 510 a.C, allà va crear
l’Escola Eleàtica.
Parmènides pretén explicar la realitat mitjançant la raó, no a través dels
sentits, afirma que els sentits enganyen, però la raó no ho fa mai.
Parmènides recull molta teoria dels pitagòrics pel que fa referència a la
resta de valor dels sentits, en favor dels teoremes matemàtics. Per ell,
tot es matematitzable. I afirma que els sentits enganyen, però la raó no
ho fa mai.
El pensament que Parmènides va proposar afirma l'existència de l'ésser
com una cosa única i immutable; és a dir, rebutja per complet el canvi
o el moviment de les coses.
 Parmènides d'Èlea (570 – 475 a.C)
Parmènides va definir a l'ésser, atorgant-li les següents característiques:
◦ Unitat: l'ésser és un, no pot ser diferent d’això, en cas contrari passa a dir-se no-ésser.
◦ Indivisibilitat: aquesta característica està relacionada amb l'anterior, l'ésser és indivisible i compacte.
◦ Finit: una idea que, possiblement, va prendre de Pitàgores, l'ésser és determinat, finit i esfèric.
◦ Immutable: no existeix el canvi, per tant, si l'ésser canvia o es mou deixa de ser ésser.

“Sobre la natura” és l’obra més important de Parmènides. Es tracta d'un poema, el qual exposa els seus pensaments filosòfics. No se sap si va escriure
altres obres al llarg de la seva vida.
Aquesta obra es divideix en dues parts:

La via de la veritat i la via de la falsedat: és un poema on el filòsof relata com arriba fins a la Deessa, la qual li fa una revelació filosòfica. Aquesta part
és un mite, i en la composició de l'obra el filòsof tracta de donar a entendre que l'única cosa rellevant és allò que existeix, que és la veritat, la qual cosa
no canvia, i això no es mou, allò que es manté sempre igual, immutable, l'Ésser.

La via de l'opinió: en aquesta part de l'obra, fa referència a una cosmologia considerada, per a ell, enganyosa.